Читать книгу Adolphe - Benjamin de Constant - Страница 6

No és pas sense alguns dubtes que he consentit a la reimpressió d'aquesta obreta, publicada fa deu anys. Sense la gairebé certesa que en volien fer una edició fraudulenta a Bèlgica, i que aquesta edició fraudulenta, com la majoria de les que es difonen a Alemanya i que introdueixen a França els falsificadors belgues, estaria inflada d'addicions i d'interpolacions en les quals jo no hauria tingut cap part, no m'hauria ocupat mai més d'aquesta història, escrita amb l'únic pensament de convèncer dos o tres amics, reunits al camp, de la possibilitat de donar una mena d'interès a una novel·la els personatges de la qual es reduirien a dos, i la situació de la qual seria sempre la mateixa.

Una vegada ocupat en aquest treball, vaig voler desenvolupar algunes idees que se m'havien acudit i que no m'havien semblat mancades de certa utilitat. Vaig voler pintar el mal que fan experimentar, fins i tot als cors àrids, els patiments que causen, i la il·lusió que els porta a creure's més lleugers o més corromputs que no són. A distància, la imatge del dolor que s'imposa semblava vaga i confusa, com un núvol fàcil de travessar; ens sentim encoratjats per l'aprovació d'una societat del tot postissa, que substitueix els principis per les regles i les emocions per les conveniències, i que odia l'escàndol per inoportú —i no per immoral, car acull prou bé el vici quan no hi és present l'escàndol. Pensem que les relacions formades sense reflexió es trencaran sense pena. Però quan veiem l'angoixa que resulta de les relacions trencades, la dolorosa estupefacció d'una ànima traïda, la desconfiança que succeeix a una confiança tan completa i que, forçada a dirigir-se contra l'ésser a qui creia diferent de la resta, s'estén a tot aquell món sencer, l'estima replegada sobre ella mateixa, i que ja no sap on posar-se, sentim llavors que hi ha alguna cosa de sagrat dins el cor que pateix, perquè estima; descobrim com són de profundes les arrels de la passió que creia inspirar sense compartir-la: i si superem el que anomenem feblesa, és destruint en un mateix tot el que té de generós, esquinçant tot el que té de fidel, sacrificant tot el que té de noble i de bo. Ens alcem d'aquesta victòria, que els indiferents i els amics aplaudeixen, havent colpit de mort una porció de la nostra ànima, desafiat la simpatia, abusat de la feblesa, ultratjat la moral tot prenent-la com a pretext de la duresa; i sobrevivim a la nostra millor naturalesa, avergonyits o pervertits per aquest trist succés.

Aquest fou el retrat que vaig voler traçar a Adolphe. No sé pas si hi vaig reeixir; allò que em faria creure almenys en un cert mèrit de veritat, és que gairebé tots els lectors que he conegut m'han parlat d'ells mateixos com si s'haguessin trobat en la posició del meu heroi. És cert que, en el penediment que mostraven de tots els dolors que havien causat, hi traspuava un punt de fàtua satisfacció; els agradava pintar-se com si, a l'igual d'Adolphe, haguessin estat perseguits pels afectes obstinats que havien inspirat, víctimes de l'amor immens que havien concebut per ells. Crec que la majoria es calumniaven, i que si la vanitat els hagués deixat tranquils, la seva consciència hauria pogut restar en repòs. Sigui com sigui, tot allò que concerneix Adolphe se m'ha tornat ben indiferent; no dono cap valor a aquesta novel·la, i repeteixo que la meva única intenció, en deixar-la reaparèixer davant d'un públic que l'ha probablement oblidada, si és que mai l'havia coneguda, ha estat declarar que tota edició que contingués altra cosa que el que s'inclou en aquesta no vindria de mi, i que jo no en seria responsable.