Читать книгу Déjame llorar. 7ª ed - Anji Carmelo - Страница 7

Pròleg (*)

El llibre que ens presenta Anji Carmelo es un llibre petit de tamany però gran en profunditat i que es presta molt a la meditació. Constitueix un estudi del dolor en general, destinat especialment a aquells que sofreixen per la pèrdua d’un ésser estimat. Fa un anàlisi acurat d’aquest tipus psíquic de dolor, que pot adquirir dimensions indescriptibles i sumirnos en estats perillosos d’estupor i de negativisme que es necessari combatre i superar. La natura ens ofereix medis per a combatre’l, basats en l’exteriorització física, sobretot en el plany, que no ha de retenir-se, ja que la retenció del dolor resulta summament pertorbadora i és l’origen d’estats patològics múltiples i diversos. El dolor ha de desfogar-se i l’home enfonçat pel dolor mai ha de sentir vergonya per les seves llàgrimes. També cal pensar que, per intens que sigui, mai es tant rígid que el temps no l’atemperi o que arribi a anul·lar-lo.

Per altra part i encara que sembli absurd, el dolor ens ofereix uns aspectes summament positius, tant, que sense ell l’home no seria el que és i aquest crec que és la part més interessant del llibre presentat.

La nostra cultura occidental és essencialment materialista i en ella, l’home ha avançat molt en el coneixement de la matèria i, per contra, molt poc en el coneixement de sí mateix. A les preguntes bàsiques: Què som? Cap on anem? Que hi fem aquí?, les respostes que ens ofereix el materialisme imperant son decepcionants. Segons ell estaríem formats simplement per matèria pensant supeditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les seves xacres, a la malaltia amb els seus sofriments i a la mort amb la desintegració i desaparició total, junt amb tot el que havia estat l’objecte dels nostres anhels i desitjós, cosa molt difícilment assumible, sense sentir-se completament defraudat per un fet inevitable, com és el de la mort, que hauria de ser acceptat amb perfecta naturalitat. Sols les reflexions filosòfiques i les creences religioses que ens parlen d’una part immortal del nostre ésser o d’una nova vida en el mes enllà, poden atenuar aquest insuportable sensació d’aniquilació total.

Les més antigues filosofies ja ens diuen que la nostra personalitat està formada per diferents plans o nivells, dels quals el més ostensible és el cos material que representa el nivell més inferior, origen de les nostres sensacions i desitjós, ens serveix de vehicle en el nostre viatge per aquesta vida i, tal com hem dit abans, està condemnat a la mort i a la desintegració. En front d’aquest pla material i perible, existeix, en la part més fonda i amagada del nostre JO, un pla immaterial i etern que seria una perllongació o una part de l’energia còsmica que promou i dirigeix la vida i tota l’harmonia de l’Univers, el que els antics en deien l’Esperit Universal i del que cada un de nosaltres en som portadors d’una part que és immortal i a la que el llibre en diu “El trocito de cielo que todos llevamos dentro”.

Entre aquest dos plans tan diferents, existeix la ment amb el domini del pensament i de la raó. La ment té la seva seu en el cervell i en gran part es d’índole material, però obeeix també a principis immaterials que influeixen de forma molt difícilment explicable sobre la nostra persona i conducta, com és la lliure elecció de les respostes als diferents estímuls i a les idees abstractes. S’ha comparat a una llum que il·lumina un gran espai, si la llum es difusa tot l’espai es manté en la penombra, però si els raigs es concentres sobre d’un punt determinat, aquest s’il·lumina fortament, tant mes quan major sigui la concentració.

El signe de la nostre cultura és el materialisme i aquest poder de concentració, gairebé tothom el dirigeix amb exclusivitat damunt del món material, amb els meravellosos resultats de progrés que tots contemplem en el camp de la tècnica i en el coneixement del nostre entorn i del nostre propi cos, del qual es coneixen amb detall tots els òrgans i teixits, arribant-se fins a les partícules més subtils. D’aquesta manera, la unió íntima de la ment amb la matèria fa que l’home conegui cada vegada més les malalties i hagi aconseguit allargar la vida, però també fa que el JO s’identifiqui amb el nostre cos material, participant en totes les seves apetències i passions, sobretot l’egoisme i la cobdicia que son fonts constants de desgràcies i sofriments. Els mateixos plaers que amb tanta abundància ens ofereix el món material, generalment es tracta de gaudis efímers que solen acabar en el dolor, un dolor immens, que inunda el món i que en gran part es provocat per nosaltres mateixos.

Però la ment posseeix la possibilitat del discerniment i pot arribar a diferenciar el que és real d’allò que es il·lusori. La vida de Buda es paradigmàtica en aquest sentit, ja que elabora tota la seva doctrina mística quan surt de l’esplèndid palau en que es trobava reclòs i descobreix la Gran Veritat, de que a la vida tot es dolor, sofriment i dolor i que tots els plaers dels que abans gaudia no eren més que falses il·lusions que entorpien i no deixaven veure el veritable camí de la salvació, que consisteix en deslligar-se de la matèria i aconseguir la unió de la ment amb aquell pla superior etern i immutable, en el que abans ens hem referit i que ens comunica amb la divinitat. Malgrat que tots el portem a dintre, la unió amb aquest pla es difícil donada la seva condició immaterial i la seva situació amagada. S’han descrit diferents maneres d’arribar-hi, que segons el Gita poden resumir-se en dos. Una d’elles és la que correspon a l’home de pensament i és la de la meditació i les pràctiques religioses, la renuncia a la matèria i l’ascetisme, amb el que es pot arribar a modificar el camí de la consciencia fins que deixi de ser ego-céntrica i despreciant el mon material, el JO pot arribar-se a centrar amb la Base Divina. L’altra via correspon a l’home d’acció que ha d’obrar sense pensar en els fruits de l’acció, d’una forma completament deslligada del JO.

Tot això que hem dit, és molt més fàcil de dir que de fer però un dels millors mitjans per aconseguir-ho és el que ens ofereix el dolor, perquè la desgracia educa la intel·ligència i crec que és el mateix Buda qui ens diu “que aquell que no ha sofert no sap res, no distingeix el bé del mal i ignora als homes i a si mateix”.

Desprès d’un gran dolor, si aconseguim acceptar-lo i superar-lo, ja res ens és igual que abans i totes aquelles coses materials que abans tant ens preocupaven perden tota la importància. Ens sentim mes a prop de tota la humanitat, comprenem la immensitat del dolor que regna en tot el món i sentim la més gran compassió per tothom, per tot allò que té sensibilitat. Aquest és el veritable camí que mes ens pot ajudar a connectar amb aquell pla superior i amagat que tots portem a dins i on resideixen la veritable saviesa i l’amor i aquest crec que és el missatge i la gran lliçó que ens ofereix el llibre de Anji Carmelo.

Moisés Broggi

(*) Discurs de presentació d’aquest llibre realitzat pel Dr. Moisés Broggi, el dia 20 de juny de 2000, al centre AVES de Barcelona.