Читать книгу Dels orígens a l'abolició - AA.VV - Страница 8
ОглавлениеEls diputats del General abans de la Diputació del General
Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362
VICENT BAYDAL SALA
Universitat Jaume I
Ítem, que la Dipputació e officis dessús dits duren per tres anys, los quals feneixquen en la festa de Nadal del any mil CCCC XXII, e que ladonchs ne sien elets altres, ço és, que los del braç ecclesiàstich sien elets per los dits dipputats del braç ecclesiàstich, e los del braç militar per los dits deputats del braç militar, e los del braç reyal elegeixquen los jurats de la ciutat de València lo dipputat, clavari, administrador e comptador qui deuen ésser per la dita ciutat […] e los jurats de la ciutat de Xàtiva o vila real que aurà haver l’offici de la Depputació elegeixquen lo depputat que y deurà ésser per les dites ciutat de Xàtiva e viles reyals […]. E axí·s segueixca de trienni en trienni mentres les dites generalitats duren.1
Aquell, en concret, era el capítol del donatiu solemnement aprovat el 22 de març de 1418 al convent de Sant Doménec de València, en la darrera sessió de les primeres Corts valencianes convocades per Alfons el Magnànim, que contenia la disposició clau del que en l’actualitat, sis segles després, s’ha commemorat: la institucionalització definitiva de la Diputació del General del Regne de València, l’organisme encarregat de recaptar i gestionar els principals impostos pagats al rei pels habitants del territori valencià després de ser aprovats en les assemblees parlamentàries. No debades s’hi va establir que els sis diputats elegits pels braços de l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials es renovarien automàticament de trienni en trienni mentre duraren els tributs de les generalitats, els quals eren ja pràcticament perpetus, atés que havien quedat vinculats al deute públic emés per la mateixa Diputació, de retorn total gairebé impossible. De fet, com a mostra d’aquella nova perdurabilitat assumida per tots, a partir del mateix any de 1418 es va iniciar el registre arxivístic notarial de la documentació de la Diputació del General i molt poc després es van adquirir els solars per a construir una seu estable al cor de la ciutat de València, bo i iniciant la construcció del palau que en l’actualitat alberga la moderna institució de la Generalitat Valenciana.2
Amb tot, malgrat que la institucionalització fora assolida en la segona dècada del segle XV, el ben cert és que la Diputació del General del Regne de València no havia nascut aleshores, sinó que existia des de dècades arrere i tenia unes arrels i uns precedents ben profunds, que arrancaven quasi una centúria abans. Concretament, durant el període anterior a la consolidació definitiva del 1418 es poden distingir dues grans fases: d’una banda, una etapa justament anterior, que es remunta a la dècada de 1360, ja que, com és sabut, els impostos indirectes de les generalitats es van crear en les corts generals de Montsó de 1362-1363 i precisament llavors es va començar a emprar el nom de Diputació del General per a denominar les comissions interestamentals que, tot i ser en teoria provisionals, van anar renovant-se amb molta assiduïtat;3 i, d’una altra banda, encara una altra etapa anterior, des de les corts valencianes de 1261 fins a 1362, en què de manera esporàdica es van formar comissions estamentals per a la gestió dels impostos aprovats en les assemblees parlamentàries i, de fet, es van constituir de vegades com una mena de Diputacions del General en la pràctica, almenys des de la dècada de 1330, tot i que amb certes particularitats importants respecte al que posteriorment esdevindria la institució, segons analitzarem ací mateix.
Mirarem d’observar, doncs, quines funcions van acomplir i quins poders van tenir els diputats o administradors del General abans de la Diputació del General, és a dir, abans de l’aparició d’aquella denominació l’any 1363 i del seu posterior recorregut fins a la institucionalització plena de 1418. I ho farem mitjançant l’anàlisi de la naturalesa i les característiques de la recaptació i la gestió de cadascun dels subsidis atorgats als monarques en les assemblees parlamentàries valencianes celebrades durant el període esmentat, des de 1261 fins a 1362, a partir dels treballs previs i les informacions contingudes en la documentació registrada en diverses sèries de la Reial Cancelleria i del Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en combinació amb les conservades en altres sèries de l’Arxiu Municipal de València i de l’Arxiu del Regne de València. Al respecte d’això, cal tenir present que, com acabem d’apuntar, dins d’aquell interval de temps es poden distingir al seu torn dues fases netament separades per l’any 1330, en plena consonància amb l’evolució de les relacions polítiques i de la fiscalitat pública al Regne de València, segons constatarem a continuació.
1. L’enfrontament foral i la manca de comissions interestamentals de recaptació (1261-1329)
La cabdal decisió de Jaume I de convocar l’any 1261 una primera assemblea parlamentària valenciana, probablement amb la condició de corts,4 va donar peu a l’inici d’un llarg conflicte que va enfrontar els partidaris d’aplicar el codi jurídic dels Furs de València a la totalitat del regne, encapçalats pel mateix monarca, la ciutat de València i la majoria de les viles reials, i els partidaris de fer observar també els Furs d’Aragó en aquells llocs on s’havien atorgat en temps de la conquesta, liderats pels rics homes i barons d’origen aragonés. No debades, els primers senyorius cristians formats al territori durant la dècada de 1230 van ser poblats per nobles aragonesos amb furs locals d’aquella mateixa procedència i encara més tard, ja compilats els Furs d’Aragó el 1247 –que en certa manera protegien les seues prerrogatives davant el poder reial–, ho van continuar fent fins al punt que bona part de la meitat nord del Regne de València es regia mitjançant aquelles normatives. D’altra banda, però, immediatament després de la conquesta de la ciutat de València el 1238 el rei Jaume I va promulgar els Furs de València, un codi inspirat en el dret comú i la recuperació de la forta autoritat dels antics emperadors romans, amb la intenció que fora d’àmbit general al conjunt del territori i, de fet, ell mateix el va aplicar en la immensa majoria de poblacions reials.5
Així les coses, atesa aquella diversitat jurídica, en l’assemblea convocada el 1261 el monarca va plantejar que tots els senyorius del regne foren poblats amb els Furs de València, a canvi de concedir certs avantatges en la possessió de la terra als senyors nobles i eclesiàstics, però si més no l’estament nobiliari, format molt majoritàriament per nobles i cavallers d’origen aragonés, es va negar per complet, atés que preferien mantenir els Furs d’Aragó, que els garantien tot un seguit de prerrogatives jurisdiccionals, territorials i fiscals a les quals no estaven disposats a renunciar. En conseqüència, la divisió que s’havia mantingut latent fins aleshores es va fer patent i es va encetar un prolongat enfrontament entre els defensors d’un ordenament normatiu i els de l’altre, que va ser especialment intens fins a començaments de la dècada de 1290 –tot arribant als xocs militars– i que no va finalitzar fins a les acaballes de la de 1320.6 I, en consonància amb això, l’esmentat estament nobiliari, controlat per l’aristocràcia de procedència i lligams aragonesos, es va negar de manera gairebé sistemàtica a col·laborar amb les successives assemblees parlamentàries valencianes reunides pel monarca i, per tant –amb una única excepció–, tampoc va contribuir als successius serveis promesos a la Corona. Així doncs, durant el període de 1261 a 1329, com a resultat d’aquella dura disputa, ni en la documentació coneguda es parla mai del General com la representació de la comunitat política del Regne de València a través de la unió dels tres estaments o braços, ni tampoc es van poder formar comissions de recaptació fiscal mancomunades entre aquells tres actors, segons observarem tot seguit.
Per exemple, per a la recaptació dels 100.000 sous promesos com a servei de l’assemblea parlamentària de 1261 per la confirmació reial dels furs valencians, únicament s’han pogut documentar uns collectores, probablement escollits per la ciutat de València, que havien de recaptar aquella quantitat o almenys una part, atés que el monarca havia assignat fins a 48.000 sous del subsidi per a tornar un préstec que li havia fet el mateix municipi valentí.7 Sabem poca cosa més d’aquella recaptació, que amb tota probabilitat degué fer-se mitjançant un tribut directe, però, en qualsevol cas, és ben segur que la noblesa no hi va contribuir, atés el seu enfrontament amb la Corona per la qüestió foral.8 De fet, el mateix va succeir en la següent assemblea parlamentària convocada per Jaume I, probablement unes altres corts, que es feren el 1271 i en les quals el rei, d’una banda, va revisar el procés de repartiment de les terres que s’havia realitzat des de temps de la conquesta i, d’una altra banda, va intentar novament que els senyors que aplicaven els Furs d’Aragó en els seus dominis adoptaren els de València.9 El principal resultat de la reunió, en tot cas, va afectar bàsicament una altra vegada l’estament de les universitats reials, que van oferir com a servei per la confirmació de les terres que tenien els seus habitants l’avançament en dos anys del tribut directe del monedatge, bo i augmentant la quantitat a pagar en el cas de les famílies amb més patrimoni –les més interessades, de fet, a posar punt final a qualsevol possible revisió de la distribució de les terres. I sabem que en aquesta ocasió els encarregats de la recaptació van ser un seguit de batles i oficials reials, ajudats per duobus bonis hominibus unumcumque ville.10 L’estament militar, per contra, no va accedir a negociar la qüestió del repartiment en aquella assemblea, ni va adoptar els furs valencians, ni va participar en el donatiu atorgat al monarca.11
Així mateix, també es va donar una situació anàloga en els següents tres grans subsidis concedits al rei després de la celebració de reunions parlamentàries, com l’atorgat en el context de les corts de 1281, per a la campanya de la conquesta de Sicília, que es va materialitzar en forma de redempcions d’exèrcit demanades als nuclis reials; en el parlament de Pere el Gran amb la ciutat de València el 1283, que va donar lloc a la promulgació del Privilegium Magnum per a totes les universitats reials i l’avançament d’un nou monedatge incrementat com a servei; i en les primeres corts d’Alfons el Liberal a València i Borriana el 1286, que van motivar la confirmació dels Furs de València, tot i la disputa amb els aragonesos, i el pagament d’un nou tribut directe per part de la ciutat i les viles reials en forma de quèstia.12 En el primer i darrer d’aquells casos, en tant que les quantitats es recaptaven mitjançant tributs reials ordinaris, la gestió va quedar en mans dels oficials de la Corona, mentre que en el monedatge augmentat de gràcia per l’estament reial sabem que hi van intervenir els prohoms locals, uns collectores seu iuratos deputatos ad illud, que després havien de traspassar els diners als porters reials.13 En tot cas, ni de l’estament de la noblesa ni de l’Església tenim notícies documentals de la seua participació en aquells subsidis, una situació que va continuar repetint-se durant les dècades següents, tot i que amb alguna excepció.
Una d’elles va ser, per exemple, la del servei pagat després de la celebració d’un parlament a València amb Alfons el Liberal el 1290, com a conseqüència de la divisió territorial de les corts generals de Montsó reunides l’any anterior. En aquelles s’havia aprovat la concessió d’un auxilii sive cise a pagar en totes les terres del monarca, llavors ofegat per les guerres derivades de la conquesta de Sicília, que si bé a Catalunya i Aragó va prendre la forma d’un impost indirecte recaptat per diputats, clavaris i distribuïdors triats pels estaments, a València, per contra, es va seguir recollint a través de talles directes gestionades pels municipis i els oficials reials. I en aquest cas, a més a més, el seu pagament també va ser requerit a l’estament eclesiàstic mitjançant peticions individuals realitzades a bisbes, mestres d’ordes militars, abats i senyorius, encara que en cap cas es va formar una comissió unitària de recaptació per part de l’Església, ni cap mena de conjunció amb els nuclis reials.14 Per la seua banda, els nobles valencians van quedar exempts de nou, com també va passar amb el subsidi en forma de quèstia atorgat per les universitats reials després de les corts de 1292, en les quals, de fet, el nou monarca Jaume II va voler apaivagar el conflicte entre els uns i els altres en reconéixer la dualitat foral que imperava de facto en el regne:
jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del Regne de València […], salv emperò ço que jurat avia als hòmens de paratge del Regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien.15
Allò va permetre que si més no la noblesa assistira de manera menys bel·licosa a les següents reunions parlamentàries celebrades, com les corts de València de 1301-1302, 1314 i 1325, encara que finalment en cap d’aquestes es va aprovar cap fur nou que afectara el conjunt dels estaments, en consonància amb la divisió jurídica i la latència de la disputa.16 En tot cas, l’estament militar sí que va accedir a participar en el servei aprovat en l’assemblea de 1301-1302, atés que la recaptació feta en els seus dominis –un impost directe per persona anomenat cabeçatge– havia d’anar exclusivament destinada a pagar els deutes que el mateix Jaume II havia adquirit amb els nobles després de les prolongades campanyes militars de Múrcia i Sicília. Per tant, per primera vegada des de la fundació del Regne de València la noblesa va contribuir a un subsidi a la Corona, en tant que acabava revertint en els seus propis interessos, però ho va fer d’una forma que reflectia clarament la seua posició d’enfrontament amb el rei i l’estament reial per la qüestió foral. En concret, per bé que novament a Catalunya i Aragó dos donatius semblants aprovats per les corts respectives de 1299-1300 i 1300 es van recaptar a través de comissions interestamentals formades per cavallers i prohoms locals triats pels braços de la noblesa i les universitats reials, a València, per contra, tot i formar-se també comissions que gestionaven la contribució de cada estament en conjunt, aquelles van tenir un funcionament completament separat, formades per dos «collidors» nobiliaris d’una banda i quatre «collidors e reebedors» de la ciutat i les viles reials d’una altra banda –dos per València i dos per la resta de nuclis.17
Per tant, a diferència del que va succeir al territori català i a l’aragonés, on ja entre finals del segle XIII i començaments del XIV es van donar tant diversos donatius generals com experiències de gestió fiscal parlamentària comunes a diversos braços, al regne valencià, marcat per la lluita foral, en cap moment es va produir una situació anàloga, sinó que els subsidis van recaure pràcticament sempre en el braç de les universitats reials i quan hi va haver col·lectors triats pels estaments, aquests van actuar sempre de manera separada, dins del seu propi àmbit. Ben contràriament, a partir del moment en què es va desbloquejar la qüestió dels furs en les corts de 1329-1330 la situació va canviar per complet, amb l’aparició del concepte de General com a representació del conjunt de la comunitat política del regne i l’aprovació de diversos donatius generals que van ser gestionats per comissions mancomunades entre tots els estaments valencians.
2. L’aparició del General i les primeres experiències mancomunades de gestió fiscal (1330-1362)
Si bé hem vist que en època d’Alfons el Liberal i els inicis de Jaume II, tant a Catalunya com a Aragó hi van haver precedents de donatius parlamentaris generals gestionats pels estaments de forma conjunta, més endavant, en canvi, durant vora mig segle, fins a les reunions de corts celebrades en la dècada de 1350 no es van tornar a aprovar contribucions que afectaren el conjunt d’aquells territoris, sinó que la noblesa i l’Església en van quedar fora i, per tant, no es van tornar a formar comissions interestamentals de gestió fiscal. Com és sabut, però, la situació va canviar per complet a partir d’aquella data, quan, en el context de l’exigent guerra contra Pere el Cruel de Castella, en les corts generals de Montsó de 1362-1363 es van crear els impostos de les generalitats i van aparéixer les primeres formes de les Diputacions del General catalana i aragonesa, com a organismes de recaptació i administració fiscal emanats de les assemblees parlamentàries respectives.18 Va passar el mateix en el cas valencià, però ací cal destacar que, a més a més, just en les dècades prèvies, una vegada solucionat el conflicte foral que havia enfrontat els estaments, s’havien succeït una sèrie de donatius generals que van servir de precedent tant a la consolidació d’una fiscalitat pública conjunta com a la formació de la Diputació del General pròpia.
En concret, van ser les corts de València de 1329-1330, presidides per Alfons el Benigne, les que, com és sabut, van fer possible la fi pràcticament definitiva de la disputa mantinguda durant dècades entre els principals components de l’estament militar i els de l’estament reial, mitjançant l’ampliació i modificació dels Furs de València, amb la inclusió de l’anomenada jurisdicció alfonsina que atorgava certes prerrogatives als titulars dels senyorius, de manera que la immensa majoria dels nobles i cavallers que havien emprat fins aleshores els Furs d’Aragó van renunciar a ells i durant els anys subsegüents van acceptar el nou ordenament foral valencià aprovat en aquella assemblea.19 De fet, la nova situació de col·laboració entre els estaments es va mostrar immediatament a través de dos fenòmens: en primer lloc, just després de la clausura d’aquelles corts va aparéixer per primera vegada en la documentació el terme del General del Regne de València per a fer referència al conjunt dels tres estaments representats en les assemblees parlamentàries, i, en segon lloc, aquella mateixa assemblea va aprovar el primer donatiu general de la història del territori valencià, que havia de ser recaptat en tots els senyorius i gestionat per uns diputats triats pels mateixos estaments, tot encetant una via que culminaria en els fets de la dècada de 1360.
Pel que fa a la primera qüestió, el concepte fou emprat per primera vegada −que siga coneguda− en un parlament amb Alfons el Benigne a finals de 1330, en què el braç de les universitats reials va presentar diverses peticions en nom de «tot lo General del Regne de València» amb l’objectiu de vetlar per l’interés de tots els habitants del territori: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública».20 Així mateix, en parlaments posteriors que van tenir lloc durant aquella dècada es van continuar exposant les reivindicacions de la comunitat política en afers que tocaven «lo bon estament de tot lo General del regne» i fins i tot es va plantejar la constitució d’un únic «síndich de tot lo regne» per tal que actuara en els tribunals reials contra aquells pocs senyors que pretenien continuar aplicant els Furs d’Aragó als seus dominis.21 Fet i fet, el desbloqueig de la qüestió foral no només va permetre la irrupció d’aquella idea que engloba la comunitat política regnícola, sinó que també va consolidar plenament les corts, a les quals per primera vegada tant el braç de la noblesa com el de l’Església van començar a assistir amb les seues propostes legislatives per a renovar l’ordenament foral valencià en cada assemblea.22 Així, per exemple, en el marc de la primera reunió convocada per Pere el Cerimoniós, a València el 1336, diversos síndics de les viles reials van proclamar la infal·libilitat de les Corts com a màxim òrgan representatiu del regne:
La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sollempnitat d’aquella són los prelats, religiosos et persones eclesiàstiques, qui fan I e lo primer membre, los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre, los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort, e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú.23
Igualment, uns pocs anys després serien els procuradors dels braços nobiliari i eclesiàstic els que, en les corts de València de 1349, defensarien conjuntament el paper de l’assemblea parlamentària com a màxima institució protectora dels interessos de la comunitat política territorial:
Tots aquells qui en les dites Corts són estats e són estan per observació de furs e privilegis e reparació de aquells, e han zelat e zelen que·ls furs, privilegis, libertats e bons uses del regne, en general e en special […]. En aquestes Corts se tracten e·s façen sinó ço que fer o tractar se deu a bé, profit e bon estament del regne e és custumat de fer tractar en les altres Corts passades a observació dels furs e de privilegis.24
Així les coses, aquella nova situació d’unitat jurídica, inici de la cooperació estamental i acceptació plena de les corts com a fòrum de negociació política va donar peu també al segon dels fenòmens indicats: l’aprovació de diversos donatius generals en seu parlamentària i la seua posterior recaptació de manera conjunta entre els diversos estaments. En concret, el primer d’ells va ser el de la mateixa reunió de 1329-1330, en què els braços es van comprometre a pagar a Alfons el Benigne un total de 2.200.000 sous en un màxim de sis anys, recaptats a través d’imposicions indirectes sobre el blat, el vi i la carn que s’havien d’aplicar en els mercats de pràcticament tot el regne, amb l’objectiu de destinar els diners obtinguts a la campanya de conquesta de l’emirat nassarita de Granada que el rei projectava en aquells moments juntament amb el seu cunyat Alfons XI de Castella.25 Significativament, només van quedar fora de la contribució els llocs pertanyents a Jaime de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i alguns altres nobles que encara mantenien els Furs d’Aragó als seus dominis, però que a penes si representaven una escassa porció territorial del regne. Per contra, tant el braç militar com l’eclesiàstic van participar per primera vegada en la història valenciana en una comissió fiscal parlamentària conjunta amb el de les universitats reials, mitjançant la tria de nou administradors que representaven el General: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València i el frare de Montesa Domingo de Muntanyana; Macià d’Esplugues en nom de l’infant Pere, comte de Ribagorça, i els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Jiménez Romeo; i dos jurats de València –en funció de l’any–, el veí de Sagunt Bonafonat de Vall-llebrera i el d’Alzira Pasqual Marçó.26
Ells serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris dugueren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– a un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la catedral de València i d’ingressar-los en els comptes de la taula del canvista assignat per a centralitzar el donatiu, Bernat Desmàs. Amb tot, aquell disseny inicial va experimentar canvis al llarg del procés de recaptació, atés que el projecte de conquesta granadina va quedar suspés i a partir de juliol de 1332 els diners col·lectats van ser destinats a l’armament d’un estol valencià contra els genovesos, per a la qual cosa es va nomenar dos nous i únics administradors, el mercader de València, Jaume Tolsà, i el jurista de Morella, Pere de Ciutadilla, amb l’objectiu d’agilitzar-ne els preparatius. Així mateix, quan al febrer de 1333 es va acordar l’organització d’un segon estol contra els genovesos hi van haver nous canvis: d’una banda, es van ampliar les tarifes al tràfic marítim mercantil i a la compravenda d’un bon nombre de productes de tot tipus i, d’una altra banda, es van triar quatre nous administradors, bo i retornant a la representativitat estamental del General a través de l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues per l’Església, el cavaller Ramon Costa per la noblesa i el ciutadà de València Francesc de Vinatea i el veí de Sagunt Bonafonat de Santfeliu per les universitats reials. Amb tot, com apunten aquells mateixos canvis en la gestió en funció de les necessitats del monarca, cal indicar que els poders dels successius administradors estamentals estaven bàsicament limitats a la recaptació dels impostos, ja que els diners recaptats es destinaven posteriorment allà on indicava el mateix rei.
De fet, encara que inicialment no en tenien obligació segons els capítols acordats en les corts, els encarregats de la gestió del donatiu, que es va cobrar fins a l’abril de 1334 abans de la dissolució de tot aquell entramat fiscal, van acabar retent els seus comptes davant del mestre racional i, segons sabem per aquells retiments i per certes llistes d’assignacions reials fetes a compte de la recaptació, si bé una part important dels diners recollits sí que es van destinar a les campanyes contra els nassarites i els genovesos acordades amb el General, una altra part es va desviar cap al pagament de molts altres deutes pendents i interessos diversos d’Alfons el Benigne.27 És per això, possiblement, que en la següent contribució general concedida a la Corona pels estaments es van prendre algunes mesures per tal d’evitar que es repetira aquella situació. En concret, no va ser en les següents corts valencianes de 1336, en el context de les quals el nou monarca, Pere el Cerimoniós, va demanar a les universitats reials una nova tipologia d’impost anomenada coronatge, sinó en el parlament de València de 1340, convocat pel rei a tots els estaments amb una única finalitat: pro exigendo subsidio generali, amb el qual finançar les flotes valencianes que havien d’anar a l’estret de Gibraltar per a combatre, juntament amb les catalanes i les castellanes, contra els marínides del Marroc.28
En aquesta ocasió no es va concretar cap quantitat, però «tot lo General del Regne de València» es va comprometre a pagar l’armament de trenta galeres anuals durant tres anys, les quals –segons les estimacions fetes en el cas d’altres estols coetanis– podien arribar a costar fins a 1.200.000 sous cada any i s’havien de pagar mitjançant la recaptació d’unes imposicions indirectes que van rebre el nom d’almoina aplicades sobre el tràfic maritimomercantil i la compravenda de blat, carn, vi, oli i draps. Així, com el 1330, es van triar diversos administradors del General que gestionaven l’arrendament de les imposicions, la custòdia dels diners, el seu ingrés en els comptes d’un altre canvista, Bernat Joan, i la seua destinació on indicara el monarca: van ser, concretament, Arnau Bru, rector de l’església de Sant Salvador de València i Umbert de Tous, clavari de Montesa, pel braç eclesiàstic; el noble Gilabert Sanoguera i el cavaller Jaume Castellà, pel braç militar; i un cavaller i un ciutadà de la ciutat de València, Joan Escrivà i Bartomeu Saranyó, i dos prohoms de Sagunt i Alzira, Bonafonat Vall-llebrera i Pere de Clariana, pel braç reial. En aquest cas, però, com hem indicat, es van prendre mesures per intentar que els diners recollits es destinaren únicament i exclusivament a l’objectiu pel qual havien estat promesos: «los affers de la dita armada».29
En primer lloc, el notari que havia d’actuar amb els administradors –el valentí Andreu d’Espígol– tenia especial manament d’informar «al senyor bisbe de València e als jurats de la ciutat per tot lo General» de qualsevol tipus de «frau o dampnatge» en aquell sentit. Així mateix, el vicecanceller Pere Despens, el secretari reial Ramon Sicard i diversos assessors i escrivans de la cancelleria, com Juan Fernández Muñoz, Guillem Agustí, Guillem de Vila, Bertran Desvall, Francesc de Prohom, Nicolau Martí, Domingo Jordán, Pere de Vallseca i Juan Pérez de Aterre, van haver de jurar en el mateix parlament de València que s’ajustarien a tots els capítols acordats. Igualment, els administradors que traspassaren diners al rei de manera autònoma o que els destinaren a «altres uses» diferents als de les armades, haurien de pagar el doble d’aquestes quantitats «del lur propri». I en cap cas la seua comptabilitat no estaria sotmesa al control reial, com havia passat en l’anterior i primer donatiu general, sinó que seria vigilada per «aquells que tot lo General hi assignarà», això és, huit comptadors distribuïts també de manera uniforme entre el braç eclesiàstic, el militar i el reial: el cabiscol de València Ramon Gener i el frare de Montesa Pere Soliva; els cavallers Felip de Boïl i Guillén Serrano; el cavaller de la ciutat de València Pere Colom júnior i el ciutadà Berenguer de Ripoll, el prohom de Morella Bernat Aster i el de Xàtiva Pere Daviu. A més a més, no només es van adoptar mesures per tal de defensar la voluntat del General respecte al destí dels diners, sinó que també se li va conferir una major potència institucional, atés que els mateixos administradors podrien nomenar quatre clavaris per a gestionar el guany obtingut per les galeres finançades a l’estret de Gibraltar pels estaments valencians.30
Amb tot, malgrat aquell augment de l’autonomia de la comissió interestamental de recaptació del subsidi, finalment també va haver de retre compte de la seua gestió davant del mestre racional, a causa de l’evolució dels esdeveniments posteriors. En particular, en les corts de València de 1342 no només es van aprovar noves disposicions jurídiques, sinó que també es va decidir que una porció del subsidi aprovat dos anys i quatre mesos abans fora desviada a la guerra contra Jaume III de Mallorca: serien els «VIII meses» que quedaven per pagar de la part del braç militar i del reial, atés que l’eclesiàstic va al·legar que no podia dirigir els seus diners contra un monarca cristià: «no puxa consentir a la execució de la guerra del rey de Mallorques sens perill de lur honestat e estament».31 En conseqüència, per tal de saber què s’havia pagat i quedava per finançar de les galeres de l’estret de Gibraltar i què sobrava i es podria emprar en la campanya militar contra terres mallorquines, el mateix General va demanar en l’assemblea parlamentària a Pere el Cerimoniós que els administradors presentaren les seues xifres davant el mestre racional i els quatre comptadors triats el 1340, com efectivament es va procedir a fer.32 Així les coses, a partir d’aleshores els gestors estamentals del subsidi destinarien els diners a dos qüestions diferents: a «la guarda del estret de Jubaltar», les ordres de pagament de la qual es certificarien «ab IIII sagells, ço és, un de cascun estament» –comptant la ciutat de València i les viles reials com a dos estaments diferents–, i «la execució del rey de Mallorca», per a la qual, evidentment, no caldria la certificació eclesiàstica: «puxen fer les dites coses ab albarà tant solament de tres aministradors, remogut lo sagell del braç de la Esgleya».33
L’organisme de gestió fiscal del General del Regne de València va prendre, doncs, major complexitat en aquells moments, tot i que de manera provisional, atés que a les darreries de 1343 es va tornar a dissoldre, amb la fi de l’ajuda promesa a la Corona. Tres anys més tard, però, quan a principis de 1347 es van rebre notícies d’un possible atac marítim i terrestre del soldà marínida, Pere el Cerimoniós va convocar novament a València els membres de tots els estaments, sembla que en un parlament o reunió semblant a la de 1340, amb la intenció exclusiva de demanar un subsidi per a la defensa contra els musulmans: «pro consentiendo et firmando ea que in dicto colloquio ad tuicionem et defensionem fidei et regni predicti fuerint ordinata».34 Tanmateix, els «prelats, richs hòmens, cavallers, ciutadans et hòmens de viles», juntament amb els síndics de la ciutat de València, que es van aplegar a la capital, van respondre amb fermesa al monarca, en un context de malestar que duria a penes tres mesos després als inicis de la revolta de la Unió:
Ab reverència deguda respon lo General del parlament ací en la ciutat de València a present de manament vostre justat que, com al dit parlament no sia çert complidament del apparellament del dit rey de Marrochs et vós, senyor, per saber certenitat dels dits afers entre les altres coses et per reffermar pau et treva ab lo dit rey de Marrochs enviets vostres missatgers, los quals senyor vos portaran certenitat dels dits afers, et portaran axí mateix o pau o guerra, si la senyoria vostra ha pau del dit rey o treva, no cal senyor treballar vós matexs ne les vostres gens debades de treballs ne despeses, car seria dampnós et supèrflue.35
En conseqüència, cap subsidi va ser aprovat aleshores i, més encara, a la fi de la guerra contra la Unió el mateix monarca va tractar d’evitar que es repetiren les negociacions polítiques i fiscals en les assemblees parlamentàries i que el General tornara a disposar d’un organisme mancomunat de gestió de la hisenda. Així les coses, les corts de València de 1349 es van destinar exclusivament a organitzar la repressió contra els revoltats unionistes; les diverses campanyes militars contra Sardenya dels anys subsegüents es van finançar amb peticions monetàries fetes per separat als membres dels estaments valencians i les corts de València de 1354 únicament es van convocar per tal que l’infant Joan rebera el jurament dels braços com a hereu de la Corona, davant els perills que comportava l’expedició personal del rei a l’illa sarda: racione viagii quod apud regnum Sardinie disposuimus facere de presenti.36 No obstant això, l’inici de la guerra contra Castella a partir de 1356 va obligar Pere el Cerimoniós a recórrer novament a l’ajuda del conjunt del General, primer intentant mantenir una posició de força, però més tard, a mesura que avançaven el conflicte i les dificultats, des d’una posició de feblesa pròpia i de fortalesa del General, segons es pot observar en l’evolució de les successives reunions parlamentàries que van haver-hi entre 1357 i 1363.
En primer lloc, en el parlament que el rei va convocar a València el febrer de 1357 per rebre «consell e ajuda» dels estaments, el Consell municipal de la mateixa capital valenciana es va negar a pagar un subsidi si la contribució no es feia i es gestionava conjuntament per tot el braç reial: «d’ací avant no vulla que ajuda alcuna sia demanada a la dita ciutat singularment, mas si alcuna ajuda convenia ésser feta, que aquella sia feta generalment per totes les ciutats, viles e lochs del Regne de València».37 De fet, un any després, a començaments de 1358, el monarca no només va haver de reunir unes corts a València que van tornar a negociar qüestions legals i polítiques, amb l’aprovació consegüent de nombrosos furs nous, sinó que, a més a més, també va permetre que cada estament s’encarregara de recaptar els seus propis diners, mitjançant la forma fiscal que estimara convenient, per a satisfer el compartimentum que fou establert per als dos anys següents: el braç militar pagaria 200 homes a cavall armats, el reial 190 i l’eclesiàstic 110, que en conjunt podien costar 1.200.000 sous a l’any. Amb tot, de moment encara no es va recuperar cap mena de comissió interestamental d’administració del diners, sinó que cada estament va haver de traspassar les sumes obtingudes a un oficial de la governació general de la Corona, Juan de Olite, que era qui després distribuïa la moneda obtinguda per ordre de dos oficials reials: el mestre racional Berenguer de Codinachs i el jurista Arnau Joan.38
Tanmateix, davant els enormes impediments per contenir els diversos i exigents fronts bèl·lics, la situació va haver d’anar canviant per tal d’atorgar cada vegada més autonomia a les accions mancomunades del General. Així, a l’abril de 1359 l’infant Ferran va presidir un parlament a València en el qual es va aprovar l’avançament de dos mesos i mig del donatiu de les corts de l’any anterior que romania en vigor, per a la qual cosa es van nomenar «los diputats dejús scrits per cascun dels dits braçes», que eren Bernat Ordi per l’Església i Arnau de Valleriola per les universitats reials –mentre que el de la noblesa va quedar vacant, atés que alguns barons van mostrar el seu dissentiment a tal avançament. I aquells escollits pels braços serien els que invertirien els diners obtinguts en els afers de la guerra «a ordenació dels dits senyors rey o infant, o del Consell de aquells resident en València, e dels dits deputats, ço és, en cas de neçessitat, la qual neçessitat sia a coneguda dels damunt dits». Per tant, ara per primera vegada es donava un cert marge d’autonomia a les decisions preses –en cas de necessitat– pels representants dels estaments, que a més a més també van rebre poders per a decidir de quina manera s’havien de recaptar els diners corresponents «a cascun dels dits braços o singulars de aquells».39
Això, en conseqüència, va establir el precedent del que va ocórrer a partir de l’any següent, quan en les corts de València de maig de 1360 es va aprovar un nou donatiu general d’altres 500 cavallers armats durant dos anys, amb un cost d’1.300.000 sous anuals, també a recaptar segons els tipus d’impost que cada braç decidira per separat. En concret, tot i no posar-se d’acord en la quantitat que havia de pagar cadascú, sí que ho van fer en les característiques bàsiques de la gestió, que va passar a mans de dotze «síndichs e deputats per lo General del Regne de València a distribuir e aministrar lo sou d’aquells D hòmens a cavall»: l’abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna Arnau Saranyó, el clavari de l’orde de Santa Maria de Montesa Juan López de Espejo, el majoral de Quart Bernat Monestir i el canonge de la seu de València Pere de l’Abadia per l’estament eclesiàstic; els nobles i cavallers Gilabert de Centelles, Ramon de Vilanova, Blasco Fernández de Heredia i Pasqual Maçana per l’estament militar; i els ciutadans de València Guillem Abelló i Francesc Marrades, el ciutadà de Xàtiva Francesc Carbonell i el prohom de Morella Bartomeu d’Allepuz per l’estament reial. I ara no només s’havien de limitar a recaptar els diners, sinó que també van rebre amplis poders per a decidir sobre el seu destí per a la defensa del regne, amb l’assessoria d’uns consellers escollits igualment en les corts i sense retre més tard comptes al monarca, sinó a uns oïdors escollits pels mateixos estaments.40
En concret, segons els capítols de les ofertes presentades, aquells dotze diputats podien rebre i negociar préstecs, controlaven el reclutament i el pagament dels cavallers armats de l’exèrcit valencià i es quedaven amb part del botí obtingut pel mateix exèrcit, per tal de reinvertir-lo en la defensa del territori, en nom de totius Generalis regni.41 De fet, l’any següent, pel juliol de 1361, els estaments van escollir els oïdors que havien de revisar els comptes dels diputats,42 sense intervenció del rei, qui havia perdut, doncs, la capacitat exclusiva de decidir sobre la destinació dels diners, que ara també requeia en part sobre els representants del General, amb unes noves funcions en el cas de la hisenda que anirien consolidant-se a partir d’aleshores. En aquest sentit, com és sabut, la següent gran novetat es va produir ja en les corts generals de Montsó, de 1362-1363, amb la creació, tant a València com a Catalunya i Aragó, d’uns nous imposts sobre la producció i el comerç tèxtils, les «generalitats», que a partir de llavors serien una de les principals fonts d’ingressos dels diputats del General i que amb el temps acabarien donant també nom a aquella mateixa estructura de recaptació i administració fiscal. Havia nascut la Diputació del General o Generalitat, resseguint les passes d’altres experiències prèvies que hem vist fins ací.
3. Conclusions
Tant la Diputació del General del Regne de València com les seues homòlogues de Catalunya i Aragó, que van donar peu a la formació d’institucions de gestió fiscal en mans dels estaments, van nàixer en la dècada de 1360, en el context dels esforços fiscals i bèl·lics exigits per la guerra dels Dos Peres. Amb tot, en aquells tres territoris ja abans s’havien donat casos de donatius generals que havien estat administrats pels representats de la comunitat política, a Catalunya i Aragó entre finals del dos-cents i principis del tres-cents i a València durant el segon terç del mateix segle XIV, segons hem vist amb cert detall ací mateix. En aquest sentit, aquella diferència cronològica inicial va estar sobretot marcada pel greu enfrontament que va haver al territori valencià entre els partidaris dels Furs d’Aragó i els partidaris dels Furs de València, que va impossibilitar durant molt de temps la concessió de donatius generals i fins i tot la mateixa aparició del concepte de «General del Regne», que només va començar a desenvolupar-se a partir de la unió foral aconseguida gràcies als acords presos en les corts de 1329-1330. En tot cas, just a partir d’aquell moment es van succeir diversos donatius aprovats i també gestionats per tots els estaments, com els de 1330-1334, 1340-1343, 1358-1360 i 1360-1362, que mostren una evolució clara cap a l’assumpció de més poder de decisió per part de la comunitat política del regne.
Així, per exemple, els dos subsidis de la dècada de 1330 i 1340 comparteixen alguns aspectes, però es distingeixen en altres. Pel que fa als primers, en aquells moments es constata que els administradors estamentals no tenien potestat per a invertir els diners de manera autònoma, sinó que havien d’atendre tothora les ordres del rei, alhora que tenien una composició representativa que diferia del que més tard es consolidaria, ja que en la pràctica es dividien en quatre grups: el de l’Església, el de la noblesa, el de la ciutat de València i el de les viles reials, possiblement perquè el reialenc en aquells moments representaria més de la meitat de la població del regne i per tal de marcar la preeminència de la capital, que llavors era l’únic municipi amb el títol de ciutat dins de l’estament reial, abans de l’elevació de Xàtiva a aquella dignitat el 1348. Quant a les diferències entre els dos donatius, val a remarcar que en el cas de 1340-1343 es van prendre mesures per tal d’assegurar que, si més no, els diners es destinaren exclusivament als usos aprovats pel General del regne, com ara fer jurar i obligar els implicats en la qüestió o triar uns comptadors propis, que eren els que finalment havien d’auditar-ne la gestió. Al mateix temps, la comissió interestamental derivada de les assemblees parlamentàries també va enfortir llavors la seua personalitat jurídica al poder accedir al guany del botí de les galeres que finançava.
Amb tot, certament, aquell camí va quedar interromput per la revolta de la Unió de 1347-1348 i els posteriors intents de Pere el Cerimoniós d’evitar l’acció mancomunada dels estaments, de manera que l’administració del primer gran donatiu general aprovat a l’inici de la guerra de Castella, el 1358, va quedar fortament controlat pels oficials reials. Per contra, a partir de l’any següent ja es va plantejar un traspàs de poders als representants dels braços i, en efecte, el donatiu de 1360 va comportar la formació d’un entramat administratiu estamental molt més complex i el desenvolupament d’un marge d’autonomia que ja anunciava el que finalment passaria el 1363 i les dècades posteriors, amb la creació i institucionalització de la Diputació del General del Regne de València, en mans de dos diputats de l’Església, dos de la noblesa i dos de les universitats reials. En tot cas, com hem vist, la seua aparició, no naixia del no-res.
_____________
1. Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat, 2963, f. 2v (22-III-1418).
2. Josep Martínez Aloy: La casa de la Generalitat del Regne de València, València, Editorial Valenciana, 1920; Ramon Ferrer Navarro i Sergio Urzainqui Sánchez (eds.): Libre de diverses ordinacions fetes per los diputats del General del Regne de València, València, Generalitat Valenciana, 2007; Laura Peris Bolta: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.
3. És el període en el qual es va centrar fonamentalment l’estudi de María Rosa Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad Valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1987.
4. No hi ha constància explícita de la condició de la reunió, però probablement, per la importància dels afers tractats, van ser, en efecte, unes corts. Vicent Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del contractualisme al Regne de València (1238-1330), Barcelona, Fundació Noguera, 2014, p. 155.
5. Vegeu, al respecte: Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón 3, 1957-1948, pp. 262-289; Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español 42, 1972, pp. 75-116; V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder…, pp. 156-160; Enric Guinot Rodríguez: «De los fueros locales al Fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia historica. Historia medieval 35 (2), 2017, pp. 37-62; Vicent Garcia Edo, «La “Costum de la ciutat i Regne de València” de 1238», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 9-22.
6. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…; ídem: Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja-Barcelona, Afers, 2016.
7. Josepa Cortés Escrivà: Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie, València, puv, doc. 64 (12-IV-1261).
8. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 165-169.
9. Novament, tot i que no hi haja constància explícita, probablement van ser unes corts, ateses les matèries tractades: ibídem, pp. 195-196.
10. Arxiu de la Corona d’Aragó (aca), Reial Cancelleria, reg. 18, f. 80r (27-IV-1271).
11. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 194-202.
12. Vegeu-ne, al respecte: V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 252-260, 268-284 i 300-305.
13. ACA, Reial Cancelleria, reg. 51, f. 9v (11-IV-1284).
14. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 326-332
15. ACA, Reial Cancelleria, reg. 55, f. 56r (1292); Vicent Baydal Sala: «“Que vengués a emparar et reebre los dits regnes e terres sues”. La naturaleza diversa de los pactismos territoriales de la Corona de Aragón a la llegada al trono de Jaime II (1291-1293)», Actas IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Llorca, Múrcia, Universidad de Murcia, 2009, pp. 27-38.
16. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 361-408, 468-476 i 552-558.
17. Luis González Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del reino (1283-1301), Saragossa, Escuela de Estudios Medievales, 1975, pp. 288-298; Manuel Sánchez Martínez i Pere Ortí i Gost (eds.): Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997; Vicent Baydal Sala: «El cabeçatge, un desconegut servei de les corts valencianes de 1301-1302», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval 18, 2012-2014, pp. 227-270.
18. José Ángel Sesma Muñoz: «La fijación de las fronteras económicas entre los estados de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media 5, 1983, pp. 141-163; M. R. Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad…; Manuel Sánchez Martínez: El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV), Vic, Eumo / Universitat de Girona, 1995; Antoni Furió Diego, Manuel Sánchez Martínez i José Ángel Sesma Muñoz: «Old and new forms of taxation in the Crown of Aragon (13th-14th centuries)», dins La fiscalità nell’economia europea (sec. XIII-XVIII). 39 Settimana di Studi dell’Istituto Internazionale di Storia Economica «Francesco Datini» di Prato, Florència, Firenze University Press, 2008, pp. 99-130.
19. Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia…».
20. ACA, Reial Cancelleria, Cartes reials, Legislació, llig. 7, núm. 18 (1330).
21. Arxiu Municipal de València (AMV), Lletres missives, 1, ff. 11r (29-VII-1334) i 16r-17r (11-VIII-1334); V. Baydal Sala: Els valencians, des de quan…, pp. 124-126.
22. Vicent Baydal Sala, «“La dita Cort General representa tot lo Regne de València”. El desenvolupament jurídic i parlamentari valencià entre 1238 i 1370», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 23-34.
23. ARV, Varia, Llibres, 583, f. 31r (29-X-1336).
24. ACA, Reial Cancelleria, Cartes reials, Legislació, Capsa 6, Lligall 10, f. 9v (9-II-1349).
25. Sobre aquest donatiu, vegeu: Manuel Sánchez Martínez: «La contribución valenciana a la cruzada granadina de Alfonso IV de Aragón (1327-1336)», dins I Congrés d’Història del País Valencià, València, Universitat de València, 1981, pp. 579-598, María Rosa Muñoz Pomer: «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi 33, 1983, pp. 85-95; María José Carbonell i Andrés Díaz Borrás: «Determinación y definición de cuentas de las Cortes de 1329 en 1332: antecedentes de la Generalidad valenciana. La fiscalidad territorial y las imposiciones locales», Anuario de Estudios Medievales 34:2, 2004, pp. 713-745; Vicent Baydal Sala: Els orígens de la revolta de la Unió al Regne de València (1330-1348), València, PUV, 2013, pp. 22-130.
26. ACA, Reial Cancelleria, reg. 480, ff. 69r-70r (10-I-1330).
27. Els retiments de comptes dels successius equips d’administradors estamentals es troben a: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, 634, ff. 57v-61 (16-II-1333), 179r-181v (28-II-1335) i 183r-186v (4-IV-1335). Van ser publicats per: M. Sánchez Martínez: «La contribución valenciana a la cruzada…».
28. Sobre els coronatges, vegeu: Esther Redondo García: «Coronatges i maridatges a la Corona d’Aragó (segles XIV i XV). El procediment administratiu dels subsidis extraordinaris», dins M. Sánchez Martínez, J. Morelló i Baget, P. Ortí i Gost, P. Verdés i Pijuan (coords.): Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: estudis dedicats a Manuel Sánchez Martínez, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2018, pp. 61-93. Quant al parlament de València de 1340 i el subsidi promés: V. Baydal Sala: Els orígens de la revolta…, pp. 175-189; la cita prové de la convocatòria reial de l’assemblea: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, f. 44r (1-V-1340).
29. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, f. 61v (2-VI-1340).
30. Totes aquelles informacions i cites a: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, ff. 61r-62v (2-VI-1340).
31. amv, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, 41 (31-XII-1342). Sobre aquella modificació del subsidi de 1340, vegeu: V. Baydal Sala: Els orígens de la revolta…, pp. 189-210.
32. No en coneixem els detalls, però en un retiment realitzat pel canvista del donatiu s’afirmava que en la seua taula, després de pagar les galeres de l’estret i les de Mallorca, havien sobrat 88.491 sous 11 diners, «segons que appar per lo compte que·ls aministradors de la dita almoyna han donat»: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional Llibres d’albarans, 640, f. 26r (6-VI-1348).
33. AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, 41 (31-XII-1342).
34. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1497, ff. 172r-184r (1-II-1347).
35. AMV, Manuals de Consell, A-6, f. 119r (24-II-1347).
36. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1540, f. 53v (20-III-1354). Sobre el finançament per separat de les campanyes sardes, vegeu: Vicent Baydal Sala: «L’aportació fiscal valenciana a les campanyes sardes de 1353-1355», dins dins M. Sánchez Martínez, J. Morelló i Baget, P. Ortí i Gost, P. Verdés i Pijuan (coords.): Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: estudis dedicats a Manuel Sánchez Martínez, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2018, pp. 21-59.
37. AMV, Manuals de Consell, A-13, mà 1ª, ff. 65v-66v (13-II-1357).
38. Sylvia Romeu Alfaro: «Aportación documental a las Cortes de Valencia de 1358», Anuario de Historia del Derecho Español, 43, 1973, pp. 385-427; María Rosa Muñoz Pomer: «La oferta de las cortes de Valencia de 1358», Saitabi, 36, 1986, pp. 155-166.
39. Totes aquelles informacions i cites es troben a: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1382, ff. 9r-13r (30-V-1359).
40. ACA, reg. 1383, ff. 229v-230r (21-X-1360). Vegeu també: Sylvia Romeu Alfaro: «Cortes de Valencia de 1360», Anuario de Historia del Derecho Español, 44, 1974, pp. 675-711.
41. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1505, ff. 82r-90r (2-VI-1360).
42. AMV, Manuals de Consell, A-14, mà 2ª, ff. 13v-14r (17-VII-1361).
