Читать книгу Conversaciones antropológicas - AA.VV - Страница 9
ОглавлениеEL PARENTIU, LA FAMÍLIA I LA INTERPRETACIÓ DE LES CULTURES
Montserrat Soronellas Masdeu
Universitat Rovira i Virgili
Aquest article s’ocupa del parentiu, un objecte d’estudi que ha aportat a l’Antropologia acadèmica una immensa capacitat de reflexió científica i de construcció teòrica en el primer segle de la seva existència. El parentiu, encara avui, és reconegut com el camp de recerca que més ha contribuït a la legitimació de l’Antropologia com a ciència (Roigé, 1995; Bestard, 1998). El camí que han traçat els estudis sobre parentiu és llarg i ha pres senders diversos. Des de les primeres preocupacions dels juristes de la segona meitat del segle XIX, interessats a reconstruir la història de la civilització humana a partir, entre altres, de l’estudi de les estructures familiars i de l’entramat complex de drets i deures que emergeixen de la família, s’ha arribat a les investigacions actuals, menys preocupades pels orígens i més per les formes i significats que adopten les famílies contemporànies i per la trama de relacions, funcions, sentiments i emocions que donen sentit, no només a la família com a institució sinó també al context sociocultural en què s’ubica. En més de 150 anys d’història de la disciplina, la recerca sobre les institucions parentals ha perviscut: ha estat la clau de volta en la interpretació de la societat primitiva de què ens parlaven els clàssics; ha estat una eina fonamental per entendre l’organització social i econòmica de les societats agràries; el parentiu ha estat també essencial en l’anàlisi de les transformacions de la societat i la cultura; i, finalment, ens ajuda a comprendre les situacions del present. Aquesta ha estat la grandesa teòrica i etnogràfica de l’antropologia dedicada a l’estudi de la complexitat parental.
Avui, el parentiu és un camp privilegiat per aproximar-se científicament a la major part dels processos socioculturals que preocupen a la societat actual: la identitat, la integració, l’educació, la globalització, les migracions, la convivència multicultural, l’accés a l’habitatge, l’atenció i la cura, l’amor i les emocions, la participació laboral, les desigualtats, la violència, entre d’altres. Qualsevol d’aquestes qüestions pot ser plantejada des del parentiu perquè les qüestions que s’hi refereixen són tan properes a l’individu i exerceixen un paper mediador tan rellevant, que és difícil que no captin l’atenció de l’antropòleg.
És cert, però, que el parentiu i la família, tal com van anunciar els autors clàssics, s’han anat situant en l’àmbit de la vida privada de les persones. El procés d’individualització ideològica inherent a la democratització de les societats, ha tendit a tancar les relacions parentals dintre de l’espai domèstic, en l’àmbit de la llar i en la intimitat. L’antropologia també ha sabut ser-hi i per aconseguir-ho ha hagut d’evolucionar des de l’interès per la dimensió més pública del parentiu, aquella que té a veure amb la producció i la reproducció de les societats, fins a l’interès per la família en l’àmbit més privat i més articulat al voltant de les consideracions morals i de les emocions i sentiments. En tots aquests casos, l’antropologia ha aportat la seva mirada sensible a la diversitat, a l’estudi de les formes de producció de models culturals (familiars) i de la manera com les persones en fan una apropiació singular i diversa.
QUÈ ÉS EL PARENTIU?
El parentiu és la institució creada pels grups humans per assegurar la reproducció de la societat i de la cultura i per garantir la supervivència de les persones en les situacions de feblesa i adversitat. Té, doncs una base biològica innegable, en la mesura que recolza la reproducció biològica de l’espècie quan fixa vincles forts entre persones que s’assisteixen en cas de necessitat: en la infantesa, en la vellesa o en situació de malaltia. És fàcil, doncs, arribar a considerar el parentiu com una resposta adaptativa biològica a les singularitats de l’espècie humana; de fet, com veurem, la manera occidental d’entendre les relacions de parentiu posa molt de relleu la dimensió biològica del vincle parental i tendeix a considerar les relacions consanguínies com les més transcendentals per a l’individu i les que tenen una càrrega emocional i funcional més important. Ara bé, que el parentiu resolgui algunes de les dificultats més importants del gènere Homo, no vol dir que sigui només producte de l’empremta biològica; al contrari, és una institució social, un producte cultural, la seva transcendència social i cultural va molt més enllà de preservar la vida dels individus. El parentiu és una forma d’organitzar les relacions socials; una forma de classificar i identificar les persones; ha estat i és un referent per a l’organització de les relacions laborals i per a l’organització econòmica de les societats; és l’instrument de transmissió cultural més important; estableix el llenguatge de les emocions amb què gestionem la relació amb les persones més properes; en definitiva, com a institució universal que és, existeix a totes les cultures i en totes té encomanat un paper crucial d’organització i de reproducció de la societat i la cultura. Igual que el sexe és la circumstància sobre la qual es construeixen les complexes categories del gènere, la reproducció biològica és una «anècdota» essencial que ha portat a constituir els entramats de relacions i de significats amb què el parentiu organitza les societats.
L’antropologia, al llarg dels anys de desenvolupament científic, ha produït diverses definicions acadèmiques que ens acosten a la comprensió de les dimensions del parentiu. Atesa la complexitat del fenomen, cada autor es pot permetre de trobar la manera de definir el parentiu sense trair els seus interessos teòrics. Radcliffe-Brown (Radcliffe-Brown i Forde, 1982), un dels grans teòrics del parentiu, enderiat com estava a trobar les estructures funcionals dels sistemes d’organització social, entenia el parentiu com un conveni que permet a les persones viure juntes i cooperar en una vida social ordenada. Per a Radcliffe-Borwn, el parentiu és un sistema de normes que tenen la finalitat de preservar l’ordre a les societats. Marvin Harris (1987) veu aquesta mateixa dimensió organitzativa del parentiu, però posa de relleu el fet que estructura la reproducció de les societats i, molt sovint també, la producció de béns i de serveis essencials. L’antropòleg David Schneider, un dels primers a preocupar-se del paper del parentiu a les societats occidentals, posa l’èmfasi en la importància del parentiu com a sistema simbòlic que ens organitza les idees i que ens condueix a actuar d’una determinada manera. Schneider (1980) defineix el parentiu com un llenguatge que serveix per a pensar i actuar en societat. Per acabar aquesta breu ronda per les molt diverses maneres amb què l’antropologia s’ha aproximat a l’estudi del parentiu, em referiré a Leslie White (1975), renovador de les teories evolucionistes del segle XIX, qui, com els autors clàssics, va mostrar-se interessat pels sistemes de parentiu i pel caràcter universal i alhora divers de les institucions parentals. La seva posició teòrica el va portar a definir el parentiu com un sistema adaptatiu, com una manifestació cultural que permet a les societats adaptar-se als més diversos medis i situacions i, en conseqüència, l’entén com una institució significativa per comprendre l’evolució social. La perspectiva de White em porta a la reflexió obligada sobre el caràcter universal i alhora particular del parentiu.
LA UNIVERSALITAT DEL PARENTIU
Totes les societats tenen grups de parents, el que a occident en diem famílies. Totes identifiquen, anomenen i organitzen les relacions entre els parents, però també és cert que totes les societats ho fan de maneres diverses. Les formes familiars, les tipologies de relació, la intensitat dels sentiments que s’hi projecten i que les legitimen, les dimensions de la família, són aspectes que varien d’una cultura a una altra en la mesura que els sistemes familiars s’adapten a les formes de vida de les diferents societats. Factors com les formes de treball, el sistema de propietat, les formes d’heretament, els hàbits de consum, el territori, la complexitat organitzativa, les formes d’habitar, el sistema d’organització econòmica, incideixen sobre la configuració particular de cada cultura familiar.
Comencem per situar-nos un moment en el caràcter universal del parentiu. Totes les cultures reconeixen, singularitzen i posen un èmfasi especial en les relacions entre les persones que són considerades parentes. Arreu del món, un parent és més que un veí i que un amic i això és així perquè les cultures s’han pres la molèstia de seleccionar i de tipificar aquest tipus de relacions. Abans ja he fet referència a fins a quin punt la universalitat del parentiu ens rememora les arrels biològiques del que m’atreveixo a qualificar com la més gran de les institucions culturals que configuren les nostres societats. Els antropòlegs evolucionistes de la segona meitat del segle XIX van mostrar el seu interès per la família i el parentiu. Veien en la família una de les principals institucions socials i en cercaven les formes més primerenques, convençuts com estaven que el parentiu era la primera forma d’organització social (Kuper, 1988). Les informacions que aquests erudits, juristes sobretot, rebien des dels llocs més allunyats del món els confirmaven en el seu convenciment que la norma d’organització social més primitiva era la que regulava les relacions entre pares i fills o entre esposos. Ja s’endevinava que la filiació (les regles que regulen la relació entre progenitors i progènie) i l’aliança (l’elecció de cònjuge i la importància de la institució conjugal) havien de concentrar l’atenció dels antropòlegs futurs. Precisament, va ser perseguint la interpretació científica de la universalitat del parentiu que es van construir les dues teories clàssiques que van alimentar la recerca antropològica, i sobre el parentiu, durant la primera meitat del segle XX: la teoria de la Filiació i la teoria de l’Aliança.
Tant una teoria com l’altra –o tant un teòric, Radcliffe-Brown, com l’altre, Lévi-Strauss– es posicionen en l’universalisme, és a dir, veuen en el parentiu una institució present a totes les cultures i d’aquí el seu interès. De fet, ni l’un ni l’altre s’havien proposat de ser estudiosos del parentiu, de les relacions familiars, o del matrimoni; la seva dèria científica els portava a voler conèixer les raons més «estructurals» i primàries de l’existència de les societats i de les cultures. És així que Radcliffe-Brown acaba perseguint les regles que regulen la filiació (les normes que fixen social i culturalment a cada societat les relacions entre ascendents i descendents) quan, en realitat, volia trobar els principis estructurals que organitzen el funcionament ordenat del sistema social. Buscant, buscant, troba en la filiació la institució que organitza les societats i ell, com els seus deixebles, ens apropen a les formes d’organització política de la societat primitiva des de la filiació, és a dir, des del parentiu. Per Radcliffe-Brown, el parentiu és filiació: «Dues persones són parentes quan una descendeix de l’altra...» (1982: 14), ens diu. La filiació és, doncs, el principi estructural del parentiu, és la norma fonamental que regula els límits dins dels quals es reconeixen les relacions. Amb l’antropologia social britànica descobrim la importància del parentiu com a mecanisme organitzatiu de les societats, aquesta és la raó per la qual totes les societats s’han preocupat de desenvolupar la semàntica del parentiu, qui és qui en el catàleg de parents, i de crear un sistema o un altre de regulació de la relació entre ells.
La dèria de Lévi-Strauss, en canvi, és la cultura, no el parentiu. La seva fascinació per la universalitat d’algunes institucions culturals, precisament d’aquelles que se situen a la frontera entre la natura (allò innat) i la cultura (tot allò que és après) el van portar a estudiar un aspecte del parentiu: les normes que regulen l’elecció de cònjuges. L’èmfasi teòric de Lévi-Strauss (1981) se situava en el descobriment de l’estructura profunda del pensament humà i en la cerca dels principis subjacents a les institucions culturals. El seu objectiu era aproximar-se al coneixement de la cultura humana des d’una concepció universalista, i el parentiu, amb el tabú de l’incest, li proporciona un camp d’anàlisi privilegiat perquè li permet situar-se just on volia ser, a la frontera entre la natura i la cultura. Al final del recorregut, trobem en el control que les societats exerceixen sobre l’elecció del cònjuge, i en la necessitat de buscar-lo fora del propi grup de parents (exogàmia), una forma d’assegurar l’establiment de vincles de solidaritat forts entre grups socials. Per a Lévi-Strauss, l’intercanvi matrimonial és una bona manera de convertir els amics, i fins i tot els estranys i els enemics, en parents. El matrimoni és una institució pensada i ben regulada per totes i cada una de les cultures perquè és l’instrument més valuós amb què les famílies, i per extensió les societats, busquen i consoliden les seves aliances socials i polítiques.
L’aliança, com la filiació, ens permeten constatar fins a quin punt són universals les institucions parentals i per què cada cultura s’ha preocupat d’adaptar-les a les seves particularitats preservant-ne, això sí, la funcionalitat. El parentiu està al servei de l’existència i de la capacitat de reproducció de la societat i de la cultura. Ara bé, cada cultura construeix el seu propi sistema de parentiu; l’adapta a les condicions específiques de la seva existència.
L’ADAPTACIÓ AL CANVI:
FAMÍLIES NOVES EN UNA SOCIETAT DIFERENT I DIVERSA
Entre les característiques dels sistemes familiars, destaquen la seva capacitat d’adaptació i, alhora, de permanència. La família s’acomoda a la diversitat de les cultures i roman, malgrat les transformacions. La societat canvia, la cultura, que no és una essència immutable sinó una realitat extraordinàriament dinàmica, es transforma per tal de donar resposta a les exigències dels canvis de la societat. La família i la cultura familiar es transformen per adaptar-se a les situacions noves. La diversificació de les formes familiars, la reducció de la grandària de la família, l’afebliment de la memòria familiar i de la intensitat de les relacions parentals, la pèrdua de l’exclusivitat en l’exercici d’algunes funcions que li eren pròpies, com ara l’educació o la cura, són indicadors de les transformacions que afecten la família, uns canvis que ens poden arribar a alarmar sobre les possibilitats de pervivència de la família com a organitzadora i proveïdora de recursos essencials. La recerca duta a terme per l’antropologia i la sociologia, mostra que la família pot adoptar multitud de formes i continguts sense deixar de ser fidel les tasques essencials que li són encomanades.
A la nostra societat les estructures i les formes familiars s’han adaptat a les noves circumstàncies dels ritmes de vida de les persones. Els nostres habitatges, per exemple, ja no poden encabir famílies grans conformades a partir de membres de diferents generacions (avis, fills i néts) o de parents col·laterals (oncles i ties). És així que la grandària de les famílies ha tendit a reduir-se, tal com ja ens explicava el sociòleg Talcott Parsons (1986), fa més de 50 anys, arran de les seves recerques sobre el sistema familiar nordamericà. Les famílies d’avui han de cabre a casa i al cotxe, de manera que se’ns fa difícil trobar llars de més de cinc membres i que, molt rarament, les famílies tenen composicions complexes que apleguin més de dues generacions sota el mateix sostre. No és tan sols una qüestió d’espai, evidentment, la simplificació de la família té també molt a veure amb la salarització del treball i amb la incorporació en el nostre sistema de valors de prioritats com el dret a la intimitat, la privacitat i la independència personal.1 L’etapa de formació familiar dels joves es defineix com un moment d’emancipació, d’assoliment de la llibertat respecte a la família d’orientació en la qual els joves han nascut i s’han format com a persones, en conseqüència, la independència és el valor més reivindicat i seria un veritable contrasentit que els joves d’avui, en el moment d’iniciar les seves relacions de parella, s’establissin, com ho havien fet els seus avis, a la mateixa casa, formant una sola llar i, per tant, convivint, amb els pares de l’un o de l’altre.
No són només els joves els que cerquen la independència, també les persones grans. Sovint els pares esperen amb delit el moment de l’emancipació dels fills, com una forma de retrobar la llibertat que van veure retallada en el moment del naixement de la seva progènie. El valor de la independència també ha calat en els matrimonis adults, pels quals la marxa dels fills, sovint en coincidència amb el moment de la jubilació, és viscuda com una situació en la qual poden tornar a posar en un primer pla la relació de parella, abans amagada rere els fills. És un moment de redescoberta que està molt ben acompanyada per una societat que ha sabut crear una gran diversitat de serveis (el sistema públic) i productes (el mercat) destinats al gaudi de l’oci i el lleure i que ha trobat la manera d’estimular les persones grans per consumir-los. Més endavant em referiré a la pèrdua de llibertat d’aquests pares en el moment de l’arribada dels néts, quan se’ls configura de nou una tasca de suport a la cura de la nova generació de la família. Quedem-nos ara per ara, amb la idea que les parelles desitgen també l’emancipació dels fills i que la viuen com una etapa d’emancipació pròpia.
La incorporació de les dones al treball fora de casa2 ha estat també un factor de canvi de gran transcendència per entendre la transformació de les famílies, en la forma, en el contingut de les seves relacions i en l’exercici de les seves funcions (Alberdi, 1999). L’accés de les dones al mercat de treball ha transformat, en primer lloc, la seva forma de viure, de pensar-se a si mateixes i de relacionar-se amb la societat, però això, tot i que hi té relació, no és directament l’objecte de la meva reflexió. El que ens interessa ara mateix és que el treball extradomèstic contribueix a deixar de pensar la dona com a encarregada en exclusiva de les tasques domèstiques i d’atenció i cura, i, en definitiva, de tot allò que té a veure amb la reproducció de la família. Remarco que no es tracta tant d’un canvi de les realitats quotidianes, aquestes ens indiquen que, majoritàriament, les dones segueixen resolent tot allò que té a veure amb l’espai domèstic (Beck-Gernsheim, 2003), però sí que ens trobem amb un canvi de model que tendeix, encara massa tímidament, a legitimar la participació equitativa d’homes i dones en l’espai domèstic-reproductiu.3 S’ha produït una democratització dels models que legitimen les relacions de gènere, una circumstància que s’ha traslladat als marcs legals que regulen aquestes qüestions (la conciliació de la vida laboral i familiar, l’accés de pares i mares als permisos de maternitat...) i que ha donat cobertura a un nou discurs d’equitat cada cop més acceptat socialment que, massa poc a poc, ha començat a transformar les relacions conjugals i de gènere a les llars.
No obstant això, la naturalització del rol d’atenció i cura de la dona ha estat i és encara molt potent a la immensa majoria de societats. Les famílies segueixen ocupant més hores dins el cap de les dones que en el dels seus companys. Les nombroses intendències familiars, les segueixen resolent les dones, sovint perquè són elles mateixes les que se senten més preparades per assumir aquestes funcions o, també, perquè sense reflexionar-hi, actuen impulsades per la «normalitat» en què han estat educades. La societat incorpora nous models però també es resisteix a canviar-los i té, en l’endoculturació, el mecanisme de perpetuació més important. Tornem al que ens interessa: les tasques d’atenció i cura dels membres de la família, un conjunt complex de feines que les dones deixen de poder fer en exclusiva des del mateix moment en què s’incorporen al mercat de treball i un paquet de tasques que als homes els costa molt d’assumir com a pròpies. Quan això succeeix, la família passa a compartir l’exercici d’aquestes funcions amb altres instàncies de la societat, provisores de serveis d’atenció; l’estat i el mercat generen els recursos necessaris per complementar i falcar a la família en el seu rol d’institució salvaguarda dels seus membres. Residències, centres de dia, casals d’avis i serveis d’atenció domiciliària per a la gent gran; llars d’infants i centres educatius per a xiquets i joves; hospitals i altres centres d’atenció i de serveis a la salut per als malalts. Sistema públic, sistema privat i el mateix mercat de treball que ha creat sectors d’ocupació nous en el món de l’atenció a la dependència, s’han posat mans a l’obra per complementar les tasques d’atenció i cura atribuïdes a les famílies. Ara bé, la família segueix sent la institució responsable de l’organització, de la supervisió, del control i de la presa de decisions sobre el sistema en el qual recau l’atenció a les persones.4
Una darrera reflexió sobre la qüestió de la simplificació de la llar, el valor de la independència i la dificultat per atendre la cura de les persones en família, ens l’ofereixen les llars unipersonals, el tipus de llar que adquireix, progressivament, més presència als pobles i, de manera especial, a les ciutats.5 La solitud ha estat històricament penalitzada a totes les societats, que l’han considerada una anomalia a combatre i s’han dotat de famílies per impedir-la, i atendre-la si es dóna el cas. Lévi-Strauss (1981) no s’està de definir la solteria i l’orfandat com les dues xacres més importants de la societat primitiva i entén que els grups parentals hi són per evitar-les, cerquen parelles als solters i vidus i proporcionen pares i mares als orfes. Qui són els solitaris de les nostres ciutats? Alguns, els menys, són joves, o no tant joves, que han fet de la seva solitud (en solteria o després d’una separació o divorci) una opció de vida. D’altres, són persones grans, vídues la majoria, que després de viure la independència dels fills i la mort de la parella segueixen soles, en alguns casos per opció personal, en salvaguarda de la seva llibertat i que, en d’altres ocasions (les persones que han desenvolupat un cert grau de dependència) romanen soles per la dificultat d’accedir a una altra opció d’atenció, sigui aquesta institucional o familiar. En les llars de solitaris conflueixen dues realitats que simbolitzen bé les tensions del sistema familiar: per una banda, un dels principis organitzadors de la família avui, l’autonomia; i, per l’altra, una de les preocupacions de la societat actual, la crisi en els processos d’atenció i cura generada per l’allargament de la vida fins a la quarta edat i per la transformació dels rols familiars, entre d’altres.6
LES RELACIONS DINS LA FAMÍLIA
Els rols i els sistemes de relació que s’estableixen entre els membres de la llar també s’han transformat. Les relacions entre pares i fills i entre els esposos s’han adaptat als nous marcs socials, amb una clara tendència cap a la democratització de les relacions i cap a la desaparició de les pràctiques jeràrquiques, patriarcals i, sovint, autoritàries que les havien governades. El model de família burgesa implantat a partir de la industrialització, i que els estats liberals del segle XIX van difondre com la cèl·lula organitzativa de la societat que desitjaven i necessitaven, ha quedat enrere per donar pas a un repertori més ampli de formes familiars implantades sobre sistemes relacionals més distesos (Alberdi, 1999; Flaquer, 1998; Iglesias de Ussel, 1998; Beck-Gernsheim, 2003). Les relacions conjugals, per exemple, es planifiquen de manera distesa i oberta, molt sovint fora del marc més institucional del matrimoni, i lluny de la idea d’indissolubilitat que n’ha estat tan pròpia. Altre cop el valor de la independència i la capacitat per elegir lliurement, ara reforçats per l’ideal del amor romàntic com a símbol de la màxima expressió de llibertat, són darrere de la manera com les parelles actuals entenen la seva relació (Giddens, 1998). Les transformacions dels rols de gènere a les quals hem fet referència, impulsades sobretot per la independència econòmica de les dones; el debilitament dels tabús sexuals; l’aprovació de marcs legals que afavoreixen els canvis (la llei del divorci de 1982, a Espanya, per exemple); la ruptura del binomi formació de parella/formació de família, conformen les peces principals de l’estructura que sustenta els canvis en les relacions conjugals. En el nou model de conjugalitat es plategen més intensament els valors de la sinceritat i la fidelitat com a sustentadors de les relacions i com a indicadors de qualitat; l’amor és el sentiment emprat per prendre la mida a la intensitat i a la salut de la relació. Observem que les qüestions materials (la transcendència institucional, social i econòmica de la relació conjugal), han desaparegut del discurs i hi apareixen només penalitzades amb l’etiqueta de «l’interès» i, per tant, ubicades al cantó oposat dels valors en què se suposa que s’ha de fonamentar la relació de parella. Curiosament, la crisi ens ha tornat a posar en evidència que l’interès (la necessitat de pagar la hipoteca, per exemple) segueix sostenint molts vincles conjugals; un detall, però, que s’obvia en el discurs.
Les relacions entre pares i fills també han canviat. Aquí, altre cop, l’exercici de la llibertat per elegir i planificar torna a ser clau per entendre per on van les coses. Les persones s’elegeixen per formar parelles i les parelles decideixen el moment per formar família, és a dir, planifiquen la pa(ma)ternitat. La planificació familiar, com a expressió del control sobre la fecunditat, no és pas una novetat. Ja fa més d’un segle que, davant del canvi de sistema demogràfic que va comportar la reducció de la mortalitat infantil, les parelles es van posar a treballar en la limitació de la progènie com un mecanisme de regulació de la grandària del grup sobre la base dels recursos econòmics disponibles.7 La planificació familiar actual va més enllà del control sobre la fecunditat, hom decideix el moment de l’arribada dels fills, i el nombre, i també es projecta la vida futura dels fills i de la parella amb els fills. És cert que per les parelles d’avui els fills són una opció, però no ens hem d’enganyar, segueix sent l’opció més escollida i desitjada fins el punt que les parelles que tenen dificultats per engendrar, enfronten llargs processos mèdics d’assistència reproductiva i, si cal, d’adopció internacional per assolir el seu projecte de família.
Els pares esperen molt dels fills, avui més que mai, els fills són la projecció dels seus pares i mares. El model de família burgesa, nascut de la societat industrial, abocava en els fills la responsabilitat de perpetuar el grup familiar i de succeir els pares. Segons aquest model familiar, s’espera dels fills que aportin continuïtat al projecte i, en aquest context, el canvi pot arribar a ser percebut com un fracàs.8 Les famílies, especialment entre les classes populars i mitjanes de les societats occidentals, des de la segona meitat del segle XX, dipositen en els fills el seu projecte de mobilitat social ascendent; en aquest sentit, els fills són els agents de canvi i de millora de les condicions de vida d’aquestes capes socials. La noció de planificació familiar és àmplia i contempla aspectes que tenen a veure amb la posició de les persones amb relació a l’estructura social, els recursos i el poder, a més de qüestions estrictament demogràfiques que acostumen a ser les més evidents.
El temps dedicat per les famílies a la consecució del projecte dels fills s’ha anat allargant i avui, per raons diverses, els fills s’emancipen més tard que anys enrere. L’allargament de l’etapa de formació, en el context de l’allargament de la vida de les persones, explica, en part, el retard amb què els fills abandonen la llar dels pares, de manera molt especial a l’Estat espanyol on l’edat d‘emancipació és molt més tardana que en altres països. Aquesta realitat ha portat a desenvolupar un marc legal que protegeixi els pares dels fills que es neguen a independitzar-se i que els suposen feina i una càrrega econòmica.9 Paradoxes de la vida: en el seu moment, l’Estat va haver d’implementar mesures de supervisió i vigilància de la tasca de cura que els pares dispensen als seus fills, per protegir-los de situacions de desatenció i/o maltracte; avui, aquest mateix Estat s’erigeix en protector dels pares davant la possibilitat que puguin ser «extorsionats» pels seus fills.
OBLIGACIONS PARENTALS I SOLIDARITATS FAMILIARS
La família i les relacions parentals s’han hagut de reinventar per seguir encaixant en el sistema sociocultural. Malgrat l’increment del nombre de llars que no tenen estructura familiar, la família continua sent el suport i l’eina més important de la reproducció social. Fins ara hem parlat de l’estructura de relacions que s’estableix entre els membres de la família dins el nucli de convivència, però ens hem d’ocupar també de les relacions que vinculen els parents més enllà d’aquest nucli. Hem dit que les famílies han simplificat la seva composició i que han vist reduïda la seva grandària, però ens cal fer èmfasi en el fet que les unitats familiars emparentades segueixen ben connectades. L’interès per la funcionalitat del parentiu més enllà del nucli de convivència és, potser, una de les aportacions importants de l’antropologia a l’estudi de la família. Els antropòlegs han estat tan acostumats a treballar amb relacions parentals diverses i singulars que, sovint, els ha costat fer-les cabre en la noció occidental de família. Parentiu és doncs una categoria més oberta, una noció portadora de més força universalista. Quan els antropòlegs comencen a investigar el parentiu de les societats occidentals, durant la dècada de 1950 al Regne Unit i als EUA, incorporen la seva mirada parental a l’estudi de les famílies urbanes de les capitals europees i descobreixen que, certament, les famílies tendeixen a segmentar-se orgànicament en unitats més petites, però que els nuclis que sorgeixen de l’emancipació familiar dels seus membres, s’esforcen per mantenir uns vincles que els resulten del tot funcionals.
De fet, els antropòlegs van mostrar que a Occident, les relacions entre els parents també són socialment transcendents. Bott (1990), per exemple, va estudiar el funcionament del parentiu urbà reconstruint xarxes familiars al Londres de la dècada de 1950 i conclou que, malgrat que a les societats industrials ja no hi ha vincles productius ni econòmics o laborals entre els parents, existeix una lògica darrere de l’elecció i de l’establiment d’algun tipus de relació entre ells. Raymon Firth, més conegut per les seves investigacions de les societats tribals, també va fer recerques pioneres (dècada de 1950 i 60) amb l’objectiu de descobrir la funcionalitat de les relacions que s’establien entre famílies angleses de classe obrera i mitjana. Ell i altres col·laboradors (Young i Willmott, 1957) van posar en evidència que el parentiu també organitzava l’occident industrialitzat.
Les investigacions realitzades amb les classes obreres i mitjanes han arribat a compondre un veritable catàleg de funcions de la família urbana, i a la consideració que les relacions entre les famílies conjugals emparentades acompleixen funcions estratègiques que van més enllà de l’àmbit afectiu o simbòlic. La pertinença a una parentela identifica les persones; és un mecanisme d’activació de les xarxes de relacions socials; la parentela és un recurs essencial per a accedir al mercat de treball; és un factor de reproducció de les relacions de poder entre les classes benestants i les elits; el parentiu canalitza l’ajut econòmic i reproductiu mitjançant les donacions materials (entre pares i fills especialment) que, pensades com a regals, esdevenen lliuraments a termini de l’herència que consoliden i recolzen la part afectiva de les relacions; i, finalment, i molt important, el parentiu canalitza una gran quantitat d’ajut reproductiu que resol la quotidianitat de les persones i que suposa l’estalvi econòmic suficient per aconseguir un cert ascens social. L’antropòleg Janet Finch (1989) s’ha plantejat el circuit d’obligacions associades al parentiu a Occident i conclou que aquestes obligacions parentals, especialment importants entre pares i fills, es tradueixen en prestacions de tipologia diversa: assistència financera; acolliment; atencions personals; suport pràctic, especialment l’atenció i cura dels fills; suport emocional. Finch conclou que els parents constitueixen una xarxa d’ajuda primària que permet a les persones afrontar crisis i superar etapes de dependència que requereixin atenció i cura. L’autora posa de relleu la posició de les dones com a principals prestadores d’assistència (i afecte) quan les necessitats no són satisfetes pel mercat ni pel sistema públic de benestar. També Comas d’Argemir ha reflexionat sobre aquesta situació des d’una perspectiva de gènere quan afirma que en situacions de crisi econòmica i davant la reducció de la inversió pública en benestar (un tema molt d’actualitat), «s’estimula les dones perquè tinguin cura dels altres sense remuneració en el marc de les relacions morals i afectives de la vida familiar» (1993: 114).
Les relacions de solidaritat parental més importants són les que vinculen les famílies dels pares amb les dels fills un cop independitzats. Attias Donfut (1995) i Segalen (Attias-Donfut i Segalen, 1998) han treballat les relacions intergeneracionals a França i posen de relleu la importància social i econòmica de la solidaritat familiar entre generacions, especialment quan amorteixen les situacions de crisi personal o estructural. Constaten que les transferències de diners, privades, entre generacions, circulen en sentit invers a les transferències públiques del sistema de pensions, i que les donacions de diners es produeixen en sentit descendent (pares-fills) mentre que les prestacions de serveis es produeixen en els dos sentits (pares-fills-pares). Hi destaquen, entre aquests serveis, l’atenció que els avis presten als néts i, més endavant, la cura que els fills han de prestar als pares quan esdevenen dependents. En aquest sentit és interessant remarcar també les estratègies de cerca de proximitat residencial dels fills independitzats respecte al domicili dels pares, sobretot arran de l’arribada dels fills propis i davant la necessitat d’incrementar el temps dedicat al treball reproductiu i domèstic. Les dificultats en la conciliació de la vida laboral i familiar, juntament amb les dificultats per accedir als recursos privats i públics de prestació de serveis d’atenció i cura (a infants i a ancians, principalment) fan emergir les solidaritats familiars com un recurs essencial en les estratègies reproductives de les persones i de les famílies.
LES FAMÍLIES I LA GESTIÓ DE LA PRECARIETAT
El parentiu té un sentit pràctic innegable que pot fer-se present en situacions diverses i en el context de qualsevol grup social. Les elits tenen en el parentiu un mecanisme de reproducció de les seves posicions de poder;10 les classes mitjanes, ho hem vist en l’apartat anterior, utilitzen els recursos parentals per reduir costos econòmics i aconseguir mantenir-se o ascendir en l’escala social; finalment, els grups socials més desafavorits obtenen de les solidaritats parentals recursos essencials que els permeten mantenir-se en el sistema o que, fins i tot, suposen la garantia de la seva supervivència. Les xarxes familiars proveeixen de recursos en situacions de pobresa i marginalitat: l’atenció i la cura, l’alimentació, l’habitatge, o l’accés al treball poden ser satisfets gràcies a l’activació de relacions de reciprocitat entre parents (Lomnitz, 1989). La xarxa familiar, en els grups socials més desafavorits, o davant situacions de crisi, és un mecanisme de supervivència que coexisteix amb l’economia de mercat i amb els mecanismes públics de redistribució de recursos. On no arriba el mercat ni la provisió de serveis públics, arriba la família, el component essencial del capital social de què disposen les persones. Les situacions de pobresa extrema solen coincidir amb perfils de persones que han viscut una desvinculació progressiva de la seva xarxa de relacions familiars, en paral·lel, o a conseqüència del deteriorament de la seva situació econòmica, fins al punt de quedar-se «sense família» i, per tant, sense la xarxa d’assistència mínima que s’activa en situacions d’emergència personal.
Els processos migratoris també exemplifiquen la relació entre la precarietat i l’existència de recursos familiars. És freqüent que la migració deixi les persones en situació de vulnerabilitat, socialment descapitalitzades, especialment durant la primera incorporació a la societat d’arribada. És un moment de crisi personal en què els migrants han de cercar-se els recursos en un context que els resulta desconegut i hostil, al qual han d’enfrontar-se sense el recolzament de l’entorn familiar més directe on s’ha gestat la migració (Soronellas, 2010). Cal entendre la migració com una estratègia de reproducció del grup domèstic (Sanz, 2009) i, en aquest sentit, les decisions sobre la migració s’acostumen a prendre en família, tot i que el més habitual és que només un dels membres l’encapçali. A partir d’aquest moment la família dividida entre el lloc d’origen i el de destinació esdevé transnacional (Bryceson i Vuorela, 2002), és a dir, una família que pot seguir sent gestionada com una unitat de reproducció malgrat la situació de deslocalització i que es manté connectada per l’intercanvi (flux) de recursos econòmics, sentiments, informacions i, fins i tot, de persones.
El temps de transnacionalitat transforma la família, els rols conjugals i familiars es veuen alterats pel temps de deslocalització (Parreñas, 2005; Pedone, 2006, Parella, 2007; Levitt, 2010). Les investigacions realitzades posen en evidència que les dones, les que lideren un projecte migratori, però també les que romanen en origen (Loza, Vizcarra i Lutz, 2007), veuen transformat el seu rol tradicional en la mesura que han d’assumir responsabilitats i decisions de manera més individual i que es visibilitza la seva capacitat de gestió.11 Ara bé, en origen i en destí, les famílies deslocalitzades esdevenen vulnerables i busquen en el desplegament de les solidaritats familiars la forma de resoldre la precarietat de la situació migratòria. La xarxa familiar s’activa per donar suport a la persona que migra i passa a consolidar-se com la part més important de la xarxa migratòria, la qual constitueix un dels entorns més significatius on el migrant troba recolzament i on pot cercar possibles oportunitats. La xarxa familiar en la situació migratòria és una gran proveïdora de recursos en origen i en destí. Són les solidaritats familiars les que porten a les mares, àvies o germanes de les dones que emigren, a fer-se responsables dels fills que deixen en origen; també són els parents que ja han emigrat abans, els que ofereixen acolliment i l’ajut als nouvinguts per resoldre les primeres necessitats d’habitatge, per trobar feina, per encarar els temes legals que tant els preocupen, o suport emocional on alleugerir les seves quimeres.
La família és també el component més important de les cadenes migratòries que actuen com a espais de circulació de persones entre origen i destí (Pedone, 2004) Pares i mares que reagrupen fills i cònjuges per deixar enrere la transnacionalitat reproductiva; fills i filles que estiren els seus progenitors cap als països d’immigració, sigui per obtenir l’ajuda necessària per atendre els fills petits o, al revés, per atendre els pares en la vellesa; migrants que fan de baula per facilitar la migració de germans, cunyats, cosins, oncles, o altres parents col·laterals;12 en definitiva, les famílies veuen en la migració una estratègia de reproducció del grup domèstic, un context d’oportunitat per millorar les seves condicions de vida i, tanmateix, la situació migratòria té, en la família i en l’activació del circuit d’obligacions i de solidaritats familiars, el recurs més valuós per superar les dificultats de la migració.
En síntesi, en aquest article hem revisat el caràcter cultural del parentiu, el seu caràcter divers i canviant, i la seva capacitat d’adaptació als més diversos contextos i situacions. En aquesta revisió, hem tingut també l’oportunitat de resseguir algunes de les principals aportacions de l’antropologia com a ciència social, a l’estudi del parentiu i la família. Les transformacions en els usos, en les formes i continguts de les institucions parentals ens permeten llegir els canvis que s’han produït a la nostra societat. La família segueix cobrint necessitats importants de les persones, segueix essent un grup funcional i un nucli de generació d’afectes i sentiments que ajuda a encarar els canvis i a afrontar les adversitats.
BIBLIOGRAFIA
ALBERDI, I. (1999): La nueva familia española, Madrid, Taurus.
ATTIAS-DONFUT, C. (dir.) (1995): Les solidarités entre générations. Vielliese, Familles, État, París, Nathan.
ATTIAS-DONFUT, C. i M. SEGALEN (1998): Grands-parents. La famille à travers les genérations, París, Odile Jacob.
BECK, U. (1998): La sociedad del riesgo, Barcelona, Paidós.
BECK-GERNSHEIM, E. (2003): La reinvención de la familia. En busca de nuevas formas de convivencia, Barcelona, Paidós.
BESTARD, J. (1998): Parentesco y modernidad, Barcelona, Paidós.
BOTT, E. (1990): Familia y red social. Roles, normas y relaciones externas en las familias urbanas corrientes, Barcelona, Ariel.
BRYCESSON, D. i U. VUORELA (2002): The transnationalism Family. New european Frontiers and Global Networks, Oxford, Berg.
COMAS D’ARGEMIR, D. (1993): «Sobre el apoyo y el cuidado. División del Trabajo, género y parentesco», a X. Roigé (comp.): Perspectivas en el estudio del parentesco y la familia, Tenerife, Actas del VI Congreso español d’antropología.
ESPING-ADERSEN, G. (2000): Fundamentos sociales de las economías postindustriales, Barcelona, Ariel.
FINCH, J. (1989): Family obligations and Social Change, Cambridge, Polity Press.
FIRTH, R. (ed.) (1956): Two Estudies of Kinship in London, Londres, The Athlone Press.
FLAQUER, Ll. (1998) El destino de la familia, Barcelona, Ariel
GIDDENS, A. (1998): La transformación de la intimidad. Sexualidad, amor y erotismo en las sociedades modernas, Madrid, Cátedra.
HARRIS, M. (1987): Introducción a la Antropología general, Madrid, Alianza.
IGLESIAS DE USSEL, J. (1998): Familia y cambio político en España, Madrid, Tecnos.
KUPER, A. (1988): The invention of primitive society. Transformations of an Illusion, Londres, Routledge and Kegan Paul.
LÉVI-STRAUSS, C. (1981): Las estructuras elementales del parentesco, Barcelona, Paidós.
LEVITT, P. (2010): «Los desafíos de la vida familiar transnacional», a Grupo Interdisciplinario de trabajador@s migrantes: Familias, niños, niñas y jóvenes migrantes. Rompiendo estereotipos, Madrid, La casa encendida, pp. 17-30.
LOMNITZ, L. (1989): Cómo sobreviven los marginados, Mèxic, Siglo XXI.
LOMNITZ, L i M. PÉREZ (1993): Una familia de la élite mexicana, Mèxic, Alianza.
LÓPEZ VILLANUEVA, c. (2006): Les llars, les famílies i les persones a la ciutat de Barcelona i els seus districtes. Document de síntesi, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Disponible a: <http://w110.bcn.cat/ServeisSocials/Continguts/Documents/lesllarslesfamiliesilespersonesalaciuta.755.pdf>.
LOZA, M., I. VIZCARRA i B. LUTZ (2007): «Jefaturas del hogar. El desafío femenino ante la migración transnacional masculina en el sur del estado de México», Migraciones Internacionales, 4 (2): 33-60.
MCDONOGH, G. W. (1988): Las buenas familias de Barcelona. Historia social de poder en la era industrial, Barcelona, Omega.
MEIL, G. (2011): Individualización y solidaridad familiar. Obra Social La Caixa. Colección Estudios Sociales, 32.
MENDIGUREN, B. (2010): «Migración, parentesco y solidaridad entre los soninké o donde el espejismo de la unión familiar contribuye al codesarrollo», a Soronellas M. (coord.): Familias en la migración. Emociones, solidaridades y obligaciones en el espacio transnacional, Barcelona, Icària, CCDR, pp. 57-96.
NASH, M. (1984): Presencia y protagonismo. Aspectos de la historia de la mujer, Barcelona, Serbal.
PARELLA, S. (2007): «Los vínculos afectivos y de cuidado en las familias transnacionales», Migraciones internacionales, 4(2): 151-188.
PARSONS, T. (1986): «La estructura social de la familia», a From, Horkeimer, Parsons: La familia, Barcelona, Península, pp. 31-66 [1970].
PARREÑAS, R. (2005): «Long distance intimacy: class, gender and intergeneracional relations between mothers and children in Filipino transnational families», Global Networks, 5 (4): 317-336.
PEDONE, C. (2004): «Tú siempre jalás a los tuyos». Las cadenas migratorias de las familias ecuatorianas hacia España, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral. Disponible a <http://tdx.cat/handle/10803/4956>.
— (2006): «Los cambios familiares y educativos en los actuales contextos migratotorios ecuatorianos: una perspectiva transatlántica», Athenea Digital, 10: 154-171.
PINA CABRAL, J. i A. LIMA (2000): Elites. Choice, Leadership and succession, Oxford, Berg.
RADCLIFFE-BROWN, A. R. i D. FORDE (1982): Sistemas africanos de parentesco y matrimonio, Barcelona, Anagrama [1950].
ROIGÉ, X. (1995): «Normes, estructures i estratègies. L’antropologia i les teories del parentiu», a Frigolé i altres (eds.): Antropología Social, Barcelona, Proa, pp. 73-130.
SANZ, J. (2009): Entre «cumplir» y «hacer cosas»: estrategias económicas y simbolismo en el uso de las remesas de la migración ecuatoriana en España. Tesi doctoral disponible a <http://tdx.cat/handle/10803/8431>.
SCHNEIDER, D. M. (1980): American Kinship. A cultural Account, The University of Chicago Press.
SORONELLAS, M. (coord.) (2010): Familias en la migración. Emociones, solidaridades y obligaciones en el espacio transnacional, Barcelona, Icària, CCDR.
WHITE, L. (1975): The concept of cultural systems. A key to understanding tribes and nations, Nova York, Columbia University Press.
YOUNG, M. i P. WILLMOTT (1957): Family and Kinship in East London, Londres, Routledge and Kegan Paul.
1. El que Ulrich Beck (1998) va anomenar la individualització.
2. Em refereixo a l’accés massiu de la dona al mercat de treball, especialment durant la segona meitat del segle XX, conscient que molts col·lectius de dones ja treballaven fora de casa abans que es produís la generalització d’aquesta situació. Les dones de classes populars, per exemple, o les unitats de producció familiar (pagesos, artesans...) no es podien permetre el luxe de seguir el model burgès de separació de rols de gènere (Nash, 1984).
3. Una de cada quatre dones majors de 18 anys de la ciutat de Barcelona es declara mestressa de casa. Vegeu S. Moreno (2009), que es pot localitzar al següent enllaç: http://w3.bcn.es/fitxers/observatorisocial/genereimpremta.843.pdf>.
4. Vegeu el recent treball de Meil (2011), on analitza l’existència de forts vincles de solidaritat familiar entre pares i fills, uns vincles que s’evidencien, per exemple, en la proximitat residencial entre els pares i les famílies dels fills emancipats.
5. És habitual que a ciutat grans, el nombre de llars unipersonals s’aproximi al 25% del total. És una xifra molt alta, que contrasta amb la poca presència d’aquesta tipologia residencial en els pobles i ciutats de la primera meitat del segle XX. En el cas de Barcelona, el 2001 hi havia el 26,10% de llars unipersonals, el doble que les que hi havia l’any 1981. El 66,2% d’aquestes llars estan habitades per dones i en el 60% hi viuen persones majors de 65 anys. Dades disponibles a: http://w110.bcn.cat/ServeiSocials/Continguts/Documents/lesllarslesfamiliesilespersonesalaciuta.755.pdf>.
6. Altres factors que hi contribueixen de manera important són: la dificultat per accedir a uns recursos assistencials públics (escassos) o privats (cars), o la dificultat (econòmica i laboral) de cobrir l’atenció 24 hores al propi domicili. Esping-Andersen (2000) ha definit els tres models de provisió de benestar: liberal, socialdemòcrata i conservador, sent el darrer el que preserva la família (i les dones) com a les principals provisores de benestar, per sobre de l’Estat i del mercat.
7. Vegeu, entre molts altres autors que se n’han ocupat: Flandrin, 1979; Nash, 1984.
8. Santiago Rusiñol ho va retratar molt bé a l’Auca del senyor Esteve (1907), quan l’Estevet, el fill de la casa, que havia de ser l’hereu de la botiga familiar, la Puntual, «escull» un altre camí professional contravenint els plans dels seus pares.
9. Tanguy és el títol d’una pel·lícula del francès Étienne Chatiliez, produïda l’any 2001, que, en clau d’humor retrata aquesta problemàtica en el moment que va començar a aparèixer a la societat francesa.
10. Vegeu els treballs sobre la funcionalitat de les relacions parentals entre les elits que han fet McDonogh (1988); Pina Cabral i Lima (2000); i Lomnitz i Pérez (1993).
11. No hem de quedar-nos, però, amb una visió idealitzada que ens porti a plantejar una modificació substancial de les relacions de poder entre gèneres. La major part de les situacions migratòries femenines es donen en contextos patriarcals que situen les dones en posicions subordinades i sota control masculí. La migració tendeix a reproduir les relacions patriarcals (Pedone, 2006) prèvies.
12. Cal tenir molt en compte la cultura familiar de cada persona o col·lectiu a l’hora de valorar la intensitat de les obligacions i de les solidaritats familiars. Entre els immigrants europeus, per exemple, les solidaritats es produeixen en el context familiar més immediat (pares, fills, germans), mentre que entre immigrants procedents de cultures familiars de llinatge, com les africanes, els vincles familiars obliguen a un grup de parents molt més extens (vegeu l’article de Mendiguren, 2010).
