Читать книгу Tendències de la historiografia catalana - AA.VV - Страница 13

Montserrat Jiménez Sureda

Un dels primers referents d’aquesta historiografia, tan antiga com el cristianisme mateix, foren les actes dels màrtirs. Al segle I, el pontífex i sant Climent I disposà que set notaris consignessin curosament tots els fets notables que es produïssin durant les passions dels fidels perseguits.

Hagiografies i cròniques d’ordes religiosos

Als Països Catalans, les primeres notícies conservades sobre aquests testimonis de la fe foren transmissions posteriors, datades entre els segles VI i VII. D’aquí sorgiren les hagiografies, en principi escrites en llatí i, a partir dels segles XIV i XV, també en català. L’exposició de vides exemplars en què es barrejaven la biografia, els panegírics i les exhortations morals acabà essent un gènere literari —fins i tot historiogràfic— amb prou entitat, i amb una llarga trajectòria que arriba fins avui. Els exemples són nombrosos: Història de santa Magdalena i vida de santa Ana, La vida de santa Maria Magdalena en cobbles, Vida de sancta Catherina de Sena i Vida de sant Vicenç Ferrer, Vida de sancta Catherina de Sena dels valencians J. Roís de Corella, J. Gasull, M. Peris i N. Visoles, respectivament; De laudabili vita (1595), de Ramon de Penyafort, escrita pel prior dominicà del convent de Perpinyà, Miquel Llot de Ribera; la Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña, de Domènec Ximenes; la vida de sant Dalmau Moner redactada per fra Nicolau Eimeric, l’inquisidor general dels regnes de la Corona d’Aragó; les Vides de sants de Catalunya, del geògraf jesuïta siscentista Pere Gil, i els Flos sanctorum, dels quals es feren moltes còpies i foren llegidíssims al llarg de les èpoques medieval i moderna.

Les cròniques medievals derivaren també d’una font romana, els calendaris, que esdevingueren oficials al segle IV. Durant l’època carolíngia es començaren a generalitzar aquests documents en els centres monàstics, que augmentaren amb l’expansió dels ordes mendicants. Sovint, al final incorporaven un llistat de pontífexs, un abaciologi o un episcopologi, germen d’ulteriors prosopografies. Les mostres d’aquest tipus d’obres són nombrosíssimes i evolucionaren cap a històries genèriques o particulars de les comunitats: s’atribueix al monjo Garcies un tractat sobre el monestir de Sant Miquel de Cuixà escrit al segle XI; els Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Josep en el Principado de Cataluña, de Joan Blanc i Muir tracten del període del 1586 al 1707; al segle XVI, Jaume Anton de Barcelona consignà les diverses fundacions agustinianes del Principat, que foren estampades pel seu germà i autor del Compendio histórico de los ermitaños de NPS San Agustín (1699), de Josep Massot; durant l’època del Barroc, el dominicà Francesc Camprubí confegí els tres volums de la Lumen domus, els annals del convent de Santa Caterina de Barcelona, que abracen des del 1219 fins al 1634; l’examinador sinodal del bisbat de Barcelona, Jaume Coll, publicà la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 (1738), que l’olotí Francesc Marca continuà en la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, segunda parte, desde 1400 a 1759 (1764), i Francesc Aragonès explicà el periple de la comunitat, en els traumàtics anys compresos entre el 1808 i el 1828, en Los franciscanos de Cataluña. En l’actualitat, Valentí Serra de Manresa i Basili de Rubí continuen estudiant l’orde dels caputxins.

E. Zaragoza i Pascual ha investigat els ermitans, que tingueren un pes específic en la religiositat dels antics regnes de la Corona d’Aragó. Ha estat poc estudiat, en proporció a la seva transcendència real, el món de les congregacions femenines. Durant l’Antic Règim, molts convents habitats per dones foren veritables oasis de coneixença. Eulàlia Anzizu —una clarissa del monestir de Pedralbes— promogué, el 1897, els Fulls històrics del monestir de Pedralbes, féu restaurar el sepulcre de la seva fundadora, la reina Elisenda de Montcada, i escriví sobre sant Josep Oriol (1909), el llegendari franciscà (1912) i el cardenal Casañas. Durant els segles XV al XVIII, Europa s’omplí de cronicons que degeneraren en explicacions fabuloses, legitimats per l’ús dels historiadors, la pietat popular i els interessos econòmics, socials i polítics. La Corona d’Aragó no es deslliurà d’aquest corrent, del qual fou exemple el cronista major, José Pellicer de Ossau, autor dels 12 volums d’uns Anales eclesiásticos y seglares de España, i el seu sòsia Joan Gaspar Roig i Jalpí, inventor del suposat Cronicó de Liberat (1669). No faltaren crítics assenyats contemporanis que denunciaren aquestes manipulacions, però calgué esperar un cert temps perquè aquesta reacció es generalitzés. Ni els novators estaven disposats a esvair faules al preu d’arrencar símbols o tradicions susceptibles de causar crisis d’identitat col·lectiva. La història de l’Església se’n ressentí especialment. De fet, el famós canonge de Sevilla, Nicolás Antonio, escriví la seva censura d’històries prodigioses en llatí per esquivar l’enfrontament amb els ordes religiosos directament al·ludits.

El dinamisme il·lustrat

Durant el Renaixement, la manera d’encarar la història de l’Església féu un tomb. L’extensió del cultiu de les lletres, la fascinació per l’antiguitat clàssica, la innovació de la impremta, el progrés de les ciències, els avenços de la crítica i la divisió religiosa del segle XVI foren raons que propiciaren aquest nou enfocament. Malgrat tot, l’apologètica es redoblà, tant en els esforços que feren els membres de les noves confessions religioses per legitimar-se en la història, com en les construccions dels observants de les antigues directrius. En aquest sentit, els reculls històrics sobre l’Església es convertiren en armes publicitàries. D’altra banda, els erudits tampoc no tingueren gens fàcil la recerca de la precisió documental i historiogràfica. El mateix Felip V prohibí el qüestionament d’esdeveniments com l’arribada de sant Jaume o l’aparició de la verge del Pilar. Així doncs, poques iniciatives —una de les quals l’Academia Valenciana de Gregori Maians forjada el 1742— pogueren treballar amb rigor i independència de criteris. La monarquia, en canvi, fou la catalitzadora d’empreses com el Compendio histórico [...] de todas las iglesias metropolitanas y catedrales de España d’Andrés Lozano Parreño (1756).

Expulsats els jesuïtes d’Espanya, a banda de les aportacions historiogràfiques individuals, des del 1795 alguns dels seus components s’entestaren a confeccionar una Historia eclesiástica de España amb la intenció de reparar les omissions de les obres de C. Fleury (Histoire ecclésiastique, 1691), A.-E. Berault-Bercastel (Histoire de l’Église, 1778-90) i J. A. Orsi (Storia ecclesiastica, 1746-61).

Des de Roma, el cardenal Lambertini encoratjà a discutir críticament la vida dels sants. Sorgiren corrents que creien que calia autentificar documentalment qualsevol asseveració. Finalment, els mètodes i les tècniques guanyaren gràcies a les aportacions, entre d’altres, d’homes vinculats a ordes religiosos.

La veracitat de les dades, la depuració de les fonts, les proves i l’exigència analítica es generalitzaren entre els antiquaris de prestigi. Oratorians, jesuïtes i dominicans excel·liren en l’elaboració d’annals. Els congregacionistes de Sant Maür de França havien emprès una obra de gran ressò entre les minories sàvies del continent europeu: la Gallia christiana, transformada en la Gallia christiana novissima al segle XIX. Seguint aquest exemple, la monarquia espanyola engegà l’empresa de l’España Sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España. Origen, divisiones y términos de todas sus sillas en todos los dominios de España y Portugal. Con varias disertaciones críticas para ilustrar la historia eclesiástica de España. L’obra fou encarregada a l’agustinià Enrique Flórez. Amb l’ajut dels investigadors més selectes de la historiografia espanyola, el 1762 el mateix Flórez escorcollà arxius i biblioteques de la Corona d’Aragó. El dominicà Jaume Villanueva aprofundí més que Flórez en els arxius de la Corona d’Aragó i elaborà els 22 volums del seu Viaje literario a las iglesias de España, una memòria històrica en forma d’epístola que l’eclesiàstic remeté al seu germà i acadèmic de la història, Joaquim Llorenç Villanueva.

Tanmateix, el dinamisme il·lustrat no se cenyí solament als encàrrecs del poder. Proliferaren les tertúlies culturals com la que reuní Roc d’Olzinelles, Pròsper de Bofarull, el canonge vigatà Jaume Ripoll, José de la Canal i Jaume Villanueva. Florí una brillant plèiade d’historiadors de l’Església: a la Universitat de Cervera, joves promeses —com ara el gironí Francesc Xavier Dorca i Parra— s’aglutinaren entorn del professor Josep Finestres, o del cistercenc Jaume Finestres, autor de la Historia del real monasterio de Poblet en cinc volums (1753-65). Al monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes, Josep Martí, Jaume Pasqual i Jaume Caresmar competiren en professionalitat amb els sectors més aptes de la historiografia continental, amb obres com els 12 volums de la Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta, compilada per Pasqual, o una Cathalonia sacra, agençada per Caresmar, el qual, en morir, deixà una herència d’una setantena de títols. La tasca ingent d’aquesta generació, però, fou facilitada per la feina de regesta d’arxivers com Miquel Isalguer que, al segle XV, ordenà amb paciència els calendars de Sant Joan de les Abadesses; Miquel Solsona, que endreçà Montserrat al final del segle XVI; Manel Marià Ribera, que catalogà els pergamins comtals de l’Arxiu Reial al principi del segle XVIII; Francesc Tarafa, que articulà la guia l’Arxiu Diocesà de Barcelona, i Sulpici Pontic, que inventarià l’arxiu catedralici de Girona al segle XVIII.

Als regnes de l’antiga Corona d’Aragó, la Real Academia de la Historia —nascuda el 1738 amb l’aval de Felip V— tingué poca transcendència, i la Reial Acadèmia de Bones Lletres omplí el buit. Aquesta, establerta el 1729 amb les desferres de l’Acadèmia dels Desconfiats, aplegà una respectable gernació d’investigadors sensibles als temes eclesiàstics: A. A. Minuart, A. d’Ametller, J. Tomàs de Boxadors, M. Marià, F. Gil de Frederic, A. de Bastero, A. de Cortés, A. d’Eura, D. Ignasi de Bòria, B. Ribas, A. Lluís Verde, B. Vinyals de la Torre, S. Puig, J. de Safont, F. Armanyà, D. Comerma, F. d’Escofet, N. Mayet, Pere N. Móra, A. Pons, A. d’Armengol i P. Serra. Precisament aquest últim, conscient de les seves arrels nacionals, s’afanyà a aplicar els filtres pertinents al seu Índice de los santos y de los varones y mujeres insignes en santidad en el Principado de Cataluña (1746); també elaborà 12 volums d’una Història eclesiàstica de Catalunya, i treballà —infructuosament— en un diccionari d’història del Principat.

En una altra òrbita política, el futur arquebisbe de Palmira, Fèlix Amat de Palou, reeixí a concloure una magna Historia Eclesiástica, Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1793-1803), premonitori de la popularitat que tingué aquest vessant de la disciplina al segle XIX.

Les històries sobre l’Església

Les històries sobre l’Església de l’occident cristià es multiplicaren des que, al segle IX, Haymund d’Halberstad explicà els quatre primers segles de difusió del cristianisme. Tanmateix, les dramàtiques peripècies polítiques noucentistes amb rerefons religiós donaren protagonisme a les històries de l’Església, un gènere tractat per personatges d’idearis ben diferents. Des de l’historiador del dret i les corts aragoneses, Vicente de la Fuente amb Historia eclesiástica de España (1873-75), fins al franciscà Ramon Buldú —que fou director de la Revista Franciscana—, amb la seva Historia de la Iglesia de España desde la predicación de los apóstoles hasta el año 1856 (1856-58). També s’han de comptar les abundants traduccions d’homònimes estrangeres.

En aquesta època, els canals de circulació de la història s’eixamplaren en consolidar-se les publicacions periòdiques. Una de les signatures recurrents en el BRAH fou la de l’epigrafista Fidel Fita, artífex d’una monografia sobre Los reys d’Aragó y la Seu de Girona (1873) i factòtum de la revista Ciudad de Dios, on es recollien notícies sobre estudis monàstics, litúrgics i epigràfics. El pare Fita viatjà a Bèlgica i a França, fou membre dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coïmbra, i es féu càrrec de la part hispànica del Corpus Inscriptionum Latinarum d’E. Hübner. Les deductions d’aquest acadèmic de Bones Lletres beneficiaren, entre d’altres, l’òrgan d’exteriorització de la Renaixença catalana. Fita s’enquadrà en aquesta Renaixença, al costat de Víctor Balaguer, autor de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63), Antoni de Bofarull, que escriví una Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña (1876-78), i Antoni Aulèstia, la Història de Catalunya (1887-89).

En un Estat cada cop més uniformista i preocupat per la vertebració de les seves fonts i de la seva burocràcia, sorgiren successives fornades de recol·lectors de particularitats, folkloristes o etnòlegs. Molts d’ells foren clergues, que seguiren el llegat del recurs oral amb què Narcís Camós (Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, 1657) i Jaume Aixelà i Gassol (Vida ... de ... Benet de Palermo, 1757) enriquiren les seves obres. En aquest sentit, Nolasc del Molar, col·laborador habitual de les fundacions Bíblica Catalana i Bernat Metge i precursor en la publicació de consuetes, examinà les manifestacions de la cultura popular basades en la religió; Miquel d’Esplugues, encarregat de la Fundació Bíblica Catalana i home de confiança de F. Cambó, escriví el 1916 un estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya titulat Nostra Senyora de la Mercè.

D’altra banda, la recerca dels trets distintius de la idiosincràsia nacional fou creditora de V. Serra i Boldú, instigador de l’Arxiu de Tradicions Populars; de R. Serra i Pagès, R. Miquel i Planas, T. Carreras i Artau i J. M. Batista i Roca, motors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya; de Joan Segura i el seu Aplec de documents curiosos i inèdits faents per a la història dels costums de Catalunya; de Rafael Ginard, recopilador dels quatre volums d’El cançoner popular de Mallorca; de Cosme Bauçà i Adrover, que n’arranjà quatre volums més; de Marià Aguiló; de Joan Amades, i d’Antoni Maria Alcover.

La disseminació missionera provocà una altra gran comesa antropològica connectada a la història de l’Església. Josep Maria Bernades haidentificat més de 2.300 eclesiàstics catalans traslladats a les Índies des del seu descobriment, fins a l’any 1830. Destaquen: Ramon Paner, un ermità de l’orde de Sant Jeroni, membre de la tripulació del segon viatge de Cristòfol Colom, que evità l’oblit dels mites i les cerimònies dels indígenes antillans a través de la seva Relació sobre les antiquitats dels indis; el geògraf J. Gumilla i Moragues i els humanistes setcentistes J. M. Peremàs i J. Boscana. Tot i que amb la feina d’homes com el jesuïta Enric Heras (1888-1955) germinà l’Institut de Recerques Històriques de Bombai, l’anàlisi històrica de la propulsió mundial del teixit eclesial català presenta moltes incògnites. Com també el paper de les congregacions femenines, que s’intensificà a partir del segle XIX, o l’assistència a Austràlia, on l’abat benedictí Rossend Salvadó fundà Nova Núrsia, i on mossèn Serra era el bisbe auxiliar de Perth durant la segona meitat del segle XIX.

Les aportacions dels investigadors estrangers

Als segles XIX i XX, aquesta doble qualitat —universal i local—de l’Església afavorí tant la inclusió de l’àmbit català en obres de caràcter genèric, com les diligències d’investigadors forans. Continuen essent molt útils els volums que el benedictí alemany Pius Bonifaci Gams publicà en Die Kirchengeschichte von Spanien (1862-79), amb el títol de Series episcoporum ecclesiae catholicae, quotquot innotuerunt a beato Petro apostolo (1873), perllongades per les Series episcoporum ecclesiae catholicae, quae series quae apparuit 1873 completur et continuatur ab anno 1870 ad 20 februarii 1885 (1885).

Stefan Weinfurter i Odilo Engels, en les Series episcoporum Ecclesiae Catholicae Occidentalis ab initio usque ad annum MCXCVIII (1982), abordaren la revisió d’aquesta taula dels bisbes de totes les diòcesis catòliques del món des dels orígens fins al 1885, i en el tercer dels vuit volums que planejaren s’hi inclogué la Ibèria. D’altra banda, els franciscans conventuals Remigius Ritzler i Pirminius Sefrin completaren l’obra iniciada pel pare Eubel: Hierarchia catholica medii et recentioris aevi, sive summorum pontificum-S.R.E. cardinalium ecclesiarum antistitum series e documentis tabularii praesertim Vaticani collectadigesta-edita, a la dècada del 1950. Estudiosos com O. Engels —amb recerques com Das Schutzprivileg in Katalonien— s’inclouen en un grup d’hispanistes alemanys que ha focalitzat els seus estudis en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Johannes Josef Bauer, en Die Vita Canonica der Katalanischen Kathedralkapitel vom 9 bis zum II Jahrhundert, analitzà la vida canònica dels capítols de les catedrals, des de la creació de la Marca Hispànica fins al segle XI; Rudolf Beer sistematitzà els manuscrits de Santa Maria de Ripoll, publicant en 1907-08, en els Sitzungberichte der Kais de l’Akademie der Wissenschaften in Wien, l’article «Die Handschriften des Klosters Santa Maria de Ripoll» (traduït per Pere Barnils en el BRABLB 1910); Paul Fridolin Kehr estudià els nexes de Catalunya, Aragó i Navarra amb la Santa Seu i dedicà el volum primer de la seva Papsturkunden in Spanien. Vorarbeiten zur Hispania Pontificia, als arxius catedralicis de Barcelona, Vic, Girona, la Seu d’Urgell, Tarragona, Tortosa i Lleida. W. Meyer-Lübcke, des de l’àmbit de la filologia, féu aportacions en Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen (1925); J. Vincke oferí una panoràmica de les relacions entre les sobiranies civil i eclesiàstica als segles XIV i XV, en els seus Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Cathalaunicae et Ecclesiae relationes illustrantia (1936), i escatí la intervenció dels capítols catedralicis en l’establiment dels estudis generals a l’Edat Mitjana en «Die Hochschulpolitik des Spanischen Domkapitel im Mittelalter», a Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens (1954).

Molts d’aquests estudiosos alemanys foren deixebles —directament o indirectament— d’E. Fichte, que s’interessà per la Corona d’Aragó mentre cercava material sobre el concili de Constança als arxius italians. Fichte escriví els tres volums de les Acta Aragonensia (1908-22), i donà l’empenta decisiva a la publicació germànica sobre història eclesiàstica espanyola, la Spanische Forschungen der Göerresgesellschaft, iniciada el 1928 i que encara persevera modèlicament.

Al principi del segle XX predominaren les dues escoles germàniques, l’austríaca i l’alemanya, que es veieren apaivagades arran de les dues guerres mundials. El segon volum del Monasticon praemostratense (1949-61), de N. Blackmund, tractà de la circaria de la Gascunya, que integrava els convents d’Artà, Bellpuig de les Avellanes, Fondarella, Mur, Urdax, Vallclara, Aguilar i els dos centres de Bonrepòs. El 1962, per celebrar el vuitantè aniversari d’un dels directors de les Spanische Forschungen —Georg Schreiber—, s’editaren uns volums d’homenatge que comptaren amb sengles dissertations sobre l’elecció d’abats a la Marca Hispànica carolina (Die Abwahl in den Königsklostern der Spanischen Mark, de W. Baunach) i sobre el monestir d’Àger (Sankt Peter zu Ager, de J. J. Bauer).

A la dècada del 1960, Jocelyn N. Hillgarth de l’Institut Walburg de Londres s’interessà per la vida eremítica mallorquina, intensa des que el 1230 Jaume I desembarcà a l’illa; el nord-americà W. Christian dedicà un capítol a les representations religioses mentals catalanes en l’estudi Apparitions in Late Medieval and Renaissance Spain (1981); la col lecció menor del Centre d’lnvestigació sobre l’Espanya dels segles XVI i XVII, del Centre Nacional de la Recerca Científica de la Universitat Nova de la Sorbona, debutà amb Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne, de D. de Courcelles (1990), i H. Kamen rastrejà les conseqüències de Trento en The Phoenix and the Flame. Catalonia and the Counter Reformation (1993).

Els investigadors catalans

A Catalunya, l’herència arrossegada des del segle XIX, l’espiral de violència que desembocà en la conflagració de 1936-39 i l’hostil postguerra entrebancaren una vitalitat historiogràfica diferencial que tenia les seves arrels en la Renaixença. El 1907 nasqué l’Institut d’Estudis Catalans, que s’expressà a través d’un Anuari. El 1908 sorgiren els congressos d’història de la Corona d’Aragó, que es reemprengueren el 1952. El 1909 se celebrà el I Congrés International de la Llengua Catalana i, enmig de la Setmana Tràgica, nasqué l’Associació d’Eclesiàstics de Catalunya. Entre el 1913 i el 1924 cristal·litzà el primer govern autonòmic de caràcter regional. El 1916 Eudald Serra i Buixó i Ignasi Casanovas implantaren el Foment de Pietat Catalana. I, quan la dictadura de Primo de Rivera maldà per castellanitzar l’Església, Casanovas organitzà la Biblioteca Balmes amb quatre fites cabdals: la librària, concertar cursos i conferències, editar llibres i revistes, i instruir investigadors i professors amb un sistema de beques. S’arribaren a publicar els 33 volums de l’obra completa de Balmes i una biografia de Josep Finestres, preludi de la sèrie de Documents per a la història cultural de Catalunya en el segle XVIII. D’altres nuclis com el monestir de Montserrat reprengueren pròdigament l’activitat tipogràfica i editaren el fruit de les recerques dels monjos —Anselm Albareda, Gregori Sunyol, entre d’altres—, i auspiciaren moltes revistes, com Vida Cristiana, Eucologi, Revista Montserratina, ASM, Catalonia Monastica i Studia Monastica. Albert Manent i Josep Raventós escriviren L’església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939) (1984).

Després de la victòria franquista, molts bregaren per reedificar sobre les ruïnes. Entre aquests, el retornat Joan Bada, responsable de la revista eclesiàstica oberta a temes històrics Apostolado Sacerdotal (1944). L’IEC i els Estudis Universitaris Catalans reemprengueren les seves activitats; a comarques, s’anà desplegant de mica en mica una xarxa d’entitats d’estudis històrics; el Germinans dels escolans de Montserrat es trasmudà en el Germinabit; el Foment de Pietat es convertí en la Fundació Cultura Religiosa, i la Biblioteca Balmes, en una Fundació Balmesiana. Aquesta darrera planificà cursos i conferències i, partint d’un pensament de Josep Vives i Gatell, ponderà la possibilitat d’una col·lecció de textos que havien de nodrir uns Monumenta Hispaniae Sacra, conduïts posteriorment per Vives des de l’Institut Enrique Flórez del CSIC.

La dècada del 1950 fou rica en iniciatives. En foren exponents l’Institut Catòlic d’Estudis Socials, les editorials Estela i Nova Terra, la segona etapa de Serra d’Or, les Qüestions de vida cristiana, els Studia Monastica i la col·lecció montserratina «Scripta et documenta». Conduïts per J. Massot i Muntaner des del 1971, els Scripta s’organitzaren en sis unitats bàsiques, més una secció miscel·lània. Així doncs, Miquel Batllori i Víctor Manuel Arbeloa exhumaren l’arxiu Vidal i Barraquer; també els volums d’un modest religiós de l’Aula Dei i el benedictí Ildefons Maria Gómez sobre els escriptors cartoixans espanyols des del 1163 fins al segle XX (1970); l’índex del monestir de Sant Feliu de Guíxols (1992); una prospectiva de l’Església mallorquina de la Restauració (1992); una descripció del projecte dels franciscans a Mèxic que Lluís Duch elaborà fent servir la crònica siscentista de Jerónimo de Mendieta (1992); el dibuix del Seminari de Barcelona del 1593 al 1917, d’Enric Subirà i Blasi (1993), o l’estudi Església i poder a la Catalunya del segle XVII. La Seu de Tarragona (1993), d’A. Jordà i Fernández.

L’increment i la diversificació de les investigacions sobre la història de l’Església continuaren durant la dècada del 1960 la tendència ascendent iniciada amb la recuperació de la postguerra. Igualment, els assumptes historicoeclesiàstics catalans afloraren amb més freqüència en simposis que depassaven els límits regionals o locals. En les trobades de la Sociedad de Estudios Monásticos, constituïda el 1962, per exemple (vg. Col·loquis d’història del monaquisme català), deixaren sentir les seves veus els montserratins Garcia Maria Colombàs, Anscari Mundó, Lluís Recasens, Marc Taxonera o Cebrià Baraut, estudiós del Montserrat del segle XVI i director de la revista Urgellia; els pobletins Guiu Gibert, Lluís Ferrando, Agustí Altisent i Eufemià Fort i Cogul; l’arxiver d’Osca Duran i Gudiol; Vives i Miret; a les Illes Balears, Bartomeu Guasp, el cartoixà Geli i la comtessa Odette d’Allerit, de la Maioricensis Schola Lullistica, i el professor de la Universitat de Barcelona, J. F. Cabestany i Fort, una de les presències més innovadores, amb un estudi sobre l’estat de l’economia dels monestirs catalans segons els fogatges del segle XIV. Tot i la primacia quantitativa de la historiografia factual i de les asèptiques transcripcions documentals, el biaix econòmic, habitual a Europa, afectà la història de l’Església. En un perímetre europeu més ample, l’isolament i la curtedat comparativa de recursos de la ciència hispànica relegà el vessant econòmic a una posició secundària. Això no obstant, l’equiparació amb les historiografies més punteres no trigà gaire a produir-se. Hi col·laboraren reconeguts especialistes d’història de l’Església com J. M. Cuenca Toribio i J. Longares, docents de la Universitat de Barcelona. Un seguit d’àmbits temàtics i metodològics foren iniciats per la paciència de M. Batllori, Casimir Martí, Evangelista Vilanova i J. M. Pons i Guri. F. Tort i Mitjans mostrà la Il·lustració a través de Francesc d’Armanyà i Josep Climent; R. Corts i Blay, Joan Bada, J. Llido, A. Rodríguez i J. Barrio feren el mateix amb Fèlix Amat de Palou, Pablo de Sichar, Josep Climent, Joaquín de Santiyán i Fèlix Torres i Amat, respectivament.

Joves fornades d’investigadors inauguraren senderis i empraren noves tècniques d’estudi. Joaquim M. Puigvert caracteritzà les obreries; E. Tello es decantà per les rendes dels preveres; A. Yetano, per l’ensenyament religiós durant la Restauració; J. Figuerola, per la societat osonenca i el bisbe Strauch durant la crisi de l’Antic Règim; J. Crexell, per la manifestació de capellans del 1966, i M. Jiménez i Sureda, pels efectes de l’accessió dels Borbó a l’Església catalana. També cal afegir-hi les recerques en les quals l’Església no és el centre de la investigació, però hi té un destacat protagonisme secundari. Cal remarcar també la capacitat de convocatòria aconseguida pel I Congrés d’Història de l’Església Catalana, celebrat a Solsona al setembre del 1993, coincidint amb el quart centenari de l’erecció de la seva diòcesi.

La corografia i la història local tenen un deute amb eclesiàstics il·lustrats. Les terres gironines foren recreades per Jaume Marquès i Casanovas. També hi ha els repertoris de Josep Sanchis i Sivera: Nomenclátor geográfico-histórico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1923); les col leccions «Francesc Eiximenis» i «Sant Feliu» sobre les esglésies i els santuaris del bisbat de Girona estructurades per J. M. Marquès i Planagumà. A més, la Unió de Religiosos de Catalunya publicà el Catalònia religiosa. Atles històric: dels orígens als nostres dies (1991), una enciclopèdia dels instituts religiosos des de l’Alta Edat Mitjana.

La perspectiva divergent de M. Menéndez y Pelayo creà una obra cabdal dels estudis eclesiàstics: Historia de los heterodoxos españoles. Entre els dissidents que figuren a l’obra destaquen els albigesos, Arnau de Vilanova, els begards i Anselm Turmeda. Inconformistes que inspiraren els Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV), que Josep Maria Pou publicà entre el 1919 i el 1926 en l’Archivo Íbero-Americano, que ell mateix fundà.

D’altra banda, el 1910, J. Miret i Sans historià les cases dels ordes del Temple i de l’Hospital a Catalunya. El seu rastre fou seguit per un bon nombre de polígrafs. A. Rubio i M. Rodríguez retrataren «Els beguins de València en el segle XIV. La seua casahospital i els seus llibres» a Quaderns de Filologia. Miscel·lània Sanchis Guarner (1984); F. Pons, els Místicos, beatas y alumbrados. Ribera y la espiritualidad valenciana del s. XVII (1991); J. Perarnau, director i redactor de l’Arxiu de Textos Catalans Antics, sintetitzà el joaquimisme català; les idees d’aquells que tingueren la doble condició de bellatores i d’oratores ocuparen les plomes de Sans i Travé (Barberà), L. Pagarolas (Tortosa), J. M. Gasset (Barbens), R. Serra (Puig-reig), M. Pujol (Castelló d’Empúries) i C. Biarnés (Ascó). El 1991 Sans i Travé dirigí una proposta consagrada als ordes militars dels Països Catalans. Les escissions tardanes foren estudiades per J. González en Un segle de protestantisme a Catalunya (1970).

La fi del segle XX ha estat plena d’iniciatives. D’una banda, la Revista Catalana de Teologia ha acollit transcripcions i estudis codicològics de R. Ordeig, i la Fundació Noguera està publicant l’edició del corpus escrit de l’Església catalana medieval, a través de les sèries Textos i documents i Diplomataris. De l’altra, la Facultat de Teologia de Catalunya i la Fundació Enciclopèdia Catalana han editat el primer volum de la col·lecció «Clàssics del cristianisme» (1988), que inclou el martiri de sant Fructuós (comentat per Miquel Estradé); els Tractats i sermons de Tomàs Müntzer (introduïts per Ll. Duch); La llibertat del cristià i altres escrits de Martí Luter (glossats per J. Busquets), i la Institució de la religió cristiana de Joan Calví (situada per C. Capó).

S’han celebrat diversos congressos internacionals d’història eclesiàstica comparada, o aplecs estatals, com el I Congrés d’Història de l’Església a Espanya i el Món Hispànic de l’octubre del 1999, que foren una perllongació de les setmanes d’història de l’Església, celebrades a El Escorial entre el 1976 i el 1982, per J. M. Cuenca Toribio. El centre associat a la Universitat Nacional a Distància de Cervera fou l’artífex d’una trobada publicada el 1990: Església i societat a la Catalunya del segle XVIII. El 1997, la Universitat de Girona dedicà unes jornades d’estudi a l’Episcopat i la Il·lustració a la Catalunya del set-cents, que s’editaren amb el títol de Bisbes, Il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle XVIII (2000).

L’Església catalana ha reivindicat la formació d’un institut d’història eclesiàstica de Catalunya i d’una subcomissió que, a través de la de l’Estat espanyol, creada el 1955, es fusioni a la Internacional d’Història Eclesiàstica Comparada, del Comitè de Ciències Històriques de la UNESCO. Darrerament, s’està materialitzant una de les reivindicacions del Congrés d’Història de l’Església Catalana: una iniciativa d’història cultural en tres volums que repari una mancança historiogràfica: el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, primer pas vers la història general de l’Església catalana.

A banda de les aproximacions a temes concrets de la història de l’Església catalana, hi ha obres genèriques com la Iglésia de Christo des d’Adam fins a nosaltres, publicada per J. Pontí el 1932, i la Historia de la Iglesia en España gestada per la Biblioteca d’Autors Cristians i editada l’any 1975. P. Xamena i F. Riera resumiren la Història de l’església a Mallorca (1986), i, el mateix any, V. Cárcel Ortí escriví la Historia de la Iglesia en Valencia, reduïda a la Breve historia de la Iglesia en Valencia (1990). A Catalunya, però, només A. Pladevall ha condensat, en una Història de l’església a Catalunya (1989), unes al locucions lliurades en el full diocesà de Tarragona, Solsona i Vic.

Lectures

ANDRÉS-GALLEGO, J. (coord.): Historia de la historiografía española, Madrid, Encuentro, 1999.

BENÍTEZ, J. M.: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures, Barcelona, PAM, 1996.

CUENCA, J. M.: «La historiografía eclesiàstica española contemporánea. Balance provisional a finales del siglo (1976-1999)», Hispania Sacra, 51, 1999, pp. 355-383.

FERNÁNDEZ, R.: «La clerecía catalana en el Setecientos», Església i societat a la Catalunya del s. XVIII, Cervera, UNED, 1990, pp. 23-118.

GARCÍA DE LA BORBOLLA, Á.: «La hagiografía medieval, una particular hagiografía. Un balance del caso hispano», Hispania Sacra, 51, 1999, pp. 687-702.

GODOY, J. (estudi preliminar d’O. Rey Castelao): Historia crítica de los falsos cronicones, Granada, Universitat de Granada, 1999 (ed. original: Rivadeneyra, Madrid, 1867).

LONGARES, J. i J. L. ESCUDERO: Bibliografía fundamental de Historia de la Iglesia en la España contemporánea (s. XVIIIXIX), Còrdova, Escudero, 1979.

MANENT, A., J. MASSOT i A. J. SOBERANAS (eds.): Contribució a la història de l’església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Baltà, Barcelona, PAM, 1983.

MUNAR, G.: «Els ordes religiosos a Mallorca», Revista Lluch, I, 1935, pp. 62-74.

PUYOL, M.: La ciencia histórica en Baleares en el siglo XIX, Palma, 1992 [tesi doctoral inèdita].

VILANOVA, E.: Història de la teologia cristiana, Barcelona, Herder, 1984-89, 3 vols.