Читать книгу Els recursos territorials valencians - AA.VV - Страница 6
ОглавлениеCLAUS DEL DESENVOLUPAMENT TERRITORIAL. LA INNOVACIÓ, LES XARXES I ELS RECURSOS PATRIMONIALS
Jorge Hermosilla Pla
Departament de Geografia. UVEG
PER QUÈ LA PERSPECTIVA TERRITORIAL EN EL CREIXEMENT ECONÒMIC I SOCIAL
L’estudi/projecte elaborat tracta de la recuperació de la perspectiva espacial en l’anàlisi dels processos tant econòmics com socials. Es fa patent que el TERRITORI adquireix un rol important quan ens plantegem la formulació d’estratègies de desenvolupament local. Això passa perquè en aquest territori es combinen els elements ambientals, socioculturals, organitzatius, el grau de desenvolupament de les seues estructures i, per descomptat, la mateixa localització. Tots són components que influeixen en les alternatives de progrés de les comunitats locals.
El concepte de territori no és senzill, ni tampoc estàtic. Si seguim Zapata (2007), el territori ha de ser entés com una construcció social i concebut com un espai més pertinent en cada període històric, un àmbit de relacions, un suport per a la innovació i un agent clau del creixement econòmic i social.
En els processos de desenvolupament territorial actuen tres factors que en condicionen l’esdevenir. D’una banda, la innovació; d’una altra, la creació de xarxes i, finalment, l’aprofitament racional dels recursos existents. Uns processos que permeten la creació de territoris intel·ligents, és a dir, aquells capaços de contribuir a millorar la qualitat de vida de la societat que els habita i el desenvolupament personal dels ciutadans.
Habitualment la innovació està relacionada amb les noves pautes socioeconòmiques i territorials que estan condicionades per la incorporació de les noves tecnologies. Aquestes han donat lloc a una creixent fragmentació i, fins i tot, exclusió territorial. Per això constitueixen un factor de desequilibris territorials. Igualment, donen origen a la formació de xarxes molt complexes en el context d’una economia cada vegada més global (Castells, 1996). Unes xarxes que es converteixen en la forma espacial dominant de vertebració del poder i que interactua amb l’espai concret dels llocs.
En aquest sentit, el territori es constitueix com a receptor dels efectes de la globalització i alhora com a emissor de respostes als seus reptes (Brugué, Gomá i Subirats, 2002). Aquesta qüestió permet diferenciar territoris competitius d’aquells altres que han quedat “paralitzats”, “apartats”. Els territoris competeixen mitjançant avantatges i potencialitats (Porter, 1991). En aquest escenari els recursos adquireixen una especial significació, atés que tot procés de desenvolupament requereix la utilització imaginativa, racional, equilibrada i dinàmica de tota mena de recursos (béns) patrimonials monetaris, humans, naturals, socials, culturals i territorials (Ortega, 2004).
Innovació, xarxes i recursos permeten la configuració d’un desenvolupament territorial integrat. Aquest és capaç de fer compatible la competitivitat econòmica, el benestar social, la sostenibilitat ambiental i la disminució dels desequilibris territorials. És a dir, s’hi uneixen el desenvolupament econòmic, el desenvolupament social, el sostenible i la cohesió territorial.
En definitiva, la naturalesa del desenvolupament territorial és complexa, amb la qual cosa, si pretenem dur-lo a terme, resulta necessari el foment de processos d’aprenentatge col·lectiu capaç de generar actituds innovadores, la configuració de xarxes socioinstitucionals que permeten portar a cap projectes d’interés comú, i la preocupació per l’ús dels propis recursos que faciliten reivindicar-los.
L’oportunitat de l’anàlisi integrada
Quan es pretén abordar una labor eficaç de mobilització de l’economia local, és necessari atendre un requisit imprescindible, el coneixement del territori. Una condició que no sempre es compleix. Ens referim a la identificació de les qualitats de l’espai geogràfic i de les seues possibilitats, mitjançant una anàlisi integrada territorial, que permet (Zapata, 2007):
-La diferenciació d’unitats territorials operatives. Espais funcionals que mantenen una coherència de desenvolupament.
-La determinació dels problemes i les possibilitats de desenvolupament, a fi de caracteritzar les bases de l’estratègia local.
-La identificació, l’anàlisi i la caracterització dels recursos endògens, amb l’objectiu d’afavorir l’estímul del potencial endogen.
-El reconeixement de l’estructura i de l’organització existent en el marc local.
Si es persegueix el coneixement del territori, és molt recomanable la confecció d’un atles del territori, amb delimitacions precises i diverses escales espacials per a abordar el desenvolupament local (comarca, municipi, districte, entitat de població menor, barri, etc.). Aquest atles hauria de seguir un esquema metodològic capaç d’estructurar l’anàlisi i el diagnòstic singularitzat d’unitats de treball, definides pels elements següents:
-denominació i topònim;
-localització i accessibilitat;
-origen i evolució de la funcionalitat;
-anàlisi urbanística segons el plantejament vigent i proposat;
-caracterització de la societat i la població en general;
-identificació de creadors d’opinió, líders locals i dinàmica sociocultural i moviment associatiu;
-catàleg empresarial, és a dir, estructura econòmica, especialització sectorial i dinàmica empresarial;
-equipaments sociocomunitaris i serveis fonamentals que s’hi presten;
-iniciatives empresarials previstes o en marxa;
-principals dificultats, problemes i demandes;
-relacions funcionals entre el sector analitzat i l’entorn;
-catàleg de recursos, i identificació del potencial endogen;
-inventari de relacions i funcions.
Per concloure, el coneixement del territori mitjançant la seua anàlisi integrada constitueix una condició per a identificar i promoure les tres modalitats de factors, i que amb això es puga aconseguir el desenvolupament territorial integrat. Ens referim a:
1. L’aprenentatge i les seues dinàmiques, que es troben associades a l’esforç innovador.
2. L’existència i la promoció de xarxes de cooperació entre empreses, institucions i associacions, a més de la capacitat de generar iniciatives capaces de crear les xarxes.
3. L’aprofitament racional dels recursos existents en cada espai, perquè en constituïsquen la base del capital territorial. Aquest està constituït pel patrimoni natural i cultural heretat, els recursos humans qualificats i amb iniciatives, la cohesió social, la identitat cultural, etc. (Caravaca, 2005).
(I) LES DINÀMIQUES D’APRENENTATGE, EL CONEIXEMENT I LA INNOVACIÓ
El coneixement és el recurs estratègic més important, per la qual cosa les dinàmiques d’aprenentatge que s’hi associen es converteixen en processos fonamentals. En aquest sentit, la innovació és la capacitat de generar i incorporar coneixements en el sistema econòmic i social, de manera que maximitza les potencialitats productives i contribueix a un ús més racional, més sostenible, dels recursos. Sens dubte la innovació és un factor central de competitivitat.
És de tots sabut que la innovació és motiu de diferències territorials, perquè la incorporació de coneixements és desigual segons la naturalesa i les qualitats dels espais geogràfics. De fet, es diferencien aquelles àrees innovadores, capaces de donar resposta d’èxit a les dificultats i als nous problemes, d’aquelles altres que no s’adapten als canvis i, en conseqüència, romanen excloses, marginades dels processos de desenvolupament.
La relació entre innovació, activitats econòmiques i territori es pot entendre almenys des de tres plantejaments. En primer lloc, quan la innovació es considera un fenomen individual fonamentat en la iniciativa empresarial. Com assenyala Méndez (2002), és comú entre el col·lectiu empresarial, mitjançant la transmissió de coneixements fàcilment reproduïbles (codificats). En segon lloc, quan la innovació es contempla com un fenomen col·lectiu, perquè és l’entorn allò que suggereix i incita a incorporar-la. Segons Maillat (1995), és una modalitat que facilita la transmissió de coneixements tàcits, no codificats, mitjançant relacions interpersonals. Rullani (2000) apunta que els àmbits territorials posseeixen diferents capacitats per a produir i utilitzar determinats coneixements, en crear un ambient favorable a l’experimentació de noves idees i la seua propagació. Finalment, la innovació pot concebre’s com un fenomen territorial. Són els territoris capaços de generar o d’incorporar els coneixements necessaris per a valorar eficientment i racionalment els seus propis recursos, i contribuir així a millorar les condicions mediambientals i la qualitat de vida de la societat local (Méndez, 2002). Ens referim als territoris intel·ligents (Martínez, 2002).
Perquè un territori siga innovador necessita diversos factors o condicionaments: la component empresarial; la innovació social i institucional, entesa com una xarxa interactiva de factors econòmics, polítics, socials i culturals que permet combinar i maximitzar tant els recursos econòmics com els extraeconòmics (Camagni i Gordillo, 2000); els sistemes regionals i locals d’innovació, que faciliten la valoració i l’ús racional dels béns patrimonials (Dupy i Burmeister, 2003); l’existència d’un govern relacional, caracteritzat per la cooperació entre les distintes institucions amb competències al territori; i la pràctica habitual de la governança, mitjançant la participació activa de la població en la determinació del seu futur.
Com es pot identificar la innovació en un territori? Quins són els indicadors més habituals per a mesurar-la? Es poden diferenciar dues modalitats d’indicadors, segons la naturalesa de qui les lidere i els processos impulsors: la innovació empresarial i la social.
a) La innovació empresarial
1. Augment de les inversions
2. Dinamització del teixit empresarial
3. Creació de llocs de treball
4. Presència en mercats externs
5. Creixement de la població
6. Millores significatives d’infraestructura i d’equipaments
b) La innovació social: un cert caràcter intangible
1. Cohesió social i territorial
2. Desenvolupament de sinergies
3. Reforçament de la identitat local
4. Implicacions de les institucions locals en projectes col·lectius
5. Reivindicació dels béns patrimonials
6. Augment de l’equitat i del benestar social
Els mecanismes metodològics que ens permeten l’estudi de la innovació s’articulen habitualment al voltant de la realització d’enquestes i entrevistes, dirigides a empreses, agents, organismes i institucions locals. Segons les qüestions que s’hi aborden, es tractaran de dos apartats (Manual d’Oslo, OCDE, 2000): l’activitat interna que desenvolupa l’empresa i les relacions que mantenen amb el seu entorn.
Qüestions d’empresa:
-Motius per a innovar.
-Raons i agents de la innovació (tècniques, econòmiques, recursos humans, etc.).
-Valoració i avaluació dels efectes de la innovació.
-Relació amb les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i), que poden ser permanents, programes, ocasionals, temporals, etc.
-Relació entre innovació i processos de cooperació (empresarial, centres d’investigació, etc.)
Qüestions de l’entorn econòmic-social-institucional:
-Identificació dels actors existents i de les modalitats.
-Localització i distribució dels agents participants.
-Freqüència i intensitat de les relacions desenvolupades.
-Valoració de les relacions de cooperació.
-Dedicació i activitat dels actors.
-Capacitat per a interactuar i per a creació de xarxes.
-Relació amb els recursos propis, les seues potencialitats i les limitacions.
Els sistemes territorials locals que han experimentat èxit econòmic són aquells en què millor interactuen aquestes dues formes de coneixement, la component empresarial i l’entorn econòmic-social institucional (Brusco, 1996).
(II) LES DINÀMIQUES D’INTERACCIÓ AL TERRITORI. LES XARXES
La constitució de xarxes ha sigut objecte d’estudi per part de diverses disciplines. Es tracta d’una temàtica que, abordada des de l’economia, la sociologia, les ciències polítiques o la geografia, de manera que analitza les xarxes empresarials, les dinàmiques d’interacció social i les xarxes socioinstitucionals, les xarxes polítiques o les xarxes territorials.
En el context del desenvolupament territorial, les xarxes adquireixen un especial significat, un notable valor. Com indica Sforzi (1999), les xarxes territorials fan referència a les relacions socials de cooperació i la compenetració de les empreses en les xarxes de relacions socioeconòmiques que constitueixen el sistema local, entés com a versàtil integrador de coneixements i organització. Per a la incorporació d’innovacions i la dinamització dels territoris, resulten imprescindibles les xarxes desenvolupades entre els diferents actors. Aquestes xarxes es materialitzen en els acords, formals o informals, que s’estableixen entre agents socioeconòmics públics o privats amb objectius que responen a interessos comuns.
Els criteris bàsics de classificació de xarxes
Els estudis sobre les xarxes territorials, condicionats per la seua complexitat temàtica, han donat lloc a una extensa producció científica que aborda les xarxes des de posicionaments teòrics. Si seguim els criteris de classificació anteriors, es poden diferenciar les xarxes empresarials i les socioinstitucionals (Salom, 2003).
a) Xarxes empresarials
Quan els empresaris decideixen establir relacions amb altres empreses, persegueixen una sèrie d’avantatges. Entre aquests, podem destacar: la reducció de costos de transacció empresarial, l’accés a experiències i coneixements, el desenvolupament de processos d’aprenentatge col·lectiu, la consecució de noves solucions als problemes i la reducció dels riscos de la innovació.
Aquesta modalitat de xarxes està condicionada per la predisposició i les habilitats desenvolupades per cada empresa, i per les modalitats de relacions entre les empreses. En aquest sentit, poden ser transaccionals (subcontractació, provisió d’algun servei, etc.) o de cooperació (més interessants, que aborden processos d’aprenentatge col·lectiu, intercanvi de tecnologies, projectes comuns d’R+D, etc.). Tots aquests constitueixen factors que condicionen l’èxit de les relacions entre els agents empresarials. Kischatzky (2002) identifica dues modalitats de xarxes empresarials: les verticals (amb proveïdors i clients) i les horitzontals (amb altres empreses del sector).
b) Xarxes socioinstitucionals
El rol dels actors socials, econòmics i institucionals resulta determinant per a la consolidació i l’enfortiment de les oportunitats de desenvolupament local. Aquestes modalitats de xarxes, públiques o privades, permeten el suport d’actuacions empresarials col·lectives. En aquests casos, les xarxes es caracteritzen per una estructura horitzontal entre empreses, organitzacions i institucions.
Elements d’anàlisi en les xarxes socioinstitucionals
En primer lloc, s’ha de procedir a la identificació dels agents en un territori concret. És necessari el coneixement de la tipologia dels diversos actors locals. Cal destacar les institucions i els organismes públics, amb competències sobre el territori; i les organitzacions socioeconòmiques, amb capacitat per a dinamitzar l’economia i promoure projectes de caràcter col·lectiu.
En segon lloc, s’aborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, s’analitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:
•Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).
•Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.
•Xarxes amb major o menor capacitat de mobilització col·lectiva, en funció del grau d’implicació efectiva dels actors.
En tercer lloc, s’identifiquen les modalitats de vincles que els connecten i relacionen amb el territori. Almenys es distingeixen dos processos, que interactuen: d’una banda, les arrels territorials, la proximitat geogràfica; d’altra, la participació en xarxes externes.
Finalment, és aconsellable conéixer l’evolució temporal experimentada per les xarxes. Aquestes es caracteritzen pel seu dinamisme, que es posa de manifest a través dels factors, la naturalesa i els efectes de l’evolució de les xarxes socioinstitucionals. Veltz (2000) fa referència al significat que adquireixen els períodes cada vegada més llargs perquè la competència de les xarxes siga eficaç, ja que aquestes depenen de la formació de la competència, de la construcció d’interaccions entre actors i de la creació de xarxes de relació.
Igual que s’esdevé amb els estudis que s’aproximen a la innovació, els mètodes d’anàlisi de les xarxes territorials suposen la realització d’enquestes i les entrevistes. Les variables temàtiques habituals inclouen la identificació del tipus d’actors que hi interactuen, l’anàlisi de la localització dels agents, la definició de la freqüència i la intensitat de les relacions desenvolupades, la valoració de les relacions de cooperació, i la consulta de les pàgines web de les institucions, les organitzacions i les associacions del teixit socioinstitucional.
(III) ELS RECURSOS PATRIMONIALS COM A BASE PER AL DESENVOLUPAMENT
Més amunt, s’ha assenyalat que el desenvolupament territorial integrat necessita tres factors constituents, definits per la seua complexitat, que quan interactuen donen lloc a processos de creixement econòmic i desenvolupament social. Ens referim a la innovació i la capacitat d’aprenentatge, la configuració de xarxes territorials, i els recursos patrimonials.
S’entén per recurs aquell element utilitzable per una col·lectivitat per tal d’acudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa. Aquesta definició està estretament vinculada a la pluralitat de possibilitats de cara a la valoració del potencial endogen d’un territori.
El potencial endogen engloba els elements que poden contribuir al desenvolupament local, com ara els recursos materials i els de l’entorn, els econòmics i financers, les infraestructures de transport i comunicacions, les estructures urbanes i rurals ja creades, i el capital humà (nivell d’instrucció, qualificació professional, capacitat d’emprenedoria i enginy de la població de qualsevol lloc, etc.) (Zapata, 2007).
Per la seua part, Mitchell (1979) indicava que el fet de treballar sobre el concepte de recurs i els fenòmens i els agents associats implica avançar en el coneixement dels processos naturals i socials, i les seues relacions. En aquest sentit, J. Reés (1989) assenyalava que el concepte de recurs parteix del medi fisiconatural i del territori, però no de manera independent sinó en relació amb les societats que ocupen aquell medi i el posen al servei de les persones.
Martínez Pentinat i Vidal Vila (1995) subratllen que l’aspecte essencial dels elements de la naturalesa que acaben considerant-se recursos és l’establiment de la relació societat-naturalesa. Per tant, els recursos naturals són les cristal·litzacions de la relació societat-naturalesa en determinats elements naturals.
Quan tractem dels recursos ens referim a necessitats, la qual cosa implica entrar en una vessant subjectiva, atés que tant si aquelles són biològiques com si són socioculturals estaran definides per la cultura. En funció d’aquesta, els desitjos i les possibilitats de satisfer els elements neutres del medi són interpretats recursos o no. La seua potencialitat no depén de la naturalesa, sinó de la capacitat per a explotar o de la rendibilitat de l’explotació; és a dir, no és una qüestió de valor d’ús del recurs sinó del valor de canvi.
S’entén per valor d’ús quan avaluem el bé en tant que serveix per a satisfer alguna necessitat concreta, individual o col·lectiva, o donar resposta a algun repte o oportunitat. Per contra, el valor de canvi fa referència a la capacitat de compra d’un bé, de manera que està condicionat per la quantitat d’un altre bé que pot ser adquirida a canvi d’aquest bé. S’usa com a sinònim de mercaderia.
Johnston (2000) destaca que els recursos experimenten importants alteracions en el temps i l’espai en funció del coneixement, la tecnologia, les estructures socials, les condicions econòmiques i els sistemes polítics. El concepte de recurs és històric i dinàmic. De la mateixa manera, els recursos són discontinus en l’espai, per la qual cosa hi ha determinats elements amb una valoració irregular al llarg del territori.
El concepte de recurs també varia notablement per l’adopció de decisions sobre preferències de consum del territori i els seus elements, en funció de la seua capacitat per a satisfer necessitats diferents o fins i tot contraposades, i especialment en funció de la capacitat dels distints agents que intervenen en el procés.
En conseqüència, la capacitat dels diversos agents que intervenen condiciona la presa de decisions en relació amb l’explotació dels recursos d’un territori: protagonistes, identificació dels recursos, manera d’explotar-los, volum necessari i interval d’ús (qui els usa, què s’usa, com s’usa, quant se n’usa i quan s’usa).
Per a Barrat (2011), un recurs pot ser un element físic objectiu però també és valoració i cultura, potencialitat, explotació i intervenció i transformació sobre el territori, i construcció d’un espai geogràfic per la societat i per a la societat.
En la lògica econòmica els recursos d’un territori poden adquirir diverses accepcions en funció de la seua naturalesa. Així, considerem:
-El capital natural, que fa referència als recursos naturals, que són esgotables.
-El capital humà, que segons Jiménez i Rams (2002), s’entén com a recurs a la població amb una preparació professional adequada, el potencial creatiu de la qual es pot utilitzar com un actiu bàsic per a dinamitzar l’economia local.
-El capital social, com una modalitat de recursos que, segons Moyano (2002), es refereix al conjunt de normes, institucions i organitzacions que promouen la confiança i la cooperació entre les persones, les comunitats i la societat en conjunt.
-El capital cultural, que respon a la capacitat d’adaptació de les societats locals que els permet adaptar-se i aprofitar-se de l’entorn natural.
-El capital territorial, que fa referència a aquell lloc que es converteix en part activa del sistema econòmic i productiu, a més de fer el paper d’escenari de les activitats antròpiques.
III.1. EL CAPITAL NATURAL: ELS RECURSOS NATURALS
L’activitat econòmica ha d’analitzar-se com un sistema obert que se sustenta sobre el denominat capital natural. Aquest concepte al·ludeix a la sostenibilitat ambiental, perquè cal tenir en compte la major o menor existència de recursos naturals, l’ús més o menys racional que se’n fa i les conseqüències d’aquest ús.
El capital natural fa referència al condicionament físic, el qual al·ludeix a les possibles limitacions ecològiques dels distints àmbits (associades amb les característiques topogràfiques, edàfiques, atmosfèriques i hídriques). Es tenen en compte els riscos associats amb desastres naturals, problemes de contaminació dels aqüífers i dels sòls.
D’una part, l’estudi recull l’anàlisi objectiva del medi físic; d’altra, es complementa mitjançant enquestes i entrevistes que tracten de diversos temes relacionats amb la participació. Així, és preceptiu conéixer la consciència de la importància del capital natural en el desenvolupament econòmic; les preocupacions pels problemes mediambientals; l’ús de mesures d’estalvi i eficiència energètica; l’ús de tècniques de reciclatge de residus; o la implantació de l’Agenda 21 Local.
III.2. EL CAPITAL CULTURAL
Es coneix per capital cultural la capacitat d’adaptació de les poblacions humanes, que els permet enfrontar-se a l’entorn natural i modificar-lo (Rao, 1998). És vital que aquells que prenen les decisions, tant de caràcter públic com privat, siguen conscients del valor de la cultura, perquè pot exercir un paper destacat per a donar resposta creativa a qüestions socials i econòmiques (Consell d’Europa, 1999). Thorsby (2001) subratlla que el capital cultural, tant el tangible com l’intangible, contribueix activament als processos de desenvolupament, de manera que adquireix un valor semblant al capital natural. És fonamental no desatendre el capital cultural, perquè té una relació estreta amb el sistema productiu.
Relació amb el sistema productiu
L’eficàcia del funcionament d’un sistema productiu està condicionada pel grau de cohesió sociocultural, però, sobretot, pel grau de consciència present en el sistema local (Sforzi, 1999). La relació entre cultura i les economies locals s’estableix mitjançant la promoció de valors compartits que condicionen les formes en què s’assumeixen els processos econòmics. Sobreïxen les actituds proclius a l’esforç en el treball, l’existència d’una ètica orientada a l’èxit, la valoració de la figura de l’empresari, l’agilitat en la presa de decisions, les conductes col·lectives més creatives i innovadores, i els comportaments més flexibles i adaptats als canvis.
III.3. EL CAPITAL HUMÀ: ELS RECURSOS HUMANS
Tradicionalment, els recursos humans s’identifiquen amb una identitat intensa que promoga identificar i fer valer els recursos endògens. La comunitat ha d’exercir un rol protagonista en els processos de desenvolupament, impulsats a escala local. Per exemple, el compromís polític, la solidaritat, la intel·ligència, el risc o la imaginació dels agents locals.
El desenvolupament comporta un aspecte individual o personal i una dimensió col·lectiva. El capital humà ha de ser l’encarregat de mobilitzar el potencial endogen en benefici propi. En aquest sentit, són necessàries la conscienciació, la formació i l’amplificació de les capacitats.
És recomanable l’ús tant de les qualificacions manuals com de les intel·lectuals de la població, bé siguen els coneixements tradicionals o els moderns, en relació amb el reconeixement, la valoració i la mobilització del potencial endogen. Pel que fa al desenvolupament territorial integrat, cal una formació adequada dels recursos humans, en especial amb la detecció dels seus recursos i el seu ús.
III.4. EL CAPITAL SOCIAL
Es tracta d’analitzar com interactuen les forces socials amb els processos econòmics. El capital social ha de ser entés com a capacitat organitzativa i aptitud social per al desenvolupament, que determina l’habilitat i la facilitat de la població per a treballar en comú. Es tracta d’una versió avançada del capital humà, perquè l’element distintiu és el caràcter relacional, atés que només s’identifiquen quan es comparteix. Segons Woldcook (1998), el capital social està relacionat amb el paper exercit per la societat civil en els comportaments econòmics, i atén el grau de vertebració social, l’existència de normes acceptades per la col·lectivitat, l’eficiència i la credibilitat de les institucions.
De vegades es planteja un risc en l’estructura del govern dels territoris, perquè la falta d’entesa entre les diferents institucions amb competències al territori i la desconnexió entre les actuacions sectorials escomeses per cadascuna, solen constituir-se en inconvenients habituals (Silva, 2004).
III.5. EL CAPITAL TERRITORIAL
El territori no fa exclusivament el paper d’escenari en què es representen els processos socials. D’acord amb les seues característiques i amb les particularitats pròpies de cada sector, l’espai es converteix, al seu torn, en part activa del sistema econòmic (Barrat, 2011).
Com indica Florit (2013), el concepte de patrimoni territorial ha adquirit últimament una notable consideració i impuls. S’expressa en una doble perspectiva. D’una banda, el territori és considerat com a escenari de confluència de béns de distinta naturalesa al llarg de la història. El territori és un mosaic d’espais i elements protegits, articulats físicament i funcionalment a través de diversos eixos de comunicació que els connecten entre si. D’altra banda, el patrimoni territorial pren forma des de l’entesa de l’espai geogràfic com a “lloc”, producte social singular, construcció humana elaborada a partir del substrat físic original a través d’un procés històric, llarg i continu, de transformació i evolució diferenciada i carregada de significats culturals i simbòlics que, en el context del seu marc de vida habitual, són percebuts per la pròpia població (Ortega, 1998).
El territori pot contribuir al desenvolupament, a la seua sostenibilitat econòmica i ambiental, i al benestar i la qualitat de vida dels habitants, mitjançant la distribució geogràfica dels assentaments de població, els usos del sòl, el traçat i els trets de les xarxes que l’articulen, la dotació d’infraestructures i serveis, i les modalitats d’emplaçaments empresarials.
A grans trets, es poden diferenciar diversos recursos territorials, que poden enumerar-se en els termes següents:
En primer lloc, hi ha el grau d’articulació física del territori. Està estretament relacionat amb el sistema relacional i integrat per les infraestructures de transports i comunicacions. L’accessibilitat, interna i externa, així com la vertebració del territori mitjançant les vies de desplaçament de persones, mercaderies o altres variables (per exemple, informació), constitueixen factors fonamentals.
En segon lloc, es té en compte l’existència de serveis i equipaments adequats a les condicions demogràfiques i econòmiques.
En tercer lloc, destaquen la distribució dels usos del sòl i l’adequació d’aquests usos a les característiques i les dinàmiques naturals i territorials. En aquest sentit, cal apuntar la importància de la relació amb la qualitat ambiental i paisatgística amb els possibles riscos de la naturalesa (lliscaments de terres, inundacions, etc.). S’ha de conéixer la planificació urbanística i territorial, i la incorporació dels diagnòstics dels possibles riscos naturals.
Finalment, cal remarcar la presència de sòl degudament equipat quant a infraestructures tant bàsiques com tecnològiques, dotat d’una àmplia gamma de serveis i amb una alta qualitat arquitectònica, urbanística, ambiental i paisatgística.
Els inventaris. Algunes consideracions d’importància
Després de l’anàlisi integrada del territori, convé confeccionar inventaris, catàlegs o mapes de recursos endògens. A continuació, assenyalem algunes consideracions generals respecte d’això:
1. L’elaboració dels catàlegs (mitjançant fitxes de recursos endògens) ha d’adaptar-se a les característiques particulars de cada àmbit d’intervenció, així com a les necessitats concretes del treball que es desitja dur a terme.
2. L’obtenció d’informació es concep com un procés continu i dinàmic en què ha d’incloure’s, a més, la participació dels actors locals.
3. La quantitat i la qualitat de la informació recopilada té relació amb les possibilitats d’explotar de adequadament les potencialitats del recurs detectat.
CONCLUSIONS I REFLEXIONS FINALS
•El desenvolupament territorial integrat és una conseqüència de la competència entre la globalització i l’escala local. D’ací que s’haja encunyat el terme glocal. És evident que la globalització condiciona, quan no determina, l’esdevenir de les economies locals; i des de l’escala local es poden plantejar alternatives als reptes imposats pels processos de la macroescala territorial.
Convé distingir la forma en què s’articulen els distints àmbits territorials en l’espai global dels fluxos i les xarxes.
•La competitivitat depén entre altres factors del territori. Aquest és generador actiu de recursos específics que poden resultar estratègics per a impulsar-la.
•Els processos d’innovació tenen un caràcter territorial, però no tots els territoris són innovadors. Als territoris es desenvolupen processos d’innovació de caràcter col·lectiu en el quals, junt amb les empreses, participen altres agents, organismes i institucions locals.
•Els territoris innovadors es caracteritzen per l’existència de xarxes tant interempresarials (generadores de més competitivitat) com a socioinstitucionals (creades en l’entorn). Altres processos determinants són la cooperació entre institucions (govern relacional), la concertació social (governabilitat), la inclusió en xarxes externes (integració en l’espai de les xarxes).
•Els actors, empresarials o socioinstitucionals, poden transformar els recursos genèrics en específics, condició que varia segons el territori de referència.
BIBLIOGRAFIA
BARRADO, D.A. (2011): «Recursos territoriales y procesos geográficos: el ejemplo de los recursos turísticos». Estudios Geográficos, LXXII, 270: 35-58.
BRUGUE, C., J. GOMá, J. i SUBIRATS, J. (2002): «Introducción». Subirats, J. (coord.), Redes, territorios y gobierno. Nuevas respuestas locales a los retos de la globalización. Barcelona: UIMP, 5-18.
BRUSCO, S. (1996): «Sistemas globales y sistemas locales». Información Comercial Española, 754: 63-95.
CAMAGNI, M. i GORDILLO, G. (coord.) (2000): Desarrollo social y cambios productivos en el mundo rural europeo contemporáneo. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
CARAVACA, I., GOnZÁLEZ, G. i SILVA, R. (2005): «Innovación, redes, recursos patrimoniales y desarrollo territorial». Eure. XXXI, 94: 5-24.
CASTELLS, M. (1996): The rise of the network society. Oxford: Blackwell.
CONSEJO DE EUROPA (1999): Sueños e identidades. Una aportación al debate sobre cultura y desarrollo en Europa. Barcelona: Interarts.
DUPUY, C. i BURMEISTER, A. (dir.) (2003): Entreprises et territoires. Les nouveaux enjeux de la proximité. París: Les Études de la Documentation Française.
FLORIDO, G. (2013): «El patrimonio territorial en el Plan de Ordenación del Territorio de Andalucía: indefiniciones y dificultades para un conocimiento preciso». Boletín de la AGE. 63: 173-201.
JOHNSTON, R. J. et al. (2000): Diccionario Akal de Geografía Humana. Madrid, Akal.
MAILLAT, D. (1995): «Les millieux innovateurs». Sciences Humaines, 8: 41-42.
MARTÍNEZ, J. i VIDAL, J.M. (1995): Economía mundial. Madrid: McGraw-Hill.
MARTÍNEZ, M.C. (2004): «La capacidad innovadora de las redes de desarrollo regional. El valor añadido de la colaboración, la competitividad y la difusión del conocimiento». Información Comercial Española, 812: 65-69.
MÉNDEZ, R. (2002): «Innovación y desarrollo territorial: algunos debates teóricos recientes». EURE Revista Latinoamericana de Estudios Urbano Regionales, 28, 84: 63-84.
MITCHELL, B. (1979): Geography and Resource Analysis. Londres: Longman.
MOYANO, E. (2002). “El concepto de capital social y su utilidad para el análisis de la dinámica del desarrollo”. Revista de Fomento Social, 56: 35-63
OCDE (2000): Directrices propuestas para recabar e interpretar datos de la innovación tecnológica. Manual Oslo. Mèxic: IPN, CIECAS.
ORTEGA, J. (1998): «El patrimonio territorial: el territorio como recurso cultural y económico». Ciudades: Revista del Instituto de Urbanística de la Universidad de Valladolid, 4: 33-48.
ORTEGA, J. (2004): «La geografía para el siglo XXI». Romero, J. (coord.), Geografía humana. Barcelona: Ariel, 25-53.
REES, J. (1989): «natural Resources, Economy and Society», dins D. Gregory i R. Walford (ed.), Horizons in Human Geography. Londres: MacMillan, pàg. 364-394.
RULLANI, E. (2000): «Local Systems and knowledge production». Disponible en: http://www.oecd.org/tds/LEEDonLInE/issue1/rullani.PDF
SALOM, J. (2003): «Innovación y actores locales en los nuevos espacios económicos: un estado de la cuestión». Boletín de la AGE, 36: 7-30.
SFORZI, F. (1999): «La teoría marshalliana para explicar el desarrollo local», dins Rodríguez, F. (coord.), Manual de desarrollo local. Gijón: Trea, pàg. 13-32.
THORSBY, D. (2001): Economía y cultura. Madrid: Cambridge University Press.
VELTZ, P. (2000): Le Nouveau monde industriel. París: Gallimard.
WOOLCOCK, M. (1998): «Social capital and economic development: Toward a theoretical synthesis and policy framework». Theory and Society, 27: 151-208.
ZAPATA HERNÁNDEZ, V.M. (2007): «Diagnóstico territorial y potencial endógeno», dins GARCÍA RODRÍGUEZ, J.L. i RODRÍGUEZ MARTÍn, J. A. (ed.): Teoría y práctica del desarrollo local en Canarias. Manual para agentes de desarrollo local y rural. Federación Canaria de Desarrollo Rural, Las Palmas de Gran Canaria, pàg. 225-241.
