Читать книгу Vint anys de Periodisme a la Universitat de València - AA.VV - Страница 12

L’estudiantat de la 9a promoció de la llicenciatura (2008-2013) només esmentava 40 periodistes als quals admiraven, i un 16 % no n'anomenava a cap. Del total, 38 eren espanyols (tres valencians) i dos estrangers (tots dos brillants reporters de premsa i de llibres, Ryszard Kapuściński i John Carlin). El periodista més citat era Matías Prats Jr., amb tretze cites, i tampoc es feia cap observació sobre la seva falta d’ètica professional, quan aleshores ja havia estat prou criticat públicament per organitzacions periodístiques. A continuació apareixien Rosa Montero (10 cites); Iñaki Gabilondo i Lorenzo Milá (9); Àngels Barceló (7) i el conductor de magazín de ràdio Carlos Herrera (6). Amb cinc cites, Arturo Pérez Reverte, que aleshores ja només exercia de novel·lista d’èxit, i el columnista valencià Juan José Millás; i tancava la llista Julia Otero (4 cites). Els periodistes de premsa gairebé eren inexistents, i la balança s’inclinava cap als professionals dels mitjans audiovisuals. Tanmateix, alguns dels i les alumnes de l’any 2008 anomenaven professionals de la comunicació que no eren periodistes, sinó infoentretenidors d’humor com El Gran Wyoming, Andreu Buenafuente, Pablo Motos o Florenci Rey.

L’estudiantat de la 15a promoció del grau (2014-2019) esmentava 71 periodistes als quals admiraven, i només un 9 % no n’esmentava cap: 65 espanyols (set valencians) i sis estrangers. D’aquests últims, a més del Nobel colombià (Gabo) i de Kapuściński, un parell de nord-americans, els experiodistes Bill Kovack i Tom Rosientel, coneguts entre l’estudiantat pel seu excel·lent manual Los elementos del Periodismo. El periodista més anomenat (38 vegades, el 30 % dels enquestats) va ser el periodista estrella de ràdio i televisió Iñaki Gabilondo, que el 2012 havíem investit com a doctor honoris causa a la Universitat de València. El segon, especialment reconegut pels estudiants de Periodisme de tot Espanya, era el jove Jordi Évole (24 cites), que ja portava alguns anys fent un programa temàtic, de nou format televisiu, a partir d’entrevistes singulars. També destacava l’entrevistadora de televisió Ana Pastor, amb catorze cites. I a molta distància, una jove periodista valenciana de televisió, Mónica Carrillo, que tres anys després va ser copresentadora d’un informatiu amb Matías Prats Jr. Aquella tercera generació del grau de Periodisme (plenament internautes) ja palesava un canvi significatiu respecte a les primeres de la llicenciatura (predigitalitzades); així, per exemple, Arturo Pérez Reverte –tot i continuar sent un escriptor ben famós– començava a ser irrellevant en el periodisme actiu; només anomenat sis vegades. Paral·lelament, de nou alguns infoentretenidors eren considerats periodistes (Wyoming, Dani Mateo i el valencià Arturo Valls).

Finalment, l’estudiantat de la 19a promoció del grau (2018-2023), autèntics nadius digitals, esmentava 63 informadors/es que admiraven, els quals es repartien en 60 espanyols (cinc valencians) i tres estrangers. I només un 4 % no n’esmentava cap, encara que una desena dels personatges citats ja no encaixava amb el perfil de periodista convencional. Hi havia l’estrella dels programes del cor de televisió (Jorge Javier Vázquez, citat per cinc estudiants); un parell de rapers (Muphasa i Kapo 013); un youtuber i un vídeo bloguer d’esports (Ibai Llanos i Josep Rovira); un publicista (Risto Mejide); una física meteoròloga de TV, que després ha estat presentadora d’un magazín (Mónica López); un exfutbolista i comentarista d’esports (Michael Robinson), i un parell d’infohumoristes (Wyoming i Thais Villa). Pel que fa als periodistes més formals, en sobresortien tres amb aquestes cites: Ana Pastor (18), Jordi Évole (17) i Matías Prats Jr. (14); seguits d’Iñaki Gabilondo (8), Sandra Sabatés (7), Mónica Carrillo i Julia Otero (5). També s’esmentava una dotzena de periodistes d’esports, encapçalada per Josep Pedrerol i Maldini (amb 5 i 4 cites, respectivament).

No és fàcil en l’actual ecosistema comunicatiu poder exercir un bon periodisme, i així els ho recordo als meus estudiants. Per això els convido a involucrar-se com a agents cívics de la informació com un bé públic i del periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Per aconseguir-ho, s’hauran d’esforçar en els requisits que Bertolt Brecht qualificava de virtuts, el 1935, per poder dir la veritat: coratge, intel·ligència, art, judici i astúcia. Per tant, estimades i estimats companys: coratge, perquè el periodista necessita ser socialment valent; intel·ligència, perquè el periodista que no en té, l’enreden i es converteix en un ximple útil; art, perquè el periodisme ha de ser real, però al mateix temps original i atractiu; judici, perquè el periodista ha de ser responsable sense deixar de ser crític; i, finalment, astúcia, perquè el periodista ha de saber esquivar les trampes dels poders i ha de tenir habilitat per fer arribar a la ciutadania els fets veritablement importants i no només els suposadament interessants o atractius.

RETROALIMENTACIÓ I TRANSFERÈNCIA AMB LA SOCIETAT

Des que vaig involucrar-me en la titulació de Periodisme a la Universitat de València, com sempre havia fet quan era periodista, primer, i després professor de la UAB a Catalunya, vaig voler implicar-me amb les preocupacions i reivindicacions cíviques valencianes des de la meva condició laboral i experiència ciutadana. No només perquè em sento vinculat al País València per història, cultura, llengua, família i amistats, sinó també pel meu compromís sociopolític amb la societat i a favor de tots els drets humans, des d’una posició radicalment democràtica i de progrés. Tanmateix, independent, però ni neutral ni tampoc indiferent, perquè –d’acord amb Gramsci– viure vol dir prendre partit. Sense filiació a cap partit ni sindicat, atesa la meva orientació ideològica expressada a bastament en aquest text, però disposat sovint a col·laborar especialment amb els moviments socials progressistes i amb les lluites específiques particularment de caire politicocultural.

Així doncs, m’he implicat en aquelles tasques que contribuïssin a la transferència de coneixement referides a la meva expertesa en associacions populars i ONG, així com en el sector periodístic i cultural. Al cap i a la fi, com a servidor públic procuro retornar allò que he rebut de la societat per responsabilitat social i deure ciutadà. Sense una retroalimentació mútua, l’avenir humà no avança ni millora ni té futur. Per això gaudeixo tant o més que en les classes de la titulació, quan soc convidat a xerrades, tallers i debats per persones de qualsevol edat interessades per informar-se o per saber més sobre comunicació-cultura, dins o fora de la universitat. En aquest sentit, les sessions de La Nau Gran (programa per a persones de més de 55 anys de la UV) han estat una font de retroalimentació, com també ho ha estat el coneixement o l’experiència que m’han regalat moltes persones a través d’intervencions directes en una associació cultural d’un poble, o d’un espai alternatiu com Ca Revolta. I des de la perspectiva més acadèmica, em plau haver codirigit un Màster en Edició (2003-04 i 2004-05) amb Antoni Furió, quan aquest era el director de PUV (Publicacions de la Universitat de València); i un Màster en Comunicació Empresarial, Institucional i Política (2008-09) amb els bons companys José Miguel García i Alfonso Gil.

També he fruït amb els ja esmentats actes i congressos al Centre Octubre, a la Universitat d’Estiu a Gandia o en els col·loquis al Fòrum de Debats, coordinats per Alfons Cervera. Quantes preguntes i observacions intel·ligents des del públic! I quantes idees cultes i suggeriments intel·ligents he pogut escoltar o comentar, des del febrer de 2011, en les reunions del consell de redacció de l’excel·lent revista cultural L’Espill, codirigida pels amics Toni Furió i Gustau Muñoz. També m’ho he passat molt bé escrivint articles o coordinant dossiers per aquesta reputada publicació que va crear Joan Fuster. Estic ben satisfet de la recerca inèdita que he acabat sobre «Els lectors i les lectores de Joan Fuster», presentada al novembre del 2021 en la jornada que la Càtedra Joan Fuster va dedicar a la figura del gran intel·lectual i escriptor, sobre «Fuster i el periodisme». Aquest treball, juntament amb altres investigacions, es recolliran en un llibre el 2022 coincidint amb el centenari del seu naixement.

Durant els primers anys a la UV em va agradar participar, amb Martí Domínguez, en la comissió assessora de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Fundació Cañada Blanch, precisament perquè la nostra titulació tenia una orientació en Ciència i Tecnologia, i l’amic Martí és el director de la prestigiosa revista de divulgació científica Mètode. Em plau especialment haver coordinat la primera investigació sobre «La recerca en comunicació en el País Valencià», amb la participació d’especialistes de totes les universitats valencianes. Aquest número monogràfic de la revista Treballs de Comunicació (núm. 22, 2008), me’l va encarregar la professora Maria Corominas (UAB), directora de la Societat Catalana de Comunicació.

Vaig ser particularment feliç quan la col·lecció de monografies de comunicació «Aldea Global» –de la qual vaig ser membre del consell assessor a la UAB i he estat director científic a la UV– va rebre el segell de qualitat d’ANECA i FECYT el 2017; tot un premi gràcies al bon treball en tàndem amb l’experimentada editora de PUV Maite Simón. Aquesta tasca ha estat compartida –de vegades amb discrepàncies desplaents– amb els altres tres binomis de la UAB, UJI i UPF que conformem el consell de les quatre universitats catalano-valencianes. Però el feed-back que més m’ha gratificat, en els vint anys a la UV, ha estat el coneixement d’experiències de gènere, singular i plural alhora, com a testimonis de trenta titulades nostres de diferents promocions en el llibre Comunicar i marcar la diferència (PUV, 2020), coeditat amb Adolfo Carratalá, Dolors Palau i Rafael Miralles. El vam presentar a la Facultat l’11 de març de 2020, tres dies abans del confinament per la pandèmia de la COVID-19. Aquest recull de textos és probablement l’evidència més subtil de la qualitat humana i de la capacitat professional i crítica del nostre estudiantat.

En l’àmbit mediàtic i professional periodístic, el tancament abrupte i irracional de Ràdio 9 i Canal 9 per part de la Generalitat Valenciana governada pel Partit Popular, va implicar-nos a tothom. D’una banda, bona part del professorat de Periodisme de la UV, alguns dels quals (Anna Senent, Benjamín Marín, Lola Bañón, Remei Blasco, JoseVi Marco i Manel Castañeda), a més eren treballadors d’aquests mitjans públics. I, d’una altra, a l’estudiantat que, de seguida, va detectar que aquest fet de mal govern els afectaria directament: ni pràctiques ni futur en els mitjans audiovisuals valencians. Alguns docents i discents vam participar en els actes i manifestacions de protesta; també vaig estar acompanyant una estona al mig centenar d’estudiants de Comunicació de la UV que una nit es va recloure al Rectorat, en protesta pel tancament de la RTVV. Després, uns pocs professors de Periodisme i Comunicació vam intervenir en les jornades sobre el present i el futur dels mitjans audiovisuals públics valencians, celebrades a l’UJI, i les aportacions presentades van ser posteriorment recollides en un parell de llibres.

El tancament de Radiotelevisió Valenciana (novembre de 2013) va destruir cinc de cada sis llocs de treball en el món audiovisual; la taxa de desocupació va arribar al 92 % del sector valencià. Aquesta situació desastrosa, responsabilitat del Partit Popular i de la calamitosa deriva (econòmica, professional i ideològica) que feia anys que practicaven els directius i els seus professionals incompetents, va esperonar bona part de la ciutadania valenciana. A partir de múltiples queixes, manifestos i protestes d’infinitat d’institucions, entitats i organitzacions de tota mena, la indignació es va generalitzar fins i tot entre votants del PP. I sobretot va posar en peu de lluita els extreballadors de RTVV; damnificats que es van constituir en un parell d’associacions d’afectats (ATRAU i MILdeNOU). En aquest context, a la primavera del 2014 es va gestar una imponent i valuosa plataforma, la MESAV (Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià), integrada per gran part de les entitats professionals i acadèmiques del sector. Amb modèstia, em sento molt satisfet d’haver estat un dels fundadors, d’haver conegut personalment magnífics professionals, i en particular –juntament amb el catedràtic de Comunicació i Audiovisuals de l’UJI Javier Marzal–, cofoi d’haver contribuït a fer de mitjancer en els interessos sovint contraposats entre professionals, actors/actrius, acadèmics i les patronals de les productores o la UPV. Durant els mesos següents vam tenir moltes reunions (no gens fàcils) i finalment vam poder arribar a grans acords. Una entesa que vam presentar solemnement en un acte al Teatre Olympia (14/10/2014), ple de gom a gom de molts treballadors damnificats i d’una nodrida representació de la societat política-cultural-cívica valenciana.

L’objectiu de la MESAV va ser la reactivació del sector que passava indefectiblement pel restabliment del servei públic de radiotelevisió al País Valencià. I per aconseguir-ho, la MESAV va ser un dels motors principals, però no l’únic. L’elaboració d’un pla estratègic del món audiovisual, així com la recerca universitària en comunicació i l’empenta de la ciutadania mobilitzada, va empènyer les Corts Valencianes a encetar el procés parlamentari d’una nova llei de l’audiovisual. Una comissió d’experts universitaris en comunicació, integrada per deu PDI (de la UV, Rafa Xambó, Miquel Francés i jo), vam treballar amb rapidesa un detallat projecte que va servir de base per elaborar la llei que permetria a la Generalitat la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Com a resultat d’aquesta cooperació tan àmplia i plural (professionals, polítics, acadèmics i ciutadans), el 10 de juny de 2018 ja van funcionar plenament els serveis regulars d’À Punt Mèdia, amb programació de 24 hores. Enhorabona: la societat valenciana tornava a tenir mitjans de comunicació públics.

Dos mesos després (agost de 2018) em jubilava. Però unes setmanes abans, el Consell de Govern de la Universitat de València, presidit per primera vegada en cinc-cents anys d’història per una rectora, la Dra. Maria Vicenta Mestre, em nomenava professor emèrit de la que ha estat des del 2000 la meva segona alma mater.