Читать книгу Festa popular, territori i educació - AA.VV - Страница 8

Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics

Tatiana Jordà Fabra¹

1. Introducció

El mestre del Segle XXI s’enfronta a una realitat que canvia vertiginosament amb la incommensurable quantitat d’informació que ens proporcionen internet i les xarxes socials. Ha d’encarar un entorn general de crisi, on el valor de la cultura decreix i l’educació té reptes com la globalització, la multiculturalitat, el canvi constant com a element generador d’inestabilitat o la desafecció dels ciutadans per les institucions. Llavors, què ha de ser l’escola en aquests moments? Només un lloc que integre l’aprenentatge de llengües, noves tecnologies i que proporcione l’alfabetització informàtica tan demandada pels pares i defensada pels plans d’estudis? No oblidem que l’escola hauria de ser també un espai on aprendre a conéixer i créixer en el nostre entorn cultural. És un món gran i sense fronteres, per això, precisament, necessitem arrels que impedisquen que ens perdem. A més a més, crear ciutadans del món oberts i respectuosos amb les tradicions dels altres passa pel coneixement, la valoració i el respecte per la cultura popular pròpia. I quina millor forma de connectar als nostres alumnes amb l’univers que els envolta que l’ample i ric ventall que ens proporciona la cultura popular relacionada amb les festes del nostre calendari. Si l’escola ha de ser també un entorn lúdic i un lloc on gaudir, sembla clar que la festa és l’eina perfecta perquè els nens gaudisquen mentre aprenen.

Però el mestre no pot limitar-se a ser un transmissor de coneixements que explique el simbolisme de les Falles o dels Correfocs sinó que ha de ser un mediador entre les manifestacions culturals i els nens, un agent que aconseguisca animar els infants i despertar el seu interés pel món festiu que els envolta. Com aconseguir-ho? Pensem que les manifestacions literàries i, més concretament, les manifestacions teatrals que formen part d’aquest teixit festiu propi valencià són perfectes per als nostres propòsits. A més de constituir un ric patrimoni cultural sempre en perill de desaparició, creiem que el mateix caràcter de joc inherent al fet teatral el converteix en l’aliat perfecte per a enganxar els nens a aquestes tradicions. D’altra banda, podrem comprovar com el treball dels elements teatrals de la festa ens proporcionarà una quantitat enorme de possibilitats didàctiques per a desenvolupar habilitats i despertar sensibilitats només accessibles a través de les vivències que proporciona el drama. Altres models educatius com ara l’anglosaxó (el qual és tradicionalment de caràcter més pragmàtic) o els primers models d’ensenyament superior europeus mostren molt més interés tant pel teatre quant als continguts com pel que fa a l’ensenyament del fet teatral i a la utilització de tècniques teatrals dintre de l’aula. Els infants aprenen experimentant, sentint i, en bona part, jugant.

Per què hem de conformar-nos amb una escola que isca una vegada a l’any a veure una obra de teatre i que faça una representació nadalenca? És un contacte escàs i estrany amb el teatre, que no fomenta l’estima i el respecte per una manifestació social ancestral. Tot i que els nens comencen a desenvolupar-se imitant i actuant, paradoxalment, quan arriben a l’escola on la tasca fonamental és aprendre, nosaltres anem allunyant-los a poc a poc d’eixa acció. Els seiem en la cadira i, a mesura que van creixent, l’única cosa que han de fer és escoltar.

Volem una societat d’emprenedors però no ensenyem a fer ni a sentir ni a pensar ni a reflexionar. Tot això podem recuperar-ho incloent el teatre a les activitats escolars diàries, fent que el teatre vaja a l’escola i no l’escola al teatre. Volem ensenyar a estimar la tradició —donar valor a la cultura pròpia i aliena—, volem un ensenyament més pràctic i volem gaudir ensenyant i aprenent. Per això, les expressions teatrals que formen part de les diverses manifestacions festives són valuoses pel mestre que vulga endinsar-se en aquest viatge. Passem, doncs, a identificar els elements teatrals essencials que trobem al gruix de les nostres festes, els tipus de propostes didàctiques que poden desenvolupar-se —sempre apuntant als xiquets com a agents protagonistes—, així com els objectius generals i específics que assolirem amb aquestes.

2. Elements teatrals de les festes valencianes

En primer lloc, cal atendre a la definició de teatre allunyada de la tradicional i pesada perspectiva filològica del teatre com a gènere literari i més propera a una altra més actual i ampla que pense el teatre com a pràctica escènica o espectacular que pot tindre text o no. Aquesta doble vessant espectacular i literària ens donarà una visió molt més oberta de quins elements teatrals fan palesa la vinculació entre teatre i festa i que, com diuen Adelantado i Sirera (1999: 20):

[…] arrenquen del camp comú de l’espectacularitat per arribar a atényer en algunes èpoques (com la medieval precisament) una importància essencial en tant en quant el teatre esdevé una part de la festa, quan no una conseqüència directa d’aquesta, val dir: una teatralització de determinades cerimònies de les quals integren el conjunt festiu.

També Ariño i Gómez (1988: 194) encerten en assenyalar que “quan fem festa no estem deixant de fer teatre, ans al contrari, és justament allò que busquem: teatralitzar la vida”, i continuen afirmant que “l’autèntic teatre esdevé festa, és festa”. De fet, moltes de les festes valencianes —com ara les Falles o els Moros i Cristians— poden considerar-se estructuralment i en conjunt una dramatització. Pel que fa a les Falles, podem trobar les diferents parts del drama perfectament diferenciades des d’un començament amb la Crida fallera fins a l’apoteosi final o punt àlgid que és la Cremà. Com manifesten Vicent Borrego i Gil-Manuel Hernàndez (1999: 328): “… l’acció del foc satíric, en tant que ritual d’ajusticiament dut a terme pel teòric poble sobirà, suposa l’acte final d’una representació”. Cal recordar que ja entre 1850 i 1900 predominava la falla escenari o falla teatral, que constava de dos blocs o cossos: el primer, un políedre quadrangular, hexagonal o octogonal, formava l’entaulat i el segon estava format per les figures que representaven l’escena destinada a cremar-se. La disposició de la falla recordava un escenari sobre el qual es representava una escena dramàtica i, fins i tot, els versos explicatius reproduïen diàlegs entre els ninots.² La influència del teatre és, doncs, innegable.

Però, atenent a la doble vessant teatral de la qual parlàvem, veurem que hi ha elements purament espectaculars i altres textuals o literaris, que poden ser escenificats o que formen part de la festa. Presentem a continuació els que considerem més estesos i interessants de cara a la realització de projectes escolars.

Representacions en forma de processons, desfilades i cercaviles civils: Tot i que normalment tenen una finalitat didàctica religiosa, nosaltres podem aprofitar-les per a l’ensenyament en valors. El simbolisme que ens proporcionen els distints components que conformen aquestes manifestacions resulten recipients perfectes per tal de fer entenedors els continguts que volem ensenyar. Les parts de les processons que les converteixen en pràctiques teatrals són:

• Els actors: participants que festegen una celebració o encarnen personatges (normalment simbòlics), com ara els Pecats Capitals en el cas del Corpus. Aquells que hagen de representar un paper hauran de vestir la roba adequada i, per descomptat, actuar de forma correcta. Per exemple, no és el mateix fer de Moma que de Diable. Hi haurà personatges representats per estatuetes, imatges o ninots, els quals també formaran part del dramatis personae (les Verges i els Sants a les processons religioses, o els Gegants i Cabuts).

• L’acció: acompanyar un pas caminant, representar danses, cantar, fer parlaments i petites escenificacions. Moltes de les accions es repetiran al llarg de la processó fent parades durant el recorregut perquè el públic no es menege i puga seguir tota l’obra.

• L’espai i l’escenari: l’acció transcorrerà pels carrers, tenint un punt d’arribada, que podrà ser l’església o una plaça. L’itinerari s’hi troba perfectament definiti és significatiu. L’escenari està decorat en moltes ocasions pels veïns o pels membres de les confraries i associacions, que s’encarreguen de posar llums, flors, palmes, banderes i estendards penjant dels balcons.

• El temps: el temps extern estarà definit pel trajecte i per les accions que calga realitzar. El temps intern de l’espectacle pot avançar o no en la mesura que presente diverses escenes o actes com en la Passió.

• L’atrezzo: serà un element de gran importància a les representacions i, fins i tot, té un significat simbòlic, ja que acaba de configurar l’espai i assenyala o fa més reconeixibles els personatges i la idea que es vol representar. Quant al Corpus, tenim les Roques o les Tarasques; en el cas de qualsevol processó, els ciris.

• L’acompanyament musical: les cançons, la música de banda o popular (tabalet, dolçaina, etc.) confereixen el caràcter a la processó i canvien en funció de la tipologia de l’acte (la música no és la mateixa en la processó del silenci que en la de les palmes o que en una desfilada del Carnestoltes) i, inclús, pot canviar depenent del moment del trajecte.

Peregrinacions i romeries: són diferents encara que s’assemblen. Les primeres estan sota el control eclesiàstic i no així les romeries. Per això mateix, mentre a aquestes últimes predominen els actes lúdic-festius, a les peregrinacions predominen els actes religiosos. El concepte de fer una passejada amb una significació cultural concreta però amb un caràcter informal, li dóna al professor una altra opció de fer classe fora de l’aula. Podia plantejar-se, per exemple, una peregrinació a casa de Blasco Ibàñez delineant una passejada per la platja o completant un circuit urbà.

Danses i balls: elements variats i festius que poden incloure’s dintre i fora de l’aula, i com activitats úniques o programades dins d’una representació més complexa. Moltes vegades els trobem dins de les processons religioses, cíviques o cercaviles. Solen tindre la seua pròpia coreografia, un vestuari prou estricte i formar part del catàleg de les danses regionals. També poden ser danses simbòliques amb un significat únic (Dansa al·legòrica de la Moma) o danses locals pertanyents a una festa tradicional. En eixe cas, la coreografia i les indicacions de vestuari passen de generació en generació. També trobem els balls com un element més de gaudiment dins del conjunt de la Festa, on els participants tindran més llibertat d’expressió.

Cançons: normalment sí que hi ha testimonis escrits perquè solen tindre interés literari. Pot tractar-se de peces anònimes de creació col·lectiva o individual, versificades i amb voluntat estètica. Seria el cas dels gojos o lloances a la Verge o al patró de la festa. També hi ha composicions populars més o menys espontànies, algunes de caire religiós però lúdic, altres de caràcter satírico-burlesc o les nascudes amb motiu de les rondes com és el cas de les albades.

Pregons, crides i proclames: També sol haver testimoni escrit i poden ser comparables als actuals cartells teatrals on es comunica des del programa de la festa fins al recorregut d’una processó, cercavila o cavalcada. Són interessants les figures dels pregoners i dels mantenidors, que hauran de dur a terme la seua tasca d’una manera predeterminada. Pel que fa als textos, moltes voltes ja tenen una estructura fixa o són invariables. Altres vegades hi ha espai també per a l’originalitat, com ara la Crida de les Falles, on l’objectiu és aconseguir que els ciutadans participen en la festa.

Llibrets: És, segurament, l’element literari més estés arreu del teixit de festes i els seus orígens l’acosten al teatre. En ells s’acostumava a publicar els textos teatrals que anaven a escenificar-se, per exemple en Falles, i feien la funció de programa de mà en el qual també es presentava als actors principals de la festa: regines de les festes, corts d’honor, organitzadors, el dramatis personae de les representacions… Tradicionalment, contenen creacions originals dels participants en les distintes categories de concursos, que ens recorden les primitives justes poètiques. I, per últim, no poden faltar al llibret els principals textos escrits, aquests normalment invariables, com ara les distintes cançons o himnes que formaran part de la festa.

Però hi ha també alguns components festius que són obertament teatrals i que podríem classificar segons la seua temàtica: el teatre devot, el profà i l’historicista (Ariño i Gómez, 2012).

El primer segueix el calendari i representa —dins l’església, al carrer o a qualsevol centre cultural— escenes del Cicle Soteriològic Cristià (teatre nadalenc, teatre popular del Carnestoltes, la festa del Corpus, la Setmana Santa o el Misteri d’Elx) i del Cicle Santoral (La festa de Sant Antoni Abat, Els miracles de Sant Vicent o els Angelets d’Ontinyent). Aquestes pràctiques normalment són de caràcter amateur i poden estar representades per persones o per titelles si el públic és infantil. Habitualment, hi ha un text establert que cal respectar, sobretot en el cas dels trops o miracles, on la doctrina no permet una eixida del guió.

Quant al teatre profà, destaquen els sainets representats per les comissions falleres o l’anomenat Teatre faller. Fortament caracteritzat per ser “una manera de fer teatre, tòpica, superficial, poc rigorosa…, plana pel que fa als continguts i de les propostes escèniques” (Sirera, 1977)³. Els textos poden pertànyer a autors coneguts i consagrats —com Eduardo Escalante (1834-1895)—, però també poder ser reescriptures o adaptacions col·lectives o d’escriptors aficionats.

En tercer lloc, el teatre historicista sol desenvolupar-se durant les festes majors, però està molt a prop també del teatre profà per la seua mateixa idiosincràsia: les ambaixades de les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent o Alcoi representen a la perfecció aquestes pràctiques. Cada vegada més espectaculars i tan pareguts als jocs de guerra i conquesta que tant agraden als nens, són un recurs de luxe per a l’aula.

Els tres tipus de representacions van acompanyats d’efectes visuals i sonors com el foc i la pólvora, sol haver-hi música, vestuari, elements d’atrezzo, tramoia i decorats. Són components de vital importància i poden anar evolucionant amb el pas del temps. No obstant això, uns pocs han perviscut quasi intactes a través dels segles, com l’espectacular Magrana i l’Araceli del Misteri d’Elx.

3. La didàctica del teatre de caràcter festiu

Una vegada identificats els components dramàtics de les festes, cal reflexionar sobre la metodologia que podem emprar per tal d’aprofitar-los des de l’àmbit de la didàctica i convertir-los en eines de treball a les aules de les diverses etapes educatives. Els projectes o activitats hauran d’estar organitzats per cicles i requeriran el coneixement profund de la festa que es vulga treballar per part del professor, així com el plantejament d’uns objectius globals i específics realistes. Alguns dels propòsits clau són:

1. Descobrir el text teatral: els diàlegs, els monòlegs, els aparts, les acotacions, els personatges i l’estructura.

2. Entendre el teatre com a espectacle: la posada en escena, el treball de l’actor, la tramoia, els decorats, el vestuari, la música, el maquillatge, l’escenografia (el teló, l’atrezzo), la il·luminació.

3. Millorar l’expressió oral, millorar la dicció i aprendre a entonar correctament.

4. Augmentar la capacitat de l’expressió corporal, fent del cos i la veu un instrument d’expressió i comunicació.

5. Millorar l’expressió escrita, atenent a la diversitat textual.

6. Millorar la comprensió lectora.

7. Augmentar la capacitat de memorització textual.

8. Treballar en equip, compartir feina i responsabilitats.

9. Millorar les habilitats socials.

10. Conéixer la cultura i les tradicions populars.

Passem a continuació a donar alguns exemples d’activitats adequades per a l’assoliment dels objectius definits. Veurem que hi ha diferències entre les activitats proposades per a tots els alumnes, per als dels cicles inicial (CI) i mitjà (CM), i algunes més apropiades per al cicle superior (CS), atenent a la seua dificultat⁴:

1. Jocs de rol. [CI/CM]

2. Activitats d’expressió corporal (mímica, gest i postura). [Tots]

3. Dramatitzacions espontànies o preparades, lligades a la seua vida quotidiana o no. [Tots]

4. Lectures dramatitzades amb públic. [CI/CM/CS]

5. Interpretacions de diferents personatges. [Tots]

6. Jocs lingüístics: embarbussaments, el telegrama, imitacions… [Tots]

7. Transformar un conflicte de la seua vida personal en un text apte per ser dramatitzat. [CS]

8. Transformar un text narratiu en un text teatral. [CS]

9. Dramatitzar gags. [CI/CM/CS]

10. Elaborar el dramatis personae d’una obra i fer càstings. [CS]

11. Narracions espontàniament dramatitzades. [CS]

12. Visionar obres de teatre (fer d’espectadors). [Tots]

13. Visionar-se representant i autoavaluar-se. [CS]

14. Activitats de memorització (dites, poemes, refranys, textos…) [Tots]

15. Recitació de textos poètics i narratius. [Tots]

16. Transformació i dramatització de textos. [CS]

17. Escriptura col·lectiva d’un text i la seua representació en públic. [CM]

18. Transformació d’una cercavila o processó popular en altra per a contar un fet històric, inventat o fer exaltació de valors positius.

19. Representació d’un muntatge popular per a públic fora de l’àmbit escolar.

20. Confecció de decorats, elements diversos, vestuari… [Tots]

21. Confecció d’un teatre de titelles i representació d’una obra popular o inventada. [Tots]

22. Inventar o aprendre coreografies. [Tots]

23. Cantar cançons i interpretar-les amb instruments. [Tots]

4. Conclusions

I ja a tall de cloenda, només unes paraules per a destacar que reunions científiques i jornades experiencials com aquestes demostren que, malgrat que el drama en català ha patit de pobresa textual en alguns moments històrics, hi ha una gran riquesa espectacular en l’àmbit de la festa. Així, la diversitat d’activitats que el teatre ens proporciona augmenta exponencialment si utilitzem les manifestacions escèniques de la festa popular. Finalment, també ens sembla que estudiar i llegir teatre té més sentit i resulta més enriquidor si des dels primers anys d’escolarització s’introdueix la pràctica teatral com un joc o una festa. Els nens sempre estan disposats a jugar, la qüestió és si nosaltres estem preparats per a convertir-nos en mestres de cerimònies i deixar que s’alcen de la cadira i siguen els protagonistes del seu aprenentatge. Si és així, aconseguirem una escola nova, pràctica, eficient i capaç de modelar ments creatives i ciutadans solvents per a actuar en l’escenari incert que és el món.

Referències bibliogràfiques

ADELANTADO, V. i SIRERA, J. L. (1999): “Festes i teatre. Antecedents històrics”, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 19-40.

ARIÑO, A. i GÓMEZ, S. (2012): La festa mare: les festes en una era postcristiana, València, Museu Valencià d’Etnologia-Diputació de Valéncia, 319 p.

BORREGO, V. i HERNÁNDEZ, G. M. (1999): “Teatre a les Falles”, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, 327-356.

BORREGO, V. (1993): “La estética de las fallas”, en: Ariño Villarroya, A. (dir.), Los escultores del fuego, València, Diputació de València, 199-241.

ESCOLA DR. ALBERICH I CASAS (2010): El teatre. Eina d’expressió i de cohesió social. “X Premi a la recerca i la Innovació Educatives Angeleta Ferrer i Sensat” concedit per l’Ajuntament de Reus, Ajuntament de Reus, 2010. Disponible a http://www.reus.cat/sites/reus/files/2011%2005%2026%20PREMI_AFS_2010_web.pdf [5-3- 2015]

SIRERA, R. (1977): “El teatre de Falles: algunes reflexions per al futur”, Llibret Falla Plaça Na Jordana, València, Comissió Falla Na Jordana.

¹ Professora Associada del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Xarxa d’Innovació Geografies Literàries 3.0.

² Cf. Vicent Borrego i Gil Manuel Hernández (op. cit.: 328). Vid. Vicent Borrego (1993: 204-206).

³ Apud. Borrego (1993: 330).

⁴ Enumerem ací, entre d’altres, algunes de les propostes de L’Escola Dr. Alberich i Casas (2010: 8), que formen part del seu treball amb el teatre, el qual ha estat mereixedor del “X Premi a la recerca i la Innovació Educatives Angeleta Ferrer i Sensat” concedit per l’Ajuntament de Reus.