Читать книгу Nicolau Primitiu Gómez Serrano - Alaitz Zalbidea Berenguer - Страница 7

PRÒLEG

El llibre que el lector té a les mans, Nicolau Primitiu Gómez Serrano: memòria privada i consciència valencianista, examina una de les múltiples facetes de la tasca valencianista de don Nicolau (1877-1971), concretament, la de dietarista. El llibre se centra en dos anys, 1934-1935, de l’extens dietari que el patrici valencià va anar escrivint entre 1916 i 1968. És un dels poquíssims dietaris que s’han escrit en valencià després del segle XVII. Per l’extensió, és comparable al del baró de Maldà. D’ací la seua rellevància des del punt de vista de la història de la llengua. L’autor l’intitulà Vària, perquè de fet és la plasmació escrita de vivències quotidianes de la més diversa índole. Ja n’havien donat notícia Emili Casanova i Josep Daniel Climent. Era inajornable tornar-hi. I ho ha fet Alaitz Zalbidea Berenguer, un dels besnets de don Nicolau.

Alaitz Zalbidea és un jove filòleg format a la Universitat de València (2014), on es doctorà amb una versió acadèmica i més extensa del treball que presenta ací, que meresqué la qualificació de Cum laude i la Menció internacional (2019). Ara és professor de valencià a la Universitat Cardenal Herrera Oria, CEU Sant Pau, de València, i a l’Escola d’Adults de la Pobla de Vallbona. Des dels anys d’estudiant, demostrà un gran interés pel perfeccionament dels seus estudis i per la recerca en l’àmbit de les humanitats. Cursà el Màster en Formació del Professorat a la Universitat Autònoma de Barcelona (2015) i ha fet estades de docència i investigació a la Universitat de Cork (Irlanda) i a la Sorbonne IV, de París. Ha participat en nombrosos congressos i ha publicat els resultats de les seues recerques en revistes com Caplletra, Scripta, Mirabilia i eHumanista. El llibre que ara publica la Universitat de València ha estat guardonat amb el Premi Joan Coromines de 2018, que concedeix la Societat Coral El Micalet. Cal destacar que Alaitz Zalbidea ha sabut compatibilitzar aquesta intensa activitat acadèmica i investigadora amb una forta implicació en un grup de música actual, Ten Rusty Strings, compromés amb la reivindicació de la normalitat cultural del nostre poble.

Amb l’estudi del dietari de don Nicolau i l’escorcoll de la documentació familiar, Alaitz Zalbidea ha volgut reivindicar també la memòria del seu besavi per mitjà d’un llibre, concebut per a un públic ampli, que permet aproximar-nos a la personalitat del nostre homenot, exemple d’empresari, de mecenes i de líder cívic, que va tenir un gran protagonisme cultural en els anys 1934 i 1935. Bastarà recordar que durant el bienni susdit, don Nicolau va ser president del Centre d’Actuació Valencianista, de Lo Rat Penat i de Proa, entitats cíviques que pretenien promoure la valencianització d’una societat no conscienciada sobre els seus orígens i la seua identitat. Són els anys en què els escriptors i les associacions culturals intentaven aplicar la normativa emanada de l’acord ortogràfic de Casteló (1932). El dietari d’aquella època, del qual se’ns donen diversos fragments a l’apèndix, reflecteix també un dels moments més emotius de la vida de don Nicolau. Ell, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Josep Giner i Marco, havia elaborat una proposta de recuperació i normativització de la toponímia major del País Valencià. Doncs bé, en novembre de 1935, tots tres acolliren a València una ambaixada científica de Barcelona, formada per Joan Coromines, Pompeu Fabra, Ramon Aramon i Serra i Josep Maria de Casacuberta, amb l’objectiu d’intercanviar i compartir criteris per tal de fer efectiva l’esmentada proposta de nomenclàtor normatiu. Don Nicolau contà en el seu dietari els detalls que més li cridaren l’atenció en aquella trobada memorable. Entre les observacions més curioses hi ha l’apel·latiu que aplicà a Fabra: «gran decidor».

No cal dir que el dietari corresponent a 1934-1935 aporta moltes altres notícies d’interés historicocultural vistes des de la perspectiva del seu autor. Un dels aspectes més interessants és la desfilada de personatges tractats pel nostre patrici (Gaetà Huguet, Joan Josep Senent, Ricard Sanmartín, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, etc.), que Alaitz Zalbidea ha mirat d’identificar tant com ha pogut. També reflecteix aquest dietari una de les màximes preocupacions de don Nicolau: la identitat filològica del valencià i les relacions dels valencians amb la resta de l’àmbit lingüístic català. En un ben intencionat esforç de superar les suspicàcies regionals, don Nicolau propugnà l’ús del terme Bacàvia i del gentilici bacavés per a designar amb un nom únic totes les terres de llengua catalana i un nom únic per a la llengua compartida. No menys interessant és com expressa el seu desencís amb Lo Rat Penat, per considerar-lo –ell que era dretà, però moderat– massa escorat a la dreta i, doncs, incapaç d’integrar valencianistes de tot l’espectre ideològic. Defensor d’un valencianisme cultural al marge de les pugnes polítiques partidistes, preferí mantenir sempre una difícil independència apolítica. Un criteri que s’aplicà a si mateix quan decidí donar-se de baixa del Centre d’Actuació Valencianista –que acabà transformant-se en el Partit Valencianista d’Esquerra–, en observar-hi una excessiva inclinació a l’esquerra. No ho tenia gens fàcil don Nicolau en aquells anys de la II República espanyola, excessivament tensionats per la conflictivitat social i la polarització política.

L’interés del dietari de 1934-1935 ultrapassa aquests aspectes de caràcter historicocultural, ja que aporta una informació molt valuosa sobre el valencià de l’època, sobre el seu valencià tan peculiar, esquitxat d’arcaismes, dialectalismes i mots de creació pròpia, i sobre la vida quotidiana d’un home inquiet, observador atent de la realitat que l’envolta, preocupat per qüestions no únicament cíviques sinó també erudites, com són la toponímia, l’arqueologia, la història medieval, la lexicografia, etc., que ens retraten una biografia apassionant. La vocació lingüística de Zalbidea explica que hi haja dedicat una atenció especial a la llengua emprada pel seu besavi en el dietari.

Tanca el llibre un interessant apèndix documental, on, a més de poder assaborir la llengua de don Nicolau, se’ns ofereixen extrets del dietari corresponents als anys de la guerra i de la postguerra i del primer desarrollismo. La inclusió d’un índex onomàstic, de gran utilitat per a l’investigador, representa, sens dubte, un valor afegit.

La publicació d’aquest treball hauria de ser un esperó per a l’edició, completa o almenys selectiva, però en tot cas inajornable, d’un dietari que aporta notícies de primera mà sobre aspectes tan rellevants com els problemes d’arrelament del valencianisme polític, la vida a València sota l’amenaça de les bombes durant la guerra civil, els afusellaments de Paterna, les multes per parlar valencià en la postguerra, el naixement de l’Editorial Torre, l’exposició a València del Diccionari català valencià balear, els contactes amb catalans, baleàrics i algueresos, els Cursos de Llengua valenciana de Lo Rat Penat, etc.

Cal felicitar l’autor per haver-nos oferit aquest tast de memorialística valenciana tan singular i per haver-nos fet interessar per un personatge valencià tan admirable i estimable. Tant de bo que Alaitz Zalbidea s’engresque més prompte que tard en la transcripció de tot aquest llegat, hui ja patrimoni de la memòria històrica dels valencians.

ANTONI FERRANDO FRANCÉS

Universitat de València