Читать книгу Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.) - Antoni Ferrando Francés - Страница 10

1. La dimensió històrica del lingüista

Si després de quatre segles de subordinació lingüística i cultural, podem parlar de recuperació de la unitat literària de la llengua que compartim catalans, valencians i baleàrics, aquest mèrit l’hem d’atribuir, en gran mesura, a un home excepcional: Pompeu Fabra. Ens ho recordava, fa ja unes quantes dècades, Josep Pla amb aquestes paraules:

Fabra ha estat el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.

2. La transcendència d’una codificació ben feta

És cert que la tasca de Fabra no hauria tingut la transcendència que ara podem constatar sense un context favorable: l’esforç col·lectiu d’unes minories molt conscienciades que, ja en l’àmbit cultural, ja en el polític, lluitaren, des dels més diversos angles ideològics, per uns mateixos ideals.

A Catalunya, la institucionalització d’un Estatut d’Autonomia (1932) coronà aquell esforç. A les Illes Balears, l’apostolat lingüístic de mossèn Antoni M. Alcover i de Francesc de Borja Moll i unes quantes singularitats literàries reafirmaren l’adhesió tel·lúrica a la llengua d’un poble que, durant segles, a penes n’havia escoltat cap altra. Al País Valencià, també unes minories molt actives miraran de sacsejar l’alienació cultural d’un poble molt castigat pels vents de ponent. El fruit madur d’aquell esforç fou l’acord cívic que es va plasmar en les Normes de Castelló (1932).

Amb el suport actiu dels règims totalitaris d’Alemanya i d’Itàlia, i la inhibició dels estats democràtics d’Occident, l’alçament de Franco de 1936 posà punt final a aquells esforços col·lectius de recuperació nacional. En realitat, fou una derrota més, «sens dubte, la més eficaç des del punt de vista de la cohesió cultural de les terres catalanes», en una llarga història de derrotes i de moviments de redreçament.

Amb una diferencia, però, respecte de les anteriors: quan triomfà l’alçament militar, Pompeu Fabra ja havia acomplit la seua tasca tècnica de modernització, depuració i unificació del català. La vehiculació d’aquesta tasca havia estat limitada pel que fa a l’abast social i temporal, però, a partir de la seua obra, comptàvem amb una eina difícilment destructible, de tan ben feta com era i tan ben acceptada arreu del domini lingüístic català.

No són cap casualitat aquelles paraules pronunciades reiteradament per Queipo de Llano, un dels capitosts de la rebel·lió militar de 1936, abans de l’ocupació de Barcelona: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastradas por las Ramblas». I tampoc no és cap casualitat la prohibició en la postguerra d’editar textos catalans amb la normativa fabriana. Són dades que confirmen la transcendència de l’obra de Fabra.

Amb la codificació fabriana se superaven dos segles de desorientació lingüística, provocada per la pèrdua d’oficialitat del català arran dels anomenats decrets d’annexió dels regnes de València (1707) i d’Aragó a Castella (1715-1716), i es coronaven els esforços més dispars de la Renaixença per retrobar una llengua literària vàlida per a tot el domini lingüístic. Avui hem d’estar agraïts a En Fabra i a tots aquells gramàtics, escriptors, editors i lectors que, tot seguint les pautes marcades per ell, van assegurar el triomf d’una codificació lingüística que situa la llengua catalana en un lloc comparable al de les altres llengües de cultura del nostre entorn.

El secret de l’èxit de la codificació fabriana rau en la solidesa dels seus fonaments: tot basant-se en el parlar viu de Barcelona, depurat de castellanismes i vulgarismes, Fabra elaborà un model de llengua literària que, amb unes mínimes variacions morfològiques, fos compatible amb tots els altres grans dialectes de la llengua. La depuració només podia ferse prenent com a base la uniforme llengua literària medieval, compartida per totes les terres catalanes. Assegurava així la unitat lingüística en el temps i en l’espai. En el temps, perquè el model propugnat expressava la continuïtat de la rica tradició medieval, interrompuda per segles de decadència dels usos cultes de la llengua. En l’espai, perquè permetia un model de llengua en què poguessen sentir-se còmodes els parlants de tot el nostre àmbit lingüístic.

3. El procés de reconstrucció d’una llengua nacional

A continuació mirarem d’explicitar succintament els criteris que presidiren la codificació fabriana, tot seguint un fil conductor cronològic que permeta copsar-ne l’evolució. Ho farem sobretot a partir de l’antologia La llengua catalana i la seva normalització (1980), de Francesc Vallverdú, i de diversos estudis de Joan Solà i de Mila Segarra.

És ben conegut que el jove Fabra participava dels projectes de normativització que propugnava la revista L’Avenç. Els seus promotors estaven convençuts que, per tal de posar punt final a les interminables polèmiques entre els partidaris del «català acadèmic» i del «català que ara es parla», que entrebancaven els intents de convertir el català en una llengua apta per a tots els registres, calia adoptar el parlar de Barcelona com a base de la futura llengua literària unificada. No sols el consideraven superior als altres dialectes catalans, sinó que havien arribat a la conclusió que la incompatibilitat entre determinades solucions dels diferents dialectes feia inviable qualsevol altra proposta.

Una vegada fixat i depurat de castellanismes, el que calia era proposar-lo a la resta de catalanoparlants com a model a imitar. L’Ensayo de gramática del catalán moderno de Fabra, descripció del barceloní col·loquial publicada el 1891, responia, si fa no fa, a aquests paràmetres. Ben aviat, però, Fabra, gràcies als seus estudis, a les orientacions de Marià Aguiló i als seus contactes directes amb els parlars septentrionals de Catalunya, s’adonà de la inviabilitat de la proposta, tant per raons historicolingüístiques com sociolingüístiques, si hom volia bastir una llengua de cultura sòlidament arrelada en el passat i acceptada arreu del domini lingüístic.

Propugnava, com els seus col·legues, partir del barceloní, però, contràriament a molts d’ells, defensava la necessitat de tenir en compte la tradició gràfica medieval i d’adoptar solucions que fossen compatibles amb les dels altres grans dialectes.

Aquest canvi de sensibilitat queda apuntat ja en la seua Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, publicada el 1898, on, tot i ser un estudi bàsicament descriptiu, recomana les solucions més genuïnes, com cases i no casas, nostre i no nostro, sabent i no sapiguent, etc., encara que no fossen les predominants en el barceloní col·loquial.

La maduració d’aquest concepte de la llengua literària s’observa clarament en el seu conegut article «Sobre diferents problemes pendents del català literari», de 1907, on sintetitza les reflexions que li suscitaren les ponències del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior. L’objectiu explícit de Fabra era convertir el barceloní en la base de la futura llengua literària, però no el «barceloní d’avui dia, sinó un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per tots els altres parlars catalans, i enriquit, refinat: el futur parlar de la futura capital de Catalònia!» En recórrer al nom de Catalònia –terme també usat per Prat de la Riba–, Fabra, a més de suggerir un corònim unitari per a toles les terres de llengua catalana, volia deixar constància de l’abast nacional del seu projecte de codificació ortogràfica, gramatical i lèxica, un projecte que, per això mateix, solia presentar com una tasca de «nacionalització».

4. La codificació ortogràfica

En celebrar-se el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Fabra ja tenia molt elaborada i meditada la seua proposta de reforma ortogràfica, caracteritzada perquè no contenia cap convenció que fos «incompatible amb cap pronunciació dialectal important». Era, òbviament, la condició indispensable perquè la proposta fos acceptada arreu del domini lingüístic. Heus ací com la comentava i la valorava Fabra en l’article «De la depuració de la llengua literària» (1927):

En ortografia les dificultats nascudes de l’existència de les diferents pronúncies dialectals, no són, però, en general, difícils de resoldre: un mot com flor és en uns indrets pronunciat amb o oberta, en d’altres amb o tancada, en unes regions és pronunciat amb r final, en d’altres sense aquesta r; però la grafia flor convé a totes les pronúncies amb que es convingui que el signe o pot ésser llegit ò o ó i que s’accepti la r muda. Variant, segons les contrades, les regles de lectura, una mateixa grafia convé a les di verses pronunciacions dialectals d’un mateix mot. I cal confessar que, quant a respectar les diferents pronúncies dialectals, el sistema de l’Institut és difícilment superable, i és que, en confeccionar-lo, es tingué sobretot en compte d’evitar les innombrables grafies dialectals (en el sentit que no convenien sinó a un sol dialecte) que pul·lulaven en el català de la Renaixença (cosas, començan, caball, vuidar, etc.)

Vet ací, aplicat a dos mots concrets, canvi i gener, com explica Fabra en una de les seues Converses filològiques els criteris que l’han dut a triar la solució gràfica més adient:

El català antic coneix al costat de la grafia cambi la grafia canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, és una raó decisiva en favor de la grafia canvi… (p. 45)

Una pronunciació dialectal que no hagués traspuat mai en la llengua literària no fóra motiu prou poderós per a fer canviar la grafia tradicional d’un mot… (p. 46)

En els casos que la llengua antiga vacil·la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes (p. 438)

El cert és que janer és una forma que trobem llargament usada en l’Edat Mitjana (p. 95)

La llengua parlada, pero, ha mantingut la forma gener, ja que les regions que no confonen la a i la e inaccentuades diuen gener (o giner sortit de gener). De manera que de les dues grafies antigues gener i janer, la primera convé a un major nombre de dialectes que no pas la segona (p. 494)

Efectivament, les propostes ortogràfiques de Fabra, aprovades, amb lleus retocs, per l’Institut el 1913, eren difícilment superables no sols des d’una perspectiva estructural sinó també nacional.

5. La codificació morfològica

Aquesta imprescindible unitat ortogràfica era d’aplicació més problemàtica pel que fa a la morfologia, ja que l’evolució històrica havia consagrat diferències dialectals no sempre compatibles. Fabra se’n feia ressò amb aquestes paraules, pertanyents a l’article de 1927 més amunt citat:

En morfologia és molt més difícil d’aconseguir la uniformació; no solament difícil, ans impossible: si un dialecte diu pateix i un altre patix, si un dialecte diu canto, i un altre diu cante, i un altre cant, l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ésser sense sacrificar l’una o l’altra d’aquestes variants dialectals. Sortosament, però, el català és un idioma prou homogeni perquè l’acceptació de les diferents formes dialectals no comprometi d’una manera greu la unitat de la llengua escrita.

Les formes triades del dialecte central, que són per altra banda les que gaudeixen d’una major extensió geogràfica, són les comunament adoptades encara que difereixin de les antigues (pensem, pensés); però aquells escriptors que en llur parlar usen altres formes tenen la llibertat d’emprar-les en la llengua escrita, sempre, però, que aquestes formes siguin formes importants dins llur dialecte i sobretot si són formes pertanyents a l’antiga llengua escrita (tals pens, cant, deim del mallorquí): ells són els qui han d’apreciar si els convé d’usar tal o tal forma de llur parlar enfront de les formes del parlar central.

Fabra era ben conscient que difícilment podia bandejar de la llengua literària unes formes conservades de forma exclusiva pels altres dialectes. però continuadores de la llengua de Ramon Llull o d’Ausiàs March. Al capdavall, n’eren ben poques i, en tot cas, no en contradeien la unitat. Ben al contrari, permetien als escriptors valencians i baleàrics de reflectir en els seus escrits unes formes prestigioses.

L’essencial, per a Fabra, era que aquests escriptors duguessen a terme una obra de depuració dels seus propis parlars, una depuració que, n’estava convençut, conduiria a la màxima convergència amb la llengua literària del Principat. Amb unes formulacions destinades a no ferir les susceptibilitats perifèriques, Fabra recomanava als escriptors no procedents del Principat d’emprendre «una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català».

Aquestes paraules, publicades l’any 1918 en la revista pancatalanista Nostra Parla, no desmenteixen la visió nacional de la llengua que Fabra defensava, però probablement no són alienes a les reticències d’alguns sectors valencians i baleàrics davant la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, qüestionada també per una minoria d’escriptors i erudits principatins. Recordem, d’altra banda, que aquell mateix any s’havia produït el trencament entre mossèn Alcover i l’Institut.

Siga com siga, Fabra no es deixa endur per les dificultats ni altera, per això, les seues conviccions integradores, ni deixa d’insistir en la coresponsabilitat de catalans, valencians i baleàrics en la tasca de depuració de la llengua comuna. Ben al contrari, defensa aquestes posicions des de les més diverses tribunes.

Coberta del número 1 de la revista Nostra Parla (1918).

Així, gràcies al resum publicat a Nostra Parla del contingut d’una conferència que Fabra impartí el 1919 amb el títol «La unitat lingüística de Balears, Catalunya, Rosselló i València» (que, per cert, formava part d’un cicle de conferències «sobre la unitat substancial dels pobles de llengua catalana»), ens assabentem que l’il·lustre lingüista hi abordà amb claredat i contundència alguns conceptes bàsics de lingüística i filologia aplicats al català i reiterà els seus criteris de com havia d’abordar-se el procés de codificació. Entre aquells, val la pena de remarcar l’èmfasi en la unitat de la llengua, que corrobora amb l’examen d’alguns trets morfològics i sintàctics, a pesar de la diversitat de denominacions regionals amb què és coneguda.

Aquesta diversitat onomàstica no justifica unes preteses llengua valenciana i llengua mallorquina diferents de la catalana, ja que de fet el valencià és, filològicament, una part del dialecte occidental, i el mallorquí, de l’oriental, que són, en rigor científic, els dos grans dialectes de l’idioma.

Pel que fa a la proposta de codificació, Fabra hi insistí, una vegada més, en la possibilitat de refer la unitat de la llengua literària sense la imposició de cap dialecte i en l’estratègia convergent de depuració en cada un d’ells.

Un discurs similar és el que podem observar en el parlament que pronuncià a Palma de Mallorca, el 1925, amb motiu de l’homenatge a Marià Aguiló, «mereixedor de l’admiració de catalans, valencians i balears per la seva labor filològica».

Des de les Corberes franceses fins al palmerars d’Elx i des de les regions orientals d’Aragó fins a les illes daurades, existeix un grup de parlars romànics que formen un conjunt prou homogeni per ésser considerats com una sola llengua novillatina enfront de l’espanyol, del francès i de l’italià […]

L’obra de depuració i de redreçament és avui molt avançada; aprofitant els materials que ens han fornit l’estudi dels nostres autors antics i les aportacions dels parlars catalans, valencians i balears, hem aconseguit de refer esplendorosament la nostra llengua […]

No menys interessant en aquest sentit fou la intervenció de Fabra, el 1927, davant un auditori madrileny, a la qual pertanyen aquestes afirmacions:

No pude aceptar el puesto que en la Real Academia española me ofrecían, porque creí que el oficio de depurar la lengua sólo a catalanes, baleáricos y valencianos corresponde.

6. La codificació del lèxic

Fabra completà la seua tasca normativitzadora amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), confegit així mateix amb un criteri integrador que ja anuncia a l’article «Filòlegs i poetes» (1918):

També és incontestable que convenia d’enriquir i d’envigorir la llengua escrita amb les aportacions dels dialectes. Per això s’havia de veure amb joia que cada escriptor es complagués a usar en els seus escrits el major nombre de paraules i expressions pròpies del seu parlar regional. Això no podia perjudicar gens la unitat de la llengua escrita si era practicat per veritables literats, que tinguessin un concepte just del que és una llengua literària: cadascun d’ells, dins una morfologia i una sintaxi una, ens faria ofrena de les paraules i expressions triades del seu parlar, unint al desig de veure-les incorporades a la llengua literària el propòsit d’acceptar en el seu català les paraules i les expressions aportades pels escriptors de les altres contrades catalanes.

Però això és tot diferent del que alguns pretenen, segons els quals cadascú hauria d’escriure exactament en el català de la seva regió, amb totes les seves particularitats morfològiques i sintàctiques: estranya manera de treballar per la restauració de la nostra llengua literària. A tot arreu del mon, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem formar-s’hi, i regnar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua literària filla d’un llarg i acurat treball de selecció i de fixació; i aixó s’esdevingué en les terres de llengua catalana, i els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals de la llengua parlada.

Així doncs, per a l’accés d’un determinat mot al Diccionari normatiu no calia altra condició sinó que els escriptors l’elevessen a la categoria de mot literari, independentment del seu origen geogràfic. En aquest sentit, Fabra remarcava en l’article «L’obra de depuració del català» (1924): «el que la llengua literària deu a Verdaguer, que sabé aportar-hi un gran cabal de mots desconeguts del parlar ciutadà», així com també «les aportacions dels escriptors mallorquins i gironins».

En conseqüència, no hi trobarem mots com el pretès mossarabisme valencià xicon, reservat generalment als usos orals, però sí els geosinònims noi, xiquet i al·lot, d’ús literari en els seus respectius àmbits dialectals. A vegades hi són consignades de forma exclusiva, pel fet de ser les més comunes al Principat, variants formals com fonoll, rodó, ronyó, en detriment d’altres de menys esteses però generals en la llengua medieval i més genuïnes des del punt de vista etimològic, com són fenoll, redó, renyó. En altres ocasions, es recullen dues variants formals, si són avalades per l’ús o per una tradició literària, consolidades en qualsevol dels grans dialectes de l’idioma. És el cas de nansa i ansa. Ara bé, aquestes només són excepcions a la norma de fixar una sola forma, generalment la més estesa al Principat.

7. El triomf del fabrisme

Entre 1931 i 1934, Fabra pogué veure coronat l’esforç de quaranta anys de treball: al Principat, els Jocs Florals, últim reducte antinormista, s’hi plegava; al País Valencià, els principals intel·lectuals i les associacions culturals més representatives acordaven seguir les anomenades Normes de Castelló, versió reduïda de l’Exposició ortogràfica publicada per Fabra el 1917; a les Balears, un Alcover reconciliat amb Fabra consentia que el seu deixeble Francesc de B. Moll escrivís i hi divulgués la normativa que havia combatut d’ençà del trencament amb l’Institut. Per fi, tota la comunitat catalana, gràcies als criteris i al tacte exquisit de Fabra, havia aconseguit de redotar-se d’un vehicle unitari d’expressió escrita.

S’imposaven així, arreu del domini lingüístic, els dos objectius bàsics que va perseguir Fabra en la seua tasca de redreçament del català literari: aconseguir la màxima cohesió interna de la llengua mitjançant la integració dels grans dialectes en la fixació de la normativa i fomentar la màxima diferenciació del català enfront de les llengües veïnes mitjançant l’eliminació de tota mena d’interferències. En aquest sentit, el recurs a algunes solucions lingüístiques de la llengua medieval, que Fabra recomanava als escriptors de les altres regions de l’idioma, sempre que tinguessen continuïtat en la llengua parlada o fossen fàcilment vehiculables, no podia tenir altra finalitat que la d’afavorir les solucions més genuïnes.

L’eufòria per la consolidació de la unitat ortogràfica de la llengua arreu dels Països Catalans durà poc de temps. Com ja ha estat dit, el triomf de l’alçament militar de 1936 eliminà en la pràctica els resultats d’una tasca pacient i laboriosa, paral·lela als esforços per recobrar la personalitat política perduda arran de la guerra de Successió.

La doctrina oficial del nou règim sobre les diverses manifestacions lingüístiques de l’Estat altres que la castellana o espanyola quedà molt ben sintetitzada en el Catecismo patriótico español, aprovat pel Ministerio de Educación pel març de 1939: «Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego». No hi havia, doncs, cap llengua catalana. Ara bé, així com en la lluita per l’autogovern calia començar novament de zero, ni les armes ni la repressió no aconseguiren destruir l’obra sòlida edificada per Fabra.

Durant els llargs anys del franquisme no es produí pràcticament cap escletxa en l’adhesió a la normativa fabriana, ni tan sols en les regions d’acceptació més problemàtica. L’adhesió massiva als actes commemoratius del centenari del naixement de Fabra celebrats el 1968 no ens pot sorprendre, car van ser l’homenatge popular a un dels homes que més havien contribuït a salvar la nostra identitat. I això s’apreciava particularment en aquells moments difícils.

8. El compromís nacional de Fabra

La visió integradora de la codificació fabrista és indestriable del compromís del filòleg barceloní per la reunificació cultural de les terres de llengua catalana, que solia designar amb els noms de Catalònia o magna Catalunya. No sols col·laborà en projectes d’idèntica orientació ideològica, sinó que hi participà activament. En aquest sentit, val la pena recordar la seua estreta vinculació amb els homes i les activitats de Nostra Parla (1916-1924) i, especialment, de Palestra (1930-1939), organitzacions, totes dues, de caràcter patriòtic i presents arreu del domini lingüístic.

En el discurs inaugural de Palestra (30 de novembre de 1930), Fabra, el seu president, proclamà sense embuts la seua concepció sobre l’abast geogràfic de la pàtria:

La Pàtria és la terra i el Poble, tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme.

[…]

Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.

Poc temps després, en l’article «La finalitat patriòtica de Palestra» (1 de març de 1932), insisteix en la mateixa idea:

I aquesta Pàtria a alliberar, Palestra voldria que la nostra joventut la veiés no solament a les terres del Principat, sinó en totes aquelles on la nostra llengua és parlada, terres que si en altre temps formaven una sola unitat política, avui, en conservar viva la nostra llengua, segueixen demostrant la nostra unitat nacional i, amb el renaixement que s’inicia, demostren també llur voluntat de refer en el futur el vell patrimoni dels nostres passats. Així Palestra es preocupa de mantenir viva la germanor entre les terres de llengua catalana, estenent envers elles el seu esperit i les seves delegacions, i convidant el jovent de les Balears i de València a aquests fogars de germanor que són els seus campaments.

Vint dies després, Fabra denunciava, en un escrit dirigit a la Junta General de Palestra, els obstacles que la Constitució republicana espanyola imposava a la lliure relació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes:

Uns articles de la Constitució de la República espanyola, obstacles legals nous, inexistents fins ara, volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les terres catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que seguiran essent-ho demà per la voluntat de llurs fills. És per això que us proposo que aquesta Junta General vulgui trametre una fèrvida salutació als nostres germans de València i de Mallorca, testimoniatge d’afirmació de la nostra unitat nacional.

Conseqüent amb aquestes conviccions, Fabra també denuncià, en un discurs adreçat al president Macià el dia 9 de maig de 1932, que l’article 2 del projectat Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 postergava l’ús del català en les relacions oficials del Principat amb el País Valencià i les Illes Balears.

No havent aconseguit en l’Estatut aprovat pel parlament espanyol l’objectiu que perseguia, Fabra intensifica la seua reivindicació en els moments de canvi que generà la resposta popular a l’alçament militar del general Franco, participant en activitats que buscaven els mateixos objectius. A l’època de la contesa bèl·lica pertany aquest fragment del seu article «La llengua catalana en la cultura» publicat el 1937 (1980: 181):

I ha calgut que vingués la República perquè [el català] fos admès a l’escola, a la Universitat, als organismes oficials; perquè, en fi, li fos reconeguda l’oficialitat dins el territori de Catalunya. Manca, però, encara, que aquesta sigui reconeguda en totes les terres hispàniques de llengua catalana!

Una darrera prova del compromís de Fabra amb la sort nacional de les terres catalanes és la visita que feu a Valencia, pel juliol de 1937, per a participar, junt amb Carles Salvador, en els debats i la redacció de la ponència conjunta catalano-valenciana en defensa de la cultura comuna.

9. Vigència i problemes de l’ideari fabrista

Avui, cinquanta anys després de la mort de Fabra, tenim la satisfacció de veure reconegudes a la major part del domini lingüístic algunes de les nostres aspiracions d’autogovern i una part dels nostres drets lingüístics. Tanmateix, des del punt de vista de l’articulació espiritual entre totes les terres de llengua catalana, la situació dista molt de ser acceptable.

La ideologia «autonòmica», per dir-ho d’alguna manera, tendeix a afeblir els llaços que ens uneixen a catalans, valencians i baleàrics. Entre altres raons, potser perquè no s’ha trobat el punt dolç entre el discurs cultural i el polític.

També, des del punt de vista de la cohesió lingüística, hi ha raons per a la preocupació. Ningú, entre els usuaris lleials de l’idioma, no discuteix els mèrits de la codificació fabrista, però la ideologia «autonòmica» i un pseudomodernisme espanyolitzant han conformat ideologies i pràctiques lingüístiques que tendeixen a aigualir el sentit «nacional» de la codificació fabriana.

L’atac més sistemàtic i directe contra el fabrisme procedeix del País Valencià i s’ha produït arran de la transició política. La seua incidència social s’ha d’explicar pels dèficits de lleialtat lingüística d’una gran part dels valencians. En efecte, grups que compten amb el suport decisiu o amb la tolerància interessada dels sectors dominants de l’Estat i de la mateixa comunitat autònoma hi han generat unes propostes ortogràfiques i gramaticals i una ideologia secessionista amb la finalitat d’impedir la recuperació d’una consciència lingüística unitària i la integració del País Valencià en l’esforç col·lectiu de redreçament cultural i social de la llengua que compartim.

La filosofia lingüística d’aquests grups es pot il·lustrar a bastament amb uns pocs exemples: si Fabra havia recomanat la forma àcid amb -d final, per harmonia amb les altres llengües de cultura pròximes, els secessionistes valencians propugnaran acit amb -t final; si Fabra havia optat pel dígraf tx de fletxa, aquests recomanaran la ch castellana; si Fabra havia fixat un sistema d’accentuació clar i precís, els artífexs de l’invent ortogràfic valencià deixaran als usuaris la llibertat d’accentuar al seu gust.

Es tracta, no cal dir-ho, d’esquarterar la llengua i de crear les condicions òptimes per a la substitució lingüística. És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua podrà servir per a superar l’artificial, però molt interessada, guerra de normatives al País Valencià, però, en tot cas, és una iniciativa que podria diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes.

Una altra manifestació, més subtil, de l’atac contra la tasca de «nacionalització» de la llengua que Fabra perseguia, ha estat la ideologia i la pràctica lingüística dels grups que, sobretot a Barcelona, han propugnat uns models de llengua més pròxims al barceloní parlat per les noves generacions i, doncs, a un català fortament influït per l’espanyol. La finalitat confessada era escurçar les distàncies entre la pràctica literària dels llargs anys del franquisme i la llengua real del carrer. Unes distàncies provocades per la interrupció del procés de normalització social del català després del 1939, que reclogué el català escrit al petit món dels lletraferits.

En molts casos, aquest procés de necessària modernització s’ha traduït, però, en servilisme respecte de l’espanyol i en abandó de les solucions més convergents entre els diferents dialectes catalans. Recomanar, per exemple, la substitució d’enguany per aquest any, quan, de fet, enguany és ben genuí i vivaç en la immensa majoria del domini lingüístic (només tendeix a perdre’s entre les generacions més joves de Barcelona) no sols equival a rebutjar el principi de màxima integració interdialectal defensat per Fabra, sinó que reflecteix un calc ideològic de l’espanyol, on hogaño s’ha antiquat en favor de este año. Escriure pel en lloc de per al no sols consagra la divisió entre els dialectes que practiquen la distinció en frases com «això ha estat escrit pel metge» i «això ha estat escrit per al metge» i els que no la fan, sinó que ens separa, a més, de les altres llengües de cultura més pròximes, com l’anglès (by / for), el francès (par / pour), l’italià (da / per) i l’espanyol (por / para).

Encetat el camí (potenciació de les preferències regionals i de les solucions coincidents amb l’espanyol), les conseqüències són imparables. El pas següent podria ser l’admissió, innecessària, dels castellanismes més usuals (només cal observar la pràctica diària de la TVV ) o la substitució, per exemple, en la llengua escrita del sistema unitari de combinacions binàries de pronoms febles per tres sistemes diferents, destinats a catalans, valencians i baleàrics respectivament, amb el pretext d’una millor adequació a la llengua parlada. Al final del camí tindríem una llengua catalana, una llengua valenciana i una llengua balear.

Una alternativa possible als perills del regionalisme lingüístic podria ser propugnar la generalització del barceloní com a model estàndard. L’afavoreix, sens dubte, l’asimetria entre els diferents parlars catalans quant a demografia, prestigi social, suport institucional i vitalitat etnolingüística.

Ara bé, l’anàlisi de les condicions objectives de la comunitat catalanòfona no fan, ara com ara, viable una tal perspectiva i fins i tot podria ser contraproduent d’assajar-la, com ja advertí Fuster fa quasi vint anys: «Reduir el català al barceloní serà, a curt termini, eficaç: serà també convertir el català en un idioma municipal, i fomentarà el cantonalisme». Entre altres raons, perquè el barceloní col·loquial encara és lluny de ser el model depurat i integrador que Fabra somiava convertir en el «parlar de la futura capital de Catalònia».

Per tot això plegat, conserva plena vigència el diagnòstic sobre el present i el futur del català que Fabra va fer públic en el seu discurs de presentació dels Jocs Florals de Barcelona, de 1934:

El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua forastera, és la coneixença perfecta de la llengua materna.

Un esforç que potser molts no estan disposats a fer.

Per això, avui més que mai, ens cal reivindicar la memòria i l’obra de Pompeu Fabra. Fabra no sols treballà incansablement per transformar el català en una eina de cultura nacional, sinó que donà manta exemple de compromís amb la visió nacional de la llengua. Ens cal actualitzar i difondre, sense trair-lo, l’ideari de Fabra. Cal conscienciar els poders públics de la urgència que la llengua catalana dispose d’instruments necessaris per a estudiar i explotar els propis recursos genuïns i adaptar al seu geni els que produeixen les grans llengües de cultura. Cal articular millor la col·laboració entre l’IEC i les universitats de tot el domini lingüístic. Cal superar la fragmentació administrativa de l’autoritat lingüística. Cal afavorir la difusió d’un estàndard únic i alhora flexible i integrador, que servesca no sols per a enriquir la llengua a partir dels recursos propis, sinó per fer-nos conscientment partícips d’una comunitat de valors.

En poques paraules, cal creure’s el país.

Bibliografia

ARGENTER, Joan A. (2000) (ed.): Simposi Pompeu Fabra, Barcelona, IEC

BADIA, Antoni M. (2004): «La construcció d’una llengua moderna de cultura», en Antoni M. Badia, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, PUV, pp. 477-572.

BIBILONI, Gabriel et al. (2013): Pompeu Fabra. 10 aspectes de l’home i l’obra, Barcelona, Diputació de Barcelona / Fundació Universitat Catalana d’Estiu / Edicions Galerada.

COLÓN, Germà (2003): «Pompeu Fabra, lexicògraf», en Germà Colón, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes, Castelló / Barcelona, FGC/PAM, pp. 372-382.

COROMINES, Joan (1971): «Pompeu Fabra», en Joan Coromines, Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona, Club Editor, pp. 393-417.

COSTA, Joan (2007): «La sintaxi segons Pompeu Fabra (1891-1948)», en Josep Massot (coord.), Estudis de llengua i literatura catalanes. Homenatge a Joseph Gulsoy, Barcelona, PAM, vol. 2, pp. 121-146.

DURAN, Lluís (2007): Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939), Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers.

FABRA, Pompeu (2005-2013): Obres completes, Barcelona, ECSA / Edicions 62; València, Edicions 3 i 4; Palma, Moll, 9 vols.

FERRANDO, Antoni (1993): «Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana. Sobre el procés d’elaboració d’una llengua unitària formulat per Pompeu Fabra», Serra d’Or, 401 (maig, 1993), pp. 46-48.

GINEBRA, Jordi; Raül-David MARTÍNEZ GILI, Miquel Àngel PRADILLA (2000): La lingüística de Pompeu Fabra, Alacant, IIFV/URV, 2 vols.

GINEBRA, Jordi; Joan SOLÀ (2007): Pompeu Fabra: vida i obra, Barcelona, Teide.

LAMUELA, Xavier; Josep (1984): Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Quaderns Crema.

MARTÍ I CASTELL, Joan MURGADES (2018): Els principis fonamentals de la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra, Tarragona, Publicacions URV.

PITARCH, Vicent (2011): Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme, Benassal, Fundació Carles Salvador.

PLA, Josep (1969): «Pompeu Fabra», dins Homenots, primera sèrie, Obra completa de Josep Pla, XI, Barcelona, Destino, pp. 61-98.

RAFANELL, August (2011): Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX, Barcelona, A Contra Vent editors.

SARAGOSSÀ, Abelard (2002): «Entre la mitificació i la interpretació racional», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXVIII (gener-juny), quadern I-II, pp. 143-165.

SEGARRA, Mila (1985): Història de la normativa catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

— (1998): Pompeu Fabra: l’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries.

TORRENT, Aina-Maria (1997): Pompeu Fabra y la configuración del catalán moderno, Bonn, Romanischer Verlag.

VALLVERDÚ, Francesc (1980) (ed.): Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normativització, Barcelona, Edicions 62.

VENY, Joan (2001): Llengua històrica i llengua estàndard, València, Universitat de València.