Читать книгу 39º a l'ombra - Antònia Vicens - Страница 7

I aquest Andreu, vaja un belitre!

Un dia se’m va acudir de dir-li:

—Jo no sé què és riure. Mai no he estat una al·lota que hagi sortit amb un i amb s’altre i que s’hagi passejada. Jo no sé disfrutar sa meva joventut. A ca sa tia mai no vaig veure alegria, mai! Fins an es punt que necessit estar trista per sentir-me bé. Mira si ho és, d’absurd, si un dia ric un poc o pens bajanades, llavò tenc remordiments. Jo ho voldria vèncer, tot això.

Però n’Andreu s’esbudellava de riure, penjat a la cortina. No, no comprenia res. I jo, com una bleda, encara insistia:

—Has reparat ses muntanyes, avui? Pareixen de llum. Sa meva cosina sempre me deia que ses muntanyes l’atreien. Sa meva cosina nom Maria i...

Però n’Andreu vinga riure, dient que la meva cosina i jo devíem ser dues pomes. I jo era prou beneita perquè aquestes ximpleries m’irritassin.

M’irritava tot, com si tengués un escurçó dins l’estómac. I el passat sense cap atractiu projectant-se’m. Això era i no era, històries d’amor malaurades; el rostre del tio sense immutar-se mai, com si estigués sumit en un profund silenci dins ell mateix. La tia sempre seguit el burxava, nerviosa i punyent, i ell no feia sinó accentuar la seva expressió deprimida. És vera que el dia menys pensat es posava a xerrar, a fer la mitja, es desfeia per donar-nos gust i tot anava un xalar. Però, quan un bri d’alegria començava a arrelar dins nosaltres, ell tornava a acopar la barra i reprenia l’expressió d’abans. I la tia niala i malsofrida, i les històries que ens contava eren cada dia més ferestes. Insistia:

—Devíem part de sa casa i es primer any d’haver-se’n anat vàrem acabar de pagar-la, i s’altre any compràrem sa ràdio. Ah, que ho recordau? No dormíreu d’alegria, i tot lo dia cançó ve i cançó va, i jo ben marejada. Llavò vos vàrem comprar una pepa que plorava, i olletes, i platets de llauna; i aquestes foteses a noltros mos costaven estar separats essent joves. Llavò aquests anys tan terribles. I ara...

Aquí la tia sospirava i els ulls color de rata se li aigualien.

—No ho endevines? S’entén massa bé que han deixat d’estimar-se.

M’ho deia na Maria, asseguda damunt el llit, els ulls fits en la paret d’enfront. Déu sap què hi veia! Ara ja no escrivia. Guardava la plagueta davall la funda del matalàs, i a mi em tenia prohibit fins tocar-la, perquè el contingut era sagrat, ja que ella era una escollida. Molts de vespres, quan ja havíem apagat el llum i jo mig dormia, ella baixava del llit i pregava. Els matins, quan encara feia fosca, s’aixecava per anar a missa primera, i, en tornar, el seu rostre em semblava exaltat, ple de misteri. A vegades em deia:

—Mon pare i mumare se tornaran a estimar.

Però els meus pensaments anaven darrere al·lots. A més, en una casa just davant ca la tia, cada vespre s’aplegava una colla de jovençans a assajar música. Eren poc més o menys de la meva edat i volien formar una orquestra. N’hi havia un que em xocava, i, mentre na Maria resava, la meva imaginació es complaïa a somiar aventures amb ell. M’agradava afigurar-me que jo corria per una marina i que ell m’encalçava; i aleshores, o bé jo queia i ell em duia en braços, o bé es posava a ploure i ens havíem d’arraconar dins una cova, fer foc d’un poc de fullaca i, donant-nos l’esquena, despullar-nos de la roba banyada. A vegades també m’abellia pensar que ens passejàvem plegats als vespres pels carrers, i jo li contava totes les meves cosetes. El cas curiós és que amb aquest jove, quan ens trobàvem sols, no ens saludàvem. En veure’l, jo sempre acotava el cap, empegueïda, recordant que per ventura el vespre abans havia gosat imaginar que em despullava davant ell, encara que ens donàssim l’esquena, perquè, ben pensat, el jove més formal, en una circumstància així, sempre miraria una mica de cua d’ull, i el meu cos s’havia desenrotllat primerenc i atractiu.

M’ho deia en Miquel, un dels pocs joves que tractava. El vaig conèixer una de les comptades vegades que vaig anar a un ball. I encara vaig fugir d’unes completes, d’amagat de na Maria. En Miquel era una mica arrufat d’espatlles, però plantós, amb els llavis i els ulls sortits. Tenia cara d’ocell, trobava jo, i a cada volta que em feia fer m’estrenyia i em deia que tenia un cos magnífic. D’ençà d’aquell dia, vaig començar a observar-me davant el mirall. Assajava maneres per parlar amb els homes, fins que na Maria em va sorprendre, començant a ginjolar-me que pecava de vanitat.

—Sí, això són pecats de vanitat. Santa Teresa, abans de convertir-se, també ho era, vanitosa, i un miracle de Déu la va salvar. Clar, començam per no donar importància a coses petites i mos anam enfangant dins ses grosses. No te basta veure mon pare i mumare per sabre que sa felicitat no existeix? Si tu fossis un poc més bona, tot lo món ho seria, un poc més bo i més feliç.

Bé; i jo sempre seguit lluitant amb la meva vanitat i els seus conceptes de moral. I vinga donar llauna al confés:

—Pare, perdonau-me perquè he pecat. Fa vuit dies que no m’he confessada, i sempre seguit pensant en vanitats...

Ca! No n’estava gens ni mica, de penedida! Desitjava agradar ardentment. A més, després de tot el dia de treballar, de sentir gemecs i de veure males cares, necessitava una mica d’esplai per no avorrir la meva existència, que ja em començava a pesar. Ara ja havia deixat de banda el músic. El meu pensament s’omplia d’en Miquel, la seva mirada tan atrevida, els ulls tan feixucs. Era la seva amant, i ens donàvem hora a carrerons foscos, quan el sol s’havia post darrere els ametllers del camp i al cel hi havia deixalles del color de l’horabaixa, i tot era molt romàntic... Mentrestant na Maria pregava i es faixava la cintura amb cordons de ferro. Una nit em va despertar justament quan somiava que cantava amb una orquestra i un jove em llançava flors.

—L’has vista, tu?

—Vista, què? Ah, un jove me tirava flors. Jo cantava...

—No has vist una claror, i...?

Va encendre el llum. Tenia els ulls astorats, però lluents, com a animats per una imatge que només ella percebia. En canvi, semblava tenir les faccions més sortides i que un vent poderós i invisible les hi fes tremolar.

—L’he vista. Sí. La Puríssima.

—Maria!

—Resava, i de cop... Voltada de llum...

—Jo també les he vistes, ses flors que me tirava es jove. I les he ensumades i tot.

—No, però no. Que sí, que l’he vista! Si ho deies! (Oh, si ho deies!) Això mos ha de servir per ser més bones, totes dues.

D’aleshores ençà, em cridava els matins perquè anàs a missa amb ella. Quina son, quina lassitud del cos suat, mollà entre els llençols, el so feixuc! M’aixecava. Qui hauria gosat contradir una cosina que havia vist la Puríssima! Ens estopejàvem els ulls amb aigua fresca, ens pegàvem una pentinada, i cap a l’església s’ha dit, amb fred, i fosca, arrufades, de bracet. De tant en tant trobàvem qualque home que s’escurava la gorja i escopia. Miolaven moixos; escainaven galls. Guspirejaven estrelles. A les teulades, clapes de l’aurora insinuant-se. Les cases cluques, endormiscades, grisenques, geperudes. A l’església, només quatre beates velles, ombres incertes entre la foscor cantellosa dels bancs. La capella, d’aspres columnes de mig arc, enllaçades al sòtil en una mena de nus amb el vitratge projectant fressèlies, com una baralla de colors damunt el trespol de pedra picada. I, davant l’altar, el rector, místic i solemne. I era el confés de na Maria. I junts tramaven dur totes les al·lotes del poble a uns cursets espirituals en un monestir que hi ha entre muntanyes, pels afores de Ciutat.

A vegades, cosint, la tia es quedava embadalida contemplant na Maria, silenciosa, capficada. Exclamava:

—També aquesta.

Llavors romania una estona amb els llavis arrugats, el front encongit. Després, a poc a poc, se li apaivagava l’expressió:

—Això era i no era... una pobra al·lota, sa més bona, tota baves pes seu homo, i despreciada. Seguien compartint sa mateixa habitació i es mateix llit, però no li feia fills. I no és que fos un marieta, no, perquè anava d’altres...

En veure que na Maria ni tan sols la sentia ni l’escoltava, tornava a sospirar:

—Déu mos guard ca nostra i es corral! Tots hi anirem, al cel, si mos hi volen! Tots haurem patit. Tots hi anirem, al cel!

—Mumare, alerta a dir flastomies, perquè tots serem jutjats.

—Ah, escoltaves! Escoltaves, així mateix. I tu què tens, que ta mare no pot sabre? Quina és sa teva creu?

—Voltros. Oh!

Na Maria de cop es va tapar la boca, com si volgués esborrar la paraula que acabava de dir; però la tia ja plorava.

Era una temporada que el silenci del tio era més aviat un crit ofegador, i la tia havia tornat tan susceptible que no la podien contradir, perquè aviat vessava llàgrimes. Un dia, mentre dinàvem, va exclamar de cop:

—Digue-li, a ton pare, digue-li, an el tio: es temps que ell no hi era, anava a sa perruqueria, jo?, me pintava, jo? me posava olors? Digau-li si sempre no sospirava per ell, que ni de bromes ni de veres cap homo no mos va embrutar mai es portal, en no ser es carter quan mos duia ses seves cartes, que sempre trobàvem que se torbava, perquè en volíem rebre cada dia.

Els ulls li varen tornar dues vegades grossos, al tio. Jo encara no havia reparat mai que els tengués color d’oli. Na Maria, com si hagués previst tal incidència, va tenir el sermonet a punt. Va enravenar una mica el cos, va endurir l’expressió i, amb els punys closos, va rompre:

—Jo no sé què hi ha entre voltros. Però, si un des dos ha faltat a s’altre, perdonau-vos. I començar de nou.

El tio encara obria més els ulls. Com si no comprengués res.

—Vos ho suplic. Tanmateix mos hem de morir, i es dia del judici sa justícia tendrà misericòrdia amb noltros segons com haurem sabut perdonar.

Del tot astorat, el tio la mirava com si pensàs: i aquesta amb quins coverbos me surt! Mentrestant, la tia plorinyava.

Més tard, quan fèiem els llits, na Maria em digué:

—Trobes que he estat dura?

—No sé d’on t’ho treus, tot això que dius. En no ser des llibres de per l’església.

—Idò no. Tot lo que diuen es llibres de l’església, jo tanmateix ja ho duc escrit dins mi mateixa.

I, deixant el llençol de banda, va treure’s de dins els sostenidors un full de paper mastegat. Ja tenia quinze al·lotes apuntades per anar als cursets. I jo entre elles.

—És fruit de s’oració —va dir.