Читать книгу 39º a l'ombra - Antònia Vicens - Страница 6

L’ombra d’El Galió arribava a la meva botiga. La carretera d’enmig era estreta i gropelluda. Quasi durant tot el dia hi havia algun estranger badocant als aparadors o assajant-se capells que poques vegades compraven. També n’hi havia qualque quern per damunt la vorera del cafè. La majoria eren matrimonis grans que reien amb l’amo en Xesc de sa somera. L’anomenaven així perquè menava una somera grassona i un carretó verd desllustrat; convidava els estrangers a pujar al carretó, els feia fer una volta; després els volia fer entendre, amb senyes, que la somera sabia parlar i començava a fer-li gestos, i el pobre animal, amb els seus ulls foscos plens de fàstic, les orelles arreveixinades, de tant en tant engegava qualque bramul eixordador. Tot i amb això, els estrangers es divertien, fregaven el coll i la cua de la somera, que feia potadetes com si hi tengués una mosca vironera, i convidaven l’amo a seure amb ells i a beure.

—Fixau-vos en sos alemanys de mitja edat: si no són coixos, tenen un braç esguerrat o duen un ull de vidre. Tots estan marcats de guerra.

Ens ho solia dir sempre el senyor Vidal, subdirector d’El Galió, que els vespres acostumava a venir una estoneta al cafè. Era alt i gros, de popes balderes, ulls sortits i blanquinosos, nas amb escudeller, llavis molsuts.

A més era molt xerraire. S’entusiasmava tant amb la conversa, que li era igual dir bé com mal d’allò que tractava. Moltes vegades, el senyor Quetgles, el comptable d’El Galió, li feia una estona de companyia. Aquest era sec, color de caramutxa, arrufadet, galtes xuclades, nas com un clau de ganxo, llavis prims com orellanes, cabells arrissats. No parlava mai que no retragués la paraula injustícia. Jo ja estava farta de saber que era casat, que tenia sis fills, que li agradava anar a pescar, que desitjava comprar-se un llaüt; també que feia poesies. N’hi havia una que es titulava «La sal» i feia al·lusió al passatge evangèlic, descrivint les injustícies dels poderosos, és a dir, dels qui eren més que ell. I ens la recitava arrugant el front, de tant de seny que hi posava. El senyor Vidal era indiferent a l’Evangeli, però ambdós compartien la rancúnia cap als rics i per això se suportaven. El senyor Quetgles, a vegades s’exaltava contra el senyor James, propietari i alhora director d’El Galió. Deia que tenia molt de cap i gens de cor, que jugava brut amb ell perquè li exigia més feina que la convinguda en el contracte, i que, si no el plantava, era perquè era més home que ell. Aquí, al senyor Vidal, no li quedava més remei que abaixar el cap, perquè, encara que pensàs igual, no volia arriscar el seu lloc de feina.

—Homo, Quetgles, te comprenc, però exageres. El senyor James... Homo!

—Lo que tu, o ets hipòcrita o ets covard. Ben segur que jo l’any que ve no estaré amb ell, ni en voldré sentir s’olor. Ara, tu hi seguiràs acoquinat, encara que te faci sa llenya damunt. Molta xètxara, tu; però fora fets. Xerres i t’embulles; xerres tant, que tu mateix no saps quan t’has de creure.

—Tu no m’has d’insultar, cony! I el senyor James és es meu jefe i mereix tots es meus respectes.

—I, perquè és es teu jefe, si te diu: fes una cucavela, la faràs; i si te diu: llustra’m ses sabates, t’hi agenollaràs. Ah, jo no! Ell me paga una feina que li faig; per aquesta part estam cabals. És a dir, ell me deu, perquè faig més que no em toca. Jo, que som pobre, don a un ric: mira tu com està el món. Endemés, quan un de noltros s’acoquina i se fa esclau d’un peix gros, és injust amb ell mateix. Injust, Vidal, injust!

—Potser tenguis raó, Quetgles. Potser... Ui, no m’acaloris! Tu no canviaràs el món.

El senyor Quetgles, amb quatre passes llargues, de costat, un manat de carpetes davall el braç, orgullós d’ell mateix, se n’anava cap a El Galió, a seguir la seva tasca. El senyor Vidal se’l mirava, fregant-se els bigotis espessos i lluents. Després demanava a n’Andreu que li servís un te; tot seguit s’adreçava a mi:

—Què volies que fes? Com a subdirector que som de l’hotel, me tocava pegar-li una morma, a aquest desgraciat. Deixar-lo en es carrer, si importa. Sí. Hauria de besar ses petjades del senyor James... És clar que té sa seva mica de raó, pobre. En confiança: jo també sempre he tengut ràbia an es rics. Vulguem o no vulguem, es doblers mos fan poderosos, mos donen seguretat i posició i mos curen de complexos. Un pot ser criminal, lladre, marieta; però, si té fortuna i de tant en tant fa un donatiu a l’església perquè en parlin damunt sa trona, serà un sant. Veus aquell inflat que passa amb es cotxo vermell? És propietari de més de mitja Cala. S’ha fet riquíssim a força d’arruïnar-ne molts. Per una pesseta vendria s’ànima an el dimoni. Però clar! Fa obres de caritat, i sa gent, quan el veu, s’hi aboca a fer-li cas, i per poc no li besen s’anell com a un bisbe. Sí, filla meva, sí: es rics me fan ràbia; però, què vols que faci? Tenc una dona i una filla, i no vull que els falti res. Per això call i faig es beneit. Sobretot vull que sa nina —que ho és, de guapa, i que en té, de gràcia!— s’eduqui bé i tengui una bona cultura; que quan sigui gran, faci lo que faci i vagi allà on vagi, estigui segura d’ella mateixa i no hagi de tenir ràbia com son pare...

El senyor Vidal es bevia el te d’una empenta. Després em deia que li preparàs el darrer tebeo que havia sortit. I jo no sabia què pensar d’aquell home que, a penes coneixent-lo, em contava els seus sentiments i llegia historietes de fer riure. S’excusava:

—Un llegeix quatre bajanades, sí, ho sé; però almanco te fan fer sa mitja. En canvi, agafes un diari, i què? Reunions parlamentàries ací, amollen un coet allà, que si sa guerra és necessària perquè hi hagi pau, que si una tal invasió, que si tants morts...

I per amunt i per avall, el senyor Vidal.

El senyor James, només el veia passar. Alt, gras, però airós. Es veia jove amb els cabells tombant-li a gris, el front baix i, com els cans, donava la impressió que sempre ensumava. Tot d’una ullada, semblava un home orgullós i autoritari. Jo, sempre que el veia, m’embadalia mirant-lo. De la seva vida privada just sabia que anava molt atrafegat amb els negocis, que era casat i que vivia en un xalet solitari.

Na Socors, una cambrera que quan havia acabat la feina venia a seure a la fresca de la botiga, em contava que era un senyor esquerp i que el personal li tenia por. Quan ell entrava, tot eren corregudes per posar-se cadascú en el seu lloc, de la manera més estricta. Que no hi hagués ni un cendrer amb cendra estantissa, ni un grum de pols en cap taulell, ni a les rajoles cap lletjura; que el tocadiscos no sonàs un sentit més alt, i tothom ben net i ben pentinat. Quan ell hi era, el traginar del personal adoptava com un ritme de clínica. Deia, na Socors, que només la seva secretària, una al·lota de poble, esquiva i pàl·lida, gosava moure’s davant ell amb naturalitat i despreocupació. Un dia que na Socors fregava tota tremolosa pel despatx, va entrar ella amb les mans plenes de floretes del camp i les hi llançà damunt la taula.

El senyor James va deixar de banda el seu llibrot de números per mirar-se les flors, complagut i interessat.

Llavors na Rosa, amb tranquil·litat, va arreplegar-les, tot dient:

—Li estic agraïda.

—De què?

—Que no m’enviï a filar amb ses meves floretes.

—Si me fas content. Digues, Rosa, tu no me tens por?

—Oh, no!

—Digues també: què penses de mi? Me trobes un cínic?

—Jo el trob bo i intel·ligent. Sempre l’hi he dit.

Tot seguit na Rosa agafà uns arxivadors i començà a ordenar-los cantussejant una cançó qualsevol. Quan va adonar-se de na Socors va tenir una mica d’esglai.

—I saps què diuen? —va afegir na Socors—. Idò que estan una mica enamorats; però sa majoria opinen que ell la té... ara no me surt sa paraula, com a embambada o hipnotitzada; però per tenir-la sempre disponible quan necessita dictar-li una carta a qualsevol hora, no per res sentimental.

Na Socors tenia xètxara com totes les forasteres, i a vegades jo no sabia si l’havia de plànyer o enviar-la a fregir ous de lloca. Alta, grossa de darreres, la cara ampla i curta, mal pentinada sempre i, per molt que es rentàs, donava la impressió que anava enfitada. Un dia em va contar, tota llastimosa, que era d’un poblet d’Albacete i que feia molts anys que havia fugit de casa seva per la necessitat de guanyar doblers, perquè els seus pares eren molt vells i ella els havia de mantenir, i això és un jou molt feixuc per a una al·lota jove. La feina de cambrera no li agradava. Això d’haver de llevar la brutor de tanta gent! Però no li quedava altre remei. A penes sabia llegir, servia per a ben poques coses. La seva il·lusió des de petita era ser model; desfilar per passadissos encatifats, ara un vestit, suara una camisa, una mitja volta, una alçada de braç, i tot un públic de senyores d’upa pendent de les seves passes, dels seus gestos. Els seus jocs havien estat embolicar-se pedaços, fer-se trenes i, caminant de puntes, somreia a les parets plenes de boques de calç caiguda de la seva habitació. Però, quan es va presentar en una casa de modes a veure si servia per a model, li digueren, sense gens ni mica de delicadesa, que no era prou bella ni prou ben feta. Després...

Na Socors estava amb mi fins que jo tancava la botiga, perquè li agradava veure passar gent i guaitar l’ambient de ca n’Andreu que, quan fosquejava, s’omplia d’estrangers. El taulell era de mig aiguavés amb molts prestatges plens de botelles i estrelles de mar assecades. I n’Andreu allà, servint copes, cada cop més animat. Quasi sempre començaven cantant un himne a grans veus, després ballaven i botaven i les dones d’uns s’aferraven amb els homes de les altres.

I na Socors, com si fos una mosqueta morta, es duia les mans al cap dient que tot allò era espantós. Tanmateix, jo havia sentit dir que eren pocs els vespres que no es colgava amb qualque cambrer.