Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) - Carles Segura-Llopes - Страница 9

2

HISTÒRIA DEL VALENCIÀ

1. ORIGEN DEL VALENCIÀ

El concepte i el nom de llengua valenciana apareix en els textos valencians durant els darrers anys del segle XIV i, sobretot, en el XV i es congria a causa de diversos factors d’índole extralingüística. Segons Ferrando (1980), el nom de la llengua dels valencians passà, durant els segles inicials, per tres denominacions que reflecteixen el pensament, les vicissituds històriques del Regne de València en el si de la Corona d’Aragó i l’evolució del sentiment nacional.

La denominació inicial, romanç, exclusiva al segle XIII, tenia caràcter genèric. La segona, catalanesc o català, habitual en el segle XIV, es fonamenta en la concepció medieval de nació, sinònima de comunitat lingüística. A finals d’aquest segle i sobretot durant el XV, s’obri pas una tercera denominació particularista i «amb fortes connotacions polítiques» (Ferrando, 1980: 17): llengua valenciana. En aquest període es reforça l’entitat jurídica del Regne de València, que es consolida com a potència comercial a la Mediterrània, i esdevé centre cultural i literari de la Corona d’Aragó. Aquesta nova denominació, però, tingué caràcter intern i serví per a remarcar la ciutadania jurídica dels valencians enfront de catalans i mallorquins. Portes enfora, «els mateixos valencians i mallorquins es presenten sota el nom genèric de “catalans” als altres pobles, i com a tals són considerats pels pobles veïns» (Ferrando, 1980: 11).

És obvi que la primera població traslladada al Regne de València durant el segle XIII no podria afirmar que parlava llengua valenciana, una vegada establits i condicionats en la nova entitat jurídica i política cristiana i on els nadius parlaven àrab (el mossàrab ja havia deixat de parlar-s’hi feia temps). La consciència lingüística de la població nouvinguda i dominant no canvià durant el viatge. Però sí que canviaren, potser dràsticament, les seues biografies lingüístiques a partir d’aquell moment.

En efecte, la migració causà un canvi radical en les relacions socials dels colons que s’establiren al nou regne. S’inicià una nova etapa en les seues vides que es caracteritzarà, entre altres aspectes, per comptar amb nous interlocutors que provenien de territoris cristians diferents amb llengües i varietats lingüístiques diverses: català occidental, català oriental, aragonés, occità, castellà, a banda dels àrabs autòctons i l’hebreu que parlaven els jueus. La proporció de cada grup lingüístic fou diferent en cada comarca, en cada vila. El predomini es donà clarament a favor de l’àrab però les circumstàncies polítiques i socials en què romangueren després de la repoblació no afavoriren que hi hagués una relació especialment fluida entre cristians i musulmans. De fet, els musulmans foren expulsats de les ciutats i apartats a les pitjors zones (Baydal, 2016). Entre els primers, predominà l’origen català i va ser aquest element el que condicionà definitivament la llengua del nou regne de València.

Ara bé, entre aquests interlocutors catalanoparlants, sembla que predominaren els d’origen occidental, tot i que també se sap que el component catalanooriental fou molt copiós. Cal ser conscient, però, que gran part de les diferències entre aquestes varietats del català no estaven ben establides encara en el segle XIII. Tot sembla indicar que hi havia una ferma unitat fonètica, morfològica i lèxica en el català de llavors (Ferrando i Nicolás, 2011: 73). Els trets fonamentals del català (compartits després per totes les grans varietats geogràfiques) ja estan assolits en aquest segle i abraçaven generalment tot el català de la Catalunya Vella. Vegem-ho.

Tot i que estava consolidada ja des de feia més d’un segle en català oriental la neutralització de les vocals a i e en posició pretònica: paraula > p[ǝ]raula, ferir > f[ǝ]rir, no s’havia produït encara aquest fenomen en posició posttònica: es pronunciaven igual en tot el territori catalanoparlant, per exemple, els mots canten i portes. En segon lloc, també feia més d’un segle que el català oriental havia experimentat un canvi important: la vocal tònica e tancada s’havia centralitzat en una vocal neutra [ǝ] (com l’actual del mallorquí) mentre que en català occidental no es produí aquest fenomen.

Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències d’accent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es-, en-, em- o eix-, es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e]scola enfront de [ǝ]scola, [e]ntendre al costat de [ǝ]ntendre, el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, la_⌣escola o ha_⌣entés, es tendí a resoldre amb l’eliminació de la e inicial: la·scola, ha·ntés. Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e, que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.

Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.

Morfològicament, tampoc no es constaten encara els canvis que posteriorment marcaren clarament sobretot el català del Principat i la resta: jo porto, jo creixo, que ell doni, que elles haguessin, que tu haguessis. Tots compartien formes uniformes: jo port, jo cresc, que ell don, que elles haguessen, que tu haguesses, etc. Només un tret verbal sembla que se n’ix d’aquesta uniformitat: la variació entre els incoatius en -esc- i en -isc-: partesc/partisc. Tot i això, les formes amb -esc- són majoritàries en els textos de tots els blocs dialectals (Pérez Saldanya, 1998: 109). Segons aquest autor, la presència de formes amb la vocal temàtica -i- en determinades persones gramaticals (departiscats, punisquats, corregiscam, etc.), en part condicionades pel context fonètic i per l’atracció de la tercera conjugació, pogueren servir com a model analògic que s’estengué a la resta de persones només en català occidental, mentre que en català oriental es mantingueren fermes les formes amb e. Aquest canvi analògic es percep als textos a partir del segle XIV i de manera parcial. És probable, doncs, que no fora un fenomen que, en el moment de la repoblació inicial, distingira les varietats del català.

Per altra banda, altres trets morfosintàctics com ara l’article (lo, los reduït contextualment: que·l, de·ls), els demostratius (aquest i, en menor mesura, est), els possessius (mon, ma, etc.); els pronoms febles me, te, se, ne també condicionats fonèticament: ella·m dona, no·t poses; o l’orde pronominal la li o la hi (però no encara li la, etc.), entre altres, eren unitaris i no fou fins dècades després que es produí la divergència dialectal.

Finalment, el lèxic és un terreny més esmunyedís perquè es tracta d’un subsistema més variable i influenciable. Els mots corren i s’abandonen amb una certa facilitat atenent a factors de caire social (avanços tecnològics, activitat comercial, centres de poder, emotivitat, etc.) i no se solen lligar tan fermament amb fenòmens lingüístics de caire més intern, com ara els fonètics o els morfològics. De fet, les grans diferències lèxiques es produeixen molt més tard, quan la situació política, jurídica i social posa d’esquena els regnes de l’antiga Confederació Catalanoaragonesa: vermell-roig, llavar-rentar, tarda-vesprada-(cap)vesprehorabaixa, llevar-treure, mirall-espill, sortir-eixir, creïlla-patata-trumfa, noi-xic, etc. En realitat, aquestes opcions no solen mantenir l’eix oriental i occidental sinó que s’ajusten més aïna a les particions polítiques i relacions socials, i encara i així tampoc no són exactes: vermell també és occidental i roig no és alié a l’oriental, sortir es manté en valencià i eixir encara es diu en català oriental, etc.

Per altra banda, ja sabem que el contingent aragonés (i navarrés) de la repoblació del Regne de València fou elevat. Segons sembla, la presència aragonesa en els segles XIII-XIV va ser entorn del 20-30% a les ciutats de València o d’Alcoi (Rubio i Vela, 1997; Diéguez, 2001; Colomina i Ponsoda, 1995) i prop del 50% a la vila de Cocentaina (Ponsoda, 1996). Guinot (1999: 259 i 260) estima que els aragonesos devien ser, en els primers anys de la conquesta i del poblament del Regne de València, vora el 30% arreu del territori, amb una proporció d’un 10% d’aragonesos pirinencs i un 20% d’aragonesos meridionals; de Morvedre en avall la xifra devia anar del 30% al 40%. A l’interior (l’Alt Palància, l’Alt Millars, els Serrans), on encara perviuen ara parlars castellanoaragonesos, les localitats estudiades mostren que la procedència aragonesa era aclaparadora (80-90% de la població) a l’edat mitjana.

Així, l’aragonés va romandre allà on el percentatge de pobladors d’aquell origen fou majoritari; en la resta del territori del nou Regne de València, la situació de contacte de llengües es va resoldre amb la integració lingüística dels aragonesos. I s’hi ha d’afegir la immigració aragonesa cap al País Valencià que no s’ha interromput des del segle XIII ençà (Martines, 2009).

L’influx de l’antiga llengua navarroaragonesa devia ser destacable al nou regne i també en la llengua que finalment s’establí com a pròpia de València, i en la qual s’integraren tots aquests no-catalanoparlants. I encara que els repobladors castellans foren més aviat ocasionals, l’aragonés, sobretot el meridional, estava força influït per aquesta llengua, de manera que, de retruc, el castellà també produí un cert impacte en els parlants cristians instal·lats a València.

Un exemple interessant d’aquest procés d’integració ens el dona la història de la preposició per a (Segura-Llopes, 2009). Aquesta preposició no és pròpia del català més antic. Els primers documents escrits en català fins a mitjan segle XIII no recullen cap ús de la preposició per a. Tot sembla indicar, doncs, que no hi existia fins a finals d’aquest segle. En canvi, ja des de bastants anys en arrere, la preposició por a o per a (després modificades en par a/para) eren ben comunes en gallegoportugués, en castellà i, un xic menys esteses, també en aragonés. El català en el seu lloc optava per fer-ne servir d’altres, sobretot la preposició a:¹

(1) Va gitar I pex qui pogués bastar a vianda de tot I dia a Honorat. (Diàlegs, 1250-1299 [1340]) ‘...que pogués bastar per a vianda de tot un dia.’

(2) E que oració sia necessària a resebre l’E. Sant és demostrat en lo Libre de Saviesa. (Vides de Sants R., finals del XIII) ‘I que l’oració siga necessària per a rebre l’Esperit Sant.’

Els primers documents en què apareix aquesta preposició composta se situen al Regne de València trenta o quaranta anys després de la primera repoblació cristiana. S’hi presenta de manera ocasional, en usos gens sistemàtics, amb una gramàtica vacil·lant i, sobretot, en boca de parlants relacionats amb Aragó. I és molt rellevant tenir en compte que en els textos coetanis d’altres zones del català, la preposició per a encara no hi existeix.

Per exemple, dos germans de l’horta de València, Joan i Ferrer de Calataiud, són acusats d’assassinat i jutjats l’any 1288. El Llibre de la Cort del Justícia de València n’arreplega el procediment judicial. L’escrivà anota les paraules textuals que féu servir un dels germans:

(3) Germà, fugam, que aquels hòmens venen per a nós, que·ns volen fer mal! ‘Venen cap a nosaltres’.

En cap text coetani català apareix aquesta construcció direccional amb la preposició per a. Fet i fet, al mateix assentament del judici dels germans Calataiud, però en estil indirecte i referit al mateix incident, l’escrivà s’estima més corregir les paraules del testimoni i fer servir la preposició vers ‘cap a’, la forma normal del català del moment:

(4) Qui venien ves él (Clams) ‘venien cap a ell.’

L’ús direccional de la preposició per a és inaudit en català. De fet, en l’actualitat només té vitalitat en una part del val. alac. i clarament es tracta d’un ús modern que no és de cap de les maneres hereu directe d’aquesta construcció medieval (vg. cap. 12, § 9.1).

Els dos germans, Joan i Ferrer, devien ser aragonesos o fills d’aragonesos atés el cognom indicador de la provinença familiar. Calataiud, a més a més, és una localitat situada molt a prop de Castella, de manera que és probable que s’hi parlara un aragonés bastant castellanitzat, on aquest ús direccional de la preposició per a era ja molt habitual, com ho era en castellà (i en gallegoportugués).

Aquest valor semàntic de la preposició per a forma part dels usos més primerencs que tenim testimoniats en el català del Regne de València. Un ús, però, que no tingué continuïtat en la varietat valenciana. La pressió de la llengua catalana majoritària, en què aquest valor era inexistent i les preposicions vers i a estaven fermament ancorades en les construccions direccionals, impedí l’èxit del préstec que encara se sentia en boca d’aragonesos o fills d’aragonesos assentats al Regne de Valencià a finals del XIII. Hi hagué, doncs, un anivellament a favor del català en aquest significat.

Però es constaten altres usos no direccionals de la preposició per a que el català de València sí que anà assimilant. En efecte, aquests altres usos, que apareixen també de manera tímida i poc homogènia ja en els primers textos valencians, estaven fonamentalment relacionats amb la destinació i la finalitat; eren coneguts també en castellà i aragonés però no en la resta del català, en què altres preposicions (especialment a i per) ocupaven aquest espai semàntic. Determinades raons de caràcter gramatical adobaren el terreny a l’adopció i l’eixamplament de la nova preposició per a en l’àmbit valencià. A poc a poc, aquesta preposició desplaça els usos anteriors i fins i tot comença a manifestar-se en textos d’escriptors no valencians.

L’esplendor de la literatura valenciana al segle XV mostra com l’àmbit de la destinació, pràcticament de manera completa ha estat ocupat per la nova preposició per a. Només s’hi resisteixen les construccions clarament finals, en què encara Joanot Martorell opta majoritàriament per la preposició per. Mirem aquests exemples del Tirant lo Blanc:

(1) Tenia la sua artelleria per a conrear l’ort.

(2) (Ells) feren venir [...] tot lo necessari per a curar-lo.

(3) Lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes.

(4) Anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura.

Més tard, el valencià col·loquial desallotja la preposió per dels contextos finals i destinatius, com fa el castellà peninsular i opta per usar de manera generalitzada per a.

La història de la preposició per a il·lustra de manera nítida quina és la història del català del nou Regne de València. És evident que els moments inicials oferien una nova institució jurídica en la qual els cristians que s’hi desplaçaren parlaven el seu romanç i amb el seu romanç es devien entendre amb bastant facilitat. Els primers anys de convivència ja havien de conduir la població a decantar-se per una de les llengües, la més habitual al seu context. Per això fou el català el que predominà i foren els aragonesos els que normalment l’aprengueren i l’adoptaren com a llengua de comunicació al nou territori, no sense deixar-hi petjades que, de vegades, foren efímeres i, altres vegades, hi anaren agafant carta de naturalesa fins a esdevenir un tret específic del nou català que estava en plena formació (i, fins i tot, estenent-se, parcialment això sí, a la resta del català).

També les relacions entre el català oriental i l’occidental generaren la mateixa dinàmica, però molt menys abrupta, atés que les diferències eren òbviament menors. S’hi afegiren petits influxos occitans o castellans que acabaren de donar-hi noves tonalitats lingüístiques. No cal dir que no tot el Regne de València tingué la mateixa proporció de repobladors d’origen divers. Tampoc no afectaren igualment tot el país les onades de repoblació que anaren afaiçonant el país i la personalitat del nou poble, sobretot després de l’expulsió dels moriscos a principis del XVII, o els influxos dels pobles veïns amb qui convivien i els relacionaven els valencians. Tot plegat conduí a conformar la diversitat dialectal que ara tenim en el territori.

No podem oblidar la situació que es produí a partir del segle XVI, en què cada territori de la Corona d’Aragó es girà d’esquena i generà dinàmiques i relacions no compartides que sovint abocaren a la gran diferenciació dialectal del català.

Malgrat totes aquestes avinenteses, el valencià és un parlar poc diferenciat de la resta del català. Més encara: no hi ha un canvi abrupte en la frontera amb el Principat. El territori tortosí fou repoblat clarament per catalans occidentals. Aquest predomini també tingué lloc a les comarques valencianes més septentrionals. Així doncs, el canvi entre els parlars de les valls més al nord de Lleida és gradual.

El valencià esdevingué, al cap i a la fi, un territori on el català adquirí una espècie de renovellament per barreja de trets, interns i externs. Una varietat que, fonèticament, s’adscriví des de bell principi a les varietats occidentals de la llengua però que incorporà trets, sobretot lèxics, també de l’oriental i de l’aragonés. Una espècie de síntesi dels parlars de la Corona d’Aragó, amb predominança del català.

Aquest estat formal de la llengua, vacil·lant i inestable, no anà acom-panyat inicialment d’una consciència identitària diferenciada. Va ser més tard, cap a mitjan segle XIV, quan la realitat institucional, jurídica i política començà a donar ales a un particularisme identitari valencià, nou i complementari, inclusiu, que no entrava en contradicció amb la identitat catalana i aragonesa que s’hi combinà (Baydal, 2016: 174). Aquesta nova identitat es va veure reforçada per uns trets lingüístics que no eren desconeguts als territoris d’origen, però que s’organitzaren al Regne de València en una combinació nova.

No es manifestaren gaire als documents literaris o informatius del Regne de València, això sí. Sobretot perquè aquesta documentació responia fidelment al model lingüístic proposat per la Cancelleria Reial (Ferrando, 1980: 97). Una llengua poc fragmentada dialectalment, un influx aragonés discret i una pressió important del model estàndard donaren lloc a una nova varietat del català també poc diferenciada, almenys en contextos formals.

La consciència que la llengua dels valencians és el resultat d’una fusió es manifesta clarament en les paraules d’Eiximenis: «aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn». Aquesta degué ser la percepció quan parlaven els valencians; no tant en llegir documents formals. Ací els trets específics són puntuals i només es manifesten de manera més evident en textos que reflecteixen l’oralitat, com en alguns fragments de processos judicials. És a partir de la segona meitat del XIV quan els textos formals valencians comencen a mostrar de manera més profusa trets específics. La presa de consciència dels valencians de la seua personalitat política i jurídica potser els empenyé a no defugir els girs lingüístics propis. Antoni Ferrando (1980: 100) afirma que «el criteri “normatiu” prevalgué sobre les tendències localistes en tota mena de documents literaris o informatius valencians fins al 1460 aproximadament».

És rellevant observar que tant en textos literaris com en textos científics i jurídics es mantenen les formes estàndard proposades per la Cancelleria. Açò, però, es trenca parcialment en els Sermons de sant Vicent Ferrer, perquè el to i el registre del text són més col·loquials i això justifica la presència més abundant de trets específics del valencià que s’hi reflecteix. Tot i això, són trets menors que només són detectats per ulls entesos.

En canvi, textos com ara el Tirant lo Blanc o l’Espill sí que presenten, segons Antoni Ferrando, per primera vegada un trencament conscient de la koiné cancelleresca amb una clara finalitat estètica. Hi afloren, doncs, trets propis del valencià que ja s’hi havien condicionat, ja siga procedents de variants consolidades i estabilitzades des dels inicis o bé d’altres que s’havien incorporat més recentment, sobretot a través de les noves onades de població. Malgrat tot, la necessitat de manifestar el particularisme dona com a resultat un català viu i amb trets diferents dels habituals en els textos més canònics, però que no trenca de cap manera la unitat geogràfica i històrica que el català havia presentat fins llavors.

2. CARACTERITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ ANTIC

Tots els estudis que han caracteritzat els textos valencians medievals indiquen poques diferències lingüístiques respecte d’altres documents escrits en català provinents de la resta de territoris. La dificultat de filiació dialectal dels textos anònims d’aquesta època –fins al segle XV–, n’és una prova definitiva. Certament, el particularisme onomàstic que Antoni Ferrando (1980) situa cap a finals del segle XIV i Vicent Baydal (2016: 132) avança a mitjan segle XIV no està fonamentat en les particularitats lingüístiques que segur que un observador no especialment avesat ja hi podia captar. La varietat dialectal sorgida, afirma Ferrando, després de successius anivellaments lingüístics simultanis en quasi tot el marc geogràfic del Regne de València, només contribuí, donats uns determinats condicionaments històrics, a reforçar el particularisme onomàstic.

Des del punt de vista fonètic, Ferrando destaca determinats trets que ja al segle XV es podien associar a la varietat valenciana:

a) Llançar, jaure, traure, nàixer, maravella, nadar. En català oriental encara oscil·len aquestes formes amb les que tenen la vocal e (llençar, jeure, etc.) i fins i tot hi ha algun cas amb e en valencià (treu en Ausiàs March, per exemple). En valencià actual estan esteses en general les formes amb a.

b) La palatalització de la [s] seguida de [k]: mereixca, naixca, ixca, sobretot en contextos verbals. Actualment té força extensió en valencià, tot i que no és general. En val. merid. se sent sovint: moixca, caixcar, etc. En català oriental i en nord-occidental, tot i que amb menys freqüència, també se’n fan trobadissos alguns exemples en els segles XIV: paexca, punexcan, puxca, restituexcau, etc.

c) El tancament de la e precedida de palatal: giner, lligir, ginoll, fenomen, però, que també afecta el català oriental (Girona, Perpinyà pels més antics Gerona, Perpenyà).

d) Obertures de la e pretònica: llauger, sancer, jagant, formes que, òbviament, també apareixen en textos orientals. Cal ser conscient que una part del valencià és més refractari a aquest canvi, com ara una part del val. alac.

e) Obertura de la e àtona provinent sobretot d’una e oberta: llançol, tarròs, Micalet, Viçantet, etc.

f) Nasalització de l’oclusiva dental en mots com ara rellonge o llonja, tot i que en els textos valencians dels segles XIV i XV es manté fermament la forma etimològica sense nasal.

g) Omissió de la l en el mot altre/s, nosaltres: atre, nosatres, fenomen no solament distintiu del valencià, atés que els texts antics mostren la reducció en totes les varietats del català.

h) El manteniment de la e etimològica en mots com ara fenoll, renyó, redó, genoll, que en català oriental s’assimilen en fonoll, ronyó, rodó, jonoll, tot i que els textos mostren una alternança entre la forma etimològica i l’assimilada.

Des del punt de vista morfosintàctic, Ferrando remarca diversos aspectes:

a) Predomini de les formes -ea en comptes de -esa de mots amb el sufix llatí -ITIA: pobrea, tristea, bellea.

b) Augment de la freqüència de l’ús dels demostratius no reforçats: est, esta, estos, estes.

c) Predilecció per la forma femenina no concordada dos (en comptes de dues).

d) Generalització de l’ús del morfema -e per a la primera persona del present d’indicatiu de tots els verbs de la primera conjugació (jo porte, jo done, jo espere, etc.).

e) Augment de freqüència de les formes incoatives en -isc-.

f) A finals del XV, apareixen els primers casos en què s’ha produït el salt del tipus cantara a la pròtasi de les condicionals i, doncs, als contextos propis de subjuntiu amb el valor general de plusquamperfet de subjuntiu (= ‘hagués cantat’). Sembla que, en la varietat oriental del català, el tipus cantara havia arribat més prompte al valor ‘cantaria’ que en la varietat valenciana, on el valor ‘hauria cantat’ es manté més ferm. Aquest fet és crucial per a explicar la desaparició d’aquesta forma fora del valencià (Segura-Llopes, 2015).

g) El canvi de la preposició ab, que esdevé en.

h) Casos esporàdics de complement directe personal amb la preposició a.

Finalment, quant al lèxic, creiem que Antoni Ferrando l’encerta quan considera que l’aflorament de lèxic específic als textos valencians del XV no és ben bé un fenomen sobtat del procés d’hispanització lèxica explicat per Colón (1978) sinó, més aïna, una «incorporació substancial a la llengua literària de lexemes històricament predominants en el dialecte catalanooccidental o, més concretament, en el valencià, en detriment dels seus equivalents més habituals en la regió de Barcelona-Girona». A més a més, continua, aquesta tendència es reforça amb «la incorporació d’un relatiu nombre de castellanismes o aragonesismes, considerats com modernismes de la llengua», juntament amb nous arabismes.

Entre els elements lèxics que han romàs com a propis d’una part o de tota la varietat valenciana, destaquem: cego, robo, tento, coixo, bonico, boda, despedir, bando, baldraga, colmena, alforrar, xara, caduf, dula, xop; es relacionen amb el català occidental: tos, novençà, entropessar, xic, plegar, torcar, coceguelles, bellota, llegó, tramús, gronsar. Al Llibre de Cort i Justícia de Cocentaina, del segle XIII, trobem ítems lèxics propis del valencià actual com ara: acaçar, algeps, marjal, carrasca, tella, corder, furt, almàssera, frontera ‘de la casa’, barandat, blavura, entre altres.

En conclusió, els esdeveniments històrics expliquen clarament l’origen de la varietat valenciana del català i justifiquen gran part de les formes lingüístiques que encara ara la caracteritzen. Tot plegat conduí a una diferenciació molt poc rellevant entre els diferents territoris que parlaven català fins al segle XV. Aquesta diferenciació subtil i gradual, malgrat les condicions sociopolítiques hostils que s’imposaren a partir del segle XVI, ha arribat fins a l’actualitat. La descripció lingüística que fem en aquest llibre de la varietat valenciana és obstinadament clara en aquest sentit.

Per altra banda, el particularisme valencià, sociològic i també onomàstic, ha estat alimentat al llarg de l’edat contemporània per poders que, sovint, només tenen la intenció oculta de fer-lo desaparéixer. Aquesta estratègia ha anat acompanyada d’una tàctica específica molt destructiva: focalitzar tendenciosament sobre les diferències (per altra banda i com és lògic, no sempre fàcils de delimitar). Tot plegat ha conduït la població valenciana a presentar tot un ventall gradual de posicionaments respecte de la seua pròpia identitat: des de la negació de la valencianitat, passant pel secessionisme, el regionalisme i el nacionalisme més o menys catalanista o catalanòfil.

Com apuntàvem en els apartats anteriors d’aquest llibre, les dades que ací aportem revelen que, a pesar de tot, la divisió dialectal no ha atés del tot les vicissituds sociopolítiques i històriques que acabem de descriure i, doncs, no estableix fronteres definides amb la resta de territoris on es parla català.

1. Aquests exemples són extrets del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) i del Corpus Informatitzat per a la Gramàtica del Català Antic (CIGCA).