Читать книгу Els nois de la Nickel - Colson Whitehead - Страница 10

Dir adeu a la cuina significava dir adeu al seu joc personal, el que feia ell sol: sempre que s’obria la porta del menjador, apostava a veure si hi havia clients negres. Segons la sentència del cas Brown contra el Consell d’Educació, les escoles havien de dessegregar: només era qüestió de temps que caiguessin tots els murs invisibles. La nit que la ràdio va anunciar la decisió del Tribunal Suprem, l’àvia va xisclar com si li haguessin tirat sopa calenta a la falda. Després es va asserenar i es va allisar el vestit.

—Jim Crow¹ no s’esfumarà així com així —va dir—. El molt malparit.

L’endemà de la sentència va sortir el sol i tot estava com sempre. L’Elwood va preguntar a la seva àvia quan començarien a haver-n’hi, de clients negres al Richmond, i ella li va contestar que una cosa és dir a algú que faci el que toca fer i una altra de molt diferent que ho faci. Per demostrar-l’hi va enumerar alguns comportaments d’ell mateix i l’Elwood va assentir: potser sí. Tard o d’hora, però, la porta s’obriria i revelaria un rostre fosc —un refinat home de negocis que fos a Tallahassee per feina, o una senyora sofisticada que hagués vingut a fer turisme— gaudint dels olorosos plats que feien els cuiners. N’estava segur. Va començar el joc quan tenia nou anys, i tres anys després les úniques persones de color que veia al menjador portaven plats o begudes o una escombra. Només va deixar de jugar-hi quan les tardes al Richmond es van acabar. No va quedar mai clar si en aquell joc el seu oponent era la seva pròpia insensatesa o la tossuda constància del món.

El senyor Parker no era l’únic que veia que l’Elwood seria un bon empleat. Sempre hi havia homes blancs que li oferien feina, perquè reconeixien la seva naturalesa diligent i el seu caràcter estable, o si més no admetien que es comportava d’una manera diferent dels altres nois de color de la seva edat, i això ho consideraven diligència. El senyor Marconi, el propietari de la tabaqueria de Macomb Street, havia observat l’Elwood d’ençà que era un nadó i xisclava dins d’un cotxet sorollós mig rovellat. La mare de l’Elwood era una dona esvelta d’ulls foscos i cansats que no movia mai un dit per calmar la criatura. Comprava revistes de cinema a cabassos i desapareixia carrer enllà, amb el nen que no parava de cridar.

El senyor Marconi abandonava el seu lloc a la caixa tan poc com podia. Rabassut i suós, amb un tupè baix i un bigotet negre, al vespre ja anava inevitablement malgirbat. Només entrar a la botiga l’ambient es notava impregnat del tònic capil·lar que feia servir, que durant les tardes caloroses anava deixant un rastre aromàtic. Des de la seva cadira, el senyor Marconi contemplava com l’Elwood es feia gran, seguia el seu propi sol i s’allunyava dels nens del barri, que feien gresca i rebombori pels passadissos de la botiga i es ficaven caramels Red Hots dins del peto quan es pensaven que no mirava. Ell ho veia tot, no deia res.

L’Elwood pertanyia a la segona generació de clients seus de Frenchtown. El senyor Marconi havia obert el negoci mesos després que s’hi establís la base militar el 1942. Els soldats negres agafaven l’autobús al campament Gordon Johnston o a l’aeroport militar de Dale Mabry, armaven un merder de cal déu a Frenchtown tot el cap de setmana i després se’n tornaven a entrenar-se per a la guerra. Tenia parents que havien obert negocis al centre que rutllaven, però un blanc que hi entengués, en l’economia de la segregació, podia fer-hi molts calés. La botiga d’en Marconi era a unes quantes portes de l’Hotel Bluebell. El Tip Top Bar i la sala de billar Marybelle eren a la cantonada. Feia bon negoci amb diversos tipus de tabac i llaunes de profilàctics Romeos.

Acabada la guerra, va desplaçar els cigars al fons de la botiga, va pintar les parets de blanc i hi va afegir prestatges per a revistes, llaminadures i una nevera de refrescos; tot plegat va millorar molt la reputació de l’establiment. I va contractar algú que l’ajudés. No n’hi calia cap, d’empleat, però a la seva dona li agradava explicar que en tenia, i ell va pensar que això faria la botiga més accessible a un segment més refinat del Frenchtown negre.

L’Elwood tenia tretze anys quan en Vincent, el mosso de la botiga des de feia temps, es va allistar a l’exèrcit. No és que hagués estat l’empleat més atent, però sí que era puntual i anava arreglat, dues qualitats que el senyor Marconi valorava més en els altres que en ell mateix. L’últim dia d’en Vincent, l’Elwood rondava pel prestatge de còmics, com gairebé cada tarda. Tenia el curiós costum de llegir-se el còmic de dalt a baix abans de comprar-lo, i comprava tots els que tocava. El senyor Marconi li va preguntar per què ho feia si els pensava comprar tant si eren bons com si no, i l’Elwood va dir:

—Per assegurar-me’n.

El botiguer li va preguntar si buscava feina. L’Elwood va tancar el número de Journey into Mistery i va dir que l’hi havia de preguntar a la seva àvia.

La Harriet tenia una llarga llista de normes sobre què era acceptable i què no, i de vegades l’única manera que tenia l’Elwood de saber com anava tot plegat era equivocant-se. Va esperar fins havent sopat, quan es van haver acabat el peix arrebossat i les agrelles i l’àvia es va aixecar per desparar taula. En aquest cas, la dona no hi tenia reserves ocultes, malgrat que el seu oncle Abe fumava cigars i goita com va acabar, malgrat l’historial de Macomb Street com a laboratori del vici i malgrat el ressentiment que guardava pels maltractaments que havia rebut d’un dependent italià, dècades enrere.

—No crec que siguin parents —va dir mentre s’eixugava les mans—. O en tot cas, cosins llunyans.

Va permetre que l’Elwood anés a treballar a la botiga en plegar d’escola i els caps de setmana; donava a casa la meitat de la paga setmanal i l’altra meitat l’estalviava per als estudis. L’estiu anterior l’Elwood havia comentat d’anar a la universitat, com qui no vol la cosa, sense adonar-se de la transcendència d’aquelles paraules. El cas Brown contra el Consell d’Educació havia capgirat el panorama d’una manera increïble, però que algú de la família de la Harriet aspirés a fer estudis superiors era un autèntic miracle. Tots els recels que pogués tenir respecte a la tabaqueria es van esfondrar davant d’aquella idea.

L’Elwood endreçava els diaris i els còmics als prestatges de reixeta, treia la pols als caramels amb menys sortida i procurava que les capses de cigars estiguessin ordenades segons les teories d’en Marconi sobre la manera com els embalatges estimulaven «la part feliç del cervell humà». Encara s’entretenia amb els còmics, els llegia amb compte, com si manipulés dinamita, però el que ara exercia més força d’atracció eren les revistes d’actualitat. Va caure sota l’influx voluptuós de la revista Life. Un gran camió blanc en deixava una pila cada dijous; l’Elwood va acabar coneixent-ne el soroll de frens. Després d’haver ordenat les devolucions i col·locat les novetats, s’arraulia a l’escala de mà per seguir les darreres excursions de la revista als racons més desconeguts d’Amèrica.

Coneixia la lluita dels negres que es produïa a Frenchtown, on acabava el seu barri i començava la llei blanca. Els reportatges fotogràfics de Life el transportaven a les primeres línies, als boicots d’autobús de Baton Rouge, a les segudes de les cafeteries de Greensboro, on joves no gaire més grans que ell s’apuntaven al moviment. Els pegaven amb barrots de ferro, els ruixaven amb mànegues, mestresses de casa blanques molt enfadades els escopien i la càmera els congelava en escenes de noble resistència. Els petits detalls eren una meravella: les corbates dels joves que es mantenien ben rectes, com fletxes negres enmig de l’espiral de violència, les corbes dels pentinats perfectes de les noies, que contrastaven amb els quadrats de les pancartes. Glamurós, segons com, fins i tot quan els regalimava sang per la cara. Joves cavallers que lluitaven contra dracs. L’Elwood era estret d’espatlles, prim com un colom i patia per les ulleres, que eren cares, somiava que les hi partien amb porres, palanques o bats de beisbol, però igualment ell s’hi volia afegir. No tenia altra opció.

Durant les estones de calma fullejava revistes. Els torns que feia a can Marconi li proporcionaven models de l’home que volia ser i l’allunyaven del tipus de noi de Frenchtown que no era. L’àvia feia temps que li havia prohibit voltar amb els nois del barri, a qui considerava uns ganduls amb ganes de brega. La tabaqueria, com la cuina de l’hotel, era terreny segur. La Harriet l’educava amb severitat, tothom ho sabia, i els altres pares del seu tram de Brevard Street contribuïen a aïllar-lo posant-lo d’exemple. Quan els nens amb qui jugava a indis i cowboys de tant en tant l’empaitaven pel carrer o li llançaven pedres, no ho feien tant per malícia com per ressentiment.

Els veïns del seu edifici sempre passaven per can Marconi, i els dos mons se solapaven. Una tarda va dringar la campaneta de sobre la porta i va entrar la senyora Thomas.

—Hola, senyora Thomas —la va saludar l’Elwood—. Tenim taronjada fresca.

—Doncs potser sí que n’agafaré, El —va contestar ella. Coneixedora de l’última moda, aquella tarda la senyora Thomas duia un vestit groc de pics que s’havia fet ella mateixa copiant-lo d’un reportatge sobre l’Audrey Hepburn. Era molt conscient que poques dones del barri el podien portar amb tanta seguretat, i quan es quedava quieta costava no sospitar que posava, tot esperant que es disparessin els flaixos.

La senyora Thomas havia estat la millor amiga de l’Evelyn Curtis quan eren jovenetes. Un dels primers records de l’Elwood era estar assegut a la falda de la seva mare un dia calorós mentre elles jugaven al gin rummy. Ell es regirava per veure les cartes de la mare, que li deia que s’estigués quiet, que feia massa calor. Quan ella es va aixecar per anar al vàter de fora, la senyora Thomas li va deixar fer uns glopets de taronjada d’amagat. La llengua carabassa els va delatar i l’Evelyn, desmenjada, els va renyar mentre reien. L’Elwood recordava aquell dia amb afecte.

La senyora Thomas va obrir el moneder per pagar els dos refrescos i la Jet d’aquella setmana.

—Ja tens temps de fer els deures?

—Sí, senyora.

—No el faig treballar gaire —va dir el senyor Marconi.

—Hmm —va fer la senyora Thomas. El to era suspicaç. Les dones de Frenchtown recordaven la tabaqueria de quan tenia mala fama i consideraven l’italià còmplice de molta misèria domèstica—. Tu continua fent el que et toca fer, El.

Va agafar el canvi i l’Elwood la va observar mentre sortia. La seva mare els havia abandonat a tots dos; potser enviava postals a la seva amiga des d’un lloc o altre, encara que a ell es descuidés d’escriure-li. Potser un dia la senyora Thomas n’hi donaria notícies.

El senyor Marconi venia la Jet, és clar, i l’Ebony. L’Elwood el va convèncer perquè tingués el Crisis i el Chicago Defender i altres diaris per a negres. L’àvia i les seves amigues hi estaven subscrites i ell trobava estrany que a la botiga no en venguessin.

—Tens raó —va dir el senyor Marconi. Es va pessigar el llavi—. Diria que abans els teníem. No sé pas què va passar.

—Molt bé —va contestar l’Elwood.

Si bé feia temps que el senyor Marconi havia deixat d’interessar-se pels costums dels clients habituals, l’Elwood recordava què feia entrar cadascú a la botiga. El seu predecessor, en Vincent, de tant en tant animava la cosa amb algun acudit verd, però no es podia dir que tingués iniciativa. L’Elwood en tenia a manta i feia memòria al senyor Marconi de quin proveïdor de tabac els havia portat de menys en l’últim lliurament, i quins caramels calia deixar de demanar. A l’amo li costava diferenciar les senyores de color de Frenchtown —totes li feien mala cara— i l’Elwood era un bon ambaixador. Se’l mirava quan es perdia en les seves revistes i intentava entendre què feia que es comportés d’aquella manera. La seva àvia era una dona ferma, això era evident. El noi era intel·ligent i pencaire, i un motiu d’orgull per a la seva raça. Però en les coses més simples podia ser força obtús. No sabia quan deixar-ho estar i retirar-se. Com amb allò de l’ull de vellut.

Els nanos pispaven caramels, tant era de quin color tenien la pell. El senyor Marconi mateix, de jovenet esbojarrat, havia fet les mil i una. Perds petits percentatges aquí i allà, però això ja entra en els costos generals; avui els nens roben una xocolatina, però tant ells com els amics es gasten els diners a la botiga durant anys. Ells i els seus pares. Si els fas fora per una minúcia s’acaba sabent, sobretot en un barri com aquell, en què tothom ficava el nas en les coses dels altres, i llavors els pares deixen de venir per vergonya. Permetre que les criatures robessin era quasi una inversió, tal com ell ho veia.

El temps que va passar a la tabaqueria va fer que l’Elwood canviés la manera de veure-ho. Abans d’entrar a treballar a can Marconi, els seus amics presumien dels botins de caramels, es petaven de riure i feien unes insolents bombolles roses de Bazooka quan ja eren a prou distància de la botiga. L’Elwood no ho feia, allò, però no l’havia molestat mai. Quan el senyor Marconi el va contractar, li va explicar l’actitud que adoptava davant dels llargs de dits, així com on era l’escombra i quins dies arribaven els lliuraments grans. Amb els mesos, l’Elwood va veure desaparèixer molts caramels a les butxaques dels nois. Nois que coneixia. Que potser li picaven l’ullet si veien que se n’adonava. Durant un any no va dir res. Però el dia que en Larry i en Willie van arreplegar tot de caramels de llimona quan el senyor Marconi es va ajupir darrere el taulell, no ho va poder evitar.

—Torneu-ho.

Els nois es van quedar parats. En Larry i en Willie coneixien l’Elwood de tota la vida. De petits havien jugat a bales i a tocar i parar, però allò es va acabar quan en Larry va calar foc al descampat de Dade Street i en Willie va repetir curs dos cops. La Harriet els va esborrar de la llista d’amics permesos. Feia generacions que les tres famílies vivien a Frenchtown. L’àvia d’en Larry estava en un grup de l’església amb la Harriet, i el pare d’en Willie havia estat amic d’infantesa del pare de l’Elwood, en Percy. Havien anat junts a l’exèrcit. El pare d’en Willie es passava els dies al porxo a la cadira de rodes, fumant en pipa, i sempre saludava l’Elwood quan passava.

—Torneu-ho —va repetir.

El senyor Marconi va torçar el cap: ja n’hi ha prou. Els nois van tornar els caramels i van marxar, empipats.

Sabien el camí que feia l’Elwood. De vegades, quan tornant cap a casa amb bici passava per davant de la finestra d’en Larry, se’n mofaven per santet. Aquell vespre el van assaltar. Ja fosquejava i la fragància de les magnòlies es barrejava amb l’olor de porc fregit. El van fer caure, a ell i la bicicleta, a l’asfalt nou que el comtat havia posat aquell hivern. Li van esquinçar el jersei, li van fer caure les ulleres a terra. Mentre li pegaven, en Larry li preguntava si és que no havia entès res de res, carai; en Willie va afirmar que algú li havia de donar una lliçó, i de seguida s’hi va posar. L’Elwood va rebre uns quants cops aquí i allà, res greu. No va plorar. Quan al seu bloc es trobava dos nens petits que es barallaven, ell era dels que hi intervenien i posava pau. Ara algú ho va fer per ell. Un senyor de l’altra vorera ho va aturar i li va preguntar si volia rentar-se o beure un got d’aigua. Va dir que no.

La cadena de la bicicleta havia saltat i va tornar a casa caminant. La Harriet no va insistir quan li va preguntar què li havia passat a l’ull. Ell va negar amb el cap. Al matí el bony morat de sota l’ull era una butllofa de sang.

En Larry tenia raó, l’Elwood ho havia de reconèixer: de tant en tant semblava que no entengués res de res, hosti. No s’ho podia explicar, tampoc a ell mateix, fins que At Zion Hill li va donar el llenguatge que necessitava. «Hem de creure dins l’ànima que som algú, que som importants, que mereixem respecte, i hem de caminar cada dia pels carrers de la vida amb aquest sentit de la dignitat i aquest sentit de ser algú.» El disc girava i girava, com un raonament que sempre tornava a la premissa irrefutable, i les paraules del doctor King omplien la sala de la casa. L’Elwood se cenyia a un codi, i el doctor King donava forma, expressió i significat a aquell codi. Hi ha grans forces, com ara Jim Crow, que volen oprimir els negres, i hi ha petites forces, com per exemple les altres persones, que et volen oprimir a tu, i davant de totes aquelles coses, les grans i les petites, cal que t’alcis ben dret i siguis conscient de qui ets. L’enciclopèdia és buida. Hi ha gent que t’enganya i que reparteix buidor amb un somriure, mentre que d’altres et roben el respecte per tu mateix. Has de recordar qui ets.

«Aquest sentit de la dignitat.» La manera com ho deia, amb els cruixits i tot: una força inalienable. Fins i tot quan les conseqüències t’aguaitaven en una cantonada fosca mentre tornaves a casa. Li van pegar i li van esquinçar la roba, no entenien per què volia protegir un blanc. Com els podia explicar que les seves bretolades contra el senyor Marconi eren insults contra ell mateix, tant si era una piruleta com un còmic? No perquè un atac a un germà fos un atac a un mateix, tal com deien a l’església, sinó perquè per a ell quedar-se de braços plegats era minar la seva pròpia dignitat. Tant era que el senyor Marconi li hagués dit que a ell no li feia res, tant era que l’Elwood no hagués dit mai res als seus amics quan robaven en presència seva. Actuar no tenia sentit fins que va tenir l’únic sentit possible.

Ell era així: valia tant com els altres. El dia que el van detenir, just abans que aparegués l’agent de policia, sonava un anunci de Fun Town a la ràdio. Ell s’havia posat a taral·lejar-lo. Va recordar que la Yolanda King tenia sis anys quan el seu pare li va explicar la veritat sobre el parc d’atraccions i sobre l’ordre blanca que la retenia a l’altre costat de la tanca, mirant-s’ho. Sempre mirant-se aquell altre món des de fora. L’Elwood tenia sis anys quan els seus pares se’n van anar, i va pensar que això era una altra cosa que el lligava a ella, perquè va ser quan va obrir els ulls al món.

1 Personatge teatral i estereotip ètnic que va donar nom al sistema de discriminació racista que es va estendre als Estats Units arran de les lleis de segregació racial. (N. de la t.)