Читать книгу Tendències de la historiografia catalana - AA.VV - Страница 12

Javier Antón Pelayo

La història de l’educació, en sentit modern, s’inicià amb els treballs d’Alexandre Galí (1886-1969). Abans d’aquest autor es poden resseguir interessants contribucions a aquesta disciplina, però fou a partir dels seus estudis que l’erudició positivista començà a sotmetre’s als nous criteris metodològics, conceptuals i temàtics de la història social.

La historiografia educativa del segle XIX i les primeres dècades del XX

Fou duta a terme per polígrafs i, en línies generals, prioritzà l’exposició de dades molt precises i singulars, s’acontentà amb el discurs descriptiu i episòdic, avantposà la intenció moralitzant a la científica, privilegià el període de l’Edat Mitjana (per ser una època d’esplendor política i cultural) i, temàticament, concentrà les seves aportacions en l’estudi de les teories pedagògiques (que acostumaven a presentar-se de forma descontextualitzada), les grans figures de la pedagogia i les institucions d’ensenyament. En aquest marc tan dispers, les temptatives de sistematització foren pràcticament nul·les i quan es provaren no foren més que inventaris lineals de discontinuïtats. Tot i això, hi ha aportacions molt destacades com les d’A. Rubió i Lluch, J. Miret i Sans, F. Carreras i Candi, J. B. Torroella i Bastons i S. Capdevila i Felip, a Catalunya; V. Gimeno i Michavila, P. Boronat i Barrachina, V. Vives i Liern, C. Riba i García i J. Sanchis i Sivera, a València, i M. dels Sants Oliver, G. Llabrés i Quintana, E. Fajarnés i Tur, J. Pomar i Fuster i R. Ballester, a les Illes Balears.

A Mallorca, i malgrat la dispersió, es poden identificar dues predileccions temàtiques: l’estudi de l’antiga universitat lul·liana i les fundacions d’ordes religiosos dedicats a tasques educatives. Els dos treballs més significatius sobre la història de l’educació a l’illa fins els anys seixanta del segle XX foren Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904), de Pomar, i Bosquejo histórico sobre la instrucción pública en Mallorca (1904), de Ballester. Evidentment ambdós autors tracten de les fundacions lul·lianes i la Universitat de Mallorca, però també de l’Institut Balear, l’Escola de Mestres, l’Escola de la Misericòrdia i les escoles de Nàutica i de Belles Arts.

A València, les obres clàssiques també han tractat de forma preferent l’erecció i l’evolució de la universitat. A tall d’exemple es poden esmentar les obres de Vives: Las casas de los estudios en Valencia. Informe acerca del sitio en que éstas se hallaban emplazadas (1902), i Riba: «El antiguo patrimonio de la Universidad de Valencia (1492-1845). Origen. Vicisitudes. Estado de sus rentas al terminar la autonomía» (1922-23), i, sobre altres temes, les de Gimeno: Las aulas de gramática de Castellón (1928), Boronat: «La Academia Valenciana» (1898) i Sanchis: «La enseñanza en Valencia en la época foral» (1936).

A Catalunya, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i a l’empara del noucentisme, el sentiment nacionalista desenvolupà un projecte historiogràfic fonamentat en la recerca de la pròpia cultura. Lògicament, un dels elements explorats fou el de la història de l’educació, sobretot de la universitat i de les altes escoles. Dins d’aquest propòsit es poden incloure els estudis de Rubió i Lluch: Documents per la història de la cultura catalana mitgeval (1907 i 1921, 2 vols.), Miret i Sans: «Escolars catalans al Estudi de Bolònia en la XIII^a centúria» (1915), Capdevila: Les antigues institucions escolars de Tarragona (1927), i Torroella: El Estudi General o Universitat Literària de Girona (1906).

La segona generació noucentista. La continuació del positivisme

A partir de la segona dècada del segle XX, els joves deixebles de Rubió i Lluch —els que configuren l’anomenada segona generació noucentista— impulsaren un projecte cultural i nacional més científic i més professional. Una contribució d’especial importància en aquest sentit fou Barcelona sense universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837) (1938), de Ferran Soldevila, una síntesi interpretativa que supera amb escreix l’àmbit temàtic del títol. A més d’analitzar la Universitat de Cervera, s’examinen també les acadèmies i totes les institucions culturals que existiren a la capital catalana durant el segle XVIII i principi del XIX. Una altra aportació destacada, deutora en part de la concepció històrica de Soldevila i del renovador influx de Vicens i Vives, fou la producció d’A. Galí. L’ostracisme de què fou objecte, però, provocà que la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936 (1978-81, 23 vols.), acabada el 1945, no veiés la llum fins trenta-tres anys després.

El moviment renovador historicoeducatiu restà escapçat amb la victòria franquista del 1939. La persecució política i cultural suposà una desnacionalització a Catalunya, a València i a les Balears. L’autisme cultural respecte a les noves tendències historiogràfiques europees fomentà la pervivència de l’anterior línia positivista i erudita, que, en molts casos, arribà fins els anys vuitanta, malgrat el seu valuós esforç en l’exhumació documental. Dins la penúria i el marasme cultural del franquisme sobresurten els estudis d’A. Duran i Sanpere i F. Gómez i Gabernet: «Las escuelas de Gramática en Cervera» (1944), J. M. Madurell i Marimon: «Las escuelas de la Seo de Barcelona (notas para su historia)» (1948), les tres monografies de J. Carrera i Pujal: La enseñanza profesional en Barcelona en los siglos XVIII y XIX, La Universidad, el Instituto, los colegios y las escuelas de Barcelona en los siglos XVIII y XIX i La Escuela de Nobles Artes de Barcelona en los siglos XVIII y XIX (1755-1901) (totes tres del 1957), i la «Introducción» de J. Rubió i Balaguer a l’obra iniciada per A. de la Torre: Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona. Preliminares (1289-1451) (1971). També a València i a les Balears, el franquisme contribuí a perllongar el positivisme anterior. Al País Valencià, l’interès es continuà monopolitzant cap a la Universitat i els grans centres d’ensenyament. Així ho demostren els treballs d’E. Alastuey (1964) i P. Sanz (1970) sobre la universitat de Gandia, d’A. Palanca sobre la Universitat de València al segle XV (1968) o de R. Novella sobre el Colegio de Arte mayor de la Seda (1966). A les Illes, la persistent ombra del lul·lisme continuà marcant les inclinacions. Els més destacats treballs d’aquest període —el de J. Tusquets (1954) i el de C. Genovart (1968)— continuaren examinant la pedagogia de Llull.

La renovació de la història de l’educació

A partir del final dels anys seixanta i principi dels setanta, la investigació historicoeducativa rebé un important impuls des de les universitats. El 1970 s’implantaren les ciències de l’educació en els estudis superiors i començaren a establir-se disciplines docents, grups d’investigació, reunions científiques i publicacions específiques. Als departaments i a les facultats de Catalunya, València i les Balears la metodologia marxista començà a erosionar els plantejaments positivistes que havien dominat fins aleshores. La disciplina s’obrí als procediments de la història general i, des de la seva anàlisi sectorial, col·laborà amb l’objectiu d’erigir una història total. Així mateix, el tractament de les dades des de perspectives sociològiques i quantitatives suposà l’exploració de noves temàtiques i de nous enfocaments.

A Catalunya, J. Monés i Pujol-Busquets, format dins el nucli de pedagogs de Rosa Sensat, amb la seva obra El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938) (1977) s’erigí en el referent de la renovació en l’àmbit de la història de l’educació. Al seu voltant s’articulà un dinàmic grup d’historiadors i historiadores que, el 1973, constituïren el Seminari d’Història de l’Educació. Els seus estudis, referits sobretot al període contemporani, se centraren en l’anàlisi de l’educació obrera i dels corrents pedagògics més progressistes. Són exemples destacats dels treballs d’aquest grup els de M. Rosell: La Generalitat de Catalunya. La política cultural (1977), C. Cañellas i R. Toran: Política escolar de l’Ajuntament de Barcelona (1982), E. Fontquerni i M. Ribalta: L’ensenyament a Catalunya durant la Guerra Civil (1982), i P. Solà: Las escuelas racionalistas en Cataluña (1909-1939) (1976) i Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939) (1978). A la Universitat de Barcelona s’experimentà al final dels setanta una valuosa dinamització de la història de la pedagogia gràcies a autors com B. Delgado i J. González-Agàpito, mentre que, a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona, la història de l’educació aplicà una línia de recerca sociològica d’encuny durkheimià a partir del mestratge de J. L. García Garrido i Josep Pallach.

A València, el 1971, la presentació de la tesi doctoral de León Esteban sobre la reforma universitària a la segona etapa de la Illustració valenciana obrí un nou camí d’investigació que fou continuat per un grup de recerca format per J. M. Fernández Soria, J. M. Lázaro Lorente, C. Ruiz Rodrigo, J. Á. Blasco Carrascosa i F. Canes Garrido, entre d’altres. El segle de les llums i els segles XIX i XX han estat els períodes preferits, dedicant-se especial interès a les reformes de la universitat, el pensament pedagògic del krausisme, l’educació dels obrers i les institucions d’ensenyament. De l’aplicació de les anàlisis marxistes a la història de l’educació foren exemples els treballs de M. Baldó sobre la Universitat de València durant la crisi de l’Antic Règim, els d’À. Martínez Bonafé sobre l’ensenyament secundari a la València del segle XIX i els de J. M. Piqueras sobre l’escola i el món del treball. També hi ha hagut una línia d’investigació amb connexions amb la història de la ciència, desenvolupada per J. M. López Piñero, V. Navarro Brotons, J. L. Peset i M. Peset.

A les Balears, en el decurs dels anys setanta, diverses tesis de llicenciatura presentades a la Universitat de Barcelona per autors mallorquins iniciaren una profunda renovació de la història de l’educació de l’illa. Antoni J. Colom estudià l’Institut Balear al segle XIX; G. Nicolau, la Institución Libre de Enseñanza a Mallorca; G. Janer, l’educació a Mallorca durant la Segona República; B. Mulet, els plans pedagògics de la Sociedad Económica de Amigos del País de Mallorca, i B. Sureda, la reforma educativa en el trànsit de la Il·lustració al liberalisme. Els treballs d’aquest grup i la creació del Departament de Pedagogia de la Universitat de les Illes Balears possibilitaren obres de conjunt com L’educació a Mallorca (1977), una aproximació a la història de l’educació contemporània mallorquina (del 1778 al 1936).

El Seminari d’Història de l’Ensenyament impulsà, el 1977, les Primeres Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans, celebrades a Barcelona. Des d’aleshores i fins al 1989 se n’han fet noves sessions, que han esdevingut un espai continu de debat i un expositor de la recerca desenvolupada a Catalunya, València i les Balears. El 1983, recollint l’esperit del Seminari, es fundà la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, la qual continuà la tasca d’organitzar les Jornades. Bona part dels materials que s’hi han presentat ha estat publicada i, tot i ser aportacions de desigual valor, el seu conjunt continua essent un referent de primer ordre dins l’àmbit de la història de l’educació.

Durant les dècades del 1980 i el 1990, la disciplina, inscrita encara dins l’àmbit dels estudis de pedagogia, ha participat obertament de la renovació metodològica i conceptual de la història «general». D’aquesta manera, sota les expressions «nova història de l’educació» o «història social de l’educació» s’aplegen aquells estudis que són sensibles als processos formatius de la gent corrent, que són porosos a les influències d’altres ciències socials (economia, demografia, antropologia, sociologia, psicologia), que col·laboren amb nous temes i nous àmbits d’investigació (història local, història oral, història de la dona, història de la infantesa, història de la cultura popular, història dels oprimits) i que manifesten un puntual interès per desenterrar els detalls de les pràctiques educatives. Dos han estat els temes que han atret de manera especial l’atenció dels especialistes: l’evolució de l’escolarització pública i la vitalitat dels moviments educatius.

L’evolució de l’escolarització pública

Pel que fa a l’escola pública, ha existit un interès particular pels períodes de la Il·lustració, la Restauració, la República i el franquisme. Per a l’escola durant el set-cents es disposa dels treballs de S. Marquès i Sureda L’ensenyament a Girona al segle XVIII (1985) i sobre el pedagog Baldiri Reixac, de J. Monés sobre L’obra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851) (1987), de C. Carbó sobre l’Escola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII (1990), d’I. Azcárate sobre l’escola de Barcelona, d’A. Miñambres sobre les escoles de primeres lletres de Lleida, de B. Sureda sobre les opinions educatives dels il·lustrats mallorquins, de M. López Torrijo sobre la tasca educativa de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia i de V. Torregrosa sobre el pla d’estudis del 1798 per a la ciutat de Sant Felip-Xàtiva.

El segle XIX i el període de la Restauració han acumulat una respectable quantitat de treballs. Entre d’altres, es poden destacar el d’A. Mayordomo: La escuela pública valenciana en el siglo XIX (1988), els de V. Faubell sobre l’escola de primera educació a la València del principi del segle XIX, els de L. M. Lázaro sobre l’Escola Racionalista i l’Escola Moderna de València durant la Restauració, els de F. Canes sobre la renovació pedagògica a la ciutat de València al principi del segle XX, els de C. Ruiz sobre l’educació, l’obrerisme i el catolicisme a València durant la Restauració, el de M. Á. Esteve: La enseñanza en Alicante durante el siglo XIX (1991), la tesi doctoral d’A. Yetano, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981: La enseñanza religiosa en Barcelona durante la Restauración, els de J. González-Agàpito, particularment el de L’Escola Nova Catalana, 1900-1939 (1992), el llibre de J. Florensa L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal, 1820-1823. El mètode dels escolapis (1996), l’estudi de B. Sureda L’educació a les Balears en el segle XIX (1998), i els 56 estudis que Antoni J. Colom recull en l’article «La renovació educativa a les Balears» (1999).

L’educació durant la Segona República i el franquisme han despertat un notable interès durant els darrers anys. Alguns exemples són l’estudi de C. Ruiz sobre la Política y educación en la II República (Valencia, 1931-1936) (1993); els estudis de C. Agulló Díaz sobre la Vall d’Albaida i el de M. Moreno Seco sobre Alacant; el de J. Monés: L’escola catalana sota el franquisme (1980); els de S. Marquès i Sureda: L’escola pública durant el franquisme. La provincia de Girona (1939-1955) (1993), i el del mateix Marquès i J. González-Agàpito: La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme, 1939-1943 (1996).

La vitalitat dels moviments educatius

Els moviments educatius, d’altra banda, configuren una línia de recerca molt dinàmica i molt acomodada a la naturalesa de la història social. La major part es manifestaren entre la darreria del segle XIX i l’any 1938. L’aspecte educatiu acostuma a actuar com a aglutinant de pràctiques socials molt diverses: el lleure, l’esport, els cercles obrers, les actituds polítiques, el catolicisme social o la sociabilitat popular. En aquest camp, han estat pioners els treballs de Pere Solà, que ha continuat aprofundint aquest tema amb llibres com Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1983) i Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació (1993). També foren precursors d’aquesta trajectòria els estudis monogràfics de P. Anguera sobre el Centre de Lectura de Reus i el de J. M. Solé sobre el Foment Martinenc. Els sindicats catòlics de València han ocupat l’atenció d’I. Palacio i C. Ruiz; sobre l’educació física han escrit C. Vilanou i P. Solà, i sobre l’escoltisme català i valencià existeixen dos destacats estudis: L’escoltisme català (1911-1978) (1993), d’A. Balcells i G. Samper, i Escultismo, educación y tiempo libre: historia del asociacionismo scout en Valencia (1995), de J. Ignacio Cruz.

Aquestes dues grans tendències d’investigació han conviscut amb altres temàtiques que han elaborat productes molt meritoris. Per exemple, el clàssic tema de les universitats es torna a plantejar des d’òptiques renovades. S’han superat les antigues apologies —o reprovacions— i els objectius són ara els professors, els estudiants, els plans d’estudis i la vida acadèmica. Un exponent d’aquest interès és l’estudi de J. Prats sobre la polèmica Universitat de Cervera. També els estudis sobre l’alfabetització, que, tot i no haver tingut l’atenció que ha rebut en altres territoris, compta amb els modèlics treballs de M. Ventura per a Mataró, J. Antón Pelayo per a Girona i M. Vilanova per a Barcelona. La llengua i la història de l’educació, malgrat que són uns aspectes molt actuals, no han merescut treballs monogràfics. Destaquen, però, els estudis de Rosa Mut i Teresa Martí sobre els llibres escolars catalans i un suggereridor article de J. González-Agàpito sobre l’alfabetització en català o en castellà.

Historiadors i historiadors de l’educació han fusionat els seus mètodes els últims anys, però encara continuen separats per una barrera cronològica. Mentre que els primers exploten quasi en solitari l’espai —encara molt verge— del període anterior al segle XIX, els segons es concentren en l’estudi de l’època contemporània. Reequilibrar els períodes de recerca és una tasca encara pendent.

Lectures

COLOM, A. J.: Assaig d’història de I’educació a la Mallorca contemporània, Palma, Universitat de les Illes Balears, 1991.

GONZÁLEZ-AGÀPITO, J.: «La historiografía educativa en Cataluña, Valencia y Baleares», dins N. de Gabriel i A. Viñao Frago (eds.): La investigación histórico-educativa. Tendencias actuales, Barcelona, 1997, pp. 85-101.

GUEREÑA, J.-L., J. RUIZ i A. TIANA: Historia de la educación en la España contemporánea. Diez años de investigación, Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, 1994.

MAYORDOMO, A.: Història local de I’educació. Propostes i fonts per a una història de I’educació en la societat valenciana, València, Universitat de València, 1991.

SOLÀ, P.: «Aspectes diferencials i comparatius de la investigació historicoeducativa als Països Catalans: una reflexió en veu alta sobre la feina d’historiador de l’educació catalana», Educació i història. Revista d’Història de l’Educació, 3, 1997-98, pp. 103-119.