Читать книгу Vint anys de Periodisme a la Universitat de València - AA.VV - Страница 8

LA IMPLANTACIÓ DELS ESTUDIS DE PERIODISME A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Francisco Morales Olivas

Juli Peretó

¹ Pedro Ruiz Torres

Universitat de València

Durant la dècada de 1990 va haver-hi canvis importants en els plans d’estudis universitaris. D’una banda, es va incorporar el concepte de crèdit com a mesura de l’esforç de l’estudiant, encara que, en realitat, es tractava d’un simple element de còmput horari que, a més, suposava una novetat relativa ja que el crèdit s’utilitzava des de 1987 per establir les equivalències dins el programa Erasmus. D’altra banda, i això va ser més rellevant, es van classificar les assignatures en troncals (obligatòries) i optatives, un percentatge de les quals es podia cursar en titulacions diferents de la pròpia. També es va obrir el camí a l’aparició de llicenciatures de només segon cicle (dos anys), a les quals es podia accedir, en determinades condicions, des dels primers cicles (tres anys) d’altres titulacions. Tots aquests canvis es van produir en dos processos successius i pretenien una modernització dels estudis universitaris aproximant-se als d’altres països del nostre entorn, sobretot suprimint la rigidesa dels plans d’estudi que hi havia en aquell moment. Com és natural, van ser necessaris els corresponents decrets, les correccions d’errors, la creació de comissions i normatives en les universitats, i tot això acompanyat de manifestacions, de tota mena, a favor i en contra. Cal assenyalar que bona part de les novetats citades van desaparèixer uns anys més tard amb la implantació de la reforma vinculada a la Declaració de Bolonya.

El procés de renovació de l’oferta d’estudis universitaris al País Valencià, va estar, en part, condicionat per un debat entre les universitats i la Conselleria d’Educació sobre si havia d’existir o no una oferta conjunta de tot el sistema públic valencià, al capdavall, un «mapa de titulacions» mai desenvolupat. Aquest debat, inacabat i abandonat, fou la continuació dels que s’havien tingut per a la redacció del Llibre blanc de el sistema universitari valencià, un document confegit per representants de les cinc universitats públiques, coordinats per la Direcció General d’Universitats, les recomanacions del qual es van ignorar des del mateix moment de la seua presentació al Palau de la Generalitat.

En aquestes circumstàncies, la Universitat de València va decidir implantar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual, mentre que la d’Alacant optava per la de Publicitat i Relacions públiques. Quedava fora de l’oferta pública la llicenciatura de Periodisme, que només es podia cursar a la Universitat CEU-Cardenal Herrera. Aquesta llicenciatura es va posar en marxa abans de la creació d’aquesta universitat privada, quan el CEU era un centre adscrit a la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, encara que Periodisme va quedar adscrit a la segona.

El 1998, davant les sol·licituds reiterades dels professors de Comunicació Audiovisual, l’equip rectoral va iniciar l’estudi de la viabilitat de la implantació d’una llicenciatura de Periodisme. En aquest moment, la Universitat de València estava duent a terme un procés de fusió de centres que dificultava la creació d’una facultat de comunicació, com alguns propugnaven. Atès que Comunicació Audiovisual s’adscrivia a la Facultat de Filologia, es va decidir que la nova titulació seria també impartida en aquest centre, la denominació del qual es va modificar anys més tard, convertint-se en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

Després d’analitzar l’oferta d’estudis de Periodisme en altres universitats espanyoles, es va crear un grup de treball amb participació de membres de l’equip rectoral, de l’equip deganal i professors de la Facultat de Filologia. Com a assessor extern es va comptar amb el professor Josep Lluís Gómez Mompart, en aquell temps director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació, a la Facultat de Ciències de la Informació, de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui posteriorment es va incorporar a la nostra universitat.

Des del primer moment, el grup de treball es va plantejar la necessitat de desenvolupar un pla d’estudis que no fos una simple rèplica dels títols generalistes que s’impartien en altres llocs. Inicialment, es va estudiar la possibilitat d’implantar només el segon cicle i que s’hi pogués accedir des dels primers cicles de diferents titulacions. Aquesta opció tenia l’avantatge que els estudiants arribarien amb una formació inicial en una matèria –dret, economia, biologia o física, per exemple– i durant els dos anys següents podrien adquirir les habilitats i competències per desenvolupar una tasca comunicativa especialitzada basada en els seus estudis inicials. No obstant això, a la fi es va decidir la implantació dels dos cicles, però amb la peculiaritat que en el segon hi hagués assignatures optatives impartides per departaments aliens a la Facultat, de manera que es pogués obtenir un cert grau d’especialització, ja fos en periodisme científic, econòmic, polític o social. La decisió presa d’implantar un itinerari científic i tècnic se sustentava en dues idees fonamentals: que la ciència forma part de la cultura i que no pot desvincular-se de les ciències socials i de les humanitats. Per aquest motiu pensàvem que resultava molt convenient per als futurs llicenciats en periodisme que reberen una base científica suficient per desenvolupar la seua tasca professional en un món complex en què, cada vegada més, el seu treball d’informació contemplaria múltiples i diversos aspectes científics i tecnològics. Rememorar aquests debats que vam tenir fa més de vint anys en el context de la pandèmia causada pel coronavirus SARS-CoV-2 i la infodèmia associada, en la qual circulen en pla d’igualtat les informacions veraces i les notícies falses, ens reafirma en la necessitat que els comunicadors de segle XXI exerceixen la seua professió deixant de banda la superficialitat i el simplisme, endinsant-se en un pensament crític fonamentat en la informació científica.

La llicenciatura de Periodisme a la Universitat de València es va iniciar en el curs 2000-2001 i el primer pla d’estudis va contenir assignatures pròpies d’aquest tipus d’estudis per aconseguir una formació bàsica i generalista en ciències socials, humanitats i habilitats comunicatives i, a més, en segon cicle, matèries impartides per departaments d’àrees com bioquímica i biologia molecular, genètica, astronomia, estadística, farmacologia, economia o dret, entre d’altres.

La implantació necessitava no només un pla d’estudis i les oportunes autoritzacions administratives, sinó la dotació d’espais i equipaments que garantiren que l’ensenyament impartit fora de qualitat. Cal assenyalar que, a finals de segle XX, estava iniciant-se el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació, les tan esmentades TIC, però encara no disposàvem, per exemple, de telèfons intel·ligents, ni era freqüent que els estudiants dugueren a classe el seu ordinador. Per tant, era necessari dotar d’equipament informàtic i d’instrumental de so i imatge adequats, per a la qual cosa calia reforçar els laboratoris, les sales informàtiques i els estudis de gravació que s’utilitzaven per impartir la llicenciatura de Comunicació Audiovisual. Això va suposar un cost econòmic elevat, que es va poder assumir perquè s’havia acabat d’aprovar el primer pla plurianual de finançament de les universitats valencianes. A més, va ser necessari dotar places docents i fer una programació perquè el professorat que s’incorporés a la nova llicenciatura aconseguís estabilitzar-se en el període més breu possible. Amb perseverança i moltes negociacions, es van anar vencent els obstacles i, l’octubre de l’any 2000, els primers vuitanta estudiants de Periodisme de la Universitat de València van iniciar el seu primer curs acadèmic.

Quan, una dècada després, es van modificar els plans d’estudi per adaptar-los al mal anomenat «pla Bolonya» i, com a conseqüència, es van reduir els estudis de llicenciatura a quatre cursos, el pla de Periodisme va suprimir part de l’oferta científica que va quedar reduïda a mínims. Les últimes reformes de 2020 dels graus van deixar els estudiants de Periodisme sense accés a aquestes assignatures específiques. No ens correspon a nosaltres jutjar l’oportunitat d’aquestes decisions, però és evident que van divergir de la visió d’aquell grup de treball que va impulsar la implantació dels estudis de Periodisme a la universitat pública valenciana. Avui, amb la perspectiva del temps transcorregut, es pot afirmar que la Universitat de València va fer una aposta original i arriscada, una oferta innovadora que va permetre, per primera vegada en una universitat pública europea, formar periodistes amb competències comunicatives en diversos àmbits de la ciència o capaços d’expressar-se correctament en termes estadístics.

1 Pedro Ruiz Torres fou rector de la Universitat de València entre 1994 i 2002. Francisco Morales Olivas i Juli Peretó foren membres de l’equip rectoral en el mateix període.