Читать книгу Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.) - Antoni Ferrando Francés - Страница 9
ОглавлениеEn el parlament final del Congrés, mossèn Alcover constatava:
El Congrés ha lograt interessar l’atenció de Barcelona, de Catalunya, dels elements intel·lectuals de Valencia, Balears, Rosselló y dels filòlechs de les altres nacions. Axò era una de les coses que’ns proposavem: que la gent en parlàs, que’ls periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida. Tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull.
Certament, feia bé mossèn Alcover de matisar que el Congrés, a diferència de l’entusiasme que suscità entre àmplies capes socials del Principat, només havia incidit en els «elements intel·lectuals» de les altres terres de llengua catalana. En el cas del País Valencià, la incidència, limitada a la premsa, fou purament cronística i difícilment podríem trobar algun intel·lectual, fora dels invitats o assistents al Congrés, que s’hi hagués interessat. Ben mirat, l’únic nom que podríem trobar a faltar, entre els que s’havien ocupat d’algun aspecte lingüístic del valencià, era el de Josep Nebot i Pérez (1853-1914), que, partidari de l’opció secessionista, no gosà comentar l’efemèride. En canvi, correspon a Llorente el mèrit de projectar i de fer projectar el Congrés en la premsa valenciana, amb una visió calculadament distant, però plenament solidària amb els objectius.
Heus ací una mostra del calculat distanciament polític de Llorente, destinat a preservar el seu lideratge al País Valencià i a contrarestar les possibles acusacions de connivència amb el catalanisme polític, que Alcover (Bolletí, III: 172) va reportar:
Alguns apreciables senyors d’aquest pelatge, topen el venerable valencianista D. Teodor Llorente, vengut aposta per assistir a n-el Congrés, y li diuen: –¿D. Teodor! ¿vostè per aquí? ¿y que també s’es fet separatista? –Jo, els-e contesta D. Teodor, no vullch perjudicar les questions. So vingut per estudiar qu’es axò del Congrés. Jo lo que’ls-e puch dir, es qu’aquí trobe vida, entusiasme, ardor per una idea, qu’es lo que falta a Madrid. Si Madrid no fos axí com es, a Barcelona, a Catalunya, no hi hauria lo que hi ha.
Plenament conscient del doble vessant, científic i polític, del Congrés, Llorente va ratificar el seu inequívoc suport a la iniciativa en unes declaracions a El Noticiero Universal, del 22 d’octubre de 1906, que reprodueix La Correspondencia de Valencia («Opiniones del Sr. Llorente», 22-X-1906) en els termes següents:
El Noticiero Universal publica esta mañana las manifestaciones hechas por el decano de la prensa valenciana, D. Teodoro Llorente.
Dice así el citado periódico:
«Antes de marchar á Valencia D. Teodoro Llorente, hemos querido conocer su opinión sobre el Congreso de la Lengua Catalana, por ser, á la vez que ilustre poeta, experto periodista y político. He aquí el resumen de sus manifestaciones:
Este Congreso –nos ha dicho– no era obra política en los propósitos de sus iniciadores. Son estos hombres de letras, muy catalanistas, sí, pero agenos á las agitaciones de la vida pública. Su presidente dijo en la sesión de apertura: “El Congreso de la Lengua Catalana, para ser obra patriótica, ha de ser exclusivamente científica”. Y en la designación de temas, en su estudio, en las deliberaciones y discursos, el Congreso se ha ceñido á este prudente programa.
Pero como el catalanismo está aquí en un período cada día más agudo, sus partidarios, cada día más numerosos, habían de aprovechar la ocasión para expresar sus ideas y sentimientos. Y esto ha sucedido de manera notable.
Las cuestiones gramaticales que había de tratar el Congreso sólo pueden interesar á los literatos, y los congresistas que se han inscrito, pagando su cuota, han sido tres mil, y hubieran sido muchos más á no haberse cerrado la inscripción. Esa multitud hacía obra de catalanismo, obra política, obra de protesta. Lo mismo significava el aplauso delirante con que recibían los congresistas á todos los oradores, á todos los conferenciantes. Daban á entender que quieren conservar su Lengua, como el elemento principal de sus reivindicaciones.
Esta ha sido la parte política del Congreso de la Lengua catalana; una manifestación más del catalanismo, problema grave, muy grave, más agravado porque no quieren estudiarlo nuestros políticos ni la prensa popular de Madrid, porque se le aplican remedios empíricos, que atizan las pasiones aquí en Barcelona y no resuelven nada.
En el orden literario, esta asamblea ha sido un ensayo, poco preparado, que servirá de punto de partida para estudios muy útiles en el orden lexicográfico y para nuevas reuniones más provechosas. Lo que desde luego es importante, y muy satisfactorio para España, si no hemos de desconocer que Cataluña, Valencia y Mallorca son parte de España, es el aprecio que al mundo intelectual merece la lengua de estas regiones y su renacida literatura. Los sabios extranjeros que han venido al Congreso son franceses é italianos; pero adhesiones, muy expresivas, han llegado de todas las naciones de Europa y de las dos Américas. En todo el mundo culto se aplaude y se adivina ese renacimiento; á los que en él hemos tomado alguna parte, nos duele que se haga poco caso en Madrid y en otros puntos de España.
No faltan, en verdad, en la España castellana votos autorizadísimos en su favor. Ha asistido al Congreso y ha tributado grandes elogios á su lengua, á la literatura y al arte catalán, un Catedrático de la Universidad Central tan distinguido como el Sr. Bonilla San Martín y el eminente Menéndez Pelayo, aunque no ha venido, ha enviado la ratificación de cuanto dijo á favor de este renacimiento en los solemnísmos Juegos Florales de 1888.
En resumen, ha sucedido lo que era natural que sucediera, nada nuevo ni extraordinario; pero sí lo bastante para preocupar á nuestros hombres de Estado, si es que en España hay verdaderos hombres de Estado.»
Algunes d’aquestes idees, Llorente ja les havia expressades en el seu discurs a l’Ateneu barceloní, el 18 d’octubre. Alcover, en la seua intervenció, en va destacar una: «[Llorente] avuy s’es revelat tant jove de cor y d’intelligencia com ara fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes p’el pur estímul platònic de la filología». Amb les seues intervencions al Congrés i les valoracions tan positives dels resultats, el patrici valencià es va guanyar el cor dels catalans. Són nombrosos els periòdics i revistes del Principat (La Ilustració Catalana, Catalonia, Miau, Lo Camp de Tarragona, etc.) que glossen els seus parlaments i reprodueixen retrats i dibuixos de la seua persona. Llorente, agraït, envia col·laboracions a revistes com La Ilustració Catalana i es compromet a tornar a Catalunya amb motiu dels homenatges a Verdaguer i Aguiló.
6. Llengua i dialectes al Congrés
La descripció de la llengua, reiteradament exigida per Alcover, comportava la consideració dels dialectes territorials, bé en el seu vessant més estrictament lingüístic o bé en el seu paper en la conformació d’una llengua literària comuna. Els dialectes que van rebre una major atenció foren el mallorquí i el valencià. En el cas del valencià, mereixen ser destacades les aportacions de Lluís Fullana Mira (1872-1948) i de Pompeu Fabra.
La comunicació de Fullana, titulada Ullada general sobre la Morfologia Catalana (1908: 249-287), merament descriptiva, s’inspirà en la Morfologia catalana del pare Jaume Nonell i n’arrossegà els defectes. Té el mèrit de ser el primer treball amb vocació estrictament filològica elaborat per un valencià. Amb els materials presentats al Congrés, Fullana redactà el treball Característiques catalanes usades en lo reine de Valencia, obra premiada en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1907, on reconeix explícitament que «escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Reine de Valencia equivaldria a escriure una gramàtica catalana y posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana». Encara el 1913, en carta a Pere Barnils del 8 de maig, li comunica que li tramet els seus comentaris a les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), i li demana que «diga de ma part á En P. Fabra i demes amics que facen el favor d’indicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perque jo com á discipul d’ells ja me’n aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons». Mediatitzat pels seus compromisos amb Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana i decebut per les crítiques als seus treballs, afluixà progressivament els contactes amb Alcover i diluí públicament les seues conviccions sobre la unitat de la llengua, adduint la necessitat de conciliar ciència i opinió pública dominant. I així, el 1915, es prestava a publicar una Gramática elemental de la llengua valenciana, que potenciava les peculiaritats locals i s’apartava en no pocs aspectes de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.
La comunicació de Pompeu Fabra va versar sobre Qüestions d’ortografia catalana (1908: 188-221). Ara em limitaré a assenyalar els dos aspectes que el lingüista de Gràcia va tocar en relació directa amb la integració del valencià en la formulació d’una ortografia general per a la llengua catalana: la grafia de la -r final que ha emmudit en el català oriental i l’accentuació de les ee derivades de la E llarga llatina. En el primer cas, Fabra reconeix que caldria escriure la -r «si volem estar d’acord amb els antics i amb els valencians»; tanmateix, això provocaria un excessiu allunyament de la llengua parlada en el català oriental i, davant d’aquesta possibilitat, creu «preferible l’admetre com a literàries diferents formes», de manera que «podria admetre’s clar, flor, madur, i cla, flo, madú; aquelles serien les formes del dialecte valencià, aquestes les del català pròpiament dit i del balear». Una posició que, com sabem, canviarà després en favor de la generalització de la -r final per a tota la llengua. En el segon cas, Fabra s’inclina per un «sistema d’accentuació que precisi l timbre» dels tres tipus de e tònica, una accentuació per al dialecte oriental, una altra per al dialecte occidental i una tercera per al baleàric, perquè creu «preferible que apareguin en la llengua divergencies gràfiques (insignificants, puix son d’accent), que renunciar als aventatges d’un sistema rigorós d’accentuació». Un punt de vista que, tanmateix, no triomfarà tampoc. El tractament d’ambdues qüestions prou que revela la voluntat de Fabra d’adoptar solucions flexibles segons les diferents situacions territorials de la llengua catalana, però també que encara no havia madurat la concepció ortogràfica unitària que triomfarà, gràcies sobretot a ell, en les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.
Pompeu Fabra.
Més enllà de l’estudi de la variació dialectal, el Congrés aportà reflexions sobre el paper dels dialectes en la construcció de la llengua literària comuna. Així, Joan Maragall, un dels màxims exponents catalans de la ideologia modernista, abordà la qüestió en la seua ponència «La literatura catalana ¿ha de concedir a un dialecte determinat el predomini absolut damunt tots los altres? ¿ha de mantenir y utilisar les diferents varietats dialectals?» (1908: 489-493). Segons Maragall, «això qu’usualment y oficialment (no científicament) ne dihem llengues, no son altra cosa qu’uns dialectes predominants entre’ls germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, y en la realitat viva no hi ha sinó dialectes». Per això creu que és una «lley d’evolució literària» que una literatura atorgue a un dialecte el predomini, però tal situació només és factible quan és el resultat d’un procés històric i d’un consens social. No considera que siga aquesta la situació de la literatura catalana del moment. Per això adverteix del
perill d’adoptar de cop y volta un dialecte com a única llengua literària, avans d’haverse enfortit ab aquella lluita natural, avans d’haver ponderat la seva superioritat ab sos afins, avans d’haverse penetrat dels elements generals de la llengua y haversen assimilat els necessaris. Llavores si que l’empobriment vindría avans que la riquesa, el desús avans del ús complert, l’estancament avans de la corrent, y se pot dir que la mort avans de la vida.
I, en conseqüència, recomana als escriptors de les diferents terres de llengua catalana que
pensi cadascú que son dialecte es el mellor per ell, perquè es la única llengua viva en sos llavis; y encara que’n vegi un altre sobreposar-se per la excel·lencia de ses obres literaries o pel major nombre y cultura de la gent que’l parlen, esperi sempre cadascú qu’ell meteix o altres podràn demà fer prevaldre el seu; perquè no son les llengues les que fan als genis y llurs obres, sinó els homes els que fan les llengues per poètica inspiració. No’ns deixem encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal d’unitat esterna enemiga de la vivesa de les coses.
Val a subratllar que aquesta posició no té res a veure amb cap defensa de l’anarquia ortogràfica i gramatical –encara no s’havia adoptat la unificació ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans–, sinó amb la del «sentit de llibertat, qu’es l’essencial del esperit català» i que, segons Maragall, és la condició imprescindible perquè hi haja una veritable «comunió dels homes».
També el mallorquí Gabriel Alomar va aportar una comunicació, titulada «Es indispensable pera la vida i progrés de la nostra llengua, l’unificació absoluta de l’ortografia catalana?» (Alcover, 1908: 467), en què adopta una posició ben diferent de la de Fabra:
L’ortografia ve a esser la representació, externa, visible, simbòlica de la llengua. Es una clau d’unió entre les diverses formes dialectals d’aqueixa llengua, pera la comunicació escrita. Una ortografia plenament catalana, cal, doncs, que abarqui tot l’idioma català en l’extensió dels seus dialectes i subdialectes.
Dins dels treballs de la Secció Social i Jurídica, l’advocat Joaquim Casas Carbó (1858-1943), estret col·laborador de Fabra, presentà una ponència, titulada «Manera com se reforçaràn y consolidaràn els vincles de solidaritat natural entre’ls pobles de llengua catalana assegurantse el pervindre de la nostra literatura» (Alcover, 1908: 689-690), on es propugna la conveniència de coexistir diversos ritmes regionals en el procés de recuperació de l’idioma. Casas Carbó, que edità a la «Biblioteca Popular de l’Avenç» obres de valencians com Teodor Llorente, Salvador Guinot i Bernat Morales Sanmartín, va demostrar en aquesta ponència una sensibilitat especial per al valencià, ja que considerava que la delicada situació del País Valencià requeria un tracte especial. El millor comentari són les seues pròpies paraules, d’un evident toc maragallià:
En el Principat el triomf del català va essent cada dia més complet. En les altres regions el moviment de renovació llingüística no ha estat encara tant ràpit y intens, emperò apareixen senyals evidents de que no es lluny el seu esclat esplendorós. Mallorca, sobretot per boca de les seves somitats intelectuals, se sent catalana sense deixar d’esser mallorquina. El rossellonès sent vibrar la seva ànima nacional y se sent més català encara que’l català espanyol.
Emperò l’ànima catalana no se sentirà contenta i tranquila fins que senti batre a l’unisó d’ella, de ple a ple, l’ànima valenciana. Aquest allunyament secular de les dues ànimes germanes desapareixerà aviat: era propri d’un període de decadencia nacional que ja fuig. La llur vida intensa exigeix una intimitat. La mateixa lley mediterrania que ha obrat y segueix obrant sobre Catalunya, produint el seu reviscolament integral, obra també sobre Valencia.
Valencia no trigarà gaire a produir grans poetes y grans escriptors (no seràn fets isolats com fins ara) que donaràn lo més superior de llur obra en llengua valenciana. Y encara que nosaltres sentim que aquesta no es sinó una de les modalitats de la llengua catalana, no havem d’anomenarla catalana fins que’ls mateixos valencians vulguin que així s’anomeni. No es solament qüestió científica: es qüestió de sentiment.
Y un sentiment no s’imposa autoritariament. Un sentiment arriba quan es arribada la seva hora. Y no es arribada encara l’hora de que’l valencià senti la llengua que ell parla, prou identificada ab la llengua dels catalans pera poder portar abdues un mateix nom.
Però l’hora es ja arribada de que senti la propria llengua diferenciada de la castellana y se l’estimi més que no pas aquesta.
A Valencia, doncs, com en les altres regions, el cultiu de la llengua pendrà vol aviat.
Tot anirà venint i s’anirà fent.
El coneixement y la fe en la lley històrica que regeix els destins de la Nació Catalana no vol inacció. La nostra lley històrica dona un ambient favorable pera que dins d’ell treballin fructuosament les iniciatives individuals.
Aquest devenir de Catalonia es obra del temps, de les circumstancies però també es obra nostra.
Tot allò que pugui augmentar y estrènyer les relacions afectuoses entre catalans, valencians, balears, rossellonesos, algueresos, s’ha de fer. No’ns fem com caldría’ls uns ab els altres y no’ns coneixem gaire y no’ns estimem prou.
Y el començament de l’estimar ha de partir dels catalans de Catalunya, car la sort ens ha afavorit més que a cap. Si’ls estimem els catalans de per tot arreu y ens donem an ells, ells ens estimaràn y seràn com nosaltres.
En el fons, hi havia, en les seues paraules, el reconeixement d’un problema identitari seriós i la constatació de l’escassa presència valenciana, sobretot de gent jove, al Congrés. Però les seues al·lusions a un futur pròxim brillant per a les lletres al País Valencià semblen una referència indirecta a les esperances que suscitaven València Nova i notícies com el reconeixement oficial del valencià a l’Ajuntament del cap i casal.
La defensa d’una concepció global de la llengua catalana, tan cara a Alcover, no sols va estar molt present en els discursos d’obertura i clausura del Congrés, a càrrec del seu president, sinó que va planar sobre totes les seccions. Així, després de la ponència «La llengua catalana y’ls poders públichs. Protecció que aquêts li deuen», de Josep Bertran, el canonge mallorquí va presentar l’esmena «aclaratòria» següent: (1908: 595):
En el paragraf a de la conclusió II s’ha de substituir la paraula «Catalunya» per l’expressió «pobles de llengua catalana», indicant aixís que ab el nom de catalans s’han d’entendre també els fills de Valencia, de les Balears, d’Alguer y del Rosselló.
L’autoritat d’Alcover i la presència de representants de tots els parlars de l’idioma va garantir que hi prevalgués una visió global de la llengua catalana, aspecte que altrament no és aliè a la voluntat de Prat de la Riba de cercar la connivència de València i de les Illes Balears en el projecte d’una Espanya de les nacionalitats.
7. La qüestió de la codificació al Congrés: cap a la creació d’una institució acadèmica de la llengua catalana
La qüestió de l’autoritat lingüística de la llengua, tan estretament relacionada amb la fixació del corpus, fou plantejada al Congrés per Artizà en la seua ponència «Importancia y necessitat dels estudis gramaticals per tota literatura y especialment per la nostra». Era, sens dubte, un dels objectius més perseguits pels polítics catalanistes. Per a Alcover, en canvi, establir una autoritat lingüística no sols no era una prioritat, sinó un risc, «donada la situació actual dels estudis filològichs a Catalunya y demés territoris de llengua catalana». Són paraules que potser expressaven més aviat el pensament de Pompeu Fabra. Tanmateix, no s’hi pogué eludir una qüestió que surava en l’aire i que fins i tot havia plantejat a Alcover el romanista alemany Bernhard Schädel (1878-1926), arran dels preparatius del Congrés (Ferrando, 2006b).
Efectivament, Schädel, en carta a Alcover de 14 de juny de 1905, li havia recomanat que es fundés una «Junta de la llengua catalana», en la qual s’haurien d’integrar els estudiosos que treballaven pel «desplegament i el perfeccionament de l’estudi científic de la llengua catalana», com ara Alcover, ell mateix i «N’Obrador, En Massó i Torrents, En Rubió i Lluch, En Rossend Serra, el P. Nonell, Dr. Roc Chabàs, etc.». Aquesta Junta proposaria, al seu torn, la fundació d’un «Institut pour l’étude de la langue catalane et de ses dialectes», que hauria de treballar «segons punts de vista rigorosament científics i filològics» (Perea, 2006: 24). Ben mirat, la proposta reconduïa per camins filològics una reivindicació que es plantejà nombroses vegades al si dels Jocs Florals de la Renaixença, i és de remarcar que el filòleg alemany hi preveia la participació d’estudiosos de totes les terres catalanes, atès que, a més d’Alcover, hi esmenta el valencià Chabàs i el mallorquí Mateu Obrador. Al Congrés, Gregori Artizà hi va coincidir, ja que va acabar la seua ponència assenyalant la necessitat de redactar una Gramàtica catalana, amb «paternitat corporativa, nomenant al efecte una Academia o Institut», «amb persones competents del Congrés o Academia de Bones Lletres, afegint-hi companys de totes les comarques de la Llengua Catalana, coneixedors de llurs particularitats llengüístiques» i «confiant a una Junta permanent els assumptos ordinaris y urgents d’entr’any» (Alcover, 1908: 487). Alcover, però, s’hi oposà perquè
les persones competents per formar tal Acadèmia o Institut s’han de cercar allà ont son. Mentres no progressem més en estudis filològichs, serà molt difícil trobar les persones suficients per emprendre la tasca de la gramàtica; però s’ha de fer tot lo que’s puga. Per axò caldria que’l Congrés acordàs procurar medis pecuniaris a alguns joves que demostrin dots per la filologia, per enviarlos a Alemània, empori de dita ciència, a fi de que poguessen rebre la preparació indispensable per empendre l’obra de la nostra gramàtica (Alcover, 1908: 488).
És potser per aquestes reserves d’Alcover, que Fabra probablement li havia comunicat, que Prat de la Riba, flamant president de la Diputació de Barcelona, no creà, el 1907, una Acadèmia de la Llengua Catalana, sinó l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), «que tindrà per objecte la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana». Però no és sobrer recordar, ara i ací, que la iniciativa va ser fruit de la connivència de Prat de la Riba, el discret impulsor polític del Congrés de 1906, amb tres dels cinc membres de la Comissió organitzadora tècnica d’aquest, concretament del vicepresident Antoni Rubió, del secretari Josep Pijoan i del vocal Jaume Massó. Tots tres i Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines, Joaquim Miret, Guillem M. de Brocà i Miquel dels Sants Oliver, foren, per designació de Prat de la Riba, els membres fundadors de l’IEC. Prat es convertí en el seu president nat.
Encara que la celebració del Congrés afavorí les proclames de pancatalanitat, el fet és que, entre els vuit membres fundadors de l’Institut, només n’hi havia un de no principatí, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver, aleshores molt vinculat a Barcelona. Els altres dos membres de la Comissió organitzadora tècnica del Congrés que restaren fora de la composició inicial de l’IEC foren Alcover i Casas Carbó, que tant s’hi havien distingit per les seues intervencions pancatalanistes. Ben mirat, l’Institut d’Estudis Catalans, dominat pels noucentistes, fou concebut com una institució del Principat i al servei d’aquest, i només a partir del Ple de l’IEC de 13 de novembre de 1915 es creà la figura del corresponent amb l’objectiu de tenir representació dels diferents «països de llengua catalana» i de l’estranger, i d’assegurar així la influència de l’Institut en tot el domini lingüístic i en l’àmbit internacional. En tot cas, els corresponents haurien de ser «persones eminents que ademés s’hagin distingit en els seus estudis sobre Catalunya o en les relacions de servei o amistat que hagin prestat a l’Institut o a ses seccions» i «no tindrien altres drets que els honorífics i haurien de residir naturalment fora de Barcelona». Cal assenyalar, però, que en la primera fornada de nomenaments va ser elegit el canonge valencià Josep Sanchis Sivera, deixeble de Roc Chabàs, que havia mort el 1912. En certa manera, fou també un reconeixement al mestre, que havia col·laborat generosament amb l’IEC.
Una institució destinada a potenciar «tots els elements de la cultura catalana», com era l’ IEC, difícilment podia ser aliena al problema de la fixació del corpus de la llengua. I fou, una vegada més, el clarivident Prat de la Riba el qui, el 1910, decidí reorganitzar l’IEC en tres seccions, que es constituïren el 1911, i atribuir a una d’elles, la Secció Filològica o Institut de Llengua Catalana, l’encàrrec de fixar la normativa gramatical i lèxica. Dels seus set membres inicials (Antoni M. Alcover, Lluís Segalà, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Frederic Clascar i Josep Carner), només l’inevitable Alcover era de fora de Catalunya. Es perdé una segona oportunitat d’integrar-hi valencians tan prestigiosos com Teodor Llorente i Olivares, aclamat el 1906 a Barcelona com a l’únic patriarca vivent de la Renaixença –feia molts pocs anys que havien mort el principatí Jacint Verdaguer i el mallorquí Marià Aguiló–, o el canonge Roc Chabàs, expressament recomanat per Schädel com a persona idònia per a la institució filològica que havia proposat a Alcover. Car, a diferència de la coetània Acadèmia de la Llengua Basca, l’IEC no va institucionalitzar la representativitat territorial, condició bàsica perquè tot l’àmbit lingüístic s’hi veiés representat adequadament. El fet és que, el 1913, un IEC sense cap valencià entre els seus membres aprovava unes Normes ortogràfiques per a tota la llengua catalana (1913), concebudes com a compatibles per als seus quatre grans dialectes. El Congrés de 1906 començava a donar els seus fruits, però no sense entrebancs, sobretot al País Valencià.
8. Alcover vist per Llorente i, sobretot, un examen crític del patriarca de la Renaixença sobre la situació de la llengua al País Valencià
Ja hem vist que el Congrés va tenir un cert eco en la premsa valenciana gràcies a la presència de Teodor Llorente a Barcelona. Però al País Valencià no hi havia base social suficient per a provocar una mínima atenció a l’estudi de la llengua ni per qüestionar l’statu quo lingüístic. Per això són d’un notable interès, per la lucidesa de l’anàlisi i per provenir de qui provenien, les declaracions de Teodor Llorente a Las Provincias («El Congreso Internacional de la Lengua Catalana», 12-XI-1906, p. 1), en què completa el diagnòstic que havia fet a El Noticiero Universal, de Barcelona. Heus ací les paraules de Llorente, amb indicació, en cursiva, dels fragments que Alcover va seleccionar per a la ressenya que en feu al volum III del Bolletí (pp. 247-248):
Nada pensaba escribir sobre el Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Y no per desabrimiento ciertamente, sino por llevar entre manos trabajos que me roban el tiempo, y además porque la reseña de aquella Asamblea ya se publicó en Las Provincias, y de mi opinión sobre ella me arrancaron los diligentes redactores de El Noticiero Universal algunas manifestaciones, reproducidas en la prensa valenciana. Pero mis queridos compañeros de Redacción, atribuyendo sobrada importancia á mis escritos, no se avienen á que se los ragatee tanto, y me instan y me apremian para que, por lo menos en estos asuntos literarios, siempre gratos para mí, sea más asidua mi colaboración. Diré algo, pues, aunque ya parezca trasnochado, de aquel Congreso, con tanto entusiasmo recibido en Cataluña, y que no debió pasar casi inadvertido, como pasó, en Madrid y el resto de España, y algo diré también de otras cosas que vi y me llamaron la atención en la próspera capital del Principado.
Dije á El Noticierio Universal que, á mi parecer, el Congreso de la Lengua Catalana, lejos de ser un alarde político, como algunos sospecharon, tenía carácter exclusivamente literario, demostrándolo así la significación de las respetables personas que lo iniciaron y organizaron. El principal iniciador fue el reverendo Dr. D. Antonio María Alcover, vicario general de la diócesis de Palma de Mallorca, y á quien llaman algunos con razón «el apóstol de la lengua catalana». Voy á hablar de él con mucho gusto, pues aunque su «apostolado» le llevó á Valencia (y creo que más de una vez), como nosotros los valencianos nos interesamos tan poco en lo que á él le preocupa tanto, no es aquí tan conocido el dignísimo hijo de Mallorca como debiera serlo.
El Dr. Alcover es un sacerdote excelente y ejemplar, y desempeña escrupulosamente el cargo de confianza que sobre él pesa; pero en la pacífica Mallorca el vicariato general debe dejarle bastante tiempo libre, y él lo dedica, con actividad maravillosa, al cultivo de su lengua natal. Ya no es joven, pero aún no es viejo; tiene todas las fuerzas de la virilidad, todo el entusiasmo del amor patrio, toda la inteligencia que requiere la obra que se ha propuesto: formar el inventario completo de todas las voces del idioma catalán (en su acepción lata, comprendiendo el valenciano y el mallorquín), que se registran en los antiguos libros y documentos, y que se conservan vivas en todos los puntos en que (con dialectación diferente) se habla esta lengua: desde el francés Rosellón hasta las riberas del Segura. Es verdad que esta obra no carece de antecedentes y de precursores. Lo fue insigne, aunque nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló. Mientras otro maestro, no inferior a él, Milá y Fontanals, tras pesada labor en bibliotecas y archivos, resucitaba en la cátedra la casi olvidada literatura catalana, y Rubió hacía reflorecer su poesía en los cantos de Lo Gayter del Llobregat, Aguiló, compartiendo el trabajo de estos dos regeneradores, emprendía otro más rudo, yendo de pueblo en pueblo, registrando y recogiendo por todas partes el habla genuina de campesinos y montañeses, sus canciones, sus leyendas, todo lo que podía servir para tres obras en que puso gran empeño: el léxico, el cancionero y la bibliografía catalana. ¡Cuántas veces, los amigos de D. Mariano, vimos con asombro en su casa aquellas arcas ó papeleras, su tesoro, que con amor de artista había exornado con la primorosa taracea mallorquina, y cuyos numerosos cajones y cajetines guardaban, bien clasificadas, las papeletas de las innumerables palabras recogidas, que el exigente colector no daba nunca por suficientes para su soñado diccionario! Murió aquel patriarca del renacimiento catalán; pero no mueren del todo hombres como él; queda su obra, que alguien continuará y ¿sabéis quien es el Sr. Alcover?; pues Aguiló redivivo.
¿Qué es lo que quiere hacer, qué es lo que está haciendo el Dr. Alcover? Él mismo, que no es elocuente, ni retórico, pero que se expresa con franca y sobria claridad, nos lo expuso en la sesión inaugural del Congreso: «No tenemos diccionario, ni gramática, dijo; no tenemos más que ensayos de estas dos grandes obras que la dignidad de toda lengua reclama. Tenemos centenares de colaboradores que nos recolectan materiales para esas dos arduas empresas; tenemos más de doscientas mil cédulas lexicográficas y gramaticales recogidas; pero no tenemos aún, ni de mucho, todas las que necesitamos, todas las que debemos reunir; hay que acumular muchísimas más; hay que hacer esta recolección en todas las comarcas donde se hable nuestra lengua. En algunas ya está hecha, en otras se está haciendo; pero hay muchas en que no se ha comenzado todavía. Hay que decirlo bien claro; son muchas las comarcas, no hablamos de Valencia, de las Baleares, del Rosellón, sino de la misma Cataluña española, donde no tenemos casi ningún colaborador, donde no se ha empezado la recogida del vocabulario ni de las formas gramaticales. Hijos de la patria, ¿cómo queréis que se hagan el diccionario y la gramática, si no vienen el vocabulario y las formas gramaticales de todas las comarcas? ¿Y cómo han de venir si nadie se cuida de recogerlas?»
A mí, estas quejas del Apóstol del idioma materno me llegaban al alma, porque sé muy bien que los valencianos las merecemos. Nada hemos hecho ni hacemos para ayudarle. Nuestro Rat Penat, llamado en primer lugar á esta obra patriótica, no ha respondido á sus instancias y ruegos. Verdad es que, aunque hace ya medio siglo que cultivamos aquí la poesía valenciana, el estudio serio y profundo de la lengua lo tenemos muy abandonado. No hay gramática valenciana, no hay tampoco diccionario. El que publicó Escrig hace ya bastantes años [1851], no tiene valor alguno literario, ni se propuso el autor que lo tuviera; destinólo al uso vulgar de la curia. La segunda edición [1887], quiso mejorarla Constantino Llombart, pero sobre aquella base no era posible hacer algo que tuviera mérito filológico, y tampoco reunía aquel entusiasta valencianista conocimientos para ello. Otro valencianista, igualmente entusiasta [Joaquim Martí Gadea], pero con menores medios de inteligencia y erudición, dio á la estampa después [1891] un nuevo y muy voluminoso lexicón valenciano. ¡Lástima de trabajo perdido! No es de apreciar en él más que la buena voluntad.
Está, pues, á pocos grados sobre cero, en conocimiento de la lengua, la mayor parte de los que emplean la valenciana, sea en verso ó sea en prosa (estos últimos son pocos), y así, se nota en sus escritos la mayor anarquía gramatical. ¿A quién se oculta que el cultivo literario de un idioma requiere, por manera indispensable y previa, su profundo estudio gramatical? Provenza nos ha dado en esto un buen ejemplo: á Mistral bastábanle y sobrábanle, para su gloria, sus poemas; pero el Homero del Ródano creyó que, en bien de su país, debía hacer algo más: la investigación y el análisis exacto, minucioso, completo de la lengua elevada por él á las más altas cumbres de la poesía; y empleó largas, muy largas veladas, en formar su diccionario, que es, en muy distinta labor, una obra tan magistral como Mireya.
La excepción no destruye la regla; dicen que la confirma. Yo añado que, aunque sea así, para dejar las cosas en su lugar, la excepción debe consignarse. Y excepción muy plausible es, entre los escritores y poetas valencianos descuidados de idioma, nuestro por tantos conceptos meritísimo Dr. Chabás. No está dedicado exclusivamente á la tarea filológica, como su colega el vicario general de Mallorca, pero comparte ese estudio con sus investigaciones literarias, históricas y arqueológicas, y buena prueba ha dado de ello en su admirable trabajo sobre el Libre de les dones, obra de que Valentino debía haber hablado ya á los lectores de Las Provincias, y no lo ha hecho (francamente lo confiesa), porque hay en ella tanto de bueno, que el estudiarlo, primero, y el decirlo después, es empresa que ha detenido su pluma, cuando para acometerla la ha tomado.
El Dr. Chabás hubiese hecho muy buen papel en el Congreso catalán; es lástima que no fuese.
El Dr. Alcover, al trabajar tanto para perfeccionar y pulir la lengua catalana, ¿tiene por único objetivo su mejor aplicación á las labores literarias? No, algo más desea, y por ello entra su obra en el arduo problema del catalanismo. En el mismo discurso inaugural, del que tomé los párrafos anteriores, lo dijo: la obra del Congreso presidido por él, había de ser también «levantar la lengua de la postración, del envilecimiento y la esclavitud á que se vió reducida por extrañas malquerencias y propios descuidos, y no detenerse ni sosegar hasta que la veamos sentada en su trono de reina y señora, reinando y señoreando como á tal en todo el territorio que le señaló la Providencia divina, recobrando todos sus derechos, honores, prerrogativas y preeminencias que le corresponden por derecho de naturaleza, por un derecho tan sagrado como el que puedan alegar las otras lenguas neolatinas, sus gentiles hermanas».
¿Qué límites tienen estas aspiraciones, estas deseadas reivindicaciones? ¿Hasta qué punto son compatibles con la unidad nacional? Cuestiones hondas son estas, en las que no he de entrar ahora; pero no daría idea exacta de lo que ha sido el Congreso internacional de la lengua catalana, si no dijera que por ahí vino su éxito popular, entusiasta, ruidoso, brillantísimo, trascendental. Al llegar á Barcelona, me dirigía á las oficinas del Congreso, situadas en la ciudad vieja, en un modesto edificio donde está instalado el Centro de Solidaridad, de que ahora tanto se habla. Me llamó la atención el gentío que allí había, llenando el zaguán, obstruyendo la escalera, formando cola en la secretaría de la Comisión organizadora. Había allí gente de todas clases, y mujeres no pocas. Todos iban á recoger los carnets de congresistas. «Es una maravilla, nos dijo uno de los secretarios, un éxito inesperado, un entusiasmo loco. Pensábamos reunir quinientos ó seiscientos congresistas; ya hay inscritos tres mil y vamos á cerrar la inscripción. Nos faltan medios para congregar tanta gente».
¿Qué promovía ese movimiento de opinión? Claro es que no podían promoverlo las cuestiones gramaticales, técnicas, áridas, que el Congreso había de tratar; pero Barcelona había comprendido que en ellas iba envuelta la defensa de su lengua propia, el principal elemento quizás de su existencia autonómica, de su existencia nacional, si hay algún loco soñador que á tanto llega; y se disponía á hacer gallardo alarde de sus propósitos y decisiones.
Y lo hizo en todos los actos públicos del Congreso. El Teatro Principal, en las dos sesiones solemnes de apertura y clausura (que no pudieron celebrarse en el Salón de Ciento y en el de San Jorge por insuficiencia de estos locales) presentó aspecto imponente y bien significativo. La multitud espectadora, que tampoco encontró en él suficiente cabida, aplaudía con tal entusiasmo, no solo los elocuentes discursos, sino las más sencillas manifestaciones de los congresistas, los ovacionaba con tan apasionado afecto, que más que asamblea literaria parecía aquello una gran fiesta patriótica. E igual calor reinó en el banquete del Tibidabo, en cuyo gran salón del Hotel restaurant no quedó un asiento vacío, y en el garden party del parque Güell, al que se calcula que asistieron más de diez mil personas, y en la recepción del Ayuntamiento…
Yo no sé, ya lo he dicho, si hay algo de exagerado, inoportuno ó injusto, en las reivindicaciones de los catalanes para el uso de su lengua como reina y señora de su territorio providencial, según dice el reverendo Alcover; pero estuve siempre convencido, y lo estoy más cada día, que contener, reprimir, extirpar esa lengua, como algunos pensaron, es insensato, y algo peor que insensato: es imposible.
Valentino.
La satisfacció de Llorente per l’èxit del Congrés pot explicar-se perquè hi va veure l’impuls que necessitava la llengua catalana per a dotar-se d’una gramàtica i d’un diccionari unitaris, al capdavall l’aspiració més sentida de la Renaixença, i perquè d’alguna manera hi devia veure la coronació dels molts dels objectius d’aquest moviment. Però el contrast entre l’impuls científic i cívic a la llengua catalana que va observar al Principat amb motiu del Congrés i la situació d’inanitat en què es trobava la llengua pròpia al País Valencià degué ser per a Llorente objecte de no poques reflexions en tornar a València. Això és, si més no, la impressió que es dedueix dels seus comentaris sobre el Congrés a Las Provincias, que, ben mirat, els va convertir en un pretext per a fer retrat molt realista sobre l’esmortida situació lingüística del País Valencià.
Val la pena que ens fixem en els punts bàsics de l’article tot just reproduït. Aquest presenta tres apartats. En el primer, Llorente exalça la tasca gegantina de mossèn Alcover en posar totes les seues energies en la confecció d’un «inventario completo de todas las voces del idioma catalán (en su acepción lata, comprendiendo el valenciano y el mallorquín), que se registran en los antiguos libros y documentos, y que se conservan vivas en todos los puntos en que (con dialectación diferente) se habla esta lengua: desde el francés Rosellón hasta las riberas del Segura». Mai no havia estat Llorente tan explícit públicament pel que fa al nom de la llengua. Llorente veu en Alcover la garantia de la continuïtat de la tasca que havia emprès el seu mestre, Marià Aguiló.
En el segon apartat comenta les dificultats amb què ensopega el projecte de mossèn Alcover per manca d’una col·laboració suficient a tots els indrets del país. Constatació que el duu a denunciar la poca collaboració que ha rebut dels valencians i, en particular, la nul·la de Lo Rat Penat i a presentar ben críticament el panorama dels estudis lingüístics entre els valencians. Llorente no sols no té pèls a la llengua a l’hora de constatar l’escassa solvència científica de les tres principals aportacions valencianes vuitcentistes a la lexicografia, el Diccionario Valenciano-Castellano (1851), de Josep Escrig, l’ampliació que en feu Constantí Llombart (1887) i el Diccionario general valenciano-castellano (1891), de Joaquim Martí Gadea, sinó que, amb la contundent afirmació que «no hay gramática valenciana», ignora els Apuntes para una gramática valenciana popular (1894), de Josep Nebot i Pérez, fins a aleshores l’únic gramàtic del valencià, i denuncia l’anarquia gramatical de la major part dels qui escriuen en valencià, ja que els seus coneixements sobre la llengua es troben «á pocos grados sobre cero», amb l’«excepción honrosa» del «meritísimo» Dr. Roc Chabàs. Llorente, que havia intentat que l’il·lustre canonge viatgés a Barcelona, lamenta ací la seua absència al Congrés, en una possible velada al·lusió als escassos mèrits de qui hi va ser l’invitat valencià per excel·lència, el pare Lluís Fullana, a qui ignora completament. De fet, Llorente ignora, a excepció de Chabàs, a tots els valencians inscrits al Congrés.
Però l’apartat que potser té avui més interès és el tercer i últim, que és precisament el que reproduí Alcover al seu Bolletí. Llorente, que sempre havia separat nítidament la qüestió lingüística dels avatars polítics, reconeix el vessant polític del Congrés en preguntar-se sobre els «límites» de les seues «aspiraciones» i en atribuir al seu propòsit reivindicatiu «su éxito popular, entusiasta, ruidoso, brillantísimo, trascendental». Certament, no eren les qüestions gramaticals les que van atraure l’adhesió de tanta gent –ens diu una vegada més–, sinó la «defensa de su lengua propia, el principal elemento quizás de su existencia regional, de su existencia autonómica, de su existencia nacional, si hay algún loco soñador que à tanto llega», de manera que «más que asamblea literaria parecía aquello una gran fiesta patriótica». I acaba amb un acte de fe en els drets de la llengua catalana, que obliga a matisar més d’un judici pejoratiu sobre la lleialtat lingüística del vell patriarca de la Renaixença: «estuve siempre convencido, y lo estoy más cada dia, que contener, reprimir, extirpar esa lengua, como algunos pensaron, es insensato, y algo peor que insensato: es imposible».
Aquestes declaracions de Llorente van ser sens dubte les més lúcides de totes les que van formular els valencians a propòsit del Congrés. Llorente era sabedor que el Congrés havia proclamat la voluntat de «restaurar, […] reintegrar la nostra llengua en tot el seu primitiu esplendor, i també en tots els seus drets», i s’hi adherí. Certament no podia, o no volia, reivindicar la cooficialitat del català tal com feien els prohoms del Principat, perquè això hauria implicat l’automarginació dins de la classe social a què pertanyia, però va ser contundent a l’hora d’exigir el reconeixement del català com a llengua de cultura.
A pesar de l’edat i dels problemes de salut, Llorente, fidel als ideals unitaristes de la Renaixença i a l’amistat amb els seus grans protagonistes a Catalunya i a les Balears, s’afanyà a presentar-se de nou a Barcelona, el 1908, per a participar en l’homenatge a Jacint Verdaguer i Manuel Milà, i el 1909, per a participar en el que s’hi dedicà a Marià Aguiló. I, a València, intensificà les manifestacions favorables a la unitat de la llengua en un context d’anticatalanisme creixent per part dels republicans davant el triomf del catalanisme polític. Així, en unes declaracions a Terra Valenciana (22-V-1909), afirma que «tot lo que siga apretar els llassos de germania entre València y Catalunya, proclamar la unitat de nostra llengua, de nostra rassa, de nostre esperit, és una de les coses que més me plauen». Ben segur, no devia ser aliè a aquesta actitud tan decidida el record de les grans trobades dels homes de la Renaixença que el Congrés de 1906 degué suscitar en ell. No altrament es poden interpretar les entranyables paraules que dedicà, en les seues breus intervencions al Congrés, a Joaquim Rubió i Ors i a Marià Aguiló.
Bibliografia
AGUILÓ, Marià (1988): Obra en prosa, a cura de Margalida Tomàs, Palma/Barcelona, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (UIB) / PAM
[ALCOVER, Antoni Maria (ed.)] (1908): Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), Barcelona, Joaquim Horta.
BADIA, Antoni M. (2004): «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana com a precedent de la normativa composicional», en Antoni M. Badia, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, PUV, pp. 501-515.
Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Bolletí], III (1906-1907), fascicle octubre-novembre-desembre.
CLIMENT, Josep Daniel (2005): L’interés per la llengua dels valencians. 1. Els precedents de la unificació ortogràfica (1900-1930), València, Consell Valencià de Cultura.
CUCÓ, Alfons (1971): El valencianisme polític (1874-1936), València, col. Garbí, 2.
FERRANDO, Antoni (1989): «Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)», Caplletra, 4 (primavera 1988 [1989]), pp. 167-178.
FERRANDO, Antoni (2006a): «Els valencians i el valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», Estudis Baleàrics, 82/83 (maig 2005-gener 2006), pp. 137-153.
— (2006b): «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): repercussions al País Valencià», en Maria Pilar Perea i Germà Colón (eds.): El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, Castelló de la Plana, FGCD, pp. 103-138.
— (2008): «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels moviments reivindicatius de la llengua pròpia al País Valencià (1906-1918)», en A. Ferrando (ed.): El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, pp. 97-176.
FERRANDO, Antoni; Miquel NICOLÁS (2011): Història de la llengua catalana, Barcelona, UOC
FISHMAN, Joshua (2000): «Pompeu Fabra i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», en J. Ginebra et alii (eds.): La lingüística de Pompeu Fabra, vol. I, Alacant, IIFV/URV, pp. 41-55.
GINEBRA, Jordi (2019): «La llengua de Verdaguer vista per Fabra», Anuari Verdaguer, 27.
GRAU, Josep (2006): La Lliga Regionalista i la llengua catalana, Barcelona, PAM
MASSOT I MUNTANER, Josep (1996): «Marià Aguiló, precursor d’Antoni M. Alcover», Lluc, 790, pp. 26-28.
— (2006): «Marià Aguiló, mentor i amic de Jacint Verdaguer», Anuari Verdaguer, 14, pp. 157-199.
— (2017): De València i Mallorca, València, PUV
PEREA, Maria Pilar (2006): El centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.
PEREA, Maria Pilar; Germà COLÓN (2006) (eds.): El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, Castelló de la Plana, FGCD
ROCA RICART, Rafael (2007): Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana, València, PUV
— (2010): «Teodor Llorente i la llengua dels valencians», Caplletra, 49 (Tardor 2010), pp. 43-63.
