Читать книгу Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer - AA.VV - Страница 10

ELS MERCADERS FORMENTERS D’ALZIRA

I DE LA SEUA CONTRIBUCIÓ GENERAL

(ca. 1380-1415)

Salvador Vercher Lletí Arxiu Municipal d’Alzira

L’últim dia del mes de febrer de 1413, Jaume Berenguer, un paraire de València que s’havia traslladat a viure a la vila d’Alzira, reconeixia davant notari deure 100 sous a Nicolau de Pal, un mercader de la capital del regne, que encara restaven d’una quantitat major per la compra que li havia fet de vuit gerres de tonyina, i prometia pagar-li la restant quantitat deguda en agost del mateix any.¹ L’exemple és, certament, un més d’altres similars que ens ofereix la documentació notarial valenciana, i ve a mostrar-nos la pràctica que exercien alguns personatges, els quals, sense ser mercaders ni botiguers, compraven queviures per a revendre’ls. En aquest cas, Berenguer comprà de Nicolau de Pal una gran quantitat de peix per vendre’l en el moment de l’any litúrgic en què estaven vigents les prescripcions religioses d’abstenir-se de menjar carn.

Uns anys abans, el 1383, s’efectuà una més de les visites pastorals amb què el bisbe de València, Jaume d’Aragó (1369-1396), acostumava a examinar l’estat de la seua diòcesi. Entre les diverses parròquies inspeccionades també hi hagué les del districte d’Alzira. En els interrogatoris que el visitador eclesiàstic dirigí als parroquians de Ternils i Guadassuar, aquests es queixaren de les pràctiques poc cristianes del seu rector.² De fet, en el seu descàrrec, els rectors de Ternils i d’Algemesí, Bernat dez Coll i un tal Llorenç, respectivament, argumentaren que, atès que el seu col·lega Martí Sanç d’Oblites, rector de la veïna parròquia de Pardines, no els passava certes rendes que els pertanyien, es veien obligats a treballar en no poder viure com vivien els de la seua condició religiosa, és a dir, de renda.³

Tots dos casos evidencien, si més no, que la venda de queviures era, un mitjà al qual es recorria quan es volien obtenir uns guanys econòmics que no donaven, ni el propi treball, ni el dret a percebre estipendis. En el segon cas al·ludit era a més, poc edificant i «cristià» veure els rectors fer de mercaders de blat. A més d’un parroquià, per associació d’idees, podien vindre-li a la ment estranyes imatges quan escoltara del predicador aquell passatge del Nou Testament en el qual en vespres de la Pasqua jueva, el Pesaj, Jesús de Natzaret es va enfurismar en veure el pati del temple ple de ramat, taules de canvistes que bescanviaven monedes gregues i romanes per jueves i als mercaders fer els seus negocis en el mateix temple de Salomó a Jerusalem.⁴ Però, això sí, tant Jaume Berenguer com els capellans esmentats no deixaven de ser uns prestadors «ocasionals».

La Ribera del Xúquer era una regió del País Valencià situada prop de la capital del regne, travessada per dos importants eixos o vies de comunicació: el camí de València cap a Xàtiva, i pel riu Xúquer, navegable si més no des d’Alzira fins a Cullera. Era aquesta comarca una zona excedentària de blat, i aquesta circumstància possibilità que hi emergiren els professionals de la compravenda de grans.⁵ No debades, la principal població de la comarca, la vila d’Alzira, gràcies als seus aproximadament 10.000 habitants, es conformava com una plaça o mercat de primer ordre per a vendre el gra per part dels senyors de les baronies situades en una àrea al seu voltant que ultrapassava el seu hinterland o rerepaís natural, la seua contribució general. Així, per exemple, el març de 1403, Valença Munyós, vídua del cavaller mossèn Diego de Cetina, senyora del lloc de Sumacàrcer, una senyoria de la contribució general de la ciutat de Xàtiva, atorgava carta de poblament als vint-i-tres veïns musulmans que vivien a la localitat. En una de les clàusules que conformaven el pacte feudovassallàtic entre senyora i vassalls camperols llegim:

Et encara sots tal forma e condició que si yo o los successors meus volem portar o fer portar l’almacén del dit loch de Somacàrcre a Xàtiva, Algezira, a Carlet o a Bicorp, que aquell almacén siats tenguts vosaltres, o los successors vostres, portar franch, quiti et lliure sens neguna messió per mi no fahedora⁶

La percepció dels mercaders de blats de la nostra àrea d’estudi, però, depenent de qui i en quin moment les registre, no sempre seran positives. Així, per exemple, en una carta d’agost de 1380 en què els jurats de la ciutat de València escriuen a dos aristòcrates valencians instal·lats a la cort de rei Pere el Cerimoniós perquè defensaren els interessos de la capital, assenyalaven els qui creien que eren els culpables del desabastiment urbà i de l’alça de preus: «alguns mercaders o revenedors, que no digam logrers... e senyaladament d’Algezira e de la Ribera».⁷

Hi havia mercaders de blat no sols a les poblacions més importants de la comarca, sinó també a les localitats de tipus mitjà, com ara l’Alcúdia. Un mercader d’aquesta població, Guillem de Libià, emigrà a València i apareix en el registre d’aveïnaments de la ciutat com «mercader de blats».⁸ Ja durant la primera meitat del segle XIV, els mercaders de la Ribera del Xúquer participaran en l’articulació d’un espai comercial que connectava l’exportació de productes agraris de la comarca amb el nord d’Àfrica. Així, per exemple, veiem com el desembre de 1325, dos mercaders, un d’Alzira, i un altre de Sueca, Nicolau de Comadons i Pere Carreres, respectivament, noliegen un lleny d’un patró de València per vendre a les places magrebines com ara l’Alger, Mazagram, Alcoll i Bugia, una sèrie de productes: figues, panses, vi i esportins de jonc.⁹

Els mercaders de grans residents a Alzira i els seus principals llocs conformen un col·lectiu difícil d’identificar, ja que la seua activitat de negoci, de caràcter privat, quedava reflectida en els protocols notarials, i aquests han desaparegut en la seua quasi totalitat. No obstant això, creiem que, malgrat aquesta limitació de les fonts documentals, principalment notarials, és possible conèixer els principals abastidors de gra al mercat local d’Alzira, que havien de ser més o menys aquells que proveïen de cereals el mercat de la ciutat de València amb les majors quantitats. Afortunadament, disposem de documentació d’època medieval en algunes institucions públiques, com ara els arxius municipals d’Alzira i València, que ens pot il·lustrar sobre un grup socioprofessional d’un marcat origen de procedència i coneguts en l’època com els mercaders formenters de la Ribera. El fet que la comarca fos una regió amb superàvit de grans, i que els seus formenters aportaren amb certa «regularitat» un volum important de cereals amb què assegurar l’alimentació de la població de la ciutat de València, sempre en constant augment, feu que se’ls coneguera amb l’apel·latiu del seu origen geogràfic: de la Ribera.

Però, per què la Ribera del Xúquer fou un dels primers espais on «nasqué» aquest tipus de «mercader»? Evidentment, com el lector ja se n’haurà adonat, emprem les cometes per significar que no és un mercader a l’ús, sinó un tipus de camperol que compra o arrenda rendes i les aporta al mercat, i es compromet al subministrament de gra a l’almodí de València a canvi de cobrar l’ajuda econòmica. Però, si això fou així a finals del segle XIV va ser, en primera instància, perquè la regió havia estat des de sempre un territori excedentari de grans, fins i tot en temps de greus caresties i fams, i l’economia valenciana en el segle XIV estava força monetaritzada. Així, donarem dos exemples.

El fenomen de les caresties és cíclic, i per això, al voltant de quaranta anys més tard, una altra crisis alimentària tornà a assolar els països de la conca de la Mediterrània. Es tracta de la crisi de 1374-1376.¹⁰ Encara que el País Valencià també patí els estralls de la fam, sembla que ho feu en menor intensitat que el Principat de Catalunya. Afortunadament, disposem de diverses referències documentals que evidencien que durant aquell terrible any de 1374 i els següents, Alzira no sols comptava amb blat per a ella mateixa. Això és, malgrat les prohibicions de les autoritats del regne, n’exportava via terrestre a Castella¹¹ i via marítima a través del port fluvial de Cullera cap a Mallorca,¹² on la crisi de subsistència de 1374-1375 es denomina «l’any de la fam», fets tots dos que València intentà impedir posant vigilància a les rutes d’eixida.¹³ Però, no sols això, la capital del regne hagué de recórrer a un important notable alzirenc, Jaume de Martorell, per a, gràcies al prestigi de què gaudia entre el consell municipal de la principal vila de la Ribera del Xúquer, en esdevenir síndic de la vila en les Corts de València de 1374,¹⁴ pregar-li que intercedira davant les autoritats municipals d’Alzira perquè es reprenguera el flux de grans des de la Ribera, en aquell any 1374, cap a València, per la qual cosa seria l’any següent gratament recompensat.¹⁵

Les ajudes o subvencions econòmiques a la importació de grans que atorgaven els jurats de la ciutat de València als importadors revelen, si més no, que el territori d’Alzira era encara, en aquests temps difícils, exportador de gra. Marc Jover, un català veí del Castell de Càller, al regne de Sardenya, possiblement d’origen valencià, ja en aquesta època agent de la Corona, cobrava el gener de 1375 la quantitat de 293 lliures, 15 sous i 3 diners, per haver subministrat a l’almodí de la ciutat de València vuitanta-tres cafissos i quatre barcelles de dacsa (açò és, a raó de 70 sous/cafís) que Jover havia comprat als «rebenedors en la vila d’Algezira».¹⁶

L’única referència a la carestia i fams de mitjans dels anys setanta del segle XIV a la Ribera del Xúquer, la trobem al preàmbul d’un carregament de censal que les autoritats municipals de Cullera contractaren el 22 d’abril de 1377 a favor d’Antoni Safàbrega, d’Alzira, molt possiblement en el lloc on havien de comprar els queviures que necessitaven.¹⁷

IDENTIFICACIÓ DELS MERCADERS FORMENTERS

Abans, però, d’identificar aquests mercaders caldrà respondre dues preguntes essencials. Com coneixem el col·lectiu dels «mercaders formenters»?, i què entenem per mercaders formenters de la Ribera?

El nostre propòsit és estudiar el perfil «professional» dels mercaders formenters de la Ribera del Xúquer, en general, i del districte d’Alzira, en particular, però, atès que les fonts documentals existents a Alzira són insuficients, hem hagut de recórrer a altres fonts, com ara les municipals de València, a fi d’esbrinar alguns trets del seu treball. Això és, gràcies a la documentació de subvencions econòmiques oferides per la ciutat de València a la importació de blat amb rècues de bèsties de tragí, coneixem una sèrie de perceptors que van perdent el seu caràcter anònim. Cal dir també que l’anàlisi dels protocols notarials d’Alzira i altres de València també ofereixen interessants dades per a conèixer la naturalesa del col·lectiu. Quant a la segona pregunta, en principi es tracta d’un grup heterogeni i divers de persones que tenen en comú dos dels seus trets definidors més importants: el seu origen geogràfic i l’activitat «professional» per la qual reben diners. La Ribera del Xúquer és una comarca històrica, i per tant definida i reconeguda com a tal en època medieval. D’altra banda, és la segona regió productora o exportadora de blats del País Valencià (la primera és el sud valencià, la zona d’Oriola i la seua àrea d’influència). Quant a l’activitat professional, no es tracta de mercaders segons l’ús o en el sentit primigeni de la paraula, sinó més prompte aquell que subministra blats al mercat oficial de València.

Això que diem és, en principi, per a simplificar, ja que a poc que ens endinsem en l’estudi del col·lectiu, començaran a aflorar una sèrie de trets característics i definidors d’aquest conjunt de personatges.

L’inici de l’activitat econòmica dels formenters de la Ribera deu correspondre’s amb aquell moment en què els productors de blats començaren a carregar els seus matxos i rossins, o ases, i portar a l’almodí de València la seua collita per a vendre-la. Això esdevingué a partir de 1380, moment en què el sistema d’ajudes a la importació de gra canvià i es feu extensiu als blats transportats en rècues a lloms dels animals de tragí.¹⁸ Sens dubte, el component de subvenció o ajuda, sempre variable, que pagaven les autoritats municipals valencianes per cafís de gra, i la venda quasi assegurada, això sí al preu oficial que dictaven les dites autoritats, fou un al·licient important per al continu flux de blats des de la Ribera del Xúquer a l’urbs valentina. Si els inicis dels registres locals valencians que quantifiquen ajudes i pagaments, i l’origen del gra importat amb matxos i rossins, comencen, com hem dit més amunt, el 1380, cal esperar a l’octubre de l’any 1384 quan trobarem el primer riberenc de la contribució d’Alzira portar gra forà a València.¹⁹ Amb anterioritat, ja s’havien incorporat a aquest fenomen –el de subministrar blats, bé de collita pròpia bé comprats a altres camperols, o bé fruit de la compra de rendes o arrendaments de delmes, terços delmes i primícies eclesiàstiques– altres camperols de la Ribera que no seran originaris de la Contribució General d’Alzira. Així, per exemple, a començaments de la dècada dels vuitanta del segle XIV veiem les primeres ajudes a persones provinents de la Ribera, en aquest cas procedent de Sueca.²⁰

Els formenters oriünds de la Ribera del Xúquer, i més exactament de la Contribució General d’Alzira, acapararan pràcticament la importació de cereals de les comarques muntanyoses del sud del regne, allò que avui coneguem com les comarques centrals: la Costera, la Vall d’Albaida, l’Alcoià-Comtat i la Foia de Castalla. Així, per exemple, durant l’any econòmic de 1402-1403, tres llauradors d’Algemesí (Francesc Signes, Guillem Barberà i Pere Nadal) i un de l’Alcúdia (Antoni Magraner) controlaren el tràfec cerealista provinent d’Alcoi, Cocentaina, Castalla, Albaida, Xàtiva, Ontinyent i Bicorp. Com apunta Juan Vicente García Marsilla, no és estrany que també foren dos traginers d’Algemesí (Jaume Martí i Jaume Salses), els qui compraren el blat dels delmes d’Albaida el 1392, per a vendre’l a València.²¹

Respecte de la procedència dels mercaders formenters, veiem que de les principals contribucions generals del que avui és la comarca de la Ribera (Alzira, Cullera i Corbera), els mercaders formenters provenen sols d’alguns pobles: Polinyà, Sueca i Guadassuar, Albalat de la Ribera, Pardines, l’Alcúdia, Alzira, però sobretot d’Algemesí, del qual hi ha una presència aclaparadora.

No hi ha cap dubte que si en la Contribució General d’Alzira, i encara en tota la comarca riberenca, hi havia alguna població que mostrava la seua preponderància o superioritat a l’hora de ser el lloc on més mercaders formenters hi havia, aquesta era Algemesí. Són diverses les notícies que ens ho indiquen: Albaida el 1392, Xàtiva el 1399... Però, ara, hem d’afegir-ne una altra que ens retrotrau quaranta anys enrere. Efectivament, en setembre de 1347, i dintre de la crisi del conflicte de la Unió de València, Pere de Ueso, lloctinent del governador «dellà lo riu Xúquer», amb seu a Xàtiva, prengué i empresonà uns homes d’Algemesí que treien blat del lloc de Moixent i el transportaven cap a la València rebel al rei. La mercaderia fou decomissada i empenyorada.²²

En aquest sentit, trobem significatiu que en el període cronològic comprès entre 1382 i 1388, d’un total d’onze traginers de la Ribera del Xúquer aveïnats a la ciutat de València, set foren oriünds d’Algemesí.²³ De fet, sembla que l’origen d’aquests formenters són els traginers, ja importants en l’economia local d’Algemesí en la dècada de 1360, com per esmentar-los en un acord entre Alzira i Algemesí de finals de 1371.²⁴

TAULA 1

Nòmina dels formenters de la Contribució General d’Alzira (1384-1415)

Que de la present nòmina de quaranta-nou persones, vint-i-cinc provinguen d’un únic punt, Algemesí, açò és, el 51,02%, ha de fer-nos reflexionar. En altres paraules, es tracta d’un fenomen que retrata la major presència de l’element rural que no de l’urbà (o d’Alzira) en la Contribució General d’Alzira. Els altres punts d’on són els formenters són Alzira, amb tretze casos (el 26,53%), Pardines, amb quatre, Guadassuar i Albalat de la Ribera amb dos cada un d’elles, i finalment l’Alcúdia, Carlet i Alberic, els dos darrers sarraïns.

Efectivament, Algemesí es configura com una localitat on abunden els llauradors (i traginers) que es dediquen a aquestes tasques de vendre gra al mercat de València. És una comunitat camperola que, segons el llibre de la peita de 1400 tenia 173 cases o unitats familiars, o si es vol, més exactament títols possessoris que tributen al fisc municipal.

Alguns dels camperols més rics de la localitat es dedicaven a aquest negoci: Guillem Barberà, amb un patrimoni en béns immobles avaluat en 130 lliures peiteres en 1399-1400, de qui parlarem més tard; Antoni Celma, qui té una riquesa immoble avaluada en 189 lliures peiteres; Nicolau Armengol, amb 148 lliures peiteres; i Arnau Nadal amb 102 lliures peiteres, són els majors patrimonis locals d’entre els formenters, però també tenim altres membres d’aquest lloc amb un patrimoni notablement inferior: Ramon Mir amb 67 lliures peiteres, Antoni Narbó amb 64 lliures peiteres, Jaume Martí amb 48 lliures peiteres i Jaume Sales amb 41 lliures peiteres.

Dues dades més reforcen la notable projecció d’aquests formenters d’Algemesí. D’una banda, per exemple, la política d’aliances matrimonials. Un d’aquests llauradors, posat ocasionalment a fer tasques de mercader formenter, Arnau Nadal –a qui acabem de veure amb un patrimoni que ultrapassa lleugerament el centenar de lliures– i la seua muller Maria, casaren la seua filla Dolça amb l’apotecari d’Alzira Alfons Falcó, fill de Bernat, un membre d’una destacada família,²⁵ i li atorgà un notable dot avaluat en 4.500 sous.²⁶ D’altra banda, tenim que dos camperols també formenters, Antoni Boïl i Miquel Armengol, amb el temps donaran el pas i compraran per 40 lliures (800 sous), en novembre de 1416, a Ferrando Vicent i la seua muller Dolça un forn de coure pa situat al carrer Major d’Algemesí.²⁷

Vertaderes companyies comercials, de petita i no tan petita escala, veiem aparèixer per a arrendar la percepció de rendes senyorials i delmes i primícies eclesiàstiques, no sols de les senyories dels diversos pobles de la Ribera del Xúquer, sinó d’altres comarques, com a estratègia per aconseguir els blats en grans quantitats i abocar-los a un necessitat mercat de grans (l’almodí de València, un d’ells) en un país en què la petita propietat agrària és hegemònica.

L’exemple d’una companyia de negocis radicada a Sueca a començament del segle XV, ens serveix de base per aportar-nos més llum sobre el mercat del gra a la Ribera. Les referències cronològiques que tenim d’aquesta societat mercantil són dels anys 1404-1406, i tal volta ens ajuda a il·lustrar alguns mecanismes del seu funcionament i el d’altres companyies que devien estar esteses per altres poblacions importants de la comarca, però que no coneixem a causa d’un problema de fonts documentals que no ens han perviscut. Es tracta d’una societat de negocis integrada per cinc suecans: Guillem Tovià, notari, Berenguer Cifré, traginer, els llauradors Pere Baldoví i Pere Lunell, i sembla que actuant com a cap, o almenys com el membre més visible, el tintorer Joan Baldoví. El 1404, barataven amb dos mercaders de la ciutat de Barcelona, Antoni Salort i Simó Martí una sèrie de mercaderies. Aquests, els barcelonins, lliuraran als suecans seixanta draps mitjans de la terra de diversos colors, i per la seua part els de la Ribera cediran en contrapartida als catalans 1.000 cafissos d’ordi i civada (a raó de 10 sous i 9 diners per cafís).²⁸ Com veiem en l’exemple suecà, la procedència de la majoria dels mercaders formenters és camperola, encara que no tots, ja que trobem alguns notaris i traginers; això també ho corroboren els registres d’ajudes de la ciutat de València.

Un altre dels trets definidors o característic d’aquest col·lectiu que estem estudiant és posseir o emprar una cabana de bèsties de tragí. Els mercaders formenters transportaven als llocs on es venien les seues mercaderies, els blats, exclusivament, a lloms d’ases o rucs i muls o rossins. Aquest fet, juntament amb raons mediambientals, el posseir unes marjals òptimes per a l’alimentació dels èquids, fou determinant perquè s’hi constituïren unes notables raberes d’animals de tragí. Així, per exemple, hi ha un assentament comptable valencià que és força revelador del que diem. El 16 d’agost de 1374, els jurats de València ordenaven el pagament de certa quantitat de diners a Pere Capmany, el qual, a instància del govern municipal de la ciutat, havia viatjat a Alzira i la Ribera «per cercar e haver bèsties de tragí, per trametre aquelles a Terol, per portar alcunes quantitats de forment que nós havíem allí comprades, en diverses llochs d’aquelles partides».²⁹ Són abundants les notícies referents a una nombrosa cabana d’animals equins (cavalls, muls, rossins i ases) a la comarca com ara a Cullera, on a començaments de setembre de 1401 veiem Guillem Ferrer, fill del difunt Berenguer, reconèixer que custodiarà un ramat d’«onze cabeçes de egües», el qual és dels hereus del difunt Berenguer Pla, ambdós de la dita vila,³⁰ o que en novembre de 1415 un eguasser de Sueca, Pere Alfonso, fos contractat fins a mitjan agost de l’any següent pel mercader i ciutadà Joan Bou, aleshores senyor del lloc de Cotes, per a custodiar quaranta-una egües.³¹ A la vila d’Alzira, a començament del segle XV hi havia l’eguasser Domingo Gil.³²

Vista la importància que adquiriren en el seu moment els animals de tragí, sobretot perquè el comerç i el transport de queviures es feia a lloms d’aquests animals, no deixa de ser significatiu com els magistrats locals d’Alzira, justícia i jurats, són objecte d’una dura protesta per part de la reina Elionor, el desembre de 1369, amb motiu de la petició de bèsties de sella i de bast per portar estris dels reis a Catalunya. Que de la nombrosa cabana de cavalls, matxos i rossins n’escolliren els menys aptes per a tan llarg viatge revela, si més no, la voluntat de les autoritats locals d’Alzira de destinar els millors animals per a tasques més productives i remunerades.³³

Una de les denúncies que els parroquians d’alguns pobles de la Ribera Baixa feien dels rectors i preveres de les esglésies del seu poble davant el visitador episcopal, com ara el 1389, era la de destapar públicament els negocis que aquests feien amb la compravenda d’egües. És el cas dels preveres Raimon Joan, de Sueca, i Pere d’Albalat, prevere beneficiat a Riola.³⁴

Els mercaders formenters, a més dels animals de tragí per transportar la seua mercaderia, als quals acabem d’al·ludir, havien de disposar d’una infraestructura per a poder dur a terme el seu negoci: magatzems on recollir, custodiar i, com que molts d’ells es dedicaven a l’especulació, esperar que els preus dels cereals augmentaren en el mercat del gra. Així, per exemple, quan el 7 de març de 1414 Hihayet Cutillí, un sarraí d’Alberic, contractà portar a Cullera cinquanta càrregues d’arròs, uns 6.390 quilograms, els quals havia venut al mercader de València Joan Bou, el qual ja hem assenyalat més amunt que era a la vegada senyor de Cotes, ho feu mig any després de recol·lectar la collita d’aquesta gramínia, que en aquest temps era a finals d’octubre i novembre.³⁵ L’operació li reportà a Cutillí uns notables guanys, xifrats en 2.750 sous.³⁶ El sarraí havia planificat l’estratègia de guardar-se l’arròs i no vendre’l en el moment de la seua sega, en què a causa de l’abundant oferta el seu preu havia d’anar més barat que no uns mesos després. Pel volum de l’arròs venut, és possible que Hihayet es guardara l’arròs a casa, però altres formenters necessitaven altres tipus d’equipaments. Uns anys abans, el 20 de novembre de 1385, Mahomat Abenasser, aleshores alamí d’Alberic, reconeixia que Bernat Català, de l’Alcúdia, li havia pagat 200 sous en concepte d’arrendament i transport per unes cases seues en les quals aquell havia posat el delme i les primícies d’aquest lloc.³⁷ A començaments del segle XV, uns destacats formenters d’Algemesí pactaren la introducció en la vila d’Alzira de cent cafissos de forment, uns 15.075 quilos, que tenien a Alberic, no a la localitat d’on ells eren.³⁸ I si els tenien en un lloc que no era el seu i per un valor força estimable, no ni ha cap dubte que estava a bon recapte i a més custodiat nit i dia.

La situació geogràfica de la Ribera del Xúquer, una comarca pròxima a València travessada per un riu navegable i amb eixida a la Mediterrània a través del port fluvial de Cullera, oferia uns avantatges a aquells que portaven els seus blats al port esmentat per tot seguit, via marítima, traslladar-los al mercat que més interessava. Així hem documentat com llauradors de Castelló de Xàtiva (avui de la Ribera) transportaven cereals fins a localitat costanera de la Ribera Baixa. Efectivament, el 15 de març de 1415, Jaume Gil, un llaurador de l’esmentada localitat, venia a un mercader de València, Francesc Monfort, trenta càrregues d’arròs blanc, a raó de 34 sous, 8 diners la càrrega (127,80 quilos) a lliurar el 20 d’abril; igualment es comprometia a portar el gra amb les seues bèsties des de Castelló de Xàtiva a Cullera.³⁹ Sols una setmana abans, el 7 de març, havia tancat una opera-ció semblant amb el mateix mercader: lliurar setanta càrregues del mateix gra i al mateix preu per portar-lo a la mencionada localitat de la Ribera Baixa.⁴⁰

Les dues operacions de Jaume Gil, amb 12.780 quilos d’arròs blanc, és a dir, sense corfa, havent passat ja pel molí i amb uns guanys de 3.440 sous, eren clarament especulatives per part del citat camperol, ja que la data de subministrament de l’arròs és en abril, època de soldadura. I el que és més interessant, el dit arròs era producte de la collita de 1414, que fou recol·lectada en novembre del dit any. Una operació similar l’acabem de veure efectuada el març de 1414 pel sarraí d’Alberic Hihayet Cutillí.

Són aquests alguns exemples que ens indiquen el flux de grans de la Ribera del Xúquer cap a la ciutat de València. Com aquests, hi havia molts altres exemples que no s’han conservat en les fonts documentals, però ens serveixen per a documentar com i de quina manera es realitzaven aquestes activitats especulatives. Aquests revenedors, a la força havien d’alçar suspicàcies, ja que no produïen, sinó que compraven i revenien el producte elevant el preu dels queviures, i obtenien guanys econòmics «invisibles», no derivats del treball directe sobre els productes, sinó del simple acte de comprar i vendre. Els seus guanys no es devien a la tasca de l’increment de la quantitat o qualitat dels béns, sinó a una modificació artificial a l’alça de la relació d’intercanvi.⁴¹

MODUS OPERANDI

Els mercaders formenters de la Ribera aportaven al mercat «lliure» i al de preu oficial, és a dir, el de l’almodí, una sèrie de grans. Però, com adquirien els volums de blats que estaven destinats als mercats de queviures panificables de les viles valencianes i singularment el de la principal ciutat del regne? Abans que res, hem de significar que hi havia una jerarquia pel que fa als importadors de cereals a València. La denominació formenters podia englobar tant aquell productor que carregava els seus animals i portava la collita a vendre-la a l’almodí de València, com aquells altres que també subministraven grans al graner públic de la ciutat en quantitats respectables. I entre els dos extrems de l’espectre hi havia diver-sos graus.

Aquells que portaven al mercat de València (o de les altres viles del regne) blats per a vendre’ls sols tenien tres vies per a aconseguir-los: una primera derivava de la pròpia producció; una segona incloïa la compra a altres camperols, i una tercera provenia de l’arrendament de rendes dominicals. Atès que la primera via era la més simple i òbvia, no entrarem a detallar la venda de la collita pròpia i sí en canvi analitzarem els altres dos procediments en manifestar-se com a trets de l’economia rural, senyorial i urbana d’un producte de primera necessitat com és el gra.

Els formenters i traginers de la Contribució General d’Alzira controlaven en primera instància el mercat local i comarcal, ja que comptaven amb els ressorts per a fer-ho, i sols després es lliuraren al control de les regions productores de gra situades immediatament al sud de la seua àrea d’origen, açò és, les comarques de la Costera, la Vall d’Albaida i l’Alcoià-Comtat, o, si es prefereix, la regió de la Muntanya Valenciana.

La documentació notarial conservada i estudiada referent al districte de la vila d’Alzira de finals del segle XIV i començaments del segle XV no recull de quina manera es produïen les compravendes entre aquests mercaders formenters i traginers i els productors de cereals. Ara bé, això no obsta perquè altres opera-cions produïdes a la Ribera del Xúquer de les quals sí que conservem les actes notarials esclarisquen com i de quina manera degué produir-se aquesta mena de transaccions en l’àrea del nostre estudi. El que es produïa en un indret de la comarca també es produïa uns quants quilòmetres més enllà. Sols disposem d’una referència relativa a la compra de gra per part de formenters del districte d’Alzira. A començaments de març de 1399, Guillem Venrell i Domingo Garcia, uns traginers d’Algemesí que solien portar blats a l’almodí de València, volgueren traure la resta de civada comprada en una zona de la qual s’abastien habitualment, i es toparen amb la inhibició decretada per les autoritats municipals de la ciutat de Xàtiva. Gràcies a la missiva de socors enviada des de València sabem de la pràctica: en principi ambdós traginers compraren una quantitat important de civada, cent cafissos, i donaren certa quantitat de senyal en paga de la compra.⁴²

En els protocols notarials de Vicent Saera de començaments del segle XV se’ns aporta més llum. Algunes compravendes de gra ens indiquen com i de quina manera els mercaders de gra acaparaven el producte per al mercat. El 7 d’abril de 1402, dos llauradors que devien ser socis, o gaudir d’alguna relació familiar, Salvador Rovira, de Trullàs, i Guillem Blanc, de Sollana, dos llocs de la Ribera Baixa situats prop de l’Albufera, en la Contribució General de València, venien a un mercader de València, Berenguer Fuster, que controlava moltes altres opera-cions en la zona, cinquanta cafissos d’ordi (a raó d’11 sous el cafís).⁴³ L’operació contenia una clàusula interessant: el gra s’hauria de lliurar el proper mes de juny, és a dir, pràcticament dos mesos després. Era aquesta època de soldadura la que permetia establir uns contractes que facultaven el mercader per planificar amb certa antelació què podia aportar el mercat blader.

Tres dies després d’aquesta darrera data, veiem l’adés nomenat Berenguer Fuster tancar una operació sobre l’ordi de Fortaleny, un lloc de la baronia de Corbera, una senyoria que limitava amb la vila d’Alzira. Efectivament, en una acta notarial Fuster dona en comanda o dipòsit a Pere Motes, un destacat llaurador de la seua comunitat rural, 22 florins d’or d’Aragó (uns 242 sous). En el següent document del protocol notarial, Pere Motes ven a Fuster vint-i-cinc cafissos d’ordi (a raó de 10 sous el cafís) per 250 sous, a lliurar durant tot el mes de maig, sense cap dilació.⁴⁴ Berenguer Fuster aquell mes de març de 1402 efectuà tres dipòsits o comandes per valor de 330 sous, 50 sous i 55 sous, a favor d’Antoni Matoses, de Riola, Antoni Martí i Berenguer Badia, ambdós de Sollana, respectivament.⁴⁵ Encara que no se’ns diga el motiu de les comandes, tot apunta que es tractava d’un avançament del preu de la collita.

El 8 d’agost de 1404, els cònjuges Guillem Blanc i Pasquala, de Sollana, venien a l’esmentat mercader quatre càrregues d’arròs blanc (uns 511,20 quilo-grams) a raó de 3 florins (33 sous) la càrrega (127,80 quilos). Dels 132 sous que els Blanc guanyaven en la dita venda, en el moment de contractar-la, en agost, Fuster ja n’avançà 9 florins (99 sous) i els restants 3 florins (33 sous) els rebrien en el moment de lliurar l’arròs a mitjans de novembre d’aquell any.⁴⁶

Com veiem, els mercaders i traginers que compraven blats havien d’avançar uns diners de senyal per lligar el productor. Algunes economies camperoles eren massa fràgils com per a no acceptar l’oferta a l’espera de millors perspectives de negoci. Mentrestant, el formenter, closa l’operació d’aconseguir el graw, podia concertar-ne una altra de venda amb un nou formenter a un preu més elevat del que havia tancat amb un camperol. Així, per exemple, el 8 d’agost de 1404, el mercader de València Vicent Corts comprà del colteller de la mateixa ciutat Francesc Miquel deu càrregues d’arròs blanc (uns 1.278 quilos) a raó de 33 sous la càrrega (és a dir per 330 sous). Tres dies després de tancar l’operació, el dia 11 d’agost, Corts venia al també mercader de la capital Berenguer Fuster les dites càrregues d’arròs, però ara per 35 sous la càrrega.⁴⁷ Aquest sembla ser el paper d’alguns formenters de la Ribera, el de ser intermediaris entre productors de la comarca i mercaders de València. Açò ens ho il·lustra una venda de gra esdevinguda l’1 de setembre de 1405. Francesc Venrell i Joan Nadal, ambdós d’Algemesí, venien al mercader i ciutadà de València, Vicent Navarro, «cent cafissos de blat menut, bo, e rebedor, ço és, cinquanta caffiços de panís e altres cinquanta de dacça, los quals li prometeren donar dins lo loch de Carlet a ses pròpies messions e despeses, a raó e preu de XVI sous per cascun cafís de panís, e XII sous per cascun caffíç de dacça, dels quals deu dóna lo dit en Francesc Venrell XL cafissos, ço és, los XX de panís e los XX de daça [...] los quals cent caffiços de blat li prometen haver de donar dins lo dit loch de Carlet migant lo mes de novembre primer vinent».⁴⁸ L’operació els havia de reportar un benefici per la venda de 1.400 sous (800 pel panís i 600 per la dacsa).

Les operacions de la compra de rendes o arrendament de les percepcions d’aquestes, quan aquestes es pagaven en espècie, eren negocis de més alta volada que no els descrits fins ara. És per això que ací, més que no en altres negocis, veiem com la companyia s’imposa en molts casos.

Els camperols pagaven amb una part de la collita, variable segons la senyoria, la renda al senyor, però també havien de pagar als eclesiàstics delmes i primícies i al rei el terç delme. Això possibilitava en un país on era preeminent i hegemònica la petita explotació camperola reunir quantitats importants de gra per a subministrar-los al mercat.

Pel que fa a les rutes per les quals circulava el gra de la Ribera envers el seu principal mercat, la ciutat de València, cal dir que hi ha dues rutes possibles, una terrestre i l’altra marítima.

La principal via terrestre devia ser la del camí reial que connectava Alzira amb la capital del regne, tot cercant l’empara i seguretat que el rei i els seus oficials atorgaven als camins designats amb l’apel·latiu de reial.⁴⁹

L’ANÀLISI MICROHISTÒRICA: DUES BIOGRAFIES REPRESENTATIVES DEL COL·LECTIU

Creiem, com afirmava Vicent Pons Alòs, que la prosopografia i la biografia col·lectiva poden suposar una forma de construir la nova història en interessar-se per grups units per una mateixa vocació i una mateixa praxi, i constituir aquells testimonis privilegiats i reveladors del seu temps.⁵⁰ No és menys cert, al nostre parer, que si baixem un escaló més el coneixement històric, és a dir, si analitzem biografies individualitzades, podem avançar en el saber del passat, ja que la figura del biografiat, en definitiva, no és més que una estratègia historiogràfica per a estudiar un col·lectiu. Aquells homes i dones que representen tot un conjunt, moltes vegades tenen uns patrons d’actuació similars. En definitiva, si atenem les següents paraules d’Antoni Riera, «els col·lectius socials privilegiats aprofiten les reiterades caresties de cereals per a presentar-se, mentre es reserven els principals encàrrecs bladers del consell, com tutors provinents de les capes subalternes, davant les quals intenten justificar amb “fets” l’alta quota de poder local que detenen»,⁵¹ entendrem millor com d’interessant per al nostre estudi pot ser analitzar la trajectòria vital de determinats individus.

És per tot açò que a continuació ens apropem a les trajectòries vitals de Joan dez Torrent i Guillem Barberà, tots dos contemporanis, en les quals abordem una aproximació al seu agregat domèstic, vida política i acció econòmica.

Joan dez Torrent, notari d’Alzira

Dez Torrent⁵² és un llinatge establert des d’antic a Alzira. Ja hi era present a meitat del segle XIII.⁵³ A finals d’aquesta centúria, el consell municipal de la vila escrivia una carta a tota mena d’oficials i autoritats en la qual els comunicava un privilegi atorgat per Jaume II, relatiu a la franquesa per un termini de deu anys d’una sèrie d’impostos (lleuda, pes, peatge, pontatge i mesuratge) i que el portador de la missiva era Pere dez Torrents, veí d’Alzira, i en la qual es demanava que li fora respectada la dita llibertat. En l’escrit es deia que el dit «P(ere) Destorrents vos certificam e us fem certs per la present que és vehí e habitador de la vila d’Algezira e qui ten sa casa e son cap major e ha estat de XX anys ençà».⁵⁴ Per tant s’establí a la capital de la Ribera del Xúquer en la dècada dels setanta del segle XIII.

El llinatge arrela a Alzira durant el segle XIV i ja el veiem assolir quotes de poder en el govern municipal de la vila durant la segona meitat del tres-cents. Així, el 1359 veiem dos Pere dez Torrents entre els consellers, un d’ells menor.⁵⁵ El major, notari de professió, el 1360 serà jurat,⁵⁶ així com en anys successius, com ara el 1369,⁵⁷ el 1381,⁵⁸ el 1386;⁵⁹ conseller el 1372, 1379, 1390;⁶⁰ i notari-escrivà de la sala o dels jurats el 1382.⁶¹ Els Dez Torrents estaven emparentats amb el poderós llinatge dels Martorell,⁶² així Pere dez Torrent, júnior, era marmessor testamentari del seu cunyat Jaume de Martorell, el qual havia estat nomenat jurat el 1369 i el 1377⁶³ i era, segons es pot veure en el seu testament, una de les persones més riques de la vila d’Alzira.

Pere dez Torrents ja era mort el 1402, però abans del seu traspàs instituí a l’església parroquial de santa Caterina d’Alzira un benifet a l’altar de sant Domènec i sant Francesc que tenia 10 lliures de renda. El beneficiat era el clergue Ginés Torrent i com a patrons del dit benifet tenim el dit Ginés i Joan Torrent, laic i notari.⁶⁴ El mateix Pere dez Torrents, major, també instituí un altre benifet, ara, però, en l’altra parròquia de la vila, en santa Maria, en l’altar de santa Maria Magdalena i de les 11.000 Verges, essent patrons els ja esmentats dos fills: Joan i Ginés dez Torrent.⁶⁵

Joan dez Torrent fou regraciat, a mitjan agost de 1385, per sa mare Benecàsia, vídua del notari Pere dez Torrent, major de dies, en el temps del contracte del seu matrimoni amb Isabel, filla del també notari Bernat Safàbrega, amb la donació de diversos immobles: unes cases a Alzira, un tros de terra mallol al territori de Cabanyes i, després, amb la meitat proindivisa del molí fariner que ella posseïa, juntament amb Bernat Domingo, al riu dels Ulls, un afluent riberenc del riu Xúquer, el domini directe del qual l’exercia l’almoina de la seu de València, i pel qual es pagava un cens anual de 100 sous. El seu futur sogre li donà al jove Dez Torrent, que en aquell temps devia tenir al voltant de vint-i-cinc anys, una important suma pecuniària en concepte de dot: 4.400 sous (dels quals 3.400 eren en diners comptants i els altres 1.000 sous en estimació de l’aixovar que aportava la núvia en raupis et iocalia).⁶⁶ Per aquells anys, el llinatge dels Dez Torrent ostentava les més altes magistratures de la vila, així, el 1385, el seu parent Pere dez Torrent era el justícia d’Alzira i un altre familiar, Francesc dez Torrent, exercia de lloctinent de justícia.⁶⁷ Aquest darrer, el 1387, ocuparia el càrrec de justícia.⁶⁸ Uns anys més tard, Isabel Sàfabrega morirà, i el novembre de 1410, veiem el nostre protagonista juntament amb una nova esposa, Gentil, vendre ambdós al carnisser Alamany Casalills una heretat integrada per una terra i cases anomenades la Thora de na Impèria, al territori de l’Alquenència.⁶⁹

Joan dez Torrent seguirà els passos professionals dels seus majors i esdevindrà notari. Professió aquesta, la de fedatari públic, que juntament amb l’ajuda de la família paterna i la del seu primer sogre, també notari, fou objecte d’una interessant promoció i ascens social i polític que farà que ocupe diversos càrrecs representatius de la seua localitat: a finals de 1388 el veiem com a lloctinent del batlle d’Alzira, Ramon Sa Morera.⁷⁰ En l’any 1394-1395, el seu nom apareix en les nòmines de conseller municipal.⁷¹ El 25 de juny de 1394, és nomenat missatger de la vila (conjuntament amb Bernat Falcó) per anar a València per veure si poden cercar composició entre la ciutat i la universitat d’Alzira sobre el fet de les usures i lleixes pies.⁷² En l’any de juraderia de 1399-1400, actuà de lloctinent del justícia Joan Serra i del jurat Francesc dez Torrents.⁷³ Altres missions de missatger les exercirà en gener de 1404⁷⁴ i a mitjans de 1410,⁷⁵ en les dues ocasions defensant el privilegi d’embotigament dels blats que tenia Alzira. Lloctinent del jurat i metge Joan del Miracle en 1395-1396.⁷⁶ Jurat en l’any 1412-1413.⁷⁷ Sens dubte, però, l’empresa política de major projecció i importància que degué efectuar fou la d’assistir al parlament de Vinaròs durant l’interregne (1410-1412), on el veiem el 4 de novembre de 1411, en representació de la vila d’Alzira.⁷⁸ Això ens testimonia la seua filiació política, degué ser un fervent partidari del pretenent a la corona aragonesa Jaume II d’Urgell (1380-1433).

Pel que fa a les bases econòmiques en què fonamentava el seu patrimoni, cal dir que posseïa terres. No sabem la superfície d’aquestes, però cal dir que en el llibre de la peita de la vila d’Alzira i dels seus ravals de l’any 1400, que com sabem gravava els béns immobles, és taxat el seu títol possessori amb 128 lliures peiteres.⁷⁹

Ja hem assenyalat que exercia la seua professió de fedatari públic i la seua activitat política li proporcionà una sèrie d’havers.⁸⁰ Però si hi hagué una activitat vertaderament lucrativa a la qual es dedicava, aquesta era l’arrendament de rendes i el cobrament d’impostos.

El 1399 comprà, conjuntament amb Jaume Vicent, la imposició del vi de la vila d’Alzira per 4.610 sous i les rendes i drets de la vila pertanyents al rei en el dit any i també, juntament amb Antoni Falcó, arrendaren el dret del peatge per 600 sous.⁸¹ L’any comptable següent, el 29 de maig de 1401, junt al seu soci Jaume Vicent compren als jurats de la vila d’Alzira la imposició de les carns dels mesos de juny, juliol i agost, aquella que gravava els dits queviures amb 2 diners per lliura, per 2.120 sous, i també en el dit dia l’altra imposició sobre el mateix producte, la d’1 diner per lliura, dels dits mesos, per 1.500 sous.⁸²

El novembre de 1404, veiem que era arrendador dels drets senyorials d’Albalat de la Ribera i de Segairén, propietat ambdós llocs del noble Pere Maça de Liçana, i que en el dit mes pagà 3.500 sous dels 8.000 en què s’arrendà la percepció de rendes.⁸³ Uns anys després, el 1412, arrendava, conjuntament amb el seu soci el també notari, Antoni Boquet, les rendes de la batllia d’Alzira.⁸⁴ I dos anys després, en agost de 1414 el trobem com a «comprador de les rendes reials de la dita vila [d’Alzira] dels honorables diputats del dit General».⁸⁵

Certes actituds en la compra de drets reials i eclesiàstics i la posterior gestió d’aquests fan possible que el puguem considerar com un especulador quasi «professional». Així, per exemple, el 1416 sabem que almenys comprà tres drets per haver-se conservat les compravendes en el mateix registre notarial: el terç delme del vi, oli, pa i figues, i les primícies, ambdós al territori de Sant Bernat, a Alzira i els delmes eclesiàstics de l’esmentada vila. Doncs bé, els delmes eclesiàstics els vendrà per separat, almenys els de l’alqueria de Mulata a dos mudèjars d’Alcosser i a un d’Alàsquer⁸⁶ i les dites primícies dels llauradors sarraïns a les terres de reialme de Mulata a un moro d’Alcosser.⁸⁷

Guillem Barberà, llaurador d’Algemesí (†1432)

No sabem quan el llinatge dels Barberà, molt possiblement originaris del sud de Catalunya, de la comarca de la Conca de Barberà, s’establí a la localitat d’Algemesí. Tot apunta que durant la segona meitat del segle XIV ja estava plenament arrelat en aquestes terres. Així, a començaments del segle XV, veiem diversos veïns d’Algemesí amb aquest cognom a més del nostre Guillem. El 1410, Bernat Barberà era teixidor, i també vivien al lloc Jaume Barberà i Antoni Barberà, teixidor.⁸⁸

D’aquesta nissaga destaca un nom, Guillem Barberà, del qual desconeixem qui eren els seus pares, però sí sabem que tenia dos germans, Arnau i Romeu Barberà, a qui veiem, junt a la seua muller Maria, contractant un crèdit el novembre de 1379.⁸⁹

No coneixem amb certesa la data del seu naixement. La primera vegada que el protagonista de la nostra història apareix com a conseller municipal, representant a Algemesí, és el 30 de juliol de 1394.⁹⁰ Aquest component ens dona una pista sobre quan de temps tenia, ja que per participar en els actes del consell municipal havia de tenir la majoria d’edat, i aquesta segons els furs se situava als vint-i-cinc anys, edat que com a mínim tindria quan apareix el seu nom en les actes de les sessions del consell municipal d’Alzira. Això fa que, com a mínim, hagué d’haver nascut al voltant de l’any 1369, com a molt tard, probablement abans.

Per contra, sí que sabem quan fou el seu òbit. Sentint-se greument malalt, atorgà testament davant el notari Innocent de Moya, a qui coneixia de quan aquest havia estat escrivà del consell municipal i ell n’era membre, el 9 d’octubre de 1431. La seua darrera voluntat fou publicada el 18 de gener de 1432,⁹¹ la qual cosa ens indica que el seu òbit acabava d’ocórrer.

Gràcies a la documentació relativa als pagaments de censals que feia la vila d’Alzira als seus creditors, i ser ell un d’aquells beneficiaris, tenim algunes petites notícies familiars. Així, sabem que la seua filla Lluïsa es casà amb Pere de Fontes, el desembre de 1418, i després d’enviudar casà per segona vegada amb Joan Serra.⁹² El llinatge dels Serra d’Alzira era un dels més prestigiosos de la vila, família de cavallers i donzells, amb fortes implicacions en el govern municipal i cap d’una facció nobiliària força influent a Alzira,⁹³ el qual acabaria emparentant amb una família xativina cridada a enlairar-se a la més alta jerarquia d’Occident, els Borja. Una altra filla de Guillem, Caterina (†10-8-1450), es casà amb Fran-cesc Costeià, i tingué dos fills, Francesc i Joan Costeià i Barberà, i una tercera, Damiata, maridà amb Carles Venrell.⁹⁴

Açò és, si els matrimonis en aquesta època no deixaven de ser una manifestació dels pactes i aliances entre els pares i clans familiars dels contraents, ens adonarem que les coalicions teixides pels Barberà d’Algemesí ho feien amb altres llinatges importants de la capital del municipi.

Molt probablement tingué un fill homònim, que apareix en el llibre del cobrament de la peita de 1432, com a Guillem Barberà, menor, amb una patrimoni xifrat en 1.000 sous.⁹⁵

A començaments de l’estiu de 1413 arribava a un pacte amb el seu nebot Antoni, fill del seu germà Arnau. La transcendència del fet era de tanta importància que ambdós, oncle i nebot, Guillem i Antoni, respectivament, ho havien de ratificar davant un notari. Així, mútuament, s’absolien l’un a l’altre de totes i cadascuna quantitats de diners degudes recíprocament i, per tant, s’obligaven a no exigir-se res. Antoni donava per bons els diners esmerçats en l’administració que dels seus béns havia fet el seu, com diu el document notarial, avunculum durant la seua minoritat. Per la seua part, Guillem renunciava a cobrar cap quantitat pecuniària que poguera reclamar en concepte de salari per ser el tutor i administrador de la persona i béns del seu nebot.⁹⁶

La seua fortuna, o millor dit, el seu patrimoni foren decisius no sols per a projectar la seua figura com a conseller municipal en representació de la seua comunitat rural, sinó també en ocasions fou nomenat síndic d’Algemesí. Això comportava no sols un prestigi social, ja que ell havia estat escollit a l’església de Sant Jaume d’Algemesí entre els altres llauradors del poble com a dipositari de la confiança col·lectiva d’entre els seus iguals en ser cridat per solucionar un problema que afectava el poble. Havia teixit una xarxa de relacions en la comunitat on residia gràcies a la qual la major part dels caps de família d’Algemesí hi confiaven. Efectivament, el 12 de juliol de 1400 actuava, en tant que síndic i procurador del lloc d’Algemesí, en un afer que causava dissensions i discòrdies en el si de la comunitat rural. I que, a més, dividia la localitat: les pugnes sorgides entre els frares que havien de fer els seus sermons i Jaume Sala, prevere i vicari de l’església d’Algemesí. I per això demanava al rector Macià Serra «que li plagués regir personalment la dita església o dar a ells vicari apte, sufficient e mansuet a les gents ab qui ha contractar».⁹⁷ En una altra ocasió, el 26 de gener de 1403, són els seus companys de consistori, els jurats, justícia i prohomens de la vila d’Alzira els que amonestaran Fran-cesc Signes i Guillem Barberà, «que ell com a procurador e síndich que·s diu de la universitat del loch de Algemesí» en tant que havien iniciat plet contra un patrici de la vila, Jaume d’Olit, sequier de la Séquia Reial d’Alzira. Les autoritats d’Alzira volien deixar clar que ni aquell era síndic, ni el lloc d’Algemesí una universitat.⁹⁸

Pel que fa a les bases econòmiques del seu patrimoni hem d’esmentar la terra, el treball i el crèdit, així com els negocis. No sabem quanta terra posseïa Guillem Barberà, però atès el que pagava segons el llibre de la peita de 1399-1400, que com sabem gravava els béns immobles i semovents, cases, terres i bestiar, devia tenir una quantitat estimable, ja que segons la seua avaluació fiscal era xifrada en 130 lliures peiteres.⁹⁹

La professió, o millor encara, la societat que envoltava Guillem Barberà el considerava enquadrat dintre de la categoria de llaurador. Aquest qualificatiu apareix en els llibres d’actes dels jurats, però també en documentació notarial de la Ribera del Xúquer, això és, en el seu entorn més immediat i conegut, i fins i tot en llibres de l’administració local de la ciutat de València. Però, les activitats econòmiques a què es dedicava no eren ben bé les pròpies i típiques d’un llaurador segons l’ús, sinó més bé les d’un actiu home de negocis que es desplaçava, ell o els seus agents, fins els regnes d’Aragó i Castella per comprar blat.¹⁰⁰ Al nostre parer, és significatiu que, el 31 de gener de 1409, de València estant, el mercader i ciutadà de València, Guillem Usall fera i constituïra Guillermum Barberà, mercatorem, vicino ville de Algemezí procurador seu per a prendre possessió, exigir, rebre i recaptar en nom d’Usall tots els dipòsits i comandes a ell deguts.¹⁰¹ Açò és, en un altre context no era considerat llaurador, sinó adquiria una altra consideració o rol social, el de «mercader».

Guillem Barberà participava activament en el mercat del crèdit com a prestador de diners. Amb el capital que obtenia d’altres inversions com podien ser els guanys en els arrendaments d’impostos, la venda de les seues collites, o els guanys de la venda de forment a València i les subvencions cobrades per les ajudes o subvencions econòmiques que atorgava la capital del regne, tot això li permeté reunir unes sumes de diners i dedicar-les al préstec públic i privat, als censals, la qual cosa li havia de permetre una regular, constant i permanent entrada de diners en unes dates determinades, les del pagament dels interessos, o si es vol, de les pensions de censals.

Les fonts documentals consultades, pel seu caràcter de públiques, ens mostren la seua participació en el deute públic. Així, el veiem com a creditor al municipi de la vila d’Alzira¹⁰² i a la universitat de Pardines.¹⁰³

No obstant, també feia préstecs a particulars. En una ocasió, el 9 de març de 1400, el veiem fer un préstec de 100 sous a favor d’Antoni Veya i Caterina, cònjuges, i Francesc Salou, tots ells de Cullera, però en qualitat de tutor i curador assignat per la cort dels seus nebots, Antoni, Arnau i Esperança, tots ells fills del seu germà difunt Arnau. Anys més tard, en novembre de 1422, Guillem Barberà reconeixia davant notari que Bartomeu Guinovart, també com ell d’Algemesí, li pagava aquells 100 sous que anualment satisfeia de la paga del passat setembre.¹⁰⁴

El seu coneixement del mercat de crèdit i el fet que algunes pensions de censals que pagava la vila d’Alzira provingueren de la compra d’un crèdit o deute que un altre havia efectuat a favor de la vila d’Alzira, reforcen la idea de la seua participació en el deute privat, del qual només hem trobat dues referències.

Els negocis de compra de grans de Guillem Barberà per transferir-los al mercat, ja local, ja extralocal, a València, tenien un quàdruple abast, el local i comarcal,¹⁰⁵ el regional (fonamentalment en l’àrea de la Muntanya Valenciana) i el de llarg abast o internacional en el qual ja hem vist que portava cereals de Castella i Aragó.

Ja hem esmentat que Barberà conformava companyies, juntament amb altres socis, per a arrendar rendes senyorials i delmeres. Així, per exemple, el gener de 1397, la seua companyia integrada per Arnau Nadal, Antoni Celma,¹⁰⁶ habitants com ell d’Algemesí, i Guillem Gombau, draper, d’Alzira, compradors de les rendes de la batllia d’Alzira, pertanyents a la reina Violant de Bar, venien al notari Jaume Garcia i a Bernat Perpinyà, tots dos d’Alzira, el terç delme del pa, vi, oli i de les figues del territori de l’Alquenència i de l’Horta del Cent per 4.000 sous.¹⁰⁷ Uns pocs anys després, el 3 de juny de 1400, veiem de nou la dita companyia, de tots tres d’Algemesí (Barberà, Nadal i Celma), però sense el d’Alzira, que com a compradors de les dues parts del delme d’Alzira, venen per 1.680 sous a dos matrimonis de sarraïns del lloc del Ressalany dues parts del delme i tota la primícia dels llocs del Ressalany i de Massalavés.¹⁰⁸ Aquest mateix any, el 3 de novembre, Bernat Corçà, d’Alzira, confessava i reconeixia deure a Guillem Barberà 380 sous «racione et precio dacce et panici decimi et primicie loci de Alberich».¹⁰⁹ Uns pocs anys després, a finals de gener i començaments d’abril de 1407, el cavaller Eximèn Pérez d’Arenós, senyor d’Alberic, la Foia i Benifaraig, al terme de la Contribució General d’Alzira, reconeixia que Guillem Barberà, Arnau Nadal i Joan Nadal li havien satisfet 400 florins (4.400 sous) en cada tanda, la de Nadal i la de Pasqua de Resurrecció, per l’arrendament de les rendes de la seua senyoria riberenca.¹¹⁰

Una altra font d’ingressos que presumiblement li devia produir certs guanys degué provenir de la possessió dels seus animals de tir. Efectivament, la seua dedicació al subministrament de blats a la capital del regne, però també a altres viles, com ara la seua, Alzira, i atenent que en aquells temps per al transport d’aquesta mercaderia no s’empraven carros, sinó rècues de muls, i pel volum de cafissos que subministrava a l’almodí de València, i tenint en compte, segons Agustín Rubio Vela, que les bèsties menors (ases o rucs) transportaven unes vuit barcelles i les bès-ties majors (segurament muls) un cafís, açò és, els rucs 100 quilograms i els muls 150 quilograms en sàries, no és descartable creure que era el propietari d’un grapat d’animals de tir que quan no transportaven mercaderies ni feien tasques agrícoles pròpies de l’estació de l’any eren llogats a altres camperols menys afortunats.

No hi ha cap dubte que no sols la sort, sinó també la riquesa somrigueren Barberà. Tot just l’any de la seua mort trobem un indici de la fabulosa fortuna que acumulà al final dels seus dies, sens dubte a través d’unes estratègiques inversions, i pel seu treball com a mercader formenter i en la seua participació en companyies d’arrendament d’impostos. Efectivament, en el moment de redacció del llibre de la col·lecta de la peita de 1432, ell ja era mort i per això és la seua dona la que apareix: «la muller d’en Guillem Barberà», amb un patrimoni taxat en 35.000 sous, i pel qual pagà aquell any de peita 122 sous, 6 diners.¹¹¹ La seua fortuna era la primera de la seua comunitat local, i la desena de tot el districte de la contribució particular d’Alzira.¹¹²

CONCLUSIÓ

En resum, hi ha tres tipus diferents de «riberencs» que sota la denominació de mercaders formenters amb què els qualifiquen les fonts municipals de la ciutat de València, corresponen a diverses realitats socioeconòmiques. D’una banda, a part del mercader de gra professional, tenim una sèrie d’«emprenedors» o negociants que poden acostar-se a la figura de l’especulador, i en un terme mitjà hi ha aquells camperols, que esperonats per les possibilitats de guany econòmic que ofereix el mercat de queviures veuen una oportunitat interessant per treure uns beneficis econòmics extres més enllà dels produïts pel seu treball, que fan que en alguns casos actuen com a intermediaris entre els camperols productors de cereals i els mercaders professionals que viuen a València.

¹ Arxiu del Regne de València (ARV), Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1413; 2.414, ff. 131v-132r.

² María Milagros Cárcel Ortí i José Vte. Boscá Codina: Visitas pastorales de Valencia (siglos XIV-XV), València, Facultat de Teologia San Vicente Ferrer, 1996, p. 90.

³ M.ª M. Cárcel Ortí i J. V. Boscá Codina: Visitas pastorales..., p. 91.

⁴ És un fet de la vida de Jesús de Natzaret recollit pels quatre evangelistes canònics, tal volta per mostrar-nos un Jesús encoleritzat contra els assumptes mundanals i pel poc respecte pel terreny sagrat (Mt 21, 12-17; Mc 11, 15-18; Lluc 19, 45; i Jn 2, 13-25).

⁵ Juan Vicente García Marsilla: «El elemento humano en el abastecimiento de la ciudad de Valencia. Los mercacaders formenters a fines del siglo XIV e inicios del XV», II Congreso de Jóvenes Historiadores y Geógrafos. Actas. Valencia, octubre 1992, Madrid, csic, 1993, pp. 124-131.

⁶ Vicente Pons Alós: El fondo Crespí de Valldaura en el archivo condal de Orgaz (1249-1545), València, Universitat de València, 1982, pp. 286-291.

⁷ Agustín Rubio Vela (ed.): Epistolari de la València medieval I, València, Institut de Filologia Valenciana - Universitat de València, 1985, vol. i, p. 104.

⁸ Libià s’aveïnà a la capital del regne l’1 de febrer de 1369 per a un termini de deu anys. Vegeu María Desamparados Cabanes Pecourt (ed.): Avecindados en la ciudad de Valencia en época medieval. Avehinaments en época medieval (1308-1478), València, Ajuntament de València, 2008, p. 36.

⁹ Juan Leonardo Soler Milla: «Relaciones comerciales entre Valencia y el norte de África en la primera mitad del siglo XIV», Miscelánea Medieval Murciana, XXVII-XXVIII (2003-2004), pp. 125-157 (p. 136).

¹⁰ Pau Tutusaus i Casals: Un mal any a la ciutat de Barcelona (1374-1375), Barcelona, Universitat de Barcelona, 1986. Tesi de llicenciatura, inèdita. Pere Verdés i Pijoan: «La carestia de blat de 1374-1376 a Cervera», Miscel·lània Cerverina, 12 (1998), pp. 5-23. Marc Torras Serra: «La carestia de blat de 1374-76», Miscel·lània d’Estudis Bagencs, 9 (1994), pp. 99-138. Núria Canyelles Vilar: «L’any de la fam al Camp de Tarragona (1374-1376)», en Maria Barceló Crespí i Antoni Riera Melis (eds.): XIV Jornades d’Estudis Locals: la Mediterrània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles V-XVIII), Palma, Institut d’Estudis Balears, 1996, pp. 263-283.

¹¹ Arxiu Municipal de València (AMV), Claveria comuna de l’any 1374-1375, I-8, f. 18r.

¹² AMV, Claveria comuna dels anys 1374-1375, I-8, f. 11v.

¹³ José Hinojosa Montalvo: Privilegios, órdenes y donaciones de Alfonso IV en el Archivo Municipal de Valencia, València, Ajuntament de València, 2011, pp. 181-182.

¹⁴ AMV, Processos de Corts Generals del regne dels anys 1375-1376, yy-1.

¹⁵ AMV, Lletres missivess dels anys 1374-1375, g3-3, f. 175r.

¹⁶ AMV, Claveria comuna dels anys 1374-1375, I-8, f. 36r.

¹⁷ Arxiu Municipal d’Alzira (AMA), Notal de Bernat Llorenç de l’any 1377, 040/4, ff. 54r-65r.

¹⁸ Agustín Rubio Vela: «Valencia y los aragoneses en la baja Edad Media: la ruta del trigo», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 32 (2002), pp. 95-110 (p. 97).

¹⁹ AMV, Claveria comuna dels anys 1384-1385, I-14, f. 23v.

²⁰ AMV, Claveria Comuna dels anys 1383-1384, I-13, ff. 43r-44.

²¹ J. V. García Marsilla: «El elemento humano...», p. 128.

²² Mateu Rodrigo Lizondo (ed.): Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349), València, Publicacions de la Universitat de València, 2013, pp. 154-155.

²³ Es tracta de Bernat Albert i Francesc Celma el 1383, Joan Boïl, Antoni Marí, Antoni Vila, Joan Romeu, Nicolau Armengol el 1384 i Francesc Celma en 1385; María Desamparados Cabanes pecourt (ed.): Avecindados..., p. 36.

²⁴ AMA, Pergamins comuns, 011/46 (18 de desembre de 1371).

²⁵ Carmel Ferragud Domingo: Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana (Corona d’Aragó, 1350-1410), Madrid, csic, 2005, p. 493.

²⁶ AMA, Notal de Bernat Llorenç de l’any 1403, 040/12, f. 167r-v.

²⁷ AMA, Protocol notarial d’Antoni Garcia de l’any 1416, 040/23, f. 52r-v.

²⁸ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1404, 2.406, s.f. (1 de novembre de 1404).

²⁹ A. Rubio Vela: «Valencia y los aragoneses...», p. 110. Vegeu també AMV, Claveria comuna dels anys 1374-1375, I-8, f. 8r.

³⁰ AHN, Nobleza. Osuna. Protocol notarial d’Esteve Corts any 1401, lligall 1.137, núm. 7 (6 de setembre de 1401).

³¹ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1415, 2.416, f. 484r-v.

³² ENRIC Guinot Rodríguez: Els fundadors del regne, València, Tres i Quatre, 1999, p. 445.

³³ ACA, cr, reg. 1577, ff. 135v-136r.

³⁴ M.ª M. Cárcel Ortí i J. V. Boscá Codina: Visitas pastorales..., pp. 122-113 i 117-118.

³⁵ A. Rubio Vela (ed.): Epistolari..., p. 209.

³⁶ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1414, 2.415, ff. 140v-141r.

³⁷ AMA, Notal de Bernat Costeià dels anys 1385-1390, 040/17, f. 119v.

³⁸ AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1402-1403, 03/8, f. 27v.

³⁹ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1415, 2.416, f. 134r-v.

⁴⁰ Ibid., ff. 120r-121v.

⁴¹ José M. Sánchez Benito: «Crisis de abastecimientos y administración concejil. Cuenca, 1499-1509», En la España Medieval, 14, 1991, pp. 275-306 (p. 275).

⁴² AMV, Lletres missives dels anys 1398-1400, g3-6, ff. 120v-121r (7 de març de 1399).

⁴³ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera dels anys 1401-1402, 2.405, s.f. (7 d’abril de 1402). En l’operació els venedors anaven a percebre 550 sous per la venda de 10.062 litres d’ordi.

⁴⁴ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera dels anys 1401-1402, 2.405, s.f. (10 d’abril de 1402).

⁴⁵ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera del anys 1401-1402, 2.405, s.f. (8, 17 i 29 de març de 1402).

⁴⁶ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1404, 2.406, s.f. (8 d’agost de 1404).

⁴⁷ Ibid. (8 i 11 d’agost de 1404).

⁴⁸ ARV, Protocol notarial de Martí Barberà de l’any 1405, 202, ff. 85v-86r.

⁴⁹ Sobre els camins reials vegeu Manuel V. Febrer Romaguera: «Camins reials i filloles des de València a la Ribera del Xúquer, segles XIII-XVII», a Actes de la IX Assemblea d’Història de la Ribera(Novembre de 2002. Benifaió) (en vies de publicació).

⁵⁰ Vicente Pons Alós: Cardenales y prelados de Xàtiva en la época de los Borja, Xàtiva, Iglesia Colegial Basílica de Santa Maria-Centro de Estudios Borgianos, 2005, p. 13.

⁵¹ Presentació d’Antoni Riera i Melis en el llibre d’Albert Curto i Homedes: La intervenció municipal en l’abastament de blat d’una ciutat catalana: Tortosa, segle XIV, Barcelona, Rafael Dalmau, 1988, pp. 13-14.

⁵² Sobre els Dez Torrent podeu consultar Sandra Bernabeu Borja: Una aproximació al notariat baixmedieval de la vila d’Alzira (1350-1500), Alzira, Ajuntament d’Alzira, 2013. Beca d’investigació atorgada per l’Ajuntament d’Alzira, mecanoscrit inèdit, pp. 29-30.

⁵³ Robert I. Burns (SJ): Transition in Crusader Valencia. Years of triumph, years of wae 1264-1270. Diplomatarium I, of the crusader kingdom of Valencia. The registered characters of its conqueror Jaume I, 1257-1276. III Documents 500-1000, Princeton, Princeton University Press, 2001, p. 38.

⁵⁴ Enric Guinot Rodríguez: Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa valenciana del segle XIII, València, Publicacions de la Universitat de València, 2010, pp. 234-235.

⁵⁵ Aureliano J. Lairón Pla (ed.): Libre de diverses statuts e ordenancions fets per lo Consell de la vila de Algezira, València, Universitat de València, 2001, p. 45.

⁵⁶ Pere dez Torrent obtingué l’ofici de notari per nomenament reial a Sant Mateu, el 18 d’abril de 1356. Vegeu Vicente Pons Alòs: «Los notarios valencianos en la época de Pedro IV y Juan I (1351-1396)», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXX (2012), pp. 31-86 (p. 50). A. J. Lairón Pla (ed.): Libre de diverses statuts..., p. 47.

⁵⁷ A. J. Lairón Pla (ed.): Libre de diverses statuts..., p. 58.

⁵⁸ Ibid., p. 84.

⁵⁹ Ibid., p. 91.

⁶⁰ Ibid., pp. 67, 83 i 101.

⁶¹ Ibid., p. 108.

⁶² Així, per exemple, Jaume de Martorell, major, tenia el 1400 una riquesa immoble de terres i cases avaluada en 733 lliures peiteres de la vila d’Alzira, la fortuna més important de la seua demarcació. ama, Contribucions. Llibre de la peita (de la vila, clergues, hòmens de paratge e cavallers, raval de l’Alquenència i raval de Barrablet) de l’any 1400-1404, 230/3, f. 36v.

⁶³ S. Bernabeu Borja: Una aproximació al notariat baixmedieval..., p. 30.

⁶⁴ M.ª M. Cárcel Ortí i J. V. Boscá Codina: Visitas pastorales..., p. 316.

⁶⁵ Ibid., p. 322.

⁶⁶ AMA, Notal de Bernat Costeià dels anys 1385-1390, 040/17, ff. 81r-82r.

⁶⁷ Ibid., f. 66 r-v.

⁶⁸ A. J. Lairón Pla (ed.): Libre de diverses statuts..., p. 92.

⁶⁹ AMA, Notal de Joan Arnau dels anys 1409-1417, 040/21, ff. 45r-46r.

⁷⁰ AMA, Llibres d’actes dels jurats i consell dels anys 1388-1389, 03/1, f. 39r.

⁷¹ AMA, Llibres d’actes dels jurats i consell dels anys 1394-1395, 03/2, f. 8r.

⁷² Ibid.

⁷³ AMA, Llibre dels actes dels jurats i consell de l’any 1399-1400, 03/6, ff. 7r i 62v.

⁷⁴ AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1403-1404, 03/9, f. 36v.

⁷⁵ AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1410-1411, 03/12, f. 20r.

⁷⁶ A. J. Lairón Pla (ed.): Libre de diverses statuts..., p. 119.

⁷⁷ AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1412-1413, 03/14, f. 65r.

⁷⁸ J. Ángel Sesma Muñoz i altres (eds.): Parlamentos del Interregno (1410-1412). Actas del parlamento de Alcañiz-Zaragoza (1411-1412), Saragossa, Gobierno de Aragón, 2011, tom VII, vol. 1, p. 175.

⁷⁹ AMA, Contribucions. Llibre de la peita (de la vila, clergues, hòmens de paratge e cavallers, raval de l’Alquenència i raval de Barrablet) de l’any 1400-1404, 230/3, f. 29v.

⁸⁰ En 31 d’agost de 1411 cobrà 1.527 sous en concepte de dietes per la seua tasca com a ambaixador o representant de la vila en el parlament general. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1410-1411, 03/12, ff. 72v-73r.

⁸¹ AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1410-1411, 03/12, foli solt sense numerar.

⁸² AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de 1401-1402, 03/7, f. 5r-v.

⁸³ AMV, Protocol notarial de Jaume dez Pla de l’any 1404, 2-19, f. 36r.

⁸⁴ Manuel V. Febrer Romaguera: Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006, p. 139. Antoni Boquet obtingué el nomenament reial de notari a Montsó el 9 de gener de 1363. V. Pons Alòs: «Los notarios valencianos...», p. 54.

⁸⁵ Arxiu del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi (ACCV), Protocol notarial de Bernat de Montfalcó de l’any 1414, 25.596, s.f. (2 d’agost de 1414).

⁸⁶ AMA, Protocol notarial d’Antoni Garcia de l’any 1416, 040/23, f. 54r.

⁸⁷ Ibid., f. 59r.

⁸⁸ AMA, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de 1410, 11.227, f. 66v.

⁸⁹ El pergamí que enquaderna un notal de començament del segle XV té la següent anotació al seu dors: «carta per la qual la dona na Maria, muller de Romeu Barberà, de Algemesí, vené a·n Guillem Pedriça aquells cent sous censals que fahia en Francesch Signes et sa muller de Algemesí, pagadors en dos terminis» (novembre de 1379). ama, Notal de Bernat Llorenç de l’any 1413, 040/15.

⁹⁰ AMA, Llibres d’actes dels jurats i consell dels anys 1394-1395, 03/2, f. 21r.

⁹¹ AMA, «Libre memorial e capbreu... scrit e ordenat per mi Pere de Arenys», any 1416, 2110/I, 3, f. 132r.

⁹² AMA, «Libre memorial e capbreu...», 2110/I, 3, f. 9r.

⁹³ AMA, Llibre d’actes del consells i jurats de l’any 1402-1403, 03/8, f. 39.

⁹⁴ AMA, «Libre memorial e capbreu...», 2110/I, 3, f. 212r. Venrell ocupà el càrrec de mustassaf el 1448, el de justícia el 1450 i conseller major l’any següent. Agraesc a Sandra Benavent el fer-me partícep d’aquestes dades prosopogràfiques.

⁹⁵ AMA, Contribucions. Llibre-cobrança de peites any 1432, 230/6, f. 30r.

⁹⁶ AMA, Notal de Bernat Llorenç de l’any 1413, 013/15, ff. 90v-91r.

⁹⁷ ARV, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de l’any 1400, 12.444, s.f. (12 de juliol de 1400).

⁹⁸ AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1402-1403, 03/8, f. 72r.

⁹⁹ AMA, Contribucions. Llibrecol·lecta de la peita de les alqueries de l’any 1399-1400, 230/2, f. 29v.

¹⁰⁰ AMV, Claveria Comuna de l’any 1402-1403, J-30, f. 29r.

¹⁰¹ ARV, Protocol notarial de Vicent Saera de l’any 1409, 3.025, f. 66 r-v.

¹⁰² ARV, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de l’any 1400, 1.614, f. 48.

¹⁰³ ARV, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de l’any 1400, 12.444 (13 de juny de 1400).

¹⁰⁴ AMA, Notal de Bernat de Comadolins de l’any 1422, 040/24, ff. 174v-175r.

¹⁰⁵ AMA, Protocol notarial d’Antoni Garcia de l’any 1416, 040/23, ff. 17r-18r.

¹⁰⁶ Aquest formenter també era creditor del municipi d’Alzira i el 1396 cobrava d’interessos el 16 d’abril 500 sous, i el 22 d’octubre, altres 500 sous. ama, Contribucions any 1396, 230/1, ff. 17r i 20v.

¹⁰⁷ AMA, Notal de Joan Arnau de l’any 1397, 040/20, f. 2r-v.

¹⁰⁸ ARV, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de l’any 1400, 12.444, ff. 39v-40r.

¹⁰⁹ Ibid., f. 118r.

¹¹⁰ ACCV, Protocol notarial de Francesc Escolà de l’any 1407, 27.696, s.f. (26 de gener i 7 d’abril de 1407).

¹¹¹ AMA, Contribucions. Llibre-cobrança de peites any 1432, 230/6, f. 30v.

¹¹² Els patrimonis taxats en lliures peiteres que superaven el de la viuda de Barberà eren els següents, tots ells de la vila: 1. Simó Sanç, especier, amb 58.600 sous; 2. Mateu Serra, donzell i batxiller en lleis, amb 57.000 sous; 3. Bernat Roca, amb 53.000 sous; 4. Jaume Serra, donzell, amb 51.500 sous; 5. mossèn Pere Comella, prevere, amb 50.000 sous; 6. Galcerà Gombau i sa mare, amb 46.500 sous; 7. mossèn Bernat Comella, cavaller, amb 45.000 sous; 8. Joan Safàbrega, amb 44.000 sous, i 9. la muller de Joan Gil, amb 40.000 sous.