Читать книгу Adolphe - Benjamin de Constant - Страница 5

Com que l'èxit d'aquesta obreta en feia necessària una segona edició, aprofito per afegir-hi algunes reflexions sobre el caràcter i la moral d'aquesta història a la qual l'atenció del públic dóna un valor que jo era lluny d'atribuir-hi.

Ja he protestat contra les al·lusions que una malignitat que aspira al mèrit de la penetració, per mitjà d'absurdes conjectures, ha cregut trobar-hi. Si realment havia donat lloc a unes interpretacions semblants, si es trobava en el llibre una sola frase que les pogués autoritzar, em consideraria digne d'un blasme rigorós.

Però totes aquestes preteses similituds són feliçment massa vagues i massa desproveïdes de veritat, per haver fet impressió. A més, no havien nascut en la bona societat. Eren obra d'aquells homes que, sense ser admesos a la vida mundana, l'observen des de fora, amb una curiositat maldestra i una vanitat ferida, i miren de trobar, o de causar, un escàndol en una esfera superior.

Un escàndol com aquest s'oblida tan ràpidament que potser faig malament de parlar-ne aquí. Però m'ha sorprès d'una forma tan penosa que m'ha obligat a repetir que cap dels personatges retratats a Adolphe no té relació amb cap dels individus que conec, i que no he volgut dibuixar-ne cap, amic o indiferent; car envers tots ells em crec lligat pel compromís tàcit de respecte i de discreció recíproca sobre el qual descansa la societat.

Per la resta, escriptors més cèlebres que no pas jo han experimentat la mateixa sort. S'ha pretès que el senyor de Chateaubriand s'havia descrit a René; i la dona més espiritual del nostre segle, i al mateix temps la millor, Madame de Staël, ha estat sospitosa, no solament d'haver-se retratat a Delphine i a Corinne, sinó d'haver pintat uns retrats severs d'algunes de les seves coneixences —imputacions ben poc merescudes, car, certament, el geni que creà Corinne no tenia cap necessitat de recórrer a la malignitat; a més, tota perfídia social és incompatible amb el caràcter de Madame de Staël, aquest caràcter tan noble, tan coratjós en la persecució, tan fidel en l'amistat, tan generós en el sacrifici.

Aquesta mania de reconèixer en les obres de ficció els individus que trobem a la vida mundana és per a aquestes obres una veritable plaga. Les degrada, els imprimeix una direcció falsa, en destrueix l'interès i n'elimina la utilitat. Buscar les al·lusions en una novel·la és preferir la mesquinesa a la natura, i substituir l'observació del cor humà per la xafarderia.

Penso, ho confesso, que s'hauria pogut trobar a Adolphe una finalitat més útil i, goso dir, més noble.

No he volgut només palesar el perill de les relacions irregulars, a les quals sovint un està més encadenat quan més lliure es creu. Aquesta demostració bé hauria tingut la seva utilitat; però no era tanmateix la meva idea principal.

Independentment d'aquestes relacions establertes que la societat tolera i condemna, hi ha en la simple habitud de manllevar el llenguatge de l'amor, i de donar-se, o de fer néixer en els altres unes emocions de cor passatgeres, un perill que no ha estat prou valorat fins ara. Ens endinsem en un camí del qual no sabríem preveure la fi, no sabem allò que inspirarem, ni allò que ens exposem a experimentar. Jugant-hi, ens enduem uns cops dels quals no calculem ni la força, ni la reacció en nosaltres mateixos; i la ferida que sembla aflorar, pot ser incurable.

Les dones coquetes fan molt de mal, encara que els homes, més forts, més distrets del sentiment per unes ocupacions imperioses, i destinats a servir de centre a allò que els envolta, no tinguin en el mateix grau que les dones la noble i perillosa facultat de viure en un altre i per un altre. Però quan aquest comportament, que a primer cop d'ull jutjaríem frívol, esdevé més cruel és quan s'exerceix sobre uns éssers febles, que no tenen més vida real que dins el cor, més interès profund que en la passió, sense altra activitat que els ocupi, i sense carrera que els comandi, confiades per naturalesa, crèdules per una excusable vanitat, sentint que la seva sola existència és lliurar-se sense reserva a un protector, i constantment avesades a confondre la necessitat de suport i la necessitat d'amor!

No parlo de les desgràcies positives que resulten de relacions formades i trencades, del capgirament de les situacions, del rigor dels judicis públics, i de la malícia d'aquesta bona societat que, implacable, sembla trobar plaer a col·locar les dones a la vora d'un abisme per condemnar-les, si hi cauen. Aquests no són més que mals vulgars. Parlo del patiment del cor, de l'estupefacció dolorosa d'una ànima esgarriada, de la sorpresa amb la qual s'assabenta que l'abandó esdevé un tort, i l'abnegació un crim, als ulls mateixos de qui els rep. Parlo de l'esglai que la corprèn, quan es veu abandonada per aquell que jurava protegir-la; de la desconfiança que segueix a una confiança tan completa i que, forçada a dirigir-se contra l'ésser que posava al capdamunt de tot, s'estén per això mateix a la resta de la societat. Parlo de l'estimació reprimida sobre ella mateixa, i que no sap on posar-se.

Per als homes, no és indiferent fer aquest mal. Gairebé tots es creuen molt pitjors, més lleugers que no són. Pensen que poden trencar amb facilitat el lligam que contreuen amb despreocupació. De lluny, la imatge del dolor sembla vaga i confusa, com un núvol que travessaran sense dificultat. Una doctrina de fatuïtat, tradició funesta, que llega a la vanitat de la generació que puja la corrupció de la generació que ha envellit, una ironia esdevinguda trivial —però que sedueix l'esperit amb unes redaccions picants, com si les redaccions canviessin el fons de les coses—, tot allò que senten, en un mot, i tot allò que diuen, sembla armar-los contra les llàgrimes que encara no s'escolen. Però quan aquestes llàgrimes s'escolen, la naturalesa torna a ells, malgrat l'atmosfera postissa de la qual s'havien envoltat. Senten que un ésser que pateix per allò que estima és sagrat. Senten que dins el seu cor, que no creien haver posat en joc, s'hi han enfondit les arrels del sentiment que han inspirat, i si volen domar allò que per habitud anomenen feblesa, cal que baixin dins aquest cor miserable, que hi esclafin allò que hi ha de generós, que hi trenquin allò que hi ha de fidel, que hi matin allò que hi ha de bo. Hi reïxen, però colpint de mort una porció de la seva ànima, i surten d'aquest treball havent faltat a la confiança, ultratjat la simpatia, abusat de la feblesa, insultat la moral en convertir-la en l'excusa de la duresa, profanat totes les expressions i trepitjat tots els sentiments. Sobreviuen així a la seva naturalesa millor, pervertits per la seva victòria, o avergonyits d'aquesta victòria, si no els ha pervertits.

Algunes persones m'han demanat què hauria hagut de fer Adolphe per experimentar i per causar menys dolor. La seva posició i la d'Ellénore no tenien cap sortida, i és precisament això el que he volgut. L'he mostrat turmentat, perquè només estimava feblement Ellénore; però no hauria estat pas menys turmentat, si l'hagués estimada més. Patia per ella, mancat de sentiments: amb un sentiment més apassionat, hagués patit per ella. La bona societat, desaprovadora i desdenyosa, hauria abocat tot el seu verí sobre una passió que la seva confessió no hagués sancionat. No és començant per unes relacions com aquestes que s'obté la felicitat a la vida: quan s'ha agafat aquest camí, no es té cap altra opció que el patiment.