Читать книгу Els valencians, poble d'Europa - AA.VV - Страница 9
ОглавлениеLa formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?
Vicent Baydal Sala
Universitat Jaume I de Castelló
Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per l’horta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de l’horta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblà’ns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.1
Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des d’un puig l’horta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet d’haver-se decidit a conquerir-la: un goig d’esperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre l’espai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava l’apropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.
En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de l’emirat andalusí de Còrdova fins a l’imperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra d’islàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement l’expulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars d’habitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn d’una tercera part del total de la població valenciana.2
Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians –des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques–, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums d’origen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de l’islam es pertany.3
De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a l’actual País Valencià –en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants–, ni cap d’elles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida d’una consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats d’arribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena d’anys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en l’actualitat.4 En concret, els protagonistes d’aquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne d’Aragó.
Un país de barreja poblacional
És el 12 de juny de 1383. S’inicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre l’honor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment –des del nostre punt de vista actual–, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de l’orde de Montesa i qui seria oncle d’Ausiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que l’encarregat siga l’infant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»5 Però l’acció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa d’arrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als d’Aragó –mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans–, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca –mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.6
Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents d’aquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.7
D’una banda, els altres súbdits del rei, els catalans, també s’hi van veure atrets per les noves oportunitats; fet i fet, eren més, amb una estructura més urbana i mercantil i la via marítima els facilitava les coses. Consegüentment, en quasi tota la part del país habitada per cristians –llevat de la zona interior fronterera amb Aragó i Castella–van acabar sent majoria els pobladors d’origen català, en proporcions del 65%, 70% o 75% per un 35%, 30% o 25% d’aragonesos (a banda de certs reduïts percentatges de navarresos, castellans, occitans o altres grups ibèrics i europeus). La llengua quotidiana d’aquelles localitats, doncs, va esdevindre el català, parlat de manera majoritària i que va adquirir unes característiques occidentals com a fruit de la barreja de nouvinguts que s’expressaven en diverses variants del català oriental, el català occidental, l’aragonés i el castellanoaragonès.8 D’altra banda, de manera independent a aquella mescla demogràfica i cultural, entre 1238 i 1261 Jaume I va prendre dos decisions que van generar efectes polítics i identitaris cabdals: promulgar els Furs de València i governar el regne amb l’ajut, el consell i la legitimitat que li atorgaven unes Corts valencianes.
La bandera foral
El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven l’administració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi d’estratègia s’havia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar d’un text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis d’Aragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres d’un nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les d’origen aragonés que s’havien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.
Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar d’una potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir d’aleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. L’objectiu: fer, precisament, que els Furs de València s’estengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els d’Aragó. Però els nobles i cavallers, d’origen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials –encara que no totes, puix que també n’hi havia algunes de fur aragonés– es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.
Així, des d’aquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de l’estament urbà –encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia– tractaven d’estendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa d’origen aragonés. El punt àlgid de l’enfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar l’any 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud d’Aragó i l’interior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors d’uns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.9
La formació de la identitat valenciana
La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades –la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs– va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn d’un objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs d’Aragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot l’enfrontament. Així, l’aspiració d’aplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València n’havien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians.10 Això succeiria un poc més tard.
De fet, l’anàlisi de cadascun d’aquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i l’aragonés havien aparegut durant el segle XII i s’havien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes.11 En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors d’uns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després d’una setantena d’anys d’enfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal d’atorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs d’Aragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a denominar el conjunt d’habitants del regne, des del Sénia fins a Oriola.12
No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa d’origen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt d’estaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, s’hi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, l’organisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja s’emprava amb normalitat, especialment en l’àmbit de la Corona d’Aragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I l’acció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.
Van ser les generacions de les dècades centrals del segle XIV les que primer es van adherir a eixa nova solidaritat col·lectiva i inclusiva, que englobava el conjunt de pobladors cristians del regne independentment de les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià d’aquella centúria, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, alhora que desplegava nombrosos negocis de tota mena al llarg del regne, que es beneficiaven de la protecció legal i institucional que els Furs, les Corts i la Generalitat oferien en exclusiva als habitants del territori valencià. Sent ben conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passava, probablement, entre els que arribaven d’Aragó. Com en el cas del cavaller Aznar Pardo, qui era alcaid del castell d’Eslida –en una zona valenciana on predominava la població cristiana d’origen aragonés– i tenia la casa pairal en el senyoriu de La Casta, al nord del Regne d’Aragó. Però alhora, a més a més, també va exercir com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, va participar activament en les bandositats que es van produir al Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, va ser diputat de la Generalitat, es va casar amb la baronessa d’Albaida Carrossa de Vilaragut –d’orígens catalans– i es va integrar plenament en la vida cultural de l’època, com testimonia el fet que arribara a encarregar una versió valenciana de Los dotze treballs d’Hèrcules. No és estrany, doncs, que també ells, sense renunciar a les seues arrels aragoneses, acolliren de grat i amb certa naturalitat la nova consciència col·lectiva vinculada a la societat i el territori valencians que estava cristal·litzant aleshores.13
Segles de consolidació
Les primeres formes de la identitat valenciana, lligades sobretot als que havien estat defensors dels Furs de València i als grups governants que gestionaven aquell nou subjecte polític connectat al territori valencià, van anar estenent-se gradualment al llarg de la baixa edat mitjana, compassades amb el mateix enfortiment institucional i jurídic del Regne de València. Així, un català instal·lat a la capital valenciana, el franciscà gironí Francesc Eiximenis, asseverava el 1383 que «ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat emperò no es nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià.» Poc després, a la mort de Joan I el 1396, van ser els mateixos valencians els que van forçar la multiplicació territorial de l’ofici de vicecanceller, «ço és, un de Regne d’Aragó, un de Regne de València e un del Principat de Cathalunya», i a començaments del segle XV van aconseguir que institucions fins llavors comunes i centrals, com la cancelleria, el mestre racional i l’Arxiu Reial tingueren també seu a la ciutat de València per tal de gestionar apartadament els afers del territori valencià. Així mateix, durant la segona meitat de la centúria, el dietarista Melcior Miralles consignaria l’allunyament identitari que s’havia produït ja respecte dels catalans, més encara davant els greus trasbalsos causats per la seua guerra contra Joan II: «València e tot lo Regne ne an gran trestícia e dolor, considerant los tants e tan gran mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya ¿E qui pot dir ne estimar les persones que per causa de la vostra libertat són mortes?»14
Això no treia que en contextos internacionals, almenys fins a principis del segle XVI, els valencians foren considerats de vegades aragonesos o de vegades catalans, en funció dels seus orígens poblacionals majoritaris. Així passava, per exemple, entre els comerciants instal·lats a Anvers en aquella època, ocasionalment referits en la documentació com a «mercatores aragonenses», o també amb l’arribada a la Santa Seu de Roderic de Borja, que va generar la coneguda expressió «O, Dio, la Chiesa Romana in mano dei catalani». Amb tot, els primers també eren freqüentment citats com a «mercatores valentinus», alhora que l’esmentat pontífex signava sempre com a «papa valentinus» i era considerat, així mateix, de «patria valentinus».15 Fet i fet, el record dels lligams amb els dos principals territoris de procedència de la majoria dels habitants del Regne de València es va anar esvaint al llarg d’aquella mateixa centúria, mentre que la identitat valenciana va continuar eixamplant-se. No debades, tot i ser una consciència inicialment forjada entorn de factors polítics i institucionals, també va acabar absorbint els aspectes culturals i, per exemple, des de mitjan segle XV la forma habitual de referir-se a l’idioma majoritari dels cristians del país era amb els termes de «valencià» i «llengua valenciana», com el mateix Joanot Martorell, de besavis catalans, formulava cap al 1460 en el pròleg de Tirant lo Blanch, escrit «en vulgar valenciana per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar.»16
Aquella nova identitat global fundada sobre uns ancestres catalans i aragonesos va ser, doncs, la que va continuar intensificant-se durant els segles moderns, mitjançant el que s’ha qualificat de «patriotisme foralista», una actitud i un sentiment en què «la pàtria tenia una existència real, palpable», basada en la comunitat d’habitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i, sobretot, l’estructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València, que aleshores, en el context de la nova monarquia hispànica dels Àustria governada des de la cort de Madrid, tractava de defensar-se contra les ingerències centralitzadores impulsades per les elits castellanes.17 Tal patriotisme podia ser, sens dubte, menys intens i eficaç que el desenvolupat a Catalunya o Aragó, especialment durant el segle XVII, en un moment de forta crisi per als governants valencians després de l’enorme sotragada econòmica causada per l’expulsió dels moriscos el 1609. En efecte, com afirmava uns anys després, el 1626, l’andalús Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, les elits valencianes eren més «muelles» que les catalanes i les aragoneses, però, en qualsevol cas, la consciència diferencial valenciana es va mantindre arrelada mentre ho van fer les institucions regnícoles. No debades, més enllà de la diversitat de factors que van motivar l’alçament valencià contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió, Dénia va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó a proclamar rei, l’agost de 1705, l’arxiduc Carles i, un any després, aquest mateix va haver de jurar respecte a l’ordenament foral valencià en un solemne acte realitzat a la catedral de València.18
Un viatge d’anada i tornada
Els segles XVIII i XIX van ser els de la gran desfeta de la identitat col·lectiva valenciana que s’havia covat durant centúries des de l’edat mitjana. No debades, el Decret de Nova Planta d’abolició de les lleis i institucions del Regne de València havia sigut el més dur de tots els aplicats en els diversos territoris de la Corona d’Aragó, entre altres coses per ser el primer en executar-se, en plena guerra, a partir de 1707. Sense unitat legislativa ni política, les elits valencianes es van adaptar a la nova estructura centralitzadora borbònica, primer mitjançant un Estat d’Antic Règim militaritzat amb intendències i capitanies generals i més tard, amb l’arribada del liberalisme i l’Estat-nació contemporani, mitjançant unes noves divisions electorals i provincials que feien de corretja de transmissió de les decisions preses pels governs amb seu a Madrid. En conseqüència, quan a finals del segle XIX van aparéixer els primers moviments regionalistes i nacionalistes alternatius a l’espanyol, basats en comunitats històriques i culturals alienes al grup castellà majoritari que dominava l’Estat –bàsicament a Catalunya i les Províncies Basques–, aquella solidaritat valenciana des del Sénia fins a Oriola havia reculat notablement davant d’altres identitats en expansió, com la nacional espanyola i les provincials (la castellonenca, la valenciana central i l’alacantina).
D’ací que la Renaixença huitcentista i el primer nacionalisme valencià forjat a començaments del segle XX tingueren tantes dificultats a fer estendre el seu missatge de retorn a la unitat que havia representat el territori històric del Regne de València, en una època com la contemporània en què les identitats col·lectives nacionals van tan estretament lligades a la potència de les mateixes propostes nacionalistes. En concret, el sentiment col·lectiu valencià s’havia mantingut en vigor en moltes parts de les tres províncies creades modernament, però els grups de poder i les cultures polítiques havien passat a adherir-se amb força al nou nacionalisme espanyol, centralista i de matriu històrica castellana, que s’havia desenvolupat de manera paral·lela. Tot amb tot, les oportunitats democràtiques que la Segona República va oferir en la dècada de 1930 van permetre un notable avanç del valencianisme, amb regidors, diputats i destacades publicacions lingüístiques i culturals, que, tanmateix, el franquisme va arrasar quasi per complet durant les dècades centrals de la centúria mitjançant l’exili i la repressió. Consegüentment, en els anys 60 i 70 es va articular un nou projecte nacionalista valencià alternatiu a l’espanyol sobre unes altres bases, llavors pautades per les vigoroses obres de l’assagista Joan Fuster.19
Els plantejaments fusterians partien de la consideració que el poble valencià, «fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre» realitzat durant el segle XIII, estava format per «vers catalans, que diria Muntaner». En conseqüència, «avui tot el que qualifiquem de valencià –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi– és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana», de manera que el nacionalisme valencià havia de prendre «la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble». Tot i que gràcies als recents estudis d’Enric Guinot hem pogut saber que l’exclusiva catalanitat originària era històricament irreal –ni tan sols en les parts de majoria poblacional catalana–, l’acceptació d’aquells postulats va conduir a la configuració d’un nou nacionalisme valencià d’abast català que casava malament amb la identitat col·lectiva valenciana configurada al llarg dels segles, vinculada al territori, la història i les relacions de tota mena forjades en l’antic Regne de València. Va ocasionar entre el mateix valencianisme, fins i tot, alguns dels pitjors defectes de la mentalitat sucursalista i provinciana que eren denunciats en paral·lel, però respecte de Barcelona en comptes de Madrid: «a la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien»; «la província mai no serà centre, i viu moralment –mentre es manté provinciana– d’allò que el centre li envia.»20
Així, en relació amb el procés de reforçament i expansió de la identitat col·lectiva autòctona que tot projecte nacional pretén, ha resultat i resulta realment complicat que un valencià passe a sentir-se català pel fet de parlar una variant de la llengua catalana a la qual la seua societat anomena «valencià» des de fa segles, o perquè pretesament els seus ancestres de fa set centúries foren catalans. Per contra, és molt més fàcil que potencie o s’adherisca a la identitat valenciana històrica, no només perquè tal vegada l’haja heretada de les generacions anteriors, sinó també perquè, independentment d’on vinga o d’on siguen els seus avantpassats, viu en l’actualitat en un territori valencià –l’autonomia constituïda el 1982 sobre les bases de l’antic Regne de València– que compta amb unes institucions i una política pròpia que tracten de vetlar pel bé comú dels seus ciutadans. Metafòricament, doncs, potser sí que caldria retornar al passat, però no al passat d’un país exclusivament català que mai no va existir, sinó al passat d’un país de barreja poblacional que va saber construir sobre un territori concret, des del riu Sénia fins a Oriola, uns llaços de solidaritat comuns entorn dels interessos col·lectius i les particularitats històriques i culturals dels seus habitants.
1 Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei En Jaume, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007, cap. 318.
2 Robert I. Burns, «La muralla de la llengua. El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València», L’Espill, 1 / 2, 1979, pp. 15-36; Carme Barceló, Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto, Universitat de València, València, 1984; Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Biblioteca Nueva - PUV, Madrid - València, 2001; Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), PUV, València, 2006; Idem, «Colonizaciones y colonialismo medievales: La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», a G. Cano i A. Delgado (eds.), De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, PUV, València, 2008, pp. 91-118.
3 Alejandro García-Sanjuán, «Territorio y formas de identidad colectiva en al-Andalus (siglos VIII-XV)», Minervae Baeticae. Real Academia Sevillana de Buenas Letras, 43, 2015, pp. 123-144.
4 Enric Guinot, Els límits del Regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500), Institució Alfons el Magnànim, València, 1995.
5 Juan José Malagón i Guillermo Tomás Faci, «Conciencia y reivindicación lingüística en el Aragón medieval: el caso de las Cortes de Aragón de 1382-1384», Alazet, 20, 2008, pp. 275-289.
6 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana - Barcelona, 2012.
7 Vicent Garcia Edo, «Origen i expansió dels Furs o Costum de València, durant el regnat de Jaume I», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 69, 1993, pp. 175-200; Idem, «La redacción y promulgación de la “Costum” de Valencia», Anuario de Estudios Medievales, 26-2, 1996, pp. 713-728; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, Afers, Catarroja, 2016; Enric Guinot, «De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia Historica. Historia medieval, 35, 2017, pp. 37-62.
8 Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, Tres i Quatre, València, 1999.
9 Per a tot aquell conflicte vegeu la síntesi realitzada en: Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit.
10 Ibidem; vegeu les cites en les pp. 87 i 93.
11 Luis González Antón, «Jaime I y el alumbramiento de la conciencia nacional aragonesa», a DD. AA.: Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz, catedrático del Instituto «Beatriz Galindo», de Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, 1981, pp. 573-594; Stefano M. Cingolani, La formació nacional de Catalunya i la identitat dels catalans (785-1410), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2015; Flocel Sabaté, «L’origen medieval de la identitat catalana», a Idem (ed.), Anàlisi històrica de la identitat catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2015, pp. 19-47.
12 Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., pp. 29-112.
13 Ibidem, pp. 113-156.
14 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, op. cit., p. 102.
15 Valentín Vázquez de Prada, «La colonia mercantil valenciana en Amberes, en la época de Carlos V», Homenaje a Jaime Vicens Vives, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1967, vol. II, pp. 733-754; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., p. 171.
16 Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Institut de Filologia Valenciana, València, 1980.
17 James Casey, «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17, 1999, pp. 237-252.
18 Carme Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i guerra de Successió. La fi del Regne de València, Tres i Quatre, València, 2008; Sergio Villamarín, Fidelidad, guerra y castigo: las instituciones valencianas entre Felipe V de Borbón y Carlos III de Habsburgo, PUV, València, 2016.
19 Santi Cortés, El valencianisme republicà a l’exili, Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica, València, 1993; Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), Afers, Catarroja, 2010; Ferran Archilés, «Sobre la nació dels valencians i els seus relats», a Idem (ed.), La regió de l’Exposició. La societat valenciana de 1909, PUV, València, 2011, pp. 15-58; Idem, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012.
20 Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962; Vicent Baydal, «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», a Manuel Lanusse, Joan Alfred Martínez i August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2008, pp. 179-213.
