Читать книгу Compte i raó - Vicent Giménez Chornet - Страница 8

4.1.2 Un centre administratiu

A la ciutat de València se concentraven les principals institucions de govern de tot el regne –excepte el Consell Suprem d’Aragó, que residia a la Cort, principalment a Madrid– i els més importants organismes polítics i de justícia.

L’administració foral és molt complexa per la diversitat de competències jurisdiccionals que comprén. Quant a la jurisdicció reial cal dir que el seu centre administratiu es trobava a l’antic palau reial, en el qual residía el virrei, i a més a més, actuava la Reial Audiència, el més alt tribunal de justicia dintre el regne,⁹³ i tenia la seua oficina el mestre racional, fiscalitzador de totes les rendes patrimonials.⁹⁴ Com a òrgan collegiat de govern regnícola i de consulta del rei està el Reial Consell de Valencia.⁹⁵

L’altre àmbit administratiu estava situât prop de la Seu, al centre de la ciutat. Pel que fa als organismes reials, tenim les oficines del governador⁹⁶ i les del badie general.⁹⁷ Quant a les institucions locals, en aquest mateix àmbit, trobem la Casa de la Ciutat, el Tribunal de Justicia, els tribunals relacionats amb l’església com el jutge de Delmes, el de la Santa Croada i el més important dels eclesiàstics, el del vicari general.

A més, hi ha d’altres dependències de menor categoria com la Llotgeta del Mostassaf, ubicada al costat de l’església de Santa Caterina, que s’encarregava de la conflictivitat al mercat, l’urbanisme i la sanitat,⁹⁸ o el Consolat de Mar; per a les questions entre el comerç terrestre i el marítim.

D’altra banda, trobem els organismes que naixen de la representació estamental. L’activitat per excel·lència dels estaments era la celebració de Corts, la qual, malauradament, no es produïa sempre a València; durant l’època moderna predomina la vila de Montsó. Aquesta activitat era esporàdica i, tanmateix, els estaments continuaven reunint-se, fora de Corts, a la ciutat de València, per tal de deliberar sobre els conflictes sociopolítics de l’època.⁹⁹ Per altra part, la recaptació de diners i la seua administració per tal de sufragar les despeses decidides per les corts o les juntes dels estaments, estava encarregada ais diputats de la Generalitat.¹⁰⁰

L’administració es fa essencialment embrollada no pel nombre d’oficines i institucions que la componen, sino pels oficials i persones que treballen en el seu manteniment. El finançament dels organismes es basa fonamentalment en els gravàmens aplicats sobre les mercaderies i la producció agraria i artesanal, fet que implica tota una xarxa de persones encarregades d’unes competències especifiques de la recaptació –els que porten els registres i la comptabilitat–, els de control –agutzils, porters, persones dependents dels arrendadors dels impostos. A més, el sistema és complex perqué no hi ha una administració única per a efectuar la recaptació fiscal. A grans trets podem trobar cinc jurisdiccions diferents que lluiten entre si en el repartiment de l’afer fiscal: els drets i impostos del patrimoni reial, els tributs municipals,¹⁰¹ la fiscalitat autònoma, és a dir, la de la Generalitat, els tributs eclesiàstics i la fiscalitat senyorial. L’administració és complicada perqué d’una mateixa mercadería o d’una producció agraria es realitzen diverses sostraccions fiscals per ordre de prioritat, controlades per uns oficials els comptes dels quals passen a les dependències principáis situades a la ciutat.

També s’observa que gairebé totes les institucions administren justícia. Cadascuna, dintre el seu àmbit competencial, té jurisdicció per a jutjar en els actes i plets plantejats, Així, les qüestions suscitades en la recaptació de les rendes del rei hauran de ser jutjades pel batlle general, qui administrará la justícia escaient, a més de fer-ho també en tots aquells litigis referents a musulmans. També la Generalitat té jurisdicció per jutjar en els plets derivats de la recaptació i administració de les seues rendes. El municipi en té, a través dels jurats, en tot allò réfèrent a l’avituallament, cises, emprius i pastures. El mostassaf en tindrà sobre els litigis esdevinguts al mercat, i referents a la sanitat o obres públiques. El justícia –a la ciutat de València distingim entre justícia civil, justícia criminal i justicia de trescents sous– s’encarrega del tribunal local de carácter ordinari. Els jutges del Consolât de Mar actuaran en els plets entre comerciants –tant marítims com terrestres–, i els alcaldes de la Ceca tindran capacitai de jutjar sobre els fraus referents a la moneda. Al marge d’aquests, a València trobem els tribunals reials d’apellació, primerament el governador –el seu àmbit territorial d’actuació és la Governació de València– i, el més important, la Reial Audiència,¹⁰² al qual acudien les apellacions procedents dels altres tribunals –tret d’aquells que posseïen jurisdicció privativa, les sentències dels quals mai no es podien recórrer– i les apellacions dels litigis suscitais a tots els pobles del regne. Amb tot això falta assenyalar els tribunals eclesiàstics i paraeclesiàstics –vicari general, jutge de Delmes, jutge d’Amortització, Santa Croada, Inquisició, etc.– els quals teñen jurisdicció no sols sobre els litigis origináis per eclesiàstics, sino també sobre els relatius a la recaptació dels seus impostos, als d’heretgia, ais relacionáis amb els sagraments –adulteri, divorcis, excomunions, etc.¹⁰³

Tot aquest embolie que suposa l’administració de justicia concentrada a la ciutat de València comporta una gran quantitat de personal administratiu, a més de nombrosos procuradors i advocats que defensen les persones interessades, ja siguen de la mateixa urbs o del regne.

Tots aquests factors fan de València el centre administratiu per excellència del regne, fet que influeix en les seues dimensions demogràfiques.

4.1.3 L’activitat econòmica

Són encara escassos els estudis dedicáis a l’activitat comercial, artesanal o agrària de la ciutat de València i encara ho són més si busquem una comparació del desenvolupament socioeconòmic d’aquesta respecte de les altres poblacions.¹⁰⁴

València és un gran centre de productors artesanals –els gremis– i de forta activitat comercial. Segons una taxa del 1513 a la ciutat estan censats 225 mercaders i 2.352 individus, entre mestres i artesans vinculáis als gremis.¹⁰⁵ De la població gremial, el 48 % està relacionat amb la producció textil; cal indicar que dels 46 gremis els més nombrosos són: els paraires, velluters, corredors d’orella, teixidors de llana, fusters, sastres, argenters, armers, ferrers, flequers, obrers de vila, cabassers, corredors de coli, carnissers i velers. Si tenim en compte el valor de la quantitat econòmica de taxa pagada en la primera meitat del segle, hem d’afegir a la llista els apotecaris, els blanquers, els aluders i els tintorers de drap. A més d’aquesta població gremial hi ha una altra població laboral –artesans no vinculáis a gremis, llauradors, etc.–, que suma 1.686 individus, i que junt amb 254 notaris, 33 juristes i 143 ciutadans, fan un total de 4.693 persones taxades. No hi ha dubte que aquesta població laboral és la més important del regne i també és la base de l’altra activitat econòmica significativa, el comerç.

L’activitat comercial, no sols de la ciutat sino en general del regne, ha estat assenyalada per diversos autors.¹⁰⁶ València és una ciutat que mira al mar i pel seu port del Grau importa i exporta gran quantitat de productes. Un factor que demostra la categoria comercial de la ciutat és Festabliment de mercaders estrangers, especialment d’italians, alemanys i portuguesos, que promouen aquesta activitat entre València i les seues respectives nacionalitats.¹⁰⁷ València importava productes alimentaris –blat, formatges, oli, peix–, espècies, matèries primeres per a la indùstria –liana, seda, cotó, cànem, Ili, sosa, alum, tints, ferro, coure, cuir, etc.–, i productes acabats, com mobles, quincallería, teles, armes ... ,¹⁰⁸ i exportava fonamentalment productes relacionáis amb la seda, bé el producte en brut o bé en teixit com el vellut, així com altres teixits, dolços, ameüló, arròs, panses, dàtils...¹⁰⁹

L’activitat portuaria, pel que fa al comerç d’importació, ha sigut important com demostren dos factors: l’amplitud de l’àmbit geografie on mantenía relacions, tant pel Mediterrani com per l’Atlantic,¹¹⁰ i també el creixement del rendiment de l’impost de peatge de mar, que passa en el segle XVI des d’un índex 100 fins a un 318, i en el segle XVII de 100 a 163.¹¹¹

Ara bé, quina és la importancia comercial de la ciutat respecte de la resta de les poblacions? Unes dades físcals ens manifesten la superiorità! de la ciutat en aquesta activitat, enfront de la resta de nuclis comercials. Els tributs que considerem rellevants en aquest sentit són els reíais de peatge de mar –que grava la importació de mercaderies pels ports–, el de quema –que grava les mercaderies procedents de Castella que entren al regne i viceversa–,¹¹² i el de la generalitat de mercadería –que grava les exportacions. Segons el dret de peatge, per al 1559, la ciutat ret més de 6.000 lliures, mentre que la resta de les poblacions sols sumen 675 lliures. El 1525 el dret de quema dóna a València 737 lliures, i a la ciutat d’Alacant 270 lliures, mentre que la resta de les poblacions no assoleix les 100 lliures.¹¹³ Pel que fa a les exportacions, atés l’impost de la mercadería, el 1490 la ciutat de València ingressa per aquest imposi 6.148 lliures (el 72’75 % del total), els llocs de Ponent 1.622 lliures (el 19’20 %), i els llocs de Tramuntana 680 lliures (el 8’05 %).¹¹⁴ Aquesta superioritat es continua mantenint en el segle XVI, així el 1531, València recapta 8.344 lliures,¹¹⁵ mentre que Alacant, el 1528, sols en recapta 1.028;¹¹⁶ Xàtiva, el 1533, obté 354 lliures.¹¹⁷ Oriola recapta 325 lliures durant l’any 1534.¹¹⁸ Dénia n’obté 244 l’any 1533,¹¹⁹ i Lííria, el 1526, ingressa la petita quantitat de 49 lliures.¹²⁰ Aqüestes xifres són bastant aclaridores de la importància comercial de la ciutat de València, que es troba molt per damunt de la resta de les poblacions. Tot açò explica –i està íntimament relaciona! amb elles– les rendes municipals expressades, les quals son quantitativament les més significatives del règne.

4.2 Problèmes

4.2.1 Pèrdua d’autonomia

La trajectòria política del municipi valencia foral ha estat més estudiada que l’evolució econòmica en I’àmbit dual de la defensa de I’autogovern i del control estatai o reial. A nivell politic, Rafael Narbona ha comprovai les limitacions de la democracia medieval per tal com hi ha llinatges que controlen el sistema electoral dels principáis carrees locals.¹²¹ Per altra banda, Ernest Belenguer ha ressaltat la connexió existent entre el monarca i el racional de la ciutat per tal de controlar l’elecció els jurats de València, mitjançant el procediment denominat de la ceda, i les reivindicacions locals d’imposar un sistema d’insaculació, que implicava una autonomia davant el monarca.¹²² Tanmateix,

quan s’aconsegueix la insaculació l’any 1633, com ha assenyalat Amparo Felipo, el monarca s’assegura la seua intervenció en la configuració de les persones que estarán incloses en les borses.¹²³ D’aquesta manera, a nivell politic, hi ha una intervenció reial que frena un sistema autonomie d’elecció del govern local.

Però, el que a nosaltres més ens interessa és veure de quina forma el municipi perd o modifica l’autonomia total que gaudia per a imposar cises i legislar sobre la seua administració i, en definitiva, com la monarquía controia l’area econòmica de la ciutat.

Dintre el sistema orgànic locai la figura del racional és Fencarregada, en ultima instancia, de l’administració de les finances locals regides pels clavaris. La tasca dels jurats no és administrar directament les pecúnies de la ciutat, sino la funció politico-econòmica de decidir quins tributs han d’imposar-se i com, i quines persones han de controlar-los. En aquest sentit és important un famós privilegi de Pere IV de 1363, en el qual s’esclareix i es confirma la facultat dels jurats i els prohoms de les ciutats i les viles del regne en dos aspectes: la facultat d’imposar les cises que estimen convenients i la de nomenar els administrador de les imposicions.¹²⁴ Uns anys abans, el 1339, Pere IV havia permés a la ciutat de València fer imposicions sobre el blat, un dels productes més délicats ja que es bàsic en l’alimentació medieval. El rei accedia d’aquesta manera a una súplica dels jurats, els quals sol·licitaven el tribut per a poder fer front a les ajudes concedides als mercaders de cereals,¹²⁵ per tal d’assegurar l’abast de la ciutat. L’autonomia administrativa es fa més patent amb els dos fets següents: quan Pere IV, el 1368, estableix que els administradors de les cises són els unies que poden conéixer sobre les causes o querelles que es puguen plantejar en els impostos, i que cap comissió no s’hi puga immiscir,¹²⁶ i quan Martí I, el 1408, accedeix a què tots els jurats de les ciutats i viles disposen d’aquesta jurisdicció que els permet de jutjar en els plets entaulats sobre cises sensé que puga ficars’hi altri.¹²⁷ La citada jurisdicció dels jurats sera objecte de molta polèmica al llarg de l’època moderna; en successives corts se sollicita, al rei el degut compliment dels privilegis referents a aquesta facultat front a les constants ingerèneies d’altres tribunals més importants –es demana en les corts de 1546¹²⁸ i en les de 1585.¹²⁹ L’àmbit jurisdiccional dels jurats és una mica més ampli que no sols el relatiu a les cises, comprén també els plets sobre emprius,¹³⁰ marjals,¹³¹ la casa de les repenedides i els familiars d’aquella,¹³² sobre qüestions entre ciutadans i habitadors de la ciutat de València i els oficials de l’orde de Montesa,¹³³ i també teñen la facultat de poder fer execucions, penyores i armar homes –host i cavalcada.¹³⁴

En temps de Ferran II els jurats aconsegueixen ampliar, o tal vegada confirmar, una jurisdicció molt important pel que fa a I’activitat econòmica de la ciutat, la de conéixer en les qüestions i els plets dels oficis o gremis, jaque els jurats els donen les ordinacions, però, amb la competència de poder-les modificar i interpretar, i també la de poder jutjar, encara que la monarquía no permet aquesta competència de forma exclusiva, com sol·Iicitaven els jurats l’any 1497, sinò que crea una via alternativa per a poder immiscir la superioritat del rei, a través de l’apel·lació, a fi de conéixer i tractar els conflictes suscitáis.¹³⁵ En les Corts de 1542 se’ls amplia de nou la jurisdicció en obtenir un fur que els permet jutjar i castigareis oficials de l’almodí.¹³⁶

Per altra banda, el racional disposa, des de 1438, de jurisdicció sobre els casos dels deutors i els deutes a la ciutat, de forma que podrá procedir contra ells civilment i criminal, imposar-los penes i empresonar-los. Aquesta jurisdicció abasta tota una sèrie de mesures orientades a resoldre un dels problemes que causen incomoditat al govern municipal, la ineficàcia a I’hora de combatre els deutors.¹³⁷

Atés açò, entre els jurats i el racional, el municipi té plena competència per a imposar cises, fer ordinacions, jutjar sobre els assumptes corresponents i controlar el deute. Però, malauradament, aquesta autonomia municipal anira reduint-se progressivament durant l’època foral davant la ingerència, cada vegada major, del poder monàrquic, fenomen que ens interessa estudiar ara.

Pel que fa a l’intervencionisme reial podem distingir dos àmbits, un extern i un altre intern. En I’extern el municipi valencià es veu sotmés a una fiscalització i un examen de l’exercici de l’orici dels seus funcionaris, mitjançant jutges delegats del rei, la finalitat primordial dels quals no és modificar l’estructura orgànica i funcional de la institució local. En l’àmbit intern poden veure’s algunes disposicions que modifiquen les funcions del municipi de forma que hi ha un avanç progressiu de la centralització monàrquica i una pèrdua de l’autonomia local.

El control efectuat sobre el municipi, en l’àmbit extern, pels jutges delegats pel rei, anomenats inquisidors –sobretot a l’època medieval–, visitadors o jutges de residència, se centra en l’examen dels comptes i de I’administració, i també de l’exercici de l’ofici dels oficials, independentment del títol que se’ls atorgue.¹³⁸ La primera disposició per tal de fiscalitzar oficials va dirigida ais detenidors de jurisdicció –procuradors reials, batlles, justícies, etc.– obligant-los a «tenir Taula» durant 30 dies després de Facabament de l’ofici, segons un fur de les Corts de 1301, de forma que «sia feyta inquisició contra ells, de lurs excesses, e forces e violències quehauran feytes als sotmesos».¹³⁹ Tanmateix, en la pràctica sembla que examinaven també els jurats, com ho demostra una carta de Jaume II adreçada al seu fill Alfons el 1327, en aquest moment procurador general a València, en la qual li prohibeix que examine o faça inquisició als jurats.¹⁴⁰ De poc va servir aquesta prohibició perqué quan Alfons va accedir a la corona va desenvolupar una llarga legislació sobre la inquisició als oficials locals.¹⁴¹ En sis privilegis, el monarca, el 1332, consolida les normes que reglamenten el procediment de control dels carrees municipals. A les Corts de 1342 es perfilen alguns aspectes del procediment, quan els braços demanen a Pere IV la perpetuïtat de les provisions fetes per son pare i li plantegen alguns problèmes sobre les despeses dels salaris dels escrivans de les inquisicions, sobre la malaltia del notari durant l’exercici del procés, sobre els ajudants de l’inquisidor, etc.,¹⁴² aspectes que evidencien la practica d’aquest procès, com també ho fa que Pere IV, a les Corts de 1370, suspenga les inquisicions durant dos anys, a petició de les viles reials.¹⁴³ Una de les disposicions més dolentes de la fiscalització és fer l’examen de la hisenda i de la recaptació dels impostos, en aquest sentit els tres braços sol·liciten ai rei, a les Corts de 1374,

... revocar e haver per revocades totes e sengles comissions per lo senyor rey o per vos senyor [Infant Joan] fetes a qualsevol persones a enquérir contra les uni versitats de ciutats, viles e lochs, de cascun dels dits braços, o jurats o Regidors daquellcs de gran temps passât a ençà, per raó de les imposicions...¹⁴⁴

al·legant que és contrafur, però l’infant Joan hàbilment mana que s’observen els furs, cosa que implica la continuació d’aquestes inquisicions.

En el segle XVI, concretament a les Corts de 1533, quan s’intenta efectuar una «Residència General» als oficials reials, els conceptes de «tenir Taula», «inquisició» i «residència» s’utilitzen com a sinonims per a indicar la fiscalització dels oficials.¹⁴⁵ Nogensmenys, pocs anys després es desplegaria un important procès fiscalitzador que duraría un llarg période de temps i que implicaría tres jutges diferents. L’iniciador del procès seria el llicenciat Pedro de la Gasea, nomenat el 1542 visitador general i jutge de residència per a examinar els oficials reials i municipals, el qual no podría concloure el seu manament ja que en 1545 seria destinat a les Índies.¹⁴⁶ Apetició dels braços eclesiàstic i militar a les Corts de 1547, que sol·licitaven la conclusió de la «visita», en 1548, seria nomenat un nou visitador general i jutge de residència, en Miguel Puig, bisbe d’Elna. Però aquest tampoc no va acabar la fiscalització i, en conseqüència, van quedar inconclussos molts processos pertanyents tant a oficials municipals com a reials, fins que en 1553 va ser nomenat Diego Hernández de Còrdova, qui finalment va acabar aquest procès en l’any 1556. Durant el période 1542 a 1556 es van fïscalitzar els comptes municipals de València, els quals van ser revisats detalladament per tal de detectar els fraus i els deutors, i també es va fiscalitzar l’exercici de l’ofici dels jurats, els escrivans, etc.

El nomenament de jutges esdevingué prou fréquent, així tenim: Agostí Gallart i Jeroni Arrufat que van ser jutges entre 1565 i 1568, Miguel Quintana que ho va ser entre 1575 i 1577, Joan Sabater entre 1605 i 1606, Martí de Funes entre 1634 i 1636,¹⁴⁷ però encara van haver-hi altres visitadors durant el segle XVIII que van actuar de forma gairebé continuada,¹⁴⁸ moites vegades a conseqüència o, tal vegada, amb l’excusa de no acabar mai de revisar els comptes municipals.¹⁴⁹

No és la nostra tasca examinar I’abundosa documentació generada pels visitadors i jutges de residència, pero volem assenyalar que l’activitat del jutge no es limita sols a examinar comptes i a administrar justicia en les negligències comeses pels oficials sino que també, de vegades, s’immisceix en les competències dels òrgans locals i en les funcions de I’administració. El 1656 el visitador, amb el recolzament del rei, posa impediments a certes persones insaculades per a concórrer a l’ofici de racional, ja que, com diu el monarca, el que «ha obrado ha sido en virtud y observancia de órdenes mías y que hallándose en esta ocupación le toca executar todo lo que le pareciere conveniente al mayor beneficio dessa Ciudad...».¹⁵⁰

Una de les qüestions més molestes per als jurats és la revisió de la comptabilitat per part del visitador. La ciutat intenta impedir-ho afegint uns capítols a les ordinacions del Quitament l’any 1669, pels quals s’imposibilita totalment l’extracció de llibres de l’arxiu o de I’escrivania, per qualsevol motiu, inclòs el de la requesta d’un oficial reial delegat com és el visitador. El rei no accepta aquests capítols i addueix que els jurats no teñen facultat per a poder establir cap cosa que dificulte la tasca d’un oficial que actúa en el seu nom, com ara el visitador. En aquest sentit, el visitador rep una ordre del rei per la qual sempre que nécessite consultar la documentació original pot traure-la foliada, però donantun rebut a l’arxiver, on haurà de fer constància de la qualitat dels documents i quins són els folis, i sempre a condició que no la veja cap altra persona que no siga el comptador i I’escrivà de la visita. Arran d’açò es convoca un Consell General per al 14 d’octubre de 1672, en el qual es decideix enviar un ambaixador al rei per tal que li expose les raons que té el municipi per a impedir I’extracció dels llibres. Els arguments exposais i les respostes del rei són els següents: 1) per privilegis i furs la ciutat pot establir lleis que no falten a furs, raó a la qual el rei contesta que

... es así, pero en esta facultat no se escluye la superioridad de Su Magestad para revocar los que no fueren justos, ni el poder establecer cosa alguna contraria a la jurisdicción real y sus preeminencias, y como no impiden estos fueros la Real Visita, tampoco pueden impedir las diligencias para hacerla;¹⁵¹

2) L’extracció dels llibres causa danys, especialment als de Taula i als dels comptes de les administracions, assumpte sobre el qual diu el rei queja ha ordenat al visitador com ha d’extraure’ls; 3) el rei ja va manar, el 1663, que no podien entregar-se papers ais particulars, sinó que calia que l’arxiver en fera trasllats, argument que el rei confirma efectivament pel que fa únicament als particulars; 4) el rei va acceptar un fur –el 62 de les Corts de 1604– pel qual es confirmaven els privilegis concedits a la Ciutat i als jurats, on es feia referència

a la lliure administraciò y régiment de les coses de la dita Ciutat y govern de aquella sens que per vostra Magestat, per sa real clemència o altre oficial algú, per prééminent que sia, per via de inquisició se puga inquirir ni procehir contra los dits jurats ni algú de aquells... ni puixen regoneixer los llibres de dita ciutat,

exposició a la qual el monarca respon que sols fa referència a una confirmació de privilegis, i que entre ells no hi ha cap que impedesca reconéixer els llibres de l’arxiu i, en conseqüència, el visitador pot enviar-hi els seus oficials a examinar-los, com ho ha fet tantes altres vegades des del 1604. Els jurats després d’esgrimir aqüestes raons encara van afegir un motiu per tal de no donar els llibres, fet que evidencia encara més la tensió existent entre la monarquía i la ciutat, i asseguren que el visitador deixa veure els llibres a altres persones de forma que s’oculten folis i poden emportar-se llibres i manuals sencers de l’arxiu i, en conseqüència, alguns deutors de la ciutat es Iliuren dels deutes. Aquesta qüestió la contradiu el monarca i al·lega que no pot verificar-se aqueixa afirmado, i que és més probable que puga «ser precepto de los oficiales de la ciudad que han tenido a su cargo los libros».¹⁵²

Independentment de la postura mantinguda en els seus arguments per les dues parts enfrontades, allò que resta ciar són les reivindicacions que fa la ciutat per a Uiurar-se d’un control que esdevé continu, per part d’aquests jutges delegats, durant l’època moderna, i que redueix la lliure capacitai de maniobra i d’autonomia dels oficials municipals.

A través d’un memorial de 1657 elaborat pels jurats, el racional i el síndic de la ciutat de València sabem, per una banda, els seus problèmes administratius i, per altra, les actuacions dels oficials reials que limiten en la práctica l’autonomia de la ciutat. En aquest memorial el govern local demana al rei la revocació de dos manaments del visitador que, en primer Hoc, impedien que el jurat Francisco Llorens anara a la cort i, en segon, que poguera disposar dels diners necessaris per a aquest fi, «quitándole a la ciudad la libre y general administración que le toca»,¹⁵³ i acusen del visitador de separar casos que en primera instancia pertoquen als jurats, al racional o a altres ministres de la ciutat, quan sols hauria de fer-ho en el supòsit que hi haguera negligència, o en cas de recurs. Per tot açò, en el mateix memorial, es produeix la petició al rei que no atorgue més prorrogues al visitador perqué «ha 33 años que dura y su Magestad mandó en las cortes de 1645 que fuese temporal». Uns altres aspectes del text fan referència a reivindicacions competencials davant la ingerencia externa dels oficials reials: el virrei dóna ordres en assumptes relatius a les comèdies, cosa que pertany a l’àmbit polític de la ciutat i no al jurisdiccional del virrei i, per tant, és competència dels jurats; així mateix tant el virrei com la Reial Audiència publiquen pregons referents a la pesta, quan açò és privatiu de la ciutat; també la Reial Audiència i el governador jutgen causes sobre els oficis o els gremis de la ciutat, fet que correspon únicament als jurats amb el conseil dels advocats; a més, els jurats pretenen mantenir el dret d’examinar els capítols dels gremis, canviar-los i evitar les apel·lacions al tribunal reial per aqüestes qüestions, i sobre aquest punt el rei es pronuncia i ordena que es guarden els furs i privilegis. També reivindica la ciutat la restitució de les causes sobre cises, dels seus fraus o d’aquells que no volen pagar-les, que han estat admeses per la Reial Audiència, la Capitanía General o altres tribunals; així mateix demana que ni el governador, ni el capità general, ni la Reial Audiència posen impediments al govern local en la llibertat que gaudeix per a poder actuar sobre Pavituallament i el pastim, i en la facultat que té per a jutjar sobre els fraus i abusos en matèries relacionades amb la Universität, ja que únicament a la ciutat correspon la provisió de càtedras. El memorial és més extens i tracta altres afers –sol·licitud per a celebrar corts, sobre els justícies, etc.—, però a nosaltres només ens interessa remarcar com els tribunals reials arrosseguen competències dels jurats, sobretot en I’evo·cació de causes sobre cises, fraus, deutes, etc., les quals tenen força importáncia en la seguretat de les rendes municipals.

Per altra part, entenem que hi ha un canvi intern al municipi valenciá quan orgànicament i funcionalment hi ha unes modificacions estructuráis i, si tenim présent que aqüestes modificacions són establertes per manament monàrquic i tendeixen a controlar l’activitat municipal, s’assevera un creixement del poder reial i alhora la decadència de l’autonomia local. En aquest sentit, centrent la disminució de la capacitai d’autogovern en els cinc punts següents:

1. Pèrdua total de l’autonomia en la imposició de cises des del moment que una carta reial de 20 de maig de 1612 estableix la necessitat del consentiment monàrquic per tal d’imposar tributs.¹⁵⁴

2. Necessitat de demanar permis reial per a carregar censals. Si bé no coneixem l’origen del fet per a la ciutat de València sí que sabem que era de compliment obligat a la resta de les viles reials des de 1490,¹⁵⁵ i que València ja ho practicava en el segle XVII.¹⁵⁶

3. Obligació de presentar, des de 1634, un balanç dels comptes anuals a un oficial reial, bé el visitador o bé el virrei, de forma que queda establerta la ingerència del poder estatal, en aquest cas d’un estat patrimonial del rei, a l’hora de fiscalitzar els comptes municipals de forma continuada.¹⁵⁷ Però el més important d’aquest fet no és sols la revistó de comptes sino la nécessitât de justificar que I’administració econòmica de la ciutat ha estat la correda, perqué, en cas contrari, els oficials serien castigats.

4. Supressió de Fexclusivitat que ostenten els jurats per a poder jutjar en els casos d’abastament, ja que a partir de 1594 pot apel·lar-se sobre qualsevol modalitat –nul·litats, restitució, integrum, etc.– a la Reial Audiència en les qüestions referents a l’avituallament de blat, i el més important, quan és un estranger qui abasta blat, la Reial Audiència podra saber-ho també en primera instancia, a més de la possibilitat d’evocació¹⁵⁸ ja esmentada.

5. Establiment de normes referents a I’activitat municipal per part del rei, en Hoc de ser els jurats els que les reglamenten. Aquesta ingerència monárquica es justifica com a solució per a tallar i pre venir, possibles corrupcions en els oficials municipals i com a mesura per a corregir i alleugerir l’endeutament de la ciutat. Entre altres, assenyalem que en 1595 el rei prohibeix que els carrees locals arrenden molins i que els arrendadors de fruits o els magatzemistes de cereals puguen concórrer als oficis de la ciutat, i ordena que la Reial Audiència tinga coneixement de les missions que s’han de realitzar per a saber el blat que hi ha al Regne o a Sicilia.¹⁵⁹ També en 1658, la monarquía efectúa un fort desplegament reglamentari pel qual estableix la direcció de I’administració econòmica de la ciutat en regular la forma de distribuir les rendes –en ingressos i despeses per clavarles– i la forma d’administrar-les —competèneies d’oficials com credenciers, acaps de taula, etc.–, a més d’assenyalar el salari que ha de cobrar cadascú, el nombre d’oficials que ha d’haver-hi i els que han de suprimir-se, la forma de Huiréis censals i la manera de funcionament de la Taula de Canvis.¹⁶⁰

La intromissió del poder monàrquic en l’administració econòmica de la ciutat no està exempta d’una oposició, la forma més rellevant de la qual és la protesta canalitzada a través de les celebracions de Corts Gênerais. En les de 1564 la ciutat demana el compliment dels privilegis i els furs sobre la coneixença de les causes referents a cises o imposicions per part dels jurats,¹⁶¹ qüestió que torna a reivindicar-se en les de 1585¹⁶² i les de 1604.¹⁶³ En les Corts de 1604 es produeixen també supliques perqué no es dificulten les ambaixades al rei –forma que tenien de reivindicar qüestions al marge de les sessions dels estaments–, perqué es guarden els privilegis relatius al coneixement de causes sobre pastures i sobre la competència privativa que teñen per a proveir els oficis de la ciutat i de Murs i Valls i, principalment, sobre la llibertat per a imposar les cises que els semblen escaients a fi de socorrer les despeses necessàries per al «bon govern».¹⁶⁴ En el regnat de Felip IV tomen a plantejar-se a les Corts els assumptes sobre la pertinença als jurats dels plets sobre avituallament i la jurisdicció del racional sobre els deutors a la ciutat;¹⁶⁵ al municipi correspon solucionar els plets entre els gremis i els oficials de la ciutat, a més de decretar els capítols que aquells acorden,

la ciutat de València y demés ciutats e viles reals del présent Regne, per diversos furs i privilegis, teñen facultat de imposar cisses en lo modo y forma quels pareixera més convenient, segons les ocurrències del temps, dels quals són priviligiadissimes per consistir en aquelles lo patrimoni de les dites ciutats e viles reals, ab les qual sisses e imposicions acudixen a ses nécessitais...,

i la facultat de la ciutat per a nomenar tots els seus oficis municipals, malgrat la carta reial de 1612 que disposa que en el cas d’alguns nomenaments, s’han de consultar al rei.¹⁶⁶ Aqüestes reivindicacions, que no són més que una mostra d’aquelles que podem trobar en les sèries documentals, no fan altra cosa que manifestar la pèrdua en el poder d’autogovern que hem indicat, a grans frets, en els cine punts anteriors.

4.2.2 L’abastament

Una de les caractéristiques econòmiques de l’antic règim és que les époques de crisi s’assenyalen per la carestia dels principals productes de l’abastament urbà, el blat i la earn, per ser els més bàsics. La tècnica en I’antic règim no pot garantir una producció abundosa a la població. Una producció copiosa de blat depén de la productivitat de la terra i de la major o menor densitat demogràfica; així, les illes de Sicília i Còrsega o certes àrees de Castella són àmbits caracteritzats per una especialització en la producció de blat i avituallen la ciutat de València.

Reglamentàriament es prenen una sèrie de mesures per a garantir l’abastament, algunes d’ajuda a fi de facilitar l’entrada de vitualles i altres de prohibició per a evitar que isquen. En 1313 Jaume II assegura a la ciutat de València que pot obtenir blat i al tres vitualles de qualsevol lloc del regne¹⁶⁷ per a abastar-se, però tanmateix, no pot extraure els productes del regne, sobretot cap a països enemies o musulmans,¹⁶⁸ per a tal fi s’elabora una llista de coses vedades. L’any 1328, Alfons IV estableix un model d’abastament, els guiatges, per tal d’assegurar el blat, l’oli, els llegums, els peixos i qualsevol altra vitualla, segons el qual les mercaderies tenen salconduit reial i per tant no poden ser embargades, tret dels casos relatius a mercaders deutors i malfactors.¹⁶⁹ La ciutat de València havia élaborât un sistema per tal de garantir l’abundància de blat, basât en un mécanisme de préstecs de diners als comerciants, el qual tenia tres modalitats: una, utilitzada al segle XV, els préstecs atorgats als mercaders, sense interessos, per a importar certa quantitat de blat; la segona, el préstec pel qual s’assegurava el preu de la venda del cereal, i la tercera, consistent en ajudes de menut, que són quantitats que donava la ciutat per cafís de blat importat.¹⁷⁰ L’absència d’efectius líquids en la hisenda municipal ocasionava que el capital necessari per a satisfer les despeses s’aconseguira mitjançant el carregament de censos i que durant el segle XV ja se’n donaren xifres elevades.¹⁷¹ La pràctica es realitzava amb l’esperança que, una vegada tornats els emprèstits, els jurats pogueren lluir els capitals carregats. Tanmateix no sembla que aquesta fora la norma general, nogensmenys, al segle XV les despeses municipals per pensions de censals es van duplicar. Les conseqüències d’aquest sistema ja les van indicar al segle XVI els jutges de Residència misser Agosti Gallart i misser Geroni Arrufat quan asseguraven

lo comú de la Ciutat pateix dany notable per rahó dels préstechs que fa, axt pera avituallar de forments com de earns, axí per los actes ques reben y vénen a càrrech del comú de la dita Ciutat, y spaguen dels propis de aquella, com encara perqué molts se deixen, com se han dexat, de cobrar per venir a menys y fallirlos a qui son estat fets los dits préstechs, y per córrer a la dita Ciutat moites voltes les pensions dels censals ques carrega per obs de dits enpréstechsencara que los a quins fan los dits préstechs paguen interés a dita Ciutat a rahó de censal y com los respon la Ciutat moites voltes se detarda y differeix la cobrança dels préstechs, y en lo entrant la dita Ciutat ha de pagar de sos propis les pensions dels censals carregats per fet dits enpréstechs, y té nécessitât de entretenir majors sises e imposicions, que no sustentaría si no fos la responsió dels dits censals carregats, per fer dits enpréstechs, fan excessius y té de carregar més censals per subvenir les clavaries dels censals.¹⁷²

Agostí Gallart i Gerani Arrufat no eren partidaris del sistema d’avituallament mitjançant el forment assegurat per diversos motius: perquè els cereals es compraven de baixa qualitat, de forma que els cafissos bruts en passar-los a nets perdien al voltant del 10 % de la seu a quantitat, quan el forment bo no en perdia més del 5 %; perqué assegurar la provisió generava la comoditat en els abastadors –mercaders, traginers, carreters i Uauradors– els quals no s’arriscaven a portar el forment d’un lloc llunyà, per mar o per terra, encara que resultara més barat, i perqué el fet d’assegurar el forment procèdent del regne feia que pujara el preu del forment importat.¹⁷³

Com hem assenyalat abans, un dels dos majors percentatges de les despeses municipals al segle XVI està motivât pels préstecs atorgats als abastadors que, efectivament, és una de les causes de l’altra xifra important de les depeses, les pensions dels censals. D’aquesta manera s’entra en un cercle tancat que va agreujant la hisenda local i que sols té una eixida, incrementar les rendes de forma que vagen per damunt de les despeses. Els jurats carreguen els censals amb la intenció que en el futur les rendes puguen fer-se carree del desendeutament. Però no és així i, certament, cada any es carreguen fortes sumes per a solucionar l’abastament. Un dels any s que més censals es carreguen a la ciutat durant el segle XVI, és l’equivalent al période administratiu 15481549, amb 184.600 lliures, 10 sous i 2 diners, que es reparteixen entre les l46.250 lliures, 10 sous i 2 diners per a subvenir a Pere Noguer pel forment que havia de portar de Sicilia, les 35.100 lliures carregades per la compra de carn per a l’avituallament urbà, les 2.250 lliures per a socorrer la ñau de Joan Parent, que transportava forment, i les 1.000 lliures destinades a la provisió de fusta.¹⁷⁴ La suma de numerari carregada a censal durant l’any indicat equival a més del doble de l’obtinguda pels ingressos de les cises i les rendes. Com a exemple agafem les sumes carregades per abastament en una dècada:

CARREGAMENTS DE CENSAL PERAVITUALLAMENT, 1549-1558¹⁷⁵ (l,s,d)

A més d’aquestes sumes expressades hi ha en alguns anys unes quantitats petites carregades generalment per a subvenir alguna clavaria, que són insignificants si les comparem amb les obtingudes per avituallar la ciutat. Dues conclusions manifesten aqüestes xifres: una, que el volum carregat a censal per abastament és tan important com el volum dels ingressos municipals i, segona, que el capital carregat per l’abast de la earn és major que el del forment. Tanmateix, indiquem que s’ha prestat una menor atenció a l’estudi de la problemàtica càrnia que a les dificultáis i les crisis relatives a l’avituallament del blat.

La ciutat consumia una gran quantitat d’animals,¹⁷⁶ dels quals era deficitària. Calia importar caps de bestiar d’altres regions de la península, i per això la ciutat disposava de cabanyers que custodiaven el ramat en règim de transhumància. Això comportava un altre problema, el de les pastures, el qual, com hem indicai abans, es va resoldre quan la ciutat va obtenir un dret jurisdiccional sobre el territori del regne amb franquicia de pastures. No hem de confondre la zona franca de les pastures amb els bovalars, els quals son limitais i amollonats, perqué algunes poblacions amb ramais puguen assegurar-se la pastura sense que hi entren ramats d’altres llocs, i per a construir-los havien de sol·licitar llicència al rei.¹⁷⁷ Aqüestes dues zones de pasturatge diferenciades jurisdicciónalment comportaven molts litigis a la ciutat, ja que, de vegades, alguns ramats dels cabanyers entraven en bovalars particulars, fet que originava plets referents a la franquicia, sobre pagar impostos o no per la seua utilització, a més dels danys que podien causar en els horts. Una altra qüestió era la possibilitat de mantenir la ciutat el ramat a la devesa, cosa que generava molts conflictes però que, finalment, fou permesa mitjançant una llicència del virrei.¹⁷⁸

Tanmateix, el problema no rau exclusivament en el trasllat del ramat sinó en la seua adquisició. La carestia és una qüestió que ha de resoldre directament el municipi, però que també preocupa a uns altres oficials, com ara el virrei,¹⁷⁹ ja que l’absència de cam pot originar conflictes socials. El ramat podia importar-se de les zones frontereres d’Aragó o de Castella –comarca de Requena o de Murcia.

En general, la problemàtica de l’abastament se centra en tres punts: la localització de les vitualles –saber d’on poden importar-se i quina quantitat–, el trasport –en dos ambits diferenciats, la cam per via terrestre i el blat per via marítima, fonamentalment–, i el frau en el comerç, tant a nivell de mercat com a nivell de corrupció dels oficials.

Quan es produïa una carestia de vitualles, la ciutat realitzava missions que consistien a enviar uns comissaris a comprar productes. Sovint, aqüestes eren excessives, en opinio del monarca, i ocasionaven unes despeses innecessàries a la ciutat, per això des de 1594 el rei ordena que qualsevol missió que calgués realitzar, tant al regne com fora d’aquest, sobretot a Sicília, per a comprar blat, ha de fer-se saber a la Reial Audiència, fins i tot, amb informació de testimonis.¹⁸⁰

Aquests comissaris obtenen unes competències privilegiades per a desenvolupar la seua funció mitjançant un fur de 1604. La finalitat és prendre nota de tots els fruits i vitualles que troben per les ciutats, les viles i els Ilocs del regne a fi de poder comprar-los i portar-los a la ciutat de València. Les competències que obtenen per fur, atesa la demanda dels tres braços, els permet compel·lir tothom de qualsevol Hoc perqué els venga els fruits i les vitualles escaients, però, ciar està, deixant ais particulars aquells que els resulten necessaris i pagant-los segons el preu que ordinàriament valguen en la població. També poden compel·lir els veïns perqué els donen el bestiar necessari per a transportar les vitualles a la ciutat de València, sempre que paguen les cavalcadures al preu que costen en la població d’origen. És ciar que les despeses d’aqüestes preeminències ha de sufragar-les la ciutat de València i que el comissari mai no pot obligar les poblacions a qué les paguen. El comissari disposa de sis dies per a eixir de la ciutat, comptadors des de la data de la comissió. Del fet ha d’alçar acta i, una vegada arribe al Hoc, ha de pagar a l’amo de les vitualles el preu de la compra, el qual ha d’estar justificat corn a ordinari segons la informació rebuda de testimonis dels veïns, a fi d’evitar qualsevol tipus d’especulació o frau.¹⁸¹

Indubtablement en aquesta activitat degueren d’haver-hi abusos. En les mateixes Corts de 1604 el braç eclesiàstic i el braç militar van sol·licitar al rei que la ciutat de València no poguera extraure oli, forment i altres fruits d’Oriola, amb l’excusa de l’avituallament, si no era deixant la quantitat necessària per al consum d’Oriola i la seua contribució i pagant-ho al preu ordinari. També van sol·licitar-hi que quan els comissaris anaren a Alacant per aconseguir les vitualles que hi portaven els vaixells, les pagaren al preu que regia a Alacant, o als altres llocs portuaris, així com els nòlits i les assegurances des del port d’origen fins al de València.¹⁸²

Altres vegades l’adquisició de blat es realitza a zones més llunyanes i es fa necessària una concessió reial per tal d’extraure’l d’altres àmbits geogràfics patrimonials del rei que no es troben dintre el Regne, com ara Màlaga.¹⁸³

La ciutat de València, a fi de garantir el transport marítim de vitualles, sobretot de blat, pot armar naus,¹⁸⁴ qüestió que reivindica a les Corts de 1510, adduint antics furs i privilegis.¹⁸⁵ A les Corts de 1564 sol·licita que els vaixells o naus que puguen arribar a la platja de Valencia no siguen embargats, a fi d’evitar que se’n vagen a uns altres ports, ja que la ciutat viu de «carreig y tinga necessitat de èsser provehida, axi per mar com per terra, per qué altrament nos pot sostenir ni conservar»,¹⁸⁶ i a les Corts de 1585 demanarà que es confirmen els furs i privilegis que li van ser atorgats sobre el guiatge de les vitualles, perqué «de alguns anys ensà se ha volgut restrenyir y llimitar dit guiatge per los officials reals de V. Magestat, fent algunes crides y provisions en derogació de aquel]...»,¹⁸⁷ L’altra problemàtica de l’abastament és evitar la corrupció dels oficials i els fraus en el mercat. El 1533 les Corts prohibeixen als jurats que puguen concórrer amb els mercaders en l’abastament de la ciutat. La práctica habitual era formar part dels contractes d’avituallament, els quals no solien fer-se a un sol mercader sinó a una societat, on el capital per a participar estava repartit entre els seus membres –inversions anomenades partits– i com a principal solia figurar-hi un mercader. Indirectament, però, concorrien tant oficials municipals com reials, burgesia, etc. En aquest sentit, la mesura de les Corts de desvincular els ministres de la ciutat en els contractes d’avituallament és la més important per a tallar la corrupció.¹⁸⁸ Per altra banda, el rei, l’any 1594, prohibeix que cap oficial de la ciutat, independentment de la seua graduació estamental, puga arrendar molins, bé directament, bé a través d’altri o de la seua dóna, per tal d’evitar els fraus a l’almodí.¹⁸⁹

A fi d’impedir el frau en el mercat, tant pel que fa al pagament de cises, que repercuteixen directament sobre la hisenda de la ciutat, com a l’alteració dels preus i la qualitat de les vitualles, es va desplegar tot un sistema administratiu de control des dels ports de la ciutat fins a la plaça del mercat. Les dues grans mesures preses per a preveure les estafes en les cises de dues vitualles bàsiques com el blat i la cam són I’establiment del pastini i l’alienació de l’abastament de cam a la contribució particular. El privilegi del pastim va ser concedit en 1621, però no es va establir fins al 1629. Segons aquest, la ciutat és Túnica que té dret a pastar pa, activitat que encarrega a uns quants forners i que controla mitjançant una sèrie d’administrador i oficials, de forma que els forners teñen comptabilitzada la quantitat de pa que poden coure i, per tant, la taxa de cises que els correspon pagar.¹⁹⁰ Pel que fa a la cam, l’avituallament a la ciutat ja era privatiu del municipi, de forma que les carnisseries pertanyen a l’administració, encara que paga el lloguer d’aquelles que teñen amos particulars, d’aquesta manera controla la quantitat de cam subministrada i la taxa corresponent de cises. El problema en aquest abastament resideix en el fet que les carnisseries i l’abast als ravals i la contribució particular no pertanyen a la ciutat i, en conseqüència, es produeix un frau quotidià: la compra de cam pels habitadors de la capital als ravals. La qüestió la soluciona el municipi en 1663 quan aliena l’abastament de la contribució particular.¹⁹¹

El frau i les infraccions a les normes en el mercat eren competència del mostassaf, encara que era el Consell de la ciutat el que n’elaborava les regles. Bàsicament estableixen que tota l’activitat comercial local ha de centrar-se en un sol punt, la plaça del mercat, lloc on el mostassaf pot controlar els preus i les mesures, i on tots han de portar els productes per a vendre. Tot açò, a més a més, va acompanyat d’unes normes orientades a frenar la revenda d’alguns productes per persones que no tenen cap parada al mercat però teñen oficis que els possibiliten per a realitzar aquesta activitat;¹⁹² a establir un horari concret per a evitar que es venga fora del terme en qué examina el Mostassaf; a prohibir que el venedor o revenedors siguen familiare d’algún ministre del Tribunal, especialment del mostassaf, i a prohibir que alguns productes puguen revendre’s.¹⁹³ Limitar la revenda és la forma de frenar la pujada dels preus. Al cap i a la fi, un dels objectius primordials d’aquestes mesures és impedir l’augment descontrolat dels preus dels queviures.

4.2.3 L’endeutament municipal

Molt prompte, gairebé un segle després de l’inici del municipi valencia amb la reconquesta, el fenomen de no haver-hi suficients ingressos ordinaris per a fer front a les despeses està présent a la hisenda local. Aquest és un primer simptoma de la crisi de la hisenda. La ciutat de València, el 1336, ja es troba endeutada, i per a liquidar el deute decideix continuar recaptant una sèrie d’impostos aplicats sobre la carn, amb I’oposició dels carnissers, és ciar, ja que són els únies tributs fonamentals que es mantenen, perqué els del blat ja s’havien éliminât i els del vi és aquesta l’última vegada que es cobren.¹⁹⁴ Malgrat això, aquesta crisi no és greu i, de fet, el municipi no recorre als crédits per a solucionar-la.

Podem distingir dos nivells de crisi de la hisenda. Una lleugera i fréquent, quan el deute es consolida i s’opta pels crédits –els censals– com a solució per a satisfer les despeses extraordinàries, en la qual els ingressos són capaços de mantenir el nivell d’endeutament, ja que poden pagar-se els interessos dels crédits –les pensions dels censals. El segon nivell, el moment més critic de l’economia local, és quan el volum del capital carregat a censal és tan élevât que els ingressos municipals no son suficients per a pagar els interessos. Llavors, el municipi és ineficaç a l’hora de fer-se carree de les nécessitais locals i la incidèneia social és danyosa, ja que els creditors no cobren les pensions i tampoc no tenen possibilitat de recuperar el capital.

A fi d’evitar la insolvència de la hisenda local en les poblacions de senyoriu molt prompte es limita la facultat de carregar lliurement censals i s’ha de demanar llicència al senyor, laie o eclesiàstic, per a poder-ho fer. Aquesta qüestió queda establerta a les Corts de 1403,¹⁹⁵ mentre que per a les viles reials s’estableix un segle després. Així i tot, moites poblacions s’endeutaven fins al punt de no poder pagar regularment les pensions, moment que aprofitaven els creditors censalistes per a presentar una demanda al governador perqué ordenara l’execució del pagament de les poblacions moroses. Una pragmàtica d’Alfons V de 1427, beneficiosa per a les poblacions insolvents que podien eludir les execucions al·legant certes exempcions, va ser revocada molt aviat per un fur de 1428, que establia que sols podia posar-se exempció a un manament executori si abans de 10 dies es provava per «instrument pùblic o altra pública o autèntica scriptura»; en cas contrari, el jutge podia continuar i acabar l’execució.¹⁹⁶ Sovint les execucions implicaven l’embargament de possessions dels veins. A fi que aqüestes no repercutiren en un perjudici socioeconòmic de la població, els governants locals adduïen motius de despoblació o altres per tal d’evitar les execucions. Una famosa pragmàtica –coneguda com «la pragmàtica dels censals»– de 1444, feta fur a les Corts del mateix any, prohibía exposar aqüestes al·Iegacions, tret de les condicions establertes pel fur de 1428, i obligava que es compliren les execucions.¹⁹⁷ No obstant això, moites poblacions continuaven objectant despoblació i les execucions per pensions de censals implicaven embargaments sobre les propietats dels veins. Així, en 1468 els creditors censalistes d’Albocàsser van accedir a realitzar una concordia pel pagament dels censals a fi d’impedir el despoblament de la vila, encara que, en 1470, diversos creditors feren «empares en les bèsties, robes, diners e béns de alguns vehins».¹⁹⁸ L’any 1473 na Isabel, muller de Garcia de Lòriz, aconseguí del governador un manament executori contra la vila de Callosa per les pensions d’un censal que se li devia, però no obtingué el cobrament i apel·là al rei, el qual envià un oficial a embargar els béns necessaris per a satisfer el pagament i, encara més, si en arribar al poble aquest trobava les portes dels veins tancades, podria acudir al batlle o a qualsevol altre oficial perqué les fera obrir i, si no en trobava cap, d’oficial, tenia permis per a trencar les portes, tot a fi d’efectuar els embargaments per a pagar les pensions.¹⁹⁹

La llista de la casuística d’aquest fenomen a les darreries de l’edat mitjana pot ser molt Ilarga, atesos els nombrosos casos enregistrais en les séries de Governació i de Reial Cancelleria a l’Arxiu del Regne de València, però nosaltres només volem remarcar aci un fenomen: davant Pimpagament de les pensions dels censals pel municipi, els creditors censalistes realitzen embargaments sobre els béns dels veins, qüestió lògica si tenim en compte que el creditor no sol ser resident en la mateixa població insolvent. Com veurem, en el segle XVII, a la ciutat de València una mateixa fallida local es resol de forma totalment diferent.

València en el segle XV, malgrat que havia duplicat el seu endeutament,²⁰⁰ podia fer front sense problèmes als interessos dels crédits. De fet, la seua solvència queda corroborada en els préstecs que la ciutat concedeix als reis Alfons V, Joan II i Ferran II,²⁰¹’de forma que Ernest Belenguer veu en el fet un paral·lelisme entre aqüestes concessions a la monarquía i la pujada en les despeses municipals per pensions de censals, de manera que «la inflació censalista deu bona part de la seua existència a les peticions constants del numerari valencia»,²⁰² tot afavorint un grup social de rendistes que inverti ren capital a cens. Nosaltres dubtem que hi haja una relació tan estreta entre préstecs a la monarquía i capital censal carregat en el segle XV. Com ja hem vist, per a un période curt del segle XVI, el motiu del carregament de censals és l’avituallament de la ciutat. Per altra banda, en època dels Trastàmara, també es podia recorrer a les taxes per tal de recaptar capital i no acudir exclusivament al carregament de censals. La causa que ens indueix majorment a infravalorar el fet que la ciutat va recorrer als censos és un balanç realitzat a la segona meitat del segle XVI, en el qual se sumen totes les quantitats que la ciutat té carregades a censals per préstecs al rei entre 1426 i 1560: el capital pujava a 133.167 lliures, 12 sous i 8 diners, pel qual la ciutat pagava una pensió de 8.877 lliures, 16 sous i 9 diners.²⁰³ Xifres baixes si les comparan amb les quantitats carregades per l’abastament o amb les despeses per pensió de censals anuals –per exemple en 1550-1551 es pagaven 69.715 lliures.²⁰⁴

Tant els préstecs a la monarquía com les subvencions per a l’abastament són els arguments frequents utilitzats per a explicar la causa de l’endeutament municipal. Ara bé, com hem analitzat adés, nosaltres considerem que la causa resideix en la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes municipals, que fa que la ciutat haja d’acudir ais crédits per a efectuar una activitat econòmica i social com és l’abastament, que ha fet sempre. Una altra qüestió és donar una explicació vàlida de per qué la ciutat ha perdu t el poder adquisitiu de les seues rendes. Considerem essencials tres factors per a compréndre aquest fenomen:

1. Una part dels ingressos –els impostos sobre la carn i el blat– es realitzen sobre unitats o mesures de pes i no sobre el valor econòmie, cosa que no és molt problemàtica en el segle XV, quan hi ha una lleugera estabilització en el nivell de preus; però en el segle XVI, quan es produeix la gran pujada dels preus, malgrat que augmenta també el consum, les rendes d’aquests ingressos perden rapidament el seu valor adquisitiu. El fenomen no s’hauria produit si les cises sobre la cam i el blat —précisément els dos productes pels quals es carreguen censals– hagueren estat establertes sobre el valor dels productes. Les cises del vi i de la mercadería sí que están imposades sobre el valor economie.

2. La reticencia de la monarquia i de la mateixa ciutat a augmentar la càrrega fiscal municipal, cosa que deixa com a única via d’escapada l’endeutament de la ciutat.

3. L’absència d’una part de la població en la contribució fiscal, els eclesiàstics. Aquest grup estamental aconsegueix lliurar-se de pagar certes cises, a més d’enfrontar-se a mesures orientades a la reducció dels interessos dels censals, cosa que va també contra l’economia de la ciutat.

La idea de la immunitat eclesiástica a l’hora de satisfer cises naix de la concepció i del privilegi que els eclesiàstics no han de pagar impostos pels seus productes, principalment pels deriváis de les propietats feudals. Així, Jaume I, el 1269, concedeix als eclesiàstics un privilegi pel qual poden introdurr a la ciutat de València qualssevol tipus de productes, transportar-los per tot arreu del regne, vendre’ls i exportar-los sense pagar cap tipus de tribut.²⁰⁵ Aquest privilegi va ser confirmat en 1318 per Jaume II.²⁰⁶ Açó comporta un problema, el del control dels productes que trafiquen els eclesiàstics, ja que, si no n’hi ha cap, poden fer frau.

La primera mesura de control, pel que fa a les rendes de Fesglésia, l’estableix Pere IV el 1340 quan obliga als seus procuradors o batlles, que fan arrendaments de les rendes, a prestar jurament davant el batlle general del rei.²⁰⁷ Pocs anys després s’estableix un altre sistema, ara pel que faal’impagament dels drets municipals, pel qual, en principi, tots els eclesiàstics haurien de pagar tributs, però, el mateix temps naix la forma bàsica per la qual podran eludir el pagament. Pere IV, mitjançant un privilegi de 14 de setembre de 1349 –no publicat en el Aureum Opus– estableix el mode en què ha de fer-se la refracció, és a dir, com retornar la quantitat dels impostos pagats pels eclesiàstics als propis eclesiàstics: el rei nomena dos auditors, un, Domingo Aragonés, ciutadà de València, i l’altre, per part de l’església, Pere de Abbatia, canonge de la Seu de València, els quals han d’examinar els comptes del majordom del bisbe cada tres mesos i, allò que hi conste com a pagat en imposicions, els administradors d’aqüestes cises hauran de restituir-ho a l’església.²⁰⁸ D’aquesta manera augmenta la burocracia. No obstant això, la fòrmula citada será prompte modificada.

L’esdeveniment més rellevant al respecte va ser la concòrdia de 1359, que romandrà vigent, junt amb algunes modificacions, durant tot Fantic règim. L’estabilitat es basa en uns capítols elaborats per tal de confeccionar el mode de restituir a l’església les cises que ha pagat. Queda ciar que totes les persones eclesiàstiques «ab llurs companyes e famili ars» de la ciutat i llocs de la contribució són franques de pagar cises, excepte en tres casos: quan comprén pa a la fleca, vi al detall a la taverna i carn també al detall a la carnisseria, ja que «les dites coses són indivisibles y no es poden sens damnache les damunt dits [els eclesiàstics] e la Ciutat, e dels compradors de les dites imposicions, de partir...», i queda ciar també, que són franques de pagar impostos pels fruits de les seues rendes o de les collites que efectúen dintre la ciutat. El sistema administratiu que estableix la concordia és similar al de 1349. Els religiosos primerament paguen les cises, sobre el pa, el vi i la carn, i després els són restituïdes. Amb aquesta finali tat, es nomenen dos comptadors, un per l’església, pagat per ella mateixa, i un altre per la ciutat, que satisfarà també el seu salari, la tasca dels quals és examinar els comptes cada quatre mesos i, posteriorment, els jurats designen una altra persona que fa la restitució als eclesiàstics pel période esmentat.²⁰⁹

El sistema no es modifica essencialment: el municipi, mitjançant els arrendadors de les cises, restitueix als eclesiàstics allò pagat. Ara bé, a l’època moderna s’esdevenen dues variacions; per una part, es restitueixen els impostos pagats per consum de vi al detall a les tavernes,²¹⁰ particularitat que estava exclosa en la concòrdia perquè resultava molt difícil controlar el fet, i, per altra part, molts eclesiàstics i altres persones exemptes arriben a fer convenís amb la ciutat i a taxar una xifra per a la restitució –aquests es coneixien amb el nom d’«encabeçats»–,²¹¹ presumiblement moguts per la rapidesa del cobrament i per esquivar els possibles conflictes dérivais de la restitució.

Sembla que els convenís o «encabeçaments» entre certs eclesiàstics amb el racional de la ciutat van proliferar en contra d’aliò establert en la concordia de 1359, i que es va produrr una conflictivitat interna en Testament eclesiàstic entre el capítol i els canonges de la Seu, que estaven en contra dels convenís perqué col·lidien amb el sentit de la immunitat, i els clergues que s’acollien a l’encabeçament. En aquest sentit, una sentencia del vicari general de 13 d’octubre de 1642 declara com il·lícits i reprovats els convenís i mana que es guarde la concò rdia. Una altra sentència de 8 de gêner de 1644 de Diego Osorio, jutge apostòlic, nomenat pel nunci del papa als règnes hispànics, declara també que els convenis són il·lícits, ja que es realitzen sense cap autorització eclesiástica i sense Tassistència del seu comptador. Una sentència posterior, de 8 de juny de 1644, del cardenal Juan Jaume Pancirolo, nunci apostòlic, confirma aquella atorgada per Diego Osorio.²¹² La solució que es dóna a la conflictivitat és promulgar una nova concordia en 1646, la qual no elimina l’anterior, sino que la completa. Aquesta declara que els convenís o encabeçaments són il·lícits i que les parts interessades han de renunciar als processos pendents i les sentències donades a Tefecte als tribunals eclesiàstics i reials.²¹³ D’aquesta manera els eclesiàstics es lliuren de pagar les principals cises municipals.

Tanmateix, hi havia altres impostos recaptats per la ciutat als quals sí que havien de contribuir els eclesiàstics. Des de sempre havien participat en els impostos recaptats per Murs i Valls. La causa era, senzillament, que la taxa municipal havia estat concedida pel monarca a la ciutat de València i obligava, mitjançant privilegi, a tothom a col·laborar en les despeses.²¹⁴

L’altra contribució de l’església a mantenir el gran endeutament de la ciutat és la seua continuada oposició a la rebaixa de Tinterés dels censos. La ciutat demanava al monarca, com a mesura elemental per reduir els efectes de l’endeutament en la hisenda municipal, disposicions que obligaren per Ilei a fixar una taxa més baixa en les pensions dels censals, però l’església, com a principal interessada, s’oposava a qué qualsevol disposició monárquica s’immiscira en el patrimoni eclesiàstic.

La mesura legislativa per a rebaixar els censals no arribará fins al segle XVII. Abans, la lliure competència i la gran oferta de capital per les classes rendistes, entre les quals tenien un lloc destacat l’església i la noblesa, ajudaven a mantenir l’interés al voltant del 7 o el 8 %. La baixada oficial efectuada en el segle XVII s’uneix, moli sovint, a l’expulsió dels moriscos i a les greus conseqüències que aquesta va comportar en l’economia valenciana. Tanmateix, no creiem que aquest fet fora l’unie causant ja que, per una banda, el fenomen de la reducció dels interessos dels censals es va produir a tot arreu de la península, on la població morisca era més escassa que no al regne i, per altra banda, la incidència en els censals de l’expulsió dels moriscos valencians va tenir una solució concreta l’any 1614: la reducció al 2’5 % de l’interés en els deutes a les aljames.²¹⁵ Una conjuntura socioeconòmica de crisi a tot arreu de la península Ibèrica declinaria la monarquia a optar per la reducció de l’interés del préstec censal, tot i que la crisi particular de la noblesa valenciana, que es veu obligada a fer-se càrrec del deute censal de les aljames –a causa de passar la propietat útil al detenidor de la directa-, condicione que la reducció es faça en 1614.

Les altres mesures de reducció dels censals cal veure-les com una conquesta dels principáis beneficiats, els municipis, i com la prevenció d’una possible pujada del tipus dels interessos davant l’escassesa de capitals, com augura una societat econòmicament deprimida.

La primera d’aquestes mesures fou donada també en la mateixa pragmàtica de 1614, en la qual s’ordenava que tots els censos que es carregaren havien de ser, des d’aleshores, al 5 %, sensé canviar els queja hi eren, que tots els debitoris s’igualaren també al 5 % i que els violaris es rebaixaren a l’1l’76 %.²¹⁶ Poe després, el 1620, una altra pragmàtica ordenava reduir tots els censals carregats al 6’6 %, malgrat que estaven carregant-se a un for més baix. Aquesta contradicció es va resoldre aviat amb la pragmàtica de 1622 que va establir que els carregaments consolidats reduïren el tipus d’inte-rés al 5 %.²¹⁷ Però, les oscil·lacions van continuar i, a les Corts de 1645, atesa la poca oferta de capitals, el mateix estament reial, és a dir, les ciutats, demana, i el rei ho concedeix, que l’interés del carregament torne a ser del 6’6 %.²¹⁸ Amb aquesta disposició legislativa es taxa el màxim amb qué poden adquirir-se censals durant la resta de l’època foral. Es clar que aquest fre en la taxa del tipus d’interés suposa una millora en la càrrega de l’endeutament, però no va ser suficient per solucionar el problema de la ciutat de València.

Remedios Ferrerò ha estudiat sociològicament en quin percentatge els grups socials havien invertit capital en el municipi i, per tant, perqué cobraven 58.293 lliures l’any 1536-1537. Un grup important, la noblesa, en el qual s’inclou el rei i la seua família, els oficials reials, l’alta noblesa –que comprén ducs, comtes i senyors feudals–, la baixa noblesa –amb els generosos, cavaliers, donzells i mossens– i tot aquell que figura amb el titol de noble, representa el 54’02 % de les pensions. L’altre grup, l’eclesiàstic, és encara molt redüit, ja que sols en suposa el 5’31 %, mentre que un tercer grup, al qual denomina «tercer estat» –ciutadans honrats, funcionaris municipals, gremis, artesans, mercaders, professions, hospitals, almoines, vídues i altres– suposa el 35’32 %.²¹⁹ Si considérera, com altres autors fan, que els ciutadans son un tipus de noblesa, el percentatge d’aquest grup puja al 73’25 %.²²⁰ La supremacía d’aquest grup és évident. Tanmateix, és el grup nobiliari el primer que retira els capitals de la ciutat. Socorro Reizabal ha estudiat el desendeutament de la ciutat de València durant el période 1600-1625, en el qual el 38’40 % del capital amortitzat per la ciutat va dirigit a la noblesa, tot destacant entre els altres grups mès importants que recuperen capital el de les dones, amb el 20’58 %, la burgesia d’ofici i mercantil amb el 18’90 % i l’església amb el 10’41 %.²²¹

PAGAMENTS DE CENSALS (1536-1537)

Una de les principals dificultáis que trobem en l’anàlisi de l’endeutament de la ciutat és una cosa tan elemental com saber quin és el seu valor. Segons Amparo Felipo la ciutat responia el 1660 amb 2.828.500 lliures en censos, amb una pensió anual de 141.425 libres.²²² Abans de fer referència a l’endeutament tal com és a la fi de l’època foral, cai assenyalar els dos tipus de censos elementals que té la ciutat: els vells i els nous, apel·la-tiu corresponent al seu carregament temporal i no a la divisió en aqüestes dues catégories, ja que, com veurem mes endavant, al Règne de València en trobem cinc tipus. Els censos vells, els més antics, sòn els carregats fins a mitjan segle XVII, i es caracteritzen perqué la hipoteca comprén la generalitat dels béns. A partir d’aquesta època la práctica consistirá a fer els carregaments tot hipotecant un bé en concret, aixi es carregaran censals sobre determinades cises de forma que la renda de la cisa és la garantía o la hipoteca per a fer els pagaments de les pensions; aquests són els censos nous. Una altra qüestió que hem de tenir en compte en el deute municipal son els endarreriments: la ciutat de València deixa de pagar puntualment les pensions dels censals al voltant de 1664 –des d’aquest moment coneguts com a censals vells per a diferenciar-los dels de nou carregament anomenats censals nous–, de forma que cada any només paga uns quants mesos i en queda a deure la resta; aixi, al final de l’època foral la ciutat deu molts any s per pensions. En xifres, segons el recompte realitzat perTinagero en 1710, la ciutat deu de capital de censos vells 2.284.185 lliures, 6 sous i 4 diners; de pensions de censals des de 1684 deu una xifra superior, 2.714.209 lliures, 5 sous i 4 diners, és a dir, la suma total del deute és de 4.998.394 lliures.²²³ A la xifra indicada hem d’afegir les quantitats carregades durant la segona meitat del segle XVII com a censos nous, els quals —tal vegada per garantir la continuació de la práctica dels carregaments enfront de la suspensió de 1664— es paguen al corrent i suposen la suma de 246.000 lliures, 11 sous i 10 diners,²²⁴ de manera que la ciutat estava endeutada amb 5.244.394 lliures en el moment en què s’inicia el municipi borbònic.

La suspensió de pagament de pensions a la ciutat de València i a la resta de poblacions ara es resol d’una forma diferent a la practicada durant l’edat mitjana. Recorfdem que en aquella època la voluntat dels rendistes era l’expropiació dels béns dels veïns –execucions– per tal de satisfer els pagaments, fenomen comprénsible, com hem dit, si considerem que els rendistes no eren veïns dels municipis deutors. Ara bé, la sociologia ha canviat i a la ciutat de València, com a la resta dels principals municipis, els rendistes són principalment veïns seus, així que no té cap sentit aplicar-hi les disposicions medievals dels Trastàmara sobre la realització d’execucions. La solució ara està en una sèrie de concòrdies entre els creditors censalistes i els municipis, en les quals els creditors deixen perdre alguns beneficis económics per tal de poder recuperar, al més aviat possible, la seua renda i el seu capital.

La incidència social del greu endeutament de la ciutat de València degué ser important i està poc estudiada. Per això es comprén la mesura tan significativa presa per Felip IV el 1658 que llevava als jurais el control absolut sobre els quitaments dels censals. El rei establia així un sistema nou en el qual uns elets dels tres estaments intervenien en l’afer.²²⁵ El sistema el va mantenir posteriorment la reina mare de Caries II,²²⁶ la modalitat, evidentment, va comptar amb la clara oposició dels jurats que van demanar al rei, en 1675, la continuació de la forma tradicional per la qual eren els únics administradors dels quitaments. El monarca, després de consultar-ho amb el Consell Suprem d’Aragó, va resoldre mantenir el nou sistema d’intervenció dels elets dels tres estaments²²⁷

Malgrat que la mesura aplicada per a desendeutar la ciutat va ser la suspensió regular del pagament de les pensions dels censals vells, encara que es devien, per tal d’aplicar els guanys résultants ais llu’íments de capitals, van haver-hi altres propostes per a redimir aquests capitals al més aviat possible. Així el doctor Josep LIop, advocat de la ciutat,²²⁸ amb el beneplàcit dels jurats, del Consell General de València i dels elets de la Junta de Creditors, va proposar un mètode diferent a fi d’alleugerir la càrrega de la ciutat. Aquest, malgrat que va ser acceptat per les dues parts, no deixava de ser curios ja que resultava ser una espècie de loteria en la qual molts tenien molt a perdre i uns quants molt a guanyar. El sistema consistia a substituir, per part de la ciutat, els censals per violaris però pagant menys interés que en els censals. L’inconvénient del mètode era trobar a la ciutat qui volgués el violari, finalitat per a la qual la ciutat cada any publicava un carregament de violaris o censos vitalicis per tal de quitar els censos perpetus, els quals es pagarien al 3 %, amb la condicio que a mesura que anaren morint els posseïdors, les seues pensions es repartirien entre aquells que restaren vius, de manera que en quedar un nombre menor de vius, aquests obtindrien uns majors rendiments. Una vegada tots morts la ciutat quedava lliure del deute, ja que el capital mai no el tornava.²²⁹ Ens sembla que Llop va confiar massa en la predisposició ludica dels rendistes i en l’abundancia d’un capital disposât per a ser invertit en un model de nul·la rendibilitat a curt termini i de clara pèrdua del capital col·locat.

Més seriosa va ser la proposta de la ciutat feta l’any 1702. Els jurats, el racional i el síndic van elaborar un pia a llarg termini per a desendeutar la ciutat i el van proposar al rei per a la seua aprovació. Abans d’explicar aquest pía hem de tenir en compte una sèrie de dades économiques: la ciutat devia més de 4.300.000 lliures entre capital i interessos endarrerits, els censos vells pujaven un capital de 2.150.000 lliures, els censos nous importaven de capital unes 260.000 lliures, i les seues pensions anuals 13.000 lliures; tots els censos es pagaven al 5 %, encara que els vells, per manca de liquiditat municipal, sols es pagaven al 2’5 %, i es quedava a deure l’altra meitat, a més que no es pagava Fanualitat sencerai es portaven 20 anys d’endarreriment –des de 1682–, i només s’amortitzaven 16.000 lliures anuals. La ciutatjahavia fet un esforç per amortitzar capital i, des de 1660 havia lliurat nominalment 900.000 lliures, encara que no va desemborsar reaiment aquesta quantitat gracies a què la competència entre els mateixos creditors va comportar la renúncia, per gran part d’aquests, a les pensions degudes i, fins i tot a un 22 % del capital. No obstant això, la ciutat encara estava molt endeutada, i ara els creditors que restaven no estaven disposais a perdre part del capital, però, a més a més, les comunitats eclesiàstiques, els vineles i les obres pies tenien prohibida la cessió dels interessos que els pertanyien. Davant aquest panorama, que sols comportava un progressiu augment del deute, encara que no es carregaren més censos, perqué els endarreriments de les pagues de les pensions pujaven anualment, la ciutat va proposar el pia següent: aplicar les 16.000 lliures de quitament de censals vells ais censos nous, de forma que elimináis aquests en uns 13 anys s’aplicara tota la suma –les 16.000 lliures i les 13.000 que es pagaven per pensions dels censos nous, en total 29.000 lliures– a l’amortització de censos vells. El pía oferia tres modalitats: la primera, en cas que els creditors volgueren perdre alguna part de les pensions vençudes; la segona, que volgueren perdre totes les pensions, i la tercera, que no en pergueren cap. Bàsicament, si es perdien les pensions i no se’n pagaven més en el futur, cosa queja suposava una gran ruïna per als creditors, si s’aplicaven les 16.000 lliures al quitament de censos vells, farien falta més de 134 anys per a amortitzar el capital, però, si s’aplicaven al lliurament dels censos nous i posteriorment es col·locaven les 29.000 lliures al quitament dels vells, s’amortitzaria el capital en 78 anys.²³⁰ Tots aquests anys serien necessaris per quitar uns 2.410.000 lliures de capital, sensé tenir en compte que ja durant 1702 es devia quasi la mateixa quantitat de pensions, a les quals, evidentment, haurien de renunciar els creditors, a més de renunciar també a les que esdevindrien fins a l’amortitzacio total. El pla no va ser acceptat pels creditors; recordem que un col·lectiu important, els eclesiàstics, vivia d’aquestes rendes.

El pia municipal esmentat reflecteix la precarietat de la hisenda de la ciutat de València a les darreries de l’època foral. Situació llastimosa a la qual arriba per diversos factors: la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes, una política d’abastament insostenible i una pèrdua d’autonomia per tal d’adoptar mesures que li permeteren la solvència econòmica –com imposar noves ci ses. D’aquesta manera entra el municipi valencià a l’època borbònica.