Читать книгу Pierre Vilar - AA.VV - Страница 7

ACTUALITAT DE PIERRE VILAR, ACTUALITAT DEL MARXISME

Josep Fontana[*]

Hi ha un aspecte d’aquest col·loqui que m’agrada molt especialment, i que penso que hauria plagut també a Pierre Vilar. Em refereixo al fet que l’eix central de les intervencions hagi estat dedicat a les idees de Vilar i a la seva vigència, molt més que a evocar l’home o el mestre; a la interpretació més que a la commemoració. Hi ha un poeta de la meva terra que, es pregunta en una elegia si cal llençar el bagatge del que ens ha deixat darrera d’ell al mar, o si hem de conservar-lo pel futur, «en la nostra aventura cap a ribes més clares». Jo estic convençut que el bagatge intel·lectual de Vilar té plena vigència per a nosaltres, historiadors, i que hi ha molt en ell que ens servirà en aquesta aventura que, durant molts anys, vam fer al seu costat, però que encara està allunyat de les «ribes més clares» on voldríem haver arribat.

Resulta evident que aquesta qüestió, la validesa actual de les idees historiogràfiques de Vilar, té prou a veure amb el tema de la vigència o la crisi del marxisme, que per a Vilar era un instrument d’anàlisi que calia seguir utilitzant. Entre els papers que conservo d’ell hi ha un extens treball policopiat, escrit amb tota evidència per a un col·loqui. El seu títol és, interrogativament, «Crise du marxisme?»,[1] i comença dient: «Si defineixo el marxisme (definició que sotmeto, evidentment, a la discussió) com una teoria de la història, i la història com la ciència de les societats en moviment, hi haurà «crisi del marxisme», 1) Si, en els fets, el segle XX hagués desmentit l’essencial de les hipòtesis de Marx i dels seus continuadors; 2) Si, en els mètodes i els resultats, les ciències socials, després d’un segle, haguessin superat, convertint-les en inútils, les proposicions metodològiques de Marx. Jo sé que als dos punts hi ha alguns «sí» peremptoris. Però, fins a quin punt no són el resultat d’alineaments ideològics previs o de pedanteries insatisfetes? Convé que ens ho preguntem».

El que m’interessa més d’aquest treball és la forma en què Vilar es proposa de resoldre la qüestió de la vigència del marxisme, confrontant-lo com a teoria per a una pràctica que es proposa d’actuar sobre la realitat del món contemporani, amb les teoritzacions alternatives que s’intenta utilitzar per a la mateixa finalitat. Centra la seva atenció, com era lògic, en el cas de França, on la «crisi», diu, hauria començat en tot cas en el moment en què el marxisme «semblava el més ‘a la moda’ possible», i s’enfrontava «al pensament econòmic i filosòfic burgès, universitari. Però al seu terreny, amb el seu estil, amb el seu vocabulari». Aquesta reflexió, i la referència a Althusser que l’acompanya, li serveixen immediatament, com farà al llarg de tot el text, per denunciar la confusió als conceptes econòmics i polítics fonamentals que s’apliquen com alternativa. La insistència en aquestes qüestions, que ocupen tot el treball, fa que en arribar al final afirmi: «En començar aquesta comunicació, m’havia proposat també examinar, tot confrontant-los amb el marxisme, alguns mètodes de ‘ciències socials’ o de ‘ciències humanes’ amb els quals estic força familiaritzat», però acaba deixant aquesta tasca per a més endavant. L’aplicació a l’anàlisi de la realitat l’importa molt més que les discussions acadèmiques de mètode.

Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de l’historiador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit d’una influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el d’un mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.

És clar que no sempre estàvem d’acord en les qüestions que es referien a la història. i a la historiografia. Repassant les seves cartes he pogut retrobar un refús indignat a la manera en què jo tractava la figura de Lucien Febvre, a qui sempre va reconèixer com un mestre. La forma en què jo interpretava la virada de Febvre durant l’ocupació alemanya o la crítica al fet que hagués acceptat sense reserves aquell gran frau historiogràfic que va ser Séville et l’Atlantique de Pierre Chaunu, no coincidien amb els seus records viscuts.

Fora d’aquest terreny, però, les discrepàncies eren molt escasses, perquè s’esdevenia que les converses amb ell solien tenir com tema central allò que passava al món en el present, i aquí el nostre marge d’acord era considerable. Per estrany que pugui semblar gairebé mai no parlàvem sobre temes del passat i, molt menys encara, sobre llibres o articles d’història, que em sembla que són avui els temes que preocupen per damunt de qualsevol altra cosa bona part dels meus col·legues, que han acabat tancant les finestres de l’acadèmia per aïllar-se del vent que bufa pel carrer i han optat per sobreviure en un reducte llibresc, escrivint sobretot per a la pròpia tribu i fent-ne virtut de la ignorància d’un món que, en justa contrapartida, els ignora cada cop més a ells.

He citat moltes vegades la primera lliçó que vaig rebre de Vilar, en una carta escrita el 12 de febrer de 1957. La primera cosa que m’assenyalava era la necessitat de pensar en el nostre treball com una activitat que tenia com objectiu darrer i essencial ajudar els éssers humans. La segona era un advertiment per defugir el fàcil camí d’una retòrica ben intencionada, que acabava amb aquestes paraules: «No és pas una ciència freda el que volem, però volem una ciència». En tercer lloc afegia una mena de curs de metodologia de la recerca històrica abreujat, realment admirable en la seva concisió: «Cal saber aïllar, al problema que ens plantegem, les constants geogràfiques d’on neixen algunes diferenciacions, algunes obligacions que només acabaran dominant-se al cap de molt de temps. Cal també saber veure els problemes de creixement, d’estagnació, de demografia, d’inversions, d’estructures socials —i saber plantejar-los teòricament d’una manera prou sòlida. Cal igualment ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar a un costat les opinions ja fetes i estudiar les dates, les corbes. Però no ens limitarem a això. Cal buscar els documents descriptius i subjectius, saber elegir-los i bolcar-se amb resolució en l’estudi espiritual de les contradiccions —sobretot contradiccions de classe— i dels conflictes polítics o religiosos, en tant que ells tradueixen (com sempre) l’element social».

Confesso que he estat afortunat en la meva aproximació al marxisme. El meu primer introductor va ser el Vilar d’aquesta carta; molt aviat, el contacte amb un personatge com Manuel Sacristán i la lectura a fons, apassionada, de Gramsci, em van proporcionar els anticossos necessaris per a un primer refús dels manuals soviètics de Konstantinov i companyia i, posteriorment, de l’estructuralisme diguem-ne marxista a la francesa, que acabaria intentant reduir a catecismes allò que havia estat pensat com un mètode per a l’anàlisi crítica de la realitat, com el de Marta Harnecker, que donaven totes les respostes a les preguntes que un pogués fer-se, sense cap més esforç que el de memoritzar termes i fórmules, situant-se d’aquesta manera a les antípodes del mètode de Marx.

Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat l’ensenyament filosòfic d’Abimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.

Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles d’El capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i d’altres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte d’una traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar l’edició de Roces amb alguna altra traducció.

No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. D’aquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» l’enfonsament de tota aquesta morralla?

Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» n’hi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, l’any 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.

Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a d’altres —perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible—, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a l’anàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem l’any 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances d’un ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics d’aquells anys, començant per l’energia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no s’ha realitzat.

Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.

Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i s’oposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar l’interès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació d’una nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com l’aspiració a uns contractes socials d’una nova naturalesa que tractessin de conquerir l’esfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.

Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra d’Iraq.

Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en l’actuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure l’aparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes d’altres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.

Cal donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat d’aquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos —Walter Benjamin ja havia assenyalat com l’humanitarisme formava part, des de l’endemà de la Revolució francesa, de l’equipament de dominació de la burgesia—, sinó en cercar-ne els orígens per tal d’atacar-los en la seva arrel.

El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de l’elaboració d’una crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència d’aquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a l’actitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II d’El Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint l’economia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder ‘consumir-los productivament’, és a dir ‘teòricament’».

L’historiador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal d’organitzar l’estratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal d’establir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.

Avui, com al passat, la veu de l’historiador devia tenir una part important en la consolidació d’aquesta nova consciència. En la tasca d’elaboració d’una crítica global li pertany, per exemple, combatre els mites amb què se’ns vol fer creure que tot intent de transformar a fons la societat en què vivim està condemnat al fracàs, com ho mostrarien, se’ns repeteix constantment, les experiències del passat, de la Revolució francesa ençà.

Sense entrar a fer la crítica de la forma en què s’acostumen a explicar aquests suposats fracassos —un tema sobre el qual Vilar va escriure abundantment— només voldria citar unes paraules amb què William Morris en commemorava un, el de la Comuna de París, unes paraules que estic segur que haurien agradat a Vilar: «La Comuna de París no és més que una anella en la lluita que s’ha desenvolupat al llarg de tota la història entre els oprimits i els opressors; i sense totes les derrotes del passat mai no podríem tenir cap esperança d’una victòria final» (Morris, 1887). O unes altres, molt més recents, amb que Eric Hobsbawm finalitzava les seves memòries: «Cal que la injustícia social segueixi essent denunciada i combatuda. El món no millorarà tot sol» (Hobsbawm 2003: 379).

En un món tan confús com aquest en què vivim, em sembla que cal recordar als historiadors la seva obligació d’abandonar els terrenys fantasmagòrics i estèrils en què s’han refugiat aquests darrers anys per tornar a ocupar-se d’allò que pugui servir per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps, i que serveixi per ajudar a resoldre’ls. Potser convingui recordar les paraules angoixades del Marc Bloch dels dies de la desfeta francesa: «Ens han fet por el xoc de la multitud, els sarcasmes dels nostres amics, l’incomprensible menyspreu dels nostres mestres. No ens hem atrevit a ser, a la plaça pública, la veu que crida al principi al desert, però que almenys, sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure-li que no hagi proclamat la seva fe. Hem preferit refugiar-nos en la covarda quietud dels nostres tallers». I de recuperar aquella funció que el mateix Bloch proposava per la tasca de l’historiador: «formar-se una idea clara de les necessitats socials i esforçar-se per estendre-la».

Perquè els morts quotidians de la inacabable guerra de l’Iraq, els palestins acorralats per un govern d’Israel que els pren dia a dia la terra, l’aigua, la llibertat i l’esperança o els africans que s’ofeguen a les aigües de l’estret de Gibraltar, tractant en va de fugir de la misèria postcolonial, no són representacions ni construccions culturals, sinó homes i dones reals, de la sort dels quals som tots plegats responsables, i els historiadors especialment. Que no ens calgui dir, com el Bloch que denunciava la manca de compromís dels intel·lectuals del seu temps: «Que els nostres joves puguin perdonar-nos la sang que tenyeix les nostres mans!».

Perquè necessitem més que mai aquesta mena d’història compromesa amb el món en què vivim és lògic que recordem avui l’obra i les idees de Pierre Vilar i que assumim com un exemple a seguir la claredat i valentia amb què va exercir l’ofici d’historiador: una feina que alguns posen al servei, ben remunerat, de l’ordre establert i d’altres cultiven com un entreteniment intel·lectual, però que per a Vilar estava, deixeu-me que recordi les paraules de la seva carta de 1957, essencialment lligada «a la nostra vocació d’homes», cultivant una disciplina «capaç d’explicar i d’evocar la desgràcia i la grandesa humanes amb l’esperança, en darrer pla, d’alleujar la primera i d’ajudar la segona».

[*] Professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

[1] El text va ser publicat el 1982. Vegeu Vilar 1982d.