Читать книгу Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer - AA.VV - Страница 11

SENYORS, BANDOLERS I VASSALLS

LA FAUTORIA DEL DUC FRANCESC DE BORJA

I ELS SUCCESSOS DE POLINYÀ (1545)

Vicent M. Garés Timor Universitat de València

A tall d’emprendre, cal dir que els denominats successos de Polinyà i la fautoria de Francesc de Borja han estat fins ara uns episodis històrics gairebé desconeguts i oblidats. Malgrat la seua transcendència, cap dels investigadors o estudiosos de la figura del cortesà, del virrei, del noble o del sant s’han aproximat més que siga de manera tangencial a allò que va ocórrer el mes de desembre de 1545 a la mencionada població riberenca.

En aquest sentit, el ben cert és que poc després que l’assumpte fóra plantejat per primera vegada fa un parell d’anys al Congrés Internacional Cambios y Resistencias Sociales en la Edad Moderna,¹ no se n’ha tornat a parlar. Per tant, es feia necessària l’elaboració d’un text escrit en la nostra llengua que d’alguna manera posara en relleu els avanços assolits fins ara.²

Tot just en aquest punt, podríem encetar el nostre discurs afirmant el que és una evidència per a tots els «banditòlegs»: les fautories esdevenen essencials, si més no, a l’hora d’entendre la força, el vigor o l’empenta que durant centúries va tenir el bandolerisme... Ara bé, de res no ens hi serviria, perquè els termes d’aquesta família lèxica, com ara «fautoria» o «fautor», resulten sovint estranys i desconeguts fora de l’estricte camp d’estudi i discussió dels qui ens hi dediquem. A açò hi hem d’afegir la imprecisió d’alguns diccionaris a l’hora de definir els dessús dits vocables.

En aquest sentit, cal assenyalar que la «fautoria», no seria sinó l’acte o, si es vol, la falta –amb conseqüències penals– derivada d’haver-hi obrat en qualitat de fautor, és a dir, d’haver col·laborat pejorativament en l’encobriment d’un acte censurable de què la persona en qüestió ha estat o bé esdevé coautor o còmplice.

Heus ací la seua importància, atès que no es concep d’altra manera la prolongada dilatació en el temps i la invulnerabilitat de determinades faccions o de quadrilles aparentment formades per simples roders, sense l’addició d’assidus suports i auxilis per part de col·laboradors, els quals els proporcionaven protecció, recer, menjar o assistència. Si bé és cert que algunes vegades es tractava de gent senzilla o més o menys humil (llauradors, familiars i amistats residents en poblacions properes o comarques pròximes) en altres ocasions –cal pensar que en un bon nombre dels casos– els coadjutors eren senyors feudals o oficials reals, si no alts càrrecs de l’administració i govern de l’Estat.³

En conseqüència, la sempre dificultosa identificació i descobriment dels qui van estar acollidors de bandes armades, quadrilles o colles de bandolers, resulta de suma importància per a l’estudi d’aquests fenòmens. Al respecte, convé assenyalar que les fautories sovint han ajudat els investigadors a transcendir més enllà de l’espai del mateix grup o de la comunitat a la qual pertanyia el bandit, i ha permès visualitzar xarxes de solidaritat, si més no, a una escala regional. Tanmateix, açò explica també, en part, l’enorme mobilitat d’algunes de les partides de bandolers que deambulaven pels territoris hispànics.

En efecte, és en aquest punt mateix que cal introduir el nom del que va estar quart duc de Gandia: Francesc de Borja i Aragó. No endebades, deixant de costat la seua posterior elevació als altars, Francesc comptava en la seua nòmina, el 1545, l’haver estat un fidel cortesà al servei de Carles V, un col·laborador ardent en les empreses bèl·liques contra el rei cristianíssim o l’haver regit el càrrec de lloctinent general del Principat de Catalunya, on la defensa de la costa dels estols corsaris o la repressió del bandolerisme van esdevenir la quinta essència del governant.⁴

Per tant, tot i que els estudiosos, així com el seus biògrafs i hagiògrafs, coin-cideixen a l’hora d’assenyalar que el detonant que precipità la seua conversió va estar el decés de la seua esposa, Elionor de Castro, esdevinguda el 27 de març de 1546, el ben cert és que l’assumpte –segons sembla– li devia de voltar per la ment des de feia temps. En aquest sentit, tostemps s’hi ha mirat d’argüir en precedents la defunció de l’emperadriu, l’1 de maig de 1539, i l’impacte que sobre l’aleshores jove marquès de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals d’Isabel de Portugal en arribar a Granada, o el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general (1539-1543). Heus ací les causes que presumptament l’invitaren a un allunyament progressiu de les dedicacions més mundanes.

Tot açò ho portem a col·lació en tant que la intencionada ocultació a la vila i honor de Corbera –de la qual el quart duc de Gandia hi era senyor– d’almenys nou pròfugs de la justícia, seguida de la flagrant resistència amb què els seus vassalls d’Albalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent van rebre els oficials reials que s’hi van desplaçar a prendre’ls, posen en qüestió, si més no, l’embolcall sofisticat i idíl·lic que sovint ha intentat mostrar una pietosa vida de sant molt abans del seu ingrés a la Companyia de Jesús.

Contràriament a açò, tant la fautoria com els anomenats «successos de Polinyà»,⁵ venen a evidenciar un membre de la noblesa hàbil i aciençat en el món del bandidatge, segur de la seua influència en les institucions regnícoles i del seu pes a dintre de la Cort, alhora que coneixedor del límits de la repressió reial. Tanmateix, val a dir que açò darrer no haguera estat possible sense l’experiència adquirida, amb papers canviats, durant el temps que va estar al capdavant de la lloctinència general de Catalunya. No debades, Francesc de Borja no era a terres valencianes el lloctinent, sinó l’aristòcrata, el senyor.⁶

EN EL LLINDAR DEL CONFLICTE: ELS BÀNDOLS DE LA VILA D’ALZIRA

El 8 de maig de 1543, el duc féu la seua entrada oficial a Gandia. Francesc de Borja retornava així a la vila que l’havia vist nàixer –si bé ara en qualitat de senyor–després que el prematur i sobtat decés del seu pare, Joan de Borja, l’haguera sorprès quatre mesos abans a la ciutat comtal. Entretant, els seus germanastres Pere Lluís Galceran i Joan Cristòfol de Borja se’n feren càrrec de la presa de possessió i de l’administració dels dominis de llur finat progenitor.⁷

Per aquell temps, la lloctinència general del Regne l’ostentava Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. I en aquest ordre de coses cal pensar que, pedra amunt, pedra avall, els problemes als quals hi havia hagut de fer front el fins aleshores primer marquès de Llombai al si del Principat –llevat l’agreujant fronterer amb França– no deurien ser massa distints dels que el napolità havia de resoldre a terres valencianes: disputes nobiliàries, bàndols, atacs corsaris, acatament de l’autoritat de les institucions règies i el seu assentament sobre el territori... Amb tot, a diferència de Francesc, el duc de Calàbria tenia certa reputació de tou; consideració segurament adquirida per la sofisticació cultural i artística de la seua cort virregnal establida a València, així com per les freqüents festes, celebracions i divertiments sumptuosos que s’hi organitzaven adesiara al cap i casal o a la finca de la Garrofera.⁸

Ara bé, no sempre havia estat així. Si fem un repàs ràpid al mandat conjunt del napolità amb la seua esposa, Germana de Foix (1526-1536), es veu fàcilment l’entrellat d’uns inicis difícils, marcats per les seqüeles inherents a la revolta ager-manada, per les seues darreres fuetades repressives i encara, entre 1526 i 1528, per les revoltes morisques de la serra d’Espadà, Benaguasil, la serra de Bèrnia o Guadalest, alhora que la costa valenciana patia les incursions corsàries dels germans Barba-rossa. No debades, per aquelles dates començaren també a promulgar-se les primeres mesures de control sobre els cristians nous, s’engegaren els projectes de fortificació litoral, s’armaren galeres o van prendre cos sometents i companyies de guarda costanera.

Fet i fet, Ferran d’Aragó adquirí fama de tou i encara el decés de Germana de Foix (1536) hi contribuí, perquè el duc de Calàbria esdevingué virrei en solitari. D’aqueixa nova etapa –en la qual maridà amb Mencia de Mendoza (1541)– caldria destacar els continus desafiaments de Barba-rossa i Dragut, alguns esforços de pacificació de la violència social, les dificultats d’abastiment de blat i d’altres mercaderies o les seues trifulgues amb la Reial Audiència; malgrat que també hagué de fer front al moviment contestatari derivat de la seua actuació arran del segrest d’Anna Masquefa (1545), alhora que hagué de sobreposar-se a les pretensions del duc de Sogorb sobre Llíria o enfrontar-se diverses vegades a la Junta d’Estaments, a tall d’exemple, pel que fa al malaurat parlament d’Alzira (1544) o als «successos de Polinyà» (1546).⁹

D’aquesta manera és que hi arribem al llindar del conflicte que precipità l’acolliment de bandolers a Polinyà de Xúquer: les parcialitats del reialenc alzireny. En efecte, tot apunta que les Primeres Germanies eren encara un tendre record quan d’alguns dels més poderosos llinatges de ciutadans i cavallers de la vila d’Alzira van fer reviscolar uns enfrontaments que llavors, com a l’Edat Mitjana, prenien com a important fil conductor el control dels ressorts del poder i de l’economia de la localitat. No d’altra manera s’expliquen les freqüents hostilitats dels Valero, Vendrell, Garí i Traucador amb els Lluquí, Guerau, Vilanova i Garcia (d’Aguilar), les quals van arribar, fins i tot, a comprometre la seguretat i el bon govern de la vila durant els anys trenta i quaranta. Així ho referia, a tall d’exemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en que soterradament li recriminava la seua passivitat:

Las cosas de Alzira están peor que las de Alger. Y acuérdese Vuestra Excellencia quantas vezes he supplicado se pussiese allí un palo siquiera por Vuestra Excellencia, porque aquél haría algo con lo que acá le ajudaríamos, pero bien veo que mi screvir es en vano. Reciba la voluntad y perdone mi atrevimiento y prolesidad, y ahunque no me respondan a nada desto, no es nuevo.¹⁰

Clar i cru. I no era per a menys, atès que bona part dels motius de fricció estaven estretament vinculats a les relacions de poder entre les distintes nissagues, llurs expectatives d’obtenir dignitats de govern o el seu exercici tangible. En aquest sentit, tot i que el 1540 s’intentà d’endreçar el sistema insaculatori, així com diversos dels assumptes que se’n derivaven, i encara dos anys després –el 1542– fent ús de les Corts celebrades a Montsó, es procedí a la reducció del nombre d’assistents al Consell General, el recurs al monarca per a aconseguir insacular-se continuà essent permanent; raó per la qual els motius de conflicte no mai van arribar a cessar del tot.¹¹

Així estaven les coses al reialenc alzireny quan a principis del mes de desembre de 1543, l’emperador, des dels Països Baixos, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any –temps que esperava que duraren les hostilitats amb Francesc I– a tots els regnícoles que tingueren diferències. La pena en cas d’incompliment: 20.000 florins d’or.¹²

Això no obstant, la disposició reial i el temor a la repressió del duc de Calàbria no van tenir efectes perdurables a la Ribera del Xúquer, ni particularment a la vila d’Alzira, on paradoxalment alguns partidaris dels Valero i dels Lluquí van continuar amb les seues guerres privades com si res no s’hi haguera manat. Exposat de manera concisa, seria més o menys de la següent manera. A mitjan de gener de 1544, a pocs mesos perquè se celebrara el parlament a Alzira, els germans Bertomeu, Pere i Joan Gomis de Carcaixent, Joan Arnau, d’Almussafes, i Joan Moreno, d’Alzira, eren acusats per diverses agressions.¹³ A finals d’agost, Magdalena Alonso, denunciava l’assassinat del seu marit Pau Monterde, que havia sigut abordat en el camí entre Algemesí i Guadassuar pels germans Vicent i Tomàs Segura i Bertomeu Gilabert d’Alzira.¹⁴ No obstant això, el segon homicidi no es va produir fins el mes de maig de 1545, lliure, per tant, del rigor de la pragmàtica de 1543. La víctima fou el mateix Joan Moreno, implicat en el primer delicte.¹⁵

En efecte, el 9 de maig, Beatriu Gallac i Úrsola Moreno, parentes del finat, van posar clam contra Miquel Olzina acusant-lo de l’esmentat crim. Com que per aquells temps les presons d’Alzira presentaven un estat bastant dolent i els presos podien fugir amb facilitat, el justícia Francesc Valero va optar per un arrest domiciliari amb sagrament i homenatge. El lloc escollit fou la llar de Francesc Olzina, familiar de Miquel, que vivia al carrer Major, prop del portal de la Trinitat.¹⁶ Això no obstant, açò no va impedir que unes jornades després el reclús se n’anara de casa del seu cunyat, amb el consegüent trencament de l’arrest, sagrament i home-natge. S’encetava així la venda en públic encant dels béns del fugitiu i dels seus capllevadors i fermances.

Transcorreguts uns mesos, el 29 de juliol, la Reial Audiència havia dictat sentència en absència contra una nòmina molt més ampla: Miquel Olzina, Jaume Olzina, Bertomeu Olzina, Jaume Olzina, germà de Bertomeu; Joan Olzina, Jaume Gil, Bertomeu Gil, Miquel Casanoves, fill d’Esteve, Joan Iranço, Bertomeu Cucó i Bertomeu Alba.¹⁷ El veredicte requeria dos tipus de reparació. D’una part, les penes numeràries xifrades en les despeses de la causa i dos-cents morabatins. D’altra, condemnava a mort i vilipendi els pròfugs, els quals, advertia, havien sigut acollits en les senyories dels voltants i es passejaven impunement pels carrers de la vila reial.¹⁸ És per açò que a principis de desembre de 1545, l’algutzir extraordinari Gonçal de Céspedes, es dirigia a la vila d’Alzira amb ordres expresses del duc de Calàbria.¹⁹ Unes jornades després es consumava l’avalot i resistència.

Pot ser a hores d’ara hom es pregunte què en sabem d’aquests homes d’Alzira: a què s’hi dedicaven? Quins motius tenien per assassinar Joan Moreno? I el que és més inquietant, per què Francesc de Borja va decidir receptar-los a Polinyà? Cal començar per advertir que són qüestions bastant difícils de resoldre, i que sobre algunes no disposem encara d’una resposta.

En aquest sentit, cal assenyalar, per exemple, que no hem encertat a trobar el procés criminal que Beatriu Gallac i Úrsola Moreno instaren contra els homicides –en el cas hipotètic que es conserve enlloc–, circumstància que impossibilita l’esclariment dels fets i les raons que conduïren a l’agressió. Tampoc sabem molt de la identitat dels agressors i dels seus oficis, més enllà del genèric «llaurador» emprat per la major part dels habitants de la vila. Nogensmenys, coneixem que alguns d’ells posseïen cases a la plaça de Sant Joan, enfront de l’església homònima,²⁰ o que un dels seus enemics declarats –Bernat Montsó– també habitava a l’antiga moreria.²¹ Amb tot, la flor del ram potser siga que alguns d’ells, com ara Jaume i Joan Olzina o un tal Casanoves, havien estat agermanats.²²

D’altra banda, tampoc és gens estrany –per molt que resulte ben curiós– que el quart duc de Gandia decidira acollir els pròfugs alzirenys al si dels seus dominis de la vila i honor de Corbera, puix que la seua família i el seu entorn estaven estretament vinculats a alguns dels llinatges més importants de la vila d’Alzira. Car, cal tenir present que al Regne de València, al Principat, com encara arreu d’Europa, les solidaritats amb les quals podien comptar els bàndols s’estenien pertot el territori i entre persones de les més diverses condicions socials i ben mirat, en aquells moments, Francesc de Borja, com hem mencionat adés, no era ja el lloctinent, sinó, el senyor.

En efecte, a tall d’exemple, parlem dels Serra; un llinatge amb forta presència a València i Xàtiva, considerat un dels més importants de l’Alzira tardomedieval. Els lligams dels Borja amb aquesta estirp es remunten si més no a principis del Quatre-cents, quan es consumà el matrimoni de Bertomeu Serra amb Elionor de Borja, tieta de Roderic de Borja i cunyada de Calixt III. Malgrat tot, la referència podria sonar un poc llunyana si no fora perquè Jaume Serra, cardenal d’Oristany i nebot d’Alexandre VI, fou el procurador del seu cosí, Pere Lluís de Borja, en la compra del ducat de Gandia.²³

I això no és tot. El 8 de juny de 1514, fruit del tracte i l’amistat que hi havia entre totes dues famílies, les aljames i universitats de la baronia de Llombai es carregaren un censal de 18.000 sous i 1.125 de pensió, en nom del tercer duc de Gandia, el beneficiari del qual era Manuel de Vilanova, cavaller de València esposat amb la l’alzirenya, Elionor Serra. I encara el fill, Manuel de Vilanova i Serra –palesament implicat en els bàndols d’Alzira– ordenà marmessor testamentari Melcior Pellicer, que no per casualitat havia estat procurador de Joan de Borja i, com veurem, un dels membres crítics de l’estament militar en relació amb l’actuació del duc de Calàbria derivada dels «successos de Polinyà».²⁴ És per això, que no seria d’estranyar que el noble Manuel de Vilanova i Serra hi estigués al darrere de l’acolliment dels bandolers al si de Polinyà de Xúquer.

En el front oposat als Vilanova estava la prosàpia dels Valero: una nissaga de la petita noblesa i de paratge recent, establida a Alzira i València, emperò molt ben relacionada. Car, tot i que els Valero no eren gran cosa comparats amb l’aristocràcia valenciana, tenien una destacada presència a la vila d’Alzira; no debades els seus membres en feien part habitual de les matrícules del Consell i de les parcialitats. Els seu parent més proper al si de la Ribera del Xúquer i freqüent encobridor era el senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero:²⁵ un dels principals destorbadors del parlament d’Alzira (1544).

Doncs bé, val a dir que els vincles de Joan de Montagut amb els Borja eren patents, puix que el 1512 havia contractat núpcies amb Àngela de Borja i Calataiud, filla del senyor de Vilallonga, Anna i Castellnou. No obstant això, i per si de cas no bastava, la seua filla Anna de Ribelles havia estat casada tot just el 1545 –mitjançant dispensa papal– amb Joan Cristòfol de Borja, fill natural del iii duc de Gandia i germà de Francesc.²⁶

Ara que, ben mirat, als Valero tampoc els calia tenir necessàriament d’intermediaris els Montagut per accedir a la casa ducal de Gandia. Res no els obligava, perquè ho podien fer directament, mitjançant Sebastià i Miquel Àngel Santacreu, domèstics i persones de confiança dels ducs. No debades, Nicolau Valero es casà amb una neboda dels Santacreu.²⁷ Tanmateix, encara podríem fer una afirmació més agosarada: quan alguns vassalls dels Borja decidien fer cap o establir-se a la vila d’Alzira –heus les casualitats– n’acabaven formant part del bàndol dels Valero.²⁸

‘UN AVALOT AB GRAN VIOLÈNCIA E REPICAMENT DE CAMPANA’: LA RESISTÈNCIA ALS OFICIALS REIALS

El dilluns 7 de desembre, era encara de nit fosc, quan l’algutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila d’Alzira i s’encaminà devers la veïna baronia de Corbera, un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se l’impel·lia a capturar els pròfugs d’Alzira –sentenciats a mort en absència per l’Audiència– dels quals el duc de Calàbria n’havia obtingut noves que estaven receptats en les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi poguera accedir, pertot el regne, on ho estimés oportú.

Tanmateix, Céspedes no havia tardat gens a saber l’amagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella matinada, despuntant els primers llustres de llum, l’algutzir, els vuit oficials que l’acompanyaven –i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira– a més d’un notari, arribaren a l’entrant de la petita població de Polinyà.²⁹ Tan prompte com asseguraren les cavalcadures, fet el dia clar, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.

Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia a l’encop que es disposava a rodejar l’immoble on es receptaven alguns dels condemnats, ço és la llar de Montbui. Sobtadament, de l’interior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que l’alguatzil pronunciava: «Teniu al rey!».³⁰ Si bé a l’instant un d’aquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, l’altre va aconseguir esquivar la persecució vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bertomeu Olzina, un dels processats.

A males penes Céspedes havia encetat de nou la marxa i es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de l’església: sonaven a sometent. El primer a acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit d’una vintena de persones armades, que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!».³¹ Fou llavors quan l’agutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a l’altura del pit. En l’envestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials i el van conduir «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera».³²

Per tant, deixant de banda l’alerta que degué causar la desacostumada presència de les vares d’aquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits d’uns i altres –a més del característic repic de campanes– el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre l’imminent perill.

Enmig de tot aquell aldarull, Céspedes identificà Joan Burguera, el justícia, el qual es feu el desentès davant els requeriments de l’alguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre».³³ Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Fran-cesc de Borja.

En l’endemig, el comú dels veïns s’havien congriat avalotats a la plaça. Llavors l’aldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, l’enrenou de la gent, la cridòria d’uns i altres... Amb penes i treballs s’escoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per l’al·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop l’escomesa.

El darrer a acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, l’agutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la».³⁴ Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà l’animal devers Riola.

D’altra banda, les desesperades batallades havien sortit l’efecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant d’una cinquantena d’homes armats d’Albalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà se’ls uniren altres de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses; «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts».³⁵ Amb la finalitat d’acorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí d’Alzira i la muntanya.

Quelcom semblant havia ocorregut a Riola, on el notari de Polinyà va accedir bagolant: «Uns alguazirs de la Real Audiència [...] són venguts al loch de Polinyà e s’enporten presos als bandolers!», «Vaja la campana, ànima de tal! [...] Anem allà y matem-los».³⁶ Així, la major part dels habitants van prendre les armes i van acudir a Polinyà, encapçalats per Jaume Eiximeno i Pere Matoses, lloctinent de procurador de Francesc de Borja a la vila i honor de Corbera.

En l’entretant, a Polinyà l’alguatzil Céspedes es disposava a abandonar la població, quan es va veure novament rodejat pels veïns d’Albalat i Sinyent, que van abastar els accessos de la localitat al crit de «Muyren, muyren los ladres! En terres del duch haveu de entrar?».³⁷ És més, en veure els presumptes intrusos no van dubtar gaire a elevar els acers, preparar arcabussos i ballestes, i arremetre colèricament contra els oficials. Immediatament després s’aplegaren els de Riola. Llavors, el mercader Joan de la Plana, Francesc Noguera, el rector de Polinyà i altres es van interposar, treballant per introduir a l’algutzir i els seus dintre d’uns habitatges, fins que aconseguiren tancar les portes.

Al defora, la gentada continuà baladrejant i colpejant la porta. «Que·ls lançen de la terra!», «No y ha rey ni roch, sinó lo duch!», «Cul de tal! Porteu-los al castell de Corbera!». Una estona després els ànims s’havien assossegat i des de dins van descloure els pestells i forrellats. En les immediacions de les cases de Pere i Bernat Puig, on havien sigut recollits els oficials, s’acumulaven més d’un centenar i mig d’homes armats i arrenglerats. Alguns xiuxiuejaven i parlotejaven. Estaven dirigits pel lloctinent de procurador, Pere Matoses. Tot seguit aquell preguntà: «És aquest?». Uns quants van respondre: «Sí, aqueix és». Llavors, començà a increpar el propietari: «Cul de tal! Per què l’hau acollit en esta casa? Lançau-lo! Vaja-se’n tantost de la terra de son senyor!».³⁸

De continent, en ser-hi front a front, Gonçal de Céspedes el va requerir, en el que seria el darrer intent per fer complir la comissió reial. Amb tot, Pere Matoses es va limitar a indicar-li que abandonara la vila i honor de Corbera. En aqueix moment, l’algutzir li va demanar una protecció a la qual el lloctinent de procurador tampoc va accedir. «Aneu en bon·ora, que no teniu res que fer en esta terra, [...] y vós haveu tengut gran atreviment de fer lo que haveu fet».³⁹ Nogensmenys, alguns homes, entre ells Joan de la Plana, es van oferir a acompanyar-lo fins la boga del terme d’Alzira.⁴⁰

D’aquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò d’antuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, l’acolliment dels pròfugs de la vila d’Alzira; darrere de la qual, d’acord amb els seus vassalls, estava el mateix Francesc de Borja.

UNA NECESSÀRIA RESTITUCIÓ DE LA PREEMINÈNCIA REIAL: LA REPRESSIÓ DEL DUC DE CALÀBRIA

Alguns dels oficials que hi van ser en companyia de Gonçal de Céspedes i van viure en primera persona allò que va ocórrer a Polinyà de Xúquer, no van dubtar a afirmar que mai abans havien presenciat semblant resistència a l’autoritat reial. En particular, Miquel de la Guàrdia va assegurar que «en sa vida, ni encara en lo temps de la Germania, no havia vist tan gran avalot y tan gran resistència y desacato».⁴¹

Així les coses, la gravetat dels fets féu que el duc de Calàbria es decidira a abandonar la ciutat de València i marxara envers les baronies d’Albalat i Corbera amb la finalitat de restituir la preeminència reial. En efecte, l’11 de desembre s’hi presentà a Polinyà de Xúquer. Ara bé, no hi anà sol, sinó que s’hi aplegà i acompanyà per l’advocat fiscal, Martí Ponç; el magistrat de l’Audiència, Joan Francesc Bena-vent; un procurador fiscal i un escrivà, a més de la guàrdia a cavall, tres algutzirs, sis verguetes, uns quants escuders i domèstics. Més tard haurien d’arribar el botxí i un notari. Car, Ferran d’Aragó estava decidit a impartir-hi justícia ell mateix.

Tanmateix, el napolità no trigà gens en entendre que no ho tindria gens fàcil. En eixe sentit, no li va caldre sinó endinsar-se en els precitats dominis senyorials dels Borja per adonar-se que gairebé tots o quasi tots els caps de família d’amb-dues baronies havien fugit. I tant! Al pas de la comitiva per Albalat, Polinyà o Sinyent no es podia veure sinó xicalla i població femenina, ço és, les esposes, mares i germanes dels pobletans, que amb les portes obertes restaven dempeus en els llindars de les seues llars.⁴²

Fins i tot, sembla que el fins feia pocs anys primer marquès de Llombai, s’hi havia aplegat amb alguns dels seus criats i oficials i l’esperava a Polinyà de Xúquer. No debades, a la llum de la correspondència privada que va intercanviar el lloctinent general amb l’aleshores regent príncep Felip, tots dos –Ferran d’Aragó i Francesc de Borja– van conversar durant una estona. Així ho descriu a la missiva el duc de Calàbria, afegint al final una soterrada acusació incriminatòria contra el quart duc de Gandia:

Apeado que fuy, topé con el duque de Gandía, que me esperava; sintiéndose mucho de mi hida, pretendiendo que le hazía agravio con ella. Yo le di a entender que mayor lo hazía él a su magestad y los que tal le daban a entender. Y que pues havía tenido cargo de justicia y sabía quan grave caso hera el de la resistençia, que se fuesse con Dios y me dexasse hazer mi offiçio; pues tenía entendido que no hera de mi condiçión hazer sinjustiçia a nadie, quanto más a él. Y con ésto se fue [a Riola]. Y supe después cómo, aquella noche, se fueron los matadores al mismo lugar donde él durmió. Y que de allí los salvaron.⁴³

Malgrat tot, l’assumpte no anà a més, entre d’altres coses perquè ni el napolità, en qualitat de representant de l’autoritat reial al regne, ni tampoc els oficials de la Reial Audiència s’atreviren a acusar-lo formalment de fautor. I no seria per manca d’indicis... I és que, ben mirat, una imputació d’aquestes característiques resultava fins i tot poc aconsellable, si no imprudent, més encara en tractar-se d’un dels cortesans més propers i familiars de l’emperador.⁴⁴ A això s’hauria d’afegir, a més, el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris al si del Principat. Tot açò ho portem a col·lació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta si haguera estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Per consegüent, val a dir que a la vila i honor de Corbera únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra l’algutzir Gonçal de Céspedes i la resta dels oficials reials.

En aquest sentit, cal assenyalar que el duc de Calàbria no va perdre el temps, puix que aqueix jorn mateix en baixar del cavall a Polinyà de Xúquer es posà mans a l’obra. En efecte, aquell 11 de desembre s’anotaren les deposicions dels primers testimonis del procés; si exceptuem, és clar, els que Gonçal de Céspedes havia fet rebre quatre dies abans a redós de les muralles de la vila d’Alzira, tot just després d’haver tornat dels dominis de Francesc de Borja.⁴⁵

Tanmateix, cal assenyalar que Ferran d’Aragó encetà les perquisicions mitjançant interpel·lacions sistemàtiques de totes aquelles persones que hi havien restat, per a documentar amb exactitud allò que hi havia ocorregut a l’encop que engegava dispositius formats per quadrilles d’homes perquè agranaren en la mesura que fóra possible el territori circumdant. Així doncs, els testimoniatges d’aquests pobletans i pobletanes desvelen les seues circumstàncies personals. En aqueix ordre de coses, dementre que alguns expliquen com van ser encarcerats immediatament o com havien estat fets presoners en alguna de les batudes, hi ha d’altres –especialment dones– que senzillament havien sigut citats o citades i mantenien la seua llibertat de moviments.⁴⁶

Tot i que finalment la quantitat d’individus interrogats, tal com era d’esperar, no va estar excessivament elevada, el nombre fou del tot suficient perquè el virrei i la resta de la seua comitiva se’n feren una idea bastant aproximada dels indrets on s’ocultaven els qui encara estaven fugits. Amb tot i això, hi hagué no poques dificultats a l’hora d’enxampar-los, perquè la major part dels absents havien trobat abric, ves a saber on, als barracons i casetes disperses per la intransitable terra de marjal. En altres paraules, allà on als mitjans de la repressió se’ls feia difícil arribar, majorment –fent un apunt meteorològic– «ab les aygües tan grans que fan y mals camins, que no·s pot trastejar». Això no obstant, hi estaven els qui havien trastejat amunt i avall, cercant recer per les localitats veïnes, en l’interior d’algunes infra-estructures senyorials –com ara el molí arrosser d’Albalat– o en els dominis del monestir jerònim de la Verge Maria de la Murta, és a dir, al si del convent o a les Cases de Moncada; on al remat van estar capturats. Per acabar, hi havia els oficials senyorials, els quals sembla que havien decidit refugiar-se a Gandia.⁴⁷

Malgrat tots aquests inconvenients, el procés judicial sumari no es va deturar. Bona prova d’açò que diem fou que el 14 de desembre, després d’haver recollit un bon nombre de testimoniatges, el procurador fiscal Pere Xerta publicà una acusació formal mitjançant la qual imputà els càrrecs de resistència a l’autoritat i rebel-lia a més d’un centenar de vassalls de Francesc de Borja. Acte seguit, es feu inscripció de béns dels demandats –presents o absents– i es donà pas a les confessions de testimonis i denunciats, tasca que ocupà els ministres aquell dia i el següent.⁴⁸

Així mateix, fent un incís, caldria també parlar, ni que fos breument, del modus operandi utilitzat a l’hora d’elaborar la llista dels delats. D’entrada, val a dir que la fiscalia va tirar per la senda fàcil, mirant d’incriminar tots els caps de família i els seus fills; exceptuats, és clar, aquells individus que havien ofert ajut als oficials reials. En efecte, no d’altra manera s’entén que l’esment d’una relació de veïns esdevinguera reiterat requeriment en el transcurs de les perquisicions. I és clar, convindrem que, per necessitat, el llistat resultant havia d’albergar deficiències i coixejava de provisionalitat; no debades, i d’això n’era conscient el mateix Pere Xerta, es partia d’una premissa no gaire artera: la bona voluntat i memòria de les persones interrogades.

Tanmateix, un cop articulats els capítols inculpatoris, calia que els pobletans empresonats triaren procurador que els defenguera. I en aquest ordre de coses, cal assenyalar que el 15 de desembre, el notari Lluís Valeriola n’hi fou escollit representant. I tot seguit, s’hi demanà la convenient còpia i trasllat de la causa. Fins ací es podria afirmar que la prossecució del procés fou prou correcta, sobretot atenent la gravetat dels delictes que se’ls imputava. Nogensmenys, les irregularitats i deficiències processals vindrien a continuació.⁴⁹ En aquest sentit, val a dir que el magistrat, Joan Francesc Benavent, no acudí a la vila i honor de Corbera precisament amb la ferma voluntat d’impartir justícia amb imparcialitat i equitat. I és que al desig, fins i tot delerós, d’assistir el duc de Calàbria s’afegia l’afany personal de revenja, atès que alguns dels bandolers alzirenys que havien estat recollits a Polinyà, havien sigut els seus segrestadors durant les Germanies. Potser des d’aqueixa perspectiva hom entenga millor el tarannà del jutge a l’hora de seguir el plet.⁵⁰

En efecte, el 17 de desembre, a mitjan matí Lluís Valeriola va rebre una còpia de la causa, on hi havia «prop de do-centes cartes de letra spessa», en la qual se li exigia que aquella mateixa vesprada tinguera articulades les capitulacions de defensa i haguera rebut els testimonis oportuns. En aquest sentit, val a dir que aquella no era sinó una tasca difícilment practicable; sobretot atenent a l’abast, qualitat i grossària del procés, i això per no parlar de les dificultats climatològiques o la dispersió dels possibles declarants. És per això que el procurador dels vassalls de Francesc de Borja es va presentar davant els oficials competents per tal de formalitzar una queixa, mitjançant la qual denunciava la inusitada prestesa amb la qual el magistrat Joan Francesc Benavent i la resta dels membres de l’Audiència volien cloure el judici en detriment dels seus poderdants, tot atemptant contra les disposicions forals del regne. Acte seguit, demanava que se li concediren les convenients dilacions.⁵¹

No hi hagué tal. Ni el jutge ni menys encara la resta d’oficials desplaçats a Polinyà de Xúquer li van atorgar mai el diferiment de temps requerit i que, d’acord amb la legislació valenciana, havia de tenir qualsevol reu. Heus ací les primeres negligències. Contràriament, el procurador fiscal Pere Xerta li recriminava al notari la jornada aprés següent que no haguera completat la seua tasca, tot adver-tint-li que «si no·ls produhia dits testimonis, que staria per aquell e no per lo dit jutge». La resposta de Lluís Valeriola no es feu esperar, tot incidint en el que havia al·legat el jorn precedent:

[...] ell té molts testimonis per a donar, però que la brevetat del temps que li és stat donat per a veure lo procés [...] y ordenar les deffenses y produhir los testimonis –la qual dilació és stada menys de hun dia–y fer lo temps que fa y tan grans aygües y temporal; no pot bonament donar ne produhir los testimonis que vol y entén donar per a mostrar la immunitat e desculpa dels dits presos. Senyaladament, que li és stada feta la provisió –al peu de la scriptura de defenses– per a rebre los testimonis a les quatre hores aprés migjorn. E per ço, tostemps supplicava lo que havia supplicat, és a saber, ésser-li donat terme competent [...]. Y que en lo poch temps que li resta no dexarà de donar los testimonis que porà trobar. Los quals, per star dits lochs despoblats, com stan, no·ls pot bonament trobar.⁵²

D’aqueixa manera, aquell 18 de desembre, el notari-procurador es veié obligat a articular els capítols de la defensa i reproduir els testimonis. En total, cinquanta-set ítems en els quals Lluís Valeriola tractà de posar en evidència amb reeixida efectivitat els punts febles de l’acusació criminal que pesava contra els vassalls de Francesc de Borja. Nogensmenys, aquestes suposades bones aptituds jurídiques i dots explicatives de l’escrivà no van servir de res davant els exigus i singulars testimoniatges aplegats: els dels mercaders Joan de la Plana i Francesc Noguera, el cavaller Sebastià Santacreu, o el de fra Bernat Colomer, ermità de Sant Sebastià.⁵³

En aquest ordre de coses, tocant a la prossecució de la causa, també cal assenyalar que, paral·lelament a l’articulació de la defensa, aquell 18 de desembre o en els dies següents, els absents van ser citats mitjançant les habituals ratlles a les portes; se’ls acusaren les primeres contumàcies. Així mateix, el 19 de desembre foren sotmesos a turment quatre dels habitants d’Albalat de la Ribera, per tal d’esbrinar si el notari de Polinyà, Jaume Eiximeno, havia alertat i avalotat els habitants d’aqueixa població.⁵⁴

Finalment, el 22 de desembre es dictava sentència. Així doncs, en compliment del veredicte, el virrei, Ferran d’Aragó, va disposar l’enderrocament de la casa de Miquel Joan Garcia de Cieza, lloctinent de justícia de Polinyà; va ordenar aplicar garrot a Pere Martorell, Joan Torremotxa i Joan Andreu, llauradors de Riola, i manà assotar públicament els albalatencs mestre Joan Rosselló, mestre Guillem Rosselló, Baltasar i Lluís Eixea.⁵⁵

Amb tot i això, la darrera de les irregularitats del procés, i potser la més flagrant, no es descobrí sinó un cop executat el veredicte. No debades, fou misser Francesc Novella, procurador general dels estats del ducat de Gandia, qui detectà que a la denunciació original no hi havia cap Pere Martorell; tot en el moment en què el cos d’aquest ja descansava sense vida al si de les entranyes de la terra. S’havia executat, llavors, un innocent? En efecte. Així ho relatava, a tall d’exemple, uns anys després el cavaller Sebastià Santacreu:

Y havent sentenciats los hòmens y executada la sentència, misser Novella demanà trellat del procés, hi·l donaren tret del que allí havien fet sobre dit cas. Y mirant dit misser Novella bé lo procés y regonegut aquell, trobà que havien denunciat a Antoni Martorell y pronunciada la sentència contra el que fos penjat, y sentenciaren y penjaren a Pere Martorell; que ni l’havien denunciat, ni donades defenses, ni publicat contra ell sentència.⁵⁶

Així les coses, val a dir que la malencertada actuació judicial en relació amb els «successos de Polinyà» –que comptà amb el vistiplau del duc de Calàbria– no va passar inadvertida entre els dirigents de la societat valenciana, els quals no van trigar en acudir al virrei, tot al·legant contrafurs i fent-li costat a Francesc de Borja perquè aturara qualsevol altra acció legal. No debades, encara no s’havia dictaminat res concret en el procés d’absència de la major part dels vassalls del duc. Bona prova d’açò és la crida de trenta dies, publicada el 18 de gener de 1546.⁵⁷

PERDONAR, SILENCIAR I OBLIDAR: ‘LA VOLUNTAD DE SU MAGESTAD Y NUESTRA ES HAZER MERÇED AL DUQUE DE GANDÍA’

No fou fins la vespra de Nadal de 1545 que el duc de Calàbria arribà de nou a la ciutat de València, després d’haver romàs a Polinyà de Xúquer durant vora dues setmanes. Ara bé, els representants dels estaments militar i eclesiàstic no van perdre passada i es van presentar al palau del Real, per tal de denunciar les transgressions de la llei foral valenciana i la vulneració de l’alta jurisdicció del duc de Gandia sobre els seus dominis de la vila i honor de Corbera. L’escena es repetí les primeres setmanes de l’any nou. Emperò cal assenyalar que aleshores s’hi havien sumat també el síndic, el racional i els jurats de la ciutat de València, en representació de l’estament reial.⁵⁸ Heus ací, l’enèsim acarament de Ferran d’Aragó amb els estaments valencians.⁵⁹ Tot açò ho portem a col·lació en tant que precipità que l’assumpte transcendira i la causa anara a parar a la instància superior de justícia: el Consell d’Aragó.

Emperò, sens dubte, allò més interessant potser siga l’anàlisi de les identitats individuals de la major part dels qui des de les institucions del regne van protestar i defensar la posició del quart duc de Gandia. Per l’estament militar: Joan Cristòfol de Borja, germà del duc de Gandia; Pere Roca, germà de Francesc, degà de Gandia, i Melcior Pellicer, qui havia estat procurador de Joan de Borja; per l’estament eclesiàstic: Miquel Àngel Ribelles i Valero, canonge de la seu, germà del senyor de l’Alcúdia i principal destorbador del parlament d’Alzira (1544); i per l’estament reial: d’una banda, el síndic Guillem Ramon Pujades, noble del cercle dels Borja, i, d’altra, Joan Garcia, racional i home de confiança de la casa ducal de Gandia. Per tant, a hores d’ara resulta evident l’afirmació: Francesc de Borja ho tenia tot molt ben lligat, atès que era capaç d’exercir un cert control informal sobre els organismes de representació dels valencians.

Tot seguit, ço és, a partir de les primeries de 1546, les protestes en forma de lletra dels ducs de Gandia, d’una banda, i, de l’altra, la correspondència privada de Ferran d’Aragó amb l’aleshores príncep Felip i els seus consellers ens han llegat un valuós registre escrit de la l’opinió, intencions i interessos de tots dos sobre els «successos de Polinyà». I clar, si més no, tot açò ve a evidenciar no sols unes apreciacions totalment oposades respecte a allò que va esdevenir a la localitat de Polinyà de Xúquer, sinó també les pressions exercides des d’ambdós costats, sovint amb la finalitat d’informar o prendre-li el pols a la situació.

En aquest sentit, sembla que fou precisament el duc de Calàbria el qui el 5 de gener va agafar la iniciativa en comunicar-li al regent allò que havia ocorregut a la baronia de Corbera, tot afegint, tal com hem mencionat un poc més amunt, una soterrada acusació contra el fins feia poc primer marquès de Llombai.⁶⁰ A continuació, el 12 de gener, van estar Francesc de Borja i la seua muller Elionor de Castro, els que van escriure al fill de l’emperador, queixant-se dels greuges i injustícies comesos en els seus dominis pel lloctinent i oficials de l’Audiència, tot apel·lant a llur condició de criats reials. És més, el quart duc de Gandia anà més enllà en trametre-li el seu secretari a fi i efecte que el príncep en quedara ben assabentat.⁶¹

Dues setmanes després, el duc de Calàbria envià a la Cort el seu domèstic, Pere d’Olaso, amb instruccions ben precises. L’interès del document bé justificaria la seua reproducció completa. En primer lloc, seguint les instruccions del napolità, havia d’entregar-li la missiva del seu amo a Francesc de los Cobos, tot posant-lo al corrent d’allò que havia ocorregut a la població de Polinyà de Xúquer i de les diligències que havia pres el lloctinent a l’hora d’impartir-hi justícia i restituir la preeminència reial. Tot seguit, li lliuraria la còpia del procés, a fi que el mateix secretari d’Estat i el Consell d’Aragó deliberaren sobre el possible veredicte; no sense comentar-li, expressat en paraules del duc de Calàbria:

el poco fundamento que tienen los contrafueros y quexas que el duque –o por mejor dezir la duquessa–de Gandía pretiende contra mí, [...] las pretensiones que tienen estos braços y estamentos; que son todas ayre y no tiran sino a que no haya ni se haga justícia. [...] Porqué según la graveza del caso, al pareçer de los que esto juzgan sin passión, merezco ser reprendido antes de floxo que no de riguroso. Por lo qual, no deve su magestad remittir libianamente este caso en ninguna manera, porqué sería dar alas a los que agora las tienen quebradas; endemás hablándose en ninguno de los más califficados y prinçipales. Y no dexéys de dezir la viva passión que·l regente miçer Filibert ha mostrado en este casso en favor del duque de Gandía, izquerdeando y estorbando quanto ha podido la buena execuçión deste caso, por ser vassallo del dicho duque, y haverle sido advogado y muy affiçionado sienpre.⁶²

I en aquest ordre de coses, val a dir que tot i que el Consell d’Aragó no es pronuncià, diguem-ne formalment, sobre la causa fins el 18 d’abril de 1546⁶³ –quasi un més després del decés de la duquessa de Gandia– l’assumpte s’havia resolt molt abans. Bona prova d’açò, fou la correspondència que durant aquells mesos es van intercanviar el príncep Felip i el virrei, Ferran d’Aragó. Sense anar-hi més lluny, 12 de març, el jove regent li va adreçar una lletra mitjançant la qual li venia a dir en poques paraules que s’estimava més creure la versió del quart duc de Gandia i prendre a mercè a quasi tots els seus vassalls.

assí para el bien de la justicia como el respecto y consideraçión que se deve a la persona y serviçios del duque, y tanbién que no paresçe conveniente que tantos padescan por la culpa particular que algunos tuvieron, y assimismo, visto el proçesso e ynformaçiones que vós embiastes, havemos –con parecer de los del Supremo / Real/ Consejo de Aragón, que aquí cerca de nós reside– mandado hazeros <la> presente. Por la qual, os rogamos y encargamos mucho que, en recibiéndola, proveays que –exceptadas las tres o quatro personas que escrivistes que se hallan muy culpadas en este caso, y tanbién las personas que fueron a tocar las campanas que fueron ocasión del alboroto; porque contra éstos, és la voluntad de su magestad y nuestra que procedays como a vós os paresciere conforme a justiçia– proveays que contra todos los otros vezinos y moradores de los dichos lugares de Poliñán, Albalat y Riola, y otros de la dicha baronía, de qualquier qualidad o condiçión que sean, no se proçeda más adelante contra ellos, ni se çierren los proçessos que a instancia del fisco contra ellos están introduzidos y començados por razón deste delito, sino que se queden en el estado que se hallaren al recibir désta.⁶⁴

Així doncs, el 2 d’abril, un malcontent i desanimat duc de Calàbria li tornava la contestació al príncep Felip, tot fent-li entendre les dificultats que havia trobat a l’hora d’executar les seues disposicions:

Y queriendo executar lo susodicho al pie de la letra, como vuestra alteza lo manda, hallamos los de la dicha Audiençia e yo que no puede ser sin derogaçión del fuero que este reyno tiene en favor de la justiçia; por el qual se proçede contra los delinqüentes por proçesso de ausençia hasta sentençia de muerte. Y assí se executan muchas de presto sin que corona, guiajes, ni hotros remedios –de que los tales proçessados y sentençiados se arman– les aprovechen, porqué en ser pressos son justiciados sin darles más tiempo del que han menester para conffessarse. Y si en semejantes proçessos se pusiesse sobreseymiento, no solamente sería causar contrafuero, y grandíssimo desserviçio y perjuyzio a su magestad, por ser éste huno de los prinçipales fueros que en este reyno tiene en su favor para administrar justiçia; pero sería quitarla del todo, de manera que no se pudiesse administrar d’aquí adelante, ni ahún vivir en él.

I afegia per acabar, un tant resignat:

Por lo qual, pues la voluntad de vuestra alteza es hazer merçed al dicho duque y sus serviçios la mereçen reçebirla, he yo muy grande en que se la haga cumplida; mandándole remittir y perdonar libremente todos los dichos vassallos; exçeptados los dichos quatro o çinco prinçipales y los que repicaron las campanas.⁶⁵

Un parell de setmanes més tard, el 18 d’abril de 1546, el Consell d’Aragó emeté el veredicte, mitjançant el qual va exonerar del delicte de lesa majestat més d’un centenar de vassalls de Francesc de Borja, habitants de les baronies de Corbera i Albalat.⁶⁶ Nogensmenys, la fita clau pel que fa a la restitució absoluta de la tranquil·litat al si de les poblacions d’Albalat de la Ribera, Sinyent, Polinyà de Xúquer i Riola l’hem de cercar en les Corts de Montsó de 1547. No debades, el 26 d’octubre d’aquell any el príncep Felip va ratificar l’indult concedit la primavera de 1546, en el qual va incloure el notari Jaume Eiximeno i un parell d’individus més. Acte seguit, refermà la jurisdicció del IV duc de Gandia sobre els dominis de la vila i honor de Corbera i Albalat.⁶⁷

Per tant, i ja per acabar, hi estarem d’acord en què va estar –en absència de Carles V– el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia. En altres paraules, l’ànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de l’assumpte, facilitant que s’hi abocara terra a sobre i al remat s’oblidara.

En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a l’abast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció d’allò que va passar a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545. En el seu lloc el lector o lectora trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa.⁶⁸ Curiós silenci... El mateix ha esdevingut amb l’escassa bibliografia que s’hi ha aproximat –sovint tangencialment o inconscient– als «successos de Polinyà».⁶⁹

¹ Vicent M. Garés Timor: «Un avalot ab gran violència e repicament de campana. La fautoría del duque de Gandía y la resistencia a los oficiales reales», en Ricardo Franch Benavent, Fernando Andrés Robres i Rafael Benítez Sánchez-Blanco (eds.): Cambios y resistencias sociales en la Edad Moderna. Un análisis comparativo entre el centro y la periferia mediterránea de la Monarquía Hispánica,Madrid, Sílex Universidad, 2014, pp. 173-182.

² Recentment ha estat publicat a la col·lecció «Fonts Històriques Valencianes» del Servei de Publicacions de la Universitat de València un volum homònim que a més d’un estudi introductori inclou tota la documentació que hem estat capaços de reunir fins ara sobre la matèria. Aquest tre-ball, llavors, no és sinó una unitat explicativa de menor extensió que no pas el llibre. Vegeu Vicent M. Garés Timor i Xavier Úbeda Revert: Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els successos de Polinyà (1545), València, puv, 2016.

³ Xavier Torres i Sans: «El bandolerismo mediterráneo: una visión comparativa (siglos XVI-XVII)», en E. Belenguer Cebrià (coord.): Felipe II y el Mediterráneo, secc de Felipe II y Carlos V, vol. II, Madrid, 1999, pp. 397-424 (p. 409); Agustí Alcoberro i Pericay: Pirates i bandolers als segles XVI i XVII, Barcelona, Barcanova, 1991, pp. 58-62.

⁴ Sobre la lloctinència de Francesc de Borja al Principat, vegeu Beatriz Canellas Anoz: Fran-cesc de Borja. Lloctinent general de Catalunya, Simat de la Valldigna, Edicions la Xara, 2010; Àngel Casals: L’emperador i els catalans: Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543), Granollers, Editorial Granollers, 2000, pp. 370-438; Cándido de Dalmases: El padre Francisco de Borja, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1983, pp. 24-56. Vegeu també els tres articles següents inclosos en el monogràfic dedicat a Francesc de Borja. Eulàlia Duran: «Francesc de Borja segons la societat barcelonina coetània», Ricardo García Cárcel: «Cataluña y la monarquía en tiempos de Francisco de Borja» i Bernat Hernández: «Bandos y piratería en la Cataluña del siglo XVI. Las actuaciones del virrey Francisco de Borja (1539-1541)», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 4 (2012-2013), pp. 167-177, 179-194 i 463-481; Ricardo García Cárcel: «El virreinato de Francisco de Borja en Cataluña», en E. García Hernán i María del P. Ryan (coords.): Francisco de Borja y su tiempo. Política, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i ihsi, 2011, pp. 349-358; Enrique García Hernán: Francisco de Borja. Grande de España, València, Institució Alfons el Magnànim - Diputació de València, 1999, pp. 89-110.

⁵ La professora Teresa Canet va estar d’alguna manera –bé conscientment o inconscient– la primera a encunyar el terme successos de Polinyà a l’hora de referir-se a allò que havia ocorregut el desembre de 1545 a Polinyà. Vegeu Teresa Canet Aparisi: «La abogacía fiscal: ¿una figura conflictiva en la administración valenciana?», en Rafael Narbona Vizcaíno (ed.): La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI, vii Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004: XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Fundació Jaume II el Just i Universitat de València, 2005, pp. 523-550 (p. 534).

⁶ V. M. Garés Timor i X. Úbeda Revert: Senyors, bandolers i vassalls..., pp. 27-38.

⁷ Vegeu Santiago La Parra López: «La familia de san Francisco y la violencia señorial valencia na», en E. García Hernán i María del P. Ryan (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Política, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i ihsi, 2011, pp. 145-166 (p. 147).

⁸ A propòsit de la vessant festiva de la cort virregnal de València, vegeu Lluís del Milà: «El cortesano» (estudi introductori i edició a càrrec de Vicent Josep Escartí), València, Institució Alfons el Magnànim, 2010.

⁹ Vicent Castañeda i Alcover: «Don Fernando de Aragón, duque de Calabria. Apuntes biográficos», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 25 (1911), pp. 268-286; Josep Martí Ferrando: Poder y sociedad durante el virreinato del duque de Calabria (1536-1550), 4 vols. Tesi doctoral dirigida per Emilia Salvador Esteban, València, Universitat de València, 1993; J. F. Pardo Molero: La defensa del imperio: Carlos V..., pp. 196-393; Regina Pinilla Pérez de Tudela: El virreinato conjunto de doña Germana de Foix y don Fernando de Aragón (1526-1536). Fin de una revuelta y principio de un conflicto. Tesi doctoral dirigida per Emilia Salvador Esteban, València, Universitat de València, 1982.

¹⁰ AGS, Estado, llig. 300, f. 134r.

¹¹ Vicent M. Garés Timor: «Grups de poder i conflictivitat a la Ribera del Xúquer: una aproximació a les bandositats de la vila d’Alzira després de les Primeres Germanies (1526-1540)», en Pau Armengol Machí (ed.): Estudis sobre la Ribera del Xúquer: XV Assemblea d’Història de la Ribera: Benimodo, novembre de 2012, Benimodo, Ajuntament de Benimodo, 2015, pp. 193-211.

¹² ARV, Reial Cancelleria, 1320, ff. 122v-123v.

¹³ ARV, Reial Cancelleria, 1320, ff. 125v-126r i 129r-v. Bertomeu Gomis va estar entre els defensors de Pere Colomer el 8 de gener de 1533, amb motiu de l’aldarull per la presa de possessió del forn de Carcaixent. Ferran Garcia-Oliver: La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval, València, Universitat de València, 2003, pp. 151-153.

¹⁴ ARV, Reial Cancelleria, 1320, ff. 182v-183r. ARV, Reial Cancelleria,1321, ff. 25r-27r.

¹⁵ ARV, Reial Cancelleria, 1320, f. 247r-v.

¹⁶ El 24 d’octubre de 1543 Miquel Tovià, sastre, li va vendre una casa franca amb dos obradors situada al carrer Major a Francesc Olzina per 7.700 s. ARV, Mestre Racional, 987, f. 2r. Beatriu Gallach, vídua i tieta de Joan Moreno, vivia al cap del pont de Sant Agustí junt a la muralla. ARV. Mestre Racional, 986, f. 2r; ARV. Mestre Racional, 987, f. 8v; ARV. Mestre Racional 996, f. 5v.

¹⁷ ARV, Reial Audiència, Sentències, caixa 291, núm. 1157 i 1181.

¹⁸ ARV, Reial Cancelleria, 1320, ff. 247r-v i 309r-v.

¹⁹ ARV, Reial Cancelleria, 1320, f. 310r-v; ARV, Reial Cancelleria, 1321, ff. 21v-23r.

²⁰ Jaume Olzina comprà de la cort del batlle d’Alzira, 11 de gener de 1540, una casa a la plaça de Sant Joan de l’antiga moreria, per 22 lliures. D’aquesta manera eixamplà les seues possessions, en tant que també tenia un palauet. Miquel Olzina també tenia una casa que havia comprat a Miquel Ribera, oracioner, el 18 d’agost de 1540 ARV, Mestre Racional, 986, ff. 65r-v; 66v i 82r.

²¹ ARV, Processos de Madrid, lletra P, 22, f. 19r.

²² L’assumpte eixí a relluir durant el procés de residència instat contra misser Benavent. ARV, Reial Audiència, Processos, 3a part, 5979, apèndix, s. f. Cfr. amb els noms dels bandolers recollits a Polinyà de Xúquer.

²³ Vicente Pons Alós: Cardenales y prelados de Xàtiva en la época de los Borja, Xàtiva, Iglesia Colegial de Santa María i Centro de Estudios Borgianos, 2005, pp. 88-93.

²⁴ Manuel Ardit: Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX, València, Afers, 2004, pp. 238-239; V. M. Garés Timor: «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 193-211; – «Un avalot ab gran violència...», p. 181. Pel que fa a Manuel de Vilanova i Serra vegeu Vicent M. Garés Timor: Aproximació a la vida, heretatge i descendència de don Manuel de Vilanova i Serra, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 2017, on es reuneix bona part de la informació aplegada sobre la vida d’aquest personatge, dels seus avantpassats i els seus descendents.

²⁵ V. M. Garés Timor: «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 199-205.

²⁶ V. M. Garés Timor: «Violencia y poder en la nobleza valenciana. Don Galcerán de Castellví y López de Mendoza, señor de Carlet (1539-1580)», en Amparo Felipo Orts i Carmen Pérez Aparicio (eds.): La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, Universitat de València, 2014, pp. 287-330 (pp. 291 i 316).

²⁷ ARV, Reial Audiència, Processos, 3a part, 5979, apèndix, ff. 111r-115v. Sobre el parentesc de Nicolau Valero amb els Santacreu, vegeu ahn, Inquisició, llig. 1756, núm. 6, ff. 421r-424r.

²⁸ V. M. Garés Timor: «Grups de poder i conflictivitat...», p. 207.

²⁹ A la comitiva hi era Miquel de la Guàrdia, verguer del batlle general; Joan de Sos (o de Fos), missatge i carceller del justícia d’Alzira; Joan Canyes, porter de la Governació; Francesc Manuel i Bernat Montsó, missatge del justícia d’Alzira; Jeroni Tomàs, Gaspar Viziedo, Joan Prats, Verguetes i Joan Mayo, àlies Navarro, notari-escrivà. ARV, Processos de Madrid, lletra P, 22, ff. 1r-31v.

³⁰ Ibid., f. 15v.

³¹ Ibid., f. 8r.

³² Ibid., ff. 23r, 33v i 47v.

³³ Ibid., f. 20v. Els guiatges estaven des de les Corts de 1542 exclusivament en mans del monarca. FRV, IX, XX-2, 3 i 6.

³⁴ Ibid., f. 9r.

³⁵ Ibid., f. 36r.

³⁶ Ibid., f. 59r.

³⁷ Ibid., f. 24r.

³⁸ Ibid., ff. 5v, 49v i 65v.

³⁹ Ibid., f. 13r.

⁴⁰ Vegeu, V. M. Garés Timor: «Un avalot ab gran violència...», pp. 173-182.

⁴¹ ARV, Processos de Madrid, lletra P, 22, ff. 11r-14v.

⁴² Ibid., f. 32r-v.

⁴³ AGS, Estado, llig. 299, f. 70.

⁴⁴ A Carles V i Francesc de Borja els unien estrets vincles de sang. Sense anar més lluny, Ferran el Catòlic era alhora l’avi del monarca hispànic i el besavi del duc de Gandia. Llavors, per estrafolari que semble, l’emperador esdevenia oncle de Francesc, de la mateixa manera que aquest i el príncep Felip –al que havia vist néixer i bressolar– eren cosins prims. Això sense fer referència a la mútua consanguinitat per la via dels Enríquez, segons la qual Francesc de Borja i Carles V eren, a més, cosins tercers.

⁴⁵ ARV, Processos de Madrid, lletra P, 22, ff. 1r-31v.

⁴⁶ Ibid., ff. 32r-74v, 167r-169v i 196v-201v.

⁴⁷ Ibid., ff. 56v-57v, 66v-68r, 167r-169v i 196v-201v. L’obra del pare Morera sobre el monestir de la Murta recull una notícia de la reglamentació feta el 1582 en allò tocant al nombre de dies que podien romandre els bandolers perseguits pel rei en el monestir. Juan Bautista Morera: Historia de la fundación del monasterio del valle de Miralles y hallazgo y maravillas de la santíssima ymagen de Nuestra Señora de la Murta, Alzira, Ajuntament d’Alzira - Germania, 1995, p. 175. Vegeu també, Antonio Martínez Pérez: Les Cases de Moncada (Alzira, València), Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1987, pp. 101-108. Aureliano J. Lairón Pla: El monasterio de Nuestra Señora de la Murta de Alzira (1552-1835). Estudio histórico-diplomático a través de las actas capitulares. Tesi doctoral dirigida per Vicent Pons Alós, Universitat de València, Valencia, 2001, capítol 2.4.3.9 «Libros de las heredades de Xixerá y Moncada».

⁴⁸ Ibid., ff. 75r-89r i 99r-160r.

⁴⁹ Ibid., ff. 160v-161r.

⁵⁰ ARV, Reial Audiència, Processos, 3a part, 5979, apèndix, s. f.

⁵¹ ARV, Processos de Madrid, lletra P, 22, ff. 164r-171r.

⁵² Ibid., f. 171r-v.

⁵³ Ibid., ff. 171v-189v.

⁵⁴ Ibid., ff. 90v-97v i 190v-196v.

⁵⁵ ARV, Reial Audiència, Sentències, caixa 291, núm. 1204. Prèviament a la sentència, tal com hem assenyalat, el 19 de desembre de 1545, es va turmentar alguns dels empresonats amb la finalitat de traure’ls la veritat. Nogensmenys, el document que arreplega el pagament dels salaris als oficials per les tasques realitzades a Polinyà erra la data, en indicar que es produí la jornada anterior. El mateix succeeix amb la consignació per l’assotament dels habitants d’Albalat, derivada d’una sentència que no es publicaria fins el 22 de desembre. I encara més, s’equivoca la data i la forma d’ajusticiament dels veïns de Riola, en indicar-s’hi que van ser penjats el 19 de desembre, tenint en compte que la precitada sentència és de tres jornades després i que van ser sotmesos a garrot i no a les penúries de la forca (ARV, Reial Cancelleria, 1321, ff. 27v-28v). Vegeu Jorge A. Catalá Sanz i Pablo Pérez García: «La pena capital en la Valencia del Quinientos», en Conflictos y represiones en el Antiguo Régimen, València, Universitat de València, 2000, pp. 21-112 (p. 74).

⁵⁶ ARV, Reial Audiència, Processos, 3a part, 5979, apèndix, f. 113v.

⁵⁷ ARV, Reial Cancelleria, 1321, ff. 11r-12v.

⁵⁸ ARV, Processos de Madrid, lletra P, 22, s. f. Es troba als fulls plegats a la contraportada del procés.

⁵⁹ Júlia Benavent i Joan Iborra: La mort del duc de Calàbria. Interessos i tensions nobiliàries a l’epistolari Granvela (1539-1561), València, PUV, 2016.

⁶⁰ AGS, Estado, llig. 299, f. 70.

⁶¹ Ibid., ff. 321 i 323.

⁶² AGS, Estado, llig. 299, f. 48.

⁶³ ARV, Reial Cancelleria, 330, ff. 2v-5v.

⁶⁴ ACA, Reial Cancelleria, 3981, ff. 95v-96v.

⁶⁵ AGS, Estado, llig. 299, f. 157.

⁶⁶ ARV, Reial Cancelleria, 330, ff. 2v-5v.

⁶⁷ ARV, Reial Cancelleria, 332, ff. 130r-134r.

⁶⁸ Les obres que tracten sobre aquest període de la vida de Francesc de Borja són innumerables. Per citar-ne sols algunes. Vegeu Xavier Adro: El duque de Gandía: el noble santo del primer imperio: apuntes históricos, Madrid, Espasa Calpe, 1958, pp. 217-316; Juan Bautista Bosquet: Suma de la vida, virtudes y milagros de san Francisco de Borja, duque quarto de Gandía, treze de la Orden de Santiago y tercero General de la Compañía de Jesús, València, 1671, pp. 6-11; Álvaro Cienfuegos: La heroica vida, virtudes, y milagros del grande San Francisco de Borja, antes Duque Quarto de Gandía y después Tercero General de la Compañía de Jesús, Madrid, viuda de Juan García, 1717, pp. 101-167; C. de Dalmases: El padre Francisco..., pp. 57-76; E. García Hernán: Francisco de Borja..., pp. 111-138; Juan Eusebio Nieremberg: Vida del santo padre y gran siervo de Dios el B. Francisco de Borja, Madrid, María de Quiñones, 1644; pp. 50-76; Juan Pastor Gómez: San Francisco de Borja. 1510-1572. (Un jesuita, santo duque, del siglo XVI), Madrid, Publicaciones Españolas, 1973, pp. 23-28.

⁶⁹ Teresa Canet Aparisi: «Juzgar a los jueces. El sistema de visitas a la Audiencia en la Valencia de Carlos V», en Bruno Anatra i Francesco Manconi (coords.): Sardegna, Spagna e Stati italiani nell’età di Carlo V, Roma, Carocci, 2001, pp. 317-324; – «La abogacía fiscal...», pp. 534-535; Josep Martí Ferrando: Instituciones y sociedad valencianas en el imperio de Carlos V, València, Biblioteca Valenciana, 2002, pp. 147-148; J. A. Catalá Sanz i P. Pérez García: «La pena capital...», p. 74.