Читать книгу Dels orígens a l'abolició - AA.VV - Страница 9

Cròniques de la feina oculta: els funcionaris de la Diputació del General del Regne de València al segle XV

LAURA PERIS BOLTA

Universitat de València

L’any passat, el 2018, es varen complir sis segles del naixement de la Diputació del General del Regne de València, la llavor de la qual germinaria, amb el temps, en la Generalitat Valenciana. El que en el seu origen es va idear com una institució fiscal ha esdevingut ara per ara un arreplec de les institucions valencianes més importants, que constitueixen en conjunt un símbol de l’autogovern valencià. Actualment ja no compta amb les mateixes funcions que l’homòloga original, com tampoc està dotada de la mateixa estructura burocràtica. Filla de la seua època, la Diputació del General ha representat un reflex fidel de les vivències de la societat valenciana, des del moment de la creació, al segle d’or valencià, passant per la seua dissolució al segle XVIII com a conseqüència dels decrets de Nova Planta, fins la seua recuperació l’any 1982 com a Generalitat Valenciana amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Les seues funcions han anat mudant amb el pols polític de l’època i l’ordre intern de la institució n’ha seguit el camí a pas lent, però ferm: un ésser viu adaptant-se a l’entorn, generació rere generació. Els canvis subtils s’aprecien des de la distància que proporcionen els anys i assenyalen com llànties l’evolució de la Diputació, des de la creació com una comissió depenent de les corts, fins a la conversió en el conjunt d’institucions executives valencianes, on s’inclouen les mateixes corts que l’originaren. En el present treball perfilarem aquells canvis que es produïren al si de la Diputació del General del Regne de València durant el primer segle d’existència, parant especial atenció als rostres que conformaven la seua realitat quotidiana: el funcionariat. Amb l’anàlisi de les funcions de cadascun dels components de la institució, ens serà possible percebre l’esbós de les actuacions de la institució i el rerefons de la seua influència real en el segle XV valencià.

Sis segles de vida demanarien una àmplia producció historiogràfica al respecte, que en la realitat s’ha vist tradicionalment truncada per l’escàs interés que ha suscitat la institució. No han sigut sinó notables excepcions les que han mantingut en la memòria dels valencians i les valencianes l’existència de la Diputació del General del Regne de València durant tant de temps, àdhuc després de la seua desaparició. Devem a aquestes interessants contribucions la reivindicació de la institució al segle XX i de les quals la celebració del congrés internacional La veu del regne en fou el corol·lari.¹ Sumat a aquelles destacades obres inicials, esforços com el present persegueixen dotar d’un paper protagonista una institució tradicionalment apartada dels focus dels debats.² Serà objecte del nostre treball contribuir a allò que es va iniciar amb La veu del regne: cobrir els blancs de la història de la institució i aportar llum sobre la seua consolidació.³ Des del naixement l’any 1418, fins a finals del segle XV, la Diputació del General del Regne de València aniria canviant el funcionament intern, adequant propostes i descartant desencerts, que n’afermarien l’estructura i en garantirien la supervivència durant els segles posteriors.

1. La independència de la Diputació del General del Regne de València

Entre els anys 1362 i 1363, en plena guerra dels Dos Peres, reunides les corts a Monsó, es va pactar la recaptació d’un nou impost indirecte per a fer front al subsidi que responia a les exigències econòmiques del monarca. Aquest nou impost indirecte rebia el nom de generalitats⁴ pel seu caràcter total, perquè no admetia exempcions de caire personal. Açò es traduïa en el fet que ni tan sols el rei, almenys amb la llei a la mà, podia lliurar-se de pagar l’impost. L’aprovació de les generalitats, a més a més, exigia la designació d’una comissió de diputats de les corts per administrar-ne i gestionar-ne la recaptació. D’aquelles primeres convocatòries, que s’extingien una vegada es complia el propòsit inicial, va sorgir la necessitat de perpetuar-ne les funcions a mesura que les exigències reials hi augmentaven, però sempre i quan es respectaren els interessos de les corts, que defugien el control de la monarquia. Aquestes trobaren en la institucionalització de les comissions la fórmula adient. Aprofitant l’avinentesa de la recaptació de l’impost, la Diputació del General del Regne de València es va convertir en una institució independent de les corts, un fet que facilitava l’entrada en escena de l’autogestió de l’impost i n’eliminava l’obligatorietat de retre comptes tant al conjunt de diputats, com al rei.

El dia 22 de març de l’any 1418 els tres estaments del Regne de València es reuniren al convent de Sant Doménec de la ciutat de València amb el propòsit d’elegir en votacions els qui serien els primers sis diputats de la Diputació del General, així com l’esquelet essencial del seu cos burocràtic.⁵ Sis diputats i sis jutges comptadors (dos per estament respectivament), tres clavaris, tres administradors (un per estament), un escrivà i un assessor en lleis constituïren els primers funcionaris de la Diputació del General del Regne de València. Pel braç eclesiàstic eixirien guanyadors de les votacions els diputats Hug de Llupià, bisbe de València, i Romeu de Corbera, mestre de Montesa, els jutges comptadors Jaume Roca, per l’orde de Calatrava, i Berenguer Domenge, comanador major de Montesa, l’administrador Gil Sànchez Muñoz, canonge de la seu de València i el clavari Pero Fernàndez, comanador de Montalbà. Tant la baixa noblesa com els grans llinatges elegirien com a representants del braç militar Alfons d’Aragó, duc de Gandia i el cavaller Lluís Carbonell com a diputats, el jove Jaume Escrivà i Joan Pardo de la Casta com a jutges comptadors, Jaume Romeu com a administrador i el cavaller Joan de Sant Feliu com a clavari. Finalment, les ciutats i viles del braç reial votarien pels següents representants: els diputats Bernat Joan, ciutadà de València, i Bernat Costejà, d’Alzira, Daniel Mascaròs com a clavari reial, Bernat Abrí com a administrador reial i Joan Ferrando i Genís Silvestre com a jutges comptadors pel braç reial.⁶ Eren homes amb noms i cognoms coneguts a la València de principis de segle i amb ambicions polítiques que veien en el seu servei a la Diputació una oportunitat per a les seues carreres. D’aquesta manera, garantint la reelecció dels càrrecs a la fi del primer trienni l’any 1422, la institució guanyava oficialment el seu caràcter permanent, que no perdria fins a l’abolició dels furs i la dissolució de la Diputació amb els decrets de Nova Planta.

2. Cròniques de la feina oculta

La Diputació del General del Regne de València va ser concebuda en actes de les corts com un instrument fiscal del rei i dels mateixos estaments. Sota aquesta premissa, l’activitat de la institució no tenia cap misteri més que aquells que suscitaren els arrendaments, anuals o triennals, dels drets de les generalitats i la recaptació final d’aquests. La realitat, però, era una altra. La funció fiscal, que havia justificat la creació de la Diputació, va quedar relegada molt aviat a un segon pla. Per davant, hi va prendre forma quelcom que emmanillaria la institució i, alhora, en permetria la pervivència, defugint la dalla dels decrets de Nova Planta durant unes dècades. Parlem, és clar, del deute de la institució en les seues dues manifestacions: el deute públic que es va emetre per a fer front a temps a la liquidació del subsidi i el deute històric que la Diputació va contraure per tal de pal·liar els efectes del primer. Aquells funcionaris del primer trienni es van veure obligats a girar cap a altres alternatives, per una altra banda ja ben esteses a la ciutat de València. Al capdavall, una institució que s’havia ideat com una gestora fiscal, es va convertir en una de les principals institucions a emetre deute públic o deute reial, fins al punt de constituir un dels tres pilars del regne, al costat del municipi de València o la Batllia General. El mercat del crèdit que es va crear al voltant de l’emissió del deute de la Diputació del General va arrelar a la ciutat de València i altres indrets de la Corona d’Aragó i va començar a nodrir-se especialment de les contribucions de les elits urbanes.

El volum ingent de sous que movia la Diputació del General va ballar durant el segle XV entre les oneroses quantitats de cinc-cents mil i vuit-cents mil sous⁷ anuals. Una xifra gens menyspreable si la comparem amb el municipi de València.⁸ La institució necessitava, per tant, una gestió responsable dels recursos, que garantira el compliment dels terminis del subsidi, però també que donara confiança als creditors amb les liquidacions dels deutes i el pagament de les pensions censals, i que portara endavant una estratègia financera conscient que impedira la fallida de la institució i, com a mínim, n’estabilitzara el deute històric. Aquesta feina, oculta a ulls vista, va ser portada a terme amb diligència pel funcionariat de la institució, des de la seua cúspide jeràrquica, fins el treballador més eventual.

Tota història d’una institució s’enceta pel seu govern. La Diputació, que temps enrere havia sigut una comissió de diputats de les corts, havia guanyat en estructura, recursos i independència. Aquells sis diputats inicials esdevingueren l’executiu de la Diputació del General. Hi figuraven dos diputats per estament, que eren elegits cada tres anys per part dels braços respectius. Constituïen la màxima autoritat al si de la Diputació i la seua funció principal personalitzava la mateixa que la institució a la qual pertanyien: la gestió i administració del subsidi al rei. De la mateixa manera, gaudien també de la independència respecte a altres poders, sempre que compliren les obligacions que el càrrec comportava, i sobre les quals s’assentava tant la seua credibilitat personal, com la de la Diputació del General. En les reunions periòdiques dels diputats, s’aprovava tota decisió que implicara un moviment econòmic o de recursos humans, des de la compra d’un llibre i la contractació d’algú perquè hi passara «ab bons spais i de bona letra» tots els censals del General, fins a l’ordre pública contra els morosos de la Diputació, passant per la convocatòria de subhastes i crides o contractacions concretes. També s’hi discutien algunes demandes del rei, que solia escriure a la Diputació del General per sol·licitar notícies sobre l’estat de la institució, segurament per comprovar si podia demanar més diners dels que el subsidi cobria.

Es feien càrrec, d’aquesta manera, de les funcions representatives de la institució, que acompanyaven de facto el càrrec de diputat. Eren els receptors de les lletres missives, les quals debatien i responien en acta de provisió, i mantenien correspondència sovint amb el rei i amb la reina, especialment amb aquesta última,⁹ així com amb institucions de la ciutat de València, del regne o d’altres territoris. Els assumptes tractats en les dites missives versaven adesiara sobre notícies d’interés general per al Regne de València, més sovint sobre conflictes a les fronteres fiscals, o, fins i tot, sobre alguns funcionaris que no complien les seues funcions i als quals se’ls havia de cridar l’atenció en unes lletres missives que passarien a la posteritat.

Els diputats eren elegits per procediments diferents en funció del braç al qual pertanyien. En l’elecció dels diputats del braç reial, el primer era elegit pels jurats de la ciutat de València, i el segon pels jurats de la ciutat o vila reial que ostentara aquell trienni l’anomenat «ofici de Diputació». Quant als diputats del braç militar, el sistema de sac i sort regia els resultats. Una mica més complexa era la selecció dels diputats corresponents al braç eclesiàstic: aquests eren escollits de la mà dels diputats ixents, la qual cosa es tradueix merament en el sistema de cooptació, on, a falta de notòries excepcions que no es donen en el segle XV, un diputat havia de correspondre al clergat secular i l’altre al clergat regular.¹⁰

En el segon escaló de la jerarquia de la Diputació del General del Regne de València, hi ha el cos dels oficials, que es trobava format pels administradors, els jutges comptadors i els clavaris. Aquests tres càrrecs no gaudien de l’autoritat executiva dels diputats, però estaven tan submergits en la quotidianitat de la institució, que les seues decisions diàries podien influir dràsticament en el seu esdevenir.

En el cas dels administradors del General, la funció principal consistia en la supervisió dels arrendaments dels drets de les generalitats. Tenien potestat jurisdiccional, pel que exercien com una mena de jutges respecte a la recaptació fiscal, i s’encarregaven de resoldre en un tribunal presencial a la seu de la Diputació totes aquelles qüestions que pogueren sorgir amb els arrendataris. Com que aquesta justícia era requerida també fora de la ciutat de València, els administradors nomenaven subdelegats que impartien la justícia en nom seu arreu del territori valencià. Els nuclis urbans on se solia designar un subdelegat d’administrador solien esdevenir punts de referència per a la Diputació del General i solien ser viles o ciutats amb activitat comercial notòria o econòmicament actives durant els anys anteriors a la designació d’un subdelegat. Ademús, Dénia, Gandia, Morella, Oriola, Sogorb o Xàtiva foren alguns dels emplaçaments on hi havia destinats subdelegats dels administradors. Aquests eren, sovint, antics arrendataris dels drets de les generalitats o homes que veien en el càrrec una oportunitat d’encetar un cursus honorum que els portara fins a la ciutat de València. Resulta ben obvi, una vegada observades les funcions dels administradors, com de fina era la línia que dividia les potestats d’aquests de les dels diputats, que no estarien mancades de conflictes.

Els tres clavaris, un per cada braç, tenien a les mans la incommensurable tasca de portar els comptes de la institució. Vetlaven per l’equilibri de les finances de la Diputació, i els atribuïm l’estratègia conscient que hi ha al darrere d’aquesta. Percebien a nom seu els ingressos en representació de la institució i n’efectuaven personalment tots els pagaments. La seua comesa diària estava detallada als llibres de clavaria, en què es registrava diàriament, entrada per entrada, tot moviment financer que es fera per part de la institució i dels clavaris durant l’exercici anual.

L’última pota del cos dels oficials la formaven els jutges comptadors o comptadors del General, els quals fiscalitzaven la tasca dels clavaris. Mitjançant la comparativa dels llibres d’albarans i els llibres de clavaria, tenien l'última paraula per a l’aprovació de les finances. Si algun moviment no superava la seua inspecció, tenien la potestat de bloquejar-lo i demanar-ne la impugnació, si ho consideraven menester.

Al tercer esglaó es presentaven els oficials menors, és a dir, tots aquells funcionaris que exercien les tasques necessàries per al correcte funcionament del dia a dia de la institució, però sense exercir-hi un poder de decisió notori. Com hem dit, els diputats eren els encarregats directes de fer-ne les designacions, que eren, d’altra banda, de caràcter vitalici, motiu pel qual era de gran importància la persona elegida: sovint era un home de confiança, amb vincles familiars amb algun oficial o diputat.

Entre aquests oficis es trobaven els escrivans dels administradors i els escrivans del General, notaris que registraven tot allò que ocorria al si de la institució en els llibres de clavaria, els llibres de provisions o d’actes, els llibres d’albarans, o els llibres de les ordenacions, per posar-ne alguns exemples. En segon lloc, l’advocat del General s’encarregava de l’assessorament a la Diputació del General en matèria legal i jurídica. Sabem que no tenien prohibit, com altres oficials, participar del mercat del crèdit de la institució. És el cas, per exemple, de Gabriel Palomar, que va exercir com a advocat de la institució durant més de tres dècades, concretament des de l’any 1422 fins el 1455, anys durant els quals va ser creditor de la institució, amb excepció del trienni que va del 1425 al 1427, que va resultar elegit com a diputat pel braç reial. En tercer lloc, el cas dels porters o verguers és dels més interessants de la institució, atés que les seues atribucions canviaven segons les necessitats diàries, i aquestes podien anar des de meres tasques de missatgeria, fins a la compra de materials d’escrivania, l’exercici de les quals exigia la gestió d’una petita partida amb la vigilància constant del clavari. Tot i que rebien un salari anual de caràcter ordinari, sovint cobraven també per tasques extraordinàries, que compartien amb altres porters o verguers contractats puntualment. Per últim, valdria la pena mencionar el càrrec del síndic del General, del qual a penes tenim constància al segle XV. Va ser creat l’any 1457 amb una altra denominació, i cal esperar l’any 1474 perquè el cavaller Lluís Mascó fos designat com a primer síndic.¹¹ Aquest nomenament suscitarà un extens debat entre els diputats l’any 1476, arran de la necessitat d’un càrrec de caràcter ordinari, tenint en compte que les funcions i les retribucions que hi corresponien eren extraordinàries. Finalment, es desestimarà la proposta de revocació de Lluís Mascó com a síndic, i s’hi aprovarà un salari amb efectes retroactius, des que va començar a exercir com a síndic. Aquell debat, si més no, va servir per assentar les funcions del síndic del General, que se sustentaven en la premissa de la necessitat de «defendre los drets del dit General».¹²

D’aquells oficis, com els porters, que es contractaven per a ocasions extraordinàries, en trobem més, com els notaris que ajudaven els escrivans oficials de la institució, normalment amb alguna tasca copiosa que superava els quefers diaris dels oficials, com passar algun llibre a net, o prendre compte d’alguna reunió a la qual l’oficial en qüestió no poguera assistir. L’hoste de correus és un altre ofici que apareix sovint recollit en la documentació de la institució i que no era sinó un intermediari entre els missatgers. Solia exercir-lo un hostaler, que recollia les missives de la institució i les repartia posteriorment al missatger encarregat de portar la documentació.

Els corredors eren una figura estesa en la València medieval i participaven de diferents activitats econòmiques. Eren contractats per la Diputació del General per a recórrer els carrers de València, per a subhastar els drets dels arrendaments, en el cas dels corredors de coll, de gola o de trompeta, o per a exercir d’intermediaris entre els partícips del mercat del crèdit –creditors habituals o possibles clients nous– i la institució, en el cas dels corredors d’orella.

Com sol passar en l’estudi de les institucions medievals, malgrat la fiscalització de les despeses, posseïen una activitat més àmplia que aquella que es recollia anualment als llibres. Molts pagaments es registraven anys després d’haver-se efectuat, especialment aquells derivats de les despeses extraordinàries, la qual cosa es traduïa en una petita economia submergida de la institució que podia passar desapercebuda temporalment. Les contractacions menors es registraven amb conceptes genèrics i, en el cas destacat dels contractes d’obres, podien arribar a una quantitat major que la que se solia pagar. És evident, a més, que a mesura que passaren els anys i la institució es va consolidar, la vigilància de les finances es va relaxar en alguns triennis i alguns funcionaris n’aprofitaren l’avinentesa. Però la inconsistència intermitent de la fiscalització de la institució depenia de les persones que n’estaven encarregades i amb la renovació que es feia cada trienni, arribava una nova oportunitat per a la correcta disposició financera de la Diputació. Així, l’any 1430 el clavari ixent Guerau Bou, «per los nobles e honorables comptadors del dit General en lo retiment del compte del segon any de la mia administració de la dita claveria»¹³, va ésser condemnat a restituir i tornar 11.265 lliures, 17 sous i 7 diners com a resta del compte administrat per ell l’any anterior.

No era, però, la tònica habitual de la institució, sinó, més aviat, anècdotes esporàdiques que alimentaven un suposat ideal de mala praxi del funcionari en l’imaginari col·lectiu i que reforçaven al seu torn la fiscalització per part dels jutges comptadors envers les finances de la institució fins a un alt nivell de detall.

3. Encerts i desencerts

Tot plegat, una vintena de funcionaris conformaven l’esquelet burocràtic de la Diputació a principis del segle XV. L’estructura que es presentaria el 1418 veuria alguns canvis subtils. Una vegada que s’inicià el curs de la institució, s’evidenciaren per primera vegada les dinàmiques funcionals i s’assentaren les adscripcions de cada càrrec.

A partir de les corts de 1428, es faria el primer pas en el camí de la consolidació de la institució i, en especial, de la seua organització interna. Els diputats varen ser els primers a veure augmentades les atribucions, a més d’aquelles de caràcter executiu i aquelles que tenien de facto com a representatives. Per tal d’exercir correctament la seua funció d’administrar el subsidi, es va decidir que foren l’única autoritat per a l’aprovació final de les despeses corrents de la Diputació del General, així com per a aprovar les transaccions financeres i econòmiques necessàries. Aquestes incloïen les relatives a l’emissió de deute públic, com, per exemple, les emissions de censals i altres operacions creditícies. A més a més, consolidaren la seua autoritat executiva al si de la institució amb l’atorgament de la potestat de designació dels oficials, tals com l’escrivà, l’assessor o advocat i el síndic, així com els salaris ordinaris d’aquests. Per últim, els va ser concedida «la jurisdicció privativa […] sobre los béns del General, en la qual no poden ésser impedits en manera alguna» per part de les corts, el que es podia traduir en la competència d’arrendament de les generalitats per exigir-les mitjançant qualsevol via i procediment i supervisar-ne la recaptació.¹⁴

L’organització interna dels clavaris també es veuria afectada amb el pas dels triennis. Ben aviat es va evidenciar que l’exercici diari de l’ofici venia de la mà del clavari reial i que els dos clavaris restants, l’eclesiàstic i el nobiliari, bé per condició o bé per les vicissituds del mateix càrrec, eren més aviat figures nominals. La gratuïtat de comptar amb tres clavaris també va propiciar la promoció del clavari reial com a clavari rebedor de les pecúnies del General, i va relegar els altres clavaris a la pràctica desaparició en els segles següents.

L’any 1485 sorgiria oficialment el càrrec d’ambaixador del General, que a efectes pràctics fins aleshores l’havia exercit algun dels oficials de la institució. El càrrec cauria sobre l’esquena de Lluís Crespí de Valldaura, un cavaller de València que ja havia sigut en el trienni anterior clavari nominal pel braç militar i que exerciria a partir del 1486 com a diputat del General. El «cavaller embaxador» va ser l’encarregat de portar el dia 1 de febrer dues cartes instructives al rei Joan II en representació de tota la Diputació del General. Donada la gran importància de les missives, els diputats es decantaren per exercir pressió públicament i encomanaren als porters de la institució, Francesc Nicolau i Guillem Ferrols, que convocaren per a l’endemà, a les dues de la vesprada, a la porta de la seu de la Diputació tots els creditors de la institució «e altres persones pregant a aquelles vullen venir a la Casa de la Deputació per acompanyar lo dit magnífich embaxador, segons és acostumat», atés que aquest anava a encetar el seu viatge per lliurar les missives al rei, tot just després de dinar. Així fou, segons va prendre relació l’escrivà de la Diputació del General, que es varen reunir cent cinquanta persones, entre les quals hi havia alguns dels oficials de la institució que havien d’acompanyar Lluís Crespí de Valldaura en la seua eixida de la ciutat. El seguici va partir de la seu de la institució, va recórrer el carrer de Cavallers, el carrer de la Bosseria, va travessar la plaça del Mercat i va enfilar el carrer de Sant Vicent fins el monestir del mateix nom. Ja fora de la ciutat, acomiadaren l’ambaixador de la Diputació del General pregant pel seu bon viatge fins que arribara a trobar-se en presència del rei.¹⁵

Els oficis també canviaven amb les vides de les persones que els exercien. I tal n’era la implicació que, sovint, s’hi formaven nissagues. Membres de la família Artús van ser contractats com a corredors de trompeta al llarg de quasi tot el segle XV. Francesc Escolà pare i Francesc Escolà fill també es repartiren els oficis d’escrivans dels administradors i del General respectivament des de pràcticament el moment del naixement de la institució, fins a la mort del pare, moment en què la seua tasca seria assumida pel fill fins a principis de la dècada de 1440. A partir d’aleshores, es va abandonar la denominació d’escrivà del General, amb una excepció molt puntual. El següent escrivà de la institució, Jaume Coll, seria conegut solament com a escrivà dels administradors durant els vint anys que exerciria l’ofici.

Els canvis en les designacions dels subdelegats dels administradors també ens serveixen per esbossar la influència de la Diputació al territori del Regne de València, que solia coincidir amb les fronteres fiscals dels drets de les generalitats i que venien delimitades pels termes de Guardamar i Oriola pel sud, Morella pel nord i Ademús per l’oest. Però, per una altra banda, el mercat del crèdit superava aquests confins i arribava enllà del Regne de València, comptant amb creditors de territoris com Barcelona, Sicília o Navarra. L’evolució dels nomenaments dels subdelegats manifesta que la Diputació va tendir durant el curs del segle XV a replegar i concentrar l’àrea d’influència al voltant de la ciutat de València, on se centralitzava un mercat del crèdit, públic i privat, cada vegada més potent, els agents principals del qual eren els mateixos oficials de la Diputació del General.

Els jurats de València i els oficials de la Diputació del General compartien més que un cursus honorum similar que bescanviava les institucions alternativament: eren creditors d’ambdues institucions i, al mateix temps, els responsables de les estratègies financeres d’aquestes. L’elit urbana de València, la que hi habitava o la ciutadana, teixia el mercat del crèdit de la ciutat per al seu propi benefici i usava l’emissió del deute públic de la Diputació i, en major mesura, del municipi per a portar-ho a terme. Amb els censals naixia un nou tipus de renda periòdica, percebuda a manera de pensió, i de caràcter perpetu sempre i quan ambdós, institució i creditor, així ho desitjaren. L’èxit fou rotund. Per una banda, la xarxa clientelar més concèntrica estava assegurada des d’un primer moment. Per l’altra, un dels principals atractius del censal és que el seu carregament no exigia un mínim pecuniari, per la qual cosa ràpidament es va estendre entre la resta de la societat valenciana. La Diputació del General obtenia liquiditat amb el carregament d’un censal de centenars de lliures o d’uns milers de sous i, d’aquesta manera, corregia d’urgència la seua situació financera. Tot i això, resulta evident que la situació era insostenible, però els esforços de la institució per fer front al pagament de les pensions en la data pertinent varen atorgar-li el prestigi adequat per motivar la benvinguda anual de nous clients. La Diputació del General encara era una institució jove, de poc més de dues dècades de vida, quan els carregaments i els quitaments de censals constituïen quantitats bessones.

Què passava, aleshores, quan s’aprovaven en corts nous subsidis al rei? Els funcionaris de la Diputació del General contactaven amb els creditors de la institució i feien un esforç extraordinari de conscienciació que es pot percebre en tota la documentació del període. És clar que en una situació de conflicte bèl·lic tota campanya de conscienciació havia de ploure sobre mullat. De qualsevol manera, la resposta social solia ser molt positiva. L’any 1430, per exemple, els diputats manaren al clavari Guerau Bou que la quantitat total que es percebera dels drets del General es destinara a «sguart de la guerra, que en lo dit present any és entre lo molt alt senyor Rey de una part e lo Rey de Castella de la part altra». Així, quinze mil cinc-centes setanta-una lliures, setze sous i vuit diners foren destinats als afanys de la guerra. Anys després, l’infant Joan, rei de Navarra, encara recordaria l’esforç de la Diputació del General en el conflicte contra Castella i tindria en estima la institució com una font d’ingressos fiable. Però, els conflictes bèl·lics solien comportar també despeses extraordinàries a una institució que naixia amb l’aigua al coll. Mentre Guerau Bou enviava els milers de lliures al rei Alfons, el mestre de l’orde de Montesa, diputat del General llavors, tornava a poc a poc un deute de cinc-cents florins en concepte de despeses de guerra, aprovat a les corts de Sant Mateu de l’any anterior, que li havien sigut prestats quan era capità del regne perquè els invertira en «escoltes e altres coses necessàries».¹⁶

4. La veu del regne

Sí, la Diputació va esdevenir un instrument útil per a la Corona i complia el seu propòsit original. I, encara anava més enllà, amb l’establiment de vincles polítics amb altres institucions, com les homòlogues diputacions del General de Catalunya i Aragó, amb les quals debatia adesiara sobre les fronteres comercials o les relacions institucionals amb el monarca.

Si les negociacions no arribaven a bon port, els diputats i la resta del cos d’oficials no es trobaven exempts de polèmiques, tant a títol institucional com personal. No era estrany que a vegades es recorreguera a la figura d’un mediador extern per arribar a acords, o, fins i tot, que els mateixos diputats del General actuaren com a tals. Sovint trobem algunes lletres missives en què la Diputació intervé en afers de la Corona i altres institucions, que no atenyien estrictament les seues competències, però que de facto estaven pròximes als seus interessos, com solien ser una part dels assumptes comercials o financers. Els diputats també acostumaven a ser consultats sobre aquestes matèries, com a entesos en aquestes i per l’autoritat que hi exercien.

La relació dels funcionaris de la Diputació amb els governs d’altres municipis, en canvi, solia ser majoritàriament fructífera. El cas d’Oriola crida l’atenció per l’arrendament per part dels jurats de la vila dels drets del tall de drap d’Oriola i Guardamar en el trienni del 1428. Dues-centes divuit lliures i quinze sous que suposaven un preu barat a canvi de la gestió de l’impost al seu propi domini.

En l’àmbit intern, les decisions menys polítiques dels diputats, és a dir, aquelles que cobrien l’activitat diària de la institució, solien ser preses en consensos sense un debat massa extens. Ara bé, per tal que la convocatòria de tota reunió dels sis diputats del General fora vàlida havia de comptar amb almenys un representant de cada braç, fora el diputat oficial o el seu subdelegat mitjançant una carta tramesa prèviament. Els acords, a més, s’havien de prendre per la major part dels diputats, la qual cosa es traduïa en l’obligatorietat d’un mínim de quatre diputats presents a la sala del primer pis de la casa de la Diputació, on se solien «ajuntar», perquè la votació tinguera validesa. De fet, no són poques les reunions on només hi és present aquest nombre de diputats registrats com a assistents i acostumen a ser els segons diputats dels braços eclesiàstic i nobiliari respectivament els que més s’hi solen absentar. A vegades, per pal·liar la falta d’algun assistent, les reunions es podien allargar diversos dies. Açò solia ocórrer quan sorgia la necessitat imprevista de convocar algun oficial i que aquest no es trobara a la ciutat de València.

Què implicava, llavors, per als funcionaris de la Diputació del General del Regne de València exercir com a tal? Una anàlisi prosoprogràfica ja ens ha evidenciat que gestors i clients coincidien en les elits urbanes de València. Però alguns dels noms propis dels diputats del segle XV destaquen per sobre dels altres: crida l’atenció que en la relació del funcionariat hi ha ciutadans amb àmplies carreres polítiques al regne,¹⁷ com Nicolau Valldaura, o nobles poderosos com els Pardo de la Casta. Fins i tot, hi trobem Alfons de Borja, poc abans de convertir-se en el papa de l’Església Catòlica, Calixte III, el dia 8 d’abril de 1455, tal com recull la relació dels diputats d’aquell any. El bisbe de València, el mestre de Montesa o els grans representants de la noblesa i de les ciutats reials eren elegits diputats i oficials de la Diputació del General any rere any, fet que inevitablement dotava la institució d’un prestigi nominal considerable, de cara a la societat i també a l’hora de negociar externament. Però aquests grans homes no solien tenir el temps disponible per a complir amb diligència les atribucions dels càrrecs. Per aquesta raó, la major part de diputats comptava amb substituts, a vegades designats oficialment com a subdelegats, que arribaven a cobrar en nom seu. D’aquesta manera, el bisbe de València solia ser substituït en les reunions dels diputats per algun canonge de la seu; el mestre de Montesa, per priors; els nobles, per donzells, i els ciutadans hi empraven familiars o amics. Les substitucions eren habitualment d’un any, en ocasions quasi tot el trienni i, si moria, fins que es renovaren els càrrecs, com va ser el cas de Lluís Carbonell, un dels primers diputats de la institució, que no va poder acabar en vida la legislatura, o Miquel Pujades, un altre noble que va morir només ser elegit com a diputat. El ja anomenat anteriorment Nicolau Valldaura va substituir durant el primer any de trienni Pere Lleixà, però no va percebre la totalitat del salari, que es va haver de repartir amb l’hereu d’aquell, Llop Lleixà, en concepte del sou de tres mesos i deu dies que li corresponien al seu pare pel temps que havia arribat a treballar com a administrador del braç reial.

Per l’assiduïtat de les reunions i l’assistència a aquestes, pareix que el repte principal que jugava en contra de l’exercici dels diputats, en particular, i dels oficials de primer grau, en general, era la distància geogràfica i la impossibilitat de compaginar una vida lluny de València amb una institució bastant centralitzada en la capital del regne. Malgrat la designació dels subdelegats dels administradors, aquesta no pot ser percebuda de cap manera com un argument de la manifestació de la voluntat per part de la institució d’aproximar-s’hi políticament i d’eixamplar la magnitud del seu mercat creditici. Aquesta només responia a la necessitat de supervisar i exercir la justícia allà on s’arrendaren els drets de les generalitats. Tot i així, podem considerar que els càrrecs a la Diputació del General gaudien de cert prestigi perquè s’assolien després de dilatades carreres polítiques i solien ser com un colofó d’aquestes amb serveis al rei. El salari no ens pareix motiu d’especial motivació per a ingressar en el cos d’oficials de la Diputació, però vists els plets que podia haver-hi, no el menystindrem. Els diputats podien percebre fins a mil sous anuals, quantitat que fou igualada en alguns anys del segle XV per la rebuda per l’advocat i el porter. Atesa la responsabilitat de la comesa encomanada que tenien, així com la magnitud de la seua tasca diària, que els obligava a estar a peu de la taula de canvi registrant-hi albarans, el clavari era l’oficial que més cobrava: un total de mil cinc-cents sous anuals. La resta d’oficials van veure com variaven els salaris a mesura que s’aproximava el final de segle, però tots els jornals oscil·laven al voltant dels cinc-cents sous anuals. Els salaris solien ser retinguts en cas de sospita de mala praxis o haver de ser reemborsats si aquesta es confirmava. De la mateixa manera, no és del tot pejoratiu per a la institució que ens hagen arribat notícies anecdòtiques de robatoris de les arques de la Diputació,¹⁸ perquè això és una mostra que, almenys quant als casos més cridaners, la tasca fiscalitzadora dels jutges comptadors conjuntament amb la de la resta d’oficials, hi funcionava.

Es podria afirmar que el funcionariat de la Diputació del General del Regne de València comptava amb un dia a dia laboral tan plàcid com es podia permetre, però amb àpexs d’activitat regulars, com, per exemple, quan eixien a subhasta els drets d’arrendament o els censals, quan s’havien de saldar les pensions de censals o quan el context polític de l’època posava en joc exigències extraordinàries. Fet i fet, l’autogestió conscient per part dels diputats i els oficials de la Diputació permetia la contenció de futurs imprevistos i altres contingències.

Les corts i diversos reis confeccionaren, en un procés que va abastar vora un segle, el que el 1418 s’oficialitzaria com a la Diputació del General del Regne de València amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim. Sota el seu mandat i, posteriorment, durant el regnat del seu germà Joan II, la institució es consolidaria com un instrument fiscal valuós. Però serien els funcionaris, les persones que habitaven la Diputació i la dotaven de complexitat, els qui l’adaptarien al context canviant de la València medieval i la convertirien en una de les institucions més poderoses i influents del segle XV.

Bibliografia

BERNABEU BORJA, Sandra: «L’oligarquia municipal de la ciutat de València durant el regnat d’Alfons el Magnànim i Joan II (1416-1479)», dins P. Iradiel Murugarren, G. Navarro Espinach, D. Igual Luis i C. Villanueva Morte (coords.): Identidades urbanas. Corona de Aragón - Italia. Redes económicas, estructuras institucionales, funciones políticas (siglos XIV-XV), Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2016, pp. 93-113.

CAMARENA MAHIQUES, José: «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», Anuario de Historia del Derecho Español, 25, 1933, pp. 529-542.

CARRERES ZACARÉS, Salvador: Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencia (1308-1644), València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1930.

CASTILLO DEL CARPIO, José María: La Generalitat valenciana durante el siglo XVI: su estructura burocrática, sus competencias y sus hombres, València, PUV, 2013.

ESCOLANO, Gaspar Juan: Década primera de la historia de Valencia, València, Universitat de València, 1972.

FURIÓ DIEGO, Antoni: «Deuda pública e intereses privados. Finanzas y fiscalidad municipales en la Corona de Aragón», Edad Media: revista de historia, 2, 1999, pp. 35-80.

GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente: Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio, València, Universitat de València, 2002.

MÓRA DE ALMENAR, Guillem Ramon: Volum e recopilació de tots els Furs e actes de Cort que tracten dels negocis y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la ciutat y regne de València, en execució del Fur 83 de les Corts del any MDCIIII, València, Diputació, 1625.

MUÑOZ POMER, María Rosa: Orígenes de la Generalidad valenciana, València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «La consolidación de la Generalidad valenciana: élites y deuda pública», dins M. I. Falcón Pérez (coord.): El compromiso de Caspe (1412), cambios dinásticos y constitucionalismo en la Corona de Aragón, Saragossa, Ibercaja - Diputación General de Aragón, 2013, pp. 560-570.

PERIS BOLTA, Laura: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

_____________

1. Parlem d’obres com Llibre de memòries (1308-1644), Década primera de la historia de Valencia, de Gaspar Juan Escolano, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia, de Martínez Aloy o l’article de Camarena Mahiques «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», totes aquestes detalladament analitzades per María Rosa Muñoz Pomer a la seua tesi doctoral (Orígenes…, 1987), conjuntament amb les principals contribucions historiogràfiques dels últims segles, l’àmplia revisió de les quals demostra clarament que la institució no va despertar un interés substancial en la literatura foral, ni tampoc durant els segles posteriors. A més a més, a partir dels decrets de Nova Planta, aquesta ja escassa producció literària es veuria reduïda a l’anècdota, doncs en paraules de la mateixa Muñoz Pomer, «el centralismo de la nueva dinastía lógicamente no favorece la exaltación de la historia e instituciones de la época foral». Seria a partir del sorgiment del romanticisme al segle XIX que es tornarien a produir treballs originals al respecte de la institució de la Diputació del General, com les ja anomenades obres de Martínez Aloy i Camarena Mahiques, que servirien com a base de les contribucions del segle XX. Tot i així, l’obra pilar sobre la Diputació del General del Regne de València és la dita tesi doctoral de Muñoz Pomer, que va concretar els difosos orígens de la institució i va oficialitzar l’any 1418 com el tret d’eixida de la seua existència.

2. A diferència del que trobarem per a l’època moderna, hi ha hagut una manca de produccions relatives a la història institucional medieval per al Regne de València.

3. La tesi de Muñoz Pomer defensada l’any 1987 i l’obra de Castillo del Carpio publicada a PUV el 2013 suposen les dos contribucions recents més importants respecte de la institució, tant pel volum d’informació original aportat, com per la seriositat de les propostes. Tanmateix, al tractar la primera els orígens de la Diputació del General del Regne de València fins a la seua institucionalització l’any 1418 i la segona, l’estructura burocràtica de la institució durant el segle XVI, ens trobem amb un buit temporal que ocupa quasi tot el segle XV. Vegeu Muñoz Pomer, Orígenes…, i Castillo del Carpio, La Generalitat…

4. Vegeu Laura Peris Bolta: Els orígens i desenvolupament, p. 44. Les generalitats gravaven el consum de productes de mercaderies a l’interior del Regne de València, així com la seua importació i exportació, Durant el segle XV els tipus de generalitat es concretarien en deu: exportació i importació de pells d’animals tractades o per tractar, llana, tints, espècies, peix, teles, fusta, vi i arròs.

5. Totes les votacions desglossades a l’Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat, 2963, f. 3, endavant.

6. Per norma general, els representants del braç reial per la ciutat de València solien eixir dels jurats que havien exercit l’any anterior a la nova legislatura triennal.

7. Totes les dades de les finances de la Diputació del General del regne de València, a l’igual que aquelles respectives als oficis d’aquesta, s’han tret de l’anàlisi en el marc temporal que ens ocupa de les sèries de llibres de comptes de la Generalitat, és a dir, les sèries de clavaria i llibres d’albarans presents a l’Arxiu del Regne de València.

8. Vegeu Juan Vicente García Marsilla: Vivir a crédito. Tot i que es tracta d’un estudi que comprén una cronologia anterior a la que ens ocupa, García Marsilla evidencia que la universitat de València atreia grans quantitats de capital en censals. Aquestes, tot i que comparables amb les de la Diputació, no deixarien de ser notablement superiors. La Diputació del General s’ha de percebre en el context financer i institucional de l’època en segon lloc per darrere del municipi de València.

9. L’absència prolongada d’Alfons el Magnànim convertiria Maria de Castella en la principal interlocutora de la institució, com també succeiria, en un segon pla, amb el rei de Navarra i regent Joan.

10. Sobre la complexitat de l’elecció dels oficials del braç eclesiàstic en les corts, vegeu José María Castillo del Carpio (2013). Algunes votacions polèmiques d’aquest braç arribaren als tribunals durant el segle XVI, però eren casos esporàdics. La major part de les eleccions es resolia amb l’elecció del bisbe com a primer diputat i del representant de l’orde religiós i militar que hi pertocara com a segon diputat i la designació, fora d’acta, dels substituts dels diputats electes, que exercien de facto com a tal. ARV, Generalitat, 2965.

11. ARV, Generalitat, 740.

12. ARV, Generalitat, 2966, f. 23

13. ARV, Generalitat, 694, f. 4.

14. Vegeu J. M. Castillo del Carpio: La Generalitat…, p. 59.

15. ARV, Generalitat, 2966, ff. 110-112

16. ARV, Generalitat, 694, f. 8

17. Vegeu Sandra Bernabeu: L’oligarquia municipal…

18. El frare Manuel Roís de Corella, junt amb altres dos companys religiosos, Pere Pasqual i Francesc Agustí, agafaren prestada la quantitat de tretze lliures i quinze sous per a assistir a la convocatòria del regent de la governació Francesc Corts, a Alzira. No deixa de ser un motiu aparentment innocent per a un furt. Foren condemnats a restituir la quantitat malversada per ordre dels diputats. ARV, Generalitat, 694, f. 8