Читать книгу Nicolau Primitiu Gómez Serrano - Alaitz Zalbidea Berenguer - Страница 8

INTRODUCCIÓ

Durant els darrers anys, les diferents veus que han configurat el panorama de la literatura memorialística en català han esmerçat temps i esforç per tal que aquests papers en forma de dietaris, memòries, successos, notícies i manuscrits d’aquesta mena no restassen en oblit. De fet, gràcies al treball dels especialistes de les diferents universitats del domini lingüístic catalanoparlant, s’ha bastit un corpus massís d’escrits redactats en la llengua nostrada de l’època medieval ençà i, així mateix, s’han portat a terme diversos congressos i seminaris relacionats amb aquesta qüestió, la qual cosa evidencia que, malgrat l’escassesa de mercat lector, hi ha un interés creixent pel rescat i la posada en valor d’aquesta literatura.

És cert que l’anomenada literatura memorialística, l’objectiu de la qual és deixar memòria per a l’esdevenidor, no deixa de ser una etiqueta rebel i gairebé invisible per al públic, però essencial per preservar els episodis més importants de la nostra història, així com per contribuir-hi amb els diversos aspectes lingüístics i culturals que s’hi tracten.

I és que la memorialística té un doble interés: la proximitat a la llengua colloquial i les dades, molt vivaces, que es desprenen de la vida quotidiana de l’època en què s’escriu. Les terres de llengua catalana han produït, des de l’època medieval, un corpus ben digne d’aquest tipus de literatura, que té un valor afegit per raons històriques. La pèrdua de l’oficialitat del català, la manca d’ensenyament en la llengua pròpia i l’alfabetització en castellà a partir del segle XIX van fer molt excepcionals les memòries i els dietaris escrits en la nostra llengua, la qual reflectia aleshores el desgavell d’una escriptura no filtrada per la manca d’un procés educatiu i per la desorientació ortogràfica i els calcs morfosintàctics i lèxics del castellà.

Particularment, el País Valencià, sotmés durant el segle XIX als costums lingüístics de Castella i interferit notablement per l’idioma dominant, va patir una minva dels usos escrits en la llengua autòctona gairebé total, amb la qual cosa solament han arribat a les nostres mans testimonis memorialístics en valencià de manera anecdòtica, sense a penes pes literari. No és fins al primer terç del segle XX que es donen a València una sèrie d’agradables excepcions. Entre aquestes brillen, per la quantitat de textos escrits, per l’interés objectiu de les dades sobre els costums i la vida econòmica i intel·lectual de la zona central del País Valencià i per ser testimoni d’un dels últims moments del prefabrisme, les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971), escrites entre els anys 1916 i 1971, i que no són sinó el retaule de la vida cultural de cada època i, de retop, el calaix en què l’autor serva moltes de les seues teories arqueològiques i les seues observacions toponímiques i filològiques, en general. Tot això, unit a la seua pràctica quotidiana, emmarcada dins de les esferes intel·lectuals del valencianisme, suscita un interés lingüístic i literari evident per als professionals de la història de la llengua i literatura catalanes.

En qualsevol cas, aquestes memòries de Nicolau Primitiu traspuen una sinceritat que no sempre està present en les obres editades que s’adrecen a un públic lector. En aquest sentit, hi ha unes paraules de Francesc Ferrer Pastor que s’hi avenen de meravella: «de vegades en la lletra pública un es limita a dir el que creu [que] ha de caure bé al lector i deixa d’expressar les pròpies conviccions» (1980: 21). No cal dir que han estat diverses les motivacions que ens han estimulat a emprendre aquest treball. Amb el present estudi, ens acostem a la realitat més íntima del valencianisme dels anys trenta, a les observacions toponímiques, dialectològiques i gramaticals més detallades del patrici, així com al seu model lingüístic primerenc, i a les diferents concepcions nacionals i lingüístiques que basteixen el seu pensament, que influiran en les seues obres publicades. Així mateix, considerem que la salvaguarda i coneixement del nostre patrimoni cultural és una tasca obligatòria per a comprendre el nostre present.

El nostre propòsit, ara, és posar en relleu les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i fer-ne l’estudi pertinent, com un testimoni d’afecte cap a un patrici valencià de conducta exemplar, de fidelitat lingüística absoluta, de generositat admirable i d’implicació i compromís per la llengua i pel país.