Читать книгу Festa popular, territori i educació - AA.VV - Страница 9

Teatre popular a l’entorn de la festa de Sant Antoni

Salvador Palomar i Abadia¹

Hi ha una íntima relació entre teatre i festa. De fet, segons en quin context cultural ens situem, teatre i festa, festa i teatre, són ritus idèntics. Les diferències entre el «teatre» com a representació d’una obra d’autor en un escenari a la italiana i la festa van minvant o desapareixen quan parlem de teatre de carrer, de teatre popular, o entenem que la festa comporta, en definitiva, una escenificació que necessita del seu espai, dels seus actuants i dels seus espectadors, encara que aquests no esdevinguin categories separades. La festa és necessàriament un fet col·lectiu, un període excepcional respecte a la quotidianitat, un temps i un espai en què la comunitat es representa a ella mateixa i es mostra davant els altres. La festa és representació ritual de les creences, de la pròpia història esdevinguda llegenda, dels mites, autòctons o compartits, locals o universals. Com explico, junt amb Jordi Bertran:

En la teatralitat festiva es produeix una relació intensa entre actors i espectadors que condueix al concepte de l’espectador-agent, aquell que, malgrat no ser un personatge teatral, sí que n’és un agent actiu que s’integra en el procés festiu a través d’una predisposició especial, una indumentària sovint festiva, o una indescriptible barreja amb els actuants que el porta a integrar-s’hi fins i tot arribant en determinats moments a envair l’escena. La representació esdevé un fet irrepetible en el qual també pren part el públic i que succeeix en un espai i un temps concrets. Podem introduir, doncs, seguint les línies d’investigació de la literatura oral, el concepte de l’etnoteatralitat. (Bertran, Palomar, 2006)

De fet, aquestes reflexions es podrien considerar respecte de moltes festes: des del Carnaval, on la presència d’un personatge interpretat o simbolitzat encarnava un temps de llicències i contrastos respecte d’altres moments de l’any, fins a les grans solemnitats urbanes —amb el Corpus com a exemple— en què la vila esdevenia —o esdevé— espai escènic, amb una arquitectura efímera —guarniments, catifes, arcs, teles i lluminàries— on es mostren un seguit de manifestacions festives —imatgeria, balls, danses i moixigangues, banderes i tabernacles, roques o carros triomfals— que en el passat corresponien a una representació idealitzada de la societat i de l’ordre establert, dels poders religiós, polític i econòmic: Església, vila i confraries d’ofici o gremis. I que encara avui representen una nova estructuració de la comunitat, amb entitats, comparses o col·lectius que substitueixen les antigues agrupacions preindustrials.

No vull insistir aquí, en aquestes notes, en aquesta teatralitat necessària de la festa en general, per a centrar-me en el cas concret de la festa de sant Antoni Abat, el 17 de gener. En la meva reflexió sobre l’evolució d’aquesta festa hivernal, ja fa temps que he anat constatant com la festivitat del sant patró dels animals és un paradigma de com una profunda transformació en les formes de vida i les pràctiques culturals de la comunitat possibilita alhora mantenir la percepció de tradició (Palomar, 2007), aportant vigència, àdhuc expansió, a una festa que semblaria abocada a l’extinció:

Més que entrar, però, a descriure costums i simbolismes ancestrals –que hi són i que han estat repetidament estudiats–, el que ens interessa avui és preguntar-nos què en resta, de tot això, en una cultura més materialista que espiritual, en una societat majoritàriament laica –o, si més no, formalment no confessional– en la qual la pagesia té moltíssima menys importància que en el passat i en què, d’animals de treball, pràcticament no se’n fan servir. Una societat que viu en una meteorologia alterada per l’anomenat canvi climàtic i en la qual, a l’inici de l’era de la clonació, ben poc sentit semblen tenir els rituals de fertilitat per propiciar el pas de l’hivern a la primavera. Una societat en què riquesa no equival, de ben segur, a propietat de la terra i en què el carnaval no és, si és alguna cosa, el període de disbauxa anterior a l’abstinència carnal obligada per uns preceptes religiosos.

Sembla, doncs, que, a començaments del segle xxi, una festa com la de sant Antoni no hauria d’existir. Tanmateix, més que desaparèixer, les celebracions formalment vinculades a sant Antoni continuen vigents, i en augment. Ens hem de preguntar el perquè. (Palomar, 2003)

Un conjunt de canvis i adaptacions que podríem considerar com a estratègies de supervivència festiva i que se sustenten en bona part en les representacions teatrals al carrer. En algunes poblacions la festa ha esdevingut una celebració en què la comunitat es representa a ella mateixa en un passat preindustrial, més o menys idealitzat, on l’agricultura i l’ús dels animals per al transport de persones i mercaderies era fonamental. Aquest és el cas del model de celebració de moltes de les desfilades dels Tres Tombs, prou majoritari a les comarques del Principat, que, més enllà del costum de beneir ara els animals domèstics de companyia, recuperen carros i carruatges, molts cops només farcits d’atrezzo, indumentàries històriques o tradicionals.

De la decadència en l’ús o la desaparició dels animals com a força motriu per al treball agrícola, el transport o tasques industrials, en va néixer una nova festa que avui ocupa, en el calendari, un període que segons les comarques abasta mig any, de gener a juny, o més.

En alguns indrets aquesta transició cap al nou model de festa fou generacional. Els fills dels traginers, els dels pagesos, persones que havien viscut l’ús dels animals per al treball quotidià i que posseïen encara els coneixements tècnics per experiència directa, van continuar amb la celebració més enllà de la necessitat efectiva dels animals de treball en la seva activitat quotidiana. Els Tres Tombs més antics d’aquesta nova fornada semblen sorgir d’aquest relleu generacional que posa la festa en mans d’aquells que ja no empren a diari les cavalleries o el matxo per a treballar. Però d’aquell ahir proper fins al present la festa ha passat a una altra generació. Avui, la representació del passat és cada més idealitzada i més homogènia, accentuant el seu caire de representació o de festa de recreació històrica.

En aquest sentit, pot servir d’exemple aquesta reflexió, de fa uns anys, sobre els Tres Tombs de Valls, una ciutat pionera en la recuperació de la festivitat:

El éxito del público de la fiesta, que se realiza en honor de Sant Antoni, contrasta con las dificultades que sufren sus organizadores para conseguir que los jóvenes se interesen por ella y preparar el relevo generacional. «Siempre somos los mismos los que salimos y, aunque seguro que no se perderá la tradición a corto plazo, nos preocupa que no haya gente detrás interesada en mantener la celebración», indicó Rogeli Montalà, presidente de la Societat de Sant Antoni de Valls, promotora del evento. También están en vías de extinción los oficios que, ancestralmente, contribuyen amantener los aspectos más tradicionales de la fiesta, como elde los «guarnicioners». (Floría, 2003)

Efectivament, la festa ha continuat fins al present com un espectacle que reuneix un nombrós públic.

Un model que, amb el pas dels anys, també ha evolucionat. La festa, actualment, se sustenta en el món associatiu i, en no poques localitats, un imparable increment de la presència de cavalleries vinculades a clubs o escoles d’equitació ha substituït o minimitzat aquell intent de representació històrica que van tenir els reinventats Tres Tombs de finals del segle xx. La desfilada esdevé el moment adequat per al lluïment d’una indumentària diversa —sigui a l’anglesa, a la serrana o a l’andalusa— i per a mostrar les habilitats dels genets. I algunes celebracions acaben, com no pot ser d’altra forma, amb una exhibició de doma.

Entre “la folklorització del folklore” —optant no tant per la representació del passat com per l’ús d’uns referents fàcils i que l’espectador pot identificar— i el nou sentit de l’acte com a exhibició de les cavalleries emprades en activitats lúdiques o esportives, la festa dels Tres Tombs va evolucionant i diversificant-se segons els indrets.

Hi ha, en tot cas, celebracions singulars com l’Encamisada de Falset. L’origen d’aquesta celebració s’atribueix popularment a la commemoració d’una victòria dels falsetans sobre tropes enemigues que havien assetjat la població un 17 de gener. Els falsetans es vestiren amb camisa blanca per a diferenciar-se de l’enemic i encobrir-se, ja que era un dia boirós. Això els permeté de guanyar el combat. Al segle XIX, però, l’Encamisada era un acte més dins la celebració de la festa de sant Antoni. Avui, l’Encamisada és tota la festa. És important, doncs, el canvi de referent. S’ha passat de la invocació a sant Antoni a la commemoració d’una suposada victòria —fonamentada més en l’enginy que en la força— de la població: d’un referent religiós a un referent laic.

Convé, per tant, tenir en compte tots aquests processos de transformació de la festa per no creure que la mimètica, o l’intent de repetició mimètica del passat constitueix l’única forma de preservar allò que anomenem tradició.

En altres indrets —en són exemple les Terres de l’Ebre i moltes comarques del País Valencià—, els animals desapareixen pràcticament com arreu, però la festa continua a partir del reforçament de tot un conjunt d’elements presents històricament a la celebració: les fogueres, les captes i la subhasta, les representacions de teatre popular o la sortida de diablets i màscares, que formen part d’aquestes representacions.

Sembla clar que una bona estratègia per a la continuïtat de la festa radica, doncs, en “el reforçament de tots aquells aspectes de la celebració que, independentment de la seva significació original, són útils en el moment actual perquè afavoreixen la creació d’espais de relació, d’esclat lúdic o d’intervenció participativa en la col·lectivitat a determinats sectors de la població”. I aquí convé insistir en el caire de referent d’identitat que tenen les festes. La festa necessita d’una comunitat que la celebri, però alhora construeix la comunitat. Hom considera que forma part de la comunitat en la mesura que participa de la seva festa. En aquest sentit, els antics rituals de la festa de sant Antoni adquireixen un nou sentit com a referent identitari de grups urbans que tenen, o troben, les seves “arrels” en una població d’origen. N’és un bon exemple, però en absolut l’únic, la santantonà de moltes poblacions dels Ports, escenificació de lluita entre el cel i l’infern, entre sant Antoni i els dimonis.

Bona part de les representacions teatrals de la festa es basen en la vida del sant, enriquida amb més o menys components llegendaris. Antoni abandona les riqueses del món per a esdevenir anacoreta i les escenes ens mostren els miracles — com la curació de la filla d’un rei— però també les temptacions i enganys dels dimonis, en una trama sovint adobada amb components com la figura burlesca de l’acompanyant del sant o el fet que un home interpreti el paper femení de diablessa que el vol seduir. Representació, doncs, de la lluita del bé contra el mal, del cel que triomfa sobre l’infern, però també de la superació de les temptacions del món.

És interessant constatar la vigència actual d’aquestes representacions. Efectivament, en l’àmbit del teatre popular català —el cas dels balls parlats de la Catalunya Nova en seria un bon exemple—, de l’ampli repertori temàtic de les representacions de carrer existents en el passat, sembla que n’hi ha tres tipus que han conservat o retrobat el seu paper simbòlic en el present. D’una banda, la representació del conflicte ancestral, dels diables encapçalats per Llucifer i la Diablessa, vençuts per sant Miquel i els seus àngels: el Ball de Diables, rerefons històric, de moltes manifestacions actuals de foc a les festes majors del país. Conflicte que reflecteixen també les escenificacions de moros i cristians, en les seves diverses tipologies. De l’altra, les representacions teatrals de caire burlesc —un component també es prou present en la figura dels diables festius– i, encara, les representacions de caire hagiogràfic, de caire local, que més enllà de l’expressió d’unes creences religioses tenen un valor significatiu com a referent d’identitat. Certament, el conjunt de manifestacions de teatre popular propis de la festa de sant Antoni —amb diàlegs i desenvolupament argumental o en cercaviles on els personatges interactuen amb el públic— participen de molts dels trets que expliquen la vigència d’altres mostres de teatre popular: el bé i el mal, la provocació o la broma. Les màscares rituals presents a les festes hivernals —diableres, diablets, botargues— esdevenen dimonis de la festa cristiana però mantenen al carrer el seu paper en l’ocupació de l’espai festiu —que pot arribar a l’interior de les cases pels balcons— com a conductors de la festa, en les captes, en l’organització d’activitats com el gall bandejat, en la provocació sexual… La figura de la màscara, que no és simplement una disfressa, sinó que serveix per a deixar de ser un mateix i esdevenir un personatge amb una funció, amb un paper en la celebració, és cabdal.

I tot això en un context de participació: la capta o plega en què es recullen les aportacions —menjar, dolços, pastissos i licors casolans…— que després són subhastades a benefici del sant, és a dir, de la festa. És clar que avui ja no rifarem un gorrinet, baconet o porquet que anés solt pels carrers i fos alimentat per tota la comunitat. Com a molt, podem fer una rifa d’embotits i productes derivats del porc, d’acord a les normatives vigents —lleis sobre animals i sanitàries—, i ni podem esperar que els moliners de la vila aportin sacs de farina a benefici de sant Antoni, encara que com a Biar es pugui continuar fent la rifa. Però la dinàmica de participació que es deriva de la plega i subhasta és cabdal i exigeix un ritus: un Rei Pàixaro, a Biar, que ens recorda les antigues festes de folls, o uns diablets que, com a la Torre del Compte, porten encara uns sabres metàl·lics amb què aplegaven antigament els trossos de cansalada que els hi oferia el veïnat.

I el foc, element important en les festes hivernals. Fogueres al voltant de les quals es balla la jota, es fa un ball rodat, de plaça… Fogueres pels carrers, al davant de les cases, al voltant de les quals tomben els animals com a ritus de protecció o que s’han de saltar. Fogueres que exigeixen preparació, que impliquen sectors concrets de la població, com en el cas de les barraques del Ports, de forma cònica, com ho és també la foguera monumental de Canals.

A la festa de sant Antoni la paraula és un component molt important: les lloes, els versets, els ditxos; poesia popular, en definitiva, que reflecteix fets i esdeveniments d’actualitat, fa crítica de personatges, expressa reivindicacions o fa burla…; poesia oral, preparada per al moment o potser improvisada, recitada o cantada segons el costum, un component importantíssim de la festa. La paraula fusiona passat i present, amb cobles i versos que es repeteixen d’any en any, o que es fan nous, es composen per a cada festa o s’inventen al moment. La paraula, recitada o cantada, que pot fer de l’espectador, actor. Dels versos que els pagesos recitaven davant la imatge del sant, en el moment de fer-li una ofrena, després de beneir l’animal, als que, a la plaça, davant de tothom i adreçats a un públic específicament local, pot aviar el corresponent rapsode de la població. De les cançons de picat a ritme de ximbomba, en els pobles mallorquins, als combats dialèctics entre fadrins —comparses de quintos i gitanos— a la festa de la Granadella (les Garrigues) o les rondes al so de formacions de corda.

I encara podríem esmentar altres representacions concretes, com l’Ajustà o el llaurar i sembrar, que ens recorden els orígens agrícoles de la festa. O el fet que les cavalcades de la diada —a Mallorca, per exemple— participen de la recreació d’aquesta vida a pagès que, com s’ha dit, és ben present en el desenvolupament de l’actual model dels Tres Tombs.

La festa de Sant Antoni ofereix, per tant, en l’actualitat nombrosos components que poden ser actualitzats sense perdre la seva funció. Només cal anar més enllà de la forma. Des del record del passat que pot esdevenir eina pedagògica fins a l’ús dels recursos festius, com la paraula, que tenen en la seva permanent actualització, el seu sentit més tradicional.

Referències bibliogràfiques

BERTRAN, J. i PALOMAR, S. (2006): “La dramatúrgia festiva”, en: Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana i Generalitat de Catalunya, vol. VI, 206.

FLORÍA, B. (2003): “Sant Antoni arranca”, La Vanguardia. Vivir en Tarragona, 13-01-2003, 1.

PALOMAR, S. (2003): “Estratègies de supervivència festiva: els Tres Tombs de Sant Antoni”. Disponible a: http://www.festes.org/media.php?id_media=58 [Consulta: 20-04-2015]

PALOMAR, S. (2007): “La reinvenció de la festa de Sant Antoni”, en: Actes de les Jornades d’Estudi sobre la Festa de Sant Antoni als Països Catalan, Flix, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 117-131.

¹ Membre fundador del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria Carrutxa (Reus).