Читать книгу Els valencians, poble d'Europa - AA.VV - Страница 10
ОглавлениеValencianisme de diàleg: passat, present i futur
Agustí Colomer Ferràndiz
El terme «valencianisme dialògic» el fa servir el professor August Monzon en la seua contribució al llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, titulada «Valencianisme dialògic i canvi generacional».1 Monzon preferix emprar la denominació «valencianisme dialògic» per compte de «Tercera via», perquè esta última «sembla reduir una lectura complexa i integradora de la personalitat valenciana a una mera equidistància política entre nacionalisme “fusterià” (o “ortodox”) i anticatalanisme “blaver”».
La qualificació del valencianisme com a «dialògic» –indica Monzon–
s’oposa, en primer lloc, a «sectari», així com també a «dogmàtic» (amb les connotacions respectives de parcialitat i intolerància). El pensament contemporani ha remarcat justament el valor epistemològic i antropològic del diàleg; aquest és, en efecte, font i mètode de coneixement, per un costat, i dimensió constitutiva de l’existència personal, per l’altre […] Després de Kant, crítica i diàleg resulten indestriables. Des de perspectives diverses, pensadors com Gabriel Marcel o Martin Buber, Jurgen Habermas o Raimon Pannikar, ens fan veure com el valencianisme, si vol evitar els riscs de sectarisme, dogmatisme i manca de sentit crític (també autocrític), ha de ser dialògic.
Per a August Monzon el valencianisme dialògic comença a prendre cos a partir de l’assaig de Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione,2 encara que compta amb precedents notables com Manuel Sanchis Guarner, al qual considera el referent principal d’este enfocament amb obres com Per a una caracterització valenciana.3 Diu el professor Monzon:
Crec que De impura natione, dins el pensament nacionalista valencià, constitueix un punt d’inflexió, una fita comparable a Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), en oposició als plantejaments del qual se situa expressament […].
De impura natione representa, en relació amb Nosaltres els valencians, una opció alternativa, també des del punt de vista filosòfic. Podem dir que si l’obra de Fuster és característicament moderna, l’assaig de Mollà i Mira pertany, sens dubte, al pensament postmodern. Així, enfront del progressisme (en el sentit il·lustrat i marxista del mot) es reivindica la tradició; enfront de l’intel·lectualisme es remarca la importància del sentiment; enfront del racionalisme es recupera el paper del mite (que no té per què negar el valor del logos); i encara, enfront d’un universalisme totalitzant, s’afirma sobretot la diversitat i s’entén la realitat com un conjunt de fragments particulars.
El valencianisme de diàleg ahir
Encara que el referent principal del valencianisme dialògic és l’edició de De impura natione l’any 1986, podríem parlar de precedents del valencianisme dialògic més remots als que cita August Monzon.
Un dels primers testimonis –fins i tot anterior a la que es considera la primera manifestació explícita de valencianisme polític: la conferència de Faustí Barberà en la seu de Lo Rat Penat l’any 1902–, el trobem en uns segells valencianistes emesos a les acaballes del segle XIX i principis del XX. Els segells reproduïen motius al·lusius a la història i els costums de València –l’estàtua eqüestre de Jaume I, els escuts de les tres províncies, el rat penat, una jove abillada amb el vestit tradicional, un sol emergent, el Micalet, la barraca, xiquets tirant masclets…–, i incloïen lemes com «Unió valenciana», «Unió valencianista» o «Regió Valenciana – Llibertats, Unió, Pàtria». Malgrat la innocència que reflectien els dibuixos i els missatges, el cas és que foren percebuts per alguns com a propaganda antiespanyola –«aparte de ser antipatrióticos, vienen a servir de negocio a unos cuantos comerciantes especuladores», declarava el director de El Filatélico Valenciano. Però el que ens interessa ressenyar és que en la mateixa notícia de Las Provincias que reproduïa estes manifestacions de rebuig, s’afirmava que «a pesar de esto, ayer se despacharon buen número de estos sellos».4 Encara que desconeixem qui els va confeccionar i distribuir, el fet que tingueren una bona acollida, malgrat el suposat caràcter antipatriótico, testimoniava l’existència d’un cert públic receptiu a un missatge valencianista, tímidament polític, que reivindicava la unitat territorial del país i recuperava símbols aglutinadors de la memòria col·lectiva.5
Més enllà d’esta anècdota desconeguda, però que explicita un cert valencianisme polític –si més no a través de la reacció dels seus detractors–, voldria fer un breu repàs als primers pronunciaments explícits orientats a configurar espais comuns de diàleg al voltant del valencianisme. En primer lloc, cal fer menció de l’Assemblea Regionalista Valenciana convocada per l’entitat València Nova i celebrada el 29 de juny de 1907, aniversari del segon centenari de l’abolició dels Furs. L’Assemblea volia concitar un moviment unitari de partits de caire valencianista al caliu de l’èxit que va assolir la Solidaritat Catalana de 1906.
Una segona fita significativa és l’Acte d’Afirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de València el 26 de juliol del 1914, en el qual es convidava les forces polítiques i socials a adherir-se a un programa mínim basat en tres punts: l’oficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i l’autonomia administrativa. La Joventut Valencianista, entitat convocant de l’acte, buscava la transversalitat per tal que eixe mínim comú denominador explicitat en tres senzills punts fóra assumit pels actors polítics i socials valencians. L’acte va obtindre el recolzament dels carlins, dels conservadors de Maura, dels blasquistes i dels sorianistes. El valencianisme estava representat per la Joventut Valencianista de València, Castelló de la Plana i Barcelona, el Grup Regionalista d’Alacant i Nostra Terra de Castelló. Hem de tindre present que en aquell moment s’acabava de constituir la Mancomunitat de Catalunya, un ens polític nou que agrupava i coordinava els esforços de les quatre diputacions provincials i que possibilitava la recuperació d’un cert autogovern.
Tant la proposta de Solidaritat Valenciana de 1907 com la proposta de Mancomunitat valenciana de 1914 no assoliren l’èxit, però mostraren la sensibilitat valencianista transversal dels nacionalistes valencians a la recerca de consensos socials amplis.
La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.6 La UVR volia aglutinar un valencianisme polític d’ampli espectre al voltant d’un projecte regeneracionista de l’Estat espanyol. Compartia l’esperit de «l’Espanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars –un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó s’havia fundat el 24 d’abril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut d’autonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar l’estat i procurar l’autogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural –que, des de feia dècades, unia catalans i valencians– esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.7 El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí… molts d’ells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància d’una o altra organització). Els valencianistes s’adonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.8
En el text de la Declaració Valencianista es deixa sentir el context polític internacional, especialment la doctrina del president nord-americà Wilson sobre el principi de les nacionalitats.9 Al caliu d’eixe moment històric procliu a l’autogovern dels pobles, els valencianistes redacten la Declaració Valencianista. Però els autors volen deixar ben clar que la seua reivindicació no era el fruït d’una determinada conjuntura política. Per això, l’editorial que precedeix la publicació de la Declaració, afirma:
No es el ideal valencianista que en estas columnas defendemos casual incendio producido por una chispa desprendida de la espantosa hoguera de la guerra, ni brote surgido de la tierra al calor que le prestaron aires venidos de lejanos cuadrantes… Es árbol centenario que nunca dejó de vivir; ¡ni aún cuando las hachas de déspotas y usurpadores intentaron cortarlo a cercén y descastados valencianos gozábanse en la suicida tarea de arrancar los tiernos brotes antes de que nuevamente se elevasen lozanos sobre el suelo de la patria valenciana, esquilmada y envilecida!10
El comentari editorial vol subratllar que la reivindicació valencianista té una tradició al seu darrere i que els valencianistes són persones dignes de crèdit: «no son gente indocumentada, sino bien conocida por su nombre y por sus hechos, dignos del respeto y la estimación de las gentes honradas».
Si ens endinsem en el text de la Declaració advertirem un valencianisme reivindicatiu però pragmàtic. Les dos primeres bases revelen el plantejament al voltant del concepte de nació:
1a. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals, constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.
2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.
La base primera fa referència a l’àmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a l’autogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a l’hora d’esbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política d’articular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns d’estos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons en l’escala de la sociabilitat humana –el municipi, la comarca o la nació; d’altres –com la província o la Federació Espanyola o Ibèrica– són tinguts en consideració, principalment, atenent a la realitat política fàctica del moment.
L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera comportà la reclusió del valencianisme en l’àmbit de la cultura. Però la proclamació de la República l’any 1931 suposà un esclat de les llibertats polítiques i l’assoliment d’un cert grau de maduresa del valencianisme. Sovint s’ha fet referència al clima d’entesa que presidia el valencianisme republicà. Esta afirmació és certa, si més no, en un primer moment, encara que, posteriorment, conforme es polaritzà el clima polític, començaren les divisions. En efecte, en els primers anys de la República observem molts gestos de germanor destacats: la constitució de la Minoria Valencianista a l’Ajuntament de València, conformada per dos regidors de l’Agrupació Valencianista Republicana (Enric Duran i Francesc Soto) i el regidor de la Unió Regional Valencianista (Joaquim Reig), superava la divisió inicial entre partits republicans i monàrquics; la creació d’espais comuns de tot el valencianisme com el Centre d’Actuació Valencianista (1931) o el diari El Camí (1932); la celebració unitària del 9 d’octubre de 1933; el manifest conjunt de protesta firmat per Acció Nacionalista Valenciana, l’Agrupació Valencianista Republicana i el Centre d’Actuació Valencianista contra la presència de la senyera en la clausura del congrés de les Joventuts d’Acció Popular celebrat el 22 d’abril de 1934;11 les campanyes en favor de l’Estatut d’Autonomia…
Tanmateix, eixe clima inicial de tolerància i col·laboració a poc a poc s’anà esvaint. Una de les lliçons que pot extraure el valencianisme de l’experiència republicana és que l’enfrontament social va perjudicar l’incipient nacionalisme polític valencià. La germanor històrica que havia hagut en el camp valencianista, i que encara està present al començament de l’etapa republicana, va clivellant-se a mesura que les qüestions polítiques polèmiques van guanyant terreny: el tema de la llibertat d’ensenyança impedix els intents d’unió dels diferents partits valencianistes en 1933; el laïcisme bel·ligerant frustra la participació d’Acció Nacionalista Valenciana en iniciatives conjuntes, com ara la Jornada Valencianista de Xàtiva…12 En paraules de Miquel Nadal i Benito Sanz:
La tensió política dels darrers anys republicans i la polarització ideològica no afavoreixen aquells moviments com és el valencianista sense –encara– una coherència interna suficient per a generar un discurs propi i sense tradició institucional de govern. Una part del valencianisme acabarà donant suport al Front Popular, fent el trànsit del republicanisme a l’esquerra sense bases socials ni reflexions teòriques d’una certa consistència. El valencianisme, diguem-ne centrista, acabarà fent costat a la insurrecció militar o mantenint una discreta posició de neutralitat perplexa a causa de les coincidències persecutòries en els dos bàndols.13
És, precisament, al principi de la segona república quan es publica una de les reflexions més interessants en la línia del valencianisme de diàleg: l’obra Concepte doctrinal de valencianisme de Joaquim Reig.14 L’autor –advocat, polític i financer valencià– fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista i de la Unió Valencianista Regional, i participà en l’adquisició del diari La Correspondencia de Valencia, que esdevingué l’òrgan portaveu del valencianisme. En les eleccions de 1931 assolí l’escó de regidor de l’Ajuntament de València per Unió Valencianista, dins de la candidatura monàrquica, i conformà la minoria valencianista junt als dos membres de l’Agrupació Valencianista Republicana, que formaven part de la candidatura republicana. Posteriorment, va eixir diputat per Barcelona en el partit de la Lliga de Cambó. En 1932 fundà el setmanari valencianista El Camí, que dirigí fins a la seua desaparició en octubre de 1934, i en 1933 presidí el Centre d’Actuació Valencianista. Tota la seua actuació política estava encaminada a concitar la unitat d’acció del valencianisme. Tanmateix, el clima d’enfrontament social progressiu en els anys de la República conduí les seues iniciatives al fracàs.15
En l’obra Concepte doctrinal de valencianisme, Joaquim Reig propugna el «valencianisme totalitari». És ben cert que el terme «totalitari» pot induir-nos a confusió i a deduir que el polític valencià propugnava l’arrenglerament en les doctrines feixista o comunista. Res més lluny de l’esperit liberal de Reig. El terme «totalitari» cal entendre’l en el sentit d’integral: «el valencianisme suposa una visió totalitària, abarca [sic] totes les manifestacions de la vida».
Tot seguit, anem a veure algunes de les idees força del seu discurs que resulten encara a hores d’ara ben actuals. La primera d’elles és la unió en la diversitat:
L’home tendix naturalment a la unitat, però respectant la varietat. Eixe respecte a la varietat –de fons essencialment liberal– tot i tendint cap a la unitat, és precisament la base de la nostra doctrina valencianista […]. El particularisme d’una banda i el separatisme d’atra [sic], són dos conseqüències de l’uniformisme.
És ben destacable l’elogi de la tolerància que realitza Joaquim Reig en la seua reflexió:
Eixa és una de les gestes polítiques que té davant seu el valencianisme. Donar als valencians la visió totalitària del seu poble; conseguir que s’entreguen a una obra de convivència europea, tot i respectant les orientacions i varietats filles de la vida i necessàries per al progrés humà; acabar amb la tàctica simplista i ineficaç de dividir-se, pensant que a un costat estan els bons i els purs i a l’altre els impurs i els roïns; desarrelar els sentiments primaris tan propis dels pobles llatins, que els fan creure políticament en Xauxa, en l’anarquia triomfant, i evidenciar en canvi que el País Valencià s’ha de salvar única i exclusivament per el [sic] seu esforç i que eixe esforç ha de representar anys d’eixercici [sic] sincer de la ciutadania, anys de manifestacions civils i tolerants, anys d’estudi dels seus problemes més complicats.
A nivell de concreció política constitucional, Concepte doctrinal de valencianisme aposta per l’Estat compost, terminologia molt pròpia de l’època per a definir l’Estat plural.
La nostra doctrina busca expansió en comunitats lliures, és a dir, en esferes cada vegada d’un volum major. Per a nosaltres l’Estat unitari és un Estat ferreny, que mata la llibertat i fa escarni de la dignitat humana; en canvi l’Estat compost, sense tendències imperialistes, és respectuós amb totes les personalitats ètniques, socials o religioses que l’integren. Per això la nostra concepció autonomista servix millor la confraternitat dels pobles, que no el nacionalisme tipo [sic] francés i castellà.
El valencianisme de diàleg hui
Fet este brevíssim repàs històric als precedents més remots del valencianisme de diàleg, podem indicar que la publicació l’any 1986 de De impura natione va tindre, i té encara, una incidència notable tant a nivell de reflexió, com a nivell polític i social.
A nivell de reflexió, De Impura natione va suscitar la publicació de l’obra Document 88,16 el subtítol de la qual era prou significatiu Destinat (sobretot) a nacionalistes. Este llibre, elaborat per diferents membres de la tertúlia de l’Hotel Inglés, obtingué també prou de ressò mediàtic i és considerat per alguns com el tàndem que complementa De Impura natione i enceta l’anomenada Tercera via. En eixa mateixa línia de reflexió crítica hi ha hagut molts estudis sectorials en l’àmbit de la lingüística, la història de la literatura, la història social i política, la qüestió identitària o la geografia econòmica que han enriquit les perspectives del pensament valencianista.17
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua
La incidència en el camp intel·lectual ha estat ben fèrtil, però no podem oblidar que totes estes reflexions tenen una voluntat política explícita. Per tant, cal verificar el grau d’incidència política que ha tingut el valencianisme dialògic. En este sentit, potser l’èxit més gran que ha assolit siga la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua consagració i blindatge com a institució de la Generalitat en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
La institució va nàixer en un context singular marcat per l’arribada al poder del Partit Popular a nivell autonòmic i estatal: Eduardo Zaplana assumí la Presidència de la Generalitat l’any 1995 després de tres legislatures socialistes i José María Aznar esdevingué president del Govern espanyol el 1996 després de quatre governs socialistes. Dos són els factors que afavoriren la creació de l’AVL: un de caràcter intern i un altre de caràcter extern. Internament, quan el president Zaplana arribà a la Presidència de la Generalitat necessitava superar l’actitud hostil cap a la llengua que havia mantingut el seu partit en l’oposició i administrar amb el menor número de problemes àrees de govern delicades com l’ensenyança. En eixe sentit, fou ben significativa la designació com a conseller d’Educació de Fernando Villalonga, una persona de tradició familiar valencianista que no s’identificava amb el secessionisme lingüístic tradicionalment sustentat pel PP.
El factor extern que propicià la superació del conflicte lingüístic fou el pacte de legislatura entre el PP i CiU signat l’any 1996 a l’Hotel Majestic de Barcelona. Per virtut d’este acord, la unitat de la llengua no havia de ser qüestionada. En paraules extretes del preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, calia «que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar als consensos més amples possibles». El fragment il·lustra a la perfecció l’esperit que inspirà la creació de l’AVL. Cal aplaudir l’habilitat del president Zaplana per a dur avant este projecte amb l’oposició dels seus socis de govern (Unió Valenciana). L’hostilitat dels regionalistes, partidaris del secessionisme lingüístic, va anar acompanyada, paradoxalment, del rebuig que suscitava la nova institució en molts cercles unitaristes. Si els primers recelaven d’una entitat que intuïen que acabaria consagrant la unitat de la llengua, els segons sospitaven tot el contrari: que el particularisme lingüístic de l’AVL conduiria irremeiablement a la separació del valencià i el català.
El fet és que, amb l’AVL, els valencians disposem des de l’any 2001 d’una institució lingüística oficial pròpia. L’absència fins aquell moment d’una entitat ad hoc no significava que els valencians no disposàrem d’un referent normatiu, encara que no oficial: les Normes ortogràfiques del valencià, signades a Castelló el 21 de desembre de 1932 per les personalitats i les entitats més significatives del valencianisme. La Llei de Creació de l’AVL reconeix la seua importància històrica i assenyala que la funció normativa de l’Acadèmia es farà des de «la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló». Les primeres decisions de l’AVL, per tant, no feren sinó continuar el camí iniciat en els anys 30 del passat segle; un camí que, des de la singularitat pròpia de la llengua valenciana, fa valdre el policentrisme convergent que el professor Sanchis Guarner propugnava per a la llengua que compartim amb Catalunya i les Illes Balears. Una bona mostra d’eixa línia de treball la tenim en la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià (DNV), que han suposat un gran esforç de recuperació de les estructures lingüístiques i del ric cabal lèxic valencià a partir dels parlars tradicionals i de la llengua clàssica.
L’AVL, contràriament al que algunes veus proclamaven, no ha consagrat el secessionisme, sinó que ha assegurat la unitat de la llengua. Només cal consultar la definició de valencià del DNV que no fa sinó condensar i explicitar, de manera per a mi especialment brillant, el dictamen que l’AVL va aprovar l’any 2005.18
Desgraciadament, el que es podria considerar una qüestió tancada –la definició i normativització del valencià–, resta encara oberta: el Partit Popular, a pesar de ser el principal promotor de la creació de l’AVL, mai ha acabat de confiar en la institució. Des que esta es va constituir l’any 2001 fins el 2015, darrer any de govern popular, els enfrontaments entre l’executiu i l’Acadèmia han sigut constants.19 A pesar de les pressions governamentals, la institució ha mantingut sempre el seu criteri i ha preservat la seua independència. Això ha concitat l’adhesió de bona part d’aquell públic unitarista que inicialment era contrari a l’AVL.
Este qüestionament permanent de la institució per part del PP –tant en el govern com en l’oposició– és, sens dubte, negatiu per al valencianisme de diàleg. Els populars no acaben de deslligar-se d’un secessionisme lingüístic que en molts casos no fa sinó amagar una actitud contrària a l’ús social del valencià. Esta és la postura habitual dels òrgans centrals del PP de la Comunitat Valenciana, encara que dubte que siga assumida per tot el cos social que dóna suport al PP. Hi ha indicis que apunten a una certa distorsió en esta qüestió entre els dirigents centrals de València i la resta del cos social del partit. Territorialment, per exemple, els representants polítics populars de la província de Castelló no han tingut cap inconvenient en col·laborar amb l’AVL: l’Ajuntament i la Diputació castellonencs, governats pels populars, han tingut contínuament gestos d’acollida cap a la institució normativa valenciana tant en els successius aniversaris de les Normes de Castelló de 1932 com, per exemple, en l’edició de l’Escriptor de l’Any dedicada a Carles Salvador l’any 2015. També caldria interrogar-se sobre si els milers de pares votants del PP que duen els seus fills a les línies en valencià compartixen l’anticatalanisme dels líders autonòmics populars. Un canvi d’actitud per part dels màxims responsables del Partit Popular seria decisiu per a consolidar la llengua i la institució normativa oficial. Tanmateix, el clima polític suscitat per la crisi catalana opera, desgraciadament, en sentit contrari.
Una vegada vista l’actitud del PP respecte a l’AVL, caldria analitzar quina és la situació actual en la que es troba la institució normativa amb el canvi de govern i l’arribada a l’executiu de la coalició socialista-valencianista.
En principi, podríem deduir que la situació és positiva –i hi ha símptomes que permeten fer esta lectura; tanmateix, això no fa sinó reflectir, al meu parer, una impressió superficial que amaga alguns problemes que cal consignar.
En primer lloc, cal deixar ben clar que el nou govern manté una actitud molt més favorable respecte a l’ús social del valencià i, en eixe sentit, coincidix plenament amb la voluntat de promocionar la llengua que ha defensat sempre l’AVL. És ben cert també que el nou govern no vol modificar l’estatus institucional de l’AVL tal com ho intentà fer el PP. Ara bé, també cal consignar que, a pesar de les mostres públiques de reconeixement del nou Govern envers l’AVL, hi ha alguns fets que reflectixen una certa falta de consideració de l’executiu cap a la institució. Vegem-ne alguns d’ells:
Entre les competències atribuïdes a l’AVL figura la d’emetre informe sobre els projectes normatius que afecten la llengua. En exercici d’esta funció, la institució ha expressat el seu parer respecte als textos jurídics que li ha remés el Govern.20 En alguna ocasió, com en l’informe de l’AVL sobre el Decret de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, la receptivitat ha sigut màxima; tanmateix, en altres casos, especialment en l’àmbit de la Conselleria d’Educació, no ha estat així: si llegim els informes de la institució lingüística oficial i els confrontem amb els textos aprovats pel Govern podrem comprovar que sovint el criteri de l’AVL no ha sigut pres en compte en matèries tan importants com puga ser la normativa reguladora de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el Decret d’usos lingüístics o el Decret de plurilingüisme. L’ànim dels informes de l’AVL no era altre que el de tractar de millorar la redacció dels projectes normatius per tal d’assegurar l’èxit de les propostes valencianitzadores i evitar al màxim els previsibles problemes polítics i jurídics que es derivarien d’un context jurisprudencial ben advers per a la llengua, tal com després, desgraciadament, s’ha demostrat. És evident que l’actitud del Govern valencià és legítima: l’executiu pot desatendre les propostes i suggeriments dels informes de l’AVL sobre les lleis, decrets i òrdens, perquè no són informes vinculants. Poder-ho fer, ho pot fer. Però això, vulguem o no, afeblix l’autoritat de l’AVL. I, per tant, afeblix també l’esperit del valencianisme de diàleg.21
Un altre aspecte que afecta la llengua i que seria convenient preservar és el de donar el màxim d’estabilitat a la política lingüística evitant suprimir iniciatives interessants pel fet que procedisquen de l’anterior etapa política. És el cas, per exemple, de l’Agència de Promoció del Valencià, destinada a coordinar accions de foment en l’àmbit municipal, que ha patit una paralització total de la seua activitat amb l’arribada del nou Govern. En sentit contrari, cal aplaudir la continuïtat que se li ha donat a la col·laboració entre l’AVL i l’Institut Valencià de Cultura (anteriorment CulturArts) per a incentivar el valencià en les representacions del Circuït Teatral, en la cançó i en el cinema.22
En qualsevol cas, a pesar dels greus enfrontaments de l’AVL amb el govern popular i a pesar de les discrepàncies puntuals amb l’actual govern, el fet important és que la qüestió lingüística ha estat dipositada en mans d’una institució independent del poder polític i blindada per l’Estatut. Els governs van i vénen, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tanmateix, roman.
La recepció del valencianisme de diàleg en els partits polítics
Després d’esta menció explícita a la qüestió lingüística i a l’AVL, voldria parar l’atenció en el grau d’incidència del valencianisme de diàleg en els partits amb representació a la Comunitat Valenciana.
En la meua aportació al llibre Document 88, titulada «Cap a la construcció d’un nou valencianisme», vaig tractar de sintetitzar en tres punts les noves propostes nascudes al recer de la Tercera via. Em centrava en tres aspectes que considerava fonamentals per a eixamplar la penetració del valencianisme en el cos social. N’eren els següents: la reivindicació d’un marc nacional valencià, la transversalitat política del valencianisme i la reconciliació entre la raó i el sentiment.
Pel que fa a la reivindicació d’un marc nacional valencià, explicitada per De impura natione i ratificada per Document 88, cal indicar que la publicació de l’assaig de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians (1997), ajudà a véncer part de les reticències inicials dels nuclis nacionalistes més identificats amb la proposta política de Països Catalans. Que un referent intel·lectual com Joan Francesc Mira reflexionara i parlara obertament sobre la viabilitat d’una nació dels valencians contribuí, sens dubte, a l’èxit d’aquells plantejaments que deu anys abans havia proclamat la Tercera via.
La receptivitat per part del nacionalisme polític a l’assumpció del marc nacional valencià es va produir amb la creació del Bloc Nacionalista Valencià l’any 1998, quan els seus estatuts23 van proclamar:
Els objectius del BLOC són els següents: a) L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.
Conforme assenyala Amadeu Mezquida:
Amb aquest redactat, s’assentaren les bases d’un primer consens polític amb vocació majoritària sobre el què de la cosa. Hi trobem els mínims de tota –o de molta– de la tradició valencianista que fins a eixa data havia reflexionat sobre la qüestió. «Sobirania nacional del poble valencià», és a dir, el País Valencià com a nació política; «plena sobirania» i «Constitució valenciana», és a dir, l’objectiu últim de la consecució d’un estat propi mitjançant l’exercici de la sobirania plena; «possibilitat d’una associació política amb els països…», és a dir, una porta oberta al vincle polític –federació, confederació, lliure associació, etc.– amb la resta de pobles de l’ethnos o comunitat cultural catalana.24
L’adhesió del Bloc Nacionalista Valencià al marc nacional valencià és explícita, encara que existisquen nuclis de militants que s’identifiquen amb el projecte nacional de Països Catalans. Que el partit nacionalista valencià de referència assumisca sense embuts la nació valenciana és un èxit indubtable del valencianisme de diàleg. Però també caldrà veure el grau de transversalitat que ha assolit esta proposta en altres forces polítiques.
Joan Francesc Mira assenyalava que els nacionalismes clàssics «es presenten i es mostren, més com a expressió dels interessos i de les necessitats morals de tot el poble-nació (necessitats de llibertat, unitat, autenticitat, dignitat…) que com a interessos materials d’un sector o classe».25 En eixa línia de reflexió, la tradició del valencianisme dialògic que hem repassat en estes planes és susceptible de ser assumida per un ample espectre ideològic. Podem afirmar que existix un marc teòric, unes propostes obertes, amb una certa solidesa, que permeten assumir un discurs nacionalista o, si més no, valencianista, sense que este haja de passar necessàriament per un determinat sedàs ideològic d’esquerra. Diguem que existix un marc conceptual valencianista susceptible de ser assumit per enfocaments liberals, conservadors, socialdemòcrates, socialcristians, ecologistes, socialistes, etcètera.
Ara bé, una cosa és que existisca eixa possibilitat, i una altra és que, efectivament, s’identifiquen amb aquest marc teòric gent de diferent procedència ideològica. Com hem dit adés, els plantejaments del valencianisme de diàleg han amerat bona part del discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Però el Bloc forma part, a hores d’ara, de la coalició Compromís, en la qual –si més no a nivell de missatge electoral– el valencianisme és fa més difús (de fet, hi ha líders com Mónica Oltra, que no s’identifiquen amb el nacionalisme, i altres membres de la coalició s’identifiquen principalment amb l’ecologisme, la lluita contra la corrupció o alguna altra de les banderes de referència de Compromís). En qualsevol cas, atés que el gros de la militància de Compromís pertany al Bloc i que el valencianisme, encara que no figure com l’element principal d’identitat sí que està present en la ideologia de la coalició, podem considerar que Compromís recull els plantejaments del valencianisme de diàleg.
Aquesta sensibilitat valencianista també ha estat present històricament en determinades agrupacions locals i comarcals socialistes i en algunes personalitats significatives del Partit Socialista del País Valencià com ara el conseller d’Hisenda, Vicent Soler26 o el president de la Generalitat Ximo Puig. El Govern de coalició entre els socialistes i Compromís ha afavorit el perfil valencianista del PSPV, encara que resta pendent una reflexió interna seriosa al voltant de la qüestió nacional valenciana al si d’este partit.
Pel que fa a tot el que envolta Podemos i les confluències en les quals s’inserix, com ara València en Comú o Guanyar Alacant, és difícil esbossar el perfil d’una força política nova i de caràcter assembleari. El recolzament parlamentari al Govern socialista-valencianista a través del Pacte del Botànic i el posicionament dels responsables estatals a favor de l’Espanya plurinacional permeten albirar una actitud oberta respecte al valencianisme que, encara que potser no siga d’identificació, sí que es pot qualificar si més no d’amistosa.27
En el cas dels partits de centredreta amb representació parlamentària, el Partit Popular, força política hegemònic en les últimes dècades, va practicar des del govern un discurs valencianista de caire regionalista que va assolir prou d’èxit social. El problema d’este discurs, des de la perspectiva del valencianisme dialògic, és que finalment sempre acabava buscant rèdit electoral en l’anticatalanisme. La voluntat del PP no era tant la de compartir uns referents comuns, com la d’apro-piar-se’ls i fer d’estos elements una lectura parcial que passava per la desqualificació sistemàtica dels adversaris com a catalanistes, com a mals valencians (en eixa línia anava la Llei de Senyes d’Identitat).
Respecte a Ciudadanos es tracta d’un partit que encara no ha adquirit un perfil propi a la Comunitat Valenciana. Les crisis de lideratge, l’escissió patida tant a les Corts Valencianes com en algunes agrupacions locals, i les divergències estratègiques entre el grup parlamentari valencià i el grup municipal del Cap i Casal, fan difícil definir esta força política en clau valenciana. Sovint ha defugit de fer front comú amb el PP. També ha dubtat a l’hora de practicar un cert regionalisme reivindicatiu en matèria d’infraestructures, encara que, a l’hora de la veritat, ha reculat per no molestar el discurs d’espanyolisme unitarista del partit. Pel que fa a la llengua, més que qüestionar la seua unitat ha mostrat una actitud contrària davant els diferents projectes de normalització presentats pel Govern. La ubicació en molts aspectes a la dreta del Partit Popular arran de la crisi catalana l’allunyen encara més de qualsevol mínim acostament al valencianisme de diàleg.
L’últim dels punts que caldria avaluar per a verificar la recepció del valencianisme de diàleg és el relatiu a la reconciliació entre la raó i el sentiment. Potser siga en este aspecte on més s’haja avançat. I en eixe sentit és ben important consignar la importància que l’Alcaldia de València estiga en mans de Compromís. La influència del Cap i Casal es deixa sentir amb força en tot el País Valencià. El fet de governar la ciutat ha propiciat un avanç ben significatiu respecte a la imatge del nacionalisme valencià que ha deixat de ser associada a l’escepticisme iconoclasta. En efecte, la gestió d’àrees com la de Cultura Festiva ha fet véncer molts dels prejuís que des de l’anticatalanisme es llançaven contra els nacionalistes; prejuís arrelats en aquelles actituds de menyspreu cap a les manifestacions de caràcter popular freqüents entre els cercles de la intel·liguèntsia nacionalista durant el tardofranquisme. L’interés per les manifestacions populars no evita que hi haja friccions entre el govern local i, per exemple, les Falles; però el que resta evident és que les festes, amb la seua càrrega emotiva i simbòlica, interessen al valencianisme governant.
Si en l’àmbit festiu els progressos han sigut notables (Declaració de les Falles com a bé immaterial de la humanitat, restauració de béns de la Processó de Corpus, projecció de la Setmana Santa Marinera, declaració com a Bé d’Interés Cultural de la Processó del 9 d’octubre…), en altres esferes també hi ha hagut gestos a destacar. Així, per exemple, en l’àmbit de les relacions amb l’Església va ser molt positiva l’acollida per part de l’Ajuntament de València de la Trobada Internacional de Jóvens de Taizé o la participació del regidor de Cultura Festiva com a pregoner de la Setmana Santa Marinera. Com a dèficits –no imputables en este cas a Compromís– la moció innecessària de laïcisme impulsada pel grup de València en Comú.
Futur del valencianisme de diàleg
El valencianisme de diàleg prosperarà en la mesura que el cos social assumisca uns elements comuns compartits per tots els ciutadans del país. En este sentit, crec que cal posar l’èmfasi en la dimensió institucional de la Comunitat Valenciana, especialment en l’Estatut d’Autonomia, perquè aporta un conjunt de referents fonamentals per a bastir un sentiment de poble.
Potser resulte una miqueta fred apel·lar a l’orde institucional, però este té uns avantatges evidents per la seua rellevància. L’Estatut és fruït d’un pacte polític bilateral entre el parlament valencià i el parlament espanyol; no és només una llei orgànica sinó que forma part del bloc de constitucionalitat. És una llei qualificada a partir de la qual emana tot l’entramat polític i jurídic de l’autogovern valencià. El problema principal, al meu parer, és que sovint els grups polítics, la ciutadania i, fins i tot, les institucions, ignoren o es neguen a assumir els conceptes fonamentals de la nostra norma institucional bàsica, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
L’apartat primer de l’article 1 de l’Estatut fa servir conceptes molts aprofitables a l’hora de teixir un mínim comú denominador de valencianitat:
El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.
Conceptes com el de Poble Valencià, identitat diferenciada o nacionalitat històrica contenen una potencialitat vertebradora innegable. Respecte al terme nacionalitat històrica, el preàmbul de l’Estatut proclama «el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral». És important que parem l’atenció en cadascun dels elements que propicien el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica:
– «Les seues arrels històriques». Convé recordar que l’autogovern valencià no respon només a un procés recent de descentralització administrativa de l’Estat, sinó que té al seu darrere una llarga història de vora cinc-cents anys com a Regne de València (1239-1707). També cal anotar que les arrels del nostre autogovern actual són preconstitucionals (el règim preautonòmic fou aprovat per Reial Decret 10/1978, de 17 de març, que instituïa el Consell del País Valencià com a òrgan de govern del País Valencià).
– «La seua personalitat diferenciada». Es tracta d’un concepte jurídic indeterminat que subratlla l’existència de trets propis característics del poble valencià.28
– «La seua llengua i cultura». Cal incidir que el possessiu seua remet a la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, que és el valencià, conforme indica l’Estatut: «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» (art. 6.1). Esta menció explícita a la llengua com un dels elements que fonamenta el caràcter de nacionalitat històrica i, per tant, legitima l’exercici de l’autogovern és molt important. Qualsevol agressió a la llengua, qualsevol polèmica que afeblisca l’adhesió al valencià, qualsevol discriminació lingüística lesiona directament un dels fonaments de l’autogovern. També cal afegir que qualsevol qüestionament de l’autoritat de l’AVL, que és la institució encarregada de dictar la normativa lingüística segons l’Estatut, no fa sinó debilitar el dret d’autogovern dels valencians.
– «El seu Dret Civil Foral». La menció al nostre Dret civil foral subratlla la importància que té més enllà del seu aspecte estrictament jurídic. El Dret Civil Foral és un dels fonaments del caràcter de nacionalitat històrica i del nostre autogovern. Tanmateix, dia a dia comprovem com l’Estat vulnera sistemàticament les successives lleis de desplegament d’una competència estatutària de caràcter exclusiu: l’article 49.1 de l’Estatut indica que la Generalitat «té competència exclusiva sobre les matèries següents: 1a. Organització de les seues institucions d’autogovern, en el marc d’este Estatut. 2a. Conservació, desenrotllament i modificació del Dret Civil Foral Valencià…» El Tribunal Constitucional no s’atrevix a declarar inconstitucional l’Estatut i el que fa és, de manera indirecta, impugnar les lleis de desplegament d’esta competència estatutària que forma part del bloc constitucional.
L’estratègia de futur del valencianisme de diàleg hauria de passar per reivindicar contínuament el respecte a l’Estatut d’Autonomia, ja que, com hem vist, aporta uns elements molt valuosos a l’hora de vertebrar la societat valenciana. Amb esta actitud es posaria al descobert la hipocresia d’aquells partits estatalistes que s’omplin la boca del respecte a la legalitat i després vulneren aquelles normes que no són del seu gust o censuren l’ús d’expressions com nacionalitat històrica o llengua pròpia que són plenament constitucionals.
Per últim, cara al futur, crec que el valencianisme de diàleg no hauria d’apostar per la ruptura amb l’Estat sinó per la inserció de la reivindicació valencianista en estructures polítiques plurals i respectuoses amb la personalitat de cada poble, adreçant els esforços a reinterpretar i modificar, si s’escau, l’Estat espanyol i la Unió Europea.
Fa uns anys, a poc de començar el nou segle, la Unió Europea va intentar aprovar un projecte de Constitució i va habilitar un procés participatiu –la Convenció– en el qual les entitats cíviques, socials i polítiques de qualsevol Estat membre podien aportar les seues propostes i els seus suggeriments. En el cas valencià, només aportaren el seu parer el Govern valencià i l’entitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià. Vull fer al·lusió ací a un fragment de la part preliminar del text que redactà esta entitat,29 perquè crec que s’adiu molt bé a la idea que vull transmetre ara:
[…] s’ha de tindre present que els valencians hem participat al llarg dels segles en estructures polítiques caracteritzades pel seu esperit plural. Primer, des de 1239, data en què es constituïx el Regne de València, participant com a Regne amb institucions pròpies dins de la Corona d’Aragó; posteriorment, mantenint la nostra condició fins i tot amb la unificació de les corones hispàniques durant la monarquia dels Àustries. Però des de començaments del XVIII, amb la irrupció de la dinastia dels Borbons, després del conflicte successori per la Corona espanyola i a conseqüència directa del Decret de Nova Planta, les nostres institucions d’autogovern desaparegueren, fou prohibit l’ús de la nostra llengua i tot el nostre Dret civil propi fou substituït pel de Castella […]
Des d’esta experiència històrica, els valencians tenim una especial sensibilitat envers les institucions polítiques que presenten fórmules flexibles d’articulació dels diferents espais territorials, ja que, per a nosaltres són una garantia de respecte a la diferència de cada poble, i alhora, asseguren l’obertura i la interdependència entre les diferents comunitats humanes mitjançant instruments democràtics de participació.
Els fragments reproduïts s’inserixen plenament en la tradició del valencianisme de diàleg que sempre ha apostat per estes estructures policèntriques que tant s’adiuen a la nostra història. La Declaració Valencianista de 1918 reconeixia «la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica» (base tercera). Així mateix, en la base huitena habilitava la possibilitat de «mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat».
Anys després, Joaquim Reig reivindicava l’articulació del País Valencià en diferents espais territorials en Concepte doctrinal de valencianisme:
El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencià, aspira a la integració d’una sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca, sense minva, ans per a estímul i consagració de la personalitat valenciana; en marxa eixa comunitat, vol possibilitar l’Imperi occità –Imperi, però no en el vell sentit de la paraula– establint contacte amb totes les terres d’Oc. Per este costat s’atenem al ritme cívic i cultural i quan pensem en l’econòmic, escoltem ademés [sic] les veus de la geografia i de la història, pensem en la Gran Ibèria que comprenga tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens. […] És esta trajectòria doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens parla dels Estats Units d’Europa.
Bona part dels noms més significatius del valencianisme –com Antoni Senent, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez o Vicent Ventura–han apostat sovint per una integració en espais com Occitània, Ibèria o Europa. Cal recordar també el Missatge per a una Europa Unida subscrit el 10 de gener de 1931 i impulsat per notables valencianistes com Romà Perpinyà, Ignasi Villalonga o Joaquim Reig.30
També trobem moltes reflexions contemporànies que s’inscriuen en esta línia. Voldria subratllar, per exemple, la reflexió del professor de la Universitat d’Alacant, José María Tortosa, que en la seua obra Política lingüística y lenguas minoritarias proposa conjuminar la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol amb una voluntat inequívoca de convivència.31 Una altra reflexió ben interessant per a superar l’estatalisme i la noció de sobirania que li és inherent és la que formula el professor August Monzon en el seu article «Liberalisme, comunitarisme, personalisme».32
Per a finalitzar este article, i aportar idees cara al futur, vull reproduir un fragment de l’excel·lent treball del professor Joan Alfred Martínez Seguí titulat Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme amb el qual em trobe plenament identificat. En la part final d’este estudi l’autor esbossa una estratègia basada en els punts següents:
– Deixar arrere els plantejaments nacionals del fusterianisme clàssic de caràcter pancatalanista, ja depurats en gran mesura pel valencianisme sociopolític gràcies a l’aportació de Joan Francesc Mira i de les terceres vies, i heretar del discurs fusterià, amb una nova perspectiva policèntrica o federalista, sobretot l’esperit democratitzador en clau moderna i la defensa de la unitat lingüística, cultural, d’espai de comunicació i d’interessos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciana-catalana a l’eix mediterrani.
– Un valencianisme dialògic, que parteix de la contribució de les terceres vies, hauria d’afirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de l’acció política i de la identitat pròpia. I, a més, des de paràmetres federalistes, hauria de bregar per assolir l’absorció transformadora del model dominant d’estatutisme formal. Així, s’hauria d’acceptar la unió del patriotisme valencià amb un «patriotisme constitucional», entés, no com a «gàbia de ferro jurídica» en mans dels poders centrals de l’Estat en contra dels nacionalismes perifèrics, sinó com a marc institucional flexible que permeta al poble valencià una inserció federal dins d’Espanya i d’Europa.
– Tot l’anterior hauria de servir per a erosionar i, en últim terme, transformar, tant com es puga, el regionalisme hegemònic en ver «patriotisme valencià». És a dir, més en concret, hauria de servir per a contrarestar i laminar al màxim la influència del blaverisme anticatalanista a manera de versió del nacionalisme espanyolista a València, escindint-lo de l’autonomisme estatutista estricte que li dóna legitimitat i desemmascarant clarament la seua autèntica essència antivalencianista i uniformitzadora en clau castellana.33
Quan estic enllestint estes línies (abril del 2018) s’han precipitat els esdeveniments a Catalunya. Algunes de les previsions més negatives que apuntava l’any 2013 en el meu article «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valencià»34 ja s’han desfermat. Ignore si es podrà restaurar la cordura i la negociació entre el Govern espanyol i el Govern català o si empitjorarà encara més la situació. En qualsevol cas, la urgència de replantejar l’estructura territorial de l’Estat espanyol està damunt la taula. El Govern valencià ja s’ha afanyat a reivindicar la necessitat d’avançar en una línia federalitzant35 i el consens social davant de determinades qüestions com el sistema de finançament o el corredor mediterrani semblen adquirir cada vegada més pes. La necessitat d’aprofundir en la línia d’un valencianisme de diàleg pot reportar nous consensos que permeten reforçar el nostre autogovern.
1 August Monzon, «Valencianisme dialògic i canvi generacional», a Manuel Lanusse, Joan A. Martínez, August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2010, 2a edició, pp. 429-434. En este article l’autor reflexiona a partir d’un altre treball seu elaborat en l’any 1989, «Societat valenciana i qüestió nacional: a propòsit de De impura natione» (Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 8, 1988-1989, pp. 409-423), estudi que, al meu parer, és el més rigorós que s’ha fet sobre el llibre de Damià Mollà i Eduard Mira.
2 Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione. El valencianisme, un joc de poder, Tres i Quatre, València, 1986.
3 Manuel Sanchis Guarner, Per a una caracterització valenciana, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1972. August Monzon també cita com a precedents El valencianisme polític de Cucó, El País Valencià i els altres, d’Emili Gómez Nadal, La via valenciana d’Ernest Lluch, El nacionalisme agrarista valencià de Vicent Franch, Revisió al conflicte valencià, de Xavier Marí o Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira.
4 Las Provincias, 20-11-1899, p. 1.
5 No disposem de molta informació respecte a estes emissions de segells valencianistes. Existix un catàleg filatèlic S. Nathan, Spanish separatists stamps, Spanish Philatelic Society, 1976, que arreplega les diferents emissions fetes al·lusives a la personalitat de diferents pobles de l’Estat espanyol (Catalunya, València, Aragó, Mallorca, Galícia, el País Basc i Navarra). Les primeres emissions es feren a Catalunya en 1898, de la mà de la Unió Catalanista. D’acord amb el catàleg citat, després de Catalunya, el major nombre de segells emesos foren els valencians.
6 Els comentaris de les bases es publicaren en La Correspondencia de Valencia entre el 16 de novembre i el 7 de desembre de 1918. Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga, Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor foren els autors dels textos. La Declaració Valencianista es va reproduir també en els diaris alacantins La Región (16-11-1918) i Diario de Alicante (18-11-1918). L’any 1919, amb el títol El pensament valencianiste. Declaració oficial i comentaris, la Unió Valencianista Regional (UVR) editava un opuscle de 36 pàgines que reproduïa les bases i els comentaris.
7 La Declaració Valencianista proclamava la singularitat del poble valencià com a subjecte polític (Estat valencià) i la voluntat de transformar Espanya per a facilitar la convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica.
8 La Unió Valencianista, encara que amb un perfil polític moderat, tenia un caràcter interclassista. Així, per exemple, Francesc Soto, que durant la República seria regidor de l’Ajuntament de València per l’Agrupació Valencianista Republicana, justificava la militància en la Unió en articles com ara «Socialismo y valencianismo» (La Correspondencia de Valencia, 20-8-1918): «Dentro de la UV o simpatizando “desde fuera” con sus principios, existe un grupo nacionalista y democrático que abarca desde el republicanismo conservador hasta las amplias y redentoras doctrinas de Marx. Este grupo sustenta la opinión de que el nacionalismo no es incompatible con la República –federal, se entiende–, ni con el socialismo que, según sus definidores en España, no es ni puede ser unitario. Nuestra situación en un campo donde coinciden elementos de derecha está justificada. Aspiramos, todos, y ante todo, a reivindicar los derechos de nuestra nacionalidad, a recabar una autonomía tan amplia como sea posible dentro de la Confederación Ibérica, y mientras no consigamos esto, es tonto perder el tiempo discutiendo.»
9 El 8 de gener de 1918 el president demòcrata Thomas Woodrow Wilson presentà al Congrés dels EUA els seus 14 punts, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava el respecte a les minories, la creació d’una lliga de nacions i el dret de les nacionalitats oprimides per l’Imperi Austrohongarés i l’Imperi Otomà a constituir-se en estats independents. Tots estos punts serviren per a establir el Tractat de Versalles de 1919, que va suposar la fi de la Primera Guerra Mundial.
10 «Valencianismo», La Correspondencia de Valencia, 14-9-1918, p. 1.
11 «Al País Valencià: Davant el fet que la Derecha Regional Valenciana haja expressat d’una manera indubtable la seua adhesió més completa a la trajectòria evidentment feixista i unitarista que escau de l’actuació del senyor Gil Robles en l’acte a celebrar hui dumenge [sic] a l’Escorial, les entitats valencianistes que subscriuen, incloses les diverses significacions d’esquerra, centre i dreta, però substancialment defensores de la llibertat del País Valencià, es troben en el cas de tindre que posar de manifest davant l’opinió valenciana la indignació que este fet els produix i expressar ensems la seua repulsa més ferma a este nucli de valencians que oblida la característica liberal del nostre poble i ve a posar servilment als peus de l’Espanya absorbent i centralista de Felip V la nostra invicta Senyera valenciana, expressió genuïna de llibertat i democràcia. València, abril de 1934.- Per l’Agrupació Valencianista Republicana, Enric Bastit.- Per el [sic] Centre d’Actuació Valencianista, Antoni Bru.- Per Acció Nacionalista Valenciana, Antoni Senent.» (El Camí, 112, 5-5-1934, p. 5).
12 Acció Nacionalista Valenciana havia patrocinat un dels premis dels Jocs Florals de Xàtiva que organitzava el Centre Valencianista d’aquella ciutat per al millor treball sobre «Nacionalisme valencià i catolicisme». El lema fou canviat pels organitzadors, que suprimiren la referència al catolicisme. En disconformitat amb la censura patida, ANV decidí no prendre part en els actes de la II Diada Valencianista organitzada pel citat Centre. El canvi del lema proposat per ANV no fou degut a un oblit, sinó que es va fer de manera deliberada pels membres del Centre de Xàtiva perquè consideraven «un error mesclar la política amb els sentiments religiosos» i pretenien que ANV es deslligara «de tot confessionalisme». Vegeu Agustí Colomer, Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936), Denes, Paiporta, 2007, pp. 35-36.
13 Miquel Nadal i Benito Sanz, Tradició i modernitat en el valencianisme, Eliseu Climent, València, 1996, pp. 28-29.
14 Joaquim Reig, Concepte doctrinal de valencianisme, Quaderns d’orientació valencianista, 1932.
15 En el penúltim número d’El Camí, Reig escriu un article amb un significatiu títol «Antiextremisme», que descriu amb encert el clima viscut l’estiu del 1934: «A l’Europa modèlica es vol el laïcisme com a suport de la tolerància; a Espanya, per a consagrar millor l’atàvica intolerància; allà es defensa l’escola pública per a què siga l’escola de tots, propugnant el respecte més escrupolós a totes les creences; ací es vol per a negar el dret de la majoria; l’antifeixisme allà representa la condemna de totes les dictadures; a Espanya és el pretext per a instaurar un règim de violència» (El Camí, 132, 22-9-1934, p. 1).
16 Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes, Tres i Quatre, València, 1988.
17 Una enumeració detallada d’estos treballs la podeu consultar en l’article d’August Monzón, «Valencianisme dialògic i canvi generacional», op. cit., p. 431. Atesa la data de tancament del citat treball (octubre del 2008) seria oportú fer-ne una actualització de la darrera dècada.
18 La definició lingüística de valencià del DNV és la següent: «Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.» La definició de català és exactament igual a la inversa.
19 Els quatre enfrontaments més significatius entre el Govern valencià del Partit Popular i l’AVL foren els següents: el 22 de desembre del 2004, el conseller Alejandro Font de Mora, delegat pel Govern valencià, es presentà en el Ple de l’AVL per a impedir l’aprovació d’un dictamen que reconeixia la unitat de la llengua i instar la suspensió del Ple. A pesar d’estes pressions, dos mesos més tard, el 9 de febrer del 2005, el Ple de l’AVL aprovà el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià amb una redacció pràcticament idèntica a la versió anterior. El segon enfrontament va tindre lloc el 14 de desembre del 2012, quan el Govern valencià anuncià la presentació d’un projecte de Llei que reduïa el nombre d’acadèmics de 21 a 11, obligava a elegir-los de nou i perllongava quinze anys més la tutela política en la designació dels membres de la institució per les Corts Valencianes. L’AVL es pronuncià en contra del projecte de Llei que, finalment, no es va poder aprovar perquè el PP no tenia el quòrum necessari de 3/5 parts per a modificar la Llei de Creació de l’AVL. El tercer punt de fricció va tindre lloc amb l’aprovació del Diccionari normatiu valencià el 31 de gener del 2014: l’executiu es mostrà disconforme amb les definicions dels termes valencià i català perquè reconeixien la unitat de la llengua. Malgrat les pressions del Govern, la institució es mantingué ferma i publicà on line el DNV el 4 de febrer. Per últim, el quart gran enfrontament amb el Govern popular fou a les acaballes de la VIII legislatura quan s’aprovà la Llei 6/2015, de 2 d’abril, de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià, que desautoritzava l’AVL en atribuir competències en matèria de docència del valencià a entitats secessionistes com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Esta Llei fou derogada amb el canvi de govern (Llei 1/2016, de 26 de gener).
20 Podeu consultar els informes emesos per la institució en la pàgina web de l’AVL (<http://www.avl.gva.es>) en l’apartat «Acords», subapartat «Informes a projectes legislatius i reglamentaris».
21 Encara que no revestix la forma d’una disposició normativa de caràcter general, la publicació en novembre del 2016 dels Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana aprovats per la Direcció General de Política Lingüística resultà polèmica ja que en determinats casos no atenien les recomanacions de l’AVL. La segona edició dels Criteris, apareguda en abril del 2017, corregí parcialment el text i suprimí alguns dels punts de divergència amb l’AVL tal com consta en la introducció: «D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions», Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana, 2a ed., Generalitat Valenciana, abril 2017. A diferència dels criteris de llenguatge administratiu que fa servir el Govern valencià, el Llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació aprovat pel Consell Rector de la CVMC el 7 setembre del 2017 sí que seguix les propostes de l’AVL pel que fa a l’estàndard oral.
22 Fora de l’àmbit del Consell s’han pogut dur a terme col·laboracions molt interessants per a la difusió del valencià entre l’AVL i institucions com ara la Presidència de les Corts Valencianes (elaboració dels mapes comarcals), o l’Ajuntament de València, amb la redacció d’un vocabulari de l’alimentació arran de la designació de València com a capital mundial de l’alimentació (2017). També és molt fluïda la cooperació amb molts altres ajuntaments de la Comunitat Valenciana amb els quals s’han signat convenis bilaterals (Alcoi, Alzira, Borriana, Dénia, Elx, Gandia, Vila-real i Vinaròs).
23 En els estatuts del congrés constituent del BNV figurava a l’art. 2. A hores d’ara apareix a l’article 3a.
24 Amadeu Mezquida, El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica, col·lecció Demos 8, Fundació Nexe/Riurau Editors, València/Barcelona, 2015.
25 Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura, Tres i Quatre, València, 1984, pp. 171-172.
26 A més de la seua gestió al front de la Conselleria d’Hisenda, que acredita el seu perfil valencianista, podeu llegir alguna de les seus reflexions com ara «Algunes claus per a superar la invisibilitat dels valencians», a Manuel Lanusse, Joan A. Martínez, August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, op. cit., pp. 453-466.
27 La presència en el Congrés dels Diputats, com a tercera força estatal (67 diputats), del Grup Confederal de Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea, esdevé tota una novetat en la història política espanyola contemporània atés els pronunciaments inequívocs d’este grup parlamentari a favor de l’Espanya plural. A nivell valencià, Podemos ha mostrat sensibilitat cap a la llengua en la seua activitat parlamentària i a nivell municipal. Entre les actituds simbòliques remarcables, cal consignar la del regidor d’Oriola, Karlos Ballester, que defensà el valencià amb la primera al·locució que es feia en esta llengua en un Ple de la ciutat d’Oriola.
28 Els dirigents autonòmics del Partit Popular sovint volen fer servir la personalitat diferenciada en un sentit unívoc per a oposar-la a la catalana. Evidentment, la personalitat valenciana té un perfil propi i diferent a la dels catalans, però això no pot servir d’excusa per a qüestionar evidències com la unitat de la llengua, tal com va pretendre el Partit Popular a través de la Llei de Senyes d’Identitat. En este sentit, els anticatalanistes fan una interpretació errònia del terme llengua pròpia que arreplega l’Estatut d’Autonomia, assimilant-lo al de llengua exclusiva, per a impossibilitar compartir la llengua amb la resta de territoris on es parla.
29 El text presentat per la Unió Democràtica del Poble Valencià a la Convenció Europea duia per títol «Proposta valenciana sobre el futur de la Unió Europea». La Convenció acceptà el document i l’exposà a la seua pàgina web el 12 de maig del 2003. La presentació pública del document es féu en roda de premsa a l’Hotel Inglés el 17 de juny del 2003, dia en el qual la Convenció Europea lliurà al Consell Europeu de Caps d’Estat i de Govern a Tessalònica l’avantprojecte de Tractat Constitucional per a la Unió Europea. La UDPV convidà diferents entitats i personalitats valencianes a adherir-se: Joaquim Maldonado Almenar ho va fer a títol individual. Les entitats que se sumaren a la proposta i els signants del document foren: el Consell Valencià del Moviment Europeu (Martín Quirós), Valencians pel Canvi (Ramon Lapiedra), L’Empresarial (Miquel Portal), l’Institut d’Economia i Empres Ignasi Villalonga (Eliseu Climent), la Fundació per al desenvolupament de l’Horta Sud (Vicent Comes), Intersindical Valenciana (Vicent Esteve), la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià (Emili Casanova), la Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana (Luis Valero), l’associació Tirant lo Blanch (Nathalie Torres), la Federació d’Escoltisme Valencià (Salvador Palomares), la Societat Coral el Micalet (Tonetxo Pardiñas) i el Sindicat de Metges d’Assistència Pública (Juan Benedito).
30 El 4 de febrer del 2005, la Unió Democràtica del Poble Valencià organitzà un sopar públic per a recolzar el sí en el referèndum de la Constitució Europea i subscriure el document «Sí a Europa. Manifest amb motiu del referèndum de ratificació del Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa», en el qual s’invocava el Missatge per a una Europa Unida que trenta-cinc personalitats valencianes havien remés el 10 de gener de 1931 al Ministre d’Estat espanyol del govern d’Alfons XIII. Posteriorment, el 16 de maig del 2006, el professor Josep Vicent Boira pronuncià una conferència amb motiu del LXXV aniversari del Missatge per una Europa Unida, organitzada pel Consell Valencià del Moviment Europeu, UDPV i l’Ateneu Mercantil en la seu d’esta entitat.
31 El professor Tortosa descriu quatre models possibles de política lingüística jugant amb els valors homogeneïtat/heterogeneïtat lingüística, per una banda, i fragmentació/unificació social, per l’altra. Els models resultants són quatre: «Baix Imperi» (homogeneïtat lingüística i fragmentació social), «Món feliç» (homogeneïtat lingüística-unificació social), «Babel» (heterogeneïtat lingüística-fragmentació social) i «Pentecostés» (heterogeneïtat lingüística-unificació social). Aquest darrer model pentecostal és el que propugna l’autor per a Espanya. José María Tortosa, Política lingüística i lenguas minoritarias. De Babel a Pentecostés, Tecnos, Madrid, 1982.
32 August Monzon, «Liberalisme, comunitarisme, personalisme», a Agustí Colomer i August Monzon (eds.), Emmanuel Mounier i la tradició personalista, PUV, València, 2001, pp. 63-70.
33 Joan Alfred Martínez Seguí, Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme, col·lecció Àgora 1, Fundació Nexe/Riurau Editors, València/Barcelona, 2015, pp. 44-45.
34 Agustí Colomer, «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valencià», La independència. Qüestions de vida cristiana, núm. 247, PAMSA/ Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2013, pp. 113-123. El monogràfic de la revista s’exhaurí i al cap d’uns mesos es publicà en forma de llibre: DD.AA., La independència, PAMSA, Barcelona, 2014.
35 Vegeu el document Acord del Consell sobre la Reforma Constitucional, Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, febrer 2018.
