Читать книгу Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna - AA.VV - Страница 7
ОглавлениеLA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA SOBRE LES TRACES DE CRISTÒFOR ANTONELLI
María Jesús Gimeno Sanfeliu
CRISTÒFOR GARAVELLI ANTONELLI
Cristòfor Garavelli Antonelli havia nascut a Gatteo (Itàlia) (1550-1608), era fill de Catalina i Giacomo Garavelli i germà major de Francesc Garavelli Antonelli. Tots dos eren nebots i deixebles de Joan Baptista Antonelli, fundador de la saga d’enginyers italians que van treballar des del 1559 i durant més d’un segle al servei de la corona espanyola. D’aquell van aprendre les matemàtiques i l’arquitectura militar i hidràulica.
Cristòfor Garavelli Antonelli va arribar a Espanya al voltant del 1573. Després d’una dècada d’aprenentatge, acompanyant el seu oncle en tots els seus viatges a Navarra, Catalunya, València i Andalusia construint castells i fortificacions en els quals el nebot treia les plantes i les traces de tot el que disposava l’oncle, va iniciar la seua trajectòria en solitari consolidant-se com a enginyer militar al Regne de València: «Sirvió veinte y cinco años continuadamente en el reino de Valencia, donde por cédula de S. M. dada en el Escorial el año de 1583 fue por ingeniero militar, y llevó veinte y cinco ducados de sueldo al mes: en el cual tiempo hizo muchos grandes servicios, siendo su persona de gran importancia en aquel reino, ocupándose de la fortaleza de Benidorm, villa de Altea, Torres de la costa, castillo de Alicante y pantano de dicha ciudad (que dirigió en 1590 de orden de Felipe II): obra insigne y de gran beneficio, así para los vecinos como para el real patrimonio».1
Giménez Font2 li atribueix com a obres de caràcter eminentment militar les muralles d’Altea, la fortificació de Benidorm (1585) i diverses torres sentinella litorals com ara la de Foradada (1591), Santa Faç (1592) o la reedificació de la torre del Cap de Moraira i la del seu port (1585-1596),3 juntament amb actuacions de caràcter civil, com la nova població de Vilafranquesa, la parada fixa de l’Albufera de València (1607) o la seua participació en els embassaments de Tibi (1580-1594) i Relleu (1607).
Cristòfor Garavelli Antonelli és, per tant, l’autor de la magnífica col·lecció de dibuixos, plantes i alçats realitzats per a la ubicació i disseny del pantà de Tibi, així com dels que s’utilitzaren per a la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa i que analitzarem a continuació.
Embassament de Tibi
Conceptuat com a modèlic en l’època, el de més capacitat en el moment de la seua conclusió i el més alt d’Europa fins al segle XX, va ser construït en el curs del riu Montnegre o Sec en una estreta gorja pròxima a la població de Tibi, amb l’objectiu d’estancar les erràtiques aigües procedents de les pluges torrencials pròpies de la zona, per tal que no es perderen en la mar i poder regar les terres de l’horta alacantina.
La presa, efectivament, va permetre assegurar el reg en aqueixes terres, incrementar-hi els cultius de vinya (panses i vi que s’exportaven pel port d’Alacant), ametlers amb el fruit dels quals es feia panfigo i torró d’Alacant, moreres per a la fabricació de la seda i cereals per al consum de la zona; ampliar-ne la superfície cultivable; atenuar el monopoli dels titulars d’antigues donacions d’aigua i, sobretot, dissenyar-hi un complex sistema de repartiment i distribució de l’aigua, controlada pel municipi alacantí de gran transcendència jurídica i econòmica. Va permetre duplicar la quantitat d’aigua disponible per al reg, que es distribuïa a raó d’un minut per tafulla de terra posseïda entre els terratinents, d’un total de 336 fils de l’aigua embassada al pantà.4
El projecte de l’embassament de Tibi va començar l’any 1579, i culminà el 13 d’octubre del 1593, quan es tanca l’estany i es considera disposat per emmagatzemar-hi aigua, però no va ser fins al 13 de gener del 1594 que, després de la visita i supervisió de l’arquitecte reial Juan de Herrera, se’n va obtenir l’aprovació corresponent.5 La paret arribava a una altura de 190 pams.6 No obstant això, en una carta que Ginés Miralles envia al secretari Pedro Franquesa el 4 de gener del 1594, és a dir, uns dies abans de l’obertura oficial, descriu que el pantà té una altura de 149 pams i «hay en él sesenta palmos y medio de agua, que está como un cristal y muy dulce y buena de beber».7
Es va sufragar majoritàriament amb les quantitats preses a cens pel govern alacantí i va suposar un desemborsament superior a 58.000 lliures. Va comptar amb l’autorització prèvia del rei Felip II, el qual, gran amant d’aquest tipus d’infraestructures, des del mateix moment que la ciutat d’Alacant li va sol·licitar permís per a construir la presa, es va mostrar favorable al projecte i va proporcionar el suport tècnic necessari. L’encàrrec del projecte i obres va estar sota la direcció de Cristòfor Antonelli, germà de Joan Baptista Antonelli segons Alberola. Encara que en realitat es tracta de Cristòfor Garavelli Antonelli, que com hem dit era nebot de Joan Baptista Antonelli, i no Cristòfor de Roda Antonelli, també nebot dels fundadors, perquè aquest últim es va traslladar a l’Havana el 1591 requerit pel seu oncle Baptista i ja no va tornar d’Amèrica. L’octubre del 1593 Felip II, seguint els consells de Cristòfor Garavelli Antonelli, ordena el tancament de la presa a fi d’embassar les aigües de les pluges tardorenques.8 Per tant, no podia ser a l’Havana i a Tibi alhora.
Sempre va signar les seues obres com a Cristòfor Antonelli, d’ací la possible confusió, perquè tots els membres de la nissaga, set en total, a excepció de Francesc, van rebre els noms de Joan Baptista, Baptista i Cristòfor.9 El paper de Cristòfor Antonelli en l’èxit de la construcció de Tibi va ser superior al de la resta d’enginyers que hi van participar. Ell va ser l’encarregat de dirigir les obres, aplicar-hi millores durant els difícils anys de la seua realització i plasmar gràficament els nombrosos plans del projecte.
El 1594 es va concloure aquesta monumental presa de picapedreria, de més de 42,7 metres d’altura, d’una amplària en la base d’uns 33 metres i 65 metres de longitud de coronació, seguint el projecte de Cristòfor Antonelli, que va fer diferents dibuixos, plantes, alçats, seccions que permeten afirmar que la presa de Tibi és una presa pionera en el tipus arc-gravetat i precursora de les primeres preses de volta del món. Un dels aspectes constructius més interessants era la torre de connexió d’aigua per al reg, que consistia en un pou vertical d’una vara de diàmetre encastat en el parament d’aigua amunt i connectat en una part més profunda amb una galeria que travessava el cos de la presa fins a aigua avall, on anava tancat amb una comporta. La torre de presa estava connectada amb l’aigua embassada mitjançant un conjunt de buits o espitlleres situades a diferents altures que garantia el subministrament d’aigua al canal, fora quin fora el nivell d’aigua embassada. Això posa de manifest que el principal objectiu de la construcció de la presa era garantir el reg de les terres alacantines i que, com veurem més avall, va servir de detonant per a la construcció de nova planta de la vila de Vilafranquesa.
LES TRACES DE VILAFRANQUESA
Els dibuixos de Cristòfor Antonelli representen un autèntic patrimoni cartogràfic de l’evolució de l’emplaçament i construcció del lloc primer denominat de Santa Magdalena i que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa.
En la bella col·lecció de dibuixos, plantes i alçats amb els seus esbossos, replantejaments i modificacions duts a terme, podem saber el perquè de l’elecció de l’emplaçament; podem, a través dels codis de colors utilitzats, conèixer l’obra antiga i la nova, ja que com bé indica el mateix Antonelli, el color groc indica la traça de l’obra projectada; podem saber els costos en l’execució de les obres, les diferents variants i canvis en la realització del projecte inicial, i podem conèixer el curs de les aigües i les noves canalitzacions.
La representació del relleu va ser el gran repte del període renaixentista, ja que s’avança aconseguint una imatge més realista de l’orografia, i és gràcies a la superposició d’icones muntanyoses com s’aconsegueix aquesta representació orogràfica, delimitant-hi fins i tot la conques hidrogràfiques. Distribueix les imatges abatudes i els textos, quan l’escala és gran, en diferents direccions per a evitar-ne solapaments, aconseguint un punt de vista més elevat i allunyat. Però no sols la representació orogràfica avança, també ho fa la urbana, incorporant-hi escales o pitipies que permeten acostar-nos a les mesures reals, a més d’unes escales cromàtiques i una representació volumètrica de les obres d’enginyeria o arquitectura.10 El mapa i la descripció topogràfica era la base per a facilitar la construcció, ubicació de l’obra i l’ajust de la seua traça a les característiques morfològiques de l’entorn, amb la vigilància que el procés constructiu es realitzava pel mestre d’obres.
Per això en els dibuixos d’Antonelli observem com la traça s’adequa a la topografia del lloc, la qual cosa ens permet realitzar-ne una perfecta ubicació de l’emplaçament, conèixer l’estructura dels camins, els sistemes de reg, fonts, basses i conduccions d’aigua, els diferents cultius i sobretot la traça urbanística11 i la seua evolució constructiva.
Ens detindrem ara a analitzar els set dibuixos que entre l’1 de juliol de 1590 i el 10 d’abril de 1592 realitza Antonelli, amb dues modificacions referides a la traça urbanística i que podríem organitzar de la manera següent:
1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (fig. 1).
2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (fig. 2).
3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (fig. 3).
4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre del 1591 (fig. 4).
5. Modificació del plànol de la traça de les cases, sense datar, aproximadament abans de l’octubre del 1591 (fig. 5).
6. Mapa general de l’heretat datat el 10 d’abril de 1592 (fig. 6).
7. Mapa general de l’heretat, amb descripció de les finques comprades i els seus cultius, camins, sistema de regs i l’emplaçament del lloc de Vilafranquesa (fig. 7).
Una observació a simple vista de la planificació urbanística prevista per Antonelli ens recorda el cardo romà, és a dir, un carrer principal, el cardo maximus, amb una orientació nord-sud, que s’encreua perpendicularment amb el decumanus maximus, l’altre carrer principal, situant en el centre o intersecció la plaça pública. Idea general que va ser presa per Felip II en les seues ordenances de 3 de maig de 1576 per a la fundació i organització urbanística de la major part de les 40.000 ciutats que els espanyols van fundar a Amèrica i que segurament coneixia Antonelli. D’ací aquest traçat geomètric, en què els carrers rectes es tallen formant illes rectangulars (retícula ortogonal), en escaquer, amb l’illa central lliure d’edificació per a ser usada com a plaça major i sobre la qual s’assenta l’església i la casa del senyor. La plaça major és un element estructural bàsic i generador del lloc que s’organitza al voltant. És el centre geomètric, vital i simbòlic en el qual se situen els edificis del poder i de la religió.
El lloc de Vilafranquesa és un model de planta a cordell i regle, caracteritzat per l’ordre i la racionalitat i que respon clarament a una forma típica de parcel·lació, que consisteix a dividir les illes en quatre parts iguals i la prolongació de la quadrícula serveix de suport a l’extensió de la ciutat en totes les direccions, com podem veure en el mapa 1. En aquest primer mapa, a més d’aquesta distribució en quadrícula, amb la muralla, inicialment exempta, i amb torretes en els cantons, podem observar la configuració espacial del territori, amb muntanyes, camins, séquies (les existents i la nova que s’ha de construir per a fer arribar els fils d’aigua a l’horta i per al pantà), fonts i basses de cada una de les heretats (Orgègia, amb la font i la bassa, i el Palamó, de la qual només dibuixa una de les dues basses existents12 i les dues fonts), les cases de les heretats del Palamó de Dalt o de Vidanya, la del Palamó de Baix i la casa d’Orgègia, els cultius de cada una de les heretats, posant de manifest que només hi ha superfície cultivada al costat de les heretats antigues, açò és el Palamó i Orgègia, que disposaven de la seua corresponent font i bassa per al reg. Antonelli posa nom a les diferents portes d’accés a la ciutat i crida l’atenció l’error quant a l’orientació, error que esmenarà en els dibuixos següents. Creiem que el plànol 1 és la primera aproximació a l’estructura i ubicació del nou lloc a construir. La llegenda que figura és la següent:
Traza del lugar de Santa Magdalena, que es en forma cuadrangular, es muy buena que es lo que está en color amarillo con sus torrecillas en las esquinas para su defensa y la plaza en el medio y una calle larga y ancha que pasa de una parte a otra del lugar y otra que cruza por la dicha plaza y otras dos más pequeñas como se parece y la iglesia se [illegible] La cerca del dicho lugar [illegible].
El mapa 2 és una modificació, amb molt més detall, de la traça anterior, en què només es representava l’assentament urbà i els terrenys contigus; encara hi observem l’estructura quadrangular del nou assentament, ara ja amb escales de pams, amb l’església i la casa del senyor en la plaça central, com a eix i nucli sobre el qual es prolonguen els carrers en quadrícula, amb el carrer Major ja indicat. Amb una tanca, no exempta, o muralla de defensa i les seues corresponents portes, la porta de la Mar, la del Raspeig o de la Muntanya, la de Ponent o d’Alacant i la València, ara ja ben orientades. Segons les dites traces podrien construir-s’hi més de 200 cases, i les dimensions del nou emplaçament urbà eren de 1.000 pams per 500 pams. La traça només representa els territoris més pròxims a l’assentament, açò és el Palamó de Dalt, en la qual només inclou una bassa per a la dita heretat, amb casa i horta.
El plànol 3 és un detall únicament de la nova estructura urbana realitzada també el setembre del 1590, prescindint de la representació del territori. S’observa perfectament la configuració de les cases, de la plaça Major i la ubicació de l’església i la casa del senyor al volant d’aquella. Amb l’escala de pams i la llegenda següent:
Traza del lugar de Santa Madalena, la cerca está en color amarillo y las calles están en color colorado, el sitio de las casas que están señaladas con líneas negras el cual es capaz de mas de doscientas casas, como se parece en la dicha traza, con sus medidas en la escala de palmos, la cual escala está repartida en quinientos palmos. A 18 de septiembre de 1590. Costará la cerca del dicho lugar 1.200 ducados. Cristoval Antonelli.13
Els dibuixos 4 i 5, sense datar, creiem que poden ser d’abans de l’octubre del 1591, atès que en el revers figura la inscripció següent: «Traza del Palamón para el Sr. Damián Miralles», i aquest va morir entre l’octubre i el novembre de 1591. Permeten veure com Antonelli va canviant la configuració urbanística inicial fins a aconseguir una trama molt mes igualitària, on totes les cases tenen la mateixa orientació i, per tant, una disposició mar/muntanya per a tots els habitatges per igual, davant les primeres traces, en què una part de les noves cases, les que es configuren sobre l’eix central, tenen aquesta orientació, però per a les més pròximes a la tanca o muralla la seua orientació és nord/sud. De la mateixa manera la constitució dels carrers és molt més neta, ordenada i amb continuïtat, en comparació les primeres traces (plànols 2 i 3), en què alguns carrers secundaris no tenen la continuïtat que dona aquesta nova quadrícula molt més ordenada; a més ha crescut el nombre de carrers i la ubicació de la plaça Major s’ha traslladat cap al nord, deixant de ser el centre geomètric que era abans. Creiem que aquesta ampliació és deguda a la necessitat de construcció de la séquia nova, que apareixerà en la traça següent (mapa 6) i circularà per l’interior del lloc. A més, ha canviat la ubicació de l’església i de la casa del senyor, que s’ha traslladat a l’altre angle de la plaça Major, encara que per a l’església sembla que encara no està decidida la ubicació definitiva, i s’indica que es podria fer en dos llocs diferents de la plaça. Ja figuren les dues basses del Palamó, la qual cosa demostra un major coneixement de l’espai, i per tant aquest dibuix ha de ser posterior als anteriors.
El mapa 6, datat el 10 d’abril de 1592, igual que l’1, el 2 i el 4, permet veure la configuració orogràfica i espacial del territori sobre el qual s’emplaça el lloc ara ja anomenat Franqueza, que sembla correspondre’s amb la traça final, en què Antonelli ha dibuixat amb molta cura totes i cadascuna de les cases que es construirien en la nova població, així com la nova séquia al seu pas per l’entramat urbà indicant el lloc fins on arriba la ja recentment construïda séquia amb l’aigua procedent del pantà. Precisament aquesta séquia determina l’evolució i cronologia dels dibuixos perquè veiem que no és fins al 1592 quan pareix representada travessant la nova població de nord a sud, parallela al carrer Major, motiu pel qual l’estructura de la ciutat canvia i creix.
I és que la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa no s’entendria sense la construcció del pantà de Tibi, imprescindible per a garantir el reg en unes terres incultes, que Pedro Franqueza,14 secretari d’Estat, coneixedor de primera mà del projecte de l’embassament i de la riquesa que suposaria per a aquestes terres, decideix encarregar a Damián Miralles,15 notari i síndic de la ciutat d’Alacant, la compra de 100 cafissades de terra, «las cuales estén debajo del riego de la presa o pantano que se hace en el estrecho de Tibi, tierra del marqués de Terra Nova, de las personas que mejor y a menos precio podrá concertarse a pagar...». Les primeres terres que ha de comprar han de ser les finques del Palamó i Orgègia. A partir d’aquest moment s’inicia una frenètica activitat compradora, acompanyada de múltiples informes que donen inici a l’heretat dels Palamons i Orgègia i que acabaria sent Vilafranquesa. En aquest escrit, Damián Miralles rep de Pedro Franqueza un total de vint-i-sis advertiments per a encarregar-se de la compra de les heretats de l’horta d’Alacant («... las dichas tierras han de estar en partes que las tome el agua de la presa que saldrá por los partidores del consell, guiando el agua por las cequias viejas que se han de alargar»)16 i que arreplega moltes de les indicacions que ell mateix havia descrit anteriorment en diversos informes i memorials. En l’últim advertiment diu «que llegando a la ciudad de Alicante haga hacer un dibujo del pantano y de la huerta y de todo el término con toda la realidad que se pueda para que se entienda muy en particular que es cada cosa».17
El mapa 7 és un dibuix posterior a la compra de propietats i representa un mapa detallat i general de l’heretat, amb una grandària molt major que la resta de les traces, amb descripció de les finques comprades, antics propietaris i els seus cultius, camins, sistema de regs, séquies, fonts i canals i l’emplaçament ja definitiu del lloc de Vilafranquesa. Hi aporta moltíssima informació, encara que el seu grau de deteriorament impedeix un millor estudi. Té una llegenda que resa el següent:
Descripción de las tierras que se han comprado en el término comunes de la ciudad de Alicante por orden del Ilmo. Sr. Pedro Franqueza, del consejo del rey nuestro señor y su secretario, en el supremo de Aragón. En la cual descripción se nombra los dueños de quienes se han comprado y cuantas tahullas y porque hay tierras de particulares que no se ha podido disponer en la presente descripción y para que se entienda bien cuales son las del dicho señor secretario, he señalado con estas líneas coloradas dentro de las cuales están las dichas tierras como se parece aquí en la dicha descripción y señalado cada cosa con número en guarismos [illegible].18
DAMIÁN MIRALLES
Si Damián Miralles rep l’encàrrec de comprar 100 cafissades de terra de part de Pedro Franqueza, és perquè aquest, amb la informació privilegiada que el seu càrrec li reporta, és coneixedor a més de l’agilització en la finalització i construcció del pantà, dels diferents memorials i informes que el mateix Damián Miralles ha realitzat, adreçats a la corona i, que encara que sense datar, podem situar entre la fi del 1589 i el principi del 1590 i que ens atrevim a qualificar com el punt d’inici de la compra de les terres de la hisenda que acabaria sent el lloc de Vilafranquesa. En primer lloc realitza un «Memorial de las tierras que podría regar en el término de Alicante, el agua del pantano que se suplica a su majestad mande acabar, que está principiado en el estrecho que llaman de Tibi, entre dos grandes montañas, tres leguas de aquella ciudad en tierra del Marqués de Terra Nona». Hi analitza i descriu les persones que tenen terres, el valor d’aquestes, sense aigua, i el que valdrien si es pogueren regar. Relaciona 268 propietaris de terres que es corresponen amb diferents partides de l’horta alacantina: Pla de Bonrepòs, Espartal, Toll Amunt, Racons, Raspeig,19 entre d’altres, i calcula que per al reg de totes aqueixes terres es necessitarien 670 fils d’aigua.
Un segon informe que titula Pantà i que inicia amb el text següent: «Para que entienda la merced que su majestad hace a los de Alicante y lo mal que lo agradecerán por no entenderlo, se declara en la forma que se dirá». Hi realitza un autèntic pla estratègic, anàlisi de costos –business plan, que en diríem ara–, en què fa una justificació econòmica del benefici de construir el pantà per a les terres que regaria i en què detalla els recursos mínims de terra i aigua necessaris per a establir heretats amb els seus corresponents veïns, el repartiment de la terra en funció de cada tipus de cultiu, amb el seu corresponent rendiment en funció dels preus de la seda, el vi (amb les diferents varietats), ametles, blat o ordi, les obligacions de l’amo de la terra i dels llauradors, les obligacions dels emfiteutes (si s’optés per aquesta via d’establiment), amb el seu corresponent càlcul de rendiments i sobretot calcula la quantitat de terra que podria regar el pantà, així com el profit que segons ell se n’obtindria i «además habría dado de comer a 10.000 personas».
Segons els seus càlculs afirma que hi haurà 800 cafissades sense procurar, perquè estan ermes i seran davall el reg del pantà que s’està construint. Qui comprés 100 cafissades20 al preu mitjà de 40 lliures,21 tindria 5.000 tafulles per un preu de 4.000 lliures. Les 5.000 tafulles es podrien partir en 50 heretats, per tant tindria 100 tafulles per heretat i podria establir-hi 50 veïns.
L’amo de les 5.000 tafulles necessita 200 fils d’aigua del pantà, «que una vez construido su majestad dará gratis», només pagant el redelme del rendiment de les terres noves. Si hagués de comprar aquests fils d’aigua costarien 225 lliures cadascun, el que representa 45.000 lliures, és dir, quasi deu vegades més que el preu de compra de les terres, la qual cosa posa de manifest la importància de la construcció de l’embassament, no només en la sostenibilitat del projecte sinó especialment en la rendibilitat i els guanys que se’n derivarien. Seguint amb l’anàlisi de costos, calcula que l’amo de les terres haurà de donar a cada veí quatre fils d’aigua per cada centena de tafulles.
El repartiment de cultius que estableix per a aquestes tafulles i el seu respectiu rendiment, és el següent:
– 20 tafulles de vinyes, les quals s’hauran de regar dues vegades a l’any. Calcula una producció de 100 cànters de vi per tafulla, encara que ell només n’estima la meitat,22 el que representaria 1.000 cànters de vi de producció i, a raó de 2 o 3 rals el cànter, representaria 200 lliures de renda.
– 10 tafulles de moreres, que s’hauran de regar tres vegades a l’any, amb una producció estimada de 10 unces per tafulla; sent el preu de la seda a 10 lliures per unça (encara que de nou n’estima un preu menor), calcula 75 lliures.
– 5 tafulles per a ametlers, a raó de 10 cafissades d’ametles de producció a 3 lliures la cafissada, són 30 lliures de renda.
– 2 tafulles de moscatells i malvasies, que ben tractades traurien 50 cànters de producció al preu de 12 sous el cànter, encara que en calcula 10 sous, suposen 25 lliures de renda.
– 1 tafulla per a la casa, corrals, cavallerisses i paller.
– 2 tafulles per a alfals per a les mules
– 60 tafulles per a guaret, deixant la meitat sense cultivar i l’altra meitat distribuïda de la manera següent:
• 10 tafulles per a blat, amb una producció de 15 cafissos a 5 lliures/cafissada.
• 10 tafulles per a ordi, amb una producció de 20 cafissos a 30 sous/cafissada, la qual cosa suposa una renda total del gra de 105 lliures.
• 10 tafulles per a hortalisses i altres cultius d’estiu, sobre les quals estima 30 lliures de benefici.
QUADRE 1
Distribució de cultius, producció i renda estimada per a una heretat de 100 tafulles
Tot l’anterior suposa que les 100 tafulles rendiran, per veí, 465 lliures. Seguint amb els seus càlculs afirma que les 50 heretats suposarien, comptant només 400 lliures de renda per heretat, 20.000 lliures de benefici. Afirma que es trobaran moltes persones que prendran les heretats a la meitat, pagant els seus delmes i primícies i el redelme; i que les obligacions del senyor seran: procurar i netejar les séquies, fer casa còmoda i celler per al vi i lloc per a la seda. Les obligacions del llaurador, de la seua dona i dels fills havien de ser conservar els béns, tractar-los bé i no deteriorar-los. Calcula que els 50 veïns representarien més de 500 persones que poblarien el lloc.
Tenint en compte el benefici calculat de 20.000 lliures, de les quals el senyor obtindria la meitat, és a dir 10.000 lliures de renda, i atès que hi ha invertit 4.000 lliures per a la compra, sempre que la renda fos superior a les dites 4.000 lliures, hi hauria rendibilitat en el projecte.
Preveu les despeses de les llavors per als cultius anuals, i estableix que les llavors de la seda se les proveirà el llaurador amb el preu de cada any. Les de blat i ordi i lli es trauran del muntó, abans de repartir-les.
Preocupat per la utilització i sostenibilitat del recurs hídric afirma que es podria fer un safareig còmode i gran en què caberen molts fils d’aigua, perquè «cuando viene de noche, los labradores la metiesen en ellas y después de día ir regando sin perder una gota de agua».
Calcula també el benefici obtingut si s’optés per establir emfiteutes a les terres al terç, donant-les amb l’aigua i sense l’obligació de fer-hi ni cases ni lloc, la qual cosa, segons Damián Miralles, seria de més utilitat per al senyor i més profitós per a l’emfiteuta perquè si la ven en trauria el lluïsme.
Per tant, 465 lliures per heretat per 50 heretats equivalen a 23.250 lliures de benefici, de les quals el terç que obtindria el senyor seria 7.750 lliures.
En aquest pla estratègic que realitza per a la justificació econòmica del benefici que suposaria la finalització de l’embassament, calcula quina seria la rendibilitat de les 800 cafissades que podria regar el pantà, que com hem dit equivalen a 40.000 tafulles i que suposarien, a raó de 465 lliures de renda per cada 100 cafissades, un total de 372.000 lliures de renda, de les quals el senyor obtindria a mitges 186.000 lliures que, descomptats el delme, primícia i redelme (34.000 ducats), deixarien nets més de 150.000 ducats de renda.
Acaba el seu informe fent un autèntic al·legat a favor de la finalització del pantà per la seua rendibilitat, i afirmant que podrien ser els mateixos veïns d’Alacant els que feren front al cost de finalització de les obres, atès el benefici que s’obtindria regant les terres amb l’aigua del pantà.
No van ser els veïns d’Alacant, com resa en el seu al·legat final, sinó el funcionari Pedro Franqueza, que seguint atentament les indicacions de Damián Miralles i vistos els grans beneficis que hi descriu, encarrega al mateix Miralles la compra de 100 cafissades de terra amb l’objectiu d’establir-hi emfiteutes.
Com hem dit, a partir d’aquest moment s’inicia una frenètica activitat compradora, precedida d’un altre informe de Damián Miralles, datat entre l’11 i el 23 de gener de 1590, en què relaciona les propietats que ha de comprar, ara ja per encàrrec de Pedro Franqueza, de l’heretat d’Orgègia,23 amb una superfície de més de 400 tafulles, i afirma que es podria comprar per 2.000 lliures. Afirma que s’haurien de comprar també altres propietats més xicotetes i que pertanyen a sis propietaris diferents per un preu total de 1.500 lliures. No s’oblida del bé imprescindible per a poder posar en rendiment les terres, l’aigua. Per això afirma que caldria comprar 12 fils d’aigua a 150 lliures, cosa que suposava 1.800 lliures més. Tot això fa un total de 5.300 lliures, a les quals caldrà sumar 150 lliures que calcula que són necessàries per a arreglar i compondre l’aigua de les fonts d’Orgègia, i 500 més per a fer un edifici de pedra, «seguro de moros». És a dir, amb 6.000 lliures com a inversió en la compra de les terres i l’arreglament i reparacions necessàries, afirma que s’obtindrà un rendiment de l’heretat del 10%, distribuïda la producció de la manera següent:
– 6.000 cànters de vi.
– 100 unces de llavor de seda.
– 2.000 arroves de garrofes.
– 40 quintars de figues.
– 40 arroves d’oli.
– 20 cafissos d’ametla.
És a dir, que dels arbres s’obtindrien segures més de 350 lliures. Del gra afirma que s’obtindrien 600 lliures per al senyor i altres 600 per als llauradors.
Arribat el moment que l’heretat estigués en plena producció, és a dir, que hi hagués 1.000 moreres i 100 tafulles de vinyes plantades, torna a repetir que se’n podrien obtenir més de 2.000 lliures de renda. De nou el pantà i els seus futurs beneficis ixen en l’informe, acabar-lo o no seria determinant per al projecte iniciat. Així doncs, afirma que «Nicolás de Sona me dijo que había estado con el virrey en el pantano y que sí se hacía». Però, sembla que aquest projecte inversor no només interessava Pedro Franqueza, Damián Miralles ens conta com hi havia altres inversors: el doctor Cucar, que tenia 3.000 lliures en diners, que volia emprar en terres. Però Damián, fidel al secretari Pedro Franqueza, li diu que no li podia servir perquè estava impedit.
No obstant això, veiem com Miralles s’ocupa intensament de dur a terme els encàrrecs del secretari. Compra 50.000 sarments, meitat blancs i meitat negres, que diu que posarà soterrats enguany i els plantarà a l’altre, perquè arrelen. També adobarà 1.500 moreres, de les quals diu que «mejor tomarlas ya rejadas para que en breve den renta», i això que encara no ha dut a terme cap compra de les terres previstes. Per això s’aclama al cel i declara el següent: «espero salir bien del negocio». Negoci que ell veia segur perquè afirma que amb les 6.000 lliures que invertirà el senyor secretari en la compra de l’heretat d’Orgègia obtindrà 2.000 o 3.000 lliures de renda.
PEDRO FRANQUEZA I LA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA
El totpoderós secretari Pedro Franqueza estava molt ben informat,24 s’havia rodejat d’experts coneixedors del territori, que tenia al seu servei i que l’assessoraven en matèria d’explotació agrícola, de regs..., però també de les condicions d’explotació de les terres i dels seus rendiments. Per això dona instruccions a Damián Miralles per a iniciar un procés d’adquisició de terres, en què és prioritari començar per les heretats d’Orgègia i el Palamó, les dues amb cases, torre, font i bassa, terres de bona qualitat i gran superfície, seguides d’altres finques, de les mateixes partides encara que més menudes, en les quals, a més, actua com a notari el mateix Damián Miralles.25
Vegem a continuació aquest procés massiu de compra de les principals heretats que es du a terme al llarg del 1590 i que s’inicia el mateix dia que Felip II autoritza la finalització immediata del pantà. Damián Miralles, el mateix que representa la ciutat d’Alacant per a aquest important esdeveniment, és qui en nom i per encàrrec de Pedro Franqueza procedeix a la compra de la propietat d’Orgègia, el nucli inicial que, juntament amb el Palamó, constitueix el gros de la nova heretat del secretari Pedro Franqueza. Tot estava orquestrat i previst:
| 6 maig 1590 | compra d’Orgègia a Bernat Celfa | 2.200 lliures |
| 31 juliol 1590 | compra de terra en Orgègia a Cristòfor Mingot | 54 lliures |
| 27 agost 1590 | compra del Palamón* a Baltasar Vidanya | 2.300 lliures |
| 1 setembre 1590 | compra del Palamó de Baix a Ardança | 1.000 lliures |
| 6 setembre 1590 | compra una altra terra al Palamó a Bartolomé Marco | 355 lliures |
| 12 setembre 1590 | compra una altra terra al Palamó de baix a Juan Planelles | 30 lliures |
| 24 setembre 1590 | compra de l’Imperial a Nicolau Imperial | 340 lliures |
| 6 desembre 1590 | compra (29 tafulles) en Orgègia a Gines Llinares | 90 lliures 10 sous |
| 24 desembre 1590 | compra terra a Torre Roja a Isabel Juan Martínez de Fleixar | 65 lliures |
* Anomenada el Palamó de Dalt. Amb casa i torre, dues fonts i dues basses i altres terres. ADPCS, DCC, 4, 3, 1.
Compres a què van seguir d’altres al llarg de 1591. Un any després de la primera compra de terres, és a dir, el maig del 1591, la suma de totes les propietats adquirides per Pedro Franqueza ascendeix ja a 2.629 tafulles, havent-se pagat per aquestes 10.522 lliures, 13 sous i 9 diners26 i tenint plantats 2.880 arbres vells en totes les heretats ja comprades. Gràcies a l’informe de Barber sabem amb detall els diferents arbres vells plantats a les noves heretats adquirides de Pedro Franqueza:
| oliveres | 57 |
| figueres | 561 |
| garroferes | 170 |
| moreres | 197 |
| ametlers | 848 |
| magraners | 462 |
| tarongers | 47 |
| llimeres | 1 |
| pereres | 15 |
| nesprers | 1 |
| albercoquers | 10 |
| llorer | 1 |
| murtra | 2 |
| cirerers | 8 |
Alhora que es du a terme la compra de les heretats és necessari procedir a la construcció de nova planta del lloc, que primer es va projectar com a Santa Magdalena, i que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa. De fet, el primer dibuix o traça que realitza Cristòfor Antonelli està datat l’1 de juliol de 1590, és a dir, menys de dos mesos després de la primera compra. En poc més de dos anys Antonelli fa la sèrie de dibuixos i plànols descrits més amunt que ens permeten conèixer l’evolució del nou lloc i la seua configuració en el territori.
La planificació i el desenrotllament urbanístic previst va anar acompanyat per la construcció dels principals edificis necessaris per a l’establiment del lloc, com són:
– Forn de coure pa, subjecte a cens del rei. Autorització per a la construcció el 20 de juliol del 1591.
– Forn de coure teula i rajola. Autorització per a la construcció el 1591.
– Magatzem. Autorització per a la construcció el 1591.
– Molí fariner amb les seues moles, subjecte a cens del rei. Autorització el 6 d’abril del 1592.
Juntament amb aquests edificis simbòlics, com a mostra del poder del nou senyor, Franqueza, amb els objectius de la seua nova hisenda molt clars i perfecte coneixedor de la situació, dona clares instruccions o advertiments a Damián Miralles –26 en total– perquè, a més de comprar les propietats, procedisca a plantar noves vinyes, moreres i altres cultius i establisca emfiteutes en les cases noves que hi construirà.27 El 4 d’octubre de 1591, difunt ja Damián Miralles, el seu fill, Ginés Miralles rep, en total, 45 instruccions o preguntes referides a les terres i els seus cultius, a la construcció de les cases, als establiments i a la situació dels regadius, en què Franquesa requereix la contestació o resposta que ha de realitzar Ginés Miralles per a informar-lo de l’evolució de la seua hisenda.28 Tenint en compte que Damián Miralles, l’impulsor i ideòleg del projecte, s’ha mort, Franquesa vol saber si el seu successor, Ginés Miralles, pot i està capacitat per a portar endavant un projecte encara incipient i en procés de desenrotllament.
CONSTRUCCIÓ DE LES CASES
Ens detindrem ara en la informació relativa a la fàbrica i construcció de les cases del lloc, les incidències en la construcció, els diferents mestres d’obres i els seus problemes de pagament amb el fundador. Ens interessa especialment estudiar, a més de l’evolució de la trama urbanística del nou lloc ja vist, les traces de les cases projectades per Cristòfor Antonelli.
Deixa molt clar Franqueza en una de les seues instruccions l’objectiu de les seues actuacions: «el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas y para ellas será menester buscar vecinos». Per això, de les 45 preguntes que fa a Ginés Miralles l’any 1591, les nou primeres i les quatre últimes es refereixen a la construcció dels edificis i les cases, el seu cost, pertrets que són necessaris per a l’obra i la prioritat d’aqueixes per a aconseguir nous veïns. Així sabem que una de les primeres ordres va consistir a manar construir un magatzem, per a poder posar a cobert tota la fusta necessària per a la construcció de les cases. Respecte d’això, Ginés Miralles l’informa que l’obra del magatzem està quasi acabada, a falta de 50 escuts amb què acabar l’obra.
Ha manat construir 30 cases a estall, el mestre d’obres de les quals és Lázaro Gallan. L’octubre del 1591 ja s’ha delimitat el lloc per a les 30 cases, s’hi han construït els fonaments de les parets travesseres dels carrers i part de les tàpies, a què es posarà alguna defensa per a l’aigua. Els materials utilitzats per a les cases, a més de fusta, són teules, canyes, rajoles, calç pedra i arena. El cost per a acabar cada casa amb les seues portes, teules i bigues seria poc més o menys de 100 lliures i es podrien acabar les 30 cases amb 3.000 escuts. El mestre Gallan afirma que se li deuen diners perquè ha fet més del que té rebut.
Pedro Franqueza es fa càrrec de subministrar la fusta necessària per a l’obra, fusta que procedeix de les terres del comte d’Elda (1.030 bigues)29 i de Monòver (864 bigues) i, per descomptat, vol estar informat de quanta fusta s’hi ha fet servir ja, quanta manca per portar-hi, quant s’ha pagat o quant falta per pagar.
També vol saber quantes teules necessita, qui les fabrica i a quin preu; el mateix amb la calç i la pedra. No obstant això, la resposta de Ginés Miralles a aquesta pregunta és un tant confusa. Sí que sabem que Lázaro ha rebut 4.919 reals per als jornals i que «fuera el destajo tiene ganados 1.000 reales, los demás por ahora no se puede sacar bien la cuenta porque tiene mucha piedra traída para dicho destajo y no está gastada».
Respecte al forn de coure teula, que ja havia d’estar en producció a l’octubre del 1591, Franqueza pretén que es done en arrendament, perquè no s’ocupe «siempre en hacer teja y ladrillo para mí» i puga obtenir la teula i rajola que hagués de menester a un preu moderat. Miralles li contesta que per via d’arrendament no es trobarà cap que el prenga, però que ha parlat amb Gaspar Córdova qui el té ara, perquè el prenga amb el conveni següent: per cada 10 teules bones se’n quedarà una30 i fabricarà totes les que el senyor necessite, assumint al seu càrrec traginar la terra i tallar i traginar la llenya fins al dit forn, i en pagarà el delme.
Cristòfor Antonelli estava bastant preocupat per agilitzar la construcció de les cases així com per reduir costos, per això escriu a Pedro Franqueza per a dir-li que l’obra de les cases es fera de «tapieria porque era tan durable como de la otra manera y más breve y barata», indicació que Franqueza trasllada a Ginés Miralles, però que acompanya de l’interès a saber el preu de la les dites tàpies, si hi ha alguna feta, quantes són les cases que ja estan començades, quant falta per a acabar-les i quant costaran, si hi ha prou fusta, etc. Miralles li respon que el mestre Gallan diu que les tàpies costaran tant les unes com les altres, i que amb les que ja estan fetes de terra es tindrà la cura de cobrir-les perquè l’aigua no les faça malbé.
Finalment, en la instrucció 39 diu clarament «que se pase adelante las obras de la casas sin detención, de ello depende saber si hay personas que entren en ellas...», i en la 42 «adviértese que si para hallar con más facilidad personas a quien establecer esta hacienda conviene que yo prometa de que en caso que no sucediese bien el pantano les daré agua bastante por otra vía, se les podrá prometer en mi nombre y yo me obligaré a ello si será menester».
De nou veiem la relació estreta i directa entre la construcció de Vilafranquesa i la finalització de Tibi, encara que Franqueza sabia perfectament que no seria necessari que ell personalment fera front a cap despesa addicional per l’aigua.
Calia agilitzar per tant la construcció de les cases, però sembla que no va existir molt bona sintonia entre el mestre Gallan i els promotors de l’obra, siga Ginés Miralles com a intermediari o encarregat, o el mateix Pedro Franqueza, perquè tres anys després, és a dir, el 4 de gener de 1594, Ginés Miralles rep ordres de Franqueza perquè no li entregue més diners, perquè Gallan encara li deu diners de comptes vells, i no ha treballat al gust del promotor. Tant és així que no va ser Gallan qui va dur a terme la finalització de les obres, sinó Juan Bernaldón. El 9 de maig del 1592, el secretari Pedro Franqueza i Cristòfor Antonelli encarreguen al mestre Juan Bernaldón 30 cases que s’han d’alçar en el Palamó, per 70 lliures cadascuna.31
En aquests capítols les instruccions per a la construcció són molt clares. Es faran de tàpia amb la seua crosta d’argamassa, és a dir, d’argila i calç o tàpia reial. Es faran segons les traces (dibuix 8): 34 pams de llarg i 33,5 pams d’ample, incloent-hi el gruix de les parets. En l’entrada hi haurà un arc, menjador, cuina i corral, que tindrà 36 pams de llarg i 30 d’ample, i se’n cobrirà una part per a les cavalleries. La tàpia del dit corral tindrà 10 pams.
En la cuina es farà una xemeneia i un banc d’algeps per a seure, amb un armari davall de l’escala amb porta, pany i clau. Sobre l’entrada, menjador i cuina es faran dues habitacions, les quals tindran 34 pams de llarg, 13 d’ample i 14 d’alt. Les cobertes, tant de la planta baixa com de les habitacions, seran de fusta, que subministrarà el senyor secretari. Tota la resta ho posarà Juan Bernaldón, que farà les cobertes de revoltons o revoltons d’algeps i pedra, i deixarà els sòls de les habitacions plans d’algeps i pedra. En el porxo farà un pilar també d’algeps i pedra i es cobrirà a dues aigües amb fusta, canyís i teula. L’escala per a pujar a les habitacions i al porxo serà d’algeps i pedra. Cada habitació tindrà una porta de 4 pams d’ample i 7 d’alt, així com dues finestres al carrer32 i una en l’habitació que dona al corral.
La porta principal serà de 7 pams d’ample per 11 d’alt, amb un arc de lloses i algeps, un batedor de pedra picada i «las esquinas de las calles de dichas casas se harán también de piedra picada y en las tapias de trecho en trecho se hará un pilar de las dichas losas». La porta principal serà de fusta de dues peces, amb pany i clau per a tancar per dins i per fora, i una altra porta per a entrar al corral de 5 pams d’ample i 8 d’alt, amb una porta de fusta i un pany amb clau i una altra porta perquè hi entre la cavalleria, en el qual hi haurà la seua menjadora. Totes les portes seran de fusta i tindran panys i claus.
Todo lo cual se hará con toda perfección que convenga para su perpetuidad y a la satisfacción del señor secretario, señor de las dichas casa y lugar y de Christóbal Antonelli o de la persona que el dicho señor secretario ordenara. Las cuales treinta casas dará acabadas en un año desde el día que se le dará la primera paga y porque así lo cumplirá obliga su persona y bienes.
El termini d’execució del contracte era d’un any, però de nou la diligència de l’obra no va haver de ser del grat de Franqueza, perquè el 159433 aquest dona instruccions a Josep Ávila, el nou administrador de la hisenda, i a Ginés Miralles, perquè constrenyeren els mestres a complir el concert:
Ávila y Miralles, con mucho deseo de acertar y intentos de traer preso a Bernaldón, fueron a Ibi donde les dieron aviso que estaba (travesaron de allí a Altea que es una de las peores jornadas del reino) y hallándole vieron que quería venir a buenas y así le trajeron disimulando con el que iba a prenderle, llegaron a Alicante y emplazamos otro día domingo oída misa para juntarnos en Villafranqueza y allí al ojo verlo todo.
Antonelli, Miralles, Ávila i dos mestres amics d’Ávila, obrers d’ofici d’obra i de bon judici, van estar en l’obra des de les 7 del matí fins a les 12 mesurant-la i remesurant-la pam a pam, i en van fer els seus comptes. Antonelli opinava que s’havien d’entregar als mestres més diners, «cosa que no debe escuchar vm. aunque se lo escribiere, porque yo tengo consolado a Bernaldón en esto. Espánteme mucho como siendo oficial erró tanto en su daño diciéndome que Ávila, Miralles y Antonelli le fueron empujando asegurándole que le darían esto y lo otro y que así lo hizo, y ellos confesaron que era verdad». Tant és així que Ávila i Antonelli es comprometen el 28 d’octubre de 1594 a compensar Bernaldón:
Nosotros Josep de Ávila, acedor que soy del Sr. Pedro Franqueza, secretario de su Majestad, y Cristóbal Antonelli, ingeniero del Rey, prometemos a vos Juan Bernaldón que las treinta casas que hacéis en el Palamón conforme los capítulos tenéis hechos, a razón de 70 libras la casa en las cuales estáis obligados a hacer y si por caso perdieses algo en el precio de ellas, os prometemos rehaceros una refacción justa nuestras consciencias y yo maestre Juan Bernaldón prometo hacer dichas 30 casas conforme los capítulos tengo hechos y firmados de la mano de Joan Torres menor en 9 de mayo de 1592 y por la verdad hicimos este albarán a 28 de octubre de 1594.
Respecte a aquest document, l’autor de la missiva deixa clar a Bernaldón el seu nul valor, perquè ni s’havia fet per l’amo de la hisenda, ni amb ordre ni comissió seua, encara que concerta amb el citat mestre d’obres que el dia 6 del mes següent li començarà a lliurar els diners necessaris per a comprar els pertrets que falten per a la finalització de l’obra. Finalment, el mestre Bernaldón es compromet a deixar les cases acabades el novembre, amb l’esperança que almenys se li paguen les 70 lliures previstes en el concert, «contentándose en perder un buen golpe de dinero». A més, ha de comprometre’s a partir d’ara que «ni de las casas, ni de los carpinteros, ni de otros oficiales de tejería, ladrillos, yeso, cal... habían de ver ni tratar con nosotros, ni viceversa».
Tanmateix, gràcies a uns comptes firmats entre d’altres per Ginés Miralles, Josep Ávila, Cristòfor Antonelli i Llorenç de Rocafell, el 25 setembre de 1595, podem saber la relació de la despesa de les cases de Vilafranquesa i del muntant de l’estall de 32 cases, esbrinades totes les pretensions dels mestres.
Pel que veiem, les 30 cases incipients s’han convertit en 32, amb un preu final semblant. Encara que les cases s’han fet de major superfície, cosa que ha suposat més tàpies, més teules i dos revoltons més en cada casa pel fet de ser més amples, com que s’ha llevat un terra a cada casa, el preu final és quasi el mateix.
– 30 cases x 70 lliures/ casa = 2.100 lliures
– 32 cases x 64 lliures/casa = 2.069 lliures 16 diners
L’execució de les cases va ser laboriosa i complexa, i quedà finalitzada a finals del 1595,34 tres anys després de la firma del concert i capitulacions amb Bernaldón, quatre des de les instruccions que Franqueza remet a Ginés Miralles i cinc des de la compra de les heretats d’Orgègia i el Palamó.
Durant aquest curt període de temps, van passar per la hisenda de Pedro Franqueza Damián Miralles, el seu fill Ginés Miralles i Josep Ávila. Tots van tindre a càrrec seu el projecte de compra de les terres, la transformació agrària, la construcció de nova planta de Vilafranquesa, l’atenció de les séquies i regadius, els establiments de veïns en les terres, i tots van anar rebent sengles instruccions firmades per Pedro Franqueza, en què molt clarament indicava quines eren les actuacions que s’havien de seguir en cada un d’aquests assumptes. Tots van ser fidels complidors dels desitjos, interessos i advertiments de Pedro Franqueza, que des de Madrid feia un estricte seguiment de la seua hisenda. Demostra ser un gran coneixedor de tota la problemàtica i qüestions relatives a les seues propietats, fins i tot d’índole agrària, per a la qual cosa es rodeja d’experts coneixedors de la terres i els seus cultius com en cas d’Onofre Barber35 o per Pere Carratalá de la Maimona,36 els quals duen a terme diversos informes sobre els cultius i arbres existents,37 els millors cultius que cal plantar en funció de les possibilitats de reg i la necessitat imperiosa d’acabar la construcció del pantà. Respecte d’això Barber, en el seu informe de 28 d’abril de 1591 afirma:
Esto es lo que hasta ahora he visto, pues por el poco tiempo y lo grande de la heredad y muchos árboles solo puedo decir una cosa a mi parecer y es que todo consiste en tener esta hacienda agua... Por eso ruego a nuestro señor salga bien el pantano porque sino el agua de la huerta es poca y venir de tan lejos se han de beber mucha las acequias que son largas y han de costar mucho de conformar y esto no se puede hacer sino es siendo el provecho mucho. También sería de mucha consideración si los Palamones fuesen primeros en riego que los lugares de Muchamiel y San Juan.
Un mes després, en un altre informe del 21 de maig, torna a remarcar la importància de l’obra del pantà i els beneficis que s’obtindran en les terres:
El pantano es cosa que no se puede creer ni dar a entender su grandeza, tengo la por muy buena obra y va muy adelante y que recogerá mucha agua, solo hay el peligro de la runa y con todo aún que costase de 10 en 10 años, 12.000 ducados o más de desenrunar lo tengo por bueno y así digo que todo el ser de esta hacienda consiste en tener agua porque aunque la tierra es muy buena de si es sequisa y necesita mucho el agua, la cual si viene por la acequia que está abierta hasta el lugar que está señalado se podrá hacer un buen molino de mucho provecho y poca costa. Veamos presto el agua como se desea.38
També Pere Carratalá de la Maimona, en la seua memòria de l’estat dels cultius de l’heretat del Palamó i de les millores que s’hi poden, datada aproximadament el 1591, analitza la viabilitat dels diferents cultius en funció de la necessitat o proximitat a l’aigua. Així doncs, estableix el següent:
Se mane plantar les vinyes en la terra més plana i amorosa de gra i si per ser la plantada molta, convendrà aplanar e igualar perquè la vinya bega per un igual i açò convé molt per al fruit. [...] Se planten el ametlles en les terres més fondes i grosses per ser arbres forts i que [...] amb un reg en lo any aprés que és criat fa son fruit i bon efecte. Mes convé que es planten figueres en les terres més primes per ser arbres que requereixen terra prima axí per a bé criar-los. [...] Mes convé se planten moreres en les terres fondes i planes per ser arbres que desitgen i volen la aigua molt prompte i que es planten a marge segun de a hon hi ha plantades que ja fan fruit. Mes si se han de plantar oliveres se planten en les terres més acostades al reg i céquia major que ve de la horta per ser arbre que requereix molt la aigua. [...] Garroferes, per ser arbres forts i que se sostenen amb poca agua i los fruits de aquelles és necessari per a les alimanyes mes convé se planten per los forans de les dites terres.
Sobre els fruiters diu que «se planten pereres, mangraners, preseguers, codonyers, albercoquers, pruneres, agrures de tarongers i llimoners los cuals ja ni ha molts i la terra los pren bé i se planten en la terra mes hortada i prompte del principi del lloch i cases».39
Indicacions i consells que eren fidelment tinguts en compte per Pedro Franqueza, que els traslladava als seus encarregats, i que, juntament amb tota la nova organització agrària, seran objecte d’un estudi detallat en una altra ocasió.
Per determinar quines condicions havien de complir els nous pobladors, es deixa assessorar per Damián Miralles, que el 1590 afirma que «las 4.000 libras de renta de los vasallos cristianos valen más de 10.000 libras en moriscos, donde cada un día se esperan idas a Argel, quedando el hijo o la hija y las reprehesions de los predicadores en los púlpitos públicos y las de los confesores secretas y tras todo esto el buen nombre por el amor de Dios». És a dir, que han de ser cristians vells, com després dirà a Josep Ávila el 1592. També prefereix que siguen llauradors que cultiven les terres amb les seues mans front als nobles o d’extracció social elevada, «mi voluntad es que no se establezcan a hombres de capa negra sino labradores que las cultiven por sus manos y que [...] se vayan a residir con su familia a las casas que se labran en las dichas heredades».
Per a finalitzar volem destacar una sèrie d’indicacions certament sorprenents que el senyor secretari remet l’abril del 159240 a Josep Ávila, el nou encarregat de la hisenda, en què, a més de les conegudes instruccions per als nous cultius, noves séquies, condicions dels establiments i persones que li han de pagar rendes, posen de manifest la personalitat previnguda i un tant reservada del nostre fundador, així com una certa desconfiança amb les gents d’Alacant, a les quals cita de gandules, preferint com a pobladors els rudes veïns de les muntanyes:
Metido en su casa en la heredad ha de escusarse de ir a Alicante sino es cuando no puede más porque de esta manera se conservará mejor viendo y tratando les pocas veces. La misa en los días de precepto la podrá oír en Santa Verónica, que es un monasterio de monjas franciscanas y escusará de meterse en amistad con ellas, pues no le podrían resultar sino pesadumbres. Se le advierte de que nadie tome costumbre de comer y beber en su casa solo algún amigo muy estrecho y aun con los tales, escusando las veces que se pudiere por el ejemplo con los otros. Como en aquella tierra suelen andar algunas veces forajidos no recogerá a dormir a nadie por la ofensa que se haría a Dios y a su Majestad y la mala reputación que eso cobraría. La mujer de servicio que hubiere de tener, hay que buscarla de edad mayor y de muy buena fama para quitar ocasiones de pesadumbres y disgustos. Porque ninguna cosa da tanto disgusto como cuentas viejas le encargo que cada tres meses o cuatro me las envíe, asentando en un libro que se llevará de aquí en la forma que yo diré. Que el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas como verá que están comenzadas y para ellas será menester buscar vecinos y hablando lo que siento querría que los vecinos no se tomasen de la ciudad de Alicante ni de los lugares circunvecinos a tres ni a cuatro leguas sino de otros mas lejos de hacia las montañas del Reino de Valencia, porque la gente de Alicante y de los lugares circunvecinos la tengo por holgazana y la de las montañas por de más trabajo y como vendrán tierra más ruin a mejor se hallaran más fácilmente y no tendrán las guaridas de sus deudos tan cerca, llegado allá considerará esto que digo y sin fiar a nadie este secreto me irá diciendo lo que le parecerá y yo le daré persona que vaya a las montañas a buscar gente y todos han de ser cristianos viejos y si se pudieren hallar que tengan mulas importará mucho.
CONCLUSIÓ
El 6 de maig del 1590, el mateix dia que Felip II autoritza el finançament necessari per a la finalització de la construcció del pantà de Tibi, Damián Miralles, seguint les instruccions del secretari Pedro Franqueza i en nom seu, inicia un procés de compra de terres en Orgègia i el Palamó, terres que serien beneficiades amb el reg del pantà, amb l’objectiu de fundar una població en aquesta heretat. No havien transcorregut dos mesos, quan Cristòfor Antonelli realitza la primera traça de la nova població. Un procés perfectament orquestrat i organitzat que va necessitar tres actors: Damián Miralles, l’ideòleg, Pedro Franqueza, l’aconseguidor, i Cristòfor Antonelli, el realitzador.
En només cinc anys, Pedro Franqueza du a terme en les heretats que acaba de comprar una acurada planificació, acompanyada d’una profunda transformació agrària, de la parcel·lació del territori i d’un creixement urbanístic de primer ordre. El totpoderós Franqueza va saber aprofitar la informació i el seu poder en la Cort per a agilitzar la finalització del pantà de Tibi, infraestructura que va jugar un paper determinant, ja que amb les noves canalitzacions i séquies construïdes va permetre regar unes terres fins ara ermes, passant la seua propietat a ser explotada en règim de regadiu. Reg i aigua que va atorgar un valor afegit a aquesta propietat i va facilitar l’arribada de nous pobladors, que juntament amb la construcció i urbanització del nou lloc, de la mà d’Antonelli, va permetre al seu fundador obtenir, a més de grans beneficis, la sentència de la Reial Audiència de València el 1598 que li reconeixia la jurisdicció alfonsina, culminada el 10 de setembre del 160441 quan Felip III li va atorgar la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi. Encara que aquest meteòric ascens del totpoderós secretari d’Estat tardaria molt poc a caure en desgràcia.
APÉNDIX GRÀFIC
Figura 1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (31,5 x 55,5 cm).
Figura 2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (55 x 41 cm).
Figura 3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (42,5 x 29 cm).
Figura 4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magadalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (55,5 x 41 cm).
Figura 5. Modificació del plànol de la traça de les cases, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (42,5 x 21 cm).
Figura 6. Mapa general de l’heretat datat el 10 d’abril de 1592 (55,5 x 41 cm).
Figura 7. Mapa general de l’heretat, amb descripció de les finques comprades i els seus cultius, camins, sistema de regs i l’emplaçament del lloc de Villafranqueza (110 x 76 cm).
Figura 8. Planta baixa de les cases del Palamó.
Figura 9. Alçat de la façana de les cases per als emfiteutes.
1. Eugenio Llaguno Amirola: Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su restauración. Madrid, Imprenta Real, 1829, pp. 44-46.
2. Pablo Giménez Font: «Cristóbal Antonelli y la innovación de la presa-bóveda de Relleu», en Libro jubilar en Homenaje al profesor Antonio Gil Olcina, Alacant, Universitat d’Alacant, 2016, pp. 162-163.
3. Josep Vicent Boira Maiques: Las torres del litoral valenciano, València, Conselleria de Infraestructures i Transport, 2007, p. 256.
4. Armando Alberola Romá: Demanda y economía del agua en España. Las disponibilidades hídricas en la huerta alicantina: un problema tradicional, Alacant, Institut Universitari de Geografia, Universitat d’Alacant, 1988, p. 406.
5. Armando Alberola Romá: Quan la pluja no sap ploure. Sequeres i riuades al País Valencià, València, puv, 2010, p. 47.
6. Armando Alberola Romá: «La reconstrucción del Pantano de Tibi», Instituto de Estudios Alicantinos, 26 (1979) pp. 67-91.
7. Arxiu Diputació Provincial de Castelló (d’ara endavant ADPCS). Donación Conde de Cirat, DCC. 5, 2, 1).
8. Ignacio González Tascón: «Obras de regadío», en Felipe II. Los ingenios y las máquinas. Ingeniería y obras públicas en la época de Felipe II, Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 1999, p. 216. Los Antonelli, arquitectos de Gatteo. <http://www.provincia.fc.it/cultura/antonelli/ESP/StoriaAttivita/CristobalRodaAntonelli.html>.
9. Pablo Giménez Font: «Cristóbal Antonelli y la innovación de...», cit., p. 162. Graziano Gasparini: Los Antonelli. Arquitectos militares al servicio de la corona española en España, África y América. (1559-1649), Caracas, Editorial Arte, 2007, p. 242.
10. Tot açò respon, segons Aguilar Civera, a la tradició dels enginyers que treballaven per a la corona, ja que Felip II, gran aficionat a les obres d’enginyeria, va contractar els millors enginyers estrangers perquè treballaren al seu servei. Inmaculada Aguilar Civera: Construir, registrar, representar. Sendas, caminos y carreteras en la Comunidad Valenciana. Mapas y Planos 1550-1850, València, Conselleria de Infraestructures i Transport, 2009, p. LVII.
11. ADPCS, DCC, 21, 1, 24.
12. Les dues basses del Palamó comencen a aparèixer en els dibuixos 4 i 6, és a dir, que en las traces de 1590 només es ressenya una bassa en el Palamó quan realment n’hi ha dues.
13. ADPCS, DCC, 21, 1, 24.
14. Pedro Franqueza (Igualada, 1547-León, 1614), la biografia del qual ja ha prou estudiada, sembla que va viure alguns anys a València a partir de març del 1589. Allí va conèixer Francisco de Sandoval i Rojas, marquès de Dénia, futur duc de Lerma i favorit del rei Felip III, i arribà a convertir-se en un dels homes de confiança del totpoderós favorit. Francisco Tomás y Valiente: Los validos de la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1990. Julián Juderias: «Los favoritos de Felipe III. D. Pedro Franqueza, Conde de Vilallonga, Secretario de Estado», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, XII (1908), p. 315. José Antonio Escudero: Los secretarios de Estado y del Despacho. 1474-1724, Madrid, Instituto Nacional de Administración Pública, 1976, p. 227. Ana Guerrero Mayllo: «D. Pedro Franqueza y Esteve. De regidor madrileño a Secretario de Estado», Pedralbes, 11 (1991), pp. 79-89. Ricardo Gómez Rivero: «El juicio al secretario de Estado Pedro Franqueza, conde de Villalonga», Ius fugit: Revista Interdisciplinar de Estudios HistóricoJurídicos, 10-11 (2001-2003), pp. 401-531. Antonio Feros: El Duque de Lerma: realeza y privanza en la España de Felipe III, Madrid, Marcial Pons, 2002. Bernardo J. García García: «Pedro Franqueza, secretario de sí mismo. Proceso a una privanza y primera crisis del valimiento de Lerma (1607-1609)», Annali di storia moderna e contemporanea, 5 (1999) pp. 21-42.
15. Damián Miralles, síndic de la ciutat d’Alacant, persona influent de la seua època, va participar en diferents esdeveniments emblemàtics per a la ciutat, com el pagament el 1578 de les quantitats necessàries per als treballs de fortificació del castell de la ciutat d’Alacant o la reactivació de la construcció del pantà de Tibi; per tant el febrer del 1590 va ser l’encarregat de traslladar-se a la Cort per a a demanar recursos al rei per a finançar els diners que faltaven fins a la seua conclusió. El 6 de maig del 1590 el rei va autoritzar el municipi per a aconseguir els diners sol·licitats, 10.000 lliures, i va ordenar immediatament que es prosseguís el pantà; s’acordà que les obres es realitzaren per subhasta, el 16 de setembre d’aquell mateix any, i s’adjudicaren als mestres picapedrers de la ciutat, Joan Torres i Gaspar Visent. Revista de Obras Públicas, Madrid, 1307, 11 octubre 1900, p. 342. Com a conseqüència d’aquesta activitat, Damián Miralles va conèixer, entre altres enginyers que treballaven per a la corona, Cristòfor Antonelli.
16. Acord per a Damián Miralles sobre les terres de l’horta d’Alacant. Entorn del 1590. ADPCS, DCC, 5, 2, 1.
17. Atès que Damián Miralles coneixia Cristòfor Antonelli, va haver de comptar amb ell per a la realització de les traces de Vilafranquesa.
18. ADPCS. DCC. 21, 1, 24.
19. En la partida del Raspeig, relaciona 84 cafissades de terra cultivada, amb un valor de 16.000 lliures, davant 258 de terres ermes: «Quant podríen valer les 258 cafisadas que están yermes si se labrasen, procurasen y regasen». ADPCS, DCC, 5, 2, 1.
20. Segons diu, 1 cafissada pot equivaler a 50 tafulles, que en quadre són 3 vares valencianes.
21. En els seus càlculs estima que algunes terres poden valer 15 lliures, d’altres 20 i d’altres fins a 50 lliures. Es considera com a preu mitjà 40 lliures/cafissada.
22. En els seus càlculs de costos sempre estima els preus, rendiments o valors més baixos, realitzant per tant una anàlisi molt ajustada i a la baixa.
23. L’heretat de Orgègia comprenia casa i torre, amb una font i una bassa, cultius de garroferes, ametlers, figueres, oliveres i altres arbres.
24. Pedro Franqueza encarrega sengles informes o memorials a diferents especialistes, al mateix Damián Miralles, però també a Onofre Barber o a Pere Carratalá de la Maimona, veïns d’Ontinyent i d’Oriola respectivament, els quals duen a terme diversos informes sobre els cultius i arbres existents, la qualitat de la terra en les diferents heretats, els millors cultius a plantar en funció dels possibilitats de reg i la necessitat imperiosa d’acabar la construcció del pantà.
25. Al voltant del 1590. ADPCS, DCC, 5, 2, 1.
26. ADPCS, DCC, 5,10,1. Informe que presenta Onofre Barber sobre les terres d’Alacant, el 21 de maig de 1591.
27. Advertiments de Damián Miralles sobre les terres de l’horta d’Alacant. Al voltant del 1590. ADPCS, DCC, 5, 2, 1.
28. De fet, les instruccions firmades per Pedro Franqueza a Madrid estan disposades en un document amb espai suficient perquè Ginés Miralles realitzés les corresponents respostes a les preguntes del senyor secretari sobre la seua hisenda. Preguntes que posen de manifest el perfecte coneixement de Pedro Franqueza sobre les seues noves propietats, el tipus i les característiques dels cultius més rendibles i adequats al terreny, les condicions dels establiments, els problemes de regadiu, les característiques de les noves cases i el procés de construcció d’aquestes, etc.
29. Per 51 dotzenes de bigues –és a dir, 612 bigues– ha pagat 600 rals, mentre que per les 864 de Monòver ha pagat 888 rals. Instrucció 5 i 6. ADPCS, DCC, 5, 10, 1.
30. Segons diu és la condició que hi ha a Elda.
31. Capítols sobre les cases que s’han d’obrar en el Palamó, per 70 lliures cadascuna. Se’n conserven tres còpies, dues amb data del 9 de maig i una de l’1 de setembre del 1592. ADPCS, DCC, 4, 6, 6.
32. En la traça d’Antonelli només figura una finestra al carrer. ADPCS, DCC, 21.1, 24 (dibuix 9).
33. Carta informativa d’autor desconegut i data posterior a l’octubre del 1594 que envia al secretari Pedro Franqueza, en què relata el seu viatge a Alacant, la visita a les obres de Vilafranquesa i els problemes en el preu i execució de les cases amb els mestres d’obres. ADPCS, DCC, 4, 6, 6.
34. Per a aquesta data el mestre Bernaldón afirma que encara li falta gastar en l’obra per a tàpies, teules, jornals, calç, algeps, portes o ferratges un total de 13.700 rals.
35. Onofre Barber, natural d’Ontinyent, va ser notari de Caudete, on es va casar el 1571, es manifesta en els seus diferents informes com un gran coneixedor de les diferents terres, els seus cultius, necessitats de reg, així com de l’interès per un o altre cultiu en funció de la qualitat de la terra.
36. De Pere Carratalá diu Franqueza que és llaurador ric molt honrat i home molt intel·ligent.
37. Onofre Barber realitza diversos informes entre abril i maig del 1590 en els quals, després de la visita a les diferents heretats, arreplega les construccions existents, si té aigua, font o bassa, la qualitat de les terres, els cultius que hi ha i quins es podrien plantar, si té pobladors i les seues condicions.
38. ADPCS, DCC, 5, 10, 1.
39. ADPCS, DCC, 4, 7, 1.
40. 1 abril del 1592. Trasllat de les instruccions de Pedro Franqueza a Josep Ávila. ADPCS, DCC, 5, 10, 1.
41. ADPCS, DCC, 4, 3, 1.
