Читать книгу Adolphe - Benjamin de Constant - Страница 7

Viatjava per Itàlia, ja fa molts anys. Em vaig aturar en un hostal de Cerenza, un petit poble de Calàbria, a causa d'un desbordament del Neto. Hi havia, al mateix hostal, un estranger que es veia forçat a sojornar-hi pel mateix motiu. Era molt silenciós i semblava trist. No mostrava, però, cap impaciència. Com que era l'únic home a qui podia parlar en aquell lloc, a vegades em queixava amb ell del retard que patia la nostra marxa. «M'és ben igual —em respongué— ser aquí o en una altra banda.» L'hostaler, que havia parlat amb un criat napolità que servia aquest estranger sense saber-ne el nom, em digué que no viatjava per curiositat, atès que no visitava ni les ruïnes, ni els llocs, ni els monuments, ni els homes. Llegia molt, però mai d'una manera seguida; al vespre passejava, sempre tot sol, i sovint passava dies sencers assegut, immòbil, amb el cap recolzat entre les mans.

En el moment en què les comunicacions, ja restablertes, ens haurien permès marxar, l'estranger caigué malalt. Un sentiment d'humanitat m'obligà a prolongar la meva estada al seu costat per tenir-ne cura. A Cerenza només hi havia un metge de poble; jo volia enviar algú a Cosenza a buscar un ajut més eficaç. «No val la pena —em digué l'estranger—; l'home d'aquí és precisament el que em cal». Tenia raó, potser més que no es pensava, perquè aquell home el guarí. «No us feia tan hàbil —li digué, amb una mena d'humor, en acomiadar-se; després em va agrair les atencions, i partí.

Uns mesos després, vaig rebre, a Nàpols, una carta de l'hostaler de Cerenza, amb un petit cofre trobat a la carretera que menava a Strongoli, carretera que l'estranger i jo havíem seguit, però separadament. L'hostaler que me l'enviava estava convençut que pertanyia a un de nosaltres dos. A dins hi havia moltes cartes antigues, sense adreces, o amb les adreces i les signatures esborrades, un retrat de dona i un quadern que contenia l'anècdota o història que llegireu. L'estranger propietari d'aquells efectes no m'havia deixat, en marxar, cap mitjà d'escriure-li; jo feia deu anys que els conservava, incert de l'ús que n'havia de fer, quan havent-ne parlat per atzar amb algunes persones en una ciutat d'Alemanya, una d'elles em demanà amb insistència que li confiés el manuscrit del qual era dipositari. Al cap de vuit dies, aquell manuscrit em va ser retornat amb una carta que he posat a la fi d'aquesta història, perquè seria inintel·ligible si la llegíeu abans de conèixer la història mateixa.

Aquesta carta em decidí a la publicació actual, en donar-me la certesa que no pot ofendre ni comprometre ningú. No he canviat ni un sol mot respecte de l'original; i la supressió dels noms propis no és pas cosa meva: només hi eren designats, com hi són encara, amb unes inicials.