Читать книгу Transformacions - Autores Varios - Страница 9
ОглавлениеEL REGIONALISME INSTRUMENTAL: FRANQUISME I CATALANISME ENTRE EL TARDOFRANQUISME I LA TRANSICIÓ[*]
Martí Marín Corbera
Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UA B-CEFID)
Per a la narració oficiosament oficial del que fou la Transició del Franquisme a la Monarquia democràtica a Catalunya −que no és pas la mateixa que circula a les espanyes−, la sortida de la dictadura hauria estat d’una linealitat gairebé inaudita.[1] El procés que portà a la liquidació de la dictadura i a l’obtenció de l’autonomia política hauria estat el triomf d’una cohesió civicopolítica nacional, covada anys enrere, que s’enfrontà amb èxit al postfranquisme i obtingué, d’un pacte amb els seus representants més oberts al canvi, la refundació de les institucions polítiques catalanes dels anys trenta.[2] Aquesta narració es diversifica a partir d’aquí a l’hora d’atribuir mèrits, demèrits i −fins i tot− traïcions als diferents actors polítics quan es valora si aquests guanys foren o no «suficients» i fins a quin punt.
Comencem a disposar de bibliografia molt notable sobre els protagonistes col·lectius d’aquesta narració, que resulta substancialment correcta en els seus plantejaments bàsics, però encara imprecisa en molts dels seus detalls: moviment obrer (Balfour, 1989; Molinero i Ysàs, 1998; Ysàs, 2004 i Domènech, 2008, entre d’altres), moviment estudiantil (Colomer, 1978; Ysàs, 2004; Hernández Sandoica, 2007), moviment veïnal −menys aprofundida pel caràcter militant de les obres dels setanta (Alibés i altres, 1975; Tarragó, 1976; Equipos de Estudio, 1976; Martínez Muntada, 1999; Bordetas, 2009)−, etc.[3] Del que encara disposem molt poc és d’anàlisis en profunditat del que realment varen fer els diversos actors polítics (partits, grups i grupuscles) en cada moment concret i, en canvi, hi ha molta publicística que hi és favorable o desfavorable, poques vegades contrastada amb les evidències disponibles i molt filtrada pels prejudicis polítics del present. Talment com si la Transició −qualsevol transició− no hagués estat plena d’anades i vingudes i de girs tàctics i estratègics dels subjectes que hi participaren, sense gairebé excepció.
No pretenc impugnar, per tant, la visió genèrica del triomf antifranquista, en la definició del qual he participat modestament. La meva intenció és precisar el paper d’uns i altres en aquest triomf, perquè d’antifranquismes n’hi hagué de pioners i de sobrevinguts, de constants i de discontinus, i ben bé el mateix podria dir-se del franquisme −aparentment− inasequible al desaliento fins el 20 de novembre de 1975, però farcit d’infiltrats, demòcrates de tota la vida, quan poc després s’iniciaren les defeccions. I enmig d’unes i altres actituds es movien un conjunt de ciutadans actius amb conviccions i principis, però també amb debilitats, oportunismes i altres plantejaments equívocs i de mal definir. Aquesta comunicació vol ser una aportació al millor coneixement d’una història de zones grises en les quals es jugaren bona part de les partides del tardofranquisme i la Transició −aquelles a què m’acabo de referir com anades i vingudes− a mesura que cap actor triomfava a l’hora d’imposar el seu propi full de ruta. En concret em referiré a les del regionalisme franquista.[4] Una història que té entre les seves fites el fet aparentment paradoxal que fos un franquista tan connotat com el ministre de la governació de Carlos Arias Navarro, Manuel Fraga Iribarne, qui autoritzés l’abril de 1976 la publicació d’un diari íntegrament en català com l’Avui. O també, anant més enrere, el fet que fos un falangista i excombatiente, com Tomás Garicano Goñi, governador civil de Barcelona de 1966 a 1969 −i posteriorment ministre de la governació, 1969-73−, el que obtingué el permís definitiu per a l’activitat pública d’Òmnium Cultural el 1967. Cal advertir d’entrada que no és la història de l’èxit d’uns intrèpids resistents que varen fer el que varen poder dins d’un règim tirànic, sinó la d’un fracàs monumental de franquistes que maldaven per reinventar-se, i que caldrà retrocedir alguns anys per poder-la explicar.
1. EL REGIONALISMO BIEN ENTENDIDO
En la cruïlla dels anys cinquanta/seixanta els consellers de Franco van haver-lo de convèncer que la liberalització econòmica era imprescindible perquè l’autarquia resultava inviable. I no fou aquesta una constatació merament econòmica: el que convertia en inviable la marxa dels afers públics espanyols, no era pas l’economia tota sola; era, fonamentalment, el retorn de la protesta (Molinero i Ysàs, 2003a i 2008). Encapçalats per la protesta obrera, tots i cadascun dels temes que la Victoria havia pretès clausurar tornaven a sortir a la llum. Entre aquests, destacava, una vegada més, el problema catalán.
En aquesta mateixa etapa, al caliu del creixement econòmic que es produí en pocs anys −mal repartit i pitjor gestionat (García Delgado, 1987; Sudrià, 1988; Tafunell, 1989)−, el règim franquista cercava noves fonts de legitimitat que s’afegissin a la d’origen, basada en la comunitat d’armes de la Victoria de 1939, sense renunciar-hi. A més de vint anys del final de la Guerra Civil, el govern apostava per la ideologia del desarrollo, del nou benestar relatiu, després de la terrible postguerra i la dura estabilització, com a esquer per atreure les generacions que ja no havien viscut la guerra o aquells sectors que s’havien distanciat, per un motiu o altre, del Nuevo Estado. Així, Carrero Blanco i López Rodó −que controlaven els afers econòmics− venien creixement econòmic, Solís Ruiz −des dels Sindicats i la Falange− desenvolupament sindical i «justícia social», Martínez Sánchez-Arjona polígons d’habitatges, tal i com corresponia al seu ministeri, i Fraga Iribarne −des d’Información y Turismo− venia «modernitat cultural» per la via de reemplaçar la censura prèvia per censura a posteriori i televisió única i de tolerar les «excentricitats» dels necessaris turistes (Molinero i Ysàs, 2001).
Per fer front al problema catalán, de la mateixa manera que en el terreny econòmic el ministre López Rodó receptava desarrollo, calia que algú aportés idees útils per vendre, ja que la preocupació no era de caràcter menor, malgrat que ja el 1942 el règim hagués publicitat que es trobava ante la tumba del catalanismo.[5] Amb aquesta intenció es convocà el 1962 una sessió extraordinària del revifat Consejo Nacional del Movimiento.[6] L’organisme, convertit en un autèntic consell assessor del govern, es reuní en plenaris i comissions específiques per analitzar el tema, i arribà a la conclusió que era possible jugar amb la idea d’un regionalismo bien entendido, tant pel que feia als catalanistes ressorgits, com amb relació al fet que la composició sociodemogràfica catalana havia canviat profundament per efecte de les migracions interiors espanyoles. S’obrien, doncs, perspectives d’ús de regionalismes instrumentals a Catalunya, on els catalans, aparentment, ja no eren l’abassegadora majoria d’anys enrere, especialment a les ciutats i entre la nova classe obrera. Els experts designats per a la comissió o per realitzar estudis sectorials −catalans com Carlos Trías Bertran, Santiago Udina Martorell o Martí de Riquer, i no catalans com Manuel Fraga, Luys Santamarina o Maximiano García Venero (Santacana, 2000: 31-36)− consideraren que calia jugar entre la neutralització falaguera de la intel· lectualitat catalanista més moderada i sobornable −adjectiu aquest que utilitzaria en un altre informe, al ministre Fraga, el literat Camilo José Cela referint-se a escriptors, no només catalans, que havien signat un manifest de protesta per la repressió de les vagues d’Astúries de 1962 (Ysàs, 2004: 50-53)− i la mobilització dels immigrants, adequadament enquadrats en cases regionals. Als catalans, calia autoritzar-los coses de tant en tant, i els immigrants, organitzar-los com a contrapunt imprescindible. Si es donava joc a alguna mena de regionalisme català, calia equilibrar-lo amb altres regionalismes, ja que immigrant no és una identitat fàcil d’utilitzar i fer servir español, com a contrast, hauria estat el reconeixement implícit de la no espanyolitat dels catalans −o sigui, una derrota política en tota regla després de més de vint anys de dictadura.
Tot semblava molt coherent, però no degué de ser gens fàcil implementar-ho: perquè mai no és senzill, si és que és possible, crear moviments socials del no-res. Així el 1971 el mateix Consejo Nacional constatà indirectament el seu fracàs quan es reuní en idèntiques circumstàncies i amb el mateix objectiu, arribant a les mateixes conclusions i proposant les mateixes estratègies que nou anys abans. Calia perseverar a atreure els catalanistes susceptibles de ser domesticats i mobilitzar uns immigrants que eren ara, aparentment, més nombrosos que abans: talment com si la condició d’immigrant no es perdés mai per més que passessin els anys. En la ment dels consejeros nacionales un immigrant dels anys vint o dels quaranta i cinquanta encara no ho havia deixat de ser arribats a 1971 i continuava essent un desarrelat infinitament manipulable. Tanmateix quan es mirava de prop, tot plegat resultava molt menys evident, i els immigrants no estaven esperant pacients que vinguessin a organitzar-los. Tal i com explicà el 1973 l’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Vicenç Capdevila −futur diputat de la Unión de Centro Democrático (UCD )−, en un informe sobre la seva localitat elevat al Ministerio de la Gobernación:
V. En los nuevos distritos los grupos que se van formando, las entidades que se crean, las Parroquias incluso, son elementos de cohesión e integración de las aspiraciones y deseos del barrio consiguiendo, como es lógico, captar voluntades y esfuerzos. VI . De lo dicho se desprende que, de proponérselo, quienes tengan en sus manos estos elementos aglutinadores, explotando hábilmente las carencias señaladas de servicios de estos barrios, disponen de una fuerza formidable en el momento de unas elecciones y que incitando a estas gentes a concurrir masivamente, para hallar su solución, a las urnas, pueden hacerse con todos los puestos de representación familiar del Municipio (Marín, 2000a: 433).
Aquesta força aglutinadora era, a L’Hospitalet de 1973, el Partit Socialista Unificat de Catalunya: comunista i catalanista autonomista i no franquista ni regionalista folklòric. Tota una advertència del que s’esdevindria sis anys després en les primeres eleccions municipals democràtiques.
D’alguna manera, entre 1962 i 1971, l’acció dels moviments socials i de les forces polítiques d’oposició havia aconseguit neutralitzar el regionalismo bien entendido als barris o, almenys, evitar que tingués èxit suficient entre la població immigrada. Per a aquesta tasca havien comptat, òbviament, amb la col·laboració involuntària d’un estat franquista incapaç una i una altra vegada de complir amb les expectatives de millora de les condicions de vida i treball de la majoria de la població obrera. Als nous barris −així ho mostren les entrevistes i els testimonis− es tenia sempre la sensació que quan alguna cosa acabava per funcionar bé era malgrat el govern i no gràcies a ell: i era una sensació que no convidava pas a ballar sevillanes en presència de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques les poques vegades que aquestes tenien a bé acostar-se pel suburbi.[7]
Entre la població, diguem-ne autòctona, el fracàs havia estat conseqüència, en canvi, del fet que les idees sorgides de les iniciatives de domesticació del catalanisme del Consejo Nacional del Movimiento no eren gens ni mica originals: ans al contrari, bevien de propostes que sempre havien tingut presència dins dels rengles dels fidels del règim i, per això, ja havien estat assajades, mal que bé. El conglomerat franquista, vencedor en la Guerra Civil, fou pràcticament monolític al voltant del projecte polític que volia posar dempeus (Molinero i Ysàs, 2003b; Marín, 2006), malgrat la diversitat d’orígens personals que es poden constatar en el seu interior (Viver Pi-Sunyer, 1978; Marín, 2000a; Saz, 2003; Canales, 2006; Sánchez Recio, 2008). Però resultà força més heterogeni a l’hora d’implementar les estratègies més adequades per aconseguir la viabilitat d’aquest projecte.
Des dels inicis de la dictadura, alguns cercles oficials havien afirmat la necessitat de prendre en consideració la utilització d’alguns referents del catalanisme vençut. Ho il·lustra molt bé la iniciativa de la Delegación Territorial Catalana de Falange a Burgos, comandada per José Ribas Seva, assessorada per la Delegación Nacional de Propaganda que dirigia Dionisio Ridruejo en l’ocupació de Barcelona el 1939: propaganda en català, garanties d’ús del català en un marc volgudament inconcret i retòrica d’enaltiment de la Catalunya espanyola. La iniciativa se n’anà en orris, a causa de la intervenció hostil dels Servicios de Ocupación del general Eliseo Álvarez-Arenas −assessorat, curiosament, per l’antic diputat de la Lliga Regionalista Bertran i Musitu−, en una intervenció més que fosca. I no revifà fins ben entrats els anys cinquanta, tot i les puntuals intervencions d’alguns franquistes, tàcticament sensibles a l’argument regionalista, que mobilitzaren recursos com l’enaltiment de la sardana i altres danses populars a través de la Obra Sindical de Educación y Descanso o els Coros y Danzas de la Sección Femenina, del cant coral, amb la instrumentalització de les restes dels cors claverians, autoritzacions limitades a publicacions en llengua catalana i la utilització de l’arsenal simbòlic montserratí. El més destacat de tots ells fou, segurament, el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández (1945-47), a qui la gosadia li costà el càrrec durant les festes d’entronització de la Verge de Montserrat, quan a algun membre de la comissió organitzadora −anomenada Abat Oliba− se li acudí de fer part del discurs en català.[8]
En els cinquanta foren múltiples les iniciatives sorgides des de les zones grises de la societat civil catalana: aquelles que tenien un peu dins i un peu fora del règim i en les quals convivien fidels al règim, opositors moderats i personalitats oscil·lants entre una i altra actitud. Eren tots aquells perfils que donaven per bo que res de sòlid no podia desenvolupar-se a Catalunya sense una política cultural adequada. Una política que es plantegés de recuperar part de l’herència del catalanisme conservador, malgrat la repressió exercida contra els seus representants polítics (Vilanova, 1999), o que, com a mínim, disposés de la sensibilitat necessària per aglutinar les seves restes en presència. Ho havia afirmat, per exemple, l’alcalde Porcioles de Barcelona, el 1959, en una carta al ministre López Rodó:
Deben ponderarse todas aquellas medidas que pudieran ser estimadas como un ataque o desprecio a los sentimientos de Cataluña (...) los Juegos Florales, bajo nuestra dirección, creo que pueden ser un instrumento aprovechable, siempre que se le dé el debido carácter nacional (...). En estos momentos en que los rojos quieren tener la exclusiva de los Juegos Florales en París, la celebración aquí podría ser un arma interesante (López Rodó, 1990: 170).
Així, la dècada dels seixanta, com l’anterior, fou un anar i venir de peticions, entrevistes, pressions, sopars i dinars per arrancar l’autorització d’un acte, d’una publicació sense gaire censura i, a la fi, d’una revista en català. Immersos en aquesta dinàmica hi hagué editors tant diferents entre sí com el falangista Josep Vergés −de Destino− o el Josep Maria Cruzet de la Selecta, periodistes com el camaleònic Josep Pla −posat al servei de Porcioles− o el postrepublicà Sempronio, l’ambiciós historiador Jaume Vicens Vives, i polítics i empresaris esdevinguts mecenes de les arts i de les lletres com ara Miquel Mateu −alcalde falangista de Barcelona de 1939 a 1945− o Domingo Valls Taberner −líder dels industrials cotoners.[9]
Aquesta nòmina ens indica que no només fou un tràfec de patriotes agosarats, que provaven d’obrir escletxes en la cuirassa franquista −tal i com voldria la tesi esmentada del Vichy Català (vegeu la nota 1)−, fou també una opció tàctica per a una bona colla de personatges del règim. I fou també un espai per passar d’un a un altre paper en els anys de Transició: especialment del de franquista fidel al de patriota infiltrat. Sobretot perquè mai no es tractà de cap moviment per aconseguir quotes reals d’autogovern −això quedà sempre per a l’oposició clandestina−. Des del franquisme, s’intentà episòdicament utilitzar la llengua, les danses i tot el que calgués per contraatacar el paper de referent que la resistència cultural estava jugant en absència d’institucions pròpies: calia rebatre l’argument que sense autogovern i sense −lògicament− democràcia, mai no hi hauria una expressió cultural catalana digna de tal nom. Per això, un punt culminant fou quan el 1967 el governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, provà d’aconseguir el respecte agraït d’un cert nombre d’activistes catalanistes legalitzant definitivament les activitats de l’Òmnium Cultural, en la ruta cap a la seva promoció a la cartera ministerial −és a dir, la seva iniciativa va ser ben valorada pel govern−. Amb institucions com l’Òmnium dempeus, què més podrien voler els catalans? Naturalment, des del punt de vista de l’activista catalanista, no podia ignorar-se que la seva acció podria ser instrumentalitzada: però triar la inacció enmig del marasme no degué ser sempre vist −comprensiblement− com la millor opció. Les zones grises tenien riscos perquè tothom podia acabar essent instrumentalitzat per tothom.
El regionalisme franquista, doncs, tenia les seves limitacions. Però cal recordar que els franquistes no regionalistes no resultaven gens fàcils de tractar i, a més, eren l’opció majoritària dins del règim. Aquesta majoria sempre fou partidària de no cedir a cap catalanista i d’aplicar la força cada vegada que convingués. Com arribaria a dir a Manuel Ortínez, el governador civil de Barcelona (1963-66) −i futur ministre de l’Interior de la UCD − Antonio Ibáñez Freire, respecte de les activitats d’un jove, inquiet però en aquell moment no especialment subversiu, Jordi Pujol: «dígale que si se empeña voy a romperle los dientes de un culatazo» (Ortínez, 1993: 128). Només es podia resultar més expeditiu passant de les paraules als fets.
2. LA BARCELONA DE PORCIOLES I LES PETITES PÀTRIES LOCALS DE LA CATALUNYA DELS ANYS SEIXANTA
A nivell territorial, els alcaldes designats no s’ho havien pogut mirar a tanta distància com el Consejo Nacional del Movimiento i esperar nou anys a avaluar si la seva política havia funcionat o no: eren els executors i els gestors de les polítiques de proximitat, recollien només part dels èxits i els tocava patir tots els fracassos. La legitimitat de les corporacions locals i, particularment, dels alcaldes, precisava instruments propis, i alguns d’ells es plantejaren la possibilitat de rellançar d’alguna manera identitats locals que servissin per aigualir el vi del catalanisme i, alhora, per apuntalar les seves carreres polítiques individuals: havia sonat l’hora de provar d’instrumentalitzar les petites pàtries. Petites pàtries que, alcaldes al marge, sempre havien aparegut espontàniament com a conseqüència de dinàmiques merament locals. El concepte ha estat utilitzat per analitzar situacions similars que varen ser presents dècades abans a la Itàlia feixista (Cavazza, 2003). Així per exemple, Alessandro Pavolini, líder dels feixistes de Florència a primers dels anys trenta −i futur sanguinari ministre de Mussolini dels anys de la República de Salò−, mobilitzà la memòria històrica de quan la seva ciutat havia estat capital cultural renaixentista i, més tard, també capital política del Regne d’Itàlia en un breu període del segle XIX. Pavolini batejà Florència com la capitale dell’inteligenza italiana i promogué un orgull local perfectament compatible amb la identitat unitària italiana que el feixisme provava de reforçar (Palla, 1978).
A Catalunya la iniciativa d’aquests alcaldes franquistes agosarats donà llum a localismes del tipus Barcelona, cap i casal, en l’òrbita de l’ambiciós Josep Maria de Porcioles (1957-73), que fou el model més acabat, car projectà la seva estratègia sobre un espai supramunicipal, per la via de la Corporació Metropolitana, la disputa pel control de la Diputació de Barcelona i el desafiament constant al governador civil de torn (Marín, 2005 i 2008a). Porcioles comptà en aquesta batalla amb el suport del número dos de Carrero Blanco, el ministre català Laureano López Rodó, i per això pogué restablir jocs florals −com hem vist−, coronar pubilles, obrir el Museu Picasso (Vigil y Vázquez, 1981), fer declaracions de catalanisme i fotografiar-se ballant sardanes a tort i a dret, mentre assegurava sentir-se deixeble de Cambó (Marín, 2008b). Aquest joc li permeté disposar de col·laboradors en tots els àmbits ciutadans i d’una premsa personalment favorable, a més de facilitar-li una durada en el càrrec que li permeté assistir al cessament de tres governadors civils (Acedo Colunga, 1960; Vega Guerra, 1963 i Ibáñez Freire, 1966), dos presidents de la Diputació (Joaquim Buxó-Dulce d’Abaigar, marquès de Castellflorite, 1967 i Josep Maria Muller d’Abadal, 1973) i d’alguns alcaldes veïns que li feien nosa.
Epígon de Porcioles ho fou, per exemple, l’etern alcalde de Vilanova i la Geltrú Antoni Ferrer Pi (1946-69) i el seu sano villanovismo de pseudo-carnestoltes controlats i catolicisme de pedra picada, que continuarien els seus successors en la dècada següent, entre d’altres Josep Piqué −pare (Canales, 1993 i 2006). Ho fou, també, el de Sabadell, Josep Burrull (1965-76), amb la seva promoció clàssica del Primer centro textil lanero de España −en la línia de la inaguantable pel·lícula documental dels anys quaranta Sabadell, emporio textil de España− (Marín, 1990). Burrull, però, promocionà una nova idea, la de Ciudad piloto del deporte español, gràcies a un seguit d’èxits esportius locals i a les subvencions del Delegado Nacional de Deportes de FET-JONS, successivament, José Antonio Elola Olaso i Joan Antoni Samaranch (Marín, 2000b). Aquest darrer tingué no poques iniciatives d’afavorir patriotismes esportius locals, per exemple a Voltregà amb l’hoquei sobre patins −a partir d’un furibund antibarcelonisme− o a Granollers amb la promoció de l’handbol que seguien els seus alcaldes des de finals dels anys cinquanta (Garriga, 2004). Amb totes aquestes aniria conformant un peculiar «partit de l’esport» en el qual cimentà la seva carrera política de cara al futur (Boix i Espada, 1991). Villanovismo i sabadellismo permetien utilitzar els mateixos recursos de Porcioles: sardanes, cors de Clavé, exposicions de pessebres, goigs en català a les més diverses verges locals, etc. Tot plegat una barreja de regionalisme catalanista i nacionalcatolicisme català que podia ser posada al servei de la unitat d’Espanya en la seva versió franquista.
No és que la mobilització de les petites pàtries s’arribés a convertir en una alternativa de consideració al catalanisme polític, ni tan sols en el cas de Porcioles. Ara bé, aquesta mena de plantejaments assoliren fites parcials i feren cristal·litzar actituds i clienteles polítiques que no haurien estat tan fàcils de mobilitzar d’una altra manera. Òbviament, l’abandó posterior d’aquestes banderes hauria significat la renúncia a mantenir l’entramat que penosament s’havia construït, sense disposar d’una alternativa de recanvi i, de retop, la pèrdua del lideratge dels individus que s’hi havien vinculat en favor dels cada vegada més veterans −i rònecs− excombatientes, excautivos, viejas guardias i demés nuclis devots de la Victoria de 1939. Sectors veterans que en el tardofranquisme estaven alimentant les seves «camades negres» de joves seguidors, procedents de les darreres generacions del Frente de Juventudes, ara amb bats de baseball, cadenes, motocicletes i, eventualment, pistoles, que es feren tristament cèlebres en la Transició amb la sèrie d’atemptats que culminaren el gener de 1977 amb els assassinats dels advocats laboralistes del despatx del carrer d’Atocha a Madrid (Ellwood, 1984 i Gallego, 2006).[10] I tampoc ningú no pensava en el govern, a primers dels setanta, que l’oposició fos una amenaça armada de consideració −malgrat l’assassinat de Carrero− com perquè calgués posar-se en mans indefectiblement d’escamots armats, tal i com ja estaven fent individus com Blas Piñar i la seva Fuerza Nueva i −amb ell− una part dels serveis d’intel·ligència del futur colpista del 23-F, el coronel José Ignacio San Martín (San Martín, 1983; Fernández López, 2000).
3. L’HORA DE FRAGA IRIBARNE: ENTRE L’AUTORITZACIÓ DE L’AVUI I LA MOBILITZACIÓ DE LES CASAS REGIONALES
A mesura que s’acostava la previsible mort del dictador, cal tenir present que feia anys que es produïen iniciatives legislatives per tal de regular el que alguns havien batejat com el ordenado contraste de pareceres, l’endemà del hecho biológico. Per tant, si arribava el moment d’haver de mesurar forces electoralment, el regionalisme franquista havia de ser corregit i ampliat i no pas abandonat; perquè en aquesta confrontació limitada cada sector del règim hauria d’exhibir algun tipus d’identitat particular que permetés als votants de triar entre elles (Molinero i Ysàs, 2001).
El 1975, finalment, Franco es morí. Si fins aleshores el regionalismo bien entendido de localismes catalans i cases regionals havia estat una aposta mancada, per acèfala en les altes esferes, el cap necessari per a tal operació era a punt d’irrompre a l’escena: algú de qui es deia que le cabía el estado dentro de la cabeza i que frisava per demostrar-ho. Estic parlant de Manuel Fraga Iribarne.
Fraga havia estat cessat com a ministre el 1969 i havia quedat relativament fora de la política activa, mantenint només el seu seient a les Cortes orgàniques i al Consejo Nacional del Movimiento. Entre 1969 i 1973 s’havia incorporat, de manera tan natural com avui fan els seus hereus i successors, al món de l’empresa privada −fou president d’Unión Resinera, conseller de Cervezas El Aguila i director general de Rank Xerox Española− sense mai abandonar les seves veritables ambicions a través de la fundació de la «societat d’estudis» GODSA , embrió de la futura Reforma Democrática, primer nom d’Alianza Popular. El 1973 fou recuperat com ambaixador a Londres, fins que el desembre de 1975 tornà com a Ministre de la Governació i número dos de Carlos Arias Navarro (Fraga, 1980).
Fraga era en aquell moment de transició el polític franquista amb un major suport real dins dels rengles del règim i el seu ministeri el que proporcionava les majors oportunitats de consolidar aquest suport, car nomenava tots els càrrecs de govern territorial: governadors, presidents de diputació i alcaldes (Marín, 2000a). A més, Fraga era, també, el ministre fonamental a l’hora de legalitzar associacions i, entre elles, grups polítics. Dit d’una altra manera, tenia totes les eines per crear una opció política de govern i per decidir, fins i tot, quina seria la seva oposició: era un Cánovas a la recerca del seu Sagasta per a la nova restauració que s’iniciava. De cara a Catalunya, Fraga cercava, també, el seu Cambó particular. Li calia un regionalisme oficial i, al mateix temps, uns instruments clars per a contrarestar-lo, arribat el cas. Fraga assegurà més tard, en suport de la seva acció de govern que, a finals de 1975, «era indudable que un Gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiraciones catalanas a un prudente regionalismo» (1987: 18): i així, amb tota prudència, es disposà a procedir en un marc que podia incloure només postfranquistes, liberals o regionalistes moderats, però no anarquistes, separatistes, ni marxistes −rang en el qual Fraga encara incloïa el PSOE , malgrat Suresnes.
Les passes regionalistes i liberals de Fraga aquell any 1976 no foren pas curtes, venint d’on venia, car ja el 20 de gener sopava amb Jordi Pujol per assegurar-li que «cabe una solución del problema catalán, dentro de la unidad de España» (Fraga, 1987: 31). Segons l’agenda passada a net de Fraga −car això solen ser els seus llibres de memòries− encara s’entrevistà amb Pujol, de nou, en un dinar a Barcelona el 29 de gener, tot plegat mesos i mesos abans que s’obrissin de debò els contactes amb l’oposició antifranquista. D’on havien sorgit aquestes relacions entre un home de l’activisme catalanista antifranquista com Pujol i un personatge de camisa azul com havia estat Fraga? Doncs, precisament, de les zones grises. En la seva recerca d’un Cambó adequat, Fraga es deixà aconsellar per la seva clientela regionalista catalana per tal que li fossin presentats candidats possibles, talment com si hagués de realitzar un càsting. Pujol era el més ben col·locat amb diferència: fins i tot disposava ja d’un embrió de partit, Convergència Democràtica de Catalunya, fundat a Montserrat el 1974 i tímid integrant de l’Assemblea de Catalunya. L’acostament Fraga-Pujol era un fet agosarat per les dues bandes. Per comprovar-ho només cal pensar que a la mateixa època hi havia centenars de presos polítics i la policia pegava pels carrers. Com afirmava el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán: «Durante el primer semestre de 1976 lo normal era prohibir en materia de reuniones todo lo que tuviera promoción comunista o de extrema izquierda y en materia de manifestación lo que se presumiera implicaba grandes concentraciones de masas o reivindicar temas inabordables en el momento como la amnistía» (Sánchez-Terán, 1988: 90).
Aquell primer semestre de 1976 Fraga presentà un ventall d’ofertes que havien de fer que l’aspirant a Cambó −fos qui fos− es decidís a pactar. Així, Fraga, defensà la idea d’una visita reial a Catalunya, ja el mes de febrer, visita a la qual s’oposava Arias. Quan la visita es produí, el Rei −convenientment alliçonat− gosà llegir −a la seva manera− un fragment en català. Fou un gest de complicitat que ocuparia pàgines i pàgines de diaris pel que tenia d’inèdit. Aquell mateix any, trencant un veritable tabú, Fraga autoritzà la publicació del diari Avui, en català, que sortí al carrer per Sant Jordi. Seguint l’estratègia global traçada, en paral·lel autoritzà el diari El País, sortit el 4 de maig, no com el diari socialista que tothom s’ha acostumat a pensar, sinó com el diari dels liberals, en la millor tradició d’Ortega i Gasset, car dirigia el consell editorial de l’empresa mare (PRISA ) el seu fill Ortega Spottorno i el finançava un empresari d’idees igualment liberals com Antonio Polanco: els socialistes, ni hi eren ni se’ls esperava. Era la mateixa època en què Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona des de 1973, agitava, també, la bandera d’un catalanisme de gestos similars, amb la reposició del bust de Prat de la Riba a l’edifici de la Plaça de Sant Jaume, la creació d’uns jocs esportius escolars comarcals batejats com Jocs Sant Jordi i la subvenció a cursos de llengua catalana (Molinero i Ysàs, 1988; Boix i Espada, 1991). Just al revés del que havia fet l’incompetent Ajuntament de Barcelona un any abans, en l’incident dels divuit regidors del no, quan fou incapaç de votar a favor de donar una petita subvenció a uns cursos similars i provocà articles i acudits de descrèdit i, fins i tot, una cançó de La Trinca (Marín, 1998: 264-265 i 2000a: 446).[11]
En la línia de Samaranch, des del mes de maig de 1976, un grapat d’alcaldes franquistes catalans demanaren la catalanització dels noms de les seves poblacions. Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Vic, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Ribes i Centelles, com a mínim, donaren les passes per a formalitzar aquests canvis, demanant el prescriptiu informe a la Real Academia de la Historia, que era l’organisme competent en el tema. Però els informes es retardaren tant que més d’un any després tenim notícia que l’alcalde de Centelles estava desesperat de tanta burocràcia. El fugaç governador civil de Barcelona, Manuel Ortiz Sánchez −abril a juliol de 1977− escrigué en aquests termes al Director General d’Administració Local:
Me escribe el alcalde de aquella población pidiéndome interceda cerca de ti a fin de que aquel expediente [canvi del nom Centellas per Centelles] se resuelva con urgencia, para que sea el actual Ayuntamiento el que logre lo que se considera un tanto de fuerte impacto político, pues últimamente está recibiendo muchas presiones de grupos políticos que desearían adjudicarse el mérito que supone el cambio de nombre de la población, y sería de desear que el éxito no se le arrebatara a la actual Corporación Municipal (Marín, 2000a: 445-446).
A més de la llengua, Fraga ja havia plantejat una possibilitat d’autogovern en termes de régimen especial para Cataluña, en un decret de 18 de febrer. Amb aquestes passes s’entén molt millor que el representant de Convergència a l’Assemblea de Catalunya, en primera instància, fos un jovenet Miquel Sallarès i no un dels primeres espases del partit: el que s’estava negociant amb el govern semblava més sòlid que el que es podia obtenir de manifestacions que acabaven a pinyes.[12] Els caps de Convergència, en aquells moments, s’estimaven més de negociar un front comú amb liberals espanyols dels que els primers governs de la monarquia provaven d’incorporar −com Federico Mayor Zaragoza− de cara a la petició conjunta del restabliment de la Mancomunitat −i no de l’Estatut− i es prengueren molt seriosament la proposta d’Adolfo Suárez d’un Consejo General de Cataluña (Santacana, 2000: 20-21 i 95), en una primera versió del que després s’ha conegut com política de peix al cove.[13] Naturalment, que s’estimessin més de negociar no va impedir que CDC fos representada per Miquel Roca a la Diada de l’Onze de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat: amb les circumstàncies atzaroses i canviants que s’esdevenien, Pujol i els seus optaren per canviar de cavall a mitja cursa, amb notable èxit.[14]
Ara bé, la torna de tant regionalisme governamental fou l’intent de dinamitzar, per tercera vegada, però ara amb diners del ministeri, les cases regionals, amb l’argument de la defensa de les altres vessants de la cultura española a Catalunya. L’intent, encara per estudiar de forma prou completa, s’inicià amb la presentació d’unes candidatures apadrinades a les juntes de les diverses cases regionals, i fou avortat pels sectors d’oposició que treballaven a l’interior d’aquestes associacions, especialment militants del PSUC i també dels que ben aviat s’integrarien en el nou Partido Socialista de Andalucía a Catalunya: les juntes postfranquistes foren derrotades.[15]
A la fi, l’aposta de Fraga no tingué temps de quallar. Una allau de mobilitzacions, sobretot sindicals, espantaren el Rei. En primer lloc 1976 significà un any rècord de vagues, per nombre, durada i participació. En segon lloc l’oposició antifranquista llançà el desafiament de la campanya per l’amnistia i en tercer es produïren un parell de vagues generals locals que a Fraga li semblaren una altra cosa. Com diria anys després: «Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad como Petrogrado en 1917» (Fraga, 1987: 38). L’ex-ministre es mostrava convençut d’haver viscut una Revolució Russa avortada. El Rei nomenà president el falangista Adolfo Suárez, i aquest engegà aleshores un procés de canvis que no controlava i que el portà en menys d’un any a legalitzar a gairebé tots els sindicats i partits polítics i a convocar unes eleccions (Molinero i Ysàs, 2001). Eleccions que se li transformaren en constituents quan no va obtenir la majoria absoluta de què depenia per tirar endavant el projecte, heretat de Fraga, de reforma limitada.
A Catalunya, malgrat la intensificació de la política regionalista, Suárez i UCD fracassaren. L’actualització de l’oferta de Fraga amb una proposta de creació d’un Consejo General de Cataluña, fou desbordada per la demanda d’autonomia i ni tan sols funcionà l’intent d’excitar la por dels immigrants amb eslògans com Habla la lengua que quieras. Vota centristes. El vot del cinturó metropolità barceloní on s’agrupava la major part de la població immigrada se’l distribuïren el PSC -PSOE i el PSUC , a despit que totes les candidatures sense excepció també intentaren mobilitzar-lo amb missatges integracionistes de darrera hora, especialment en el cas de Convergència, que volia compensar l’escàndol provocat per algunes afirmacions obertament racistes contingudes en la versió definitiva del llibre de Jordi Pujol La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976). El 15 de juny de 1977 la UCD de Suárez no només no guanyà a Catalunya sinó que quedà en quart lloc en vots i en tercer en escons. Després, la tardana opció per apadrinar el retorn del president exiliat Josep Tarradellas, com a fugida endavant, fou un nou fracàs: l’oposició aconseguí de donar la volta a l’operació convertint-la en la recuperació, de fet, d’una institució republicana −l’única en tota Espanya−. D’aleshores ençà el regionalisme postfranquista es desballestà i les dretes nacionalistes espanyoles quedaren òrfenes de projecte a Catalunya i incapacitades per entendre exactament què era el que no havien fet bé, repetint una i una altra vegada la llista de les importants fites que del Franquisme a l’Autonomia, passant per Fraga, havien tingut l’encert de protagonitzar i com un inconcret −i malvat− catalanisme ho havia manipulat tot. I fins avui...
BIBLIOGRAFIA
ALIBÉS, Josep Maria i altres (1975): «Dossier: La lucha de los barrios de Barcelona, 1969-75», CAU, 34.
ÁLVARO, Francesc-Marc (2005): Els assassins de Franco. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit, Barcelona, L’Esfera dels Llibres.
BALFOUR, Sebastian (1989): Dictatorship, Workers and the City. Labour in Greater Barcelona since 1939, Oxford, Oxford University Press.
BARBA HERNÁNDEZ, Bartolomé (1948): Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos, Madrid, Javier Morato.
BARBAGALLO, Francesco i altres (1990): Franquisme. Sobre resistència i consens a Catalunya, 1938-1959, Barcelona, Crítica.
BOIX, Jaume i Arcadi ESPADA (1991): El deporte del poder: vida i milagro de Juan Antonio Samaranch, Madrid, Temas de Hoy.
BORDETAS, Iván (2009): Del suburbio al barrio: los orígenes del movimiento vecinal en Barcelona. Memòria de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona.
BOTEY, Jaume (1986): Cinquanta-quatre relats d’immigració, Barcelona, Centre d’Estudis de L’Hospitalet de Llobregat.
CANALES, Antonio F. (1993): Passatgers de la mateixa barca. La dreta de Vilanova i la Geltrú (1903-1979), Lleida, ECD .
— (2006): Las otras derechas. Derecha y poder local en el País Vasco y Cataluña en el siglo XX, Madrid, Marcial Pons.
CAVAZZA, Stefano (2003): Piccole patrie. Feste popolari tra regione e nazione durante il fascismo, Bolònia, Il Mulino.
COLOMER, Josep M. (1978): Els Estudiants de Barcelona sota el franquisme, Barcelona, Curial, 2 vols.
DOMÈNECH, Xavier (2002): Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
DOMÈNECH, Xavier (2008): Clase obrera, antifranquismo y cambio político. Pequeños grandes cambios, 1956-1969, Madrid, Los Libros de la Catarata.
ELLWOOD, Sheelagh (1984): Prietas las filas. Historia de Falange Española, 1933-1983, Barcelona, Crítica.
EQUIPOS DE ESTUDIO (1976): La lucha de barrios en Barcelona, Barcelona, Elías Querejeta Ediciones.
FERNÁNDEZ LÓPEZ, Javier (2000): Diecisiete horas y media. El enigma del 23-F, Madrid, Taurus.
FERNÁNDEZ-MIRANDA LOZANA, Pilar (1995): Lo que el Rey me ha pedido. Torcuato Fernández-Miranda y la Reforma política, Barcelona, Plaza & Janés.
FRAGA IRIBARNE, Manuel (1980): Memòria breve de una vida pública, Barcelona, Planeta.
— (1987): En busca del tiempo servido, Barcelona, Planeta.
GALLEGO, Ferran (2006): Una patria imaginaria. La extrema derecha española (1973-2005), Madrid, Síntesis.
GALLOFRÉ, Maria Josepa (1991): L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
— (1997): «Propaganda franquista en català», dins de Riquer, Borja (dir.): Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. La llarga postguerra, 1930-1960 10, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 200-201.
— (ed.) (2003): Josep Pla, Josep M. Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes, 1946-1962, Barcelona, Destino.
GARCÍA DELGADO, José Luis (1987): «La industrialización y el desarrollo económico de España durante el franquismo», dins Nadal, J., A. Carreras i C. Sudrià (comp.): La economía española en el siglo XX. Una perspectiva histórica, Barcelona, Ariel, pp. 164-189.
GARRIGA, Joan (2004): Franquisme i poder polític a Granollers (1939-1979), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
GIMÉNEZ CABALLERO, Ernesto (1942): «Ante la tumba del catalanismo. Notas de un viaje con Franco por Cataluña», Vértice (suplement).
HERNÁNDEZ SANDOICA, Elena (2007): Estudiantes contra Franco (1939-1975). Oposición política y movilización juvenil, Madrid, La Esfera de los Libros.
IBÁÑEZ ESCOFET, Manuel (1990): La memòria és un gran cementiri, Barcelona, Edicions 62.
JULIÁ, Santos i José Carlos MAINER (2000): El aprendizaje de la libertad, 1973-1986. La cultura de la transición, Madrid, Alianza Editorial.
LLANAS, Manuel (1998): Gaziel. Vida, periodisme i literatura, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
LO CASCIO, Paola (2008): Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003, Catarroja, Afers.
LÓPEZ RODÓ, Laureano (1990): Memorias I, Barcelona, Plaza & Janés.
MARÍN, Martí (1990): Franquisme i poder local. L’ajuntament de Sabadell, 1939-1979. Memòria de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona.
— (1996): «Existí un catalanisme franquista?», dins DD . AA .: El catalanisme conservador, Girona, Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials.
— (1998): «Els divuit regidors del “no”», dins Molinero, C. i P. Ysàs (dirs.): Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. De la dictadura a la democràcia, 1960-1980 11, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 264-265.
— (2000a): Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979, Lleida, Pagès.
— (2000b): «La política», dins Calvet, J., E. Deu, M. Marín i J. Sala-Sanahuja: Sabadell al segle XX, Sabadell, Eumo / Ajuntament de Sabadell, pp. 173-280.
— (2005): Catalanisme, clientelisme i franquisme. Josep Maria de Porcioles, Barcelona, Base. 2a edició.
— (2006): Història del Franquisme a Catalunya, Vic / Lleida, Eumo / Pagès.
— (2008a): «L’ajuntament franquista de la postguerra al desarrollismo (1939-1973)», dins Risques, M. (dir.): Història de l’Ajuntament de Barcelona. II. De l’ocupació napoleònica a l’actualitat, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 216-269.
— (2008b): «Segona part», dins Risques, M. i M. Marín: Montjuïc: Memòries en conflicte. El castell, la muntanya i la ciutat, Barcelona, L’Esfera dels Llibres, pp. 121-234.
— (2008c): «El catalanisme franquista. Josep Pla i l’operació Porcioles». Comunicació presentada al congrés The Dark Side of Catalan Culture: Far-Right Ideologies in the Work of 20th-Century Catalan Artists and Writers. Queen Mary University of London.
MARTÍNEZ MUNTADA, Ricard (1999): El moviment veïnal a l’àrea metropolitana de Barcelona durant el tardofranquisme i la transició: el cas de Sabadell (1966-1976). Memòria de doctorat, Universitat Pompeu Fabra.
MASCARELL, Ferran (2007): «La Diputació durant l’etapa Tarradellas, 1977-1980», dins de Riquer, B. (dir.): Història de la Diputació de Barcelona, 1812-2005. 1939-2005 III , Barcelona, Diputació de Barcelona, pp. 112-133.
MOLINERO, Carme i Pere YSÀS (1988): «De la consolidació del franquisme a la crisi de la dictadura: la diputació de 1949 a 1977», dins de Riquer, B. (dir.): Història de la Diputació de Barcelona 3, Barcelona, Diputació de Barcelona, pp. 43-103.
— (1998): Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista, Madrid, Siglo XXI .
— (2001): «La dictadura de Franco, 1939-1975» i «La Transición democrática, 1975- 1982», dins Marín, J. M., C. Molinero i P. Ysàs: Historia política, 1939-2000, Madrid, Istmo, pp. 15-244 i pp. 245-318.
— (2003a): «El malestar popular por las condiciones de vida: ¿un problema político para el régimen franquista?», Ayer 52, pp. 255-282.
— (2003b): El règim franquista. Feixisme, modernització i consens, Vic, Eumo. 2a. edició revisada i ampliada.
MOLINERO, Carme i Pere YSÀS (2008): Anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica.
MORENO, Vicente (2010): «Las casas regionales de Andalucía en Cataluña», Andalucía en la historia, 3, pp. 32-35.
ORTÍNEZ, Manuel (1993): Una vida entre burgesos. Memòries, Barcelona, Edicions 62.
PALLA, Marco (1978): Firenze nel regime fascista (1929-1934), Florència, Olschki.
POWELL, Charles T. (1991): El piloto del cambio. El rey, la monarquía y la transición a la democracia, Barcelona, Planeta.
— (2004): Adolfo Suárez, Madrid, Ediciones B.
PUIG, Angelina (1989): Naixement i creixement dels barris perifèrics a les ciutats industrials de Catalunya. Història viva de Torre-Romeu, Sabadell. Memòria de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona.
— (1990): De Pedro Martínez a Sabadell. L’emigració: una realitat no exclusivament econòmica, 1920-1975. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
PUJOL, Jordi (1976): La immigració, problema i esperança de Catalunya, Barcelona, Nova Terra.
REDERO SAN ROMAN, Manuel (ed.) (1994): «Dossier: La transición a la democracia en España», Ayer 15, pp. 15-241.
— (1999): «Apuntes para una interpretación de la transición política en España», Ayer 36, pp. 261-282.
RIQUER, Borja de (1996): L’últim Cambó (1936-1947), Vic, Eumo.
RIQUER, Borja de i Joan B. CULLA (1989): El Franquisme i la transició democràtica, 1939-1988, Barcelona, Edicions 62.
SAN MARTÍN LÓPEZ, José Ignacio (1983): Servicio especial, Barcelona, Planeta.
SÁNCHEZ RECIO, Glicerio (2008): Sobre todos Franco. Coalición reaccionaria y grupos políticos, Barcelona, Flor del Viento.
SÁNCHEZ-TERÁN, Salvador (1988): De Franco a la Generalitat, Barcelona, Planeta.
SANTACANA, Carles (2000): El Franquisme i els catalans: els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), Barcelona, Catarroja i Palma, Afers.
SAZ, Ismael (2003): España contra España. Los nacionalismos franquistas, Madrid, Marcial Pons.
SOLÉ, Carlota (1981): La integración sociocultural de los inmigrantes en Cataluña, Madrid, CIS .
SOTO, Álvaro (2005): ¿Atado y bien atado? Institucionalización y crisis del franquismo, Madrid, Biblioteca Nueva.
SUDRIÀ, Carles (1988): «1959-1975. L’economia catalana en l’època del desenvolupament: creixement i canvi estructural», dins DD. AA.: Una societat plenament industrial, vol. 4 de Nadal Oller, Jordi (dir.): Història econòmica de la Catalunya contemporània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 187-248.
TAFUNELL, Xavier (1989): «La construcció: una gran indústria i un gran negoci», dins
DD. AA.: Indústria, finances i turisme, vol. 6 de Nadal Oller, Jordi (dir.): Història econòmica de la Catalunya contemporània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 211-241.
TARÍN IGLESIAS, José (1982): Vivir para contar. Medio siglo entre la anécdota y el recuerdo, Barcelona, Planeta.
TARRAGÓ, Marçal (1976): Política urbana y luchas sociales, Barcelona, Avance.
TEZANOS, José Félix (1989): «La crisis del franquismo y la transición democrática», dins Tezanos, José F., Ramón Cotarelo i Andrés de Blas (eds.): La transición democrática española, Madrid, Sistema, pp. 9-28.
THOMÀS, Joan Maria (1992): Falange, guerra civil, franquisme. F.E.T. y de las J.O.N.S. de Barcelona en els primers anys del règim franquista, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
TUSELL, Javier i Álvaro Soto (eds.) (1996): Historia de la transición, 1975-1986, Madrid, Alianza Editorial.
VERGÉS, Josep (ed.) (1984): Imatge Pla. Obra completa XLV , Barcelona, Destino.
VIGIL Y VÁZQUEZ, Manuel (1981): Entre el Franquismo y el Catalanismo. Con Picasso en medio, Barcelona, Plaza & Janés.
VILANOVA, Francesc (1999): Repressió política i coacció a econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (1939-1942), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
VIVER PI-SUNYER, Carlos (1978): El Personal político de Franco, 1936-1945, Barcelona, Vicens-Vives.
YSÀS, Pere (2004): Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su superviencia, 1960-1975, Barcelona, Crítica.
— (2006): «La crisis de la dictadura», dins Molinero, Carme (ed.): La Transición, treinta años después, Barcelona, Península.
[*] Aquesta investigació s’ha portat a terme a l’empara del projecte «Cataluña en la Transición española », subvencionat per la Direcció General d’Investigació Científica i Tècnica (DGICYT ) del Ministerio de Educación y Ciencia, referència HAR 2009-07825, la investigadora principal del qual és la professora Carme Molinero Ruiz.
[1] Per «oficiosament oficial» a Catalunya entendrem aquella versió més freqüent en mitjans de comunicació, declaracions de polítics i actes protocol·laris. Versió que dóna un pes decisiu a les mobilitzacions socials i polítiques antifranquistes a Catalunya, però amb l’element implícit que tothom hi va participar poc o molt. Aquesta idea és complementària de la creença −ja refutada empíricament− que a Catalunya no hi havia franquistes convençuts sinó només alguns col·laboracionistes de circumstàncies, el que s’ha anomenat de vegades Vichy Català. Una percepció àmpliament desmentida amb exemplificacions de la presència franquista en àmbits diversos de la societat catalana a Riquer i Culla (1989), Barbagallo i altres (1990), Thomàs (1992), Marín (2000a i 2006), Santacana (2000) i Canales (2006).
[2] És important notar que aquesta versió difereix notablement de les visions fins avui dominants de la Transició en el conjunt espanyol, en el fet del paper determinant de l’oposició. Per a molts dels que han escrit sobre la Transició espanyola, aquesta fou encara molt més lineal: el resultat gairebé automàtic de l’evolució econòmica (Tezanos, 1989) o de l’evolució de la societat en el seu conjunt (Redero San Román, 1999; Juliá i Mainer, 2000; Soto, 2005); s’ha afirmat implícitament, i a voltes explícitament, que el paper de la lluita reivindicativa ha estat sobrevalorat, ja que el paper de l’oposició −dèbil− hauria estat en tot moment dependent de la voluntat reformista del govern (Redero San Román ed., 1994; Tusell i Soto, 1996), si no de la voluntat personal del Rei (Powell, 1991), d’Adolfo Suárez (Powell, 2004) o d’altres personatges implicats en la Ley de Reforma Política com Torcuato Fernández-Miranda Hevia (Fernández-Miranda Lozana, 1995).
[3] La visió que posa l’accent en les mobilitzacions opositores ha estat desenvolupada de manera principal, significativament, a Catalunya (Molinero i Ysàs, 1998, 2001 i 2008; Marín, 2000a i 2006; Domènech, 2002 i 2008; Ysàs, 2004 i 2006) i contestada, a Catalunya mateix, des de diaris com La Vanguardia. Fou un publicista d’aquest diari qui s’encarregà de «passar comptes» amb el llegat de l’oposició antifranquista a Catalunya i amb els autors que l’havien posat en relleu, en el que va semblar una reacció extemporània a la constitució del govern tripartit més que no pas el fruit d’una recerca sòlida, pel caràcter molt incomplet −per no dir una altra cosa− de les referències que sostenien la publicació (Álvaro, 2005).
[4] Reprenc aquí un tema que vinc treballant des de fa temps (Marín, 1996).
[5] Aquest fou el títol d’un celebrat article d’Ernesto Giménez Caballero (1942).
[6] Els treballs del Consejo Nacional del Movimiento entre 1962 i 1971 han estat analitzats monogràficament (Santacana, 2000).
[7] Són diversos, en format i procedència, els testimonis recollits en relació amb aquesta hostilitat veïnal vers les autoritats del règim a força barris majoritàriament d’immigrants, tant entre individus polititzats com entre el comú dels veïns (Solé, 1981; Botey, 1986; Balfour, 1989; Puig, 1989 i 1990; Marín, 2000a).
[8] Sobre els incidents de les Festes d’entronització de la Verge de Montserrat, vegeu Marín (2006: 156-157), respecte de la justificació indirecta feta pel governador civil, vegeu Barba Hernández (1948). Per a la propaganda en català de 1939 vegeu Gallofré (1997: 200-201) i Marín (1996: 271-272 i 2005: 45-47). Vegeu una reflexió sobre el paper que pogué jugar en les altes esferes la discussió sobre el regionalisme a Saz (2003: 311-320). El seguiment de Bertran i Musitu i altres antics militants de la Lliga Regionalista en el primer franquisme es pot fer a través de Riquer (1996).
[9] Són diversos els llibres de memòries que donen fe d’activitat «diplomàtica» en aquest món de zones grises, tal com l’he qualificat abans (Tarín Iglesias, 1982; Ibáñez Escofet, 1990; Ortínez, 1993), de la mateixa manera n’han quedat traces en els epistolaris publicats (Vergés, 1984; Gallofré, 2003). He exemplificat en els darrers temps algunes d’aquestes formes de relació clientelars al voltant de l’alcalde Porcioles (Marín, 2005 i 2008c), de la mateixa manera que ho feren, per al camp de la literatura Maria Josepa Gallofré (1991) i Manuel Llanas (1998).
[10] L’expressió «camades negres» és deutora d’un títol cinematogràfic de la Transició, dedicat precisament al fenomen dels joves ultres alimentats per tota una vida de convivència amb adults imbuïts de la mística falangista: Camada negra, dirigida per Manuel Gutiérrez Aragón i protagonitzada per José Luis Alonso, María Luisa Ponte i Ángela Molina fou estrenada el 1977 i ferí no poques susceptibilitats.
[11] Poc després de l’incident es publicà un recull documental dels fets de J. Castellà Gassol (1975). La cançó de La Trinca, «Divuit jutges d’un jutjat», fou publicada a l’àlbum Opus 10 (Edigsa, 1976).
[12] Fou el mateix Miquel Sallarès qui es manifestà en aquests termes en una taula rodona sobre l’Assemblea de Catalunya que se celebrà a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1997, en la commemoració del vintè aniversari de la seva autodissolució, a la qual vaig assistir com a membre de l’organització de l’acte.
[13] Federico Mayor Zaragoza (Barcelona, 1934) havia estat rector de la Universitat de Granada (1968- 72) i, com a tal, Procurador en Cortes, a més d’ocupar, entre d’altres, el càrrec de Sotssecretari d’Educació i Ciència en l’equip del ministre Cruz Martínez Esteruelas (1974-75). No era, per tant, un nouvingut a la política, tot i la seva consideració pública com a home liberal. Presidí la comissió encarregada del Régimen Especial para Cataluña des del 9 d’abril de 1976, per nomenament de Fraga Iribarne, tot i que aquesta comissió caigué sota el lideratge de Joan Antoni Samaranch, autor de les propostes bàsiques del nucli de franquistes catalans, amb càrrec a les diputacions, que s’hi integraren (Mascarell, 2007).
[14] I no fou la primera vegada, tal i com es descobreix llegint la síntesi de la política convergent dels primers anys de democràcia: Lo Cascio (2008).
[15] Aquest episodi resta lluny d’estar ben documentat. Tot just comencem a disposar d’aproximacions parcials al fet a través del cas de les cases regionals andaluses en treballs encara inèdits, la consulta dels quals he d’agrair públicament a Vicente Moreno (2010).
