Читать книгу Festa popular, territori i educació - AA.VV - Страница 5

LIMINARS Festa popular, celebració festiva, literatura popular i escola

Alexandre Bataller Catal๠Héctor H. Gassó¹ Antonio Martín Ezpeleta¹

1. De la pràctica coŀlectiva i a l’expressió simbòlica

Com bé apuntava, a meitat dels setanta, l’enyorat Xavier Fàbregas “Les festes populars han travessat una etapa de descrèdit” (Fàbregas, 1976: 3). I, efectivament, la manca de llibertats havia deixat la festa en un estat de desconsideració notable. Amb el canvi democràtic, les celebracions festives, com en general moltes manifestacions de la cultura popular, foren considerades àmbits aptes per a ser introduïts a l’escola, com a font de motivació, d’arrelament en el medi social i de suport del treball escolar. En aquestes últimes dècades hem assistit, entre molts altres canvis socials, a una consolidació, però sobretot a una transformació i evolució festives. Unes transformacions inevitables que en ocasions han afectat a la cronologia i a la configuració i organització de les festes populars, en un procés evident de democratització social. Com bé expliquen els estudis recents, les pràctiques festives han sofert una variada gamma de transformacions:

1. Recuperació de festes que s’estaven perdent o es trobaven esllanguides (Corpus Christi i romeries). 2. Expansió o difusió de models festius d’èxit creixent (Moros i Cristians i Falles). 3. Invenció de noves festes o actes (Tomatina). 4. Metamorfosi i adaptació a un nou context (sant Antoni Abat). (Ariño; Gómez, 2012: 59)

Per situar-nos en un marc de referència, entenem el concepte de festa segons la definició amplament difosa per Antonio Ariño, el qual posa l’èmfasi en l’aspecte de pràctica col·lectiva i de fet social que engloba, dins seu, tota una gamma de manifestacions socials:

Una pràctica col·lectiva consistent en un conjunt d’actes, que es desenvolupen en un espai/temps específic, mitjançant els quals es celebra alguna cosa. Dits actes s’estructuren en forma de programa o seqüència ordenada d’activitats, conegudes amb el nom de festivitats, festejos. La festa com a fet social aglutina al seu si i resumeix les més diverses arts i formes d’expressió: l’esport i el joc, la comensalitat i l’ornamentació, la litúrgia i el ball, la desfilada processional i la dansa, el combat i l’orgia, el teatre i l’espectacle… (Ariño, 1999: 9)

Totes les societats humanes celebren festes i, per sí mateixes, són un univers cultural ple de signficacions. Moltes de les festes d’arrel tradicional, si podem emprar aquesta expressió en un temps on les festes modernes es disfressen de look tradicional, tenen una connexió amb els orígens i els mites fundacionals dels pobles, en un moviment de resistència a la despersonalització. La festa és generadora d’il·lusió col·lectiva, és creadora d’un esperit comunitari. D’ací en deriva, precisament, el seu interés i la seua vigència:

constitueix un element de cohesió social en la mesura que expressa la insistència d’una comunitat a mantenir els seus vincles amb la seua tradició. La festa és essencialment un joc que permet reforçar la cohesió del grup i de donar-li l’ocasió de posar en evidència les marques visibles i invisibles de la identitat col·lectiva. (Janer Manila, 2006: 10)

En aquest sentit, ens agrada concebre la festa amb la imatge de l’antropòleg Manuel Delgado, el qual, abundant en l’aspecte ritual de la festa, hi veu una mena de temple del nostre temps:

Les festes són una mena d’habitacle sagrat dins del temps, l’equivalent del temple en la dimensió espacial, un refugi on l’home exercita cert tipus de cerimònies que propicien sentit a la seva vivència, privada o comuna, del món, i on les circumstàncies d’aquest món són posades a estalvi del desgastament que sempre provoca el pas del temps. (Delgado 1992: 26)

La festa és també un llenguatge i un fenomen simbòlic. Genera signes, llengua, música i literatura i, en un nivell de representació social, expressa simbòlicament els trets del poble que la protagonitza. La regulació de la festa ha estat sempre una constant en les normes de control social de la cosa pública. El desordre festiu és un desordre programat i el triomf de la disbauxa és sotmés a unes pautes prèvies. El control polític i social sempre ha provocat distorsions, com s’ha evidenciat en el control de les Falles de València durant el temps de la dictadura (Ninyoles, 1996: 55).

La festa, així entesa, es constitueix com una forma d’expressió simbòlica del poble o de la comunitat humana que la protagonitza. Com més identificat o com més articulació com a societat tinga un poble o una comunitat, més genuïnament pròpies i singulars, més irrepetibles i inimitables seran les seues festes i celebracions. El temps actual arriba farcit de festes, tant en quantitat com en varietat. Si pensem en el cas valencià, en trobaríem un bon grapat: moros i cristians, falles, fogueres, carnestoltes, Setmana Santa, festes patronals, etc. Un patrimoni viscut, associat a un territori, que té la seua dimensió social i, en conseqüència, educativa.

2. Setze visions que exploren la festa popular i la seua vessant educativa

De la unió dels esforços de la Xarxa d’Innovació Geografies Literàries i del Grup d’Estudis Etnopoètics naix una proposta que, des del component folklòric i simbòlic de la festa, mira cap al territori, amb una finalitat educativa. El Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) havia organitzat, amb caràcter bianual, cinc edicions del “Curs de Cultura Popular”: Benissa, 2004 (“Narrativa Oral: Rondalles i llegendes en l’imaginari col·lectiu contemporani”), Cala Millor, 2006 (“La poesia oral: gèneres, funcionalitat i pervivència”), Salou, 2008 (“El rei Jaume I en l’imaginari popular i en la literatura”), Altea, 2010 (“Mites i llegendes: realitat, història i fantasia”) i Palma, 2012 (“Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del segle XXI”). Per la seua banda, el grup Geografies Literàries organitzà a la Facultat de Magisteri de València les seues primeres Jornades, Literatura, Territori i Educació a València, l’any 2013, un any després del I Congrés Geografies Literàries. De la unió i recerca de confluències i sinergies entre aquests dos grups nasqué una reunió científica, a les ciutats d’Ontinyent i Bocairent, els dies 23, 24 i 25 d’abril de 2015: el VI Curs de Cultura Popular – II Jornades Literatura, Territori i Educació. Del conjunt d’aportacions sorgides d’aquest encontre, a més d’altres arribades posteriorment, un comité científic conformat pels editors de l’obra ha fet la selecció de textos que ací presentem. Un volum col·lectiu arrelat al territori que es presenta escrit en quatre llengües. Dels setze capítols que conformen el llibre hi ha tretze en català, un en francés, un en anglés i un altre en castellà. En farem, tot seguit, una mirada general, seguint l’ordre i estructura del volum.

En la primera secció (“La dimensió literària”) inclou quatre capítols que destaquen els elements literaris, teatrals i espectaculars que la festa crea i expressa.

Joan Borja (“Festa i poética popular”) aborda la qüestió de la poètica popular, és a dir de l’art dels versos i de les cançons tradicionals i col·lectives com a ingredient consubstancial de les manifestacions festives, des del Misteri d’Elx i el Cant de la Sibil·la fins el cicle de Nadal i Pasqua i les festes de Moros i Cristians.

Tatiana Jordà (“Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics”) identifica i explora els elements teatrals presents a les festes valencianes (processons, cercaviles, peregrinacions, danses i formes diverses de teatre), un punt de partida per a generar propostes didàctiques.

Salvador Palomar (“Teatre popular a l’entorn de la festa de Sant Antoni”) analitza el component teatral al voltant de la festa de Sant Antoni a partir de múltiples exemples, al llarg dels territoris de parla catalana, fruit del seu coneixement personal: santantonades, balls de dimonis, poesia oral, rituals de capta, etc.

Llorenç Soldevila (“La Patum, la Muixiganga i els Castellers: centres de la Festa a Endrets.Cat”) mostra, a partir de manifestacions literàries diverses (extretes del web Endrets.com, que ell mateix dirigeix) les possibilitats d’estudi de la festa popular a partir de la Patum, la Muixeranga i els Castells, i aquests enllaçant-los amb els seus més que probables orígens en aquella. I tot de la mà de la literatura que aquestes manifestacions han generat en els darrers cent anys.

La segona secció (“L’expressió carnavalesca”) recull tres textos que fixen la mirada en tres qüestions diverses al voltant de la festa de Carnaval. Dos treballs centrats a l’illa de Mallorca i un altre a una altra illa, ben allunyada d’aquesta, la Guadalupe.

Jaume Guiscafrè (“La simbombada: una performance carnavalesca del llevant mallorquí”) fa una anàlisi descriptiva d’una simbombada del llevant de Mallorca, una modalitat de performance pròpia de l’època de Carnaval en què pren part un nombre variable de persones i que té lloc, preferentment, en un espai domèstic i privat. Ben allunyat del Carnaval uniformat, hi té cabuda un repertori variat de cançons (gloses, glosades, codolades i balades) dins un exercici crític d’escrutini social festiu, informal i col·laboratiu.

Ángel Narro (“Le carnaval de Guadeloupe dans la littérature antillaise. Une approche didactique”), a partir de textos literaris, aborda la festa de carnaval com a tret identitari cultural crioll de Guadalupe i apunta les possibilitats didàctiques d’aquests textos en el marc d’un ensenyament de la llengua francesa que tinga en compte la multiculturalitat.

Caterina Valriu (“L’antiga festa de Carnaval o Darrers Dies a Mallorca, una aproximació”) fa un repàs a les activitat burlesques pròpies del carnaval mallorquí de finals del segle XIX i les tres primeres dècades del s. XX. Analitza els jocs que es feien en els Darrers Dies a Mallorca, com una manifestació de l’esperit d’alliberament i permissivitat, dins els paràmetres de l’esperit carnavalesc: el joc de la inversió, la sàtira i la crítica vers la realitat quotidiana, la tolerància i llicència en temes sexuals i el menjar i beure sense restriccions.

La tercera secció (“El component ciutadà i identitari”) centra l’atenció en aquelles celebracions festives que tenen un valor de celebració nacional, com és el cas del 9 d’octubre valencià o la Festa de l’Estendard mallorquina, però també les corregudes de bous, tractades com “festa nacional”. Dirigida o no, la ciutadania és, al remat, qui fa la festa, com mostra la Festa de l’Àliga tarragonina.

Antonio Martín (“La alteridad y el descubrimiento de lo propio. Propuesta de una lectura dialógica de los Diarios de George Ticknor”) analitza la mirada de l’estranger sobre les festes, com a part del component identitari o nacional dels pobles. La lectura dels Diarios de viaje por España de l’escriptor americà George Ticknor (1818) li permet reflexionar sobre l’anomenada “festa nacional”, com a estereotip atribuït al caràcter espanyol. Sobre aquest component “nacional” s’hi aporten propostes didàctiques a partir de textos i autors coetanis.

David Parra i Josep Ramon Segarra (“Festes i tradicions historicoculturals en l’escola: potencialitats i reptes per a una educació ciutadana”) analitzen el tractament escolar de l’educació ciutadana a les aules valencianes d’Educació Primària de la festivitat del 9 d’Octubre. Destaquen l’eliminació dels components polítics, amb la banalització dels actes i la introducció d’activitats de caràcter exclusivament lúdic i festiu que defugen les implicacions ciutadanes. Els autors reclamen la construcció d’una ciutadania democràtica i crítica a partir de la relació entre el component cívic i festes o tradicions de caràcter historicocultural.

Emili Samper (“La Baixada de l’Àliga de Tarragona: l’èxit d’un acte festiu espontani”) explica la gènesi i evolució de la La Baixada de l’Àliga, una cercavila nocturna que se celebra a Tarragona la nit del 21 de setembre, en la qual diversos elements del seguici són portats per persones que no ho fan habitualment. Per una nit, els tarragonins poden fer ballar els elements del seguici al ritme del pasdoble “Amparito Roca”. Un acte que l’any 2015 celebrà el seu 30è aniversari, que començà sent extraoficial i que ara ha esdevingut un acte institucionalitzat.

Tomás Vibot (“La Festa de l’Estendard. Diada Nacional de Mallorca”) se centra en la Festa de l’Estendard que commemora l’entrada a la Madina Mayurqa el 31 de desembre de 1229 de les tropes del rei Jaume I, que ha passat de ser un acte purament folklòric a ser una commemoració reivindicativa dels drets dels mallorquins com a poble. Tot i ser considerada una jornada reivindicativa dels drets històrics, culturals i identitaris, la festa no és avui un acte de participació massiva ni té el caràcter de festa oficial a Mallorca.

La quarta i última secció (“Projectes i experiències educatives”) mostra experiències didàctiques i projectes educatius que prenen la festa com a element de treball motivador.

Alexandre Bataller (“Festa a l’escola: projectes i experiències didàctiques per a l’àrea de llengua i literatura”) mostra el panorama de diferents propostes i projectes educatius dels darrers anys relacionats amb la festa. La festa és un recurs de motivació del treball escolar, de relació amb l’entorn o, fins i tot, de celebració de tota la comunitat escolar, fins al punt que pot constituir un tret identari de moltes escoles. És també un element de cohesió intercultural i presenta connexió amb el patrimoni, raó per la qual s’han desenvolupat propostes didàctiques específiques i, de manera recurrent, és present en obres de literatura infantil i juvenil.

Glòria Bordons (“La implicació de l’alumnat en projectes de literatura i territori”), dins el marc de la reivindicació dels elements de la motivació, de la implicació i de l’emoció derivats de la connexió entre literatura i territori, hi descriu diferents projectes aplicats als alumnes de la doble titulació de mestre (infantil i primària) dins l’assignatura “Llengua catalana per a l’ensenyament” de la UB. Com explica l’autora aquest treball per projectes “produeix un aprenentatge natural de la llengua, alhora que l’encaixa perfectament en el territori i la cultura de què parteix i prepara indirectament els futurs mestres a ensenyar d’aquesta manera”.

Les mestres del Departament d’Anglés del Ceip La Patacona (Alboraia) Cynthia Couriel, Amparo Fernández Ortiz i Leonor Medina (“From bonfire night to hawaiian lei day: festivities as a way to develop the intercultural competence in the efl classroom in pre-primary and primary levels”) posen en relleu la importància d’integrar la competència intercultural dins l’ensenyament de llengües estrangeres. Hi exposen tres projectes duts a la pràctica, des del curs 2014-2015, basats en tres festes de l’àmbit anglòfon: la “nit de la foguera” (Gran Bretanya, 5 de novembre), connectada amb les festes del foc, el “dia de Sant Valentí” (EUA, 14 de febrer), aprofitable per a l’escriptura de cartes d’amor, i el “dia de Sant Patrici” (Irlanda, 17 de març) relacionable amb el treball amb contes i llegendes.

Anna Gispert (“De la paraula a la Festa. Una interpretació de Santa Tecla a Tarragona”) exposa el projecte d’anàlisi i producció de textos relacionats amb el Seguici de la Festa de Santa Tecla de Tarragona dins una assignatura optativa per a 3r i 4t d’ESO duta a terme, des dels inicis de la Reforma Educativa fins el curs 2014-2015, dins l’INS Antoni de Martí i Franquès de Tarragona. Es completa l’exposició amb les propostes de treball de recerca, sobre aquesta mateixa temàtica festiva, per a segon de Batxillerat, que han donat com a fruit l’edició de llibres (editorial El Mèdol, etc.) i la publicació digital de múltiples treballs.

Margarida Prats (“Un projecte per treballar les festes de Nadal a Educació Infantil basat en la il·luminació nadalenca de Barcelona”) presenta un projecte pensat per a estudiants del darrer curs del Grau d’Educació Infantil de l’assignatura “Didàctica de la Comunicació Literària”, basat en els motius de la il·luminació nadalenca a Barcelona, com ara la nadala “Fum, fum, fum”. Els estudiants dissenyen un projecte a partir d’elements d’ornamentació del Nadal de Barcelona en relació amb amb mostres de comunicació artística-literària, sobretot de folklore, visual i musical.

Entre els diversos agraïments que cal fer constar per a l’edició del llibre hem d’esmentar principalment el Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València, que ha dut endavant el projecte. També hem de fer constar el suport rebut pels ajuntaments d’Ontinyent i Bocairent, els quals posaren les bases perquè la iniciativa de l’encontre acadèmic que hi ha a la base d’aquest volum fora possible. El nostre reconeixement ha de fer esment, de manera expressa, al Servei de Formació Permanent i Innovació Educativa de la Universitat de València, adscrit al Vicerectorat de Polítiques de Formació i Qualitat Educativa, que ens ha possibilitat la continuïtat del projecte d’innovació “Geografies Literàries”, nascut el curs 2010-2011, convertit en una Xarxa Interuniversitària des del curs 2013-2014, que en el camí ja ha donat diversos fruits, bé en forma de publicació (Bataller i H. Gassó, 2014) o bé de portal web del projecte (http://geografiesliteraries.com/). Finalment, hem de fer constar la feina del becari del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la UV Federico Fojas, el qual ha collaborat valuosament en el procés d’edició del present llibre.

Referències bibliogràfiques

ARIÑO, A. (1999): El Teatre en la festa valenciana, València, Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, 414 p.

ARIÑO, A. i GÓMEZ, S. (2012): La Festa mare: les festes en una era postcristiana, València, Museu Valencià d’Etnologia, 319 p.

BATALLER, A. i H. GASSÓ, H. (2014): Un amor, uns carrers. Cap a una didàctica de les geografies literàries, València, Publicacions de la Universitat de València, 258 p.

DELGADO, M. (1992): La Festa a Catalunya, avui, Barcelona, Barcanova, 169 p.

FÀBREGAS, X. (1976): Cavallers, dracs i dimonis: itinerari a través de les festes populars, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 236 p.

JANER MANILA, G. (2006): “L’esplendor de la festa”, en Munar, Felip (ed.) (2006) L’esplendor de la festa: màgia i misteri de les festes antigues, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, Conselleria d’Educació i Cultura, 9-11.

NINYOLES, R. Ll. (1996): Sociologia de la ciutat de València, Alzira, Germania, 123 p.

¹ Professors del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Universitat de València. Xarxa d’Innovació Geografies Literàries 3.0.