Читать книгу Ensenyar pensament crític - bell hooks - Страница 12

A la societat en general, el món més enllà de l’entorn acadèmic, a les persones normals i corrents els preocupa la qüestió del propòsit. Volen entendre més bé la vida, volen saber què dona sentit a la vida. En els entorns professionals, els docents, sobretot els que treballem en colleges i universitats, rarament parlem del nostre propòsit. Rarament parlem del que pensem del nostre paper com a ensenyants. En bona part, la idea que jo tenia del paper del docent s’havia format a partir de la informació rebuda dels professors que havia observat com a alumna. Es dividien en tres categories: els que consideraven que ensenyar era una feina fàcil, amb moltes vacances, els que creien que ensenyar només era transmetre informació i coneixements que podien mesurar fàcilment, i, finalment, els que es comprometien a ampliar la intel·ligència dels seus alumnes: a ajudar els alumnes a aprendre més. Aquesta tercera categoria de docents és la que em va influenciar més, i encara ara m’influencien i m’inspiren.

Eren els professors que pretenien integrar pensament i adquisició de coneixements. Eren els professors compromesos que volien veure créixer i autorealitzar-se els alumnes. Hi havia una mestra de primària que, quan es va adonar que m’encantava llegir, em va deixar agafar més llibres de la biblioteca dels que eren permesos, i hi havia una professora del college que va repartir còpies d’un poema meu sense nom per comprovar si es podia endevinar el sexe de qui l’havia escrit. Amb aquell exercici breu ens va demostrar a tota la classe que el sexe no determinava si una persona podia escriure bé o no. Demostrant-nos la falsedat de la mentalitat sexista, habitual en aquell temps, segons la qual les dones no podien escriure obres tan bones com les dels homes, va enderrocar els murs de la presó que ens havia colonitzat la imaginació i ens mantenia captiva la ment. Per a mi, aquell va ser un moment que em va canviar la vida.

Jo havia arribat a la Universitat de Stanford provinent d’un món petit i segregat de Kentucky, però tant a les escoles negres com a l’institut d’integració racial al qual vaig anar sempre m’havien dit que escrivia bé. Quan vaig arribar a la universitat, els professors m’interrogaven constantment sobre els meus escrits, i suggerien que m’hi ajudava algú altre o que potser fins i tot havia plagiat les paraules d’una altra persona. Tot i que el professor normalment quedava satisfet de la resposta, aquestes preguntes sempre eren un cop molt fort per a la meva autoestima. A la classe de Diane Middlebrook, reconeguda autora de treballs crítics sobre Anne Sexton i Sylvia Plath, es van curar les ferides infligides al meu esperit creatiu. Em deia que tenia una veu literària forta i poderosa i que jo creixeria i maduraria com a escriptora. Aquests exemples docents són els que em van inspirar. Amb unes quantes classes, Middlebrook va desafiar tots els seus alumnes a pensar més enllà del sexisme. Les seves classes ens van canviar.

Malgrat els moments estel·lars com aquell, en general trobava que l’aula era un espai deshumanitzador per a l’alumne. Aquestes experiències doloroses em van empènyer a esforçar-me a ensenyar de maneres que humanitzessin, que aixequessin l’ànim dels meus alumnes i els ajudessin a assolir la plenitud de la seva manera de pensar i ser única. Tot i que tenia un propòsit ben definit com a professora, al començament de la meva carrera docent no vaig intuir que la majoria dels alumnes arribarien a l’aula amb la ment i la imaginació colonitzades. No sospitava que molts professors eren hostils a la idea de l’educació com a pràctica de la llibertat. Quan vaig començar a exercir de professora, encara no tenia les aptituds que em permetrien ajudar a obrir ments tancades.

A pesar que el meu propòsit era humanitzar, crear una comunitat d’aprenentatge a l’aula, i sabia que per acomplir-lo hauria d’ensenyar a pensar amb esperit crític, quan els alumnes començaven a «canviar» de mentalitat gràcies a la manera com treballàvem a classe, em preocupava que no hagués traspassat els límits del que era correcte. Els anys que encara no era titular, em causava molt d’estrès esforçar-me a ensenyar de maneres que s’allunyaven de la norma. Sempre hi havia la por d’un càstig. I la por pitjor era la de no saber arribar a un alumne, por que els alumnes m’ataquessin i m’assaltessin per tots costats. Els professors que procuren educar en la pràctica de la llibertat són més propensos que ningú a resistir-se als seus propis propòsits quan hi ha un alumne o un grup d’alumnes que constantment destorben la classe amb preguntes negatives. Quan els alumnes responien a la meva pràctica de forma negativa (encara que fos només un grup reduït però sorollós) dubtava molt de mi mateixa. Va ser gràcies als èxits individuals, semblants a la meva experiència a la classe de Middlebrook, que recuperava la fe i no defallia.