Читать книгу Conversaciones antropológicas - AA.VV - Страница 7

INTRODUCCIÓ

Raquel Ferrero i Gandia

Museu Valencià d’Etnologia

Condición necesaria del preguntar es no saber,

pero esto no es suficiente; hace falta, además,

que exista la necesidad de saber.

CARLOS CASTILLA DEL PINO

El llibre que teniu a les mans naix d’un desig i un objectiu: apropar els coneixements antropològics als ciutadans i ciutadanes, anar més enllà, treure’ls dels paranys tan sovint estrets de l’acadèmia i mostrar les seues virtuts per a la vida col·lectiva. Des d’aquest desig, durant els anys 2009 i 2010 al Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València, organitzàrem dos cicles de conferències amb aquesta intenció. Els cicles «Etnoxerrades: converses des de l’antropologia al museu», en la primera i segona edició, foren tot un èxit que desbordà les nostres expectatives i ens sorprengué gratament. Donada l’acollida, pensàrem que seria interessant difondre una mica més aquells encontres i com a fruit d’això apareix la publicació que ací presentem. Ho férem, entre altres raons també, perquè un dels trets definitoris del transcórrer quotidià d’un museu passa per la difusió de les seues troballes, investigacions, activitats i coneixements. Al caliu d’aquesta fita decidírem que era convenient fer un esforç per difondre el contingut de les diferents conferències i vàrem apostar per fer aquesta publicació.

La proposta de les Etnoxerrades pretenia passejar pels grans temes sobre els quals l’antropologia s’ha interessat. I dic passejar precisament perquè l’etimologia llatina de la paraula conversar ens parla justament de «donar voltes junts». Així, per passejar plegats, convocàrem grans conversadors i conversadores, destacats professionals en el món de l’antropologia, tant de dins com de fora de l’Estat espanyol. L’afany era, com digué l’antropòloga Mari Luz Esteban, si no arribar a conquerir, almenys seduir les persones assistents amb els coneixements que l’antropologia és capaç d’oferir. O dit amb altres paraules, passejar junts per intentar prendre consciència del significat d’allò quotidià. Un significat que sovint resta ocult als nostres ulls i que, quan som capaços d’albirar-lo, pot transportar-nos a altres móns, per descobrir que també estan en aquest.

Si alguna cosa gran ofereix l’antropologia és la possibilitat de mirar d’una altra manera; l’opció de fer que les coses òbvies es tornen misterioses i que les certeses o raons deixen lloc als dubtes, bé siga permetent-nos veure d’una altra forma allò que veiem quotidianament, bé siga fent-nos descobrir allò que no veiem. Aquesta altra mirada, instal·lada en la sospita, requereix distància per mostrar-se i demana un canvi d’actitud per conèixer allò que pensem com a conegut. Diríem que l’antropologia no es pregunta per les essències o per «l’ésser» dels fets socials (cosa que comportaria admetre una objectivitat que a hores d’ara sabem, de totes totes, inexistent), sinó que allò que fa la bona antropologia es preguntar-se per «el fer» dels subjectes en el seu esdevenir quotidià. Més enllà de l’eficàcia «científica» de l’antropologia, el veritablement rellevant d’aquest camp del saber és el seu enginy per oferir una altra mirada rica en matisos i qüestionaments que no té qualsevol altra disciplina.

Altrament, i per parlar d’un dels conceptes axials de l’antropologia, l’epistemòleg i biòleg Humberto Maturana afirma que una cultura és una xarxa de coordinacions d’emocions i d’accions. Aquest maridatge genera un ordit particular entre les actuacions i les emocions per a les persones que viuen la dita cultura. Per a ell, les cultures són xarxes de converses. I va més enllà quan diu exactament, i això és el que m’interessa assenyalar ací, que les diferents cultures, com a diversos modes de convivència humana que són, són xarxes de converses diferenciades. Així, una cultura es transforma en una altra quan canvia la xarxa de converses que la constitueix i la defineix. Així doncs, podríem preguntar-nos: com està avui en dia la nostra xarxa de converses?

Una part d’aquesta xarxa de converses que és la nostra cultura, està il·lustrada en aquest llibre. En els articles que es publiquen en aquesta recopilació s’ha primat la difusió del saber antropològic del qual estem parlant, fent un esforç important per aclarir alguns dels conceptes centrals de l’argot acadèmic. Prova d’això és l’article de Joan Prat sobre les identitats, on distingeix entre primordials i transversals, per exemple, però també entre identitats sospitoses o no-identitats. També és aclaridor el de Montserrat Soronellas quan parla del parentiu com la més gran de les institucions culturals que configuren les nostres societats, assenyalant alhora la seua universalitat i diversitat. O que el parentiu ha estat la font que ha donat lloc a algunes de les teories clàssiques més importants de l’antropologia. Suggerent resulta també l’article de maria Càtedra on mostra l’aplicabilitat de la teoria de Van Gennep sobre els ritus de pas, cent anys després, per a l’anàlisi de tres casos etnogràfics actuals en què il·lustra com els significats simbòlics tenen una significació social que va molt més enllà de l’escenari on es produeixen. Al mateix temps, trobarem textos que apunten a una de les eines que ha construït la disciplina antropològica i des de la qual conversa amb la realitat social mitjançant les seues investigacions: la seua metodologia, definidament qualitativa. Apareix ací l’article de Victoriano Camas que reflexiona sobre les potencialitats de la participació autoobservant com a eina d’investigació estretament relacionada amb la clàssica observació participant, però amb una entitat diferenciada que l’autor aposta per reivindicar. Si admetem, diu, que la mirada de l’observador sempre està construïda a priori, ja no és possible investigar des de l’observació participant tradicional, ja que l’interès sempre és previ i dirigeix la mirada. O, en síntesi i essència, no som observadors participants sinó participants que observem allò humà. I en estreta vinculació amb aquesta observació trobarem Miguel Marinas qui afirma, en un original article, que els processos de l’anomenada modernitat del sud ens mostren una construcció de la identitat que és més narrativa que no normativa. Les històries orals són el testimoni d’aquesta construcció en col·lectius que estan en procés. Les fonts orals, amb les quals treballa l’antropologia, entre altres disciplines, tenen un component ritual, un component literari, però també un component projectiu i utòpic, afirma Marinas.

Seguint amb l’observació d’allò humà destaquen l’article d’Isidoro Moreno sobre la globalització i les migracions on esmicola les fronteres o els murs que les persones que han decidit exercir el dret a l’emigració han de sortejar: la frontera policial, la de la regulació, la de la reagrupació familiar, la de la ciutadania, la social i cultural, la del reconeixement dels drets, totes elles obeint a les dimensions impositives de la globalització neoliberal. Manuel Delgado, per la seua banda, ens farà passejar per l’espai urbà on s’estructuren les formes de vida social, concretant-se en vincles breus entre desconeguts totals o relatius, com diu ell mateix al seu article. I serà Jordi Roca qui ens endinsarà en l’itinerari que han seguit el significat i l’experiència laboral en l’àmbit de la cultura occidental al llarg de la història fins la postmodernitat i el seu abordatge des de l’antropologia i altres ciències socials. No menys observadora ha estat Mercedes Fernández Martorell en el seu article, que ens introduirà en la problemàtica dels maltractaments i assassinats de dones a mans dels homes a partir del documental sobre el tema que presentà en les conferències: «¿No queríais saber por qué las matan? Por nada». El seu escrit és una reflexió sobre la discussió que es va generar a posteriori del visionat en l’encontre que organitzàrem. Per un altre costat, Josepa Cucó aprofundeix en l’esmicolament de les polítiques públiques, entenent-les com mecanismes classificatoris i discursius, com a claus simbòliques que permeten comprendre tot un sistema cultural, i com el fenomen polític que són, és a dir, instruments de govern, vehicles ideològics i agents per a la construcció de subjectivitats. I Elisenda Ardèvol planteja les diverses maneres d’aproximar-nos als mitjans de comunicació des de l’antropologia a partir d’exemples sobre l’anàlisi de les representacions visuals, l’estudi de les pràctiques quotidianes amb els mitjans i les pràctiques productives de la gent, especialment a través d’Internet.

Finalment, per allò de tancar el cercle, parlem de l’aproximació als museus, origen de la proposta i necessària reflexió sobre el nostre quefer quotidià. De la mà de Joaquim Pais de Brito recordarem que l’antropologia, a mesura que es desenvolupava com a disciplina en l’espai acadèmic, d’ensenyament i investigació, enquadrada per les institucions universitàries, anà separant-se de les realitats dels museus on havia ocupat un espai important en la seua constitució com a camp de coneixement. És a hores d’ara que alguns antropòlegs i alguna antropologia es reapropen als museus. Sobre les possibilitats d’aquest retrobament, pel qual hem apostat al Museu Valencià d’Etnologia, reflexiona l’autor en aquestes pàgines. Tanquem la publicació amb un exemple d’exposició: «Fam i Guerra a Catalunya», on Dolors Llopart ens il·lustrarà sobre el treball de preparació i execució, incloent entrevistes amb forners, pagesos, metges, venedores o nenes de la guerra... al temps que obri, en la mateixa exposició, un espai de reflexió sobre la crisi que ens està tocant de viure en els darrers temps.

No voldria tancar aquesta presentació del llibre sense deixar palès el meu agraïment a tots els autors i autores per confiar amb calidesa i sense objeccions en el projecte. Però també a dos col·lectius molt importants en el desenvolupament de les sessions. Per un costat, a tots els professors i professores dels diferents departaments de la Universitat de València que ens acompanyaren en els dos cicles, presentant les persones ponents i enriquint encara més si calia les aportacions de cadascuna de les conferències. I per un altre, a tots els companys i companyes, amics i coneguts del Museu Valencià d’Etnologia que s’implicaren i donaren suport al projecte.

València, desembre de 2011