Читать книгу Ensenyar pensament crític - bell hooks - Страница 6

Quan, als anys cinquanta, a Kentucky, vaig començar a anar a estudi a escoles segregades per a negres, vaig tenir la sort de tenir mestres afroamericans a qui els preocupava de debò que jo, juntament amb tots els altres alumnes, rebés una «bona educació». Segons aquests mestres, una «bona educació» no tan sols ens havia de donar coneixements i preparar per a una professió, sinó que, a més a més, havia de ser una educació que fomentés un compromís constant amb la justícia social, sobretot amb la lluita per la igualtat racial. Creien fermament que un docent sempre ha de ser humà. Representaven un intel·lecte superior i una moral ètica, i això em va portar a un concepte d’escola entesa com un lloc en el qual es fomentava i es conreava el desig de saber. Els mestres de les nostres escoles segregades esperaven de nosaltres que anéssim a la universitat. Estaven imbuïts de l’esperit de W. E. B. Dubois, que el 1933, en relació amb els estudis superiors per a les persones negres, va escriure:

Podem aconseguir aquest futur possible, però no per mitjà del desig i l’anhel, sinó del pensament, la planificació, el coneixement i l’organització. Quan en la nova era surti de la universitat un negre americà que sigui conscient de si mateix i de la seva difícil situació i sàpiga protegir-se i combatre els prejudicis racials, es farà realitat el nostre somni, i no a l’inrevés.

Ens van ensenyar que l’educació era la via més segura per arribar a la llibertat. Els docents eren allà per guiar-nos i ensenyar-nos el camí cap a la llibertat.

Quan vaig arribar a la universitat, em va desconcertar comprovar que hi havia una part del professorat a qui, segons que semblava, els agradava sobretot tractar-nos, als meus companys i a mi, amb autoritarisme, anorrear-nos l’esperit i deshumanitzar-nos el cos i la ment. Jo havia optat per anar a la Universitat de Stanford, que era de majoria blanca (bàsicament perquè les ajudes estatals i federals eren millors que les que oferien les institucions negres), però no havia pensat mai com seria això d’estudiar amb professors racistes. Tot i que a l’institut n’havia tingut d’obertament racistes que ens tractaven amb menyspreu i antipatia, tenia la universitat idealitzada. Creia que seria un paradís del saber, en el qual tots tindríem tanta feina a estudiar que no hi hauria temps per a les mesquineses d’aquest món, i encara menys per al racisme.

Ens fan falta més relats autobiogràfics de la primera generació d’estudiants negres que van ser admesos en escoles, colleges¹ i universitats de majoria blanca. Imagineu com deu ser tenir per professor algú que no et consideri humana del tot. Imagineu com deu ser tenir per professors persones que creuen realment que són d’una raça superior i que no s’haurien de rebaixar a ensenyar estudiants que, segons ells, són incapaços d’aprendre res.

Normalment, sabíem quins professors blancs ens odiaven sense dissimular i evitàvem les seves classes, tret que fossin obligatòries. Com que la majoria de nosaltres vam anar a la universitat en el context d’una intensa lluita antiracista pels drets civils, sabíem que trobaríem persones aliades en la lluita, i així va ser. Encara que sembli mentida, el sexisme manifest del professorat masculí dels anys que vaig ser a la universitat era més hostil encara que el seu racisme encobert.

Anar a classe en aquest ambient nou i estrany de canvi racial era estimulant i aterridor alhora. En aquells temps, pràcticament tothom proclamava el naixement d’una nova era d’igualtat i educació democràtica, però, en realitat, les velles jerarquies de raça, classe i gènere continuaven intactes. I es van crear nous rituals que en garantien la perpetuació. Intentar conciliar aquests dos mons —el món en què érem lliures d’estudiar i aprendre com qualsevol altra persona i el món en què se’ns recordava contínuament que no érem iguals que els altres— em creava una certa esquizofrènia. Volia aprendre i m’ho passava bé aprenent, però tenia por de la major part dels professors.

A la universitat vaig estudiar per ser professora. I tanmateix no tenia ganes d’ensenyar. Volia ser escriptora. Aviat vaig veure que fent feines no qualificades durant hores i hores ho tindria difícil per ser escriptora i vaig arribar a acceptar que la docència era la millor professió per a algú que es dedicava a escriure. Al llarg de la carrera vaig trobar tota mena de docents. Tot i que els professors progressistes que educaven per a la pràctica de la llibertat eren l’excepció, la seva presència em va estimular. Jo sabia que volia seguir el seu exemple i arribar a ser una professora que ajudés els estudiants a ser autodidactes. I ho vaig aconseguir, influenciada per les dones i els homes progressistes (blancs i negres) que m’havien mostrat una vegada i una altra, des de l’escola primària fins a la universitat, el poder del coneixement. Aquells docents em van ensenyar que es podia educar per a la pràctica de la llibertat.

Fomentant el desenvolupament personal i l’autorealització dels alumnes a l’aula, aviat vaig aprendre a estimar la docència. M’estimava els alumnes. M’estimava l’aula. A més a més, em torbava profundament comprovar que un gran nombre dels abusos de poder que jo havia viscut al llarg de la meva educació encara eren habituals, i volia escriure sobre aquesta qüestió.

La primera vegada que vaig dir a en Bill Germano, el meu editor a Routledge des de feia temps, que volia escriure un llibre d’assaigs sobre l’ensenyament, ell va mostrar una certa preocupació. Va dir que potser no hi hauria un públic per a un llibre així, i va recordar-me que jo no era professora de ciències de l’educació; el meu treball publicat fins aleshores se centrava en la teoria feminista i en la crítica cultural. Jo li vaig explicar que en aquest nou llibre volia explorar les connexions que hi ha entre una pedagogia compromesa i les qüestions de raça, gènere i classe, i també l’impacte de l’obra de Paulo Freire en el meu pensament. Després d’escoltar-me, cosa que sempre feia, en Germano va quedar convençut. I el 1994 es va publicar amb molt d’èxit Teaching to Transgress: Education as the Practice of Freedom.

Deu anys més tard, vaig publicar Teaching Community: A Pedagogy of Hope, una «continuació» de Teaching to Transgress, en què tornava a explorar qüestions relacionades amb la pedagogia compromesa. A la introducció, titulada «Teaching and Living in Hope», hi esmento que el primer llibre sobre ensenyament va arribar a un públic molt divers i que va crear un espai en el qual jo podia dialogar amb docents i alumnes sobre educació. Hi deia:

Aquests últims anys he passat més temps ensenyant a professors i alumnes aspectes de la docència que no pas al Departament de Llengua Anglesa, Estudis Feministes o Estudis Afroamericans. No va ser només la força de Teaching to Transgress allò que va obrir aquests nous espais per al diàleg. També va passar que, quan vaig entrar en l’esfera pública, em vaig proposar, com a professora, d’ensenyar amb passió, eficàcia i gràcia: els qui m’escoltaven podien veure que predicava amb l’exemple. La confluència de la teoria amb la pràctica era un exemple dinàmic per al professorat que cercava saviesa pràctica.

Fa més de vint anys que em demanen que m’ocupi de molts temes que no vaig tractar específicament en els dos primers llibres sobre l’ensenyament. M’han demanat que tracti de diverses qüestions, que respongui preguntes considerades especialment urgents per a un professor o una professora.

En aquest darrer llibre de la trilogia sobre ensenyament, Ensenyar pensament crític, no he seguit l’estructura dels dos anteriors, que eren una recopilació d’assaigs, sinó que m’he centrat en problemes i preguntes que m’han plantejat docents i alumnes, i he respost cadascuna d’aquestes preguntes amb un breu comentari que he titulat «ensenyament». Els trenta-dos «ensenyaments» aborden un ampli ventall de qüestions, algunes de senzilles, d’altres de complexes. Hi tracto qüestions de raça, sexe i classe des de diversos punts de vista. Em va fer molta il·lusió escriure aquests breus comentaris perquè hi ha molts temes interessants relacionats amb l’ensenyament que mereixen ser tinguts en consideració, encara que sigui en assaigs breus. Una professora negra em va demanar que expliqués què havia de fer per tenir autoritat a l’aula sense que la veiessin, segons els estereotips sexistes i racialitzats, com una «negra enfadada». Una altra professora em va demanar que parlés dels plors a l’aula, mentre que un professor em va demanar que parlés de l’humor. Em va ser especialment difícil tractar si es pot aprendre res dels pensadors i dels escriptors que són racistes i sexistes. En aquesta recopilació també tracto els temes del poder del relat, el paper essencial de la conversa en el procés d’aprenentatge i el lloc que ocupa la imaginació dins l’aula.

Tots els punts abordats en aquest llibre sorgeixen de converses que vaig tenir amb docents i estudiants. Si bé no hi ha cap tema central que els uneixi, tots sorgeixen del nostre desig comú d’arribar a entendre la manera com podem fer de l’aula un espai de ferm compromís i aprenentatge intens.