Читать книгу Ensenyar pensament crític - bell hooks - Страница 13

Col·laborar amb diversos pensadors per arribar a comprendre més bé la dinàmica de raça, gènere i classe és essencial per als qui volem anar més enllà de les formes unidimensionals de pensar, ser i viure. La meva col·laboració amb el filòsof Ron Scapp parteix d’una relació de solidaritat basada en l’amistat i en l’afany intel·lectual que ens permet tenir una visió més àmplia del món i de la cultura en què vivim. Tant en Ron com jo veiem la docència com un treball vinculat amb la lluita per la justícia social. Sempre hem comptat l’un amb l’altre a l’hora de trobar suport, crítica i innovació tant a la nostra vida com a la feina. Recorrem l’un a l’altre per obtenir retroacció crítica, tant si és una discussió sobre el paper de la imaginació en l’ensenyament com si es tracta de decisions més personals, com ara canvis en la carrera professional o l’esforç per continuar fent el que fem per guanyar-nos la vida.

Tant en Ron com jo creiem que és per mitjà del diàleg que podrem arribar a comprendre amb més claredat la cultura del dominador i la dinàmica particular entre raça, gènere, classe i sexualitat que en sorgeix. Tenim un diàleg continu en el qual repetim i expressem el que fem a l’aula. És un esforç constant per analitzar amb consciència crítica el que fem, com ho fem i per què. Com que vinculem el nostre treball acadèmic amb la justícia social dins i fora de l’aula, ens movem en un espai liminar al si de l’acadèmia: tots dos pertanyem a la institució acadèmica i al mateix temps en som fora. Sovint el que fem és vist amb recel i posat en qüestió per les persones que estan en el poder i més introduïdes en l’statu quo.

En una època en què moltes persones fan al·lusió a la necessitat de diàleg, sobretot d’un diàleg que fomenti la diversitat, volem assegurar-nos que hi hagi una relació entre la teoria i la pràctica. En els cercles acadèmics massa sovint trobem col·legues que no s’esforcen gaire a establir la mena de connexió que requereix una actitud oberta, radical i constant i un compromís amb el canvi. Per tal de no perdre aquesta actitud vigilant i crítica, en Ron i jo adoptem un enfocament filosòfic en el diàleg. Això vol dir que despleguem estratègies d’intercanvi dialectal, el qual ens porta a considerar i reconsiderar les nostres posicions, estratègies i valors. Tot i que fa més de vint anys que en Ron i jo treballem en col·laboració, encara ocupem posicions molt diferents dins de les jerarquies de raça, classe i gènere. Això ens ha donat l’oportunitat de traspassar fronteres i apartar els obstacles que normalment impedeixen que es creï un lligam intel·lectual estret més enllà de les diferències. Sovint ens «convoquem» l’un a l’altre; ens obliguem a fer un pas enrere per sotmetre’ns a una rigorosa autocrítica; analitzem de forma realista els aspectes en què es diferencien els mons que ocupem cadascú. Paral·lelament, també prenem consciència del que compartim i tenim en comú.

Tot i que bona part dels discursos de Paulo Freire sobre pedagogia crítica han quedat desfasats, Freire continua sent per a nosaltres una guia en els nostres esforços progressistes per redefinir l’educació com la pràctica de la llibertat. A Per una pedagogia de la pregunta, ens recorda que, quan sortim dels límits de la nostra vida quotidiana individual i entrem en espais i punts de vista culturals diversos, sempre hem d’estar preparats per donar «respostes honestes» a les preguntes que solen impedir que sorgeixi la comprensió mútua més enllà de la diferència. En la nostra conversa a Teaching Community: a Pedagogy of Hope, fem èmfasi en la importància de crear confiança i mantenir-la, cosa que vol dir entendre que el que és essencial per a nosaltres és crear un diàleg entre les nostres diferències, un diàleg que ens enriqueixi a tots dos.

Sempre centrem el focus en la qüestió de la confiança, perquè la queixa més habitual que fa la gent de color respecte de la seva capacitat o disposició a lluitar per la solidaritat més enllà de les diferències és que no es poden fiar de les persones blanques, en especial dels homes blancs privilegiats. No hem d’oblidar que moltes persones blanques han estat educades segons aquest condicionament racista i que per això recelen de les persones de color, sobretot quan aquestes persones de color es neguen a mantenir-se dins dels límits dels conceptes racistes del jo i de la identitat. El que en Ron i jo hem après en la constant reavaluació i reafirmació del nostre vincle és que la confiança no és estàtica, que cal reforçar-la per mitjà de les accions que estem disposats a emprendre per reconèixer la importància del nostre vincle i protegir-lo.

En l’àmbit laboral, en Ron sovint és interpel·lat per individus escèptics que creuen que no viu segons el compromís de posar fi a la dominació que professa en els seus treballs en col·laboració amb mi. No s’adonen que no hi ha un model únic per participar en les lluites per educar per a la llibertat. El nostre esforç col·laboratiu per desafiar-nos i acceptar-nos mútuament és una expressió de resistència crítica, però sens dubte, ha de reflectir les nostres diferències, els espais particulars que habitem, i, per tant, adoptarà formes diferents. En el moment d’escriure aquest text, en Ron continua treballant en una institució d’una ciutat gran i important, mentre que jo treballo en un petit college cristià subvencionat de Kentucky, l’estat on vaig néixer. Mentre que en Ron sempre ha treballat per subvertir els privilegis dels quals podria gaudir fàcilment dins del patriarcat supremacista blanc i imperialista, i ho fa valent-se del seu poder per minar les estructures de dominació, no nega que no hagi tingut mai relliscades i que no hi hagi moments en què continua beneficiant-se del mateix sistema que critica. És per això que el nostre projecte comú de pensament crític continu és crucial en el nostre esforç per mantenir el compromís a treballar per la llibertat de tothom i conservar la integritat dins de sistemes que no valoren les veus discrepants.

Les opcions que he triat al llarg de la meva carrera professional m’han allunyat cada vegada més de la docència universitària a temps complet. Tanmateix, les decisions professionals principals que he pres les hem examinat tots dos molt minuciosament. Sovint en Ron, per la posició privilegiada de raça i gènere (ha ocupat càrrecs de responsabilitat en diverses institucions), sol entendre més bé com funciona el sistema i també què es pot fer per subvertir-lo. Si no hagués tingut l’amistat d’en Ron, potser no m’hauria quedat a la universitat. En les hores més fosques, quan em sentia atacada sistemàticament dins les institucions acadèmiques, quan creia que la meva única esperança de sobreviure sense tornar-me boja era deixar l’acadèmia, en Ron exposava arguments que em convencien de la importància que tenia que jo continués ensenyant. Subratllava de quina manera la meva presència era una eina docent tan necessària com la meva obra, perquè encarnava les pràctiques d’una pedagogia compromesa. Sempre està disposat a subratllar la influència positiva de la meva obra en la pràctica d’alumnes i professors, la manera com la meva obra actua d’intermediària i confirma el que Freire descriu com l’esforç que hem de fer per «conservar l’esperança fins i tot quan la duresa de la realitat suggereixi el contrari». D’altra banda, en Ron té moltes més probabilitats d’entrar en entorns acadèmics en els quals podria comprometre la seva integritat i rebre atenció més positiva i recompenses. Els seus esforços per mantenir el compromís radical són constantment reforçats pel nostre diàleg crític i per la implicació constant amb els alumnes progressistes que el desafien i critiquen.

El nostre diàleg és públic i privat. Ens hem proposat de fer realitat el nostre concepte de solidaritat per poder aportar un model a tothom, segons el qual la solidaritat més enllà de la diferència no és tan sols possible, sinó també necessària. Veiem que professors i alumnes es fixen en el que hem fet i el que fem com a testimoni. És una prova concreta de tot el que és possible quan s’estableixen paradigmes antiracistes i antisexistes que ens poden transformar la vida i donar esperança que hi pot haver un futur diferent. Creiem que la pedagogia crítica que hem representat ha estat una part petita de la revolució cultural que va fer possible que un afroamericà arribés a la presidència d’aquesta democràcia tan difícil. La voluntat d’en Ron de comprometre’s en una col·laboració útil també serveix de model de la manera com els pensadors crítics són una veu per al canvi. Quan imaginem un futur de pau i justícia globals, hem de ser conscients que la col·laboració és la pràctica que d’una manera més eficient ens capacitarà a totes les persones per dialogar, per crear un nou llenguatge de comunitat i d’associació mútua.