Читать книгу Els recursos territorials valencians - AA.VV - Страница 8
ОглавлениеEL MEDI NATURAL VALENCIÀ
Ángel Morales Rubio
Departament de Química Analítica. UVEG Emilio Barba Campos Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. UVEG
EL MEDI NATURAL: INDICADORS A ESCALA COMARCAL
Els usos del sòl en un territori marcaran el seu desenvolupament a curt i mitjà termini, i, el que és més important, a llarg termini. Una mala planificació o una planificació convulsiva del territori, dirigida a recollir beneficis a curt termini, poden exhaurir els recursos i trencar l’equilibri d’un desenvolupament sostenible, dins l’actualitat, a aquestes actuacions directes de l’home se superposen els canvis recents en el clima, que provoquen alteracions importants en els ecosistemes, tant terrestres com aquàtics (Moreno 2005). Per això, cal un coneixement tan detallat com siga possible del medi natural, per a poder preveure i intentar evitar o minimitzar aquests impactes.
Un primer pas per a ordenar correctament el territori, aprofitant totes les oportunitats i conservant, alhora, l’estructura, la coherència i la funcionalitat, és conéixer els recursos de què disposa la seua configuració geogràfica. Dins d’aquest objectiu general, aquest capítol se centra en els recursos naturals de la província de València. L’escala espacial de treball ha sigut municipal, encara que la presentació i l’anàlisi dels resultats s’ha realitzat comarcalment, i s’ha descendit només a l’àmbit municipal en aquells casos en què ho hem considerat rellevant.
En aquest treball s’ha definit “recurs” com “aquell element que és utilitzable per una col·lectivitat per a acudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa” (Capítol 1), dins aquest context, en una primera aproximació, hem seleccionat diferents recursos naturals que puguen servir d’indicadors de l’abundància i la distribució de la totalitat de recursos naturals del territori. A més de tindre un valor intrínsec, els recursos naturals suposen un actiu econòmic important, que pot contribuir directament al desenvolupament i a l’equilibri territorial, i també a la creació de noves oportunitats de generació d’ingressos.
Des del punt de vista ecològic, el primer que crida l’atenció és la configuració i la diversitat paisatgística d’un territori, fruit tant de les característiques del medi natural com de l’activitat humana present i passada. D’una part, la utilització del territori amb finalitats productives genera recursos econòmics de forma directa, aspectes que es consideren en altres capítols d’aquesta obra. D’altra, la mateixa configuració del paisatge (quant a la textura, la diversitat, o la “bellesa” per a l’ull humà), pot generar beneficis indirectes com a focus d’atracció residencial i turística. Així, el nostre primer objectiu serà descriure els tipus de paisatge presents a la província de València, localitzar-los al territori i analitzar la seua distribució en l’àmbit comarcal.
Una forma de localitzar espacialment de manera ràpida els recursos naturals d’un territori és veure la situació i l’extensió dels espais protegits. Aquests espais, que poden tindre diferents denominacions, han sigut designats per la rellevància natural en els àmbits local, autonòmic, nacional o internacional; per la qual cosa aquesta qualificació implica un reconeixement explícit als seus valors naturals. Atesos els serveis ecosistèmics (directes i indirectes) que pot generar (Costanza, 2012), la presència d’un espai protegit en un municipi suposa un important recurs. El nostre objectiu en aquest capítol ha sigut localitzar els espais protegits sobre el territori de la província de València i analitzar-ne la distribució comarcalment.
Després d’aquesta visió general que proporcionen els tipus de paisatge i la localització dels espais protegits, ens hem centrat en diferents elements del territori que poden suposar importants recursos naturals: rius i rambles, embassaments, masses forestals i franja litoral.
Piqueras (2012) ressalta la transformació de la costa valenciana a conseqüència del boom urbanístic iniciat en la dècada dels seixanta. Les dunes i les marjals van ser substituïdes massivament per blocs d’apartaments, ports esportius, passejos marítims, dics o xalets en primera línia de platja. Com a conseqüència d’aquesta formigonada desmesurada, actualment tan sols un 38,8% de la superfície del sòl comprés entre els primers 200 metres de franja litoral correspon a un ús natural.
En l’altre extrem, es troba el territori de les comarques interiors valencianes, que presenta un elevat grau de ruralitat, tal com indiquen diferents índexs: nombre d’habitants, evolució demogràfica i envelliment, o superfície forestal, entre altres (Hermosilla, 2014). La dependència de l’aigua en aquest entorn, amb un clima mediterrani d’estius calorosos, amb escasses precipitacions, hiverns freds i amb pluges torrencials a la tardor, ha fet que l’agricultura desenvolupada fóra principalment de secà, si bé a les poblacions al costat dels llits s’ha desenvolupat una agricultura de regadiu. Els rius són poc cabalosos, a excepció del Cabriel i el Xúquer. No obstant això, els episodis de gota freda (molt habituals al nostre territori) i l’orografia muntanyosa en el part alta dels rius de la província de València, ha propiciat la construcció de diferents embassaments. Per un costat, aquests prevenen de les potencials inundacions als mesos de tardor i, per un altre, proporcionen un cabal suficient d’aigua a l’estiu.
Les masses forestals són una de les unitats paisatgístiques més complexes, tant si en considerem l’estructura, la funció o la seua dinàmica. Des d’un punt de vista productiu, les masses forestals han proporcionat i proporcionen multitud de productes i serveis a l’ésser humà, des de fusta, fongs o fruits, fins a un lloc de recer o esplai, dins l’actualitat, la conservació de les masses forestals va més enllà d’aquesta funció productiva i s’enquadra millor en un enfocament multifuncional, bàsic per a mantindre l’equilibri biològic i social del territori (Moreno, 2005), dins el nostre àmbit territorial, els incendis amenacen cada vegada més aquestes masses forestals: com a exemple, podem esmentar les gairebé 50.000 hectàrees cremades en els incendis de Cortes de Pallars i Andilla l’any 2012.
ELS GRANS TIPUS DE PAISATGE
A la província de València s’han identificat 12 tipus de paisatge (Taula 1, Figura 1). La major part del territori valencià (el 56%) està classificat com a agrícola, incloent-hi els usos agroforestals, que cobreixen el paisatge forestal i de muntanya en un 39% de la superfície, mentre que el 5% restant està destinat a usos urbans i periurbans (Figura 2). Dins del paisatge agrícola, un 31% correspon a superfície agroforestal, el 27% a conreus de regadiu, el 26% a conreus de secà, i el 15% restant està classificat com a mixt de secà i regadiu. A això caldria afegir les superfícies (relativament reduïdes) dedicades a l’agricultura en paisatges urbans i periurbans.
Taula 1. Extensió dels diversos tipus de paisatge a la província de València
Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
Figura 2. Distribució dels grans tipus de paisatge a la província de València
Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
Figura 1. Mapa dels tipus de paisatge a las comarques valencianes
Segons la classificació utilitzada, trobem nou categories de paisatge agrícola que, a grans trets, podem agrupar en secà, regadiu i agroforestal, que es reparteixen quasi a parts iguals el territori agrícola. Quant als conreus de regadiu, fonamentalment cítrics i arrossars, un 26% de la superfície de la província es troba a la Ribera Alta i, juntament amb la resta de comarques litorals (la Ribera Baixa, la Safor, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i la Costera), en concentren virtualment la totalitat (99%). Per contra, la comarca de La Plana de Utiel-Requena, amb els conreus vitivinícoles, domina el paisatge de conreus de secà, amb un 55% de la superfície. Amb conreus mixtos, la Vall d’Albaida contribueix en un 20% a la superfície de conreus de secà de la província de València. Entre el territori d’El Valle de Cofrentes-Ayora i los Serranos concentren un 56% de la superfície de paisatge agroforestal, també dominat per matoll i pi blanc. Aquesta superfície arriba al 81% si hi incloem el Camp de Túria i El Rincón de Ademuz, per la qual cosa aquest tipus de paisatge és residual a la resta de comarques.
Un 62% del paisatge silvícola es concentra, repartit gairebé a parts iguals, en les cinc comarques més interiors: la Plana de Utiel-Requena, El Valle de Cofrentes-Ayora, la Canal de Navarrés, La Hoya de Buñol i Los Serranos. No obstant això, és un paisatge poc divers, dominat per matoll (61%) i pi blanc (Pinus halepensis) (39%), fruit de la gran pressió a què ha sigut sotmés durant segles (tala, abancalament, incendis) i, recentment, les repoblacions. Finalment, l’Horta Sud alberga el 49% del paisatge urbà de la província de València. Aquest percentatge arriba al 88% si hi sumem les comarques de l’Horta Nord i València.
En aquest capítol ens hem centrat més en la diversitat del paisatge de les comarques com a recurs. Així doncs, una primera anàlisi és considerar a grans trets quants tipus de paisatge diferents té cada comarca. Considerat així, la Vall d’Albaida amb vuit tipus de paisatge seria la comarca més diversa; seguida de la Ribera Alta, amb set; i el Camp de Morvedre, amb sis (Figura 3). Al contrari, les comarques amb paisatges més homogenis serien la Canal de Navarrés, El Rincón de Ademuz i la Plana de Utiel-Requena, amb només dos tipus diferents de paisatge cada una.
A pesar d’això, podem donar un pas més i considerar no sols els nombre de tipus, sinó l’extensió de cadascun. No és el mateix tindre dos tipus de paisatge i que cadascun ocupe el 50% de la superfície, o que l’un n’ocupe el 90% i l’altre, el 10%, en què el primer cas seria considerat més divers. Per a això hem aplicat l’índex de diversitat de Shannon-Wiener, que té en compte tant el nombre de tipus diferents com la importància (o superfície) relativa (Figura 4). Amb aquesta consideració, la comarca més diversa és la Safor que, amb només 5 tipus diferents, mostraria una major heterogeneïtat paisatgística, dins l’altre extrem, la Canal de Navarrés continuaria sent la comarca més homogènia també des d’aquesta perspectiva, amb el 82% de la superfície dominada per un paisatge forestal.
Un aspecte que ja s’ha comentat més amunt és que alguns tipus de paisatge es troben concentrats en certes comarques, la qual cosa fa que la diversitat dins de cada comarca siga relativament reduïda comparada amb la diversitat general del paisatge en l’àmbit provincial. Per exemple, la província de València, amb 12 tipus de paisatge, té una diversitat de 2,56, mentre que les comarques de la Vall d’Albaida (amb 8 tipus), o la Ribera Alta (amb 7), tenen valors inferiors a 1,4. Fins i tot, la Safor que és la més diversa només arriba a 1,46. També és indicatiu de l’heterogeneïtat entre comarques el baix valor de la diversitat mitjana comarcal, que se situa en un valor de 0,98, en comparació del valor global de 2,56.
Figura 3. Tipus de paisatge diferents en cadascuna de les comarques de la província de València
Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
Figura 4. Diversitat del paisatge (índex de Shannon-Wiener) en les diferents comarques de la província de València
Font: Adaptat d’Hermosilla, J. (dir.) (2012): Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje
ESPAIS PROTEGITS
En aquest treball hem considerat tant espais protegits per la legislació valenciana (Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, d’Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana), com europea (Directiva 92/43/CE sobre Conservació d’Hàbitats Naturals i la Flora i Fauna Silvestres, i Directiva 2009/147/ CE relativa a la conservació de les aus silvestres). Entre les figures de protecció regionals, hem seleccionat les següents: parc natural, paratge natural municipal i paisatges protegits. S’han exclòs altres figures regionals, com les microreserves de flora o els paratges naturals. D’una part, bé per la petita extensió per a l’escala a què treballem (per exemple, menys de 20 hectàrees per a les microreserves); d’altra, bé perquè no hi ha cap espai amb aquesta denominació a la província de València. Pel que fa a la legislació europea, s’hi han inclòs els espais que componen la Xarxa Natura 2000: llocs d’importància comunitària (LIC) i zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA). La província de València no té cap parc nacional.
Cal esmentar que algunes figures de protecció coincideixen en l’espai amb altres o en formen part, per la qual cosa la superfície total protegida no és la suma de la superfície coberta per cada una de les figures de protecció considerades, dins conjunt, la superfície protegida per una figura o altra a la província de València suma 455.830 hectàrees, o un 42% del territori (Taula 2, Figura 5).
La comarca de Los Serranos és, amb escreix, la que disposa de major superfície protegida, amb 104.282 hectàrees, seguida de El Valle de Cofrentes-Ayora, La Plana de Utiel-Requena i la Canal de Navarrés, totes amb més de 50.000 hectàrees protegides (Figura 6), dins l’altre extrem, València, el Camp de Morvedre, l’Horta Sud i l’Horta Nord són les comarques que tenen menys superfície protegida, totes per sota de les 6.000 hectàrees (Figura 1). Vist d’una altra manera, les quatre comarques més interiors, que suposen un 36% del territori provincial, engloben un 65% de l’espai protegit valencià, un 43% d’aquest acollit a la figura de parc natural, dins una superfície semblant (36% del territori), les comarques de l’Horta Nord, l’Horta Sud, el Camp de Morvedre, València, la Costera, la Safor, el Camp de Túria, la Ribera Baixa i la Ribera Alta només alberguen un 18% del seu territori protegit. Destaca, doncs, la falta de protecció en ecosistemes litorals, dins gran part, com hem vist en l’apartat anterior, perquè la major part del sòl ja s’utilitza per a activitats agrícoles, industrials o de serveis i resulta difícil revertir aquesta situació.
Des d’un altre punt de vista, considerant el percentatge de territori protegit en cada comarca, el resultat és semblant: les comarques que tenen major superfície protegida tenen també, aproximadament, més percentatge de la seua superfície protegida. Potser la comarca que més s’allunya d’aquest patró és València, que té un 43% de la superfície protegida, fonamentalment pel fet d’incloure el Parc Natural de l’Albufera. Les tres comarques amb major percentatge de territori protegit són la Canal de Navarrés (82%), Los Serranos (71%) i El Valle de Cofrentes-Ayora (62%).
Taula 2. Superfície en hectàrees dels diferents tipus d’espais protegits per comarca (I)
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Taula 2. Superfície en hectàrees dels diferents tipus d’espais protegits per comarca (II)
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Figura 5A. Mapa dels espais protegits a la província de València. Parcs Naturals, Paratges Naturals Municipals i Paisatges Protegits
Figura 5B. Mapa dels espais protegits a la província de València. Xarxa Natura 2000: LIC i ZEPA
Figura 6. Superfície total protegida en cada comarca
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Parcs naturals
Segons la Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, els parcs naturals són àrees naturals que, per raó de la representativitat dels seus ecosistemes o la singularitat de la flora, la fauna, o de les formacions geomorfològiques, o bé per la bellesa dels paisatges, posseeixen uns valors ecològics, científics, educatius, culturals o estètics, la conservació dels quals mereix una atenció preferent i es consideren adequats per a la integració en xarxes nacionals o internacionals d’espais protegits. S’hi poden dur a terme activitats tradicionals agrícoles, ramaderes i silvícoles, així com la visita i el gaudi, amb les limitacions necessàries per tal de garantir la protecció i les activitats pròpies de la gestió de l’espai protegit.
La província de València alberga, totalment o parcialment, 8 parcs naturals, que cobreixen un total de 89.706 hectàrees en 12 de les comarques (Figura 5A). Els parcs de la Serra de Mariola i la Marjal de Pego-Oliva són compartits amb la província d’Alacant, on tenen la major superfície, mentre que el de la Serra de la Calderona s’estén també a la província de Castelló, on té aproximadament un 25% de l’extensió. El parc de major extensió és el de les Hoces del Cabriel, amb 31.470 hectàrees, mentre que el més menut és el de la Marjal de Pego-Oliva, amb només 533 hectàrees a la província de València (Figura 7).
La comarca de La Plana de Utiel-Requena és de molt la que disposa d’una major superfície conservada amb la figura de parc natural, amb una mica més de 35.000 hectàrees, la majoria corresponents al Parc Natural de les Hoces del Cabriel (Figura 8), dins l’altre extrem, la Ribera Alta disposa de poc més de 200 hectàrees, corresponents a part del Parc Natural de l’Albufera (Figura 8). Altres comarques (El Valle de Cofrentes-Ayora, la Canal de Navarrés, la Costera, La Hoya de Buñol) no disposen de superfície assignada a parcs naturals.
Figura 7. Superfície dels parcs naturals a la província de València en hectàrees. Per als que es comparteixen amb altres províncies (com ara, la Serra Calderona o la Marjal de Pego-Oliva), només s’inclou la superfície corresponent a la província de València
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Figura 8. Superfície de cada comarca inclosa en els parcs naturals en hectàrees
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
El més habitual és que les comarques que tenen algun parc, només que en tinguen un. D’una part, les excepcions són La Plana de Utiel-Requena que, a més del Parc Natural de Las Hoces del Cabriel, comparteix el Parc Natural de Chera-Sot de Chera amb la comarca de Los Serranos. D’altra, la forma lineal del Parc Natural del Turia fa que travesse quatre comarques, en tres de les quals hi ha un altre parc natural (l’Albufera a l’Horta Sud, la Serra de la Calderona al Camp de Túria, i el ja esmentat de Chera-Sot de Chera als Serrans).
Paratges naturals municipals
La Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, faculta els ajuntaments per a proposar la declaració com a paratges naturals municipals (PNM) aquelles zones que presenten valors naturals especials d’interés local que en requerisquen la protecció, la conservació i la millora, dins els esmentats paratges només s’admeten els usos i les activitats compatibles amb les finalitats que van motivar la seua declaració, i se n’exclou la utilització urbanística dels terrenys.
En l’actualitat, hi ha declarats 35 paratges naturals municipals a la província de València, distribuïts en 33 municipis de 13 comarques (Figura 5A). La majoria d’aquests municipis té un paratge natural municipal. Les excepcions són Llombai i Énguera, que disposen de tres paratges naturals municipals cadascun. D’altra banda, hi ha dos paratges naturals municipals intermunicipals: el Paratge Natural Municipal de les Penyes Albes (entre Montitxelvo i Terrateig) i el Paratge Natural Municipal del Surar (entre Llutxent i Pinet). El Valle de Cofrentes-Ayora, València i el Camp de Morvedre no tenen declarat cap paratge natural municipal als seus municipis. Els paratges oscil·len en superfície entre poc més d’una hectàrea de La Cabrentà, a Estubeny, i 5.738 hectàrees de la Serra de Chiva.
Pel nombre de paratges declarats, destaquen la Vall d’Albaida (amb 7), i la Ribera Alta i la Costera (amb 5 paratges naturals municipals cadascuna). La Hoya de Buñol, la Canal de Navarrés i Los Serranos tenen tres paratges naturals municipals cadascun; el Camp de Túria i la Ribera Baixa, dos; i la resta de comarques, un. La Hoya de Buñol és la comarca que disposa de major superfície de paratges naturals municipals a la província de València, amb 6.181 hectàrees. Per contra, l’Horta Nord és la que té una menor superfície, amb només 49 hectàrees (Figura 9). Per municipis, són Chiva (5.738 hectàrees), Ontinyent (2.865 hectàrees) i Llombai (2.256 hectàrees) els que més superfície tenen dedicada a paratges naturals municipals.
Figura 9. Superfície de cada comarca inclosa en els paratges naturals municipals en hectàrees
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
La Generalitat Valenciana ha classificat en diverses categories aquests paratges naturals municipals segons el tipus d’ambient o el motiu de la declaració (http://www.cma.Gva.es/web/valencia_con_puntos.swf). La majoria, que en són 19, corresponen a les denominades “Serres prelitorals”, incloem ací el Paratge Natural Municipal dels Cinc Germans, de Canals, no inclòs en la classificació de la Generalitat. Set més estan classificats com a “Paratges fluvials”, tres com a “Enclavaments singulars”, tres més com a “Natura-Cultura”, dos com a “Boscos d’interior”, i un (el Paratge Natural Municipal de La Murta i la Casella, a Carcaixent) com a “Paisatge màgic”.
Paisatges Protegits
La Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana defineix els paisatges protegits com a espais, tant naturals com transformats, mereixedors d’una protecció especial; bé com a exemples significatius d’una relació harmoniosa entre l’ésser humà i el medi natural, o bé pels especials valors estètics o culturals. Aquesta llei especifica que el règim de protecció d’aquests paisatges estarà dirigit expressament a la conservació de les relacions i els processos, tant naturals com socioeconòmics, que han contribuït a formar-los i en fan possible la pervivència, dins la utilització d’aquests espais es compatibilitzarà el desenvolupament de les activitats rurals tradicionals amb l’ús social a través de l’estudi, l’ensenyament i el gaudi ordenat dels seus valors.
La província de València té dos paisatges protegits amb un total de 5.403 hectàrees (Figura 5A). D’una banda, el paisatge protegit del Serpis, que comprén el riu Serpis i el seu entorn des d’Alcoi fins a la seua desembocadura a Gandia, té la major part de la superfície a la província d’Alacant. Mentre, a la província de València està enquadrat a la comarca de la Safor, on ocupa 3.285 hectàrees. A la província de València inclou superfície d’onze municipis, però és Villalonga (amb 2.810 hectàrees) la població que hi realitza la principal aportació.
D’una altra, al sud del paisatge anterior, el Paisatge Protegit de l’Ombria del Benicadell, amb 2.118 hectàrees, discorre per la vessant nord de la Serra de Benicadell, a la comarca de la Vall d’Albaida, que serveix de límit natural entre València i Alacant. La superfície es troba repartida entre deu municipis, que contribueixen entre 69 hectàrees (Bufali) i 423 hectàrees (Beniatjar). També és paisatge protegit el costat sud, la Solana del Benicadell, ja a la comarca del Comtat, a Alacant.
Llocs d’Importància Comunitària (LIC)
Els Llocs d’Importància Comunitària (LIC) són una figura de protecció recollida en la Directiva 92/43/CE sobre Conservació d’Hàbitats Naturals i la Flora i Fauna Silvestres (Directiva Hàbitats), transposició al Dret espanyol en el RD 1997/1995, de 7 de desembre. Són espais seleccionats per la presència d’hàbitats i espècies prioritaris des del punt de vista de la conservació. Per a delimitar-los, es tenen en compte tant criteris ecològics com socioeconòmics.
La província de València té 46 llocs d’importància comunitària (LIC), que cobreixen un total de 286.782 hectàrees en 142 municipis de les 16 comarques (Figura 5B). Amb escreix, el més extens és el de la Muela de Cortes i el Caroig, amb més de 60.000 hectàrees (Figura 10); i el més modest, excloent-ne coves, avencs i túnels, el de la Serra del Castell de Xàtiva, amb poc mas de 3 hectàrees.
Figura 10. Els deu Llocs d’Importància Comunitària (LIC) de la província de València amb més de 10.000 hectàrees
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
El Valle de Cofrentes-Ayora és la comarca que té una major extensió de d’importància comunitària (LIC), ja que acull alguns dels llocs de major superfície (la Muela de Cortes i el Caroig, Sierra de Martés i serra d’El Ave, Valle de Ayora i Sierra del Boquerón) (Figura 11), dins l’altre extrem, l’Horta Nord, amb una mica més de 34 hectàrees, corresponents a la Marjal dels Moros, és la comarca amb una menor superfície de llocs d’importància comunitària (LIC) (Figura 11).
Figura 11. Superfície de cada comarca inclosa en Llocs d’Importància Comunitària (LIC) en hectàrees
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)
Les aus han sigut pioneres en molts aspectes relacionats amb la conservació, dins l’àmbit europeu, l’anomenada “Directiva Aus”(79/709/CEE) data de fa més de 40 anys. Va ser recollida en la “Directiva Hàbitats”(92/43/CE), esmentada més amunt i, després de diverses modificacions, ha sigut recentment codificada (Directiva 2009/147/CE, de 30 de novembre del 2009, relativa a la conservació de les aus silvestres), dins aquesta directiva, s’insta els estats membres a assegurar la protecció eficaç de totes les aus que viuen en estat salvatge, mitjançant la protecció, la conservació, la restauració i la creació dels hàbitats necessaris perquè les poblacions hi puguen persistir al llarg del temps.
La província de València conté 15 zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), que cobreixen un total de 356.013 hectàrees, i que s’estenen per totes les comarques (Figura 5B). Les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) de la Sierra de Martés-Muela de Cortes (amb quasi 141.000 hectàrees) i la de l’Alto Turia i la Sierra del Negrete (amb una mica més de 100.000 hectàrees) són amb molt les més extenses (Taula 3).
Taula 3. Zones d’Especial Protecció Protecció per a les Aus (ZEPA) de la província de València, amb les comarques on es troben i l’extensió
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Per comarques, Los Serranos és la que disposa d’una major superfície de zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) (més de 80.000 hectàrees), atés que inclou la major part de la zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) de l’Alto Turia i la Sierra del Negrete (Figura 12). També destaquen les comarques d’El Valle de Cofrentes-Ayora, La Plana de Utiel-Requena i la Canal de Navarrés, amb aproximadament 50.000 hectàrees de zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), cada una.
Figura 12. Superfície de cada comarca inclosa en les Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), en hectàrees
Fuente: Elaboración propia a partir de MAGRAMA
Els espais protegits com a recurs
L’anàlisi presentada ací és òbviament un primer pas molt preliminar per a poder arribar a extraure conclusions sobre el valor dels espais protegits com a recurs. Com hem indicat al principi del capítol, la mera designació d’una zona com a protegida hauria de suposar un reconeixement dels seus valors naturals. Podem assumir que això ocorre quan parlem de llocs d’importància comunitària (LIC) o zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), atés que tenen un reconeixement internacional, però no és necessàriament així amb les figures regionals o municipals, ja que en la seua designació poden prevaler interessos diferents dels de la conservació (Prato i Fagre 2005), la qual cosa pot suposar que àrees que ho meresquen des d’un punt de vista estrictament biològic o geològic no aconseguisquen el reconeixement en l’àmbit regional, dins una anàlisi nacional recent sobre les espècies de vertebrats terrestres, López-López et al. (2011) conclouen que només el 5% de les àrees d’interés per a aquestes espècies estan protegides actualment.
Un altre aspecte que cal tindre en compte és el grau de “protecció” que realment té un espai protegit. D’una banda, se sap que la fragmentació dels ecosistemes és una de les causes principals d’extinció i pocs espais protegits tenen una superfície suficient per a mantindre poblacions viables de moltes espècies. És per això que és indispensable la creació de xarxes o sistemes de conservació ben coordinats i espacialment estructurats, almenys en una escala regional. L’anàlisi de la connectivitat espacial dels diferents espais escapa a aquest treball, però és evident l’aïllament de molts espais protegits, que es troben envoltats d’un hàbitat hostil per a la major part d’espècies presents. D’altra banda, pocs espais protegits, per no dirne cap, són “autosuficients”. És a dir, poden mantindre l’estructura, la funció i la dinàmica sense intervenció de l’ésser humà –allò que s’entén per “gestió”. Avui dia, en un context d’un món ràpidament canviant, tant per canvis en el clima com per la rapidesa i l’impacte de les accions humanes, és necessària una gestió adaptativa (no reactiva). Aquesta implica el seguiment i l’avaluació de les accions de conservació, per tal de corregir ràpidament errors o per ajustar-se als canvis ambientals (Gómez-Limón, 2008). Aquesta gestió adaptativa és inexistent l’entorn territorial en què ens trobem.
Sembla una bona xifra el fet que el 42% del territori de la província de València es trobe “protegit”. No obstant això, la realitat és que bàsicament es tracta d’una protecció “de paper”; per tal com en la major part no es realitza cap tipus de gestió. Fins i tot, les figures més emblemàtiques, com són els parcs naturals, es troben avui dia sota mínims de personal i sense uns objectius clars. Amb tot això, el panorama és descoratjador. Almenys, consola una mica que la legislació siga cada vegada més favorable a la conservació de la naturalesa, per la qual cosa si un espai està protegit, és més difícil que s’hi puguen realitzar intervencions que danyen els seus ecosistemes o les seues espècies.
Des del prisma del capítol present, centrat en els recursos, és previsible que, si continua la situació actual, aquests es vagen deteriorant. Tan bon punt un espai està designat amb alguna figura de protecció (per exemple, una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA)), té una inèrcia i pot portar temps perquè oficialment deixe de considerar-se així, a pesar que els valors que van portar a la seua designació es vagen deteriorant.
RIUS, RAMBLES I EMBASSAMENTS
Rius i rambles
Tots els rius de la província de València pertanyen a la demarcació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que comprén un espai molt més gran que, a més, inclou territori de les províncies d’Albacete, Alacant, Castelló, Conca, Terol, i una reduïda part de Tarragona, dins la Figura 13 es mostren els rius, les rambles i els embassaments de la conca hidrogràfica completa.
Per a donar una visió general de l’espai que recorren rius, rierols, rambles o barrancs, sembla molt més coherent fer-ho des del punt de vista de la conca hidrogràfica. Tot i així, en el capítol present es descriurà únicament la part que recorre el territori de la província de València.
Amb una gran diferència, els rius més llargs a la província de València són el Magre (155 km), el Túria (131 km), el Xúquer (105 km) i el Cabriel (101 km). Els segueixen a prou distància els rius Cànyoles (56 km), Reconque (51 km) i Tuéjar (49 km). A la Taula 4 es mostra la longitud dels diferents rius, rierols i rambles de la província de València i les distàncies parcials en els diferents sistemes d’explotació.
Figura 13. Mapa dels rius, rambles y embassaments de la Cuenca Hidrográfica del Júcar
Taula 4. Longitud i distàncies parcials en quilòmetres (km) de rius, rierols i rambles de la província de València, i distàncies parcials en els diferents sistemes d’explotació
Font: Elaboració pròpia a partir de Confederació Hidrogràfica del Xúquer
No obstant això, la longitud no és reflex dels cabals. Així, el riu Magre manté uns cabals testimonials i, en la major part del recorregut, pràcticament només discorre aigua en episodis de tempestats. A més, com a conseqüència de l’ocupació agrícola de les aigües o de la regulació pels embassaments, dins d’un mateix riu el cabal varia considerablement depenent del lloc on es pren la lectura, dins la Taula 5 es resumeixen els valors mitjans dels cabals (m3/s) en diferents punts dels rius Túria, Xúquer, Cabriel i Magre en l’interval temporal del maig del 2013 al maig del 2014.
Taula 5: Cabals mitjans en l’interval entre maig de 2013 i maig de 2014 (m3/s)
*SD: Desviació estàndard de 365 valors
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer
Quant a la superfície de les conques, aquesta és reflex del nombre d’elements que les componen: rius, rierols, barrancs i rambles. Així, les dues més importants són la conca del Xúquer, que, amb 25 elements, comprén una superfície de 6.386 Km2; i la conca del Túria que, amb 13 elements, cobreix una superfície de 2.644 Km2. Segueixen en importància, a distància, les conques dels rius Serpis (226 km2), Palància (145 km2), Xeraco (96 km2), Vinalopó (77 km2) i Beniopa (49 km2). Fins i tot, algunes rambles i barrancs, com el barranc del Poio (430 km2) o la rambla del Carraixet (303 km2), en les quals tan sols discorre aigua en episodis de pluja, posseeixen una superfície superior als darrers rius esmentats.
Relacionant la superfície que comprenen les diferents subconques hidrogràfiques de la província de València (Figura 14), amb els quilòmetres lineals de tots els elements existents en cadascuna, es poden diferenciar clarament dos tipus. Els rius Túria i Xúquer, el barranc del Poio i la rambla del Carraixet comprenen, per cada quilòmetre lineal, una superfície de 8,1 km2, 8,0, km2,7,7 km2 i 7,6 km2, respectivament. L’altre conjunt agrupa els rius Beniopa, Xeraco, Palància i Serpis, als quals per cada quilòmetre lineal els correspon una relació de 5,5 km2, 4,6 km2, 4,3 km2 i 4,2 km2, respectivament. Finalment, a la costa, una part important de superfície aboca directament al mar: són els denominats sistemes interfluvials.
Embassaments
Els grans rius de València, el Xúquer i el Túria, s’incorporen a la província pels sistemes muntanyosos de l’oest i nord-oest, respectivament, dins tots dos casos, els rius serpentegen a través de gorges i estrets, la qual cosa ha fet possible la construcció de diferents embassaments en el seu recorregut abans de l’arribada a les amples valls del final de trajecte. Quatre grans embassaments, amb capacitat superior a 100 hectòmetres cúbics (hm3), són presents a la província de València. A pesar d’això, l’embassament de Contreras, que és el més gran en superfície i en volum possible màxim d’aigua emmagatzemada, i controla el riu Cabriel a l’entrada de la província de València, emmagatzema la major part de l’aigua en territori de conca.
En la Taula 6 es recullen les dades més significatives dels 11 embassaments que estan en funcionament en l’actualitat en la província de València. Comprenen una superfície de 7.160 hectàrees i tenen una capacitat màxima d’emmagatzemament d’aigua de 1.904 hm3. També s’hi indiquen els usos permesos en els diferents embassaments: abastiment, reg, electricitat, industrial o recreatiu.
És habitual que l’aigua acumulada als embassaments de la província de València es trobe, en conjunt, molt per sota de la seua capacitat màxima d’aquests, i aquest any de sequera no és una excepció. Dels 1.904 Hm3 de capacitat màxima dels embassaments, a 31 de maig del 2014, tan sols 738 hm3 estan emmagatzemats: un 38,8% del total. Aquesta mancança d’aigua als embassaments, més accentuada a finals dels mesos d’estiu, serveix com a amortidor dels episodis de gota freda atés que són capaços d’emmagatzemar un volum important d’aigua que, altrament, incrementaria els danys aigües avall dels embassaments. No obstant això, si plou torrencialment aigües avall del tancament dels embassaments, atesa la gran superfície d’algunes subconques, les inundacions no sempre es poden evitar.
Figura 14. Superfície de les subconques hidrogràfiques en la província de València
Taula 6. Embassaments de la província de València
Fuente: Elaboración propia a partir de www.embalses.net
A més, no s’ha d’oblidar que els rius necessiten un cabal ecològic per al manteniment de la biodiversitat. Per tant, l’aigua emmagatzemada als embassaments no s’hi pot guardar indefinidament per a l’ús exclusiu de la gran demanda agrícola i urbana. S’han de compatibilitzar els diferents usos: agrícola, urbà i ecològic; si bé en les temporades llargues d’escassetat sorgeixen conflictes entre els diferents usuaris, o entre el mateix tipus d’usuaris, però de diferents territoris. Aquesta explotació dels recursos hídrics superficials no és suficient i, com a conseqüència, ha sigut necessari l’ús de les aigües subterrànies per a satisfer totes les necessitats. La sobreexplotació d’aquests aqüífers ha donat lloc a problemes de difícil solució, com la intrusió marina a les zones costaneres, la disminució del nivell freàtic de les aigües o la contaminació per nitrats a les zones d’agricultura intensiva.
Un altre aspecte que cal tindre en compte és l’efecte acumulatiu de la confluència de diversos factors. Els incendis descomunals, quant a extensió i a temperatures assolides, que arrasen la superfície forestal i que deixen el sòl indefens davant l’erosió del vent i les pluges torrencials tan pròpies de la nostra terra, afavoreixen la desertificació que pateix el territori valencià. Aquesta major erosió del sòl podria suposar un benefici aigües avall, ja que proporciona una major sedimentació a les platges i evita així que es perden. Tot i això, la construcció de preses en els trams mitjans dels rius ha disminuït l’aportació de sediments a la costa, els sediments s’acumulen als embassaments que s’interposen en el seu camí fins al mar i, com a conseqüència, el rebliment es va produint a poc a poc. És a dir, la capacitat real dels embassaments és menor al volum teòric d’aigua que poden embassar.
En un futur pròxim aquests efectes no desitjats es veuran incrementats pel canvi climàtic, pel qual la concentració de les pluges en períodes més curts implicarà un augment de l’escolament i un menor recobriment vegetal. D’altra banda, es preveu que els recursos hídrics experimentaran disminucions importants al llarg del segle XXI, des d’un 5%-14% el 2030, passant per una reducció dels recursos hídrics del 17% com mitjana de la península el 2060, fins a un 20%-22% per a final de segle (Moreno, 2005).
MASSES FORESTALS
La província de València disposa de 581.938 hectàrees de superfície d’ús forestal (Figura 15). Per comarques, destaquen Los Serranos, La Plana de Utiel-Requena i El Valle de Cofrentes-Ayora, amb més de 85.000 hectàrees cada una; i la Canal de Navarrés i La Hoya de Buñol, amb quasi 60.000 hectàrees cadascuna (Figura 16). Les que tenen menys sòl forestal (entre 380 i 2.000 hectàrees) són la Ribera Baixa, València, l’Horta Nord i l’Horta Sud.
De la superfície d’ús forestal, només un poc més de la meitat (61%) és arbrada, encara que la distribució per comarques és desigual. Així, les comarques de La Plana de Utiel-Requena, Los Serranos, El Valle de Cofrentes-Ayora i el Camp de Morvedre presenten més del 70% de la superfície forestal arbrada, mentre que l’Horta Nord, l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa tenen més del 70% de la superfície forestal desarbrada.
Figura 15. Mapa de las mases forestals a les comarques valencianes
Figura 16. Superfície forestal d’arbrat i desarbrat a les diferents comarques de la província de València
Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa Forestal de España a escala 1:50.000 (2006)
De les 350.501 hectàrees de superfície arbrada, un 75% correspon a formacions de pi blanc. El 25% restant es reparteix entre els altres 24 tipus de formacions arbòries identificades a la província de València (Taula 7). Únicament altres 5 tipus de formació superen l’1% de la superfície arbrada: mescla de coníferes autòctones (7%), mescla de coníferes i de frondoses autòctones (5%), alzinars (3%), pinedes de pinassa (Pinus nigra) (3%), i de pi roig (Pinus pinastre) (2%).
Parlant de recursos en general, també representen béns importants aquelles formacions que, per la raresa, poden suposar un atractiu per a la zona. Així doncs, podem destacar algunes formacions de matolls arborescents mediterranis, com ullastrars (Olea sylvestris), arboçars (Arbutus unedo) i ginebrars (Juniperus spp), que si bé en total a penes arriben a l’1% de la superfície forestal arbrada, imprimeixen un elevat interés botànic a les zones que ocupen. Els pocs ullastrars que trobem a València es troben dispersos a Xàtiva (la Costera), Salem (la Vall d’Albaida) i, també, Cortes de Pallars (El Valle de Cofrentes-Ayora) que, amb 26 hectàrees, és el de major extensió. Els arboçars són també molt escassos i de superfície reduïda: en trobem un a Domeño (Los Serranos), amb 10 hectàrees d’extensió, i un altre a Moixent (la Costera), amb 33 hectàrees. Els ginebrars cobreixen una major superfície (3.295 hectàrees), podem localitzar-los en quasi totes les comarques, encara que quasi sempre amb una superfície reduïda. Podem trobar ginebrars entre 100 i 200 hectàrees d’extensió a Domeño (Los Serranos), Villargordo del Cabriel (La Plana de Utiel-Requena), Montesa (la Costera), la Puebla de San Miguel (El Rincón de Ademuz), Loriguilla (el Camp de Túria), la Quesa (La Canal de Navarrés), i Ayora (El Valle de Cofrentes-Ayora), el més gran (352 hi hectàrees) es troba a Yátova (La Hoya de Buñol).
Taula 7. Tipus de formacions arbrades de la província de València i el percentatge de cadascuna
Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa Forestal de España a escala 1:50.000 (2006)
Quant a formacions arbòries, cal destacar les suredes (Quercus súber) de la Serra d’Espadà, als termes de Serra i Gàtova (el Camp de Túria), que cobreixen 160 hectàrees i donen una personalitat especial a aquesta zona, lligada a l’explotació sostenible del suro. Les pinedes de pi pinyoner (Pinus pinea) són també escassos i d’extensió reduïda. La majoria es troben a El Valle de Cofrentes-Ayora i a La Plana de Utiel-Requena, encara que la de major extensió (26 hectàrees) es localitza a Alzira (la Ribera Alta). Són igualment poc abundants els boscos mixtos de frondoses mediterrànies. Només els d’Alzira (la Ribera Alta), Vallanca (El Rincón de Ademuz), i Serra (el Camp de Túria) estan entre les 50 i 100 hectàrees d’extensió, la resta són menors de 30 hectàrees. Són destacables també les pinedes de pi alb (Pinus sylvestris) de Los Serranos i d’El Rincón de Ademuz, que cobreixen en total 790 hectàrees. La resta de formacions arbrades (alzinars (Quercus ilex), savinars, boscos de ribera, boscos mixtos de coníferes i frondoses, etc.) estan prou repartides i són sempre inferiors a 350 hectàrees. Dins d’aquestes, destaquem per l’extensió el bosc mixt de coníferes i frondoses autòctones de Siete Aguas (La Hoya de Buñol), amb 340 hectàrees; l’alzinar d’Alcublas (Los Serranos), amb 299 hectàrees; el savinar alb (Juniperus thurifera) de la Puebla de San Miguel (El Rincón de Ademuz), amb 296 hectàrees; el savinar negral (Juniperus phoenicea) de Tuéjar (Los Serranos), amb 100 hectàrees; i el bosc de ribera de Jalance (El Rincón de Ademuz), amb 90 hectàrees.
LA FRANJA LITORAL
Usos del sòl
En la Figura 17 es presenta el percentatge de la superfície de les comarques litorals de la província de València en funció dels usos del sòl, dins conjunt, l’ús urbà del sòl, juntament amb les infraestructures portuàries, tenen un pes important, amb un 28,0% i 18,5%, respectivament. La resta de la superfície no natural (14,7%) es reparteix en infraestructures viària, ferroviària, conduccions, depuradores o instal·lacions esportives (4,8%), conreus (3%) o industrial (0,7%). Cal destacar la presència d’un 6,1% de sòl denominat mixt, en el qual es mesclen els diferents usos descrits.
Si s’observa la distribució de l’ús del sòl en els 200 primers metres del litoral a les comarques costaneres (el Camp de Morvedre, l’Horta Nord, València, la Ribera Baixa i la Safor), s’hi poden diferenciar preferències heterogènies en l’activitat desenvolupada, que fa que els territoris competisquen entre si (Ortega, 2004), dins general, com es mostra en la Figura 17, en totes aquestes l’ús natural del sòl presenta les majors superfícies: el Camp de Morvedre (44,5%), l’Horta Nord (34,0%), València (34,8%), la Ribera Baixa (43,4%) i la Safor (39,4%). Convé destacar la importància de l’ocupació del sòl per les infraestructures portuàries a les comarques del Camp de Morvedre (36,8%) i de València (39,2%); i la importància del sòl urbà en les altres tres comarques, l’Horta Nord (38,0%), la Ribera Baixa (41,5%) i la Safor (42,5%). Encara que en menor proporció, l’activitat agrícola també és present a l’Horta Nord (6,9%), València (2,9%), la Ribera Baixa (4,0%) i la Safor (2,4%). Finalment, tan sols a l’Horta Nord hi ha una superfície destacable, en els 200 metres inicials de la franja litoral, per a l’activitat industrial (5,7%).
Es pot obtindre informació més detallada dels usos del sòl si es consideren, d’una banda, els municipis costaners individualment i, d’altra banda, la distància des de la costa del territori estudiat, dins la Figura 18, es presenten les dades del percentatge de la superfície dels usos del sòl en cada municipi en quatre intervals de distància de la línia de costa: a) 0-20 metres, b) 0-100 metres, c) 0-200 metres i d) 100-200 metres, dins els primers 20 metres (Figura 18A), la major part dels municipis tenen un ús natural del sòl en un percentatge superior al 95%. Tal com es pot observar en la figura, l’excepció, és clar, són els municipis amb infraestructures portuàries i ports esportius (Alboraia, Canet d’en Berenguer, Gandia, Oliva, Pobla de Farnals, Sagunt i València); si bé, en el cas d’Alboraia, el sòl de Port Saplaya està classificat com a ús urbà.
Figura 17. Usos del sòl en les comarques litorals
A més, si es tenen en compte els 80 metres següents, els usos del sòl canvien significativament (Figura 18B). Únicament Massamagrell i Xeraco mantenen un ús natural superior al 91%; i en l’altre extrem, es troben Albuixec i la Pobla de Farnals amb un 20,5% i 22,7%, respectivament. L’ús natural del sòl de la resta de municipis es pot dividir en tres grans grups, en funció que el percentatge es trobe entre: a) 39% i 45% (Bellreguard, Massalfassar, Miramar, Sagunt, Sueca i València); b) 55% i 60% (Albalat dels Sorells, Alboraia, Meliana, Piles, Puçol i el Puig de Santa Maria) i c) 60% i 70% (Canet d’en Berenguer, Cullera, Daimús, Foios, Gandia, Guardamar de la Safor, Oliva i Tavernes de la Valldigna).
En aquesta franja comença a tindre importància la classificació del sòl l’ús urbà. Només tres municipis tenen un percentatge inferior al 5% (Massamagrell, Sagunt i València); vuit municipis presenten un ús de sòl urbà entre el 5 i el 25% (Albalat dels Sorells, Canet d’en Berenguer, Cullera, Gandia, Meliana, Oliva, Tavernes de la Valldigna i Xeraco); onze municipis tenen una ocupació urbana del sòl entre 26% i 50% (Alboraia, Albuixec, Daimús, Foios, Guardamar de la Safor, Massalfassar, Piles, la Pobla de Farnals, Puçol, el Puig de Santa Maria i Sueca), i, finalment, dos municipis tenen un percentatge d’ús urbà en la franja de 100 metres de la costa superior al 55% (Bellreguard i Miramar).
Si es considera en conjunt la franja de territori de 200 metres des de la costa (Figura 18C), es confirma la pèrdua de sòl d’ús natural enfront de l’ús urbà, dins alguns casos, la superfície urbana respecte a la superfície d’ús natural s’arriba a duplicar (Daimús, Guardamar de la Safor, Piles, Puçol i Sueca), quadruplicar (Bellreguard i Miramar) i fins i tot quintuplicar (la Pobla de Farnals). A més, com pot visualitzar-se en la Figura 18C, es posa de manifest la presència d’altres usos que no són significatius en les franges anteriors.
Un reflex més real dels usos del sòl en aquesta darrera franja en els diferents municipis, es mostra en la Figura 18D. S’hi indiquen els valors del percentatge de superfície d’ús de sòl en els 100 metres següents des de la línia de costa; és a dir, entre els 100 metres i els 200 metres, dins comparar les figures, s’hi poden observar clares diferències d’usos de sòl entre els primers 100 metres (Figura 18B) i els segons 100 metres (Figura 18D).
En aquesta franja interior de 100 metres, han perdut per complet la superfície d’ús natural els municipis d’Albalat dels Sorells, Albuixec, Bellreguard, Foios, Guardamar de la Safor, Meliana, Miramar i La Pobla de Farnals; i en mantenen un percentatge testimonial Piles (0,7%) i Daimús (0,5%). Tan sols Massamagrell continua conservant un ús natural superior al 90%. Molt allunyats, els segueixen Sagunt (46,2%), Cullera (30,2%), Canet d’en Berenguer (28,3%), València (27,5%), Gandia (26,6%), el Puig de Santa Maria (23,7%), Xeraco (18,6%) i Alboraia (15,1%). L’ús natural del sòl de la resta de municipis de la costa de la província de València (Oliva, Sueca, Puçol, Tavernes de la Valldigna i Massalfassar) és inferior al 10%.
Figura 18. Percentatge de la superfície de l’ús del sòl municipal en diferents intervals de distància de la línia de costa. a) 0-20 metres, b) 0-100 metres, c) 0-200 metres i d) 100-200 metres (I)
Font: Elaboració pròpia a partir de SIOSE cedit per © Instituto Geográfico Nacional de España (2005)
Figura 18. Percentatge de la superfície de l’ús del sòl municipal en diferents intervals de distància de la línia de costa. a) 0-20 metres, b) 0-100 metres, c) 0-200 metres i d) 100-200 metres (II)
Font: Elaboració pròpia a partir de SIOSE cedit per © Instituto Geográfico Nacional de España (2005)
Com es mostra en la Figura 18D, predomina clarament la superfície de sòl urbà. Als municipis de Bellreguard, Guardamar de la Safor i la Pobla de Farnals, la superfície està urbanitzada al 100%; seguits de prop per Daimús (99,5%), Puçol (96,7%) i Miramar (93,2%). La resta de municipis es poden dividir en tres grans grups, en funció que el percentatge es trobe entre: a) 80% i 68% (Piles, Canet d’en Berenguer, Sueca, Xeraco i Oliva); b) 53% i 40% (el Puig de Santa Maria, Gandia, Cullera, Alboraia, Tavernes de la Valldigna i Meliana), i c) 20% i 10% (València, Sagunt i Massamagrell). Finalment, els municipis de Foios i Massalfassar, tenen un percentatge de superfície d’ús urbà inferior al 3%; i Albuixec i Albalat dels Sorells no contenen sòl d’ús urbà en aquesta franja de territori.
Cal ressaltar la gran superfície de cultiu de Foios (97,3%), Albalat dels Sorells (64,7%), Meliana (40,8%) i Alboraia (27,0%); i, en menor mesura, dels municipis de Sueca (12,3%), Gandia (11,1%), Xeraco (8,6%), Tavernes de la Valldigna (6,9%), València (4,6%), Cullera (4,4%) i Oliva (0,2%). La resta de municipis no contenen sòl d’ús agrícola en aquesta franja de territori. Quant al sòl d’ús industrial, tan sols destaquen dos municipis: Albuixec (75,2%) i Massalfassar (56,2%). Finalment, les grans infraestructures portuàries existents consumeixen un percentatge important de territori als municipis que les contenen, València (31,9%) i Sagunt (26,0%).
Línia de costa
Indubtablement, l’activitat econòmica desenvolupada a les zones costaneres està relacionada directament amb les platges i l’aspecte lúdic i turístic. A la província de València hi ha empadronades 57 zones de bany, repartides en les 46 platges de les 5 comarques que recorren de nord a sud els 110 km de costa, des del Camp de Morvedre (amb quatre zones de bany), l’Horta Nord (amb onze), València (amb vuit), la Ribera Baixa (amb dèsset) i, finalment, fins a la Safor (amb dèsset).
Quant a la qualitat de les aigües de bany, tan sols dues zones tenen una qualitat de l’aigua no apta per al bany, conseqüència de les diverses eixides directes al mar de les séquies existents entre Massamagrell i el Puig de Santa Maria; a nou zones la qualitat és apta per al bany i a la resta de les zones de bany la qualitat és òptima, dins la Figura 19 i en Taula 8 s’enumeren les platges de bany de la costa valenciana i s’hi exposen algunes dades, com la longitud, l’amplada mitjana o la qualitat de les aigües, entre altres.
Les platges de la costa valenciana són principalment obertes: 32 d’aquestes, que suposen un 69,6%. D’aquestes, n’hi ha quatre que són platges obertes amb camp d’espigons, que se situen entre Puçol i la Pobla de Farnals. Un altre grup de cinc platges, denominades recolzades, són annexes als ports esportius existents a Canet d’en Berenguer, Port Saplaya i el Grau de Gandia i els ports de Sagunt i de València. A Cullera s’agrupen les tres platges denominades encaixades, la cala del far de Cullera, de l’Illa i de Sant Antoni. Totes les platges descrites tenen les arenes daurades i són d’arenes fines, amb grans amb un diàmetre mitjà de partícula (D50) menor a 25 mm i arenes mitjanes (25 mm < D50 < 50 mm). Tan sols n’hi ha una excepció, a la platja del sud de Sagunt, que posseeix una coloració grisenca per ser del tipus de platja denominat d’abocament de cendres. Finalment, l’única zona de costa amb denominació de platja que no té arena és la platja de Massalfassar. Aquesta platja és una escullera de 3 quilòmetres que protegeix l’autopista V21 i que circula paral·lela a la costa a escassos 30 metres de la línia del mar.
Figura 19. Mapa de les platges y zones de bany de la província de València
Taula 8. Platges de bany de la costa valenciana (I)
*NP: No procedeix Font: Elaboración pròpia a partir de MAGRAMA (2007)
Taula 8. Platges de bany de la costa valenciana (II)
Fuente: Elaboración pròpia a partir de MAGRAMA (2007)
Taula 8. Platges de bany de la costa valenciana (III)
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA (2007)
Taula 8. Platges de bany de la costa valenciana (IV)
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA (2007)
Quant a la longitud de les platges, és molt variable. Des de la platja de la cala del far de Cullera amb a penes 180 metres fins a la platja del Saler amb 5230 metres, predominen les platges amb una longitud superior a un quilòmetre. El 43,5% de les platges té una longitud entre 1 km i 2 km, el 23,9 % entre 2 km i 3 km, el 13,0 % entre 3 km i 4 km i dues platges (4,3%) que fan entre 4 k i 5 km, i 3 km i 4 km. De les 46 platges, tan sols cinc tenen una longitud compresa entre 500 i 1000 metres, dins la Figura 20 es representen les amplades màxima, mínima i mitjana de les 46 platges i, com s’hi pot observar, les amplades de les platges també són molt variables, fins i tot dins de la mateixa platja.
Des de la platja més estreta, al delta del Palància, amb una amplada mitjana de només 23 metres, fins a la platja d’Almardà, amb 156 metres d’amplada mitjana, les platges de la província de València en general no són gaire amples. El 74% tenen una amplada mitjana inferior a 100 metres. El 26,1% de les platges té una amplada mitjana menor a 50 metres, el 47,8 % entre 50 m i 100 m, el 23,9 % entre 100 m i 150 m, i tan sols una platja està per damunt dels 150 m. No obstant això, si es té en compte l’amplada màxima en cada platja, sí que es té una quantitat representativa (22 platges (47,8%)), per damunt dels 150 metres d’amplada.
Convé destacar que de les 57 zones de bany, 26 tenen el guardó de “Bandera Blava”, que atorga anualment la Fundació d’Educació Ambiental (FEE). Aquest símbol diferenciador es concedeix a les platges amb: a) alta qualitat costanera i gestió ambiental; a partir dels resultats de les anàlisis oficials de les aigües de bany, la qualitat d’aquestes ha de ser òptima; b) bons serveis i instal·lacions, papereres, neteja de l’arena, vigilància, transports públics, absència d’abocaments al mar a la zona de la platja; c) seguretat i equipament per als usuaris, presència de salvament i socorrisme, i accessibilitat a la platja per a persones amb minusvalideses. És un reconeixement cap aquells municipis que intenten mantindre les platges en unes condicions de gestió (Llei de costes), de neteja (Directiva d’aigües residuals urbanes) i seguretat (Directiva d’aigües de bany) adequades.
Litoral protegit
Com s’ha pogut observar en els apartats anteriors, el litoral de la província de València està considerablement urbanitzat en primera línia de costa. Tot i així, hi ha quatre grans àrees protegides en la franja litoral de 200 metres: a) la Marjal de la Safor amb 10,92 hectàrees, entre Xeraco (96,7%) i Gandia (3,3%); b) les dunes de la Safor, amb una superfície protegida de 64,46 hectàrees, entre els municipis de Cullera (7,0%), Tavernes de la Valldigna (13,8%), Xeraco (11,8%), Gandia (14,7%), Daimús (2,5%), Guardamar de la Safor (1,4%), Piles (4,1%) i Oliva (44,8%); c) la marjal dels Moros amb 67,88 hectàrees protegides entre Puçol (0,3%) i Sagunt (99,7%), i d) l’Albufera amb una superfície protegida de 561,38 hectàrees, entre València (60,4%), Sueca (23,7%) i Cullera (15,9%).
Figura 20. Amplades màxima, mínima i mitjana de la costa valenciana
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA (2007)
En la Figura 21 es mostra la superfície protegida en la franja litoral de 200 metres als diferents municipis costaners. Com calia esperar, la major superfície protegida correspon a aquells municipis que contenen l’Albufera al seu territori: València (330,1 hectàrees), Sueca (133,0 hectàrees) i Cullera (89,3 hectàrees). Aquest darrer té, a més, dues àrees addicionals protegides: les Dunes de la Safor (4,5 hectàrees) i el cap de Cullera (0,2 hectàrees). Respecte a l’extensió de la superfície, les àrees protegides següents corresponen a la Marjal dels Moros a Sagunt (67,6 hectàrees), les dunes de la Safor a Oliva (28,9 hectàrees), la Marjal de la Safor a Xeraco (10,6 hectàrees) i les dunes de La Safor a Gandia (9,46 hectàrees), a Tavernes de la Valldigna (8,9 hectàrees) i a Xeraco (7,6 hectàrees).
A diferència dels aiguamolls, que estan distribuïts entre un nombre reduït de municipis diferents, dos o tres, les Dunes de la Safor comprén el territori de vuit municipis, dins la Figura 22 es representa el percentatge de cadascun sobre l’àrea total protegida.
Figura 21. Superfície protegida (ha) a la franja litoral de 200 m
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Figura 22: Percentatge territorial de les dunes de la Safor
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
El recurs de la franja costanera
El turisme en la costa valenciana és un dels sectors econòmics més importants durant els mesos estivals. Aquesta temporalitat és un inconvenient per als municipis costaners per dos motius: a) en temporada alta l’afluència massiva de visitants, turistes o viatgers desborda la capacitat dels municipis menuts, i aquests han de fer un esforç important per a donar un servei adequat d’allotjament, atenció sanitària, servei de neteja, recollida de fem, manteniment de les platges, etc., i b) en temporada baixa, els comerços, els restaurants, els hotels, etc., veuen reduïts els ingressos i, com a conseqüència, hi ha també una temporalitat laboral.
La despesa major que els municipis han de fer en temporada alta per als serveis de neteja o de transport, o per transportar i tractar els residus adequadament, juntament amb la disminució de l’activitat econòmica en temporada baixa, insta els equips de govern municipal a obtindre ingressos per altres vies. D’altra banda, la percepció generalitzada que es té dels recursos naturals, que “no produeixen benefici”, fa que continue en el pensament de persones sense conscienciació que la solució és la urbanització del sòl. Un exemple no gaire llunyà va ser la proposta desgavellada de personatges sense escrúpols d’urbanitzar part de l’Albufera i construir-hi un port esportiu i que, afortunadament, no va obtindre el vistiplau de l’administració competent. Un altre projecte polèmic que ha aparegut recentment en els mitjans de comunicació és la possible urbanització de la darrera platja verge de Gandia, la platja de l’Auir, on encara es poden observar les estrelles (figura 23).
Figura 23. Platja de l’Auir
Fotografia: Ángel Morales
Com s’ha mostrat al llarg del capítol, queden pocs quilòmetres de platja sense urbanitzar a la província de València i no tots els aiguamolls existents estan protegits. Els aiguamolls són necessaris per a l’equilibri de l’ecosistema. No sols hi donen recer a un nombre important d’espècies d’aus en els processos migratoris, sinó que també impedeixen, o fan disminuir, la salinització dels aqüífers costaners. S’ha de reivindicar la necessitat l’existència dels aiguamolls i de les zones de dunes per al correcte equilibri dels fràgils ecosistemes costaners. Així mateix, el fet que existisquen pot ser un reclam turístic durant tot l’any.
El turisme de sol i platja no és l’únic. S’ha de diversificar cap a un altre tipus de turisme que no depenga únicament del sol i del bon oratge. Als aiguamolls hi ha una diversitat elevada de diferents espècies d’aus, que van canviant en funció de l’època de l’any. Per tant, a mitjà termini i a llarg termini, la conservació d’aquests recursos naturals serà molt beneficiosa per als municipis de la costa.
A mesura que ens endinsem en el territori, des de la línia de costa, l’ús urbà va guanyant importància en detriment de l’ús natural del sòl. A més, la urbanització del sòl comporta un altre problema associat, que s’agreuja com més s’aproxima al mar. A la nit, el mur de formigó alçat al llarg de la costa es converteix en un mur de llum que projecta la contaminació a centenars de quilòmetres. De fet, es pot observar des de l’estació espacial internacional que orbita a més de 400 quilòmetres sobre els nostres caps. Torres d’apartaments, passejos marítims (Figura 24) i infraestructures portuàries emeten una llum que afecta tots els nivells de l’ecosistema: plantes, insectes o vertebrats (Longcore i Rich, 2004). La major part de les migracions es produeixen a la nit i les aus migratòries i la fauna marina són les més perjudicades.
Figura 24. Platja de Gandia
Fotografia: Ángel Morales
Com és ben conegut, el turisme és un dels pilars fonamentals del desenvolupament i s’ha de cridar l’atenció de dues amenaces greus per al nostre litoral, que poden enfonsar l’economia local dels municipis costaners. D’una banda, a curt termini, les prospeccions petrolieres al golf de València, a pocs quilòmetres de la costa, podria ocasionar la fugida dels turistes a la recerca de platges més netes i menys antropitzades. D’altra banda, a mitjà termini, l’augment assumit del nivell de les aigües a conseqüència del canvi climàtic i desgel dels pols. Aquest augment previsible del nivell del mar varia en funció de la font consultada. Les previsions més optimistes (Church et al. 2001) en preveuen entre 11 cm i 75 cm fins a finals del segle xxi, si bé tindria conseqüències importants en els aiguamolls costaners en inundarlos o destruir-los i s’incrementaria així la intrusió salina, dins l’informe “Avaluació preliminar dels impactes a Espanya per efecte del canvi climàtic”(Moreno, 2005), estimen com a escenari probable un augment del nivell del mar d’un metre, i s’hi indica que bona part de les zones baixes costaneres s’inundaran. Finalment, segons les previsions més pessimistes, hi haurà un augment del nivell del mar fins a set metres abans del final del segle XXI (informe de Greenpeace). Cosa que implicaria que la línia de costa s’endinsaria en terra una mitjana de 500 metres, dins aquests moments hauríem de parlar de l’” illa de Cullera”.
Un altre problema de la línia de costa és la pèrdua de l’arena de les platges per efecte de l’erosió, les dues principals causes d’això són produïdes per l’home: a) la construcció d’embassaments als rius que redueixen l’aportació de material sòlid a les platges; i b) la construcció d’estructures al llarg del litoral que alteren els corrents marins a la costa. A la costa mediterrània l’erosió s’ha disparat com a conseqüència de l’elevada reducció de les aportacions sòlides fluvials per la regulació i la reforestació de les conques fluvials i la construcció d’embassaments (Sánchez-Arcilla et al. 2001). A més, la construcció de ports, juntament amb l’edificació d’urbanitzacions i infraestructures, i les estructures de defensa de costa interrompen o modifiquen la deriva litoral. Això ha suposat l’erosió de la franja arenosa que separava aiguamolls costaners del mar, com passa entre Puçol i Massalfassar a causa del port de Sagunt o la restinga de l’Albufera entre València i Cullera pel port de València.
Finalment, cal indicar que l’ocupació massiva de la part més alta de les platges impedeix la recuperació del perfil després dels processos tempestuosos altament erosius que tenen lloc en èpoques hivernals. La urbanització massiva del litoral mediterrani, amb l’ocupació de la “part de darrere de la platja” i les cadenes de dunes, per un costat ha provocat la pèrdua contínua de l’arena de les platges. Per altre, ha alterat la dinàmica del vent, cosa que han creat autèntics” corredors” entre els edificis de major altura per on es canalitza i es fa augmentar l’erosió eòlica en determinades zones de platja (Moreno, 2005).
BIBLIOGRAFIA
CHURCH J.A., GREGORY J.M., Huybrechts P., Kuhn M., Lambeck K., Nhuan M.T., Qin D. i WOODWORTH P.L. 2001. “Changes in sea level”, dins Climate Change 2001. Cambridge: Cambridge University Press. pàg. 639-694.
COSTANZA, R. (2012). “The value of natural and social capital in our current full world and in a sustainable and desirable future”, dins Weinstein, M. P. i Turner, R. E. (eds.) Sustainability Science: The emerging paradigm and the urban environment. Springer, DOI 10.1007/978-1-3188-6_5
Directiva aguas de baño. DIRECTIVA 2006/7/CE del Parlamento Europeo y del Consejo de 15 de febrero de 2006 relativa a la gestión de la calidad de las aguas de baño y por la que se deroga la Directiva 76/160/CEE
Directiva sobre el tratamiento de las aguas residuales urbanas. DIRECTIVA 91/271/CEE.
Fundación de Educación Ambiental (FEE), http://www.agricultura.gva.es/agua/calidad-delagua/banderas-azules/criterios-de-concesion-de-las-banderas-azules
GÓMEZ-LIMÓN, J. (coord.) (2008). Planificar para gestionar los espacios naturales protegidos. Madrid: Fundación Interuniversitaria Fernando González Bernáldez.
GREENPEACE (2014). “España hacia un clima extremo”, abril 2014, http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/2014/Report/artico/artico%202014%20web.pdf
HERMOSILLA, J. (dir.) (2012). Atlas de la Comunidad Valenciana: Geografía del Paisaje. València: Universitat de València, Departament de Geografia.
HERMOSILLA, J. (2014). “Reflexiones en torno a los territorios rurales valencianos: oportunidades de desarrollo”, dins El desarrollo Territorial Valenciano, Reflexiones en torno a sus claves, València: Universitat de València, Col·lecció Universitat i Territori, pàg. 475-500.
Ley de Costas. BOE del 30 de mayo de 2013. Ley 2/2013, de 29 de mayo, de protección y uso sostenible del litoral y de modificación de la Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas.
LONGCORE, T. i RICH, C. (2004), “Ecological light pollution”, Front Ecol. Environ. 2(4): 191-198.
LÓPEZ-LÓPEZ, P., MAIORANO, L., FALCUCCI, A., BARBA, E. i BOITANI, L. 2011. Hotspots of species richness, threat and endemism for terrestrial vertebrates in SW Europe. Acta Oecologica 37: 399-412.
MORENO, J. M. (coord.) (2005). Evaluación preliminar de los impactos en España por efecto del cambio climático. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. http://digital.csic.es/handle/10261/79951
ORTEGA, J. (2004). “La geografía para el siglo XXI”. Geografía Humana. Barcelona: Ariel, pàg. 25-53.
PIQUERAS HABA, J. (2012). Geografía del Territorio Valenciano. València: Universitat de València.
PRATO, T. i FAGRE, D. (2005). National parks and protected areas. Approaches for balancing social, economic, and ecological values. Oxford: Blackwell.
SÁNCHEZ-ARCILLA A., JIMÉNEZ J.A., VALDEMORO H.I., GRACIA V. i GALOFRÉ J. (2001). Sensitivity analysis of longshore sediment transport rate estimation in a highly eroding coast: the Mont-roig beach (Tarragona Spain). Coastal Dynamics 2001. Proc. of the 4th Conference on Coastal Dynamics Lund Sweden 11-15 June 2001, ASCE, pàg. 112-121.
