Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) - Carles Segura-Llopes - Страница 8

1

ELS PARLARS VALENCIANS A VISTA D’OCELL

Hi ha una pregunta que òbviament hauríem de saber respondre abans de descriure els parlars valencians: què és el valencià?

La dialectologia catalana, que és la disciplina científica que s’encarrega de caracteritzar els parlars (vg., per exemple, Veny i Massanell, 2015),¹ no defineix el valencià com la varietat del català que es parla exactament dins de les fronteres polítiques de l’actual País Valencià (o «Comunitat Valenciana»). Nosaltres, juntament amb altres dialectòlegs com ara Jordi Colomina, considerem que el català occidental es pot dividir en tres grans varietats que, com totes, presenten parlars de transició i particularitats diverses. El nom d’aquestes varietats no és estable ni completament acceptat. Proposem: a) el català nord-occidental (també se’n diu lleidatà, on s’inclouen els parlars pallaresos i ribagorçans); b) el tortosí; i c) el valencià. Aquestes tres varietats no coincideixen amb cap frontera provincial o autonòmica. Els noms són descriptius, bé de la situació geogràfica (en el cas del nord-occidental), o bé del centre econòmic, cultural i històric al voltant del qual ha pogut bascular la conformació de cada varietat (València, Tortosa o Lleida). Des de la perspectiva objectiva que ofereix la dialectologia, el valencià abraça tres quartes parts de l’extensió que ocupa la llengua catalana al País Valencià. L’altre quart correspon al tortosí. Per consegüent, l’ús que fem del terme valencià en aquest llibre no és dialectològic perquè ens hem proposat de descriure el català parlat en allò que, administrativament, s’anomena «Comunitat Valenciana».

Així doncs, el concepte de valencià que en general fem servir ací és de caràcter polític. En efecte, valencià, a banda de ser una varietat del català parlada en tres quartes parts del País Valencià, també és la denominació actual de la llengua catalana en tot aquest territori. Estrafent les paraules del mestre Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), afirmem que dir que parlem valencià, en definitiva, és la nostra manera de dir que parlem català. Valencià és el nom amb què en l’actualitat tots els valencians ens referim al català que parlem, independentment de la filiació dialectal i de la preferència acadèmica de referir-s’hi amb el terme català. El concepte de llengua valenciana sorgeix per primera vegada en la segona meitat del segle XIV i va consolidant-se progressivament i també redefinint-se, empés per esdeveniments polítics, econòmics, socials i culturals que ens han afectat fins l’actualitat (vg. més avant, capítol 2). Ens agrada aquest nom i no volem renunciar-hi.

Tot i això, alternem aquesta denominació amb una altra, més neutra i menys compromesa perquè és més ambigua: els parlars valencians. Un parlar és una modalitat que pren una determinada varietat lingüística en un punt o diversos punts de la seua àrea (DNV, s. v. parlar). Un punt pot ser una família, un carrer, un barri, un poble, una comarca, etc., sense limitacions específiques. Si hi afegim l’adjectiu valencians, podem circumscriure tot plegat als parlars –s’entén que catalans– que es despleguen al territori valencià. Amb aquesta denominació també homenatgem el professor Joan Veny que ens oferí en Els parlars catalans (1978) la descripció més exhaustiva de la llengua catalana feta fins aleshores.

La llengua catalana és la pròpia de la major part del territori del País Valencià: abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports –sense Olocau del Rei–, l’Alcalatén, la Plana Alta, la Plana Baixa –sense l’Alcúdia de Veo (Veo i Benitandús, dins del mateix terme, són nuclis valencianoparlants)–, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria –llevat de Gàtova, Pedralba, Marines i Sant Antoni de Benaixeve–, l’Horta (Nord i Sud, amb la ciutat de València), la Ribera Alta –excepte Tous–, la Ribera Baixa, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina Alta, la Marina Baixa, el Comtat, l’Alcoià –amb la subcomarca de Biar i l’aldea de la Safra, terme de Villena–, l’Alacantí, les Valls del Vinalopó –on s’inclouria geogràficament i lingüísticament el llogaret oriolà de Barba-roja i la regió contigua del Carxe, dins del territori administrativament murcià; queden a la zona castellanoparlant Asp, Montfort,² Elda i a les hores d’ara pràcticament també la totalitat dels habitants de la Canalosa i del Fondó de les Basses (oficialment el Rebalso), dins del terme del Fondó de les Neus–; el Baix Vinalopó s’inclou a la banda valencianoparlant –sense Sant Felip Neri, terme de Crevillent– i, al Baix Segura, només el nucli urbà del poble de Guardamar, sobretot la banda marinera, en contraposició al camp, que és castellanoparlant.

Des del punt de vista dialectal no hi ha cap tret que opose amb precisió el parlar de la primera comarca administrativament catalana, el Mont sià, amb el del Baix Maestrat, la primera administrativament valenciana. Així doncs, en travessar el riu Sénia de nord a sud, prenent com a referència el camí que feren fa huit-cents anys els fundadors del Regne de València, no observem cap diferència lingüística destacable.

Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a l’interior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica s’associa indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva d’aquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de l’anomenada Franja de Ponent, a l’Aragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor, foraet o abaejo. I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. L’extrem sud –Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar– pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal, neboa, pastre, saluar, via per Nadal, neboda, padastre, saludar, vida.

A la conca interior del riu Millars és on hi ha les localitats en què comença a sonar la r a final de síl·laba (ferrer, cantar, partir). Per la costa, però, una llenca de terra on es pronuncia aquesta consonant final s’allarga des de Castelló de la Plana fins a Alcalà de Xivert. D’aquesta frontera cap al nord, la bategant final és muda, com a la resta de parlars catalans. Serà novament a l’extrem sud, sobretot en les valls interiors del riu Vinalopó i Crevillent, on torna a desaparéixer fermament; de manera aïllada es perd també en diverses localitats del massís muntanyenc del sud valencià, sovint en procés de reintroducció.

La pèrdua de l’oclusiva final en pont i molt arriba a Artana, la Vilavella i Nules, novament més al sud del riu Millars i de Castelló: pon i mol. I casualment, aquesta elisió és pròpia de nou dels pobles de la conca mitjana i alta del Vinalopó. En aquest cas, s’estén més enllà, fins a Ontinyent, Cocentaina i Alcoi, a les muntanyes del sud. I novament a mode d’illot, tampoc no articulen aquest so final de manera més esparsa en alguna de les valls pròximes al cap de la Nau. La resta del valencià conserva la pronúncia més antiga (com el mallorquí), amb aquesta consonant final perceptible.

Un fenomen estrictament vigent a les comarques més septentrionals (des de la Plana Baixa fins als Ports, amb poques excepcions) és la despalatalització del fonema que apareix en mots com ara peix o baixa: pei[s] i bai[s]a. A la resta del valencià es manté, en general, la pronúncia general palatal. Tot i això, a les comarques on l’element mallorquí sobrevingut és important (la Marina Alta i la Safor) juntament amb tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot (i algun del nord com ara els de la Foia de Castalla i la Vall de Biar i, excepcionalment, a la Ribera Alta), aquesta consonant palatal no va precedida de la semivocal: pe[∫], ba[∫]a. Aquesta dualitat de pronúncia (amb semivocal o sense) en termes generals coincideix amb els parlars occidentals i els parlars orientals respectivament (amb algunes excepcions). El valencià, com veiem, adopta totes dues articulacions i les distribueix al llarg de la seua geografia.

La pronunciació d’alguns diftongs marca fites que ajuden a definir les subvarietats del valencià. D’una banda, el diftong /ɔ/ experimenta el tancament de la vocal per assimilació cap a la [u], pl[o]u i dij[o]us. Aquesta realització arranca des d’una part dels Ports i s’estén al llarg d’una àrea ben àmplia que comprén, a més a més, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén i tota la Plana fins al Camp de Morvedre i l’interior del Camp de Túria. A pesar del que puga semblar, no es tracta de cap castellanisme, sinó d’una realització motivada per factors interns a la llengua (de fet, altres mots de la mateixa família sense el diftong tenen o oberta: pl[ɔ]ga, n[ɔ]va, etc.). A les zones de frontera, de nord a sud del país (especialment estés, al migjorn, a Guardamar i pels volts del riu Vinalopó), sentim la solució, ara dissimilada, pl[a]u i dij[a]us. En aquest cas, és probable que sí que s’explique, almenys indirectament, per la relació que aquests parlars tenen amb el castellà veí. Aquesta solució no és estranya a altres parlars nord-occidentals més amunt del riu Ebre. La pronúncia normal amb o oberta, pl[ɔ]u i dij[ɔ]us, que sentim al Baix Maestrat, reapareix a l’alçada del cap i casal i s’estén fins a Santa Pola.

Les dues realitzacions del diftong /u/ tenen una distribució geogràfica destacable en valencià. La més antiga i clàssica, general en gran part del català, és la pronúncia decreixent cuit, cuina: c[u]t, c[u]na. Però en valencià només és pròpia de la part més septentrional i, de manera esparsa i en recessió, també de les comarques meridionals. Una segona realització amb diftong creixent c[wi]t, c[wi]na, s’estén per la resta del valencià, en una àrea molt més extensa, especialment fixada en el valencià central, i coincidint amb l’alguerés. En canvi, cal tenir en compte que hi ha dos mots, (a)vui i vuit, que es realitzen quasi pertot amb diftong creixent potser des de fa segles: [ˈwi] i [ˈwit]; només l’extrem més septentrional ha mantingut el diftong originari v[u]t, av[u], com la resta del català.

Coincidint pràcticament amb l’àrea de distribució de l’assimilació en [o] del diftong /ɔ/, trobem les pronúncies clàssiques [e]scola i [e]ntendre, que, junt amb la majoria de les comarques de Castelló, també es reprenen a les terres regades pel Vinalopó i a les planes del Túria. Tot sembla indicar que aquesta pronúncia és una conservació de la realització més antiga del català occidental. Malgrat això, les àrees urbanes i la població no anciana, adopten progressivament aquest sistema, ara sí, per influx del castellà. La resta del valencià presenta la innovació general en català occidental: [a]scola i [a]ntendre, des del Camp d’Alacant fins a la Plana i el Baix Maestrat i d’ací devers al nord fins a Andorra.

El tret fonètic principal que caracteritza lingüísticament la faixa de terra que roda el golf de València, des de la Llosa i Almenara, a la Plana Baixa, fins al Xúquer aproximadament, amb tendència a estendre’s a les ciutats de Carcaixent, Xàtiva, Sueca i Gandia, en major o menor grau, és l’ensordiment de sibilants: me[]e, forma[]e, []ent, ca[s]a, mú[s]ica. El fenomen caracteritza fortament el valencià d’aquestes comarques, conegut inapropiadament amb el nom d’apitxat. A pesar que només abasta poc menys d’una cinquena part de l’extensió territorial catalanoparlant del País Valencià, acull la meitat de la població del país, inclosa la capital. Aquesta raó és clau per a entendre que aquest parlar és considerat, des de l’exterior, el prototípicament valencià. En diversos punts, tant de les comarques de més al nord, com de les del sud, especialment en àrees frontereres, s’arrepleguen alguns esguits d’aquestes articulacions fonètiques, normalment desplegats més modernament.

Destaquem, per acabar, tres darreres característiques fonètiques. Quant a les consonants geminades, el valencià general les ha simplificades o dissimilades a gairebé tot el territori, ja des de la ratlla del riu Sénia: amela/armela, velar, cona; o dissimilades: amelda/amerla, veldar/verlar, corna/colna, rogle. No obstant això, les comarques situades grosso modo al voltant del cap de la Nau conserven la pronúncia clàssica: (a)me[ll]a, ve[ll]ar, co[nn]a, etc. El betacisme és un altre fenomen en expansió: en l’actualitat només es manté el fonema labiodental de manera ferma aproximadament a la mateixa zona de manteniment de geminades, fins i tot entre els jóvens; a la resta de les comarques al sud del Xúquer fins a Guardamar, a l’entorn de Castelló de la Plana i, en forma d’illot, a la baronia de Llombai, està en franca regressió. Finalment, el ieisme s’escampa pertot arreu entre les generacions mitjanes i jóvens, amb alguna excepció puntual, la qual cosa augura un mal presagi per al fonema /ʎ/, que podem afirmar que té els dies comptats.

Tot seguit mostrem una gràfica il·lustrativa que reflecteix tot el que acabem d’exposar:³

En morfologia, a vista d’ocell, el paisatge valencià també deixa veu re diversos colors que delimiten subàrees dialectals. N’hem escollit un grapat de significatius. Destaquem d’entrada diversos morfemes verbals, alguns dels quals són ben notables pel seu índex de freqüència en el discurs. D’una banda, la primera persona del present d’indicatiu de la primera conjugació és, prototípicament i específicament en valencià, jo escolte, jo parle; però la solució general del Principat, jo escolto, jo parlo, s’endinsa ben al sud des del riu Sénia, tocant les comarques de la Plana Alta i l’Alcalatén. En canvi, la forma jo morgo només es diu a l’extrem més septentrional, més al nord de Morella; a la resta del país es reparteixen bàsicament les solucions jo muic i jo morc. També apareixen al racó de més al nord les formes clàssiques de subjuntiu parlàs o parlés, mentre que la resta del valencià adoptà, ja fa algun segle, la forma parlara. L’antíquíssima pronúncia ell parle, del present d’indicatiu, general en català nord-occidental, encara davalla més al sud, fins a Castelló i Onda.

La velarització verbal és un procés en extensió en valencià que abraça temps i persones que no han estat afectades en altres varietats del català. Per exemple, és quasi generalitzada la velarització dels verbs purs de la tercera conjugació: jo cullc, jo cusc (amb diverses variants). És tan intens aquest fenomen que ateny les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu en verbs de la segona conjugació: diguem, digueu (o digam). Aquesta velarització extrema s’estén pel centre del país i s’escampa envers el sud.

Una altra romanalla del català antic és la conservació de les desinències de quarta i cinquena persones del subjuntiu amb a: tingam, tingau. Aquest arcaisme també és propi de les comarques centrals però, en aquest cas, té tendència a mantenir-se cap al nord. També l’extrem sud conserva aquest vocalisme.

La morfologia pronominal té algun tret molt notable que cal ara ressaltar. Certs pronoms mantenen en general la forma plena, com era propi del català clàssic, en gran part del valencià, des del Sénia fins a prop del Xúquer i a les comarques frontereres de més al sud: me fa, te fa, se fa, ne fa. Només les valls i planes del massís muntanyenc del sud del país fins a la mar han adoptat el sistema reforçat: em, et (amb les variants es i el), es. És molt destacable aquest tret perquè allunya aquests parlars meridionals, fins a les portes d’Alacant, de les solucions occidentals.

El pronom nos només presenta una lleu variació formal que ja es fa trobadissa a la fita nord del país: es pronuncia mos, amb labialització de la nasal a tot el país. Però en contextos reflexius mo(s) n’anem, mos vestim esdevé se n’anem, se/es vestim en una part important de la geografia valenciana: els voltants de València, una part de la Plana Baixa i de l’Alcalatén, i una àrea relativament gran situada al voltant d’Alcoi, Cocentaina i Ontinyent.

Finalment, el díctic de primera persona ací és general i ben viu en tot el valencià. Però la innovació aquí ja es mostra en els extrems, d’Alacant cap al sud (amb alguna ocurrència més a la zona costanera de la Marina Alta) i en una estreta faixa al nord, al llarg del camí de Vinaròs cap a Morella. Justament en aquesta zona comença a ser habitual la reducció del sistema díctic a dos graus de locació: aquí i allí (i este i aquell). Tot plegat aproxima una part del valencià a les solucions d’altres parlars catalans.

Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta ‘poal’, llissar (esllissar, rellissar) ‘esvarar’, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa l’Ebre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos ‘Reis’, Saginero ‘Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures’, vedriola, xic, xiquet, etc.

Amb tot el que acabem d’exposar, es pot deduir que l’influx que ha exercit des de temps immemorials la ciutat de València escampant innovacions, té el seu límit septentrional més clar a la comarca de la Plana, i el seu límit meridional a la Marina i l’Alcoià. Malauradament, aquest poder ha quedat truncat atesa la situació sociolingüística actual del català al cap i casal. Per això, el valencià general o prototípic es considera que és el valencià central. Aquesta varietat amb la força social que ha dut darrere (no solament pel fet d’incloure la capital sinó també per altres factors com ara el pes demogràfic i econòmic), s’ha propagat, a mode d’ones concèntriques, cap al nord i cap al sud. Això justifica que ben sovint els extrems del país coincidisquen, perquè divergeixen del model central: en valencià alacantí i en valencia tortosí sentim parlâ, pon, màniga, ginoll, mo n’anem, coneixem, que vingueu, aquí, panís, mançana (maçana), etc., allà on en valencià central opta per parlar, pont, mànega, genoll, se n’anem, coneguem, que vingau, ací, dacsa, poma.

Tot plegat ens empeny a considerar cinc zones dialectals en el si dels parlars valencians (vg. mapa núm. 0):

a) El valencià tortosí té trets propis de la varietat tortosina del català. A grans trets abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports i les zones septentrionals de la Plana Alta i l’Alcalatén. Es pot considerar àrea marginal en el si dels parlars valencians.

b) El valencià septentrional té característiques que es desprenen de les varietats tortosines i d’altres que provenen de la influència històrica de València. La resta de la Plana Alta i l’Alcalatén i sobretot la Plana Baixa són les àrees que s’hi poden adscriure.

c) El valencià central correspon a la varietat que ensordeix les sibilants sonores i es troba clarament sota la influència del cap i casal. En concret, s’hi lliguen les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta, gran part de la Ribera Alta i una àrea de la Ribera Baixa.

d) El valencià meridional és la darrera zona al sud del país on arriba la influència de València amb claredat. S’hi mantenen trets especialment conservadors, sobretot de caràcter fonètic. La resta de la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, l’Alcoià, el Comtat, la Marina Baixa i part de l’Alacantí són les comarques que s’hi poden adscriure. S’hi inclou la varietat del valencià mallorquí, això és, un bon feix de trets de caràcter orien tal, superposats a aquesta varietat, que foren empeltats amb l’expulsió dels moriscos i la subsegüent repoblació mallorquina. Fonamentalment es concentren a la major part de la Marina Alta i part de la Marina Baixa i la Safor.

e) El valencià alacantí és l’àrea marginal meridional dels parlars valencians, on s’hi conserven trets que corresponen a l’antiga varietat perduda de l’oriolà. S’hi mantenen trets poc habituals en la resta del territori, especialment arcaismes, però també castellanismes i formes potser d’origen remotament catalanooriental.

A banda d’aquestes grans àrees o subvarietats dialectals, cal no oblidar els parlars fronterers, ben rics i variats pel fet de ser zona marginal exposada a les influències externes i alhora conservadora i refractària als canvis propagats des de les àrees difusores. S’encabeixen en aquesta categoria parlars com ara els de Vistabella, Suera, Tales, Torís, la Canyada, el Carxe, Crevillent o Guardamar. Tampoc no es poden menystenir un seguit de parlars peculiars, fruit de repoblacions posteriors diverses, com ara el de Tàrbena (i d’altres en menor mesura), repoblada per mallorquins al segle XVII o l’Illa Plana d’Alacant, els habitants de la qual són descendents de genovesos de finals del segle XVIII.

A més a més, la diversitat que ofereix una orografia variada (planes, valls abruptes, muntanya, costa) i els factors repoblacionals, que varien de poble en poble, acaben de perfilar els parlars valencians. Tot plegat justifica la riquesa i interés dels nostres parlars i ens permet observar que al Baix Vinalopó, per exemple, es mantenen mots com ara tempir i xollar, coincidents amb el gironí o amb altres parlars catalans molt allunyats geogràficament; que l’occitanisme orendella reaparega en valencià meridional; o que a l’Alcalatén es diga un nus coincidint amb la subcomarca de Biar.

Dissortadament, les tres grans ciutats valencianes –Alacant, València i Castelló de la Plana– han experimentat un procés de substitució lingüística trist i injust. Però el valencià ha estat i és encara la llengua pròpia de les tres ciutats. Han exercit com a centres aglutinadors de població nouvinguda, valenciana o no, i això ha colgat les peculiaritats del català que les ha caracteritzades. Creiem que es mereixen, a pesar de tot, que els dediquem un petit homenatge. La taula següent resumeix els trets més rellevants que caracteritzen el seu valencià:

Alacant	València	Castelló
[uz]ep	[us]ep	[uz]ep
màniga, ginoll	mànega, genoll	mànega, ginoll
ba[∫]a, pe[∫]	ba[∫]a, pe[∫]	ba[s]a, pe[s]
pon[t]/pon[s]	pon[t]/pon[s] - pon[]	pon/pons
darrere	raere	darrere (detràs)
astò, aquí	açò, ací	açò, ací
n’hi hai	n’hi ha	n’hi ha
ella parla, ell era	ella parla, ell era	ella parle, ell ere
quan vullgueu	quan vullgau	quan vullgueu
mo n’anem/vo n’aneu	se n’anem/se n’aneu	mo n’anem / vo n’aneu
no sé quino	no sé quin	no sé quin
cuscanelles	cosquerelles	sigolletes
oldre	aulorar	aulorar
porigós	poregós/poreguita	temoruc/poruc
pebrera	pimentó	pebrera
ditet (c[u]ent)	pebrera	coralet
fresol de la pelaïlla	garrofó	bajocó
tonya	pan quemao	beniteta
companatge	mescla	mescla
pa bla	pa moll	pa moll / pa blanet
desbravar-se	desventar-se	desbrafar-se
bacallar	abaejo	abaejo
cranc	carranc	cranc
garrofer	garrofera	garrofera
panís	dacsa	panís
sutja	sutja	estalzim
portal(et)	bancal(et)	brancal(et)
botijó	botija	canterella
carganera	cagarnera	cardanera
cavallet	parot(et)	pixaví
reixiu	rosà	auiatge/ai(g)uatge

1. En teniu una guia bibliogràfica exhaustiva en Colomina (1999).

2. Però són valencianoparlants les poblacions disperses montfortines de les Espilleres i el Poublanc.

3. A les taules següents, on s’il·lustren els exemples exposats, apareixen entre parèntesis i en cursiva les formes secundàries, les que tenen menys extensió dins de la varietat.