Читать книгу Pierre Vilar - AA.VV - Страница 11

PERSPECTIVES MARXISTES I CRÍTICA DE LA HISTÒRIA IDEALISTA (A L’ENTORN DE LA CONFERÈNCIA D’ESTOCOLM DE 1962)

Claude Mazauric[*]

Abans de presentar aquesta exposició, voldria fer un petit retrat de la meva situació: no he estat alumne ni deixeble de Pierre Vilar i mai no vaig tenir l’ocasió, durant els anys ja ben llunyans dels meus estudis, de gaudir de les seves lliçons, ni de participar en les reunions del seu seminari a l’École des Hautes Études (EHES), llevat d’una sola sessió a la qual un bon amic meu em va arrossegar mig d’amagat. Tampoc no vaig poder treballar a prop seu, ni aprofitar els seus valuosos consells, excepte l’any 1971, amb motiu de la redacció d’un article de l’Encyclopaedia Universalis per al qual l’editor va proposar com a títol «Història marxista», un títol que no em convencia gens. Només gràcies al seu vistiplau, que jo mateix li vaig sol·licitar, i al d’Albert Soboul, que ja havia obtingut inicialment, vaig poder transformar el títol en «Concepció marxista de la història», opció que va ser finalment l’escollida per a la publicació. En canvi, sí que sóc i he estat sempre un admirador incondicional de l’historiador Pierre Vilar, autor d’obres que ja formen part de mi i que han inspirat sempre les meves investigacions i la meva feina des dels anys 60, quan vaig tenir ocasió de conèixer-lo al Centre d’Études et de Recherches Marxistes de París, i especialment des que Vilar va assumir la responsabilitat d’ocupar la càtedra d’història econòmica i social de la Universitat de la Sorbona, en substitució de Camille-Ernest Labrousse. El gener de 1968, amb motiu del col·loqui de Brussel·les «Occupants/occupés» (Vilar, 1968b: 221) vaig mantenir una llarga i animada conversa amb ell, una conversa que vam reprendre en successives ocasions en anys posteriors fins al contacte telefònic de 1992 sobre el col·loqui organitzat per Guy Lemarchand i jo mateix a la Universitat de Rouen sobre «Nations, nationalismes, transitions, 16e-18e siècles» per al qual Pierre Vilar, ja amb una edat considerable però encara en plenitud de facultats intel·lectuals, ens va enviar un text, que va llegir Michel Vovelle i que posteriorment es va publicar, d’un gran contingut heurístic (Lemarchand i Mazauric, 1993). Ara farà una mica més d’un any que, poc després de la seva mort, em van encarregar la redacció d’un breu article d’homenatge per al diari comunista L’Humanité[1] i vaig aprofitar l’ocasió per tornar-me a submergir en la seva obra teòrica, una experiència a la qual, a hores d’ara, encara estic immers. Per tot això, doncs, parlaré de Pierre Vilar, historiador marxista, tant des del meu paper d’admirador com des de la gratitud i el reconeixement per tot el que n’he après.

He centrat les reflexions principalment, tot i que no de manera exclusiva, al llarg text de 73 pàgines impreses (a la seva reedició) que Pierre Vilar va presentar a Estocolm, al marc del congrés internacional de ciències històriques, amb motiu de la primera conferència d’història econòmica, orientada vers el gran tema del «creixement». Aquest informe es va publicar sota el títol «Croissance économique et analyse historique».[2]

Per entendre millor el meu interès per aquest llarg text, primer de tot cal que concreti un parell de dades. La primera té relació amb allò que anomeno el descobriment de l’obra i la importància que ha adquirit per a la meva formació com a historiador. Vaig llegir l’article de Pierre Vilar l’any 1961 o el 1962, mentre escrivia el meu primer llibre sobre Babeuf. La lectura me la va recomanar Albert Soboul, que la considerava com una magnífica introducció a la recerca històrica des de la perspectiva del marxisme, i no regatejava elogis a aquell informe que tan bona impressió va causar a Estocolm. I, evidentment, a mi em va despertar també un gran interès, ja que em va ajudar a formar-me unes perspectives de treball pròpies com historiador novell que no se centraven només en la història econòmica, sinó en la història política i ideològica de la Revolució Francesa, un camí pel qual tot just començava a moure’m, tot seguint les passes de Lefebvre i Soboul. Més endavant, durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 vaig utilitzar en diferents ocasions aquest text com a recurs fonamental de la meva pràctica docent a la Universitat de Rouen, recomanant-ne la lectura com una forma d’aprenentatge dels estudiants orientats cap a la recerca. La reedició del text complet l’any 1982 dins el recull Une histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que incorporava notes de referències complementàries a través de les quals Vilar articulava els seus plantejaments inicials d’una manera reflexiva, va facilitar encara més l’accés a un text que inicialment només coneixia un petit grup d’historiadors, tots investigadors contrastats, malgrat que l’autor hi basaria la part més important de les seves contribucions a l’activitat del CERM a París entre 1963 i 1970.

Tot i que les circumstàncies que envolten l’elaboració d’aquest text no són gens misterioses, no és menys cert que se’n té un coneixement força escàs: sabem que, a petició de Labrousse, es va encarregar a Vilar la preparació de l’informe, presentat en representació de la delegació francesa. Si els historiadors del comitè francès hi van plantejar objeccions o reserves és una pregunta que no puc respondre, tot i que ho dubto força, ja que en aquella època l’autoritat de Labrousse estava fora de tota discussió i en un comitè dominat pels membres de la Sorbona de l’època no s’hauria vist precisament amb bons ulls discutir-li obertament l’opinió. A més, cal recordar el fort impacte entre els historiadors, no només d’Espanya sinó d’arreu d’Europa, de les recerques de Vilar, de la seva tesi doctoral encara pendent d’aparició Catalunya dins l’Espanya Moderna, de la qual els observadors més atents ja parlaven bé abans que aparegués, dels seus articles («Histoire des prix, Histoire generale. Un nouveau livre de E. J. Hamilton», Annales E.S.C., 1949; «Le temps du Quichotte», Europe, 1956, etc.), del seu petit llibre publicat dins la col·lecció Que sais-je? de PUF, Histoire de l’Espagne (primera edició de 1947), fins al punt que la proposta de Labrousse, que s’avançava així a la designació del seu (probable i desitjat) substitut no podia generar massa oposició. El marxisme públic i reconegut de Pierre Vilar potser podria haver suscitat recels, en alguns casos motivats pel que podríem anomenar els «efectes de la guerra freda», però el comportament sempre respectuós amb les institucions universitàries que mostrava Vilar i la seva manca de militància (o partidisme) les hauria desactivat completament, de manera que, tot i que s’expressava en nom propi, en realitat a Estocolm ho va fer en representació d’una part significativa de la història econòmica tal com s’entenia llavors a França.

Podem valorar retrospectivament els importants efectes que això tenia, ja que Vilar hi va incorporar una posició indubtablement «marxista», no exempta de visions polèmiques però sobretot inspirada en la preocupació per valorar la possibilitat de recórrer als conceptes fonamentals del marxisme en la reconfiguració d’una història sensible a la idea de tenir en compte seriosament el contingut de l’anàlisi econòmica, i no només les dades superficialment útils.

La motivació de Pierre Vilar en les seves aportacions hi era ben explícita: afavorir la cooperació entre especialistes en anàlisi econòmica i historiadors centrats a consolidar una història sintètica i «total» tenint en compte de manera seriosa i fonamentada, i no anecdòtica, els coneixements i les pràctiques dels economistes, un tema que reprendria amb motiu d’un brillant article («Pour une meilleure compréhension entre économistes et historiens. Histoire quantitative ou économétrie rétrospective») publicat a la Revue historique l’any 1965 (Vilar 1982c: 295-313). Tanmateix, la problemàtica desenvolupada per Vilar a Estocolm, les seves «reflexions metodològiques», no equivalien a una adhesió incondicional dels historiadors als principis dels economistes i és en termes de «confrontació» que conceptes com «anàlisi econòmica» i «anàlisi històrica» es mobilitzen conjuntament amb l’objectiu de fer coincidir, al voltant del tema del «creixement», els resultats de les recerques d’uns i altres. I aquesta convergència no es produeix esbiaixadament, a través del mecanisme d’una suma passiva, sinó com a resultat d’un esforç rigorós d’assimilació crítica de les posicions teòriques dels economistes i de les dades generades pels historiadors a partir de les fonts. L’objectiu final pretès, que adquiria la significació d’una veritable prova de fe científica, Vilar l’exposava sense vacil·lar: «La finalitat última d’aquestes reflexions, que dissortadament és difícil d’assolir, seria un programa d’història total que fins ara només s’ha atrevit a exigir el marxisme i que articularia l’esperit de la recerca històrica» (Vilar 1982c: 14). En aquest punt caldria recordar que Pierre Vilar, historiador de professió i marxista d’elecció, sempre va situar la història com una ciència bàsica al camp de les ciències socials i humanes, tal com ho recordava l’any 1973 a la seva crítica a l’estructuralisme d’Althusser:

El marxisme es basa a pensar-ho tot històricament. Que arran d’això se’n desprengui o no un «historicisme» és (com en el cas de l’humanisme) un problema lèxic. Només em malfio de les negacions apassionades [...] La història es pensa en l’espai, i també en el temps.

I en paraules de Marx: «La història universal no ha existit sempre: en la seva faceta d’història universal, la història és un resultat». I si Marx va poder, segons Vilar, arribar a aquesta conclusió fonamental és perquè: «va ser el primer economista de nivell que va reconèixer i difondre sistemàticament com la teoria econòmica es pot convertir en anàlisi històrica i com les exposicions històriques es poden convertir en història raonada (la cursiva és nostra)». Qui podria negar-ho avui dia? L’informe presentat l’any 1960 a Estocolm formulava un gran programa de recerca per a una «història raonada» que hauria extret de l’estructura conceptual del marxisme la major part dels mitjans d’anàlisi.

Tanmateix, considero que el text transporta les exigències teòriques més enllà del que permetia el tema tractat, per les restriccions en l’ordre del dia de la primera conferència internacional d’història econòmica. A banda d’allò que hi planteja amb relació als temes del «desenvolupament» i el «creixement econòmic», Pierre Vilar hi exposa sota la capa d’una possible «història raonada» l’ambició d’una «història total», és a dir, d’una història que sigui fruit d’una visió argumentada i basada en recerques incontestables, però essencialment inspirada en una concepció materialista de la història de la humanitat, que situaria com a base de la producció i la reproducció creixent de l’espècie humana les estructures materials de la seva existència social, el seu imaginari polític i cultural i la seva pròpia autoconstrucció civilitzadora. Pierre Vilar, historiador minuciós i atent fins al mínim detall a les crítiques de les fonts explotades per l’investigador —potser pel fet de ser casat amb una arxivista de gran renom?— mai no va deixar d’observar els homes des de la seva visió d’antropòleg i de geògraf, la seva vocació inicial, uns orígens que ell mateix recordava constantment. Potser, doncs, precisament aquesta polivalència metodològica i, alhora, aquesta cerca d’una hermenèutica que li permetés contemplar el moviment de la civilització com l’expressió d’un monisme ontològic que el sosté i el determina, són els elements que caracteritzen, en conjunt, l’obra de Vilar. L’any 1960 segurament res no expressava millor aquesta gran ambició de saviesa que els esforços que va dedicar a la història de Catalunya, coronats precisament mentre preparava el famós informe destinat a la conferència d’Estocolm, que d’alguna manera també n’era un resultat.

La lectura (o més ben dit la relectura, a dia d’avui) d’aquesta magistral obra exigeix segurament que en concretem d’una manera més precisa la composició: 17 pàgines (és a dir, un 23% del total) es dediquen a resumir les posicions del «pensament econòmic» i del «pensament històric» davant els «problemes del creixement». La part més important correspon als diferents punts de vista teòrics dels economistes, especialment els de Marx, Schumpeter, Colin Clark, Perroux, Akerman o Rostow, autors en els quals descobreix una novetat contemporània: «la temptació de la història». Els historiadors que han tastat «la temptació de l’economia» (llevat de Mantoux, esmentat explícitament) es considera de seguida que provenen d’una generació que ha superat «una altra etapa al cap de trenta anys» —és a dir, després de la fundació d’Annales per part de Marc Bloch i Lucien Febvre— i que seguint l’estela dels Hamilton, Beveridge, Labrousse (i també Simiand, considerat de vegades com economista i de vegades com historiador) entren en un camí nou i innovador: en aquest punt Vilar es fa ressò de molts noms que marcarien decisivament els propers cinquanta anys, noms com Chaunu, Goubert, Baehrel, Van der Wee, Abel, Jeannin, etc. A partir de les recerques «quantitatives» d’aquests autors, Vilar enuncia de passada, pensant en els futurs investigadors, un veritable programa de treball que reprendrà posteriorment en nombroses ocasions, tant pel que fa a les seves orientacions teòriques com les pràctiques. Tanmateix, el més interessant de l’informe d’Estocolm té relació amb la llarga exposició de 55 pàgines (77% del total) que associa «programa d’anàlisi» al títol de «temes d’investigació», amb l’única finalitat d’avançar pel camí d’una «observació» rigorosa i d’una «interpretació» problematitzada dels fenòmens relacionats amb el «creixement». En aquest punt, tot sembla impregnat de la tranquil·la certesa de l’investigador-historiador disposat a analitzar a partir de fonts perfectament identificades i no de fets d’antiquari, sinó d’interaccions, de dinàmiques situades amb precisió i de transformacions possibles o previstes. Cada element de les diferents categories d’objectes protagonistes de l’anàlisi del «creixement» és objecte d’un triple qüestionament, primer com a «signe», després com a «conseqüència» (o efecte) i finalment com a «factor». D’aquesta manera, comença primer amb el «nombre d’homes» (12 pàgines) en relació a la categoria de les forces productives —tot i que Vilar concedia una importància cabdal a la demografia, s’oposava inequívocament a qualsevol forma de pandemografisme en nom de la historicitat de les estructures històriques globals, especialment de les estructures de producció de béns— i posteriorment passa a l’apartat de «la producció de béns», un exhaustiu desglossament d’una ciència contrastada, que ocupa un 60% del total de l’informe, aborda també el tema del «moviment dels ingressos» (12 pàgines) i finalment parla del «balanç dels intercanvis», concepte tractat breument en cinc pàgines (tot i que aquesta categoria havia estat sempre la més atentament observada pels historiadors). Com a cinquena part, s’hi inclou una conclusió de dues pàgines que parla del plantejament problemàtic d’una nova mena de recerques, les qüestions de l’«equilibri social» i del «poder polític», a través de dues interrogacions: una relacionada amb els «conflictes interns», entre els quals Vilar distingeix les «sacsejades conjunturals» que tenen un valor de testimoni i les «lluites de classes», que s’emmarquen en el «llarg termini» de les transformacions estructurals —no s’hauria de fer referència aquí al discurs de Mao sobre la dialèctica, i parlar de «contradiccions antagòniques» i de «contradiccions no antagòniques»?— per a, posteriorment, plantejar el problema de la «unitat» i del «poder del grup», en què se situa la qüestió nacional, la de la ideologia (especialment de les «ideologies de progrés»), la de l’«entusiasme col·lectiu», percebut com a «signe», com a «factor» i en funció de les seves «conseqüències».

Tal com ho plantejava Pierre Vilar l’any 1960, el «creixement» no es concebia mai fora dels «marcs històrics concrets» ni sense les «contradiccions» derivades d’aquesta inserció en la història concreta: ni moviment lineal, ni substància ahistòrica provinent d’un espai intemporal, sinó una matèria complexa, recontextualitzada, situada en un joc interactiu de determinacions encaixonades, algunes de «mesurables» i d’altres «no mesurables», és a dir, una realitat dialècticament construïda amb un pensament dialèctic que s’esforçarà per produir «l’expressió científica [sic]». L’estructura de l’exposició de Pierre Vilar mostra a la seva manera la profunditat del seu marxisme i la preocupació, polèmica per la seva lògica objectiva, per combatre les concepcions idealistes del coneixement històric i les de la teoria econòmica, que m’atreviria de qualificar de «neoclàssica» tal com s’impartia a les facultats de dret i ciències econòmiques de la postguerra.

Evidentment, tota la trajectòria crítica i argumental de Pierre Vilar representada al cèlebre document d’Estocolm es definia més clarament amb la immensa tasca de recerca a les fonts dels arxius i de síntesi a la redacció, tasques que el van ajudar a l’elaboració de la gran tesi sobre Catalunya. Sovint hi feia referència explícitament, sobretot quan relacionava el concepte del nombre d’homes amb la forma d’estructurar les relacions socials de producció i la qualitat jurídica o professional de les diferents categories de treballadors, o bé quan planteja determinades lliçons metodològiques segons les quals, en relació amb la producció dels béns, «davant els perills d’una econometria falsament exacta», «podem raonar només a partir d’aproximacions suficients», una idea que s’alça com un dels pilars de la seva tesi i amb un abast que engloba, com ja sabem, mil anys d’història, solcats pels efectes de creixement seculars o conjunturals. Sens dubte, cal anar més lluny i destacar que el magistral informe d’Estocolm conté més informació i més contingut en relació a qüestions derivades de la història de les societats precapitalistes, molt comercials i ja manufactureres i en vies de transició cap al món contemporani, que no pas en relació als espais més contemporanis, per als quals les anàlisis de Vilar es fan més abstractes i fins i tot potser menys experimentals. Destaca especialment quan analitza les condicions d’emergència del capitalisme industrial contemporani. Enfront del dogmatisme teoricista tan freqüent entre els economistes, com a mínim entre els qui no han patit la temptació de la història, Vilar exposa aquesta veritat: «No hi ha economia pura» (Vilar 1982c: 51) i centra les observacions als processos concrets i variables de consolidació del capitalisme i mostra concretament la buidor d’una pretesa «immobilitat precapitalista» que desmenteix especialment tota la seva recerca sobre la història catalana. En contra de l’empirisme i de la concepció mecanicista d’activació del creixement que preconitzava Rostow amb el seu comodí de les «precondicions» teleològicament establertes per al pas al take off, Pierre Vilar mobilitza tota la seva erudició, fruit de les seves recerques i lectures, per posar en dansa la multiplicitat concreta i la complexitat dels factors estructurals i conjunturals generals, les dades institucionals, jurídiques —que ocupen un lloc important i concret, com demostrarà més tard—, polítiques, o fins i tot dinàstiques, morals i mentals, que condueixen cap a les transformacions acumulatives de les quals finalment emergeix l’estructura capitalista i, alhora, a partir de les seves contradiccions, un nou model de creixement. Malgrat tot, no posem en dubte l’exposició crítica de Vilar si subratllem que dóna més importància problemàtica i teòrica a la qüestió del desenvolupament per etapes del capitalisme que a l’observació i a l’estudi del capitalisme desenvolupat dels segles XIX i XX, per als quals recorre a l’anàlisi marxista sobre el valor i el marge de benefici sense ni tan sols confrontar-ho amb les tesis dels economistes més contemporanis. En canvi, quan es tracta de parlar de les condicions d’emergència del capitalisme modern, Vilar, que rebutjava qualsevol concessió al «pandemografisme» que criticava, amb motiu, als neomalthusians com Emmanuel Leroy-Ladurie —«qualsevol raonament teòric a partir del joc recursos-nombre d’homes només serveix per plantejar preguntes» (Vilar 1982c: 39)— per validar sense reserves una pretesa llei de rendiments decreixents que totes les revolucions econòmiques després de Malthus han desmentit, no dubtava gens, tot recorrent a l’argument poblacionista, a contraposar fermament el tema del nombre i les estructures demogràfiques al model simplista d’activació del creixement proposat per Rostow que tanmateix comptava aparentment amb l’aval de la majoria d’especialistes a l’època de la conferència d’Estocolm. «Cal tenir en compte, escrivia, que el marxisme, clarament oposat a qualsevol interpretació demogràfica del moviment econòmic, no té cap motiu per rebutjar, a l’anàlisi històrica, la reacció (dialèctica) de la demografia sobre el moviment social: el nombre d’homes forma part de les forces de producció, que tenen un paper fonamental sota l’òptica marxista, i les desigualtats de superpoblació relativa en l’espai i el temps influeixen necessàriament en les condicions d’explotació imposades a les classes treballadores i sobre la mateixa intervenció revolucionària (Vilar 1982c: 43)».

Òbviament, són les qüestions de la «producció de béns» les que donen a l’anàlisi crítica formulada en aquest informe per Pierre Vilar tot el seu bagatge heurístic. Si el concepte de «la producció com a signe» constitueix una profunda lliçó de construcció d’un objecte d’història a partir de balanços d’empreses, d’enquestes i molt sovint també de «fonts indirectes» desviades per l’historiador del seu destí original per tal de formar «una anàlisi descriptiva concreta», és en la proposició d’un programa d’estudi sobre «la producció com a conseqüència», especialment sobre els efectes a la dinàmica de les «forces de producció», que l’exposició de Vilar adquireix plenament la seva orientació marxista: després de considerar els humans com productors (quan ho són), l’autor té en compte l’explotació i la gestió dels recursos naturals, les tècniques i les tecnologies i les formes d’inversió, especialment les «estructures de producció» pel que fa a la distribució del «producte net» i de la «formació del capital» en les seves relacions alhora unitàries i divergents, segons les conjuntures, en funció de les tensions socials; tot plegat, al voltant del que Vilar proposa anomenar «el producte net social» (Vilar 1982c: 55), que seria conseqüència de la diferència entre el valor creat pels treballadors en el procés de treball i «el valor d’allò que consumeixen» per a la seva existència i la seva reproducció però també d’allò que es destina al «desenvolupament col·lectiu». En aquest sentit, mostra de passada que «qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte (les activitats de poder) pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora» (Vilar 1982c: 63). A partir d’una sòlida argumentació inspirada en una lectura raonada del Capital, al capítol de la «Producció de béns», Pierre Vilar mostra no només el domini del marxisme sinó també la capacitat per establir amb tots els economistes, fins i tot amb els més allunyats del pensament de Marx, un diàleg fructífer altament beneficiós per a la història com a disciplina: quaranta anys més tard, encara se’n poden apreciar els fruits en llegir aquest monumental informe.

Tanmateix, en dos punts concrets l’informe presentat a Estocolm destaca pels seus estranys silencis (o mig silencis), tenint en compte el moment en què es va redactar. Primerament, si tenim en compte que Pierre Vilar formava part de l’École des Hautes Études, a la secció sisena de la qual impartia un seminari, i que aquesta institució, tot i no tenir encara el prestigi que obtindria quan es va convertir en EHES, havia assolit una gran fama com un centre de recerca gràcies a la tasca desenvolupada per Fernand Braudel des de 1957, pot sorprendre que gairebé mai no esmenti l’obra d’aquest acadèmic que, curiosament, va presidir el tribunal davant el qual defensaria la tesi doctoral dos anys més tard. L’informe d’Estocolm parla de l’article de Braudel sobre la longue durée publicat el 1958, juntament amb les propostes de Labrousse sobre l’època de les revolucions (nota 32), però deixa totalment de banda l’obra La Mediterranée au temps de Philippe II, un treball que Lucien Febvre (que Vilar va recordar emotivament el 1954 a l’article «Geographie et histoire statistique» recollit a l’obra Éventail de l’histoire vivante. Hommage à Lucien Febvre) havia avalat de manera entusiasta el 1949 a través d’un article a la Revue de métaphysique et morale sota el títol «Vers une autre histoire». Pierre Vilar no desconeixia, evidentment, el gran llibre de Braudel ni els seus articles, que havia citat en altres estudis anteriors a 1960, però en aquell informe, articulat al voltant de la problemàtica del creixement econòmic, sens dubte volia rebutjar implícitament la idea que una conjuntura espacial-temporal de llarga durada vinculada a un període curt decisiu —el regnat de Felip II— pogués, des de fora de les estructures de producció però imposant-s’hi com per art d’encanteri, influir sobre el moviment real de les transformacions de l’ordre econòmic. Potser pensava que les estimacions de Braudel naixien d’una mentalitat idealista? En aquest sentit, tal vegada convindria consultar-ho amb els testimonis vius de l’època...

De manera semblant, trobem poquíssimes referències argumentades en l’informe d’Estocolm, malgrat la gran estima i fidelitat envers l’obra i les ensenyances de Labrousse, als debats relacionats amb les característiques i el diferencial de durada dels cicles econòmics que aleshores acaparaven tot el protagonisme. El nom de Kondratieff ni tan sols hi apareix esmentat, ni tampoc el de Juglar, tot i parlar del treball de Baehrel. Pel que fa al moviment dels ingressos amb relació a la conjuntura dels preus, Vilar es desmarca clarament de Labrousse i de Braudel, i arriba a afirmar fins i tot (Vilar 1982c: 72) que «la conjuntura econòmica [termes en cursiva de Pierre Vilar] no s’ha de considerar com un factor del moviment dels ingressos sinó com el marc cronològic en què constatem el sentit d’aquests moviments, amb uns mecanismes que s’inverteixen periòdicament (tot i que no regularment) sempre que l’home no els domini (és a dir, durant la major part de la història)», i almenys —se sobreentén— fins a la realització d’una planificació econòmica reeixida més enllà de les preteses lleis del mercat. En aquest cas s’estableix una diferència teòrica d’orientació en relació al reformisme conjunturalista de Labrousse, deixeble de Simiand i de Keynes, com ja sabem, i que no oblidava gens les hipòtesis de Kondratieff sobre les tendències i els cicles pluridecennals i alternatius de pujades i baixades dels nivells de benefici, a favor d’una concepció de l’ordre econòmic que situa l’aparell productiu, i no el mercat, és a dir, les estructures socials de producció enteses des del prisma de l’apropiació dels mitjans de producció, al centre del dispositiu i de les dinàmiques de creixement. Observem si no les subtils paraules de la teoria vilariana en la següent afirmació secundària (Vilar 1982c: 62), que avui dia ens pot semblar brusca i poc delicada però que a la seva època es va acceptar perfectament:

Tant si comparem, entre 1925 i 1939, França i la URSS, com si comparem la inversió als Estats Units durant la crisi i després de la guerra, estarem d’acord que l’estructura social, d’una banda, i la conjuntura, no només econòmica sinó històrica [la cursiva és de Pierre Vilar] de l’altra, influeixen principalment sobre el nivell d’inversió, més que no pas el grau de progrés de la tècnica i l’organització.

Un altre interrogant més: el lloc que Vilar reserva al seu informe per a les ciències i les tècniques com a «factor» de la producció dels béns. Essencialment, el raonament es basa en les anàlisis clàssiques extretes d’El Capital. Si ens traslladem al context de la composició intel·lectual i ideològica dels anys 50 i 60 a Occident, ens sorprendrà comprovar com llevat d’alguns economistes o sociòlegs (com Friedmann), preocupats pels efectes nous de la «revolució científica i tècnica», ben pocs investigadors del camp de les ciències socials i humanes, especialment a França, preveien les transformacions que implicaria la revolució informàtica que començava a despuntar llavors i amb un camp d’aplicació aleshores poc clar des del punt de vista operatiu i teòric. Entre espantats i captivats, els historiadors dels anys 60 plantejaven el tema de l’ús de les «classificadores mecanogràfiques», les grans «calculadores» i els primers ordinadors des del recel o desconeixement. I és que a l’època de la conferència d’Estocolm, ni tan sols s’hi havia arribat. En aquest sentit, sorprèn l’escàs interès mostrat aleshores per Pierre Vilar envers aquests temes, que resumeix breument com «ràpids avenços científics» (Vilar 1982c: 52). Mentre que Rostow, a la mateixa època, situava el tema de les innovacions científiques i tècniques i el control social i educatiu dins l’aparell formatiu dels homes, com a base del creixement (quatre de les sis «tendències» proposades per l’autor per a l’activació del creixement), a Estocolm, Vilar redueix el contingut d’aquests qüestionaments al problema clàssic i ja abordat de l’ús concret «lent o ràpid, continu o discontinu» que l’aparell productiu fa de les innovacions tècniques i dels coneixements tecnològics. Pel que fa als períodes antics, l’únic esment fa referència al llibre, valuós al seu moment però totalment idealista, de Roland Mousnier Progrès scientifique et technique au 18e siècle (Mousnier, 1958). D’alguna manera, aquesta distància adoptada voluntàriament, acrítica en relació a les aportacions del pensament econòmic neocapitalista, expressa el retard teòric observat entre els marxistes sobre el moviment que havia de passar de la mecanització a l’automatització i d’aquesta fase inicial a la revolució informàtica que ha transformat tots els processos de treball i de gestió econòmica. Tanmateix, Vilar es mantenia atent i lúcid. Sens dubte, observava el gran perill que podia suposar un retard i la seva voluntat de diàleg constant amb els economistes de l’altre extrem ho demostra a bastament, malgrat que ell mateix només fonamentava les seves anàlisis conceptuals bàsiques en els textos canònics de Marx, de vegades de Lenin (pel que fa al desenvolupament del capitalisme) i en pocs més. Sobre la «qüestió nacional», tema en què la seva aportació al coneixement històric és incontestable, parla explícitament de l’argumentari leninista, aplicat per Stalin,[3] ignorant visiblement (entre 1960 i 1961) la seva aplicació pràctica real, especialment durant la Segona Guerra Mundial, amb el xoc decisiu amb el nazisme. Tot mesurant els perills d’un retard entre els investigadors marxistes, Pierre Vilar ofereix a l’audiència d’Estocolm una explicació que segurament anava carregada de lucidesa. En constatar que els sociòlegs no van dur a terme el programa metodològic que Marx havia elaborat per transformar l’anàlisi econòmica en anàlisi històrica (i per tant, sota el seu prisma, política), va escriure: «Atès que la sociologia no marxista va rebutjar aquest mètode i que els marxistes (els qui compten – la cursiva és nostra) s’han preocupat més per fer història que no pas per escriure-la, encara no disposem pràcticament d’una historiografia basada en l’anàlisi econòmica, ni d’una economia que integri la història» (Vilar 1982c: 23). Segurament pensava que li tocava contribuir a eliminar el handicap que limitava la influència del marxisme entre els historiadors i els economistes, i potser més enllà.

Entre 1959 i 1960, quan Pierre Vilar traçava dins el marc del seu seminari a l’EHES les línies mestres d’allò que es convertiria en l’informe d’Estocolm l’agost de 1960, el tema del «socialisme» —que encara no es qualificava de «real»—- es plantejava en termes que avui dia podrien semblar insòlits als més joves: llavors havia passat menys temps entre 1928 (quan es va acabar la NEP a la Unió Soviètica) i 1960, amb els quatre terribles anys de la guerra entremig i els primers i desastrosos anys de la reconstrucció, que no pas entre 1960 i el final de la URSS i del «socialisme real» a Europa, de 1989 a 1991. Pierre Vilar pensava encara, igual com Labrousse o com Braudel —només cal que recordem el manual d’aquest darrer autor en relació a les civilitzacions contemporànies, inclòs als plans d’estudis dels darrers cursos de secundària (Braudel, 1987)— que el «creixement» estava i estaria al costat dels sistemes basats en les estructures socialistes de producció, situades sota el control de l’estat, tot i lamentar-ne o rebutjar-ne el despotisme. Al seu informe, aquest tema només es tracta tangencialment, però el seu compromís amb una revolució social que suposadament havia de conduir a un creixement quantitatiu de la producció com a pas previ per satisfer les necessitats socials i culturals de les masses, era inequívoc. No obstant això, palesava determinades inquietuds, tal com podrem comprovar a l’exemple següent, que no sabem a qui anava adreçat:

D’altra banda, com més produeix un país, més dedica sense massa problemes una part del seu producte a les activitats de poder. I a l’inrevés també. Qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora. (Vilar 1982c: 63)

Una altra raresa en el marc d’un informe destinat a la història del creixement econòmic és la idea, adoptada de les tesis plantejades per Mao Ze Dong, sobre la inevitabilitat de les guerres i l’afirmació de la victòria última del nombre d’humans, més enllà de les pèrdues, per damunt de la potència militar material. En aquest cas, Vilar es fa ressò d’un ampli debat a l’interior del moviment comunista internacional que tornaria al primer pla l’any següent, amb la conferència internacional dels vuitanta-un partits comunistes i obrers i que va conduir, com ja sabem, a un gran cisma i a la crisi del comunisme mundial. «Avui mateix, —escrivia Vilar— quan la força militar sembla que depèn només d’aparells, es demostra que els països sobrepoblats, si accepten uns costos humans notables, poden oferir importants capacitats militars» (Vilar 1982c: 43), comentari que la nota 103 afegida posteriorment explica d’aquesta manera: «Les guerres d’Algèria o Vietnam ho han demostrat. I els xinesos sovint han manifestat que són els únics que podrien sobreviure a una guerra atòmica.»

Finalment, per acabar d’observar des de l’òptica d’una reflexió contemporània el panorama del marxisme teòric i polític de Pierre Vilar, cal destacar també el seu qüestionament dur i poc matisat de les teories, malgrat que aleshores eren una mica confuses i que tot just començaven a plantejar-se, relacionades amb el mal que després coneixeríem com «la societat del consum», punt de partida dels programes de «creixement zero», els principis fundacionals dels quals exposarà el prestigiós «club de Roma» i més endavant el «pla Manscholt». Per tancar l’exposició a Estocolm, Pierre Vilar confronta les «ideologies del progrés» basades en el «creixement quantitatiu dels béns materials, considerat com una condició de progrés, entès com a noció més àmplia, intel·lectual, social i moral» a «les ideologies fervorosament hostils a aquesta identificació» que interpretava com una important amenaça de retrocés. Sota la seva òptica, en referència a la gran crisi de 1930 (i amb aquestes paraules conclou l’article) «l’actual ideologia antiproductivista» és el signe «d’una nova crisi general».

Per acabar, miraré de valorar la importància de l’informe d’Estocolm dins el conjunt de l’obra de Pierre Vilar, que considerava aquest llarg assaig com una de les seves contribucions principals a la metodologia de la història. No és casualitat que l’any 1982, entre els disset articles del recull Une histoire en construction, l’article «Croissance économique et analyse historique» ocupi el primer lloc de la primera part, «Pour une problématique du développement». Som conscients que la classificació dels articles en les quatre parts que formen el recull no respon a un ordre cronològic sinó temàtic i semiològic. Tres articles anteriors al que hem esmentat són temporalment anteriors: un de 1953, «Problèmes de la formation du capitalisme» (Vilar 1982c: 125), publicat a Past and Present i «Histoire des prix, histoire générale. Un nouveau livre de Earl J. Hamilton» (Vilar 1982c: 154), publicat a Annales ESC el 1949, que ocupen la quarta i la cinquena posicions del recull a la segona part, «Structures et conjonctures dans la problématique historique». A més a més, un article de 1956, «Le temps du Quichotte» (Vilar 1982c: 233), ocupa la novena posició del recull i l’article de 32 pàgines publicat el desembre de 1960 a Studi storici, del mateix any que l’article presentat a Estocolm, i titulat «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1982c: 320) se situa a la catorzena posició. A banda d’això, aquest darrer article completa, il·lustra i desenvolupa d’una manera en ocasions força polèmica diversos punts de teoria i crítica, tractats de passada o no a Estocolm l’estiu de 1960. Considero, per tant, que si Pierre Vilar va optar per situar al capdamunt del seu recull l’informe que va presentar a la conferència d’Estocolm havia de respondre a una opció estratègica i de principis, per tal que alumnes i lectors copsessin el sentit general de la seva tasca d’historiador en el moment de fer balanç, coincidint amb la seva jubilació com a professor de la Sorbona.

Potser la meva conclusió és exagerada, ja que, al capdavall, Vilar podria haver-se equivocat en l’apreciació crítica que va aportar a la seva obra. Tanmateix, després de llegir-lo i rellegir-lo, no crec que sigui així. Ben al contrari, els anys 1981 i 1982, en reflexionar sobre la seva trajectòria d’historiador i la seva carrera professional, Vilar devia situar aquell moment, el moment en què acabava la redacció i la preparació de la defensa de la tesi sobre Catalunya, un moment en què després de les voltes de la vida, la guerra d’Espanya, la captivitat, el difícil retorn a la vida normal i l’experiència espanyola, com el moment en què finalment havia assolit la maduresa intel·lectual, i la preparació i la presentació de l’informe d’Estocolm havia representat des del punt de vista metodològic, teòric i també personal un primer balanç de la seva obra i alhora una mena de «professió de fe», si se’m permet. Per tot això, li va destinar la primera posició en el recull. No hi ha res més entre els seus articles posteriors, relacionats ambs els orígens i el desenvolupament del capitalisme, a estructures o conjuntura, al lloc de la història dins el coneixement científic o a la comprensió del marxisme (el «Diàleg amb Althusser»; Vilar 1982c: 382) que pugui desmentir o invalidar el contingut de l’informe d’Estocolm. Malgrat que no hi trobem tot Vilar —ja que Catalunya, la història d’Espanya en general, la història dels preus, l’or i la moneda encara estan en perspectiva...— les opcions decisives, la recusació argumentada de l’idealisme en la història, l’articulació crítica de l’argumentació i la utilització constant dels conceptes de Marx converteixen aquest informe en un tresor que, amb el pas del temps, no ha perdut ni un bri de la seva força didàctica, gairebé mig segle després de la seva redacció.

Coneixem gaires textos dels quals puguem dir el mateix?

[*] Professor emèrit de la Universitat de Rouen (França).

[1] Vegeu L’Humanité, 20 d’agost de 2003.

[2] El text d’Estocolm, publicat el 1960 per Mouton (La Haia) al marc de les actes del Congrés, va ser objecte d’una reedició ampliada a càrrec de Pierre Vilar (Vilar 1982c: 13-86). L’autor explica en la introducció d’aquest recull d’articles publicats anteriorment que «no n’he reescrit ni una sola línia». Tanmateix, sí que s’hi van introduir notes i referències a treballs posteriors a la primera aparició dels articles, amb la intenció d’actualitzar els exemples. Així, a la nota 92 de l’informe d’Estocolm, es parla de la tesi de Guy Bois (Bois, 1976), entre d’altres exemples similars. Totes les notes d’aquest article fan referència als textos i a la paginació d’aquest recull d’articles de Pierre Vilar.

[3] Vilar parla de Stalin a l’article titulat La Pensée, de l’any 1961 (Vilar 1982c: 111, nota 62) amb les paraules següents: «La teoria la formulen Lenin i, sobretot, Stalin entre 1904 i 1913 (Stalin, «La qüestió nacional i colonial», París, 1937, text del qual s’extreuen les referències esmentades)». Trobem les mateixes referències a l’obra Catalunya dins l’Espanya Moderna, que va aparèixer l’any següent.