Читать книгу Nicolau Primitiu Gómez Serrano - Alaitz Zalbidea Berenguer - Страница 9

Оглавление

1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

L’etiqueta literatura memorialística abraça aquells documents en què l’autor deixa constància dels successos i les notícies que l’envolten, així com de qualsevol dada o reﬂexió íntima, de vegades sense precisió cronològica, a manera d’assaig particular. El context sociocultural ha marcat el contingut de cada un dels dietaris escrits a casa nostra, de manera que a partir del segle XVII veiem un increment dels escrits de caire memorialístic i alhora un notable descens en la producció en llengua catalana com a conseqüència de la pèrdua de l’oﬁcialitat de la llengua pròpia d’ençà les primeries del segle XVIII. Aquest fet, que afectà directament la competència escrita dels valencians en la llengua del país, i doncs en la memòria privada, repercutí considerablement en les actituds lingüístiques, que apartaven el català dels espais d’una certa formalitat i l’arraconaven al folklore i als usos familiars. A més, l’esclat de la premsa periòdica al segle XIX minvà la necessitat d’escriure documents de memòries i el gènere memorialístic es converteix en un gènere rar. De fet, la literatura epistolar substitueix en gran part la literatura memorialística, i aquesta, en esdevenir excepcional, tornarà a ser revalorada al tombant del segle. Una panoràmica d’aquest tipus de literatura ens podrà ajudar a comprendre les circumstàncies i la singularitat que envolten la tasca memorialística de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.

1. SEGLES XVIII-XIX

El darrer testimoni de l’ús del valencià en un dietari abans del segle XX fou l’obra de mossén Josep Esplugues, capellà de Montaverner, a ﬁnals del segle XVIII, que amb el seu Llibre de la església parroq[uia]l dels sans apòstols, ha permés que reputats investigadors com Vicent Escartí (1998, 1999, 2010) o Emili Casanova (2002) n’hagen extret el suc i pogut fer constar la continuïtat dels dietaris en català a casa nostra. Les notes abracen el període de 1732 a 1761 i relaten la vida i els costums de la població de Montaverner. Aquest testimoni palesa la naturalitat en l’ús de la llengua pròpia de l’autor en l’escriptura, en una època afectada d’una bona dosi de diglòssia. A més, s’hi observa un llenguatge ric amb ús de formes col·loquials i vives.

Més enllà de les fronteres estrictament valencianes, d’aquell període també conservem el testimoni de Joaquim Fiol i Estada (1782-1788) que, a Mallorca estant, va escriure un voluminós dietari en què presenta la vida i els costums palmesans de ﬁnals del XVIII, així com un retaule perfecte del món de les lleis d’aleshores, ja que fou membre de la baixa noblesa palmesana, catedràtic de Dret a la Universitat de Mallorca i un advocat de prestigi. El dietari només comprén un període de sis anys (1782-1788), fou recuperat per Antoni Pons durant la dècada dels anys trenta –encara que no de manera íntegra– i Carme Simó (2014) ha estat l’encarregada de preparar-ne una nova edició. La castellanització imperant que, a poc a poc, anirà farcint la llengua nostrada és ben evident en aquest volum. De fet, el dietari del Dr. Fiol està escrit en un català molt castellanitzat, concís, encara que usat amb un registre formal i amb un lèxic ric (Simó 2014).

Així mateix, el ﬁlòleg Jordi Carbonell va posar en relleu la vasta producció de textos d’aquesta mena a l’illa de Menorca, un testimoniatge excepcional i sense precedents dins el conjunt de la nostra literatura. L’època setcentista menorquina fou batejada per Carbonell (2017: 176) com a «període menorquí de la literatura», atés el gran paper de l’illa en les lletres catalanes. El seu criteri se sustentava en diverses qüestions: la llengua vernacla s’ensenyava a les escoles de l’època, s’utilitzava en les corporacions públiques i s’emprava per a temes literaris, lingüístics, històrics i cientíﬁcs en la Societat Maonesa de Cultura, una acadèmia fundada insòlitament dins d’un clima de declivi per a la llengua catalana després del triomf de Felip V. Un poc contra corrent, la societat menorquina maldava per mantenir l’estatus oﬁcial de la llengua catalana dins l’illa; de fet, Carbonell (2017: 177) recorda que «ﬁns el governador anglès sir Richard Kane, que la parlava, la utilitzava en moltes de les seves ordres i bàndols». L’investigador ens il·lustra amb els següents dietaris escrits a Menorca a ﬁnals del XVII i principis del XIX: les Notícies antigues de l’illa de Menorca, del sacerdot i dramaturg Francesc Mercadal; el Diari de Mahó, 1776-1826, de Joan Roca i Vinent; el Diari, 1774-1854, de Josep Sancho i ﬁns i tot un publicat anualment, el Pronòstich diari, des del 1776 ﬁns al 1837. Així mateix, rescata dietaris de corsaris, com el de Jaume Soler o el de Miquel Amengual.

Val a dir que a Catalunya també es produïren textos de gran valor literari. Un dels testimonis més rellevants fou el dietari de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, titulat Calaix de sastre, en què s’explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l’autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres, del qual s’han publicat fragments. Escrit entre el 1769 i el 1819, narra els successos de la Catalunya d’aleshores des de la perspectiva de la noblesa. El document supera l’austeritat dels llibres de notes d’aquella època, en els quals només hi havia comptes i notes soltes. Al text, els escrits de caire circumstancial es barregen amb una dura crítica social. Al cap i a la ﬁ, és un retaule en què l’autor no s’està de reﬂectir humorísticament les coses més quotidianes (el que menja, el que fa cada dia amb la seua família) alhora que descriu els costums catalans i relata els episodis festius i els viatges que fa. Tot això, amanit amb un to burlesc i subjectiu que converteixen el seu relat memorialístic en una mena de protoperiodisme costumista.

El canvi de segle fou paït de diferent manera en cadascun dels territoris, però el que resulta evident és que, cada vegada més, augmenta l’ús del castellà en la memorialística i hi disminueix l’ús del català. A Catalunya, entre els papers memorialístics en llengua vernacla que s’hi han pogut conservar, trobem diferents tipologies: llibres de comptes i notes soltes, com és el cas d’autors com Fèlix Torres, Amat de Palou o Joan Geronés; llibres de notes i comptes familiar, com el de la família Mariscot de Camós (1846-1914); autobiograﬁes, com les memòries d’Isabel Piferrer (1814-1882); memòries barrejades amb autobiograﬁa, com les de Pelegrí Casades, etc.¹

Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o d’esdeveniments bèl·lics d’aquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari d’Isidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.

El màxim exponent d’aquest segle XIX serà Jacint Verdaguer, el famós escriptor renaixencista, que va emprar en les seues obres un català culte, acurat i amb moltes inﬂuències clàssiques. Així ho palesa també el seu llibre Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), un tipus de dietari inserit en l’anomenada «literatura de viatges». De fet, Anna Esteve (2010: 62) considera Verdaguer com un dels autors «puntals d’aquest gènere».

Al País Valencià, en canvi, la irrupció dels sectors renaixencistes i llur literatura incipient, units a la consolidació de periòdics com Las Provincias o El Mercantil Valenciano i publicacions com El Mole apaivagaven la necessitat d’escriure notícies i successos de caire privat. Si que és cert, però, que alguns investigadors han donat rellevància a la producció de memòries escrites en castellà durant aquell segle, com és el cas del professor Escartí (2010), que ha conformat una notable panoràmica del període vuitcentista d’aquesta mena de literatura, encara no hi ha cap indici que ens indique la presència sòlida de reculls extensos de memòries en valencià. Això no obstant, han perviscut notes que, tot i ser en castellà, traspuen una certa valencianitat, com les notes de viatge publicades per Teodor Llorente al diari Las Provincias. En efecte, conservem els escrits d’alguns personatges renaixencistes que van plasmar en paper i després publicar en premsa les cròniques de les eixides del Centre d’excursions cientiﬁcoliteràries i artístiques de Lo Rat Penat, gràcies a les quals podem conéixer el patrimoni cultural del País Valencià a través del valencianisme. De fet, també han pervingut alguns llibres de viatges d’aquests autors que es movien al voltant de les esferes del ratpenatisme. El cas del canonge Josep Sanchis Sivera n’és un exemple, tot i que els seus escrits són ja de principis del segle XX: De Valencia a Cádiz (1901), Dos meses en Italia (1902), Dos días en Lourdes. Excursión a la Cueva Santa (1903), Una visita al Gran San Bernardo (1905), De Alemania, notas de viaje (1906), Una excursión a Mallorca (1914), etc.

De la mateixa manera, investigadors novells com Jacob Mompó (2015) han exhumat documents ben interessants de la vida de personatges valencians de llocs com la Pobla del Duc, per exemple, a les acaballes del segle XIX, escrits en llengua castellana. Al capdavall, podem dir, amb total seguretat, que la recerca tenaç i constant ens brindarà un panorama assaonat del segle XIX valencià, si més no per a traçar un pal·li literari digne en termes de memorialística.²

2. EL SEGLE XX

Si bé és cert que Catalunya fou el territori catalanoparlant que més sòlidament va resistir el canvi de paradigma del segle XIX amb l’aparició de la premsa regular, la producció dietarística en català a principis del segle XX encara és ben minsa en comparació amb l’esclat literari que s’hi esdevingué amb els diferents corrents que engalanaren el primer terç de segle. El crític Enric Bou va destacar algunes obres escrites a Catalunya en llengua vernacla que representaven un hibridisme estilístic que es trobava entre el periodisme i la literatura: es tracta d’una sèrie de dietaris públics publicats en premsa, entre els quals destaquen el Glosari d’Eugeni d’Ors, publicat en La Veu de Catalunya; els Fulls de dietari de Carles Soldevila, publicats en La Publicitat i el Dietari espiritual, de Josep Maria López Picó, publicat en La Revista (Esteve 2010). Segons la mateixa Esteve (2010: 13), «potser l’obra que respon més canònicament a l’etiqueta de dietari publicat abans del conﬂicte bèl·lic espanyol és Hores angleses, de Ferran Soldevila, un recull d’anotacions que reuneixen les impressions i experiències derivades de la seua estada a Anglaterra a ﬁnals dels anys vint i que publica com a llibre el 1938».³ En major o menor mesura, a Catalunya se sostingué prou fermament, ni que fos en diferents formats, aquest tipus de literatura, encara que no sempre en forma d’obres voluminoses.

Són de Mallorca dos dels dietaris més extensos de principis del segle XX; per tant, conﬁrmen la continuïtat de la literatura memorialística en català més enllà del Principat, i no precisament com un fenomen anecdòtic, ja que abracen un període de més de trenta anys. Ens referim als dietaris del promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Estelrich 2012) i de l’escriptor i lingüista mossén Antoni Maria Alcover. Cal esmentar la tasca esmerçada per l’Institut d’Estudis Catalans, més concretament per Maria Pilar Perea, que va digitalitzar l’obra del lingüista i es pot trobar al portal Antoni Maria Alcover.

Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1986-París, 1958) estigué estretament vinculat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, gràcies a la qual estigué envoltat dels personatges del catalanisme cultural i polític del primer terç de segle; de fet, compartia l’ideari de la burgesia catalanista i d’aquesta manera va fundar Expansió Catalana (1919-1922). Els objectius d’aquesta organització, que passaven per difondre el missatge del catalanisme nacionalista arreu d’Europa, van obligar l’escriptor a romandre en l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys vint. Cal dir, però, que d’una identiﬁcació ferma amb el nacionalisme passà a un posicionament que s’inclinava més prompte pel federalisme a partir de l’any 1930. També s’encarregà d’estretir vincles entre Catalunya i Mallorca, i va tractar d’enfortir les relacions entre els intel·lectuals catalans i mallorquins. Un dels escrits més coneguts fou el «Missatge als mallorquins», un manifest que es va publicar l’any 1936 a la premsa catalana per a intensiﬁcar les relacions entre ambdós pobles i, poc després, el mateix any, gràcies a l’esperó de l’Associació per la Cultura de Mallorca, va veure la llum la «Resposta als catalans», publicada tant en la premsa mallorquina com en la premsa catalana (Massot i Muntaner 1978).

Els seus dietaris, que narren successos des de l’any 1914 ﬁns al 1949, es caracteritzen per la narració de les anècdotes que s’esdevenien en els nuclis del catalanisme cultural, tot acompanyant el discurs amb reﬂexions diverses, moltes de les quals apostaven per la coordinació harmònica amb la resta de territoris catalanoparlants. El 22 de desembre de 1935 s’expressa així: «Dins el tren parlat extensament amb Cambó [...], parlat de coses editorials; curiós que ell pensi en una història social de Catalunya per escriure...».

I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la signiﬁcació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».

D’altra banda, Antoni Maria Alcover, l’eclesiàstic mallorquí famós per la seua tasca a favor de la llengua catalana amb obres com el Diccionari català-valencià-ba-lear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La ﬂexió verbal en els dialectes catalans, etc., va escriure el seu dietari més famós l’any 1906, el Dietari de l’excursió ﬁlològica (1906), encara que va redactar una tirallonga de successos des de l’any 1902 ﬁns l’any 1924, molts dels quals van ser publicats al Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Les seues pàgines, hereves del tipus de dietari conreat anys abans per Verdaguer, el «llibre de viatges», posseeixen un valor afegit: les observacions lingüístiques i dialectològiques i les reﬂexions que se’n deriven, expressades amb un estil lleuger i divulgatiu. Vegem com narra els successos del 21 d’abril de 1910, durant la seua visita al País Valencià:

Arribam a Alcoi, devers les vuyt del vespre, atapits com arengades per motiu de la gran gentada qu’acudia a Alcoi per les festes de Sant Jordi, que comensaven lo endemá. Tot devallant del tren, mos trobárem dins els brassos dels amics del cor Mn. Tomàs Miró i D. Rafel Cantó i Llopis, entusiasta com el qui més de la llenga valenciana. Mos ne menaren a casa-llur, i comensárem a l’acte l’estudi de l’interessantíssim dialecte alcoyá.

No sols s’hi besllumen reﬂexions dialectològiques a partir del que observa arreu del territori. Durant la seua estada a Zuric, el dia 12 de juny de 1912 (en una de les seues expedicions europees), arran d’una conferència del Dr. Gauchat, reconegut romanista de l’època, fa la següent dissertació:

M’ha cridada l’atenció un mapa aont apareix la desinencia [76] verbal -o de la primera persona singular del present (parlo, arribo, etc.), característica, desde el sigle XVII, de Catalunya continental, fora la regió dels Pirineus Orientals. Doncs aqueixa desinencia se troba dins un territori considerable entre la Provença i Suïssa. Lo qual demostra que tal desinencia -o no es, com molts pretenien, d’inﬂuencia castellana, ja que seria arxi-absurd pensar ab inﬂuencies castellanes allá dessá Provença i devers Suïssa.

Pel que fa al País Valencià, no hi ha cap rastre de paper dietarístic plenament en valencià ﬁns a les memòries de Nicolau Primitiu, que comencen l’any 1916 –encara que comença a escriure-les en valencià l’any 1926– i acaben amb la seua mort, l’any 1971. Si bé és cert, doncs, que aquests escrits del patrici no esdevenen un reviscolament general de l’escriptura personal en el País Valencià, ja que n’és l’únic testimoni, la darrera troballa de la nostra recerca ens ha donat un bri d’esperança pel que fa a l’ús escrit privat del valencià en temps convulsos. Es tracta d’unes memòries del sacerdot franciscà Andreu Ivars i Cardona, oriünd de Benissa, que ingressà en l’orde franciscà al convent de Sant Esperit (Gilet, Camp de Morvedre) en 1900. Fou un dels fundadors de la revista Archivo Ibero-Americano, amb seu a Madrid, on va residir de 1920 a 1936, i escrigué, a més, nombrosos articles històrics i culturals relacionats amb la cultura valenciana i més enllà. Val a dir també que aquest personatge va ser un dels qui més investigacions va dedicar a Francesc Eiximenis, el conegut franciscà gironí del segle XIV.

El dietari es conserva en el convent dels Àngels, que pertany a l’orde dels franciscans, al barri de Russafa, a València. Probablement fou traslladat des del convent de Sant Esperit, a Gilet, quan es van inventariar alguns documents conservats en convents franciscans de diverses zones (Cullera, Benissa, Cocentaina...). Està íntegrament escrit en valencià, la llengua materna de l’autor, i en la caixa on es conserva hi ha una transcripció ﬁdel del diari feta pel franciscà Benjamín Agulló (1990) i també la seua traducció al castellà. És curiós que l’única biograﬁa que hi ha del pare Ivars, escrita per la mateixa persona que va transcriure el diari i en va fer la traducció al castellà, està publicada íntegrament en la llengua de Cervantes, i és l’únic relat editat que versa sobre el franciscà benisser i el seu dietari. D’una banda, s’ha de remarcar positivament que el biògraf Agulló transcrigués el document ﬁl per randa, cosa que s’ha d’agrair, car el text original ja es gairebé il·legible (recordem que el pare Ivars el va escriure amb llapis), i que s’haja conservat en un dels arxius franciscans, encara que de manera inèdita. D’altra banda, la –poca– informació que ha arribat al públic sobre el document ha estat, en realitat, a través de l’única biograﬁa que s’ha fet sobre el personatge, en què el relat en català del personatge queda pràcticament invisibilitzat.

L’elecció pel català és un fet força insòlit si tenim en compte les circumstàncies en què va ser escrit: les primeres línies estan redactades el 19 de juliol de 1936, data de la insurrecció militar franquista contra el govern de la Segona República. A més, fou redactat a Madrid, on residia l’autor des de l’any 1920. El volum té 37 pàgines de mida quartilla, que relaten els esgarrifosos esdeveniments succeïts des del mateix 19 de juliol ﬁns a l’1 d’agost de 1936. El 20 de juliol d’aqueix any, hi escriu, per exemple:

El Colege de Cisneros estava cremant desde les 9. ¡¡Que dolor!! Pobres llibres meus, biblioteca del Colege, archius de la Vicaria, coleccions completes de «Archivo Ibero Americano»: total, tot perdut, inclús les 40 carpetes de documentació copiada y apuntaments, suor de 25 anys d’escorcollament d’archius: quina tristea mes gran: la major desconsolació ha segut saber que havien agarrat a dos presos, entre guàrdies de asalt i milicies socialistes, i s’els han en dut a la presó, o aon fora. ¡¡Pobrets, que será d’ells? Deu que’ls asistixca: despues venen els apuros al tratar d’eixir d’allí, puix el carrer de México estava ple de gent comunista, i cridaven furiosos contra tot lo sagrat.

Quan ho cremaren tot, es resguardà on exercia de capellà, al sanatori Villa Luz i després a casa d’uns amics. Quan va decidir tornar a la Marina Alta amb la seua família, a Benissa, fou detingut a Dénia. El van reconéixer i fou afusellat. El seu cadàver aparegué a Gata de Gorgos el 8 de setembre de 1936. El dietari fou escrit, per tant, només un mes abans de l’afusellament.

El conﬂicte bèl·lic estava indestriablement lligat a la barbàrie i al caos; de fet, el diari posa de manifest com d’afectada quedà la població civil, independentment de la seua ideologia. El pare Ivars hi mostra la seua tristesa pels companys que caigueren en les urpes de tan desgraciada situació. Hi ha, ﬁns i tot, del dia 23 de juliol de 1936, una relació dels franciscans que foren detinguts per una furgoneta de guàrdies d’assalt. S’hi observen els noms de diferents religiosos de l’Estat, entre els quals hi ha el pare Alfons Pont, prevere de Catalunya; el pare Josep Álvarez, procurador de Santiago; el pare Carmelo, d’Andalusia; el pare Juan Bautista Gomis, prevere de València; fra Gonzalo Costa, sacristà de Cartagena, etc.

Una altra de les curiositats del dietari és el model lingüístic i l’ortograﬁa que hi empra. Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando va remarcar, en una conversa personal, que el pare Ivars va ser l’únic deixeble del menoret Lluís Fullana i Mira que va utilitzar en les seues publicacions de recerca l’ortograﬁa del seu mestre. Recordem que, l’any 1914, el pare Fullana va publicar les «Normes Ortogràﬁques» al Diario de Valencia. Fou el seu primer intent d’oposició, després d’uns anys d’estreta col·laboració amb diverses personalitats catalanes i mallorquines i d’haver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), a les Normes de l’Institut, que tenien com a base els preceptes fabristes. Les normes de Fullana es van aprovar al si de Lo Rat Penat, però l’èxit que van assolir entre els escriptors valencians fou escàs; no va ser ﬁns a la signatura de les bases ortogràﬁques de 1932, conegudes com a Normes de Castelló, que el valencianisme va sustentar la seua llengua amb una codiﬁcació convergent amb la resta del domini lingüístic. Fullana, per cert, en va ser un dels signants, encara que una mica a contracor i al·legant que feia el pas avant atés «el caràcter provisional» que tenien (Climent 2004).

En llegir atentament el volum dietarístic, ens adonem que, efectivament, el frare benisser, valencianoparlant que conreava la llengua en els usos cultes, seguia gairebé ﬁl per randa els preceptes ortogràﬁcs de Fullana, cosa que encara fa més interessant la seua obra manuscrita en llengua pròpia. En realitat, les diferències respecte al model de llengua dels autors valencians del primer terç del segle XX es reduïen a quatre casos ortogràﬁcs que ben bé es podien haver evitat amb un mínim de compromís cívic i de contacte amb els escriptors coetanis i la major part del valencianisme de llavors. En qualsevol cas, convé ressaltar la importància que té haver escrit obra memorialística en català per la sola raó d’haver mamat la llengua en la terra on el franciscà fou nat. Al cap i a la ﬁ, la ﬁdelitat a l’escriptura de Fullana i el reﬂex que en fa, atesa l’admiració que li professava, solament formaven part de la seua «disciplina monàstica», com va aﬁrmar el professor Manuel Sanchis Guarner (2005) i ben bé ha reproduït Josep Daniel Climent en el seu darrer llibre L’interés per la llengua dels valencians (2018).

En aquest context apareix la ﬁgura de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, prolíﬁc autor d’obres ja en aquell moment, la dèria del qual era redactar els successos que s’esdevenien al seu redor des de 1916. Sense saber-ho, ressuscità, gairebé isoladament, els dietaris en català al País Valencià després de segles de prostració.

Hem de valorar, així mateix, la tasca escriptora de Vicent Badia Marín, advocat i escriptor valencianista que tingué un paper cabdal en la fundació de Sicània, l’editorial fundada per Nicolau Primitiu als anys cinquanta; o de Gonçal Castelló, escriptor i activista de renom per la causa dels Països Catalans, que, continuant el deixant dels seus predecessors, va plasmar en paper i en valencià, ja als anys huitanta, les vivències de la Guerra Civil i la postguerra. Badia Marín (1986) escrigué una cronologia que, de manera molt escarida, glossa la vida del personatge i els fets socioculturals que s’esdevenen a la València de llavors. Així mateix, Castelló (1987) relata els fets succeïts al País Valencià des del 1931 ﬁns al 1939. També Adolf Pizcueta, a ﬁnals dels setanta, va redactar les seues memòries dels anys trenta (Pizcueta 1990), de les quals es desprenen impressions d’alguns personatges valencianistes i esdeveniments polítics d’aleshores.

Finalment, hi ha testimonis més recents, de mitjan segle, però d’una gran importància literària, ja que es tracta de dietaris escrits per dos de les ﬁgures més importants de la història contemporània valenciana: els dietaris de Joan Fuster, escrits a la dècada dels anys cinquanta (Fuster 1991a i b, 1994, 2004, 2014), i els de Manuel Sanchis Guarner, escrits en diverses etapes de manera esporàdica (Cortés 2002, 2006). Fins i tot es conserven, a l’Arxiu Manuel Sanchis Guarner, de la Biblioteca Valenciana, uns diaris escolars inèdits que abracen el període de 1931 i 1939.

1. En aquest sentit, la base digital <www.memoriapersonal.eu> ens ha sigut de gran ajuda perquè aglutina la referència de molts documents memorialístics dels territoris de llengua catalana. Ha estat elaborada pel Grup de Recerca d’Història Moderna Manuscrits, de la Universitat Autònoma de Barcelona (grupsderecerca.uab.cat/manuscrits/), amb el qual hem tingut l’honor de col·laborar.

2. Darrerament, arran de comunicacions i seminaris en relació amb aquest camp, s’ha publicat un monogràﬁc al número 43 de la Revista Internacional d’Humanitats, anomenat «Construint la memòria: una aproximació a la literatura memorialística (ss. XVI-XX)», al qual es pot accedir a <http://hottopos.com/rih43/index.htm>.

3. Cal no oblidar, així mateix, que els homenots del noucentisme, vinculats a la Lliga Regionalista i a l’aventura intel·lectual de la codiﬁcació ortogràﬁca catalana, també van permetre’s de fer alguna ﬁligrana en forma de dietari. Sense anar més lluny, el mateix Pompeu Fabra publicava, durant la dècada dels anys vint en La Publicitat, les seues Converses Filològiques, unes «notes diàries» –segons ell– en què tractava de manera divulgativa qüestions de llengua.

Подняться наверх