Читать книгу Tendències de la historiografia catalana - AA.VV - Страница 9

Javier Antón Pelayo

L’alfabetisme és un tema que des del final del segle XIX i durant el segle XX ha despertat un extraordinari interès, sobretot per tractarse d’una variable dependent, és a dir, d’un excel·lent indicador per a valorar altres fenòmens històries com ara l’educació, el procés de modernització i la fenomenologia social (estructura socioprofessional, actituds polítiques i religioses, disciplinament, fertilitat, etc.). Aquesta dependència ha afavorit un ús excessivament quantitatiu de l’alfabetització i ha promocionat una falsa dicotomia respecte al fenomen de l’analfabetisme. En aquesta història en blanc i negre, s’ignoren les situacions intermèdies que, encara que molt abundants, tan sols s’intueixen a partir dels pocs estudis qualitatius o específics que s’han dut a terme.

La fórmula quantitativa de la història de l’alfabetització té dues modalitats d’estudi clarament diferenciades per les fonts disponibles. D’una banda, l’alfabetització censal, que utilitza dades estadístiques, on s’interroga la població total d’un estat sobre la seva capacitat per a llegir i escriure i, de l’altra, l’alfabetització precensal que, davant la manca de documents específics, ha de recórrer a fonts indirectes i acontentarse amb el recurs de l’enquesta històrica.

A l’Estat espanyol, el primer cens útil per a mesurar l’alfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs —i els subsegüents— censos existeixen tota una sèrie d’estudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX —com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz—, i d’altres més actuals i més circumscrits —com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno—. Les conclusions que es desprenen d’aquests treballs són que el nivell d’alfabetització de Catalunya s’ha mantingut sempre per sobre de la mitjana de l’Estat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins d’una progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de l’espanyola. El 1887, per exemple, l’alfabetització dels Països Catalans romania a l’entorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.

Per la seva banda, l’estudi de l’alfabetització precensal s’ha desenvolupat, de forma gairebé inexorable, sobre procediments controvertibles. En primer lloc, a causa del recurs a l’indicador de la signatura a l’hora de diferenciar els lletrats i els illetrats i, en segon lloc, a causa de la necessitat d’apel·lar a la mostra —diacrònica i més o menys representativa dels diferents estrats de la societat—davant la impossibilitat per a aconseguir la prova escrita de tots els individus. Malgrat aquests inconvenients, a França, ja en 1879-80, L. Maggiolo confià en aquesta metodologia per a realitzar una enquesta en l’àmbit estatal sobre l’alfabetització dels francesos des del 1686 fins al 1876, fent servir com a prova la signatura (o la seva absència) en els registres parroquials de matrimoni. Les dades de l’enquesta de Maggiolo serviren per a incentivar els estudis de l’alfabetització a França a partir del final de la dècada dels cinquanta, per la qual cosa els Pirineus Orientals es convertiren en un departament més dels estudis de M. Fleury, P. Valmary, F. Furet i J. Ozouf, entre d’altres.

Aquest procediment fou adaptat al marc espanyol per hispanistes francesos i també fou aplicat per historiadors de l’Estat espanyol en àmbits locals, preferentment urbans. Com que a Espanya els registres de matrimoni no contenien signatures, es trobà un bon substitut en els rics arxius de protocols, de manera especial en els testaments i en els capítols matrimonials. Els protocols catalans, però, fins ben entrat el segle XVIII foren un simple registre de les actes autèntiques —i, per tant, les signades— que es lliuraven als interessats. Aquest límit cronològic ha provocat que la major part de les investigacions es concentressin en el període de la segona meitat del segle XVIII.

L’investigador francès J. Soubeyroux, durant la dècada del 1980, portà a terme un treball en equip amb l’objectiu d’esbrinar el nivell d’alfabetització dels espanyols durant el set-cents, a partir dels sondejos realitzats en diferents províncies, entre les quals Barcelona. Aquesta metodologia també ha estat aplicada per V. Mateo, qui el 1990 publicà en forma d’article una aproximació als nivells d’alfabetització de la ciutat d’Alacant durant la primera mitat del segle XVIII, i per M. Ventura, que analitzà en un acurat estudi l’alfabetització dels mataronins entre el 1750 i el 1800.

Finalment, la investigació de J. Antón Pelayo sobre l’alfabetització dels gironins suposa un salt qualitatiu perquè els riscos de l’enquesta són evitats gràcies a la insòlita construcció d’un cens artificial de població per a l’any 1787. En aquesta data, el 58% dels habitants de la ciutat de Girona majors de vint anys era capaç de signar, la qual cosa posa de manifest una distorsió metodològica o una important davallada dels nivells d’alfabetització —intuïda ja per B. Bennassar— durant la primera mitat del vuit-cents com a conseqüència dels trasbalsos bèl·lics i de la crisi de l’ensenyament religiós després de les desamortitzacions liberals.

Les possibilitats quantitatives d’aquests estudis s’esvaeixen a mesura que es retrocedeix més enllà del segle XVIII; per això, l’anomenada via qualitativa basada en els estudis paleogràfics ha estat l’alternativa que, també de manera inevitable, ha estat utilitzada pels medievalistes i pels historiadors del Renaixement. La fórmula paleogràfica, però, abandona l’estadi tradicional de ciència auxiliar i es llança a l’estudi social de la cultura escrita, plantejant-se qüestions inèdites fins al moment, com qui escriu i per què escriu. A partir del focus d’irradiació italià —amb autors pioners com A. Petrucci, G. Cavallo o A. Bartoli—, a València s’ha erigit un nucli d’investigació que ha girat a l’entorn de J. Trenchs i F. M. Gimeno i ha produït tota una estela d’investigadors, com M. Luz Mandingorra, José V. Boscà, Virginia M. Cuñat-Ciscar i María del Rosario Ferrer, entre d’altres.

Entre aquestes dues opcions metodològiques, cal destacar el fet que l’alfabetització dels Països Catalans, des del principi del segle XVIII fins als anys setanta del segle XX, s’ha realitzat majoritàriament en francès o en castellà. Al marge d’un suggeridor article de Josep González, la magnitud quantitativa i la incidència qualitativa del fenomen està encara per estudiar.

Lectures

ANTÓN, J.: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807), Bellaterra, Monografies Manuscrits-UAB, 1998.

CASTILLO, A. i C. SÁEZ: «Paleografía versus alfabetización. Reflexiones sobre historia social de la cultura escrita», Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, 1, 1994, pp. 133-168.

HOUSTON, R. A.: «Literacy and society in the West, 1500-1850», Social History, vol. 8, núm. 3, 1983, pp. 269-293.

PETRUCCI, A. i F. M. GIMENO: Escribir y leer en Occidente, Valencia, Universitat de València, 1995.

VIÑAO, A.: «Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica» (dues parts), Historia de la Educación, 3, 1984, pp. 151-189, i 4, 1985, pp. 209-226.