Читать книгу Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna - AA.VV - Страница 9
ОглавлениеESPAI DOMÈSTIC I VIDA PRIVADA DELS SENYORS DE GUARDAMAR (1660-1755)
Frederic Barber Castellà
INTRODUCCIÓ
Des de fa pocs anys, la historiografia valenciana compta amb una interessant producció científica sobre les elits de poder en l’edat moderna que obri noves perspectives d’anàlisi tant des del punt de vista metodològic com temàtic. L’atracció que ha despertat aquest grup social entre els investigadors s’ha traduït en un salt qualitatiu i quantitatiu de treballs. Certament, la diversitat i heterogeneïtat dels nuclis de poder en el marc de l’antic Regne de València obri nombroses possibilitats d’interpretació i d’anàlisi per als historiadors. Hui en dia, i a partir de les monografies publicades, el coneixement de la trajectòria d’alguns nobles titulats valencians arrelats al regne, esdevé una base sòlida i un punt de partida per a anar establint similituds i comparances entre unes elits i les altres.1 Al nostre entendre, la rígida estratificació de l’estament militar valencià, així com els avatars de cada família i generació, esdevenen un atractiu més en aquests tipus d’estudis.
A més a més, l’accés relativament fàcil a la documentació existent a l’Arxiu del Regne de València ens permet enfocar l’estudi de la noblesa des d’una perspectiva multidisciplinària que abasta diferents camps temàtics: els econòmics i socials, com ara patrimoni, ascens social i serveis prestats a la corona, o d’altres menys tractats entre els quals podríem destacar l’espai domèstic, els hàbits culturals o les xarxes de parentesc.
L’objectiu del present article és analitzar la vida quotidiana d’una família de la petita noblesa en la València barroca al llarg de tres generacions successives. Accedir, d’alguna manera, a la vida privada dels senyors de Guardamar, reconstruir l’interior de la seua casa amb els objectes d’ús diari, conèixer les dimensions del servei i, per últim, apropar-nos als gustos bibliogràfics i pictòrics. També, i encara que de manera secundària, comprendre les actituds d’aquesta elit davant les qüestions religioses i aventurar hipòtesis pel que fa a la inversió en imatge pública i estatus.
Les principals fonts històriques utilitzades per a endinsar-nos en el mode de vida d’Enric de Miranda (ca. 1600-1668), de don Josep Mercader i Miranda (ca. 1621-1710) i de don Josep Mercader i Carròs (ca. 1670-1755) han estat els inventaris post mortem. Som conscients de les limitacions d’aquests tipus de documents: bé siga per les omissions o bé perquè ens traslladen tan sols una imatge fixa de la casa en el moment de la mort del cap de família. Tanmateix, la riquesa de dades que proporcionen els registres, els converteix en una font històrica de primer ordre. En el nostre cas, l’existència de tres inventaris realitzats a la mort dels esmentats senyors de Guardamar, ens permet posar negre sobre blanc al que era la vida privada de la nissaga entre el segle XVII i el XVIII. Els documents ens descobreixen, entre d’altres, el tipus de roba que utilitzava la família, la distribució dels mobles segons la seua funcionalitat, els llibres que s’arrengleraven a la biblioteca o les inversions fetes en art a partir de l’anàlisi dels quadres.
D’altra banda, l’estudi ha estat completat amb altres tipus de documents com ara els testaments dels senyors i les dones, algunes capitulacions matrimonials, plets diversos i escriptures de donació. Alguns fons de l’Arxiu del Regne de València com el de Protocols Notarials i el d’Escrivanies de Cambra han estat recursos cabdals per a la nostra investigació.
CARACTERITZACIÓ DE LA FAMÍLIA
Abans d’analitzar l’univers domèstic dels senyors de Guardamar, volem aproximar-nos als seus orígens familiars. Així, diferents membres de la família Miranda apareixien radicats a Oliva almenys des de la segona meitat del segle XVI. Francesc de Miranda, el pare del primer senyor de Guardamar d’aquesta dinastia, es casava l’any 1581 amb Jerònima Morales i establia la seua residència a la vila esmentada. Francesc havia participat en episodis bèl·lics decisius per a la monarquia hispànica com ara la batalla de Lepant i havia destacat en les successives guerres de Flandes. Gràcies al seu full de serveis aconseguia ser promocionat, a finals de segle, a mestre de camp de la recent creada Milícia Efectiva del Regne de València. Des d’aquesta posició, i gràcies a la seua relació personal amb el marqués de Dénia, aconseguia del rei algunes mercés de caràcter econòmic.2
Durant aquests anys, de Miranda tingué un paper rellevant en la defensa de la costa valenciana i en l’expulsió dels moriscos l’any 1609, en ser el governador militar d’una extensa part del regne que hui equivaldria a la de les comarques centrals. L’any 1629 atorgava testament a València i nomenava Enric, el fill secundogènit, hereu universal.3 Devia tenir una fortuna important si fem una ullada als dots assignats a les tres filles. La major, Victòria, havia estat dotada l’any 1621 amb 4.500 lliures per a poder col·locar-la en matrimoni amb Vicent Mercader, cavaller de Sant Jaume, senyor vidu de Terrateig i nebot del baró de Xestalcamp. Les altres dues filles, donzelles, rebien cadascuna un dot de 4.000 lliures. Una altra dada a tenir en compte és l’aportada pel primogènit, Dídac, que davant la Reial Audiència i, en veure’s desheretat,4 assegurava que el patrimoni de son pare estava valorat en 50.000 ducats.5
Gràcies al sòlid patrimoni heretat, Enric de Miranda prosperava, ja en la dècada dels trenta, amb la comercialització de productes crediticis com les lletres de canvi, els censals o els debitoris. A més a més, l’any 1635 assolia un repte important en la seua carrera de promoció social: comprava el senyoriu de Guardamar, en els termes generals de la vila de Gandia, per un preu de 8.300 lliures.6 De fet, la possessió d’un senyoriu vinculava una dinastia a un territori, un dels arguments més potents per a optar i consolidar un privilegi de noblesa,7 a banda de permetre al titular exercir una jurisdicció sobre els vassalls. Anys després, el senyor de Guardamar aconseguia la dignitat de cavaller, exercia de mostassaf de la ciutat de València i, finalment, obtenia del rei l’ofici de tresorer de la Batllia General, lloc professional en què es jubilaria. L’any 1668 redactava les últimes voluntats i repartia un espectacular patrimoni que ens ha arribat gràcies a l’inventari post mortem. A falta de descendents, fundava un vincle8 en la persona del nebot, don Josep Mercader i Miranda, que el succeïa al front del senyoriu de Guardamar. Els préstecs havien perdut part del protagonisme en el patrimoni familiar per a donar pas a la compra i posterior explotació d’ingents heretats de terra a l’horta de València.
Don Josep Mercader era conscient de la importància de la fortuna heretada de l’oncle i, per això, mesos després del soterrament, i finalitzades les obres en la capella panteó familiar al convent dels Agustins, hi traslladava el cos del difunt amb unes exèquies fúnebres especials,9 a més d’encarregar col·locar una làpida laudatòria damunt el sepulcre. La línia principal de la dinastia es truncava l’any 1755 amb la mort sense descendents del fill de don Josep Mercader i Miranda, don Josep Mercader i Carròs.
LA CASA PRINCIPAL: UNA RESIDÈNCIA PER AL LLINATGE
Cap a finals de la seua vida, l’any 1660, Enric de Miranda comprava un immoble a la capital destinat a ser, segons el testament, la residència oficial del cap de llinatge. Aquest es considerava un bé preuat i simbòlic ja que passava a formar part del vincle fundat l’any 1668, amb la qual cosa s’intentava que perdurara entre generacions per tal de mantenir la família en la seua posició d’honor i prestigi. La casa amb hort, que estava ubicada en el cantó del carrer dels Tints amb el carrer dels Carnissers, va ser adquirida per un preu de 3.500 lliures a don Eiximén Pérez de Calatayud i Matheu, fill del comte del Real, que era el successor en el vincle del seu oncle matern, don Pere Antoni Matheu.10 Les institucions religioses veïnes, amb les quals es vincularia la família, eren el convent del Peu de la Creu, la parròquia de Sant Joan del Mercat i l’escola Pia.
Gràcies a l’existència dels tres inventaris tenim tres instantànies bastant nítides de l’estructura i característiques del domicili. Arran de la mort d’Enric de Miranda (1668), es realitzava un primer inventari que va durar un total de quatre dies. Aquest registre de béns, a banda de l’interés que podia tenir l’hereu a executar-lo, es feia perquè del producte de la venda de la majoria dels béns mobles de la casa, s’havien de pagar alguns llegats i el que quedara anava destinat a ser invertit en censals o terres. El segon inventari es produïa pocs dies després de la mort de Josep Mercader i Miranda (1710) i s’efectuava perquè el difunt volia que la viuda, en cas de necessitat, poguera vendre o invertir les joies i els béns que es trobaven en la casa. L’últim inventari es protocollitzava per imperatiu legal en faltar el titular de la casa de Guardamar, don Josep Mercader i Carròs (1755), sense haver fet testament.
ESTRUCTURA I FUNCIONALITAT DE L’ESPAI PRIVAT
La casa que comprava Enric de Miranda l’any 1660 devia tenir unes dimensions respectables si fem cas de les estances –un total de 21–, de l’existència de quatre cotxes al pati i d’un hort, així com del nombrós servei domèstic que acollia. De fet, ja en l’inventari de l’any 1710 se la designava com «la casa gran». En l’habitatge, juntament amb Enric de Miranda i la dona, Maria Assuey, i a falta de descendents, devia viure el nebot, don Josep Mercader i Miranda, ja que de Miranda li demanava en el testament que s’encarregara del benestar de les tres criades que hi treballaven: «[...] faça a les dites tota la bona obra que puga, puix sap bé de la manera que a ell i a mi m’han servit».11 Encara que don Josep Mercader havia nascut a l’Alcora, on son pare exercia com a governador del comte d’Aranda, la família s’havia traslladat a València l’any 1652. El pare de don Josep moria l’any 1659 sense haver fet testament i és durant aquesta etapa que el nebot apareix sovint en la documentació com a procurador de l’oncle. Una altra dada per a reforçar el tracte familiar és que don Josep oficiava com a testimoni en l’atorgament del testament de la seua tia, Maria Assuey.
A l’hora d’analitzar l’estructura interna i l’evolució de la casa, es fa complicat ubicar algunes estances en la planta corresponent ja que l’escrivà no ens proporciona suficients indicacions. Tot i això, i pel que fa a les altures, podem endevinar un total de tres nivells: la planta baixa, l’entresol i la planta noble; al segle XVIII s’apuntava l’existència d’unes golfes i d’uns soterranis. Tot i això, l’abast lèxic del vocable «entresol» ens planteja bastants dificultats perquè sembla que no només indica el tipus d’altura que hui en dia coneixem. Sovint, a banda d’aquest significat, entresol és sinònim genèric d’habitació que no es troba en la planta noble i, per tant, es pot tractar de qualsevol estança també de la planta baixa. El nombre considerable d’entresols, un total de 7, tal vegada apunta que s’ubicaven en dos altures. En aquest sentit, l’inventari de l’any 1710 ens pot ajudar. Segons el document, la casa tenia un primer entresol en pujar l’escala que no presenta cap dubte pel que fa a l’altura. En tenim d’altres que trauen finestra al carrer i després uns entresols del pati (als quals s’accedia pel pati). Després d’aquests últims, s’inventariaven dos cotxes i dues mules. Per tant, sembla probable que, en aquest cas, ens trobem en la planta baixa. Així les coses, el vocable entresol podria servir per a oposar-se al significat de quadra que seria l’espai, més o menys ample, de la planta noble, reservat als propietaris.
Com una mena de rutina professional, els dos primers inventaris començaven per la sala, l’espai públic i social destinat a rebre les visites i a tancar els tractes financers relacionats amb l’activitat professional del propietari. També, l’aparador simbòlic en què es volia mostrar l’estat i qualitat (segons paraules de l’època) de la família encara que, amb el pas del temps, la galeria de la casa compartiria aquesta funció. En la sala es trobava l’actiu que garantia l’ascens social de la dinastia: la caixa de cabals, amb tots els seus panys i compartiments i l’arxiu del negoci familiar amb els llibres de compte i raó. A més del retrat del fundador de la nissaga, hi lluïen els quadros més grans i segurament els més importants. Tanmateix, si no fora per les obres d’art, la sala de l’etapa d’Enric de Miranda semblava bastant austera en comparació amb la dels descendents. En aquest sentit, en qüestió de mobles, tan sols hi havia set cadires i un bufet. El fanal amb el seu contrapés de corda confirma l’ús que se’n feia fins i tot al vespre i a la nit.
La sala connectava amb altres espais socials, com ara una galeria que tenia tres balcons sobre l’hort de la casa i una reixa al carrer de Carnissers. Per l’existència de determinats mobles, aquesta estança podia ser utilitzada, no només com a lloc d’esplai, sinó també com a oficina on treballaven procuradors ja que hi havia taules, tauletes, bufets i una escrivania. Alguns dels mobles tenien els seus panys i claus. El menjador principal devia ser ample, sobretot pel nombre de quadros que s’hi trobaven: un total de 35. En aquest espai, les cadires eren grans i hi havia dos bufets de noguera, un per a guardar la roba de taula i un altre per a fer servir els diferents àpats. La vaixella –plats, escudelles, safates de pisa normal i de pisa de Gènova, copes de vidre– estava guardada en un armari de paret.
Tanmateix, la vida més íntima de la família ens arriba amb la descripció dels dormitoris. Així, una de les quadres principals, que potser era la del difunt o la del nebot, acollia mobles com cadires, tamborets, bufets amb documents i un armari amb dos espills. Hi havia també dos llits: un de noguera, amb un cobertor de domàs i un altre de fusta de pi, possiblement per al patge. En aquest espai, com a nota curiosa, s’apuntaven alguns utensilis necessaris per a la cura del cabell masculí com ara dos navalles, unes tisores i dos pedres per a esmolar. L’estança, que tenia dos balcons amb cortines de domàs i goteres, estava presidida per un quadre de sant Vicent Ferrer.
Al costat de l’anterior, existia un altre dormitori amb una composició de mobles similar: un llit de noguera, cadires grans, un bufet amb comptador i un escriptori amb documents. Com a element diferenciador, trobem un guarda-roba amb calaixos plens de roba d’home: barrets, calces i una gola amb valona que era un complement de la indumentària clarament vinculat a la noblesa. I encara quedava un tercer dormitori annex –anomenat aposento en la documentació– on s’inventariaven tres arques de núvia i en què apareixia roba de dona (faldilles, gipons) i també roba de llit i de bany. No faltava el llit amb les seues estores al davant, una taula de noguera i una imatge de maçoneria de la Mare de Déu del Roser. Potser aquest havia estat el dormitori de Maria Assuey,12 atesa la gran quantitat de roba que s’hi guardava. Sembla, per tant, que hi havia tres quadres que eren contigües.
A més a més, la planta noble acollia un espai singular, la capella, que era de dimensions discretes, car tan sols existia un banc de fusta, però que tenia tots els elements litúrgics necessaris, com ara un faristol amb un missal, una casulla, una estola i una bossa de corporals. Hi abundaven sobretot les làmines de caràcter sacre així com imatges en pedra i alabastre. Tot el parament existent com tovalloles, cortines, dossers, etc. estava fabricat amb teixits de seda, domàs, tafetà, a més d’estar guarnit amb randes, puntes i galons d’or.
El 26 de juny començava la segona sessió de l’inventari, segurament per la planta baixa, encara que el document no ho especifica. En un traster, a tall de calaix de sastre, s’acumulaven estores, catifes, brasers, dos llits, tapissos, una espasa i algunes quantitats discretes de menjar, com ara tres barcelles d’ametlles i sis lliures de cacaus. El notari i la comitiva s’endinsaren en una sala o saleta de visites on trobaren tres cadires grans de repòs, un quadre de temàtica religiosa, baguls amb roba, pomets de vidre d’aigua d’olors i un escriptori. En aquest espai, com dos béns més, es registraven les dues esclaves de la família: Victòria i Maria Lluïsa. La primera tenia uns 60 anys mentre que la segona, de pell bruna amb tres marques de ferro en la cara, en tenia 18.
Després d’aquesta sala, hi havia un menjador petit al costat de la cuina que no tenia taula ni cadires i potser es feia servir com a estança auxiliar. S’hi apuntava un armari per a guardar confitures, un caixó per a guardar el pa i una ganivetera, a més de torxes, un quadro de temàtica religiosa i un altre amb flors i fruita. Pel que fa a la cuina, destacava el pou –es fa referència a un poal de coure amb una corda i corriola–13 i la pastera amb la seua post per al pa. A més a més, existia un abundant i important parament compost per graelles, ferros, perols, conques, paelles, cànters, cossis, safates, un trascolador i diverses dotzenes de plats i escudelles.
Arribava el torn dels entresòls on, segons el testament, vivien el cotxer i el patge, i on les tres criades rebien com a llegat la possibilitat de viure de per vida. El primer entresol es feia servir com a despatx o sala de visites ja que s’anotaven diversos bufets, escriptoris amb documents i tapissos penjats a la paret. En el segon, apareixia un bufet, una cadira i una caixa. El tercer espai era clarament un dormitori amb un llit, un escriptori amb prestatges, diferents bufets i un cancell. A partir d’ara, les quatre peces restants es feien servir com a magatzem de diferents aliments. En una, hi havia un celler amb deu cànters de vi, en una altra, cànters d’oli i arroves de garrofes i, en l’última, eines i arreus de cavalleries. Amb aquest tipus d’objectes i mercaderies, es fa difícil pensar que aquests últims entresòls es trobaren realment en el que hui entenem per un entresol i no en la planta baixa. L’any 1710, en algun d’aquests entresòls s’emmagatzemaven aliments com arròs roig, dacsa i blat. Per últim, a l’entrada de la casa, es registraven dos cotxes vells, a més d’una galera i el cotxe de diari amb dos mules. L’inventari finalitzava el 3 de juliol amb el recompte i valoració de la vaixella de plata que ascendia a 4.669 lliures i 17 sous, i que va recaure en l’administració pia fundada pel difunt.
Els principals canvis observats en l’immoble durant l’inventari de l’herència de don Josep Mercader i Miranda (1710) són l’augment considerable de mobles i d’obres d’art, així com un major gust pel luxe. D’acord amb la categoria social del nou cap de família –noble sense títol–, a la xarxa de parentesc14 i també als gustos i a la moda del segle XVIII, la casa respirava una certa ostentació. Per exemple, tots els llits de la planta principal estaven ricament aparellats: tenien diverses cortines decorades amb puntes o galons d’or, dossers amb imatges pintades en el cel, goteres i cintes. Els espills eren un element omnipresent i solien ubicar-se damunt dels bufets. En altres ocasions, damunt d’aquest mobles apareixia un rellotge de bronze llaurat o escultures del Nen Jesús dins d’una urna. Els bufets resultaven ser béns de caràcter sumptuari, ja que en la seua pràctica totalitat eren de noguera –una fusta cara– i, fins i tot, alguns estaven ricament guarnits de carei, perfils de vori, jaspi o bronze i peus salomònics. La qualitat i valor d’aquests béns justificava que el propietari els vinculara.
D’altra banda, la galeria del segon senyor de Guardamar era destinada a albergar una important pinacoteca composta per 20 quadros grans de caràcter religiós, 43 llenços menuts de temàtica profana i 2 retrats de la família. La galeria connectava amb una alcova, segurament la de la senyora de la casa, Antònia Carròs i Blanes, ja que s’anotaven 12 coixins d’estrado i 6 tamborets.15
La dilatada etapa de don Josep Mercader i Carròs (1710-1755) al front del vincle de la Casa de Guardamar així com el seu matrimoni amb Apol·lònia de Castellví, filla del comte de Carlet i molt més jove que no ell, havien de deixar una petjada profunda en l’aspecte i estructura de la casa. En primer lloc, sembla que els nivells de luxe i ostentació es disparaven, en part per un estil de vida clarament rendista i en part per la falta de descendència; i també, per què no, en consonància amb la moda de l’època. Totes les estances principals estaven decorades amb espills, tapissos i quadros, les finestres d’alguns espais tenien vidrieres i el terra estava cobert amb catifes i estores d’espart. A l’inventari s’anotaven mobles exclusius per a exposar joies i objectes decoratius i també diferents baguls per a guardar la plata de la vaixella i les joies de la senyora de la casa. La il·luminació es feia més sofisticada ja que les quadres disposaven de cornucòpies.16
El matrimoni realitzava alguns canvis en la distribució domèstica. La primera de les habitacions principals es convertia en una sala de recepció. La segona, es feia més complexa pel que fa als espais ja que incloïa: avantsala, alcova i dues habitacions. Com a exemple del refinament assolit pels senyors, en l’avantsala s’exhibia un aparador de xarol amb cristalls dins del qual s’exposaven objectes decoratius i religiosos de plata, or i pedres precioses, a més d’algunes relíquies. L’alcova d’aquest dormitori comunicava amb el vestidor de la senyora en què hi havia tres perxes de peu amb perruques i una arca amb la seua roba, així com un cofre de xarol de la Xina dins del qual estava el seu joier de domàs carmesí guarnit amb un galó de seda blanca. Arracades, collars, fermalls, creus, rellotges, sivelles i braçalets d’or, plata, diamants i pedres precioses conformaven el tresor de la filla del comte de Carlet. Les joies, juntament amb la plata que estava guardada en una arca al costat de la cuina, assolien un valor de 2.665 lliures.17 Encara hi havia una segona habitació en aquesta estança amb alguns complements propis de la indumentària d’un cavaller: barrets, birrets, calces i una espasa amb empunyadura de plata. Anteriorment, en un dels bufets de l’avantsala, havien aparegut dos fermalls i gafes de plata per a un corbatí.
LA COL·LECCIÓ PICTÒRICA: UN ELEMENT DE PRESTIGI
Durant l’època moderna, la possessió d’obres d’art constituïa un símbol de l’esplendor d’una família i formava part de la seua política de prestigi. Ultra això, i en el nostre cas, manifestava les ganes d’impressionar d’una família, en procés d’ascensió social, envers els parents i les xarxes d’amistat. D’alguna manera, la prosperitat i fortuna aconseguida havien de revertir en el bé comú: en el mecenatge d’artistes i en la difusió, a través de la pintura, d’un determinat missatge ideològic contrareformista; a més de contribuir a l’impuls de la devoció popular de caràcter local. El noble assumia, com una conducta pròpia del seu rang, la protecció en l’àmbit de la litúrgia i la pietat. En aquesta línia de pensament, podríem valorar la presència en la casa de diferents quadros de la Puríssima –dogma de la Contrareforma–, de pintures relacionades amb l’escena bíblica del Davallament de la Creu, a causa de l’existència del proper convent del Peu de la Creu, o de les representacions de sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer i sant Tomàs de Villanueva, relacionades amb una devoció local consolidada envers aquests sants.
Encara que la majoria de les obres artístiques eren quadros, també hi havia làmines, tapissos, escultures i una talla de fusta. En total, i pel que fa a l’any 1668, s’inventariaven setanta-set representacions artístiques que es repartien per les diferents estances de la casa. Aquests espais condicionaven, en part, la temàtica i la dimensió dels quadros. Per exemple, en la sala de la casa es trobaven els quadros més grans i segurament els més importants pel que fa a la qualitat artística. El valor d’aquestes obres ve referendat pel testament d’Enric ja que, mentre el seu retrat passava al vincle, la resta de quadros era un llegat, com a béns lliures, per a l’hereu.
En concret, totes les pintures de la sala, llevat del retrat d’Enric de Miranda, eren de temàtica religiosa. Hi havia dotze de la Mare de Déu, una Puríssima, un Naixement i un Davallament de la Creu. Les dimensions de les obres eren importants: al voltant de cinc pams d’amplària i vuit d’alçada assolien el retrat, les dotzes verges i la Puríssima. El quadro més gran era el del Davallament de la Creu que abastava els dotze pams d’alçada i deu d’ample i, segurament, era l’obra que presidia l’estança. L’elecció d’aquesta escena bíblica, com hem dit, responia a l’existència, gairebé davant de la casa, del convent del Peu de la Creu i a la intenció del patrici d’exercir una mena de patronatge entre el veïnat a l’altura de la seua categoria. Tots els quadros tenien el mateix tipus de guarniment per la qual cosa formaven un conjunt. D’altra banda, el gran nombre d’obres dedicades a la Mare de Déu, repartides per tota la casa, responia a una devoció mariana molt acusada per part del matrimoni. No debades, el senyor de Guardamar deixava diners en el testament perquè es realitzaren diferents oficis religiosos durant l’onomàstica de Maria.
Respecte dels quadros de tema profà, la majoria estaven al menjador principal i, entre aquests, en destacaven un total de vint-i-quatre dedicats a diferents emperadors romans. Relacionats amb la funció dels dos menjadors, hi penjaven quatre quadros de flors i de fruita. L’any 1710, els emperadors romans havien estat substituïts per 18 llenços de personatges de la casa d’Àustria, moda decorativa que també veiem en la casa del comte de Parcent o en la del comte d’Olocau.18
Les escultures, làmines i talles es concentraven sobretot a l’oratori. L’inventari no ens indica l’obra que presidia l’altar però podria ser un Crist de talla de fusta de noguera, una creu de bronze o una Maria Magdalena emmarcada entre dos columnes d’Asp. La capella comptava amb dos nens Jesús d’alabastre i tres quadros amb relleu: un de Maria, un de Jesús i un altre de la faç de Nostre Senyor. Tenim una imatge més concreta d’aquesta capella durant l’inventari de l’any 1710 ja que en aquest temps estava presidida per un retaule al centre del qual, una imatge de la Mare de Déu al Peu de la Creu, i a les portes, sant Miquel i sant Jeroni.
La col·lecció artística durant l’etapa del senyor Josep Mercader i Miranda (1668-1710) experimentava un augment sobretot pel que fa al nombre de tapissos i retrats. En total, es comptaven 147 obres –92 quadros, 21 retrats, 20 tapissos, 7 escultures, 6 làmines pintades i 1 retaule. La presència d’obres de caràcter sacre continuava sent important, però s’incrementava el nombre de representacions profanes. Per exemple, tenim tapissos amb escenes de caça, de diferents personatges o de «praderia». En la galeria de la casa, que es convertia en la sala d’art per antonomàsia,19 penjaven «...43 lienzos pequeñitos de diferentes payses y imágenes...». L’escena que presidia l’estança eren 7 llenços de la història del Fill pròdig, de vuit pams d’alçada i deu d’amplària. Pel que fa als retrats, a banda del d’Enric de Miranda, la col·lecció familiar es veia augmentada amb un de Francesc de Miranda, un de Vicent Mercader i els 18 personatges de la casa d’Àustria.
Les obres d’art que decoraven la casa de Josep Mercader i Carròs, inventariades l’any 1755, seguien la tònica de l’etapa anterior, sobretot pel que fa a l’adquisició d’obres d’art de caràcter profà. En concret, es registraven 132 obres artístiques: entre quadros, tapissos, cinc làmines, sis escultures, una talla i un retaule. La proporció de tapissos augmentava i la seua temàtica era diversa: de gitanos, d’un paisatge nevat, d’una marina i de pastors. La col·lecció de retrats, indispensable per a preservar la memòria familiar es veia enriquida amb un llenç de don Josep Mercader i Miranda (al viu) i un altre d’Antònia Carròs i Blanes (difunta). Per a finalitzar, tenim un quadro de flors, una marina i un llenç, mapa de l’illa de Malta.
Malauradament, els inventaris no fan cap referència a l’autoria de la col·lecció pictòrica; tot i això, una notícia molt tardana ens dona idea de la qualitat d’algun dels pintors que la família havia triat per a decorar la seua llar. Així, durant la partició de l’herència de Vicent Palavicino i Vallés, marqués de Mira-sol, realitzada l’any 1870, un acadèmic de Sant Carles de València va certificar que els quadros de Sant Francesc, Santa Maria Magdalena, Sant Joan Baptista, Sant Francesc de Paula i el Cap del Salvador, pertanyents al vincle Mercader Miranda, havien estat pintats per Joan de Joanes.20
LA BIBLIOTECA I ELS HÀBITS DE LECTURA
Gràcies a l’inventari realitzat el 4 de juliol de 1668, coneixem els llibres que posseïa la família, encara que el document no indica en quin lloc de la casa s’ubicaven. Tal vegada s’arrengleraven en un pany de paret de la sala, si tenim en compte que la col·lecció bibliogràfica contenia manuals relacionats amb les ocupacions professionals del propietari. Devia ser un espai concret perquè el registre notarial consignava una esfera guarnida de bronze amb una funda, un element decoratiu clarament lligat a una col·lecció de llibres.
La biblioteca del senyor de Guardamar estava conformada per un total de 59 títols i 65 volums. Hi havia més d’un exemplar d’un mateix títol o diversos volums pertanyents a una mateixa obra. En concret, existien tres exemplars de l’obra Efemèrides des de l’any mil sis-cents trenta-set... i també tres exemplars del llibre Generabilis et admirabilis metodes ad omnes... Per últim, del llibre Exercicio de perfección y virtudes christianes es registrava el volum primer i el tercer. Durant l’inventari, l’escrivà va anotar de manera sistemàtica els títols dels llibres i només, en alguns casos, va consignar l’autoria. De vegades, el títol que apuntava era una traducció feta a corre-cuita de llatí original o un resum d’aquest si era molt llarg. Al costat del títol de cada llibre, apareixien dades referents a les característiques físiques del volum: si era en quart o en quartilla, si tenia unes cobertes especials que destacaven o si, per exemple, era manuscrit o imprés. Segons la classificació realitzada per Víctor Infantes per a les biblioteques del segle XVI i XVII, ens trobaríem davant d’una biblioteca professional, és a dir, aquella lligada a l’ocupació del seu propietari i que oscil·lava entre els 15 i els 60 títols.21
Pel que fa a la temàtica dels llibres, els gustos d’aquest generós valencià eren bastant diversos encara que s’endevinen algunes preferències. No ens trobem davant la biblioteca d’un erudit sinó davant la biblioteca d’un cavaller que necessita, d’una banda, millorar la seua activitat professional amb diferents manuals i repertoris i, d’altra banda, omplir les hores d’esplai amb la lectura de llibres que eren del seu gust. De fet, sembla una biblioteca especialitzada en el camp de l’astrologia i de les matemàtiques i, en segon terme, una biblioteca tècnica.
La identificació bibliogràfica dels llibres i del seu contingut s’ha realitzat a partir, principalment, dels catàlegs digitals existents a la xarxa, com ara el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español, el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Català i el Catàleg del Patrimoni Bibliogràfic Valencià. L’estructura de la biblioteca, pel que fa al camps temàtics, i seguint els criteris dels catàlegs esmentats era:
TAULA I
La biblioteca d’Enric de Miranda, 1668
| Filosofia, ciències i arts aplicades | Títols | Volums |
| Ciències | 1 | 1 |
| Aritmètica i matemàtiques | 5 | 5 |
| Geografia | 1 | 1 |
| Astrologia, astronomia i cosmografia | 18 | 21 |
| Agricultura | 1 | 1 |
| Filosofia | 1 | 3 |
| Arts aplicades | 7 | 7 |
| Altres | 3 | 3 |
| Total | 37 | 42 |
| Religió i teologia | Títols | Volums |
| Litúrgia | 1 | 1 |
| Espiritualitat i devoció | 3 | 4 |
| Sermons | 1 | 1 |
| Hagiografies | 2 | 2 |
| Doctrina | 1 | 1 |
| Total | 8 | 9 |
| Història | Títols | Volums |
| Història civil | 6 | 6 |
| Biografia | 1 | 1 |
| Total | 7 | 7 |
| Literatura i gramàtica | Títols | Volums |
| Diccionaris i gramàtiques | 1 | 1 |
| Clàssics grecollatins | 1 | 1 |
| Total | 2 | 2 |
| Política i dret | Títols | Volums |
| Política | 2 | 2 |
| No identificats | Títols | Volums |
| 3 | 3 |
Si analitzem el repertori bibliogràfic per fons temàtics, el més important era el relacionat amb les disciplines científiques, un grup que representava aproximadament el 39% del total amb 42 volums. Destacava en aquest conjunt Euclidia Elementorum, una obra que apareixia en el temari oficial de l’assignatura d’aritmètica i geografia de la Càtedra de Matemàtiques de la Universitat de València. Segons l’historiador F. Mayordomo, els fills dels mercaders valencians més notables cursaven els estudis de batxiller en Arts i aprenien els fonaments de l’aritmètica en aquesta càtedra.22 Un altre llibre de referència en les universitats de l’època i que estava present en la biblioteca era Aritmética práctica y especulativa de Pérez de Moya, considerat un text bàsic d’àlgebra i aritmètica mercantil. A més a més, hi figurava un altre autor clàssic com era Joan Antonio Maginio Patavinio. També es registrava en el recompte un autor fonamental en el camp de la física com era Nicolo Tartaglia amb la seua obra La noua scientia. Per últim, abundaven les obres de cosmografia, els almanacs i les efemèrides, textos destinats a descriure les característiques dels cels i els astres per tal d’aventurar vaticinis.
Relacionats amb l’ofici de prestamista, home de negocis, tresorer de la Batllia i mostassaf de la ciutat de València, Enric havia adquirit llibres tècnics de comptabilitat, de comerç, de mesures, de navegació, d’agricultura i d’idiomes (francès i italià). Destaquen un Llibre de regles de contar, Almotasssen o Fiel de la medida y peso de pan, vino y otras mercaderias o el Formulari de Terrasa, una obra, aquesta última, en què es descriuen els instruments jurídics més comuns així com la manera de fer testaments. També, en aquesta línia temàtica, l’obra Julbi artis notaris. Aquest subfons comptava amb un total de 10 títols.
El segon bloc en importància era el que reunia les obres de caràcter religiós. En total s’hi inventariaren huit títols que representaven el 15,51% del total. La majoria d’aquests corresponien a obres de devoció popular encara que també hi havia algun llibre relacionat amb l’ensenyament de la doctrina cristiana com, per exemple, un catecisme; o els conduents a dur una vida de moral irreprotxable. Alguns títols eren l’Ofici parvo de Nostra Senyora, Exercicio de perfecciones y virtudes cristianes, Theórica de las tres vías de la vida espirituales i Trabaxos de Jesús. La biblioteca contenia dos hagiografies: la vida del beat Pasqual Baylón i l’obra Margaritas preciosas de la Iglesia. Aquests llibres podien pertànyer o correspondre al gustos lectors de Maria Assuey. Així, la Vida del beato fray Pascual Baylon, editada a València l’any 1655, figurava en l’inventari d’una col·lecció de llibres de la noble valenciana Laura de Alagón y Cardona.23 Segons els estudis publicats, les lectures preferides de les dones, des del segle XVI fins a finals del segle XVIII, eren els llibres de mística i devoció, les obres espirituals, les vides de sants i els tractats sobre els atributs marians.24. Pel que fa a la secció d’història, la biblioteca albergava 7 títols entre els quals el conegut Defencio fidei del valencià Jaume Bleda,25 sobre l’expulsió dels moriscos valencians, o Cinco libros de la Historia de Portugal y conquista de las Islas Açores..., obra que també estava en la biblioteca del dietarista català Jeroni Pujades,26 a l’igual que un altre llibre, el Generalis et admirabilis methodus ad omnes scientias facilius et citius addiscenda sobre el filòsof Ramon Llull.
Els llibres relacionats amb la milícia i la guerra, un total de 7, devien per tànyer al pare del propietari, el mestre de camp Francesc de Miranda. Es tractava de títols molts coneguts com Cuerpo enfermo de la milicia española, Tratado de la cavalleria de la Gineta, La Guerra de los Estados Baxos o Discursos del capitán Christóbal de Lechugas. La data de publicació d’aquestes obres coincideix amb el període vital de Francesc de Miranda. En concret, el Tratado de la cavalleria de la Gineta de Pedro Aguilar va ser publicat l’any 1572, De la guerra y de la campaña de Roma y reyno de Nápoles, l’any 1589 i Theórica y práctica de guerra, el 1596. Relacionat amb aquest grup i amb les aspiracions de la petita noblesa, existia l’interés pels llibres de genealogia i heràldica i, en aquest cas, l’obra Tratado de nobleza, y de los títulos, y Ditados que oy día tienen los varones claros y grandes de España. Per últim, només hi havia un llibre de ficció, la famosa Les metamorfosis d’Ovidi que, si era el mateix exemplar que tenia el besnebot, el senyor Josep Mercader i Carròs, l’any 1756, era en italià.
Dissortadament, durant l’inventari de béns de don Josep Mercader i Miranda (1710) no apareixen registres de llibres. Tanmateix, degué conservar la biblioteca familiar perquè alguns dels títols de la d’Enric de Miranda estaven presents en la biblioteca de l’any 1755, propietat de don Josep Mercader i Carròs.27 D’altra banda, els 21 llibres, tant impresos com manuscrits de Matemàtiques, que eren consignats en l’inventari de 1755, sense especificar el títol o l’autor, també podrien provenir de la biblioteca d’Enric. A més a més, tant Josep Mercader i Miranda com els pares devien ser lectors perquè durant l’inventari de la casa que tenia la família a l’Alcora apareixien 35 llibres de diferents impressions sense que s’indicaren els títols.28
La biblioteca inventariada l’any 1755 contenia un total de 122 títols i 125 volums. Per tant, quasi doblava en nombre d’exemplars la del 1668. Encara que la biblioteca de don Josep Mercader i Carròs no era voluminosa si la comparem amb d’altres conegudes del segle XVIII, com la del marquès de Villatorcas o la del marquès de Dos Aigües,29 sembla que la família era aficionada a la lectura ja que, segons els protocols notarials, es van trobar llibres sobre taules i bufets de diferents estances de la casa, amb la qual cosa podem deduir que la dona i els dos preveres de la casa també eren lectors. Així, en l’habitació on vivia els sotsdiaca, Joaquim Pérez, descansaven sobre un bufet Anales del mundo i Mística de la ciudad de Dios. D’altra banda, en la cambra que habitava el capellà Miquel Pérez, s’arrengleraven 23 volums en una lleixa, un dels quals clarament vinculat amb la seua professió com era l’Ofici parvo de Nostra Senyora. En una habitació de l’entresol, que tenia finestra al jardí, estava la biblioteca pròpiament dita, ja que en una prestatgeria de set pams d’alçada i dotze de longitud s’inventariaven un total de 70 volums. A més a més, l’estança comptava amb diferents taules i bufets on s’amuntegaven gran quantitat de documents. Per últim, en l’escrivania de la casa es van trobar 29 llibres.
TAULA II
Biblioteca de Josep Mercader i Carròs, any 1755
| Filosofia, ciències i arts aplicades | Títols | Volums |
| Aritmètica i matemàtiques | 21 | 21 |
| Geografia | 1 | 1 |
| Astrologia, astronomia i cosmografia | 3 | 3 |
| Història natural | 2 | 2 |
| Agricultura | 2 | 2 |
| Filosofia | 2 | 2 |
| Arts aplicades | 13 | 13 |
| Altres | 1 | 1 |
| Total | 45 | 45 |
| Religió i teologia | Títols | Volums |
| Teologia | 2 | 3 |
| Sermons | 2 | 2 |
| Moral | 7 | 7 |
| Hagiografies | 10 | 11 |
| Doctrina i controvèrsia | 1 | 1 |
| Espiritualitat i devoció | 9 | 9 |
| Recopilacions eclesiàstiques | 1 | 1 |
| Litúrgia | 2 | 2 |
| Total | 34 | 36 |
| Història | Títols | Volums |
| Història civil | 20 | 20 |
| Història eclesiàstica | 6 | 6 |
| Biografia | 6 | 6 |
| Total | 32 | 32 |
| Política i dret | Títols | Volums |
| Política | 3 | 3 |
| Recopilació de lleis | 4 | 4 |
| Total | 7 | 7 |
| Literatura i gramàtica | Títols | Volums |
| Literatura | 3 | 3 |
| Diccionaris i gramàtiques | 2 | 2 |
| Clàssics grecollatins | 1 | 1 |
| Total | 6 | 6 |
Com és natural, les preferències bibliogràfiques d’Enric de Miranda i del besnebot no coincidien. D’aquesta manera, i després de l’anàlisi dels conjunts temàtics de la biblioteca de l’any 1755, veiem clarament un augment dels llibres relacionats amb la història i un gust per les biografies. Tot i això, el bloc temàtic més nombrós continua sent el de filosofia, ciència i arts aplicades en què, a banda dels llibres d’aritmètica i matemàtiques, estan els llibres tècnics relacionats amb l’activitat professional de don Josep Mercader, com ara: Libro de cuentas para todo género de mercaderes, Dirección de Secretarios o Práctica de Secretaría. Hi tenim també un subfons important relacionat amb la noblesa en què hi ha títols significatius com ara: El consejero del noble y sacra política, Defensa de los estatutos y nobleza españolas, Origen de las dignidades seglares de Castilla y León o Manual de señores y príncipes. En aquest conjunt també s’agrupen alguns llibres relacionats amb la milícia i la guerra que segurament estaven vinculats als germans del senyor de Guardamar, Cristòfol i Vicent, cavallers de l’orde de Malta. Entre d’altres: Diálogo de la verdadera honra militar, Coronica de la Religión de san Juan Bautista... o Tesoro militar de la cavalleria.
El segon fons temàtic, pel que fa al nombre de volums, és el de religió i teologia, en què el que més abundava, com passava en la biblioteca d’Enric, eren les obres relacionades amb la devoció popular com ara vides de sants, llibres marians i, com a novetat, llibres d’història eclesiàstica. De nou, la dona, Apol·lònia de Castellví, podia explicar l’adquisició d’aquest tipus de llibres. La filla del comte de Carlet va arribar a atorgar un total de tres testaments i un codicil en què abunden les deixes pietoses i la donació d’objectes de culte i relíquies.30
En la biblioteca de 1755 s’observa un augment de les biografies que, si les sumem amb les hagiografies, fan un total de 16 títols. El gust per la història es fa patent amb un total de 31 títols. Abunden els llibres d’història relacionats amb Catalunya, la majoria del quals eren en l’escrivania de la casa: Espejo de Cataluña, Manifestación de Cataluña, Noticia universal de Cataluña o Presagios de Cataluña.
Si en la biblioteca de 1668 només hi havia una obra de ficció com era Les metamorfosis, en la de 1755 apareixien algunes obres literàries com Obras en prosa y verso de Salvador Jacinto Polo de Medina o la novel·la Mesón del mundo de Rodrigo Fernández de Ribera. Finalment, també estan presents els llibres de temàtica local relacionats amb diferents institucions públiques valencianes en les quals, previsiblement, va participar, de manera directa o indirecta, Josep Mercader o el pare. Així, reials pragmàtiques referides a l’ordre de la Reial Audiència del Regne de Valencia, i altres coses del bon govern, Copia del juramento que prestaron los jurados de Valencia o Capítols del quitamiento de la ciudad de Valencia.
L’anàlisi temàtica de la biblioteca de don Josep Mercader i Carròs és aproximativa a causa de diferents factors. Desconeixem els títols dels 21 volums de matemàtiques que apareixien en una de les estances. A més a més, en una de les golfes de la casa també hi havia llibres però, malauradament, i segons paraules del notari: «Una arca de pino grande con cerraja y sin llave en la qual ay diferentes papeles y libros muy antiguos y viejos que al parecer no conducen para cosa alguna.» D’altra banda, el fet que l’escrivà o el notari traduïra sistemàticament al castellà qualsevol títol que no estiguera en aquesta llengua ha complicat la identificació d’alguns llibres.
EL SERVEI DOMÈSTIC DE LA FAMÍLIA AL LLARG DEL TEMPS
En una societat com la del segle XVII, determinats signes externs o maneres de viure vinculaven una persona amb un estament social. Una característica intrínseca de la noblesa era l’ostentació i prodigalitat en àmbits tan diversos com la indumentària, els palaus, les obres de caritat o la nòmina de criats. Enric de Miranda disposava d’un important servei domèstic d’acord amb la seua fortuna: un total de huit persones s’encarregaven del benestar de la família; això sense comptar amb altres tipus de col·laboradors com ara procuradors, escrivans, advocats i clergues. De fet, els negocis familiars abastaven una geografia que anava des de Vistabella del Maestrat fins a Ondara, per als quals, necessàriament, calien diferents agents. A més a més, la dona, Maria Assuey, disposava d’un confessor i d’un procurador que li gestionava dos heretats a prop de la capital.31
L’estol de servents dedicats a atendre la família estava conformat principalment per tres criades, un cotxer, un gentilhome, l’estatger de l’alqueria de Benetússer i les dos esclaves. Les tres criades ocupaven un lloc central en el servei, com podem deduir pels llegats que rebien a la mort de l’amo. Tant Lluïsa Ferrer, que era vídua i potser era la criada principal, com les dos donzelles, Àgueda Ros i Josepa Felices, rebien una important renda anual de 50 lliures, a més de roba, llits amb parament i el dret a viure a la casa principal. Amb aquests llegats, el propietari buscava premiar la fidelitat i el bon servei prestat a la casa. Per la seua part, Lluïsa Ferrer, després de la mort d’Enric, entaulava un plet per a assegurar-se el cobrament d’un llegat anual de 10 lliures que li havia promés de paraula la seua senyora.32.
Pel que fa als criats masculins, les tasques assignades al cotxer són evidents si tenim en compte que Enric de Miranda tenia un cotxe de diari amb dues mules i una galera per a les distàncies llargues. Per la seua part, el gentilhome feia les funcions de cambrer, és a dir, era l’encarregat del servei personal del senyor de Guardamar. Per últim, l’estatger s’ocupava del manteniment de la casa i l’hort tancat de Benetússer i, segurament, vigilava el cobrament dels contractes d’arrendament de la ingent quantitat de terra de què era propietari Enric en pobles com Alfafar, Silla, Catarroja i el mateix Benetússer. Els criats que ocupaven aquests tres llocs de treball, a diferència de les criades, solien canviar amb facilitat; al testament, ni tan sols es reprodueix el nom i el llegat de 10 lliures a cadascú; per una vegada, va destinat a aquells criats que es trobaren a la casa quan es produïra l’òbit del senyor.
Durant l’etapa de don Josep Mercader i Miranda (1668-1710), el servei segurament estava condicionat per la figura de l’esposa. La nova senyora de Guardamar, Antònia Carròs i Blanes, era filla del senyor Dionís, cavaller de Montesa i governador de Xàtiva. Gràcies als llegats del seu testament podem conèixer, en part, el servei domèstic.33 Tenia quatre criades, una de les quals rebia el principal llegat, 10 lliures d’una vegada. A més a més, disposava d’un llegat per a una antiga criada, qualificada de beata, que en el moment d’atorgar el testament era religiosa al convent del Peu de la Creu. En el testament del senyor Josep Mercader, lliurat uns anys abans, es disposaven llegats per a tres criades.34
Tanmateix, i per contrast amb l’etapa anterior, la nòmina de servidors que trobem a la residència l’any 1755, coincidint amb la mort de don Josep Mercader i Carròs, resulta altament atractiva i rica. L’inventari judicial, acompanyat d’un plet de conflicte de competències entre l’alcalde de la sala civil i el de la del crim, ens permet conèixer no només els criats sinó també les xarxes d’aliances entre parents a falta de descendents. Entre les persones que pul·lulaven per la casa el matí de l’òbit destacava Miquel Pérez, prevere i capellà de la casa, o Josep Gastaldo, que era el criat major, mentre que Joan Prosper era el lacai i Joan Baptista Laboria, el cotxer. Per la seua banda, Pere Millena, escrivà i procurador de la família, juntament amb Joan Baptista Pelecha, comptable i arxiver de l’administració de l’herència d’Enric de Miranda, estaven ordenant la documentació el dia del decés. L’escena del microcosmos familiar s’enriquia amb la presència dels criats d’altres cases que declaraven davant l’alcalde, com ara Josep Vidal, que era el criat major del comte de Cirat; Eugeni Martínez, criat major de la casa de Josepa de Castellví, cunyada del difunt, i Josep López, també criat major, sense que s’especifique de qui.
El servei domèstic femení estava format per Francesca Camper, que exercia de criada major i més antiga de la casa, la cambra de la qual era al costat de la cuina. En l’habitació de dalt de la cuina, dormien la resta de les criades: Apol·lònia Cetla, Gertrudis Salort i Damiata Latorre. Dels dos clergues, Miquel i Joaquim Pérez, que segurament eren familiars, Miquel ocupava una posició clau: el dia de la mort del seu senyor el veiem organitzant tots els tràmits així com atenent escrivans, agutzils, etc. En vida de don Josep Mercader, acudia sovint al notari com a procurador i representant d’aquest per a tancar negocis de compravenda de cavalleries i, finalment, acabaria convertint-se en procurador de don Josep Pallarés Mercader, un dels hereus judicials del difunt. Per la seua part, mossén Joaquim Pérez, que l’any 1755 encara era sotsdiaca, aconseguia l’any 1762 col·locar-se com a beneficiat de Sant Esteve. En aquest cas, el servei domèstic també apareix clarament vinculat a la dona, Apol·lònia de Castellví, ja que la major part de les criades passaran al seu servei una vegada viuda. I, pel que fa als capellans, ambdós rebran llegats en el seu testament.35
En resum, els senyors de Guardamar van protagonitzar durant els segles XVII i XVIII un procés remarcable d’ascensió social i d’acumulació patrimonial que havia de traduir-se, necessàriament, en un estil de vida. La residència principal del llinatge esdevenia el símbol d’una quotidianeïtat marcada pel confort, el patronatge social i la inversió feta en imatge i estatus. Així, la llar dels Miranda Mercader, a la parròquia de Sant Joan del Mercat de València, s’organitzava al voltant d’uns espais de marcat caràcter social i públic entre els quals destacaven la sala principal, la galeria i les sales de visita o recepció. Aquestes estances acollien les millors obres artístiques, els retrats dels avantpassats, així com els mobles més sumptuosos. La sala, a més a més, era el centre dels negocis familiars i per això hi destacava la caixa de cabals i els llibres de compte i raó. La part domèstica més íntima girava al voltant dels dormitoris principals –alguns amb avantsales, vestidors i oratori–, on figuraven les mostres de la cultura material com ara la roba fina, les joies i els llits aparellats de manera luxosa. D’altra banda, la gruixuda nòmina de criats i col·laboradors atenia les necessitats més peremptòries dels membres de la família així com les inquietuds religioses o la gestió i defensa del patrimoni. En darrer lloc, l’adquisició d’una biblioteca es veia condicionada sobretot per la formació científica i tècnica dels futurs caps de família amb mires a la salvaguarda de la fortuna, però també per la compra de llibres que responien als gustos bibliogràfics de les dones i dels fills.
1. Paz Lloret Gómez de Barreda: Ser noble en la València del segle XVII: el llinatge dels Vilaragut, València, Institució Alfons el Magnànim, 2005; Amparo Felipo, El conde de Cervelló y el Consejo de Italia, València, Institució Alfons el Magnànim, 2007; també d’aquesta autora, Nobleza, poder y cultura. El linaje Castellví y el marquesado de Villatorcas, València, PUV, 2014 i, per últim, Amparo Felipo i Carme Pérez Aparicio (eds.), La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, puv, 2014.
2. ACA, Consell d’Aragó, llig. 645, núm. 7.
3. APPV, Protocols de Melcior Blanes, sign. 20.606.
4. Segons es desprén del testament de Francesc, el primogènit no havia ingressat en l’exèrcit com era el desig patern.
5. ARV, Reial Audiència, processos, part 1a, lletra D, núm. 370, any 1631.
6. Per a més dades sobre aquesta operació es pot consultar Frederic Barber: «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», Estudis. Revista de Historia Moderna, 41 (2015), pp. 225-244.
7. Adolfo Carrasco Martínez: Sangre, honor y privilegio. La nobleza española bajo los Austrias, Barcelona, Ariel Practicum, 2000, p. 31.
8. Els béns que conformaven el vincle eren el senyoriu de Guardamar, la casa principal de València, la casa d’Oliva, una casa i heretat a Benetússer, una renda anual de 1.000 lliures per al titular i un cotxe amb dues mules.
9. El taüt d’Enric de Miranda va ser tret del lloc provisional on era i va ser col·locat damunt un túmul en l’altar major del convent, envoltat de 12 atxes i 24 ciris. Els religiosos van celebrar un nocturn i tres misses cantades, una de cos present i les altres dues ja soterrat a la capella de Sant Tomàs, on es van encendre 18 ciris. ARV, Protocols de Josep Domingo, sign. 728, any 1669.
10. APPV, Protocols de Joan Rafel, sign. 8.908, any 1660.
11. ARV, Protocols notarials de Josep Domingo, sign. 726, any 1668.
12. Maria Assuey havia mort el 4 de gener del 1665 i havia estat soterrada al convent dels Caputxins del carrer d’Alboraia.
13. Eugenio Ciscar Pallarés: Vida cotidiana en la Valldigna (siglos XVI-XVIII), Simat de la Valldigna, Edicions la Xara, 1998, p. 91.
14. La germana de don Josep Mercader, Aurèlia, estava casada amb Antoni Joan de Centelles, marqués de Centelles; la cunyada, Castellana Carròs, era l’esposa de Joan Almúnia, marquès del Ràfol i, per últim, una neboda, Maria Anna Joan Mercader, era comtessa del Casal. Així mateix, l’any 1696, el primogènit dels Carròs, Joan, germà de la senyora de Guardamar, reclamava per a ell la successió en el títol de comte d’Olocau. ACA, Consell d’Aragó, llig. 932, núm. 107.
15. L’estrado era una plataforma en què les dames del Barroc seien sobre coixins per a conversar. James Casey: Familia, poder y comunidad en la España moderna. Los ciudadanos de Granada (1570-1739), València, PUV, 2008, p. 190.
16. Es tracta d’un enginy de cristall llaurat en forma de vasa esculturada que clou un espill que reflecteix la llum d’una o més espelmes. Aquest objecte servia per a decorar i il·luminar les sales senyorials.
17. ARV, Escrivanies de Cambra, any 1760, exp. 43.
18. Josep San Ruperto Albert: «Apuntalarse como noble: cultura, arte y mecenazgo», en Amparo Felipo i Carme Pérez Aparicio (eds.): La nobleza valenciana..., op. cit., p. 253, i Paz Lloret Gómez de Barreda: Ser noble..., op. cit., p. 161.
19. En aquest sentit, segons l’inventari del 1668, en la galeria no penjava cap quadro i, durant l’inventari del 1755, només s’hi registraven sis tapissos i un quadro.
20. ARV, Protocols José Ramón Calvo, sign. 14.643, any 1870.
21. Víctor Infantes: «Las ausencias en los inventarios de libros y de bibliotecas», Bulletin Hispanique, 99 (1997), pp. 281-292.
22. Francisco Mayordomo García Chicote: La Taula de Canvis. Aportación a la historia de la contabilidad valenciana (siglos XIII-XVII), València, PUV, 2002, p. 94.
23. Amparo Felipo Orts: Nobleza, poder y cultura..., op. cit., p. 130.
24. Jorge A. Catalá Sanz i Juan J. Boigues Palomares, «Bibliotecas nobiliarias: una primera aproximación a las lecturas de la nobleza valenciana del siglo XVIII», Estudis. Revista de Historia Moderna, 14 (1988), p. 113.
25. En aquesta obra del dominic valencià apareixen dades sobre l’actuació de Francesc de Miranda durant l’expulsió dels moriscos.
26. Miquel Pujol i Canelles: «Aportació a la biografia de Jeroni Pujades. Una biblioteca particular de començament del segle XVII», Anals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. 43 (2012), p. 203.
27. En total, els títols que hem pogut identificar que ja existien a la biblioteca d’Enric són Ofici parvo de Nuestra Señora, La universal fabrica del mondo..., Arte de la verdadera navegación..., Lunario y pronóstico general..., Les metamorfosis, Teoria i práctica de Guerra i Libro de los secretos de la agricultura...
28. ARV, Escrivanies de Cambra, any 1720, exp. 11.
29. En concret, la biblioteca del marquès de Villatorcas (1722) tenia 3.152 títols i la del marquès de Dos Aigües (1707), 1.544 volums. Amparo Felipo: El linaje Castellví..., op. cit. i Jorge A. Catalá Sanz i Juan J. Boigues Palomares: La biblioteca del primer marqués de Dos Aguas, 1707, València, Departament d’Història Moderna, Universitat de València, 1992.
30. ACCV, Protocols de Jacinto Gargallo, sign. 7.351, any 1758; sign. 7.354, any 1762; sign. 7.357, any 1766.
31. El confessor o pare espiritual de Maria era el pare Lluís de Tàpia del col·legi de Sant Pau i el procurador era el notari Jeroni Coscollosa.
32. ARV, Clergat, llig. 58.
33. ARV, Protocols de Carlos de Borja, mayor, sign. 4.500, any 1706.
34. ARV, Protocols de Carlos de Borja, mayor, sign. 4.496, any 1701.
35. ACCV, Protocols de Jacinto Gargallo, sign. 7.354, any 1762.
