Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) - Carles Segura-Llopes - Страница 10
Оглавление3
EL VALENCIÀ DE FRONTERA. EL CASTELLÀ I L’ARAGONÉS
1. ELS PARLARS DE FRONTERA
Els parlars marginals han suscitat des de sempre la curiositat i l’interés dels filòlegs. Les àrees laterals mantenen millor que enlloc diver-sos trets genuïns arraconats en altres zones dialectals més innovadores; alhora, presenten solucions que tenen continuïtat amb els territoris veïns que pertanyen a un altre domini lingüístic. Ara bé, tot i que ben sovint aquesta sensació de continuïtat és subtil, la coincidència de solucions del repertori lingüístic a una banda i altra dels dominis del català i el castellà crea una certa consciència de graduabilitat. Això possibilita que els parlants es puguen identificar fins a cert punt com a membres a la mateixa subcomunitat de parla, malgrat que facen servir llengües diverses.
No obstant això, globalment, cal ser conscients que són pocs els fenòmens lingüístics afectats i, en general, no hem trobat parlars que es puguen considerar purament de transició. A la banda valenciana, només una part mínima del lèxic bàsic i de la morfologia, i més modernament de la fonètica, no són propis del català. El castellà limítrof també està bastant impregnat de catalanismes, especialment de caràcter lèxic.
Hi ha dues causes que expliquen aquesta situació de permeabilitat del valencià de frontera. D’una banda, hi ha les relacions d’adstrat, això és, d’influx mutu entre les dues llengües després d’haver conviscut du-rant segles en la mateixa zona geogràfica. Òbviament aquest factor és ben determinant. Més encara quan es produeixen certs moviments de població, com ara després de l’expulsió dels moriscos, de les repoblacions després de mortaldats per pestes o de la fundació de noves poblacions. Aquests desplaçaments afectaren localitats catalanoparlants i, fins i tot, aconseguiren canviar de llengua pobles sencers. Lògicament hi deixarien petjades de català en les noves poblacions castellanoparlants. És clar que s’hi posa en joc bàsicament el castellà, però hi juga un paper rellevant l’aragonés, almenys de manera indirecta. Com sabem, l’aragonés s’estengué en l’edat mitjana a tot l’Aragó i més al sud, les comarques xurres de la zona valenciana central i alguns punts de Múrcia. Tot i que aquestes poblacions aragonesoparlants entraren en declivi, hi deixaren recialles rellevants que també es convertiren en adstrat per al valencià fronterer.
Per altra banda, hi ha un segon fenomen que explica la caracterització del valencià en general, una mena de substrat, no ben bé definit de manera canònica. El substrat s’entén que és el rastre que deixa en una llengua una altra que ha estat substituïda com a conseqüència d’una conquesta o d’una colonització. La llengua desapareguda deixa determinats trets en la llengua supervivent. En el cas del valencià, el navarroaragonés (i molt parcialment el castellà o l’occità) participà, juntament amb el català, en graus diversos en la repoblació de tot el país i, doncs, deixà, com he vist, una petjada general en el català que acabà parlant-se en la major part del Regne de València. Aquesta empremta inicial afectà tot el valencià, de manera heterogènia segons les comarques i no sembla que fou especialment diferent al territori actual de frontera.
La distribució geogràfica de les comarques valencianoparlants al centre del país, des de la Plana Baixa a la Ribera, que dibuixen la franja més estreta de tot el territori, aproxima les zones frontereres a la línia de la costa. Suera o Torís, per exemple, presenten un parlar amb característiques extremes i es troben a poc més de trenta quilòmetres de Castelló i de València respectivament. A la banda septentrional i meridional el valencià penetra bastant més a dins. Resseguint tota la línia fronterera s’observa que, ben sovint, el terme municipal de molts pobles que delimiten els confins ponentins de la llengua, com ara Vilafranca, Vistabella, Suera, Torís, Casinos, Sumacàrcer, la Font de la Figuera, el Pinós, el Carxe o Guardamar formen una recolzada que penetra dins les comarques de parla castellana. Aquest caràcter marginal determina, sens dubte, la seua varietat lingüística, que es desmarca sensiblement de la resta del valencià veí, tot i que participen de la major part dels trets diferenciadors de la subvarietat dialectal pròpia.
Amb tot, es palesa que hi ha un bon feix de coincidències, de trets comuns, de tots aquests parlars fronterers entre si. El fet que són àrees laterals els manté més resistents a les innovacions propagades pels centres difusors llunyans i els permet de conservar mots percebuts com a arcaismes en altres indrets, alhora que els fa més permeables a la influència del castellà veí o de l’aragonés agònic, que en el seu moment d’esplendor hi va deixar petjada.
Ara bé, es constata que a la banda de migjorn proliferen els parlars diferencials, potser perquè la frontera és, si de cas, una mica més permeable, perquè els moviments de població eren i són més freqüents, per factors de repoblació o per altres motius que se’ns escapen. El ben cert és que al centre del país a penes hi ha parlars dissemblants; potser perquè les comarques que envolten València ja són de per si frontereres.
2. CARACTERITZACIÓ DELS PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA
Des d’una perspectiva fonètica, les coincidències entre parlars laterals valencians es limiten al pas del diftong /ɔ/ a [a] (plau, dijaus, nau), la diftongació de la /ε/ del català occidental a [ja] (piau, tiarra, goviarn, viard, tiandre) i una major tendència a l’ensordiment de sibilants, especialment la palatal africada sonora ([]ent, fe[]e).
La dissimilació que afecta el diftong /ɔ/ que obri la vocal tònica de nord a sud, la localitzem a la Mata, la Todolella i el Portell, a la comarca dels Ports; a la zona central reapareix a Torís i a Sumacàrcer i pren volada en terres meridionals, concretament a la banda ponentina de l’Alcoià (la Vall de Biar, amb la Canyada, el Campet i Beneixama, a més de Castalla i Onil), a tots els pobles de la comarca de les Valls del Vinalopó i a la localitat de Guardamar. Excepcionalment reapareix al Cabanyal i a altres barris de la ciutat de València com ara a la Creu Coberta,1 a més de Mutxamel i el Campello, que tenen en comú el fet d’estar a prop de grans ciutats o formar-ne part. Aquest tret pot fer-nos suggerir la hipòtesi que el castellà hi tinga una incidència indirecta, pel fet que en aquesta llengua no apareix aquell diftong (vg. cap. 11, § 1.7).
La diftongació de la /ε/ només es produeix a la Mata, el Portell, Cinctorres i a la Canyada (l’Alcoià), tot i que reapareix en un grapat de localitats del Matarranya, dins dels límits administratius de la província de Terol, concretament a Aiguaviva, Bellmunt, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera. El primer lingüista a donar-ne notícia va ser Hadwiger (1905), que va detectar el mateix fenomen a la població d’Aiguaviva. No se n’ha explicat ben bé l’origen, que ha oscil·lat entre considerar-lo influència del caste-llà, de l’aragonés o ser fruit d’una tendència endògena. Menéndez Pidal, Rafel, Ferrando i Guirau (1999), Colomina (1985) i Beltran (2015) han descrit i analitzat en profunditat el fenomen (vg. cap. 11, § 1.5).
L’ensordiment parcial de les sibilants, en concret el que afecta l’africada palatal sonora, s’ha estés pel Carxe, Petrer, Aín, Suera, Tales, Onda, Eslida, Artana, Betxí i el Forcall. A Vilafranca txolivert, txoguet, txinoll, retxirar, però ma[Ʒ]or, pu[Ʒ]ar, espente[Ʒ]ar i mi[Ʒ]a.
A banda d’aquests trets, destaca un hàbit articulatori propi de Vistabella i en regressió a Atzeneta, pres de l’aragonés veí, que transforma moltes paraules esdrúixoles en planes, com ara en llastima, manega, alfabega, girgola, platano a tots dos pobles i llagrima només a Atzeneta.
En morfologia les coincidències més llampants són, per una banda la presència de l’augmentatiu -on en una part de la comarca dels Ports (hem arreplegat pevon, farton, panxon, mamellon a Cinctorres) i a les Valls del Vinalopó (grandon, alton, forton, amplon, llargon, tardon a Monòver i, en general, als pobles veïns); i per una altra, la penetració de la combinació de pronoms febles de tercera persona propis del castellà: se’l, se la per li’l, li la a Torís, Montroi, Real de Montroi, Montserrat, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. A les comarques meridionals també hi ha s’hu / se hu per li hu, mentre que al centre del país li hu es manté enfront de se’l i se la. També comparteixen els parlars fronterers la preposició híbrida seguns per segons (Suera, Aín, les Valls del Vinalopó).
En lèxic, la llista és molt més llarga i ben sovint es tracta de trets valencians compartits pels pobles de la franja més ponentina del català de València, aragonesismes o castellanismes exclusius.
Destriem, en primer lloc, alguns vocables valencians que, per raons diverses, són compartits per aquests parlars fronterers:
albre (al nord a Benafigos, Cinctorres, Herbers, Morella, Palanques, el Portell, Sorita, Villores i Vilafranca; al sud s’escampa des de la franja fronterera que va des de la Font de la Figuera, Moixent i Vallada fins al Carxe, passant per Banyeres, Alcoi, Biar, Castalla, Petrer, Monòver i el Pinós).
fald(r)iquera ‘butxaca’ (Vilafranca, la Romana, l’Alguenya, el Fondó dels Frares, Elx, Alacant).
follí (vg. mapa núm. 40).
lleute ‘llevat, rent’ (els Ports amb Vilafranca i Ares). Lleudo (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada) s’ha creat a partir del verb castellà leudar ‘fermentar amb llevat’.
maçana/mançana (vg. mapa núm. 48).
moceguello i altres derivats de MŪRE CAECU ‘rata penada’: amorzígol (Ontinyent [també almorzígol]), borreguillo (el Carxe, Monòver, el Pinós), mocegaló (Castalla), moceguello (Crevillent, Moixent, Vallada), moceguillo (Elx, Santa Pola), monaguillo (Guardamar), monesillo (la Font de la Figuera), morreguillo (Petrer), morzígol (Fontanars, la Safra [Villena]), muceguello (Aielo de Malferit, Alfarrasí), muciego (Banyeres, la Canyada), muixego (Alfafara, Bocairent), murciego (Beneixama, el Campet), murciguello (l’Olleria [també muciguello]).
noguera (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, Castalla, el Fondó dels Frares, la Font de la Figuera, Ibi, els Martines, la Mata, Petrer, el Portell, la Todolella, Vilafranca), anoguera (Aín, Banyeres de Mariola, Onil, la Font de la Figuera) / anauera (les Valls del Vinalopó). En valencià general predomina el gènere masculí: anouer, anoguer, anoer, (a)nanoer.
nus (vg. mapa núm. 37).
palaura (Artana, Atzeneta del Maestrat, Benassal, Castell de Cabres, Castellfort, Cinctorres, Costur, Guardamar, Llucena, la Mata, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, la Serra d’en Galceran, Sorita, Suera, les Useres, Vilafranca, Vistabella). És possible que la metàtesi haja estat afavorida per la pressió del castellà palabra.
rana (Algar de Palància, Ares, Benassal, el Carxe, Castellfort, Cinctorres, Crevillent, el Forcall, Guardamar, la Mata, Palanques, el Pinós, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, Sorita, Suera, la Todolella, Vilafranca, Villores, Vistabella, Xodos) / renoc (Sumacàrcer, el Fondó dels Frares, Barba-roja) / renoca (la Romana).
refredar-se (refredat) (els Ports, les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Foia de Castalla). Solució minoritària en valencià, on predomina absolutament co(n)stipar-se i co(n)stipat.
sessós ‘farfallós’ (Montserrat, Real de Montroi) / sessiós (Sumacàrcer, Torís) / sersellós, sessellós, sarsellós, sarsallós a les Valls del Vinalopó i al Baix Vinalopó (cirlo [θírlo]: Vilafranca).
sorollar-se ‘moure’s, menejar-se’ (Benassal, Castellfort, Cinctorres, Llucena, Monòver, la Pobla de Benifassà, Sorita, la Todolella, Vilafranca, Vistabella; també se sent al Baix Maestrat); sorolló ‘espenta, sacsó’ (l’Alcora) / sorellar-se (les Useres).
L’aragonés, com sabem, té una incidència important en tot el valencià. Veny (1978: 100) explica les concomitàncies del valencià, com a dialecte consecutiu, amb l’aragonès. Quan una unitat lèxica (o una variant fonètica) es troba en valencià i en aragonès, pot ocórrer: a) que el mot es trobe en valencià i en aragonès actuals: cas de grill(o) ‘llagost’/ grill(o) cantador ‘grill’; b) que el mot es trobe en valencià actual i en aragonès antic: sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, carcallada ‘cop de rialla’; c) que el mot es trobe en valencià antic i en aragonès actual: lolo ‘avi’.
Aquestes coincidències són atribuïbles a les colonitzacions d’aragonesos i, especialment, als seus aveïnaments en terres valencianes, segle rere segle, després de la conquesta de Jaume I; això, deixant a part els contactes ramaders i comercials. L’empremta aragonesa en valencià és antiga i constant. A banda de la condició d’adstrat, l’entrada de lèxic aragonés es deu, en gran part, a l’arribada de pastors transhumants. Tenen molta extensió en valencià abadejo, algeps, assegador, barandat, bonico, bresquilla, carcallada, carrasca, catxirulo, clotxa, corder(o), esgarrar o esguellar, esvarar o esllissar, fardatxo o sarvatxo, gaiato, gemecar, llanda, meló d’aigua, moceguello (i variants), palometa, pos, rabosa, roixio/reixiu, romer(o), safanòria, sinse, xafardejar (per a més informació vg. Martines, 2002).
Al llarg de la frontera lingüística els aragonesismes augmenten considerablement, amb la particularitat que molts d’ells se senten de nord a sud, amb intermitències:
ababol ‘rosella’ (Crevillent (en [ó]); Torís (en [ɔ])) i ababòll (Montserrat).
afondar-se ‘afonar-se’ (Llíria).
borrega ‘ovella’ (Guardamar, Llíria, Torís).
garranxa (Cinctorres, la Mata, el Portell), aplicat als ‘bancals llargs i estrets’ (< arag. garrincha ‘penjador’), a partir de garra, que se sent als Ports, amb el mateix significat.
enganyapastor(s) ‘cueta’ (l’Alcora, Alfara d’Algímia, Algar de Palància, Benassal, Borriol, Casinos, Cinctorres, Costur, Forcall, Herbers, Llíria, la Mata, Olocau, Palanques, el Portell, Sant Joan de Moró, Sorita, Suera, la Todolella, les Useres, Vilafamés, Vilafranca, Vistabella; gallapastora a Ribesalbes). El considerem aragonesisme no des del punt de vista formal, perquè a la resta del català aquest mateix ornitònim s’aplica a altres espècies d’ocells, sinó per l’accepció: a gairebé tot l’Aragó, la cueta és coneguda per engañapastor.
farda ‘esquirol’ (Atzeneta del Maestrat, Benafigos, Benassal, Castellfort, Cinctorres, Culla, Llucena, Vilafranca, Vistabella, Xodos).
gomanella ‘canell’ (Atzeneta del Maestrat, Llucena, Ribesalbes, Vista-bella) / gomanilla (Benaguasil, Llíria, Montroi, Montserrat, Real de Montroi, Torís) / govanella (Ares, Benassal, Costur, Culla, la Font de la Figuera, Vilafranca, Vistabella) / govanilla (Casinos, Castell-fort, el Portell).
grill ‘llagostí’ (gran part del val. cent. fins a la Plana Baixa).
martinico ‘cueta’ (Torís). Martinico o martinito són els noms de la cueta en aragonés meridional.
prisco ‘préssec’ (Vistabella) / presquill ‘préssec’ (Algímia de la Baronia) / presquet ‘tipus de presquilla’ (Suera) / presquilla ‘préssec’ (Suera), presquilla del rotllet (Llucena). En aragonés priesco.
siment ‘llavor’ (Crevillent, Elx, Guardamar, Santa Pola).
taravina ‘savina’ (el Portell).
teixugo ‘teixó’ (Llucena, Vistabella, Xodos). Tejugo en aragonés.
zagal (Banyeres, el Carxe, la Font de la Figuera, Monòver, el Pinós) / sagal (Benassal, Castalla, Catí, Cinctorres, Ibi, la Mata, Morella, Palanques, la Pobla de Benifassà, el Portell, Sorita, Vilafranca, Vistabella).
Finalment, el castellà, com és obvi, ha exercit una influència directa i més intensa en els parlars de frontera amb mots directament presos d’aquesta llengua, incloent-hi el so alié [χ]:
abe[χ]orro ‘borinot’ (Alfara d’Algímia, Algímia de la Baronia, Casinos, Crevillent, Guardamar, la Mata, el Portell, Suera, Vistabella).
avispa (el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó; Algímia de la Baronia, Casinos, Castalla, la Font de la Figuera, Fontanars, Guardamar, Llíria, Montserrat, Ontinyent, Torís, Torrent [vispa], Vilamarxant).
balsa (la meitat sud de les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó; Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Alfara d’Algímia, la Font de la Figuera, Torís).
caldero ‘poal’ (Agost, l’Alguenya, Ares, Benassal [també poval], Cabanes, la Canyada, el Carxe, Crevillent, Culla, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Monòver, Novelda, Petrer, el Pinós, el Portell, la Romana, la Serra d’en Galceran, la Vall d’Alba, Vilar de Canes, Vistabella; a Alacant, a Sant Vicent del Raspeig i a la Pobla Tornesa conviu amb pual).
cangrejo [χ] (les Valls del Vinalopó; Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, Castalla, Crevillent, Fontanars, Ibi, la Mata, Morella, Onil, el Portell, Ribesalbes, la Safra, Sorita).
ciego (els Ports, amb Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà, l’Alt Maestrat [Albocàsser, Ares, Benassal, Culla]; més al sud, Aín, l’Alcora, les Coves de Vinromà, la Serra d’en Galceran, les Useres, Vilanova d’Alcolea, Vistabella, Xert; Casinos, Llíria, al camp de Túria; i al sud valencià, a Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, el Carxe, Castalla, la Font de la Figuera, Monòver, Onil, Petrer, el Pinós, la Safra).
culebra (Aín, Crevillent, Suera). Eufemisme per serp.
empujar [χ] (la Canyada i Artana [ampuˈχar]; Eslida [empuˈχar])
espinilla (vg. mapa núm. 33).
gorrino (els Ports llevat de Vallibona) / xino (Elx, Santa Pola, les Valls del Vinalopó [camp de Monòver, camp del Pinós, la Romana, el Carxe]) enfront de bacó/bacona o truja propi de la major part dels parlars septentrionals, porc o cerdo.
llegar (Barba-roja, Crevillent; i és predominant ja a Torís i excepcionalment també a Finestrat).
peca (les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó; Aín, Algar de Palància, Casinos, la Font de la Figuera, Llíria, la Mata, Nàquera, el Portell, Ribesalbes, Suera, Sumacàrcer, Torís, Vistabella i s’eixampla pel val. cent. fins a Sagunt).
sarsa (la Mata, Vistabella; les Valls del Vinalopó) / sarso (Vilafranca) ‘esbarzer’.
unya (l’Alguenya, el Campet, la Canyada, Crevillent, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Guardamar, Novelda, el Pinós, la Romana, Torís).
Són castellanismes de frontera propis dels Ports, sobretot de la banda occidental, i amb menor extensió de l’Alt Maestrat: be[z]o, cangre[χ]o, cosquilles, cutxillo, ladrillo, ma[χ]o, pavo, pelejar-se, qüenta, sandia, solo, uno.
Són característics del sud de la línia Biar-Busot: abanico, assul, berenjena, cura, golondrina, laço, llevar, llimpiar, mueble, sacar, surc; antiu arriba a la Marina Baixa i esporàdicament més al nord (Pinet); és propi només del Baix Vinalopó madrugà; i locals: sapato (Monòver), amarillo (Petrer); almendra, cerca, cutxara, garbanço, quesso, reló, sin, socato i tarde (Guardamar).
En podem trobar un bon grapat, tant provinents del castellà com de l’aragonés, que presenten una clara adaptació fonètica o morfològica. Aquesta mena d’aclimatació dels préstecs és bastant freqüent en parlars, com els de frontera, que esdevenen permeables a causa de les circumstàncies socials de contacte amb altres llengües:
abeixorro, abixorro (Algar de Palància; a Alacant és la ‘vespa’), apixorro (el Campello).
bagerugo, begerugo (les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó respectivament; begeruc a Alacant) / buixerugo (Torís) ‘abellerol’. A partir del castellà veí abejorugo.
cosquelles [també cusquelles] / cosquilles (vg. mapa núm. 34).
empuixar (Guardamar, Massamagrell, Monòver, el Pinós, Petrer, Vinalesa) i les variants fonètiques següents: anrepuixar (Torís) / arrempuixar (l’Alguenya, Casinos, Crevillent, Elx, el Fondó de les Neus, el Fondó dels Frares, Novelda, la Romana, Santa Pola) / arrepuixar (Benissanó, Casinos) / enre(m)puixar (Casinos).
espinella (vg. mapa núm. 33).
estropall (vg. mapa núm. 41).
gurió/gorrió (vg. mapa núm. 54).
rincó (les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó; Aín, Alacant, Alfara d’Algímia, Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Casinos, la Font de la Figuera, Llíria, la Mata, el Portell [coexisteix amb racó], Suera, Vilafranca; i s’eixampla pel Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta i el nord de la Ribera).
roixio (Algar de Palància, Crevillent, Elx, la Font de la Figuera, Guardamar, Montserrat, Real de Montroi, Serra [ruixio], Sumacàrcer, Torís, Vilamarxant) / roixim (Santa Pola) / reixiu s’estén per tot el sud valencià (les Valls del Vinalopó, l’Alacantí, l’Alcoià, el Comtat), la Marina Baixa (llevat d’Altea, Bolulla, Callosa d’en Sarrià i Tàrbena), per Moixent i per l’interior de la Vall d’Albaida (Bocairent, Fontanars, Ontinyent) i de la Marina Alta (la Vall de Gallinera, la Vall d’Alcalà i Castells de Serrella). En el castellà veí hi ha preferència per la solució fonètica rujío, que deu estar en la base de la solució valenciana de frontera.
sangrisola ‘sangonera’ i en alguns llocs ‘llombrígol’ (l’Alguenya, Barba-roja, el Carxe, Castalla, Crevillent, Elx, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Guardamar, Ibi [també sangrinola], Monòver, Novelda, Onil, Petrer, el Pinós, la Romana, Santa Pola, Tibi) / sangresola (Biar, el Campet, la Canyada [sangresolo]) / sangrerola (Beneixama) / sanguisola (Casinos, Llíria). És ben probable que el castellà contigu sangrijuela haja incidit en aquesta variant fonètica dels pobles del sud i del Camp de Túria.
En general, a les zones de frontera proliferen les formes antigues, desaparegudes de la major part del valencià, com ara lleit als Ports i a l’Alt Maestrat amb Vistabella i s’eixampla des de Catí i Tírig cap a llevant (les Coves de Vinromà i Xert), la variant navalla dels Ports, Castell de Cabres, la Tinença de Benifassà i Ares, adaptació més genuïna que navaja o navaixa de la resta del valencià, maití (Guardamar), entregue (Crevillent, Elx, Guardamar i Santa Pola), nafrar (val. alac.), venemar (Biar, Guardamar, Onil i Relleu), abans/ans/denans a les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó i també a Torís, Casinos, i zones interiors del valencià central. Els antics infinitius venir i tenir es mantenen vigents a Agost, el Carxe, Crevillent, Monòver, Petrer i el Pinós (a Altea venî-se’n, però sempre vindre); aidar és viu a Guardamar (aïde, aïdes, aïda), a Onil i a Petrer, tot i que reapareix a l’interior de la Marina (a Tàrbena és forma única), on també anotem l’arcaisme rànciu (també rançu o rànçuo) per ranci.
És remarcable, per acabar, que el territori de frontera manté, en general, la toponímia exògena en català (almenys parcialment) de les localitats pròximes: Soneixa, S[ɔ]t, Jumilla (amb [], malgrat que la forma pròpiament en valencià és Jumella), Caudet (però la forma genuïna és Cabdet), Terol, Oriola, Cartagena (amb []), Torrevella, Aiòder, l’Anglesola (la Iglesuela del Cid), Cantavella, Mosquerola, Xóvar (pronunciat sense r final i amb o oberta). En contrast amb açò, sovint les poblacions valencianoparlants no coneixen la toponímia genuïna de localitats valencianes que es troben a una certa distància, fora del cercle habitual de relacions. Així, per exemple, més de la meitat nord del territori valencià diu Alicant, híbrid entre la forma genuïna Alacant i el castellà; cap al nord, es diu Monóvar, Elche o Villajoyosa; en canvi, cap al sud, se senten formes com ara Oropesa, Vall de Uxó [ukˈso] o Lucena. Sagunt va passar de dir-se Morvedre o Molvedre a Sagunto. El sistema educatiu i els mitjans de comunicació haurien d’acabar amb aquesta situació anòmala.
3. ALGUNS EXEMPLES DE PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA
3.1 Vistabella: la senda de l’Aragó
Vistabella del Maestrat fita per l’interior amb el Puerto (Puertomingalvo) i Mosquerola (Mosqueruela), dins la província de Terol, i pel sud amb Villahermosa, a l’Alt Millars. Aquest condicionament geogràfic ha afavorit un parlar sensiblement diferenciat, sobretot pel que fa a l’abundància d’aragonesismes, però també per l’increment de castellanismes i la presència, tot i que discreta, de localismes.
En fonètica destaquen com a solucions privatives (juntament amb Atzeneta, almenys entre alguns ancians) les pronúncies generalitzades manega, llastima, girgola, platano i alfabega (alguns vells també maquina), que han mudat l’accent per influència aragonesa.
Quant al lèxic, i com a aspecte més destacable despunta, igualment, l’alta presència d’aragonesismes, que atorguen al parlar de Vistabella una marca distintiva: enganyapastor aplicat a la cueta ‘Motacilla alba’, farda ‘esquirol’, fiero ‘lleig’, gomanella (i no tant govanella) ‘canell’, prisco ‘préssec’ (prisquero l’arbre), sagal ‘xic’, teixugo ‘teixó’.
La posició geogràfica també justifica l’abundància de castellanismes, la majoria compartits amb els parlars fronterers del nord i ben sovint del centre i del sud del país: caldero ‘poal’, cangrejo, ciego, cutxillo (al costat de gavinyet), espinilla, mejilló, pavo, peca, peonça, pepino, sandia, sarsa ‘esbarzer’. No obstant això, desconeixen els castellanismes solo, beso i uno (ací sempre a soles, bes i u), propis dels parlars extrems dels Ports, i mantenen amb bastanta vigència l’adverbi de lloc darrere, tot i que la solució castellonenca i tortosina detràs hi ha penetrat tímidament.
La major part del lèxic o de solucions fonètiques són compartides amb la resta de parlars septentrionals, sobretot de l’interior, però proliferen els mots de caràcter fronterer del tipus: palaura ‘paraula’, soriejar ‘tafanejar’ i vertat ‘veritat’, per una banda, que són propis dels Ports i l’Alt Maestrat i sorollar-se ‘moure’s, menejar-se’, sagal i nus, que reapareixen per les terres del Vinalopó, en lloc de nugo o nuc.
3.2 Si vullguérau, aniríam. La morfologia verbal a Suera i a Tales
Suera i Tales, tot i pertànyer oficialment a la Plana Baixa, es troben a les estribacions de la serra d’Espadà i presenten un relleu ben muntanyenc. Fiten per l’interior amb Aiòder, Vilamalur i Fanzara, que a les hores d’ara encara mantenen un castellà impregnat de molts aragonesismes. El valencià de Suera i Tales presenta unes característiques ben originals que li atorguen un aspecte singular. El fenomen més destacable d’ambdós pobles afecta la fonètica i la morfologia alhora: es tracta del morfema verbal [a] en compte del general [e] que apareix en posició àtona en casos com ara fes lo que vullgas, quan ixcas, que dorgan, la véam, pujavan, aurias la porta ‘obries’, si estigueras, si tingueran, aniríau, faríam. A diferència d’alguns parlars ribagorçans, on també apareixen aquestes formes, en morfologia nominal es manté la [e]: l[e]s don[e]s i no las donas. Pel que fa als verbs, la marca [a], presa de l’aragonés o del castellà, afecta els presents de subjuntiu de la 2a i 3a conjugació (vullgan, sencan), tots els imperfets d’indicatiu (ancetàvam, juàvau, díam, t’anrias), els condicionals (parlarias, dirian, patiríau) i pel que fa als imperfets de subjuntiu a Suera només els de la 2a i 3a conjugació (hagueras, diguérau; però si jo anara / tu anares / ell anare / anàrem / anàreu / anaren), mentre que a Tales no n’hi ha excepcions (si tu anaras / si ell anara / anàram / anàrau / anaran).
A banda d’aquest tret que per si sol ja peculiaritza aquests parlars, observem que Suera presenta un valencià més amerat de localismes, aragonesismes o castellanismes que Tales: quaranta i esguitar pel general coranta i esquitar; anar a gatos ‘de grapes’, palaura, presquilla (presquet n’és un tipus) ‘préssec’, tomac (a Tales tomata). Comparteix amb Aín i Tales, i sovint amb Artana i Onda, aixollim ‘sutja’ (aixullim a Tales), alcornoc ‘surera’, berena ‘entrepà’, botilla ‘botija’, cosquelles ‘cosquerelles’; i només amb Aín bimbral ‘pedrís, brancal’, culebra ‘serp’, espinilla, gurió (taularà a Tales), enganyapastor (cueta (blanca) a Tales i Onda), tomillo.
3.3 Torís: un parlar marginal ben a prop de València
La vall dels Alcalans ocupa la part septentrional del ponent de la comarca de la Ribera Alta, entre la serra del Cavalló i la d’Alèdua, i és travessada pel riu Magre, que fa de nexe d’unió entre els set pobles que la componen: Torís, a l’interior, Real de Montroi, Montroi i Montserrat en un primer graó cap al sud-est, i més avall el Marquesat de Llombai, amb Llombai, Catadau i Alfarb. Finalment, Carlet és l’eixida natural a la plana de la Ribera. Hi ha, per tant, quatre zones ben diferenciades en un espai geogràfic de gairebé trenta quilòmetres.
Des del punt de vista lingüístic s’observa, d’entrada, una gradació entre Torís, envoltat de pobles castellanoparlants (Alboraig, Godelleta, Bunyol, Xiva, Xest, Macastre, Dosaigües), i pertanyent sorprenentment al partit judicial de Requena, i la part baixa de la vall i Carlet, que estan totalment abocats a la resta de pobles valencians de la Ribera i que formen part del partit judicial de Picassent.
Com és de suposar, el parlar de Torís se’ns presenta com un valencià fronterer, impregnat de castellanismes (quasi)exclusius a la comarca (balsa, càrcel, cebà, llegar, modronyo, tabic, unya; tenen molta més extensió avispa, lenteja i peca; en morfologia hi ha se’l done, dona-se-la per li’l done, dona-li-la i s’escampen les formes escolta-me, mira-te per escolta’m i mira’t), molts dels quals s’han adaptat al sistema (anrepuixar (< arrempujar), buixerugo (< abejarugo), cosquelles, estropall, musgany (< musgaño ‘musaranya’)); amb una presència abundant d’aragonesismes (ababol ‘rosella’, borrega ‘ovella’, brullo ‘brull, mató’, (pujar) al cordero ‘al be’, gomanilla ‘canell’, lúdriga ‘llúdria’, martinico ‘cuereta’, roixio ‘rosada’, sinse); i una proliferació considerable de localismes, entre els quals destaquen dijaus, au, bau. Són ben vius els mots abans, prunejar (< espurnejar) i forment.
Montserrat, Montroi i Real de Montroi redueixen dràsticament els castellanismes torisans (només localitzem avispa a Montserrat i en morfologia se la done per li la done als tres pobles) i els aragonesismes, tot i que encara sentim gomanilla, brullo i sinse; ababoll per a la mata de la rosella només a Montserrat.
3.4 El canyut: un valencià a les portes de Castella
Entre la Canyada i Villena no hi ha cap accident orogràfic que obstaculitze la lliure circulació i la distància que uneix els dos pobles és només de cinc quilòmetres. No obstant això, l’any 1244 s’hi va fixar la frontera que separava Castella i València, que formava part de la Corona d’Aragó, la qual s’hi va mantenir estable durant centúries i per consegüent va repercutir en l’avenir històric dels dos nuclis de població. Més avant, una vegada units ambdós regnes, i després de diverses reformes en l’organització territorial, el 1836 Villena passa de la província d’Albacete a la d’Alacant. Ara bé, tot i els trasbalsos en els límits administratius i la procedència diversa dels repobladors, la Canyada ha mantingut tradicionalment uns vincles ben estrets amb la ciutat veïna: no podia ser d’una altra manera, si tenim en compte la proximitat i l’hegemonia que ha exercit Villena amb els pobles dels voltants, que tenen un menor pes demogràfic. Però és, sens dubte, el sentiment de pertinença a una comunitat lingüística o a una altra el que ha condicionat i ha oposat alhora la identitat col·lectiva i l’element constitutiu de la personalitat i idiosincràsia de cadascun dels dos llocs.
La característica del parlar canyut que més estranyesa crea als veïns immediats és la pronúncia diftongada de la [ɛ] tònica siat, mial, cotompial i diviandres, que es trasllada a la posició àtona en fid[ja]uet, p[ja]dré, p[ja]uet, t[ja]leta, v[ja]rdet, v[ja]rdor. Modernament c[ja]ro, conf[ja]ti, corr[ja]us, crit[ja]ri i pr[ja]mit, per castellanisme, entre els jóvens esdevenen c[é]ro, conf[é]ti, corr[é]os, crit[é]ri i pr[é]mi, de la mateixa manera que la /ɛ/ es tanca generalment en [e] en [é]xit, com[é]dia, aut[é]ntic, t[é]nis, C[é]uta i esdevé [a] en ny[á]rvit, estr[a]la, mis[á]ria, [a]lda, [a]lx i j[á]nit); el tancament de tota o oberta ([ó]li, h[ó]me, aix[ó]), que arrossega casos com carx[ó]f[o], gr[ó]g[o] o asc[ó]l[o] en comptes de carxofa, groga i escola, per l’efecte de l’harmonia vocàlica; l’obertura de la /e/ i /o/ tònica travada per consonant (v[ɛ]ll, Mared[ɛ]u, neb[ɔ]t, cigr[ɔ]ns) i entre la població menor de seixanta anys l’obertura, a imitació del castellà de Villena, que diu d[ɔ], tr[ɛ], hombr[ɛ](s) perr[ɔ](s), de les mateixes vocals en posició travada àtona final (l[ɛ]s dón[ɛ]s, hóm[ɛ]ns, mira-l[ɛ]s, posa[ɛ]s, núg[ɔ]l, pàmp[ɔ]l); i una major presència de caste-llanismes en relació als pobles veïns (assul, barrenyo, berenjena, quesso, unya; tot i que possiblement ampujar és l’únic aparentment privatiu).
3.5 La regió meridional del Carxe: una altra franja de ponent
L’expulsió dels moriscos l’any 1609 implicà una reestructuració de la població de les Valls del Vinalopó. Petrer i Monòver foren creats novament per pobladors sobretot de la Foia de Castalla i, en general, els autòctons es barrejaren amb gent valenciana d’altres comarques i amb castellans procedents de l’interior. És en aquest moment, o potser encara una mica abans, quan comença la substitució lingüística als pobles d’Asp i Montfort, que es consolida, juntament amb Elda i les Salines a mitjan segle XVIII (Montoya, 1990). A finals d’aquesta centúria i a les primeries del XIX, l’arribada d’aspers a una part del terme del Fondó de les Neus –la Canalosa i el Fondó de les Basses– és determinant en la posterior castellanització d’aquests llogarets, que, malgrat tot encara hui en dia conserven una part de la població autòctona.
Els monovers també s’estengueren ràpidament primer cap a terres ponentines del terme del Pinós i posteriorment, a la recerca de més camps de conreu, colonitzaren la regió del Carxe, que comprén aproximadament el llogaret homònim (oficialment Raspay), al terme de Iecla, i els de la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i els Escandells, a la banda de Jumella. Els novelders, per la seua banda, s’escampaven cap a la Romana, l’Alguenya, el Fondó dels Frares, els llogarets del terme de Favanella de parla catalana –la Canyada de l’Alenya o els Martines i l’Ombria de la Sarsa– i a la zona sud-est del terme de Jumella.
Limorti (2009: 228) mostra com la toponímia derivada d’antropònims i gentilicis de la banda murciana de parla catalana reflecteix la procedència dels repobladors: al nord la casa dels Monoveros, la llometa Poveda i la Torre del Rico i al sud els Escandells, el racó dels Navarros i els Martines, a partir de llinatges novelders.
Podem dir, per tant, que l’hibridisme lingüístic a les Valls del Vinalopó és antic i constant, els límits entre cultures és fluctuant i que l’establiment dels actuals valencians en aquestes latituds és modern. D’aquesta manera, la idiosincràsia de la comarca estudiada, amb una història tan recent, justifica, si més no, una certa indefinició identitària que caracteritza la major part dels habitants.
No obstant això, la regió del Carxe a penes presenta trets diferencials que l’oposen a la resta de la comarca veïna. Si de cas, destaquem una castellanització més cridanera, tant en fonètica com en lèxic, a la banda administrativament murciana, i també a la mateixa zona lateral el manteniment de solucions lingüístiques obsoletes o desaparegudes de la parla habitual de la comarca contigua: ditxaus, metxe, txent en lloc de dijaus, metge (o me[Ʒ]e), gent; betacisme quasi generalitzat i aspiracions freqüents (éh que) enfront de la distinció de /b/ i /v/ entre les generacions mitjanes i majors de la banda administrativament valenciana i absència d’aspiracions (llevat dels Fondons i Petrer); sem i seu (també als Fondons) per som i sou; més enllà i més enrere per més p’allà i més p’arrere; quant al lèxic, pereter, ixent, quesso corresponen a la perera (peretera al Pinós), el llevant i el formatge de l’altre costat. Els castellanismes entre els valencians del terme meridional de Favanella són més abundants: acelga, ceressa, correos, espada; le dic; si jo fuera / tu fueres / ell fuera.
Dins d’aquesta zona tan estiregassada i tan poc cohesionada, les oposicions internes són sempre paral·leles a l’alternança geolingüística que presenta la comarca sencera de les Valls del Vinalopó, d’acord amb la procedència dels habitants. El centre i nord de la regió anomenada del Carxe comparteixen amb el Pinós i Monòver la reduplicació pronominal en posâ-ne’n i fê-ne’n per posâ-ne i fê-ne propi del sud; i en lèxic cape-llana ‘totestiu, mallerenga’, cisera (Carxe nord i el Pinós), esgarrifar, forrell (el Carxe i el Pinós; forrellat a Monòver), juete ‘joguet’, perpissa ‘cueta, cuereta’, unet ‘sambori’. Destaca com a solució local pròpia del Carxe dolent per malalt (només al llogaret del nord), un paral·lelisme llampant amb el tortosí. Coincidint amb la resta de les valls, els articles es i us (es hòmens, es dones / us hòmens, us dones) aprofiten tant per al masculí com per al femení.
La zona meridional coincideix amb Novelda: màniga, brenar, vremar, sony ‘son’, arranyar ‘arrapar’, terrat ‘teulada’, monya ‘nina’, forment, tomello.
Per acabar de perfilar el valencià de la zona del Carxe –i, per extensió, el de les Valls del Vinalopó– caldria deixar constància de la gran quantitat de mots compartits amb el castellà de les terres murcianes veïnes. No sempre és fàcil d’esbrinar quina ha estat la llengua de partida, però, amb independència d’això, el que més sobta és la sensació de continuum que sura a partir dels exemples arreplegats: aporrejar-se/aporrearse, arrempuixar/arrempujar ‘espentar’, baldosa/baldosa ‘vorera’, blanura/blandura ‘boira’, olisquejar/olisquear ‘xafardejar’, rodete/rodete ‘castanya de cabells’, roví/robín ‘rovell’, taratinya/tarataña ‘teranyina’, xino/chino ‘porc’, xupalandero/chuparandero ‘caragol avellanenc’, zagal/zagal ‘xic’, etc.
3.6 Crevillent i Guardamar: el darrer bastió de l’antic oriolà
Crevillent és la ciutat valenciana més poblada del sud; amb quasi 30.000 habitants, la llengua manté una salut destacable i es transmet generalment de pares a fills, tot i els primers símptomes d’abandó. Els oriünds d’aquesta població, que a les hores d’ara ha esdevingut una mena d’illot lingüístic, pel fet que al nord la ciutat d’Elx es troba molt caste-llanitzada, pel ponent hi ha la serra de Crevillent i pel sud Albatera i, en general, la comarca castellanoparlant del Baix Segura, s’autoidentifiquen més que en altres llocs amb l’expressió ser del poble. Una comunitat de parlants amb dinàmica pròpia i amb poc de contacte amb altres valencians (si de cas, només amb els habitants del Camp d’Elx) ha generat un parlar força característic, únic i amb molta personalitat.
Des del punt de vista fonètic, el parlar de Crevillent destaca per ser el poble, juntament amb Guardamar, que perd més dd intervocàliques: anyaî ‘afegir’, forâ ‘foradar’, meî ‘mesurar’, mua, neboa, olviâ ‘oblidar’, queâ ‘quedar’, via; és també l’únic poble de la comarca que perd la r final: parlâ, mucaô ‘mocador’, calô; hi sovinteja la palatalització de la s implosiva seguida d’oclusiva sorda: moixca, repixcar (< repiscar ‘pessigar’); és l’únic poble del sud de la línia Biar-Busot, juntament amb Agost, que manté decreixent el diftong /ú/ en búit, cúina, cúit; i com a tota la comarca sòbra, còbra i armòsa mantenen el timbre de la vocal tònica obert, a diferència del valencià veí del nord més amunt d’Elx.
Quant a la morfologia, destaca el manteniment de l’article personal (el Vicent, la Teresa); la vitalitat dels possessius àtons (mun germà, ma cosina, mun cunyat, ma filla); els infinitius ‘nàixer, créixer i conéixer’ prenen a tota la comarca les formes naixtre, creixtre i coneixtre; la 1a persona del present d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació prenen generalment una c analògica: escóltec, méngec, càntec i s’estén a casos com ara séc per ‘sé’ i, fins i tot, parlarec per parlaré; vevem, veveu, ve-vent i vevia, amb v antihiàtica, equivalen a ‘veem, veeu, veent, veia’; el participi rigut ha substituït el valencià rist; la perífrasi d’obligació en present d’indicatiu pren la forma de 1a persona tinga que fê ‘he de fer’; bastant, nincà, dintre, sinse (que modernament se substitueix pel castellà sin) i el pronom de cortesia usté equivalen al valencià general ‘prou, encara, dins, sense i vosté’. Els números ‘dotze, tretze i setze’ esdevenen generalment doize, treize i seize; el diminutiu -ico és bastant productiu: â(ra) mateixico, xiquico ‘xicotet’; s’hi desconeix el castellanisme antes i al seu lloc s’utilitza ans, enans o denans.
Quant al lèxic, els localismes proliferen, tot i que sovint hi participen els pobles de la resta de la comarca: ababol ‘rosella’, afondre ‘afonar’, barraquero ‘pit-roig’, corona de pipes ‘gira-sol’, culebra ‘serp’, formigó ‘formiga’, gibat ‘geperut’, guixarra ‘cigala’, moceguello ‘rata penada’, mou(re)-se ‘alçar-se de dormir’, obrador [obraó] ‘obrer, paleta’, pasme ‘esglai’, ramar ‘nadar’, roviny ‘rovell (del ferro)’, terrat ‘teulada’, toro ‘bou’, tramussol ‘mussol, urçol’, úrgano ‘llueret’, xapina ‘petxina’. Mantenen plena vigència els noms genuïns ase i somera, que han desaparegut de la major part dels parlars valencians. A mode d’illot reapareix abaejo, garró i pemintó enfront de bacallar, turmell i pebrera dels pobles veïns. Albacora i alcarxofa avantposen l’article àrab al-. Entregue per ‘sencer’ és característic de tota la comarca. D’adaptacions del castellà o del murcià veí n’hi ha moltes: arranyar ‘arrapar’, botijo [] ‘botija’, canció ‘cançó’, espà ‘espasa’, estropall ‘fregall’, golp ‘colp’, milagre ‘miracle’, repixco ‘pessic’, roixio ‘rosada’, siment ‘llavor’; i de castellanismes que no han passat cap filtre, se’n troben un bon grapat, alguns exclusius: (a)llegar, berenjena (que conviu en algunes famílies amb el genuí albargenya), cangrejo, correos, demassiao ‘massa’ (que conviu amb de més), habitxuela, llevar ‘dur, portar’, pulpo, sacar, trença i unya entre d’altres.
A la comarca del Baix Segura, coneguda popularment també com a Horta d’Oriola o com la Baixura als pobles valencians de terra endins, només hi ha actualment dos nuclis de població catalanoparlants: el llogaret oriolà de Barba-roja i el poble de Guardamar, el primer dels quals està situat geogràficament a la comarca de les Valls del Vinalopó, al corredor natural que formen la serra de Crevillent i la de l’Algaiat.
Segons sembla, Guardamar és una vila de nova planta, bastida al segle XIII amb la conquesta cristiana. És, doncs, una plaça eminentment de població cristiana; si hi hagué o no una minoria àrab devia ser en tot cas en una proporció baixa i no hi tingué repercussions lingüístiques el decret d’expulsió dels moriscos. És indubtable el seu valor estratègic: fins al segle XVIII era l’únic assentament costaner important del Baix Segura. No obstant això, a la resta de la comarca, en aquesta època el català degué desaparéixer per complet, perquè l’interior sí que va ser repoblat per murcians a partir de 1609. Només se’n quedà fora el poble de Guardamar, amb l’excepció del camp. És l’únic lloc que no es véu afectat per l’avanç del castellà de ponent a llevant riu Segura avall, que no arribà a la mar. La relació pesquera amb els pobles del nord i la llunyania d’Oriola, a banda de posseir una població més estable per l’escassedat de moriscos, en foren els motius determinants.
Amb tot el que s’hi ha exposat, és de suposar que el parlar de Guardamar presente, de manera més acusada que en altres indrets fronterers, característiques pròpies dels parlars marginals. Siga pels castellanismes, o més aïna murcianismes, pels arcaismes o pels localismes, la llengua dels guardamarencs és vista pels veïns com un valencià ple de peculiaritats, amb un caràcter marcadament diferencial. En fonètica, Guardamar transforma el diftong /ɔw/ en [a] de manera general (au, bau, nau), ensordeix els al·lòfons sonors dels fonemes /s/ i /∫/ que apareixen en fonosintaxi (do[s] hòmens, pe[∫] i carn); els plurals en -ts perden l’element dental (posà[s] < posa[ts]); es manté caïra enfront del valencià veí caria, mentre que només sentim palaura pel general paraula. En morfologia destaca la presència dels articles les i unes per als dos gèneres (les gossos, les xiques / unes gossos, unes xics); el verb ser en present adopta les formes sic, eres, és, sem, seu, són; me murc (del verb ‘morir’), jo vulc, que ell vulga; presenta plena vitalitat el pretèrit perfet simple, com al Camp d’Elx: me n’aní, vingué, diguí, fon; ‘vine-te’n’, ‘anem-nos-en’, ‘compra-te’n’ esdevenen vin-te-nin, ané-mo-nin, compra-te-nin. Quant al lèxic, destaquen els localismes següents: afonir ‘afonar’, aidar ‘ajudar’, ancanària ‘carxofa’ (encarnella a Elx i a Santa Pola), borrega ‘ovella’, (pujar a) cacot o a carcasselles ‘al be’, cassidrany ‘capsot botxí’, fardatxina ‘sargantana’, galillo ‘gola’, maití ‘matí’, marranxinxa ‘ortiga’, oir ‘sentir’, pereto ‘bony’, venemar ‘veremar’; comparteix amb Crevillent toro i amb Elx i el seu camp perluc ‘llot’ (allà esperluc). Els castellanismes exclusius són ben cridaners: almendra, cerca, cutxara, detràs, encima, garbanço, nunca, quesso, sin ‘sense’, tarde, que equival tant a l’adverbi tard com al substantiu ‘vesprada’; i en moltes ocasions s’adapten al sistema: anzol ‘ham’, avasijo ‘veixell’, begerugo ‘abellerol’, capull, empuixar, llàmpara, llàtigo, lletrer, pendents ‘arracades’, pica ‘piga’, quadrella, refaix, reló ‘rellotge’, repixco ‘pessic’, roixio ‘rosada’, sangrisola ‘sangonera’, tenaja ‘gerra’.
4. EL CASTELLÀ FRONTERER I EL VALENCIÀ PERDUT
Tot i que no és objectiu d’aquest treball, cal fer esment dels parlars valencians castellans. Hi distingim dues zones: els parlars castellanoaragonesos que podríem situar a les comarques interiors de la zona central i septentrional del País Valencià, des de la Canal de Navarrés i la Foia de Bunyol fins a l’Alt Millars i la localitat d’Olocau, als Ports. I, en segon lloc, els parlars castellanomurcians (també amb una fortíssima empremta aragonesa), localitzats des de la Vall d’Aiora fins al Baix Segura, incloent-hi les localitats castellanoparlants que se situen a la vora del riu Vinalopó (des de Villena i Elda a Asp i Montfort). Tots plegats presenten un castellà farcit de catalanismes i d’aragonesismes sovint compartits amb el valencià. El castellà que es parla en aquestes comarques es pot considerar inserit en el concepte general de castellà oriental, que arriba fins Andalusia oriental i Múrcia, i abraça la meitat de la Manxa i Aragó. Aquest gran subdialecte del castellà deu molta de la seua fesomia a l’antic aragonés, escampat envers el sud des del temps de les repoblacions cristianes i influït en menor o major mesura també pel català, amb el qual fita a ponent.
S’han fet força estudis, especialment lèxics, que posen de manifest aquesta realitat dialectal. N’esmentem algun a mode d’exemple, amb una tria lèxica que pot resultar il·lustrativa de les coincidències.
Al nord del país, a l’Alt Millars, Alba (1986) considera aragonesismes com ara enrunar, fiemo, latonero ‘lledoner’, vendemar, zuro; o catalanismes: a fosques, abotinflar, aclarir, becada, bisbe ‘tipus d’embotit’, bolqueros, cheperut, clafir, comboyar, conversa, destorbar, drecera, en acabando, ensucrar, espígol, fesol, forcall, garrofera, llanda, llebre, malea, manegueta, mangraner, pésol, plegar, presquillero ‘bresquiller’.
Més al sud, a la comarca de Sogorb, Xèrica (Doménech, 2005) fa servir aragonesismes: aladro, aspro, rolde; valencianismes: adalla, aguamoll, albarchina, albercoquero, amagar, amprar, bachoca, baf, bazcollá, boño, capolar, corriola, devantal, endeñar, escullero, espolsar, foguer, fresquilla ‘bresquilla’, guix, llanda, novensano, oraje, pésol, picota ‘pigota’, picher, prou, pulput, rata pená, recés, repelgar, rujiar, sulsida, taca; i altres mots que l’autor considera aragonesovalencians: algez, ansa, bromera, capolar, chínchol, esvarar, garrofa, mangrana, mocarse, regle, sargantena, tremolar, trena, zuro.
A les comarques centrals, a la localitat de Xiva, per exemple (López, 1995), s’arrepleguen molts catalanismes o formes compartides amb l’aragonés (o el castellà oriental): achocar, adobar, ajeta ‘aixeta’, albercoque, arrujar ‘arruixar’, badar, bajoca, baladre, bleda, bolquero ‘bolquer’, branca, bresquilla, cadernera, carabasa, carchofa, clocha, codoñ, corbella, chulaíno ‘teuladí’, dasa ‘dacsa’, destralica, esbararse, escullero ‘escudeller’, espenta, espolsar, flasá ‘flassada’, granera, grellas ‘graelles’, mangrana, pésol, picher, pulput, rajola, reboste, rentar, rogle, sucar, tramuso.
A la comarca dels Serrans, la presència de catalanismes i aragonesismes és molt important. Llatas (1996), quant al lèxic, hi recull: abercoque, aclucar, aguaitar, algés ‘algeps’, ameráse, badallá, bambolla, baladre, calbisón, camallá, corbella, corriola, desfisio, durullón, empeltar, empomar, flama, fotudo, galtá, garrofera, higa de flor ‘figaflor, bacora’, jada ‘aixada’, laminero ‘llaminer’, lladre, llesca, malfainero, musol ‘de l’ull’, pachel ‘pagell’, pansa, rebolicar, rescabalar, tavayola ‘estovalles’, tremolra, verderol, entre molts altres.
Més a l’interior, el Racó d’Ademús (Gargallo, 2004) presenta aragonesismes en menor mesura, com ara capolar, melsa, plegar i valencianismes de l’estil de pugal ‘poal’, porputa ‘puput’, closar ‘cloure la porta’, pusnear ‘(es)purnejar’, raín ‘raïm sense madurar’, gavia ‘mena de gàbia’, entre altres.
Zamora (1985: 215) situa al costat de la zona castellana de clara influència aragonesa la zona arcaïtzant de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés). Hi recull formes aragoneses, juntament amb d’altres clarament castellanes i de catalanismes evidents. Entre els primers, güeyo ‘ull’, fiemo (i hiemo) ‘fem’, her ‘fer’, potser juerza, juerte, jui (< fui ‘vaig ser’), però també formes castellanes com ara güerto, güeso, yerro, yerba, hoja, hijo; luna, leña, lobo, lomo, gente, yerno, enero. Entre les formes procedents del valencià veí trobem: foc, grogo ‘groc’, llevantar, llonganiza, llaboreta, plorar, plegar, closar ‘cloure’, clau (i llave), chemecar ‘gemegar’, chelar ‘gelar’, bezones, zucre. S’hi conserva la distinció entre s sorda i s sonora, procedents tant de z antiga (dize) com de ç antiga (plaça); és sonora la s de mots com ara dize, crianzo ‘mal educat’, plaza, cabeza, bezones, zucre. També es manté la diferència entre b oclusiva i v fricativa: bever. Pel que fa a la morfosintaxi, usen el perfet perifràstic (va venir, sen va dir ‘se’n va anar’), la forma tú amb preposició (con tú, pa tú) i el pronom adverbial ende (amosende, amonosende ‘anem-nos-en’, end a d’her ‘n’ha de fer’). Tot i això, l’autor reconeix que els darrers anys (i ja en fa més de vint de l’estudi), l’anivellament lingüístic havia afeblit fortament tota aquesta fenomenologia.
Ja en el si de la varietat murciana del castellà, podem esmentar el cas de Villena (Soler, 2005), amb mots com ara abercoque, acachar, algez ‘algeps’, angunia, ansa, argunzar ‘engrunsar’, rojío ‘rosada’, azurarse ‘assurar-se’, bacora, bajoca, bonítol, ca ‘casa’, camal, crilla ‘creïlla’, dalla, esbarar o esfarar ‘esvarar’, endeñarse, menchar, gobanilla ‘ca-nell’, llus ‘lluç’, melsa, melí ‘melic’, morceguillo ‘rata penada’, a orri, puncha, reblir, rustir.
Del parlar de Saix, seguint Chico i Herrero (2015), destaquem: albercoque, bacoreta, bajoca, baladre, dalla, morciguillo, panocha, somera, tramuso, sacristana ‘sargantana’. En el camp dels ornitònims (Fidel, Bataller, Tormo, Beltran i Segura-Llopes, 2014) el llistat s’incrementa no només a Saix, sinó també a Elda i a Salines: cabezote ‘capsot’, carganera (Elda) / cagarnera (Saix, Salines), gafarrón, merla, pulput (Saix) / apuput (Sa-lines), verderol; també hi ha pichac a Salines. D’altres mots de caràcter general als tres pobles esmentats són: camal, garrofero, olivera, polsaguera.
Segura-Llopes (2003) testimonia a Asp i Montfort: boño o bon ‘bony’, jamorear o samorear ‘eixamorar’, rujío, robín, sargantana, trejilla ‘tragella’, triarse (la llet), musol ‘de l’ull’, dité ‘vitet, bitxo’, comullo ‘caramull’, brisuelo ‘fesol’, gallón ‘galló’, agustín ‘llagostí’, lisón ‘llicsó’, limaque, panderola, voltacampanas ‘tocacampanes’, monesillo o mociguillo ‘rata penada’, al be, apunchonao ‘ajupit’, arrapar, pichaque, bumerón ‘borinot’, cabesote ‘capsot’, crilla ‘creïlla’, desapillar ‘desllepissar’, farfalloso.
Finalment, a l’extrem sud, Oriola (Guillén, 1999) té una nòmina de catalanismes, sobretot lèxics, molt i molt quantiosa: fito a fito, a farraso ‘alfarràs’, abotinflarse, acorar, adevinalla, arbellón ‘albelló’, argesón ‘algepsó’, arrapar, arresesar ‘arrecerar’, bambolla, bardomera ‘del l’arag. bardo, fang’, blea, bochaca, bonítol, burumball, cael ‘cadell, insecte’, camal, capaso, capolar, a coscós ‘a coix-coix’, creella ‘creïlla’, cucarse, cherol ‘rejol’, dalla, donsel ‘donzell, planta’, emboriar, escullar ‘escudellar’, eslanguir, estriar ‘triar’, fenás, fita, frisuelo, gafarrón, gargamel, garrofero, gemecar, ladriola o vedriola, lisón ‘llicsó’, lladre, llampar, llanda, lloca, manifasero, marful ‘marfull, insecte’, ovedao ‘vedat, glotis’, parputa ‘puput’, pellorfa, pésol, peúco, piñuelo ‘pinyol’, plantaje ‘plantatge’, pota ‘de les cavalleries’, pruna, reolín ‘redolí’, reblir, robinarse ‘rovellar-se’, rosar ‘rossejar’, rujío ‘rosada’, rustir, sájena ‘jàssena’, salagustín ‘llagostí’, senia, sofre, sostre, sucha ‘sutja’. Segura-Llopes (2003) afig, de la zona fronterera del Baix Segura: culliverde ‘collverd’, rumbir ‘bromir’, cabesote ‘capsot’, carpón ‘carpó’, cranco, crilla o queraïlla, brisuelo ‘fesol’, trajilla ‘tragella’, tramusón ‘mussol de l’ull’, bitete (o guité, guitete, dité) ‘vitet, bitxo’.
Aquesta presència tan elevada de formes provinents del català a les comarques del Baix Segura (amb Oriola com a capital) i les Valls del Vinalopó (amb importants localitats com ara Elda, Asp i Montfort) respon a una dinàmica històrica diferenciada de la de la resta de comarques castellanoparlants de més al nord. El català hi tingué vigència fins entrat el segle XVIII.
El català era parlat inicialment, de manera majoritària entre els cristians, al Regne de Múrcia durant els segles XIII i XIV, gràcies a la repoblació catalanoparlant duta a terme per Jaume I. Tot i això, diverses circumstàncies històriques posteriors castellanitzaren el regne no sense deixar-hi una empremta toponímica, antroponímica i lèxica remarcable.
Les comarques d’Oriola i Elda també van ser majoritàriament repoblades per catalans, com gran part del Regne de València. Multitud de documents demostren l’existència i ús del català en aquestes comarques (Montoya, 1990, 2006; Millán García-Varela, 2014).
L’expulsió dels moriscos l’any 1609 suposà a la comarca un daltabaix demogràfic que afavorí la incorporació d’un flux immigratori molt important sobretot d’origen murcià. Progressivament fins a principis del XVIII la comarca d’Oriola anà abandonant l’ús del seu català ancestral en un procés de minorització que deixà una petjada important, com hem vist, en la llengua vencedora, el castellà.
Millán García-Varela (2014) deixa constància de testimonis molt interessants sobre aquest tema a Oriola. Per exemple, uns versos anònims de principis del segle XVII «fan un joc de paraules entre el cognom del poeta gandià Josep Oriola, que escrivia en català, i l’escassa propietat amb què se suggereix que es parlava aquest idioma a Oriola»:
Oriola, ab ser descrit
als que en Oriola escrihuen,
me pareix que ha contrafet,
que en aquella terra dihuen
el home, el bou y el perret.
És simptomàtic que el gentilici nacional que feien servir els oriolans (i els murcians) fins a principis del segle XVI és el de català, moment en què comença a ser substituït pel de valencià (la primera documentació és de 1525):
[...] los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians (cita a Millán, 2014: 34).
A principis dels segle XV, continua aquest autor, a Múrcia ja necessitaven traduir els textos que venien d’Oriola:
E por quanto el concejo de la villa de Orihuela envió una carta de respuesta al concejo de esta cibdat de otra carta por el dicho concejo a ella enviada, sobre la prisión de Martín Díaz, de Albarracín, la qual venya en catalán, la cual era menester de se tornar en castellano, porque el que avía de fazer la respuesta la entendiere mejor; por ende, ordenaron e mandaron el dicho Bartolomé G. que faga trasladar dicha carta de catalán en castellano.
Un poc més avant, a Oriola, referint-se a un greuge entre murcians (els «castellans») i els oriolans («els catalans»), s’escriu:
Et encara fan pus gran desonestat que·n los actes que donen a les parts pledegants fan de ço que donen al Castellà en hun full de paper, posen al Català en tres fulls, per forma que, per hun florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida.
El cronista oriolà mossén Pere Bellot escriu el 1620 sobre una carta del municipi d’Oriola en què hom es queixa, l’any 1491, del tracte rebut pels oriolans en el bisbat de Múrcia:
Escribió el consejo que no les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a plei-tear a Murcia por la diferencia de lengua y costumbres. Al provisor dicen lo mismo, y que en sus escribanos dicen cuando entra alguna de Orihuela en su corte: «Ja ve lo català, hara pagarà». Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como a Dios plugo.
A banda d’aquesta documentació, on hi ha proves de la vitalitat del català a Oriola, l’antroponímia i la toponímia oriolana i de localitats castellanoparlants de les Valls del Vinalopó també corroboren aquesta etapa de la seua història: Rabaloche ‘Raval Roig’, Benferri, la Campaneta, Formentera, Punta Prima, Cabo Roig, Espeñetas, la Zenia, Negré, Sismá (vg. Pérez i Navarro, 2002).
A Guardamar (darrer bastió catalanoparlant de l’Horta d’Oriola), i sovint a tot el Baix Vinalopó, i al murcià de l’Horta d’Oriola es produeix un contínuum de solucions que fa que molts termes catalans penetren –o per ser més exactes s’han mantingut com a elements de substrat– a la banda murciana mentre que al costat valencià abunden els murcianismes:
| MURCIANISMES AL BAIX VINALOPÓ2 | VALENCIANISMES AL BAIX SEGURA |
| almendra/almendra | ansa/ansa |
| almuerzo, armueso/almuerso | bajoca/bajoca |
| anzol/ansuelo | boria/bòria |
| arranyar/arrañar | cabesote/capsot, caussot |
| arrempuixar/arrempujar | cagarnera/cagarnera |
| begerugo/abejorugo | camal/camal |
| berenjena/berenjena | cranco/cranc |
| capull/capullo | frisuelo, brisuelo/fresol |
| carrutxa/carrucha | garrofa/garrofa |
| cerca/cerca | garrofero/garrofer |
| colorí/colorín | hormigón/formigó ‘formiga’ |
| cutxara/cuchara | lisón/llissó ‘lletsó’ |
| espà/espà | mo(r)ciguillo/mo(r)ciguello (-illo) |
| estropall/estropajo | ogaril/ogaril ‘lluer’ |
| garbanço/garbanzo | paniso/panís |
| gorrió/gorrión | perlú/(es)perluc ‘tarquim, llot’ |
| llímpio/limpio | pésoles/pésols |
| madrugà/madrugá | polsaguera/polseguera |
| nunca/nunca | puntillón/puntilló |
| pajarita/pajarita de las nieves | repelo/repèl |
| pisar/pisar | rovín/ roví, roviny ‘rovell’ |
| quadrella/quadrilla | samoreao/samorejat ‘eixamorat’ |
| quesso/queso | sipia/sípia |
| reló/reló | sucha/sutja |
| repixco-repisco | ta(ta)/ta(ta) ‘papa’ |
| roixio/rujío | vitete, guitete, guité–ditet (coent) |
| romero/romero | |
| sangrisola/sangrijuela | |
| siment/simiente | |
| socato/socato | |
| tarde/tarde | |
| habitxuela/habichuela |
Per tot plegat, com esmenta Casanova (2010), cal reivindicar l’estudi i la rellevància que tenen en la societat valenciana els parlars de base castellanoaragonesa del País Valencià, la seua història, la seua vigència i les relacions recíproques de les dues llengües que conviuen en el nostre territori.
5. ELS CASTELLANISMES DEL VALENCIÀ
L’entrada de castellanismes a la nostra llengua ja ve d’antic. Ara bé, podem dir que s’intensifica durant el segle XVIII, a partir de la guerra de Successió a la corona espanyola l’any 1707. Després de la Batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707), i en especial durant el segle XX, la nostra llengua s’ha vist perseguida i prohibida, sobretot en àmbits com ara l’escola, l’administració i l’església. Aquesta és, per tant, al costat de diversos aspectes de la vida moderna –sobretot l’aparició dels mitjans de comunicació–, la via més important de penetració de castellanismes. Vegem-ne uns quants que es reparteixen ací i allà al llarg del territori valencià, alguns de caràcter local; gran part d’aquesta nòmina de caste-llanismes posseeix l’equivalent genuí en alguna part del territori, especialment entre parlants d’una certa edat. En algun cas, el mot genuí ja no es fa servir però es recorda en ús recent:
a) l’església: monesillo, obispo, iglésia, limosna, cura;
b) les institucions públiques, l’administració: bando, concejal, correos, José, Miguel;
c) la vida moderna: ahorros, bassura, cera ‘vorera’, helicóptero, hormigó, lavava[χ]illes, le[χ]ia, pisso, préstamo, rascacielo, teléfono, va[χ]illa;
d) l’escola: artícul, assul, debers ‘deures’, círcul, regla, les tables de multiplicar, tissa, uno, voltereta;
e) els mesos de l’any: enero, febrero, maio, [χ]únio, [χ]úlio, setiembre, noviembre, disiembre;
f) modisteria o botigues de roba: brotxe, hevilla, tratge, xaleco, calçoncillos;
g) la televisió: crimen, assessino, lutxar, sospetxa, huella, seqüestro, xiste, índios i vaqueros, aplausso;
h) objectes o menjars quotidians: abanico/palmito, bassura, bolsillo, cepillo, cervessa, cutxara, cutxillo, globo, hutxa, lata/llata o llateta, peine, sacaora/sacacaldo, sapato, servilleta, tenedor, tortilla;
i) fruita i verdura: ciruelo, melocotó, sandia; almendra, berenjena, garbanço, habitxuela, lenteja, pepino;
j) animals i mots relacionats: burro (i burra), cerdo, cordero, golondrina, leó, matxo, pavo, pic(o), qüerno, rabo, rató, ternera;
k) parts del cos, defectes o virtuts físiques: cadera, coixo, cego/ ciego, feo, manco, rabillo, tobillo, surdo, rúbio, tiesso;
l) la mar (sobretot als pobles distants): cangre[χ]o, isla, me[χ]illó, ola, plaia, pulpo.
m) noms, adjectius i verbs del vocabulari bàsic: empu[χ]ar, ladrillo, llegar, llevar, llimpiar/limpiar, rincó, sacar, surra.
Sovint es conserva en valencià una unitat lèxica però no els seus derivats, que es prenen directament del castellà perquè són mots habitualment associats a determinats contextos castellanitzants: déu-adiós, cendra-cenicero, finestra-ventanilla, costum-acostumbrar, menjar-come-dor, taula-messita (de nit); el cas contrari també es dona: ombrienc-ombria-sombra.
Malauradament, hi ha castellanismes que s’apliquen a objectes que han patit alguna modificació en la forma, presentació, fabricació o ús. La forma catalana queda relegada només a l’objecte en la presentació primera en el temps, diguem-ne l’antiga, mentre que el castellanisme ens val per a l’objecte amb una presentació nova, més moderna i actualitzada, el nom del qual el prenem de la publicitat i dels comerços, com si no fora la mateixa cosa: escala-escalera, lleixiu-lejia, fusta-madera, entre molts altres.
Certs castellanismes tenen una alternativa local molt interessant des del punt de vista de la creació lèxica. Així, per exemple, el general bocadillo té aquests sinònims: rua o ruga (val. sept.), cantell (Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Alfara d’Algímia, Estivella), cantó (Benaguasil), berena (Aín, Suera, Tales), panet (Gata), entrepà (Massanassa, Nàquera); i cera o baldosa ‘vorera’ es diu penya (Monòver), rejola (Novelda) o ambor (Benaguasil).
Per un altre costat, cada varietat del valencià, de vegades, presenta castellanismes més o menys específics. En val. alac., tot i que no de manera generalitzada, se senten formes com ara abanico, assul, berenjena, cangrejo, cura, golondrina, laço, llevar, llimpiar, madrugà, mueble, rincó, sacar, surc, trença, unya i, fins i tot, més localment almendra, cerca, cutxara, garbanço, llegar, pajarita, quesso, reló, sapato, sin, socato i tarde. En val. merid. se n’arrepleguen també alguns com ara bassura, cervessa, ciruelo, peine, pisso, rúbio, tovillo, comedor, cutxillo (aquest només a Alcoi i l’àrea d’influència més directa). En val. cent.: Alicant, barato, bassura, càrcel, lenteja, palmito, peca, rincó, rúbio, sacaora/ sacacaldo/casso ‘cullerot’,3 tiesso, tovillo; caixó ‘calaix’ i madera són propis del val. cent., val. merid. i val. alac.; antes de tot el valencià, llevat de la major part del val. alac. i la zona fronterera del val. cent.; més cap al nord hi ha Alicant, barato, bolsillo, feo, limpiar o llimpiar, tiesso, tovillo, peine, rúbio, surra i, més localment, canció, empujar, rià ‘riuada’.
1. En caldrà un estudi detallat per determinar l’extensió del fenomen als diferents barris de la ciutat.
2. Alguns només de Guardamar: almendra, cerca, cutxara, garbanço, pajarita, quesso, reló, socato i tarde.
3. En val. sept. i val. tort. culler (puntualment cullerot); en val. merid. sacaora, sacacaldo i cullerot (localment traedor a Callosa d’en Sarrià i casso a Biar); i en val. alac. cullerot o casso.
