Читать книгу Pierre Vilar - AA.VV - Страница 10
ОглавлениеPIERRE VILAR I L’ANÀLISI HISTÒRICA
Rosa Congost[*]
Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera d’interrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta d’anàlisi històrica.
D’una manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que l’historiador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball d’un bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper d’una mena d’historiador ideal: l’historiador ha de fer això, l’historiador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: l’historiador no pot desinteressar-se de tal cosa, l’historiador no havia d’acontentar-se amb això...
No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que l’historiador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació d’anàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.
Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor d’aquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.
La primera, perquè sé que, si parlo d’història total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant d’una forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns s’ha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions d’una història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, d’escriure i d’ensenyar la història.
A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació d’una història raonada i d’una història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn d’altres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.
La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, d’alguns joves historiadors i historiadores de l’obra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.
Pierre Vilar va fer explícites les fonts d’inspiració de cadascuna de les dues expressions enunciades. La inspiració de la primera, història raonada, Pierre Vilar la va descobrir en un escrit de l’economista Schumpeter de 1942. Ens ho explica al text «Croissance économique et analyse historique», presentat a Estocolm el 1960, al I Congrés Internacional d’Història Econòmica. Vilar cita i reprodueix una frase de Schumpeter, economista no marxista, sobre Marx:
Va ser el primer economista de gran categoria en reconèixer i mostrar sistemàticament de quina manera la teoria econòmica pot convertir-se en anàlisi històrica i com l’exposició històrica pot convertir-se en història raonada (Vilar 1960a, 1982c: 23).
Pierre Vilar converteix l’expressió shumpeteriana en una mena de lema, una mena de guia de treball, un model mai acabat. En trobem exemples en el mateix text de 1960: l’historiador «pot intentar la història raonada de polítiques que no van ser mai ‘racionals’ ni sempre ‘raonables’». O en la introducció del llibre Iniciación al vocabulario del análisis histórico, que recull les classes impartides a la Sorbona a la dècada de 1970, tot fent referència a la resposta gairebé unànime dels aprenents d’historiadors, interrogats sobre el perquè de l’opció dels seus estudis: «per a conèixer el passat, amb l’objectiu de comprendre el present». Aquest és el comentari de Vilar:
La història tradicional també creia que ens faria «conèixer» el passat i inferir per al present algunes esporàdiques «lliçons de la història», banalment polítiques o vulgarment morals. El que esperem d’una història raonada és una altra cosa. Per expressar del que es tracta, tal vegada el millor seria invertir els termes de la resposta dels joves: s’ha de comprendre el passat per conèixer el present (Vilar 1980a: 12).
De fet, i no és pas menys important, aquesta autoexigència d’una història raonada també la trobem en el dia a dia de Pierre Vilar. Per exemple, quan corregeix l’interlocutor que li pregunta si «creu» que Catalunya és una nació o quan, en un congrés, interroga l’historiador que ha començat la seva intervenció dient: «abans, quan crèiem en les classes...» Creure? No és pas aquesta la tasca de l’historiador. L’historiador ha de pensar (Charle 1993).
La segona idea, la idea d’una història en construcció la desenvolupa Pierre Vilar al curs de l’Assaig de Diàleg amb Althusser, el 1973. En aquest cas ens trobem davant d’un comentari a la reivindicació d’Althusser: «cal construir el concepte d’història». Vilar hi contraposa una vella fórmula de Labrousse: «La història encara és per a fer». La rèplica a Althusser és, doncs, clara: no és el concepte d’història, és la mateixa història allò que cal construir.
La idea d’una «història en construcció» li serveix també a Vilar per mostrar el seu descontent amb les maneres habituals de fer història, i a l’hora, reflectir el seu esperit autocrític. El 1982, gairebé amb vuitanta anys, i després d’una obra fecunda, va acabar la introducció del seu llibre que reagrupava els principals treballs, en francès, de reflexió històrica —sovint combats «contra» determinades maneres de fer història— amb aquesta frase: «Però una història en construcció existeix, és possible» (Vilar 1982c: 10). Fins i tot si fem abstracció de la seva immensa obra d’historiador, em sembla que aquesta manera de veure la disciplina i l’ofici es troba a les antípodes de la imatge de vegades presentada per alguns dels nostres col·legues, joves o no tan joves, d’un Pierre Vilar simple historiador representant d’una conjuntura historiogràfica.
El reclam d’aquesta divisa, amb tot el que suggereix, permet, al contrari, d’entendre millor per què alguns dels seus deixebles, de la primera, la segona i tercera generació, persisteixen avui, en plena globalització, a voler demostrar, amb els seus treballs que «aquesta altra història, aquesta història en construcció, és possible».
Què tenen en comú aquestes dues fórmules —història raonada i història en construcció— encunyades amb uns quants anys de diferència? Em sembla que podem respondre sense vacil·lar: en primer lloc, i sobretot, una disposició al treball seriós, científic. Darrera la reivindicació de la «història raonada» s’hi amaga sobretot una voluntat de treballar científicament. Una voluntat que es va manifestar molt aviat en l’universitari Vilar que, a la fi de la dècada de 1930, decideix abandonar la geografia per a fer-se historiador perquè, com explica a la introducció de la seva tesi, Catalunya dins l’Espanya Moderna, la geografia se li anava apareixent cada vegada més com una simple «tècnica d’informació», útil però insuficient per a una anàlisi profunda, és a dir, científica, de la realitat (Vilar 1962b, 1: 15).
La seva obra d’historiador i la seva concepció de la història, doncs, van impregnar-se molt aviat d’aquesta voluntat d’anàlisi científica de la realitat. Aviat aquesta paraula, «anàlisi», es revela clau en el vocabulari de Vilar. Seria difícil trobar un altre historiador que hagi fet servir tant l’expressió «anàlisi històrica» als seus treballs de recerca empírica i que l’hagi convertit en el centre de seves reflexions teòriques.
La reivindicació de l’anàlisi històrica es troba, per exemple, a la base del seu programa d’història total, com es pot veure al treball citat d’Estocolm de 1960: «Croissance économique et analyse historique». Segurament és en aquest text on trobem d’una manera explícita la diferència entre la seva pròpia concepció de la història total i la història total desenvolupada per d’altres historiadors de la seva generació. La reivindicació de Pierre Vilar d’una història total és sobretot la reivindicació de l’anàlisi total, de l’escorcollament total, és a dir, de l’estudi dels fets i dels problemes històrics amb tota la seva complexitat. És aquí on s’ha de concentrar l’esforç intel·lectual, teòric, que reclama Vilar.
Les dues fórmules tenen un segon element comú: la seva pràctica identificació amb el marxisme. Hem vist que el 1960, citant Schumpeter, Vilar havia partit de Marx per a reivindicar la «història raonada» i que el 1973 havia partit de la història marxista per a reclamar «una història en construcció». Al mateix text escriu:
A la pregunta: què és la història? No podem pas respondre per la teoria de manera més satisfactòria que per la pràctica. Només podem intentar de fer-ho, a la manera de Marx, per la seva passió de «fer seva» una matèria complexa, cosa que exigeix sempre un mínim teòric, i «construir» l’objecte del pensament que li correspon, el que exigeix a la vegada evadir-se’n i tenir-la «present». No es tracta de fer recerca sense teoria —i la poca exigència teòrica de l’historiador irrita justament al filòsof. Però tampoc no es tracta de fer teoria sense recerca, o l’historiador serà molt aviat acusat, com no fa gaire ho ha estat l’economista, de només saber utilitzar «capses buides» (Vilar 1973b, 1982c: 399).
De fet, la tercera idea comuna a les dues fórmules és aquesta necessitat de confrontar la teoria amb la realitat històrica, o a la inversa. «Raonar», «construir» la història és per a Pierre Vilar anar contínuament del cas a la teoria i de la teoria al cas (Vilar 1973b, 1982c: 421-423). Es tracta d’un excel·lent antídot contra les maneres dogmàtiques de pensar.
La insistència de Pierre Vilar en la necessitat d’analitzar d’una determinada manera —exigent— els fets i els fenòmens històrics, revela un estat d’alerta permanent i actiu contra algunes tendències historiogràfiques dominants en els anys seixanta, setanta, vuitanta... Els successius assaigs de diàleg de Pierre Vilar amb historiadors veïns i amb científics socials «de moda» mostren molt clarament l’originalitat del seu pensament. Alguns exemples seran suficients per a il·lustrar-ho. El 1961 Pierre Vilar reprotxa Rostow d’introduir en l’anàlisi històrica expressions com «il faut», «cal això, cal allò», com si n’hi hagués prou en voler una cosa...”(Vilar 1982c:103). En aquest treball hi ha, em sembla, no només una crítica a Rostow, sinó una de les crítiques més potents a la forma habitual d’examinar els processos d’industrialització i el sorgiment del capitalisme.
En presentar el pas de la societat «tradicional» a la societat «industrial» com la realització d’una mena de programa per a països «subdesenvolupats» redactat a base, a cops de «il faut», W.W. Rostow ha falsejat no només la realitat històrica (realitat de lluites) sinó també la realitat psicològica de la transformació, que va ser a la vegada individualista i antiplanista (Vilar 1982c: 104).
A la meitat de la dècada dels anys seixanta Pierre Vilar combat dues propostes específiques que van tenir un fort impacte en el conjunt de la comunitat d’historiadors. La primera, el fet de pensar que la simple utilització de mètodes quantitatius concedeix un status científic a l’historiador. Segons Vilar, aquesta manera de procedir rebaixava la història a la categoria de ciència auxiliar. Per ell, la història és una ciència fonamental que «no es defineix pas simplement per una tècnica de recerca sinó per un mètode de pensament» (Vilar 1982c: 299). Aquest argument és reprès en ocasió de l’anàlisi de textos proposada per Foucault. Vilar —que havia escrit el 1937: «vivim al regne dels mots» (Vilar 1937)— definia així l’anàlisi històrica: aquell tipus d’anàlisi que «a través de les paraules es proposa sempre copsar les coses» per oposar-la a aquell «que subordina les coses a les paraules» (Vilar 1982c: 264).
Des del meu punt de vista, són aquests combats contra les maneres habituals (establertes o noves) de concebre la història els que aporten a la seva obra una frescor especial i converteixen en difícil encasellar-lo en una escola històrica determinada. Però sé que aquesta identificació entre «marxisme», «cientificisme», «reflexió teòrica», «anàlisi intel·ligent» o «sensibilitat històrica» pot incomodar més d’un lector. Tanmateix, són aquestes posicions les que ens permeten entendre perquè l’historiador Vilar no dubte en proclamar-se marxista. La renuncia a Marx implicaria, per a Vilar, un pas enrere en el progrés de l’anàlisi històrica científica.
Voldria fer encara dues reflexions sobre aquest punt, no pas per «justificar» o per «disculpar» el marxisme de Vilar, sinó per a entendre’l. La primera farà referència al lligam entre la reflexió teòrica i el treball de recerca de Pierre Vilar. La segona posarà l’èmfasi en un aspecte de la trajectòria de Vilar que de vegades passem per alt a Catalunya: el fet que hagi viscut en una estranya solitud intel·lectual.
Un exemple m’ajudarà a concretar la primera idea. El 1964, el Centre Catholique des Intellectuels Français va convidar Vilar a parlar d’«Història social i filosofia de la història». És difícil imaginar un títol més teòric. Davant l’auditori, Vilar va intentar resumir les «evidències de la teoria» que, al seu entendre, es derivaven de l’anàlisi marxista de la Història. El que m’interessa remarcar és el fet que Vilar presentés allà els resultats de la seva recerca sobre Catalunya com un exemple d’«experimentació espontània» d’algunes lleis històriques suggerides per Marx. En un brillant resum de les seves pròpies recerques, Vilar confessava que, gairebé sense haver-s’ho proposat, havia pogut observar, dins la mateixa Catalunya, diferents casos de combinació entre els diversos elements analitzats. Els pobles de la muntanya presentaven una combinació d’aspectes demogràfics, econòmics, tècnics, culturals —amb pocs canvis— radicalment diferents dels pobles del litoral —amb profundes transformacions en tots aquests aspectes. I acabava afirmant:
Potser és més interessant el cas intermedi, aquell en què el procés que s’ha iniciat, però no ha arribat a terme, i on els homes del país —n’hi ha de dotats amb una admirable ment analítica— exposen ells mateixos com veuen, amb els seus propis ulls, que les innovacions tècniques fan impossibles els modes de producció tradicionals i modificar la psicologia de les relacions entre les classes socials entorn de l’economia (Vilar 1982c: 362).
El text d’aquesta conferència serveix per a remarcar tres fets significatius: 1) Vilar ha necessitat recórrer al cas empíric per explicar l’evidència teòrica del marxisme; 2) l’anàlisi històrica —marxista— de Vilar no li havia impedit veure i copsar la complexitat d’allò que observava i la diversitat de casos; aquesta és, em sembla, la millor prova del seu no dogmatisme i 3) el resum que presenta Vilar sobre el cas català no era de cap manera un resum d’història econòmica sinó una reflexió global —també hi sortia la paraula «psicologia»— sobre la societat. A la conferència, Vilar acabava reivindicant la necessitat d’emprendre la construcció de la història total.
Hem dit que la segona reflexió seria sobre la solitud intel·lectual de Pierre Vilar, que ell mateix va deixar que algú caracteritzés com «l’estranya solitud d’un marxista de fons» (Vilar 1985c). Hem vist que Pierre Vilar buscava el diàleg i el debat als seus treballs i articles però el cert és que pràcticament mai no va obtenir resposta. Mentre va poder, Pierre Vilar assistia com oient a tots els congressos de París que li interessaven. I participava als debats. En moltes de les actes que recullen aquests debats es pot percebre la solitud a què em refereixo. Vilar demanava la paraula. La seva intervenció sovint qüestionava aspectes centrals de la discussió. El president de la sessió solia agrair-li de manera calorosa la seva important contribució al debat. Però gairebé sempre el debat continuava sense que la intervenció de Pierre Vilar semblés haver obtingut el més mínim ressò. Podríem posar-ne molts, d’exemples. Em limitaré a aportar-ne dos, referents a èpoques força allunyades.
Així, hom pot copsar amb claredat aquesta solitud en les actes d’un congrés que el maig de 1953, amb motiu del 70 aniversari de la mort de Marx, La Pensée va organitzar un col·loqui universitari sobre diversos temes, entre ells, «el marxisme i la història de França» (Colloque 1953; Chambaz 1953).
Abans de seguir, situem-nos al 1953. Són anys de «guerra freda», però també d’un cert prestigi intel·lectual del marxisme a França. Tot i això, l’historiador Pierre Vilar es va sentir sol en un col·loqui que havia aplegat un bon nombre d’historiadors marxistes. Examinem el perquè. L’autor de la ponència principal, titulada «L’apport du matérialisme à l’histoire», va reivindicar una història marxista enfront de la historiografia burgesa. Però el representant de la historiografia burgesa, per a aquell autor, no era ni més ni menys que Ernest Labrousse. El text més citat i criticat era «Com neixen les revolucions», escrit per Labrousse el 1948 als actes celebrats en motiu del I Centenari de la revolució de 1848. Chambaz acusava Labrousse d’«economicisme vulgar» i d’haver practicat una «pseudopsicologia social». En acabar, va pontificar: «el debat actual entre història ‘tradicional’ i història ‘total’ és un fals debat que reflecteix la crisi de la història burgesa contemporània».
Cal recordar que Labrousse és l’historiador que Vilar sempre ha reconegut com a mestre? Cal recordar que precisament és en aquest text de 1948, on Labrousse desenvolupa la fórmula dels perills de la «imputació al fet polític» (Labrousse, 1948), una de les idees labroussianes que més influència ha exercit sobre Vilar? (Vilar 1989). La veu aïllada de Vilar, protestant pel simplisme de Chambaz, es va fer sentir en aquell col·loqui. Com hem dit, no seria l’única vegada que es manifestaria de forma explícita en un congrés aquest aïllament, però és impressionant constatar-la en aquells anys, molt abans que es produís el que anomenaré la ruptura generacional.
El darrer exemple vol il·lustrar aquesta ruptura generacional. Entenc per ruptura generacional el moment en què els historiadors d’una generació deixen de citar, de reivindicar, o fins i tot de criticar, les lliçons apreses dels mestres dels historiadors de les generacions anteriors. A mitjan dels anys setanta, es va produir una discontinuïtat entre la generació de Vilar i Labrousse —la línia d’investigació dels quals es recolzava en una sòlida tradició historiogràfica francesa— i les noves generacions d’historiadors francesos. Es va produir el silenci, d’una manera visible (i auditiva) entorn a l’obra d’aquests dos autors.
Per il·lustrar aquesta ruptura generacional posaré un exemple que afecta de manera central el marxisme. A la fi de la dècada de 1980 alguns historiadors es van sentir «intrigats» pel pensament «marxista» dels historiadors d’edat avançada. Aquesta és la pregunta que un d’aquests historiadors va realitzar a Vilar en el curs d’un seminari dirigit per Jean-François Sirinelli:[1]
És una pregunta sobre el seu marxisme. Vostè ha dit moltes vegades que és marxista però no militant polític comunista, etc. I això em sorprèn. Aquest marxisme em sembla —i en aquest sentit anirà la meva pregunta— un marxisme de caràcter econòmic o economista. Estic sorprès també per aquesta distinció, que vostè manté a les seves anàlisis, entre formes polítiques, superestructures amb poc poder i, en canvi, aquestes forces obscures, tal vegada malèfiques, que serien les forces econòmiques i que hi intervindrien constantment... Així, dues qüestions. En primer lloc, potser tot això podria explicar-se si ens remuntéssim a la seva infantesa, a la seva educació. És que a la seva família, una família de petits funcionaris d’inicis de segle, el diner es representava d’una manera jo diria una mica protestant, com el mal? En segon lloc, en la seva formació marxista, els textos hi han jugat un paper preponderant, en particular els econòmics, de Marx? Quins van ser els llibres que més el van influir als anys 20?
Reproduiré les respostes de Vilar, encara que sigui només per no deixar cap dubte a aquells lectors que comparteixin la mateixa curiositat —i la visió intrigant— de l’autor de les preguntes. Respecte de la primera:
Ho diré rotundament: no. No es parlava dels «problemes del diner davant els nens... La vida no era folgada: havíem de tancar les aixetes i no gastar aigua i no encendre massa llumins. Però mai vaig sentir queixes, o càlculs, sobre maneres de guanyar més, ni tampoc vaig percebre signes de desconfiança vers aquells que tenien diner: es parlava, simplement, d’un altre món... La idea que el «diner», com a tal, tingués alguna cosa de sagrat, o condemnable, mai.
Respecte de la segona:
No! No vaig constituir «aquesta cultura» llegint Marx o cap altre teòric. Els textos filosòfics de Marx els vaig llegir després de la guerra. Crec haver comprès l’essencial del marxisme estudiant, i observant: per exemple, la fi d’un sistema feudal, al país que jo estudiava, en comparació (de vegades contrast) amb Franca. Com era aquest sistema? Un Mathiez m’havia ensenyat molt. Però l’essencial per a una anàlisi el vaig trobar molt aviat en Marx. Com funcionaven las coses: què es pagava a l’Església, als nobles?
Aquest exemple ens dona la mesura (i la imatge) de la ruptura generacional que abans hem evocat. Per a aquest historiador, el marxisme constitueix un món tancat de referències culturals que suggereixen infàncies difícils i turmentades dels seus adeptes. Vilar, en canvi, confessa haver descobert Marx, i de fet haver-lo compartit, en la mesura que observava i reflexionava sobre la societat, com objecte d’estudi històric.
Sé que el meu discurs havia estat més en sintonia amb els temps actuals, amb les modes i els models historiogràfics actuals, si al llarg de la meva exposició hagués intentat «disculpar» el marxisme de Pierre Vilar, situant-lo com un problema generacional, una mena de xarampió que s’hauria propagat —ai las!— durant els anys en què va viure la seva maduresa, en intentar salvar el que queda de la seva obra empírica, malgrat aquesta taca, aquesta tara, aquest suposat pecat. Espero que hagin quedat clares les raons per les quals no he seguit aquest camí: hauria estat trair no només Pierre Vilar —ja hem parlat de l’estreta connexió entre el seu treball de reflexió teòrica i recerca empírica— sinó també el meu propi procés d’aprenentatge de i «amb» Pierre Vilar.
He triat una cita per reforçar la idea final que vull transmetre, que és la validesa, força i actualitat de la manera d’interrogar els fets històrics i plantejar els problemes històrics de Pierre Vilar. L’he extret d’un text que m’ha resultat especialment útil en les meves recerques sobre la propietat de la terra. Es tracta del treball «Història del dret, història total», presentat a Granada en un congrés el 1973 (Vilar 1973, 1976a, 1982c: 265-291). En certa mesura, es pot considerar aquest text com la continuació del «Creixement econòmic i anàlisi històrica» de 1960.
En aquest text hi ha aquesta definició d’història total: «Constituir la història total és assumir constantment la crítica de tots els ordres socials, antics, existents, naixents. És, certament, llençar el dubte sistemàtic sobre la justificació per l’existència» (Vilar 1982c: 284). He escollit aquest paràgraf per recordar els fonaments de l’anàlisi i el pensament històrics en Pierre Vilar. Em sembla que constitueix una bona síntesi del seu mètode d’anàlisi històrica, de la seva concepció de la història total i de la seva reivindicació d’una «història en construcció».
Si el llegim amb atenció, hi veiem sobretot una crida a un estat d’alerta i de tensió continus, a l’agitació intel·lectual. Es tracta d’assumir constantment, diu, que hi ha sempre ordres socials antics, existents i naixents i que convé observar-los críticament. Es tracta també d’adquirir l’hàbit de dubtar, d’una forma sistemàtica, de qualsevol justificació de les coses existents —ja sigui el creixement econòmic, el dret, les classes, les nacions o els estats— per la simple constatació de la seva existència, és a dir, pel simple fet d’haver existit.
La tasca que demana Pierre Vilar —que no és còmoda ni fàcil— ataca frontalment una tendència força habitual als discursos de les ciències socials: la tendència a simplificar els fets històrics, a interpretar-los linealment a partir d’allò que ha esdevingut després, d’allò que ha seguit després. Pierre Vilar diu que només l’anàlisi històrica de la realitat pot combatre amb èxit aquesta tendència i que cal combatre-la per reconstruir la història real.
Les experiències viscudes, així com les influències intel·lectuals rebudes, multiplicades per la seva capacitat i disposició a utilitzar idees i conceptes proporcionats per altres ciències humanes i socials —ja sigui l’economia, la sociologia, la lingüística, la psicologia, o fins i tot la psicoanàlisi—, quan li van semblar útils o quan va sentir la necessitat de criticar-les, el converteixen sens dubte en un home del seu temps, però també en un historiador especialment conscient de les limitacions imposades per les circumstàncies històriques. Recordem els inicis de la introducció a Catalunya dins l’Espanya Moderna: «Perquè que ‘l’historiador és dins la història’... » (entre cometes, per recordar que la frase tenia autor). En la conferència ja citada de 1964, pronunciada en el Centre d’Intel·lectuals Catòlics, Pierre Vilar va utilitzar la mateixa frase de Marx per reflexionar sobre els condicionants històrics de l’ofici de l’historiador. Així: «L’historiador és dins la història i tota historiografia té un significat històric». I:
Nosaltres mateixos no ens en podem escapar. Un dels aspectes del nostre treball consisteix precisament en jutjar-nos a nosaltres mateixos, a cada instant, sobre la manera i la mesura com la nostra pròpia reflexió (i la dels nostres veïns) obeeix a la inflexió del moment. Ara bé, sens dubte la millor manera, no d’escapar-ne (perquè mai podem arribar a escapar-nos-en) a la pressió de la història, però si de dominar-la obeint-la, és tenir-ne plena consciència. I tot seguit fer l’esforç de pensar-la teòricament (en lloc de deixar-nos emportar empíricament per ella (Vilar 1982c: 357).
En aquesta darrera frase —«fer l’esforç de pensar teòricament la història, en lloc de deixar-nos portar empíricament per ella»— hi podem veure el germen d’una altra expressió de l’autor: «pensar històricament». És fàcil veure que aquesta expressió resumeix les dues que fins ara hem comentat : «la història raonada», «la història en construcció». És interessant de veure que també resumeix la importància de prendre consciència de viure en la història, de no deixar-nos portar empíricament per ella.
La idea, i fins i tot l’expressió d’un pensament històric, ja es troba a Catalunya dins l’Espanya Moderna, és a dir, als anys seixanta, i apareix força vegades a l’obra de Pierre Vilar. Per exemple, el 1973, al ja mencionat Assaig de diàleg amb Althusser, escriu que la història total no vol dir «dir-ho tot sobre tot», sinó «pensar-ho tot històricament» (Vilar 1973b, 1982c: 425). I afegeix: «Heus aquí el marxisme». Recordem-ho: no és el concepte d’història el que cal construir sinó la història mateixa. No es tracta de pensar la història sinó de pensar històricament.
Però no serà fins a final de la dècada de 1980 quan Pierre Vilar desenvolupi aquesta expressió per a donar-li un sentit molt més ampli. La conferència «Pensar històricament» revela un pas important: el missatge de Pierre Vilar no anava dirigit només als historiadors sinó a totes les persones interessades pel món actual.[2]
No vull pas insistir en aquesta idea, però vull presentar-la com a punt culminant d’un itinerari intel·lectual (Congost 2003). L’historiador Michel Vovelle, després d’haver comparat la Catalunya dins l’Espanya Moderna, la tesi doctoral de Vilar, a la Sagrada Família, ha afirmat que, després d’haver rellegit l’obra de Vilar, havia arribat a la conclusió que només hi havia una manera possible de definir-lo: Pierre Vilar havia estat, al llarg de la seva vida, un historiador en construcció.
Em sembla que no és casualitat, sinó fruit d’una coherència, que trobem unides i vives, al final de la seva vida, les preocupacions i inquietuds que hem vist que han marcat la seva obra i la seva trajectòria. Aquestes preocupacions van mantenir «viu» i «combatiu» el pensament de l’historiador i van inspirar la seva recerca i les seves reivindicacions: una història raonada el 1960, una història en construcció el 1973, pensar històricament el 1987... No són pas expressions que hagin estat pensades precisament per a fer més fàcil l’ofici d’historiador. Recordar-les aquí i avui vol ésser un estímul per a tots aquells que, com nosaltres, se senten prou forts per afrontar les dificultats de ser historiador el 2005. Pel que fa a aquells que pensin que només es tracta de fórmules… tant de bo que experimentin el desig de comprovar-ho!
[*] Professora de la Universitat de Girona. Una versió ampliada d’aquest text a Albareda et al. (2006), pp. 23-41.
[1] Es tracta d’una sessió organitzada a París, a l’Institut d’Histoire du Temps Présent, per l’historiador Jean-François Sirinelli.
[2] Es tracta de la conferència «Penser historiquement» que va pronunciar a Àvila el 30 de juliol de 1987, a la clausura del curs d’estiu de la Fundación Sánchez Albornoz. El text ha estat publicat en català (Vilar 1992b) i en castellà (Vilar 1992a; Vilar 2004).
