Читать книгу 39º a l'ombra - Antònia Vicens - Страница 9

Va arribar la vigília dels cursets espirituals.

Els darrers dies, na Maria, plena de zel i punyida pel seu confés, fins i tot anava a casa de les al·lotes i parlava a les seves mares, talment una missionera. Els deia que privar la filla de fer els cursets era com un pecat, perquè la filla no podria aprendre de ser una dona com cal, ni sabria com ser feliç i fer feliços els seus; en una paraula, dels cursets en tornaria completament enriquida.

Hi havia mares que escoltaven el discurs de na Maria fent capades, i tanmateix posaven excuses; altres, en canvi, hi allargaven el coll.

La tia no hi venia a bé de cap manera. S’exclamava que eren uns dies de molta feina i ens necessitava. A més, la pèrdua que suposava quatre dies de jornal, i encara havent de pagar. Però potser passava pena per altres coses, perquè em demanà si jo sabia quines idees duia na Maria.

Tanmateix, vàrem partir totes dues, encara que la tia seguís remugant. El tio també ens va dir repuces i més coses.

Jo no tenia cap gana d’anar-hi, si no era per la novetat d’estar-me fora quatre dies. Però na Maria vinga fer-se pesada dient-me que a mi em calien més que a ningú, perquè havia tingut aquell fracàs sentimental amb en Miquel, i allà per ventura aprendria de penedir-me i de no anar de verbes, perquè el meu destí era un altre.

Érem moltes, que partírem. Omplírem tot un vagó del tren. Na Maria de tant en tant s’aixecava, demanava silenci i ens deia coses per l’estil d’aquesta:

—Teniu en compte que no anam d’excursió. En arribar allà, recolliment i obediència, perquè en lo més íntim des vostro ser prendrà forma sa vostra vocació.

—Vocació? —reia alguna—. Fa estona que està ben perfilada. Trobarem novio, allà?

Rèiem totes. Jo no havia rigut mai tan de gust. I sentia una mena de satisfacció en veure na Maria irada. S’esforçava inútilment:

—Escoltau-me! Dins es matrimoni hi ha molts de graus de santificació. I sa vostra felicitat...

Però això dels graus de santificació interessava molt poques. Era un promès, el que volien.

Seguíem cantant. I jo tenia les orelles plenes de l’orquestra de davant ca la tia. Allò d’en Miquel no m’havia afectat gaire, tampoc. En el fons, m’alegrava d’haver-lo atret.

Quan arribàrem al monestir, encastellat damunt un aplec de pujols, ens trobàrem amb nombrosos grups d’al·lotes d’altres pobles. També duien encara el seu boliquet de roba i semblaven inquietes. Aviat començaren les presentacions. Cadascuna deia quin era el seu poble i els motius per què es trobava allà. Després va venir una monja vestida de senyora, ens va engegar quatre paraules sobre les moltes coses que esperava de totes nosaltres, va donar-nos el número de l’habitació i ens pregà que anéssim a visitar la Verge.

Però, com que els cursets no començaven fins l’endemà dematí, teníem llibertat, i moltes passàrem la vetllada en un terrat, des del qual destriàvem la badia de Ciutat, copejada de llums, i el castell de Bellver, com una braçada de foc suspesa dins la fosca. I és que la nit era densa, el cel embuatat de negrors, la lluna com un tros de plat.

Cantàvem i jugàvem a festejar. Figurava que érem en un ball; a mi em tocà ser festejada per una ciutadana pigada que es va fer un capell amb el mocador i em repetia: amorcito, corazoncito, tienes los ojos azules, ¿te gusta rezar?

Com és de suposar, na Maria i un parell d’exaltades com ella seguien dins l’església, pregant a la Verge pels fruits dels cursets.

Jo, durant les primeres prèdiques, procurava no escoltar gaire, cosa que no m’era difícil perquè devora meu seia una primsiula que, baixet baixet, em contava que havia estat educada a Amèrica del Sud, que el dia abans del curset havia trencat amb el promès que feia quatre, que, als cursets, la hi havien duita enganyada, que la seva mare feia devers mig any que s’havia separat de son pare, que ella havia de viure amb la mare, però que cada any tenia obligació de passar uns mesos amb el pare, a Amèrica; ui, Amèrica! La seva mare es va casar a tretze anys, i ella, als nou, ja sortia amb al·lots; i els d’Amèrica són atrevits, no bàmbols, com els de Mallorca, però, gràcies a Déu, ni allà ni ací no havia caigut en res gros. Nomia Sara, aquesta mallerenga xerraire, i s’enorgullia molt perquè havia llegit damunt una revista que un matrimoni d’artistes de cinema també s’havien separat aquells dies, i una filla que tenien havia de córrer la mateixa sort d’ella.

Mentrestant, el capellà predicava amb ardor. Era fatxenda i rumbós. El temps del descans vaig sentir que moltes altres ho comentaven, i na Sara fins i tot va escriure a la seva plagueta de notes que el predicador era el seu tipus.

Els primers dies els seus sermons varen versar sobre Déu Pare i la seva relació amb la criatura, un ésser racional i irracional. Va fer un cercle a la pissarra, i a dintre hi va escriure racional; tot seguit va dibuixar una ratlla vertical i a sota una d’horitzontal, i hi va escriure irracional. I començà per l’alè de Déu damunt el fang d’Adam, i racional i no racional amunt i avall de la ratlla. Al cap de dos dies totes estàvem ben convençudes que Déu Pare ens estimava amb deliri i que estàvem dotades de llibertat i de racionalitat suficient per esdevenir vertaderes santes, cadascuna dins el seu ambient, i així salvar el pobre món. El tercer dia es va parlar de la passió en totes les coses; després del matrimoni, eren torrents de gràcies les que atorga Déu a una família vertaderament cristiana. Però, com que el dimoni sempre està per entremig, si el sagrament no té per base un fons de molta oració, hi ha el perill de l’egoisme, de la infidelitat, de la desgràcia, etc. De la vocació religiosa, a penes va parlar-ne. Només alguna al·lusió com a sinònim de ser escollida: cal una crida especialíssima per tenir coratge de prendre els atapins i derrenclir cap a aquest desert de solitud humana, a consumir-se per Déu.

Només aquesta referència em va bastar per sentir-me mal a pler. Tenia nervis, mal de ventre, i el temps de les meditacions no estava bé enlloc. Corria pels grops de la muntanya, fugint de les altres; m’entretenia gratant la terra calenta, seguint la cursa d’un cuc mig ofegat, d’un carrerany de formigues, examinant una fulla de mata. Eren dies de calor. El cel estava entelat de tant de sol, caient com una barrumbada. No trobava ombra enlloc; sols no en cercava; m’era igual pansir-me. En un moment de depressió, va venir a trobar-me na Maria:

—T’agrada?

—No ho sé.

—No ho saps? Però què penses?

—Res. Estic marejada.

—Foi! Hauràs agafat idees.

—Inquietuds.

—Això és bo. Pensa que d’aquestes meditacions depèn bona part de sa teva vida. No has sentit allò que qui no agafa sa seva creu cada dia...? I que tothom posava excuses per no anar en es dinar del Senyor? Estic segura. Mon pare no creu i mumare no fa llarg; però moriran en pau. Sí, i se tornaran a estimar.

Na Maria va tornar-se’n remugant bogeries místiques. De pensament vaig llançar-li un terròs amb una arrel de mata. Adesiara em passaven ran altres al·lotes, soles, capbaixes, una mà en el mentó, la confusió al rostre. La majoria, però, feien grups pel pati, comentant i rient. Vaig passar per la capella. Unes quantes estaven agenollades, braços en creu, ulls astorats, i na Sara, feta un devessall de llàgrimes, quan em va veure va dir fort, entre sanglots:

—Jo no ho sabia, que m’estimàs tant el Senyor!

Vaig seguir cap a la meva habitació. No havia acabat d’entrar-hi quan s’apoderà de mi un tremolor accelerat, mentre la suor m’inundava la pell. Inconscient, em vaig desplomar damunt el reclinatori. I com més anava, més tremolava; també vaig rompre a plorar; delirava, veia sentències, em vaig sentir cridada, vaig dir que sí. Més tard, arrambada a la finestra, menjant-me una xocolatina i, escoltant el cant dels ocells amb el sol que defallia darrere els pins, vaig repetir-me d’acord, perquè em sentia impotent. I el crucifix de damunt el reclinatori projectant-se sobre el llit sense fer, i vinga creus pertot arreu.

—A dormir! A dormir, vos dic!

Un altre cop al poble, na Maria i jo ens vàrem aixecar de bon matí, com abans, per anar a missa primera; però la tia, en camisa de dormir, els cabells esbarriats i els ulls vessant-li ira i ressentiment, ens va barrar el pas. Quan arribàrem dels cursets, sols no ens va mirar. Només feinejant, tota coent, ens va dir que s’havia barallat amb el tio per culpa nostra, que tot el seu mal sempre havia estat per culpa nostra, i ja començava a estar farta de nosaltres, i de la vida, de tot. Per això, aquell matí, na Maria i jo, quan la vérem, voltàrem de pressa cap a la nostra habitació.

—Llegirem s’evangeli que toca —va dir na Maria.

Però la tia va cridar-nos que apagàssim el llum. Jo vaig estar-ne contenta, perquè tenia son. Tanmateix, na Maria feia voltes amunt i avall, remugant que érem una família de desgraciats i que per què justament nosaltres, i que això devia ser una prova que ens enviava Déu, i hauríem de ser pacients com Job de l’Escriptura. Ja que darrerament el tio s’havia tirat al joc, i al cap del mes a penes donava sou a la tia. Un dia, mentre dinàvem, na Maria es va atrevir:

—És que no vos importa res?

I ell se la va mirar amb aquella cara d’espantat que feia sempre.

—No mira per ningú —va afegir la tia—. I voltros dues, que també heu tornades dos mussols —va plorinyar.

Certament, cosíem plegades tot el sant dia i a penes dèiem res. A vegades se’ns topaven els ulls i els esquivàvem de pressa. Na Maria, sobretot, sempre amb l’expressió llunyana i misteriosa; i la tia mirant-se-la, fent capadetes. Adesiara insistia:

—Què vos varen dir, allà? Que heu d’estimar Déu més que ton pare i ta mare? Pensa que només te tenc a tu. Pensa que ton pare ja no ho és, ton pare.

Quan deixàvem de cosir, ja tard, na Maria es pegava una pentinada i se n’anava escapada com un coet cap a l’església. Allà es trobava amb un parell d’al·lotes i se n’anaven plegades a visitar malalts, a trobar casa per a forasters que vivien dins quatre parets sense referir, i patuleia i grans havien de dormir a la mateixa llitera: un parell de matalassos de clin tirats en terra.

Jo molts de vespres hi anava, a l’església, perquè sentia moltes inquietuds confuses. Com un cabdell de fil que s’embullàs i tornàs gros. I vaig fer amistat amb na Magdalena. Era bastant més gran que jo i sempre s’agenollava devora meu i em somreia. Una vegada em va dir:

—Sa teva cosina és molt santa. Tu també reses?

—Jo? Estic cuita, jo.

—Sembles humana, tu. Sortim a fer una volta?

Li envelàrem plaça avall.

—Idò jo... És que una no sap a on anar. I de petita m’acostumaren a fer la Visita. Però te som franca: me voldria casar, i prest. Tu?

—Sols no ho sé, què voldria.

—Estàs comsevulla. De vegades m’ha passat. Tu ets joveneta, però jo ja tenc vint-i-sis anys i me voldria casar. Però me sembla que es homos a penes me miren. Comprens que pugui sofrir?