Читать книгу Els nois de la Nickel - Colson Whitehead - Страница 9

L’Elwood va rebre el millor regal de la seva vida el dia de Nadal del 1962, encara que les idees que li va ficar al cap acabessin sent la seva perdició. Martin Luther King at Zion Hill era l’únic disc que tenia, i no sortia mai del tocadiscos. La seva àvia Harriet tenia uns quants àlbums de gòspel que només posava quan el món descobria una nova maldat a què sotmetre-la, i l’Elwood no tenia permís per escoltar els grups de la Motown o altres cançons de moda perquè eren massa llicenciosos. La resta dels regals d’aquell any van ser roba —un jersei vermell i mitjons— que va desgastar prou, però res no va suportar un ús tan constant com el disc. Cada ratllada i cruixit que va anar acumulant al llarg dels mesos era un senyal del seu aprenentatge i marcava les vegades que aprofundia en la comprensió de les paraules del reverend. La crepitació de la veritat.

No tenien televisor, però els discursos del doctor King eren una crònica tan vívida —contenien tot el que els negres havien estat i tot el que serien— que el disc era quasi tan útil com la televisió. Potser fins i tot més, i més majestuós, com la imponent pantalla del Davis Drive-In, on havia anat dos cops. L’Elwood ho veia tot: africans perseguits pel pecat blanc de l’esclavitud, negres humiliats i sotmesos per la segregació, i aquella imatge lluminosa del que vindria, quan tots aquells llocs tancats a la seva raça s’obririen.

Els discursos s’havien enregistrat a tot arreu, a Detroit i a Charlotte i a Montgomery, i connectaven l’Elwood amb la lluita pels drets arreu del país. N’hi havia un, de discurs, que fins i tot feia que se sentís membre de la família King. Tots els nens havien sentit a parlar de Fun Town, hi havien anat o envejaven algú que hi havia estat. A la tercera pista de la cara A, el doctor King explicava que la seva filla tenia moltes ganes de visitar el parc d’atraccions de Stewart Avenue a Atlanta. La Yolanda ho suplicava als pares cada vegada que en veia el gran rètol des de l’autopista o l’anunciaven a la tele. El doctor King li va haver de parlar, amb aquella veu greu i trista, del sistema de segregació que deixava els nens i nenes de color a l’altre costat de la tanca. Li va explicar l’opinió errònia d’alguns blancs —no tots, però suficients— que hi donava força i significat. Aconsellava a la seva filla que resistís a la temptació de l’odi i l’amargor i li assegurava: «Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar».

I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres. A tres-cents setanta quilòmetres al sud d’Atlanta, a Tallahassee. De vegades veia anuncis de Fun Town quan anava a veure els seus cosins a Geòrgia. Atraccions que et sotraguejaven i música alegre, nens blancs contents que feien cua per pujar a la muntanya russa Wild Mouse, per jugar al minigolf. Lligats al Coet Atòmic per viatjar a la lluna. Si treies molt bones notes hi tenies l’entrada gratuïta, deien els anuncis, si el mestre hi estampava un segell vermell. L’Elwood treia tot excel·lents, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.

—Hi entraré de franc cada dia durant un mes, ja ho veuràs —va dir a la seva àvia mentre, estirat al terra de la sala, resseguia amb el polze un tros desgastat de la catifa.

L’àvia Harriet havia rescatat aquella catifa del carreró de darrere l’Hotel Richmond després de l’última reforma. L’escriptori de la seva habitació, la tauleta de nit de l’Elwood i tres llums també eren rebutjalls del Richmond. La Harriet treballava a l’hotel des dels catorze anys, quan es va afegir a la seva mare a l’equip de neteja. Així que l’Elwood va començar a anar a l’institut, el director de l’hotel, el senyor Parker, va deixar clar que el contractaria de grum quan volgués, un nano espavilat com ell, però el blanc va quedar decebut quan el noi va començar a treballar a la tabaqueria Marconi. El senyor Parker sempre havia estat amable amb la família, fins i tot després d’haver de fer fora la mare de l’Elwood per haver robat.

A l’Elwood li agradava el Richmond, i el senyor Parker li queia bé, però afegir una quarta generació a la comptabilitat de l’hotel l’incomodava d’una manera que li costava d’explicar. Fins i tot abans de l’enciclopèdia. Quan era més petit, havent plegat d’escola, s’asseia damunt una caixa a la cuina de l’hotel i llegia còmics i llibres dels Hardy Boys mentre l’àvia feia les habitacions i escombrava el pis de dalt. Sense els pares, ella s’estimava més tenir el net de nou anys a la vora que no que s’estigués sol a casa. Veient-lo amb els homes de la cuina, pensava que aquelles tardes eren una mena d’escola en si mateixes i que a ell li feia bé estar amb homes. Els cuiners i els cambrers el van prendre per mascota, jugaven amb ell a fet i amagar i repartien dubtosos consells sobre temes diversos: els hàbits dels blancs, com tractar una mossa de vida alegre, estratègies per amagar diners a casa. L’Elwood gairebé mai no entenia de què parlaven, però feia que sí amb ganes i llavors tornava a les històries d’aventures.

Passades les estones de més feina, de vegades l’Elwood desafiava els rentaplats a fer una cursa d’eixugar plats, i ells feien el numeret bonhomiós de quedar ben decebuts davant la seva superioritat. Els agradava veure el seu somriure, la seva singular alegria cada cop que guanyava. Després el personal va canviar. Els hotels nous del centre es van endur treballadors, els cuiners anaven i venien, uns quants cambrers no van tornar quan la cuina va reobrir després de recuperar-se d’una inundació. Amb el canvi de personal, les curses de l’Elwood van passar de ser una novetat simpàtica a una entabanada maliciosa: els rentaplats més nous estaven avisats que el net d’una de la neteja et feia la feina si li deies que era un joc. Qui era aquell nano seriós que feia el dropo per allà mentre la resta es fotia un fart de treballar, i a qui el senyor Parker donava copets al cap com si fos un coi de cadellet, amb el nas enganxat al còmic com si se les mamés dolces? Els homes nous de la cuina donarien unes altres lliçons al jovenet. Lliçons que havien après sobre el món. L’Elwood no era conscient que la premissa de la competició havia canviat. Quan llançava un repte, tothom de la cuina procurava que no se li escapés el riure.

Tenia dotze anys quan va aparèixer l’enciclopèdia. Un dels ajudants de cambrer va entrar a la cuina arrossegant una pila de caixes i va cridar a tothom. L’Elwood s’hi va afegir: era una enciclopèdia de diversos volums que un viatjant s’havia descuidat a l’habitació. Corrien llegendes sobre els objectes de valor que els blancs rics es deixaven a l’hotel, però no era habitual que el botí arribés a baix, als dominis del personal. En Barney, el cuiner, va obrir la caixa de dalt de tot i en va treure un volum enquadernat en cuiro de l’Enciclopèdia Universal Fisher, l’Aa-Be. L’hi va passar a l’Elwood, que es va sorprendre que pesés tant, un totxo de vores vermelles a les pàgines. El va fullejar, es va fixar en les paraules diminutes —aede, Arquimedes, argonauta— i es va imaginar al sofà de casa copiant les paraules que li agradaven. Paraules que semblaven interessants sobre el paper o que sonaven interessants en la pronúncia que n’imaginava.

En Cory, l’ajudant de cambrer, va dir que regalava la troballa a qui la volgués, que ell no sabia llegir i de moment no tenia previst aprendre’n. L’Elwood es va oferir. Tenint en compte la personalitat de la cuina, costava de creure que algú més la volgués. Aleshores, en Pete, un dels rentaplats nous, va dir que se la juguessin a una cursa.

En Pete era un texà matusser que feia dos mesos que treballava a l’hotel. L’havien contractat per netejar taules, però després d’uns quants incidents l’havien traslladat a la cuina. Anava mirant enrere quan treballava, com si tingués por que l’observessin, i no parlava gaire, però tenia un riure ronc que va fer que, amb el temps, els altres li dirigissin les bromes. En Pete es va eixugar les mans amb els pantalons i va dir:

—Abans del sopar tenim temps, si t’hi veus amb cor.

La cuina en va fer tota una competició. La més gran de totes. Algú va treure un cronòmetre i el va passar a en Len, el cambrer de cabells grisos que feia més de vint anys que treballava a l’hotel. Era molt meticulós respecte del seu uniforme negre, i afirmava que sempre era l’home més ben vestit del menjador, que eclipsava els clients blancs. Amb la seva atenció pel detall, seria un àrbitre escrupolós. Van fer dues piles de cinquanta plats, després de remullar-los bé amb la supervisió de l’Elwood i en Pete. Dos ajudants de cambrer van fer d’assistents en el duel, preparats per passar draps secs quan ells en demanessin. A la porta de la cuina s’hi va col·locar un vigilant per si venia cap responsable.

Tot i que no solia fer el fatxenda, l’Elwood, que en quatre anys no havia perdut mai una competició d’eixugar plats, duia la confiança gravada a la cara. En Pete se’l veia concentrat. L’Elwood no percebia el texà com una amenaça, perquè l’havia guanyat en altres curses, i en Pete, en general, era un bon perdedor.

En Len va fer el compte enrere i van començar. L’Elwood seguia el mètode que havia anat perfeccionant amb els anys, mecànic i delicat. No li relliscava mai cap plat moll ni n’havia esberlat cap per haver-lo deixat sobre el marbre massa de pressa. Mentre els homes de la cuina els animaven, l’Elwood es va posar nerviós veient com creixia la pila de plats eixuts d’en Pete. El texà li duia avantatge, exhibia uns recursos desconeguts. Els espectadors s’exclamaven sorpresos. L’Elwood es va afanyar, empaitant la imatge de l’enciclopèdia a la sala de casa.

En Len va dir:

—Prou!

L’Elwood va guanyar per un plat. Els homes, cridant i rient, es van intercanviar unes mirades que ell interpretaria més tard.

En Harold, un dels ajudants de cambrer, li va donar un cop a l’esquena:

—Tu estàs fet per rentar plats, geni.

La cuina va riure.

L’Elwood va tornar el volum Aa-Be a la caixa. Era un premi de luxe.

—Te l’has guanyat —va dir en Pete—. Espero que et facin molt de servei.

L’Elwood va demanar al responsable de la neteja que digués a la seva àvia que se n’anava a casa. Es moria de ganes de veure la cara que faria quan veiés l’enciclopèdia a la prestatgeria, elegant i distingida. Tot encorbat, va arrossegar les caixes fins a la parada de l’autobús de Tennessee Street. Veure’l des de l’altra vorera —aquell noiet seriós que esbufegava mentre carregava el coneixement universal— era presenciar una escena que bé podria haver il·lustrat Norman Rockwell, si l’Elwood hagués tingut la pell blanca.

A casa, va enretirar els Hardy Boys i els Tom Swift de la prestatgeria verda de la sala i va obrir les caixes. Es va aturar a Ga, encuriosit per veure com havien tractat galàxia els senyors intel·ligents de Fisher. Les pàgines estaven en blanc. Totes. Tots els volums d’aquella primera caixa estaven en blanc, excepte el que havia vist a la cuina. Va obrir les altres dues caixes mentre notava com se li anava escalfant la cara. Els llibres eren tots buits.

Quan va arribar, l’àvia va brandar el cap i li va dir que potser eren defectuosos, o exemplars de mentida que el venedor ensenyava als clients com a mostra, perquè veiessin com quedaria el conjunt a casa seva. Aquella nit, al llit, els pensaments li brunzien i feien tic-tac com un mecanisme. Va caure que l’ajudant de cambrer, que tots els homes de la cuina, ja sabien que els llibres estaven en blanc. I que havien fet comèdia.

Igualment va deixar l’enciclopèdia a la prestatgeria. Impressionava, fins i tot quan les cobertes es van començar a pelar amb la humitat. El cuiro també era fals.

La tarda següent va ser l’última que va passar a la cuina. Tothom parava massa atenció a la cara que feia. En Cory ho va provar amb un «Què et van semblar els llibres?», esperant una reacció. A l’aigüera en Pete feia un somriure que semblava que l’hi haguessin esculpit amb un ganivet. Ho sabien. L’àvia va estar d’acord que ja era prou gran per quedar-se sol a casa. Al llarg de l’època de l’institut, va estar donant voltes a la idea que els rentaplats sempre l’havien deixat guanyar. I pensar que n’estava tan orgullós, de la seva habilitat, per simple i poca-solta que fos. No va arribar mai a cap conclusió fins que va entrar a la Nickel, cosa que va fer inqüestionable la realitat d’aquelles competicions.