Читать книгу Els nois de la Nickel - Colson Whitehead - Страница 11

El primer dia de curs, els alumnes de l’institut Lincoln rebien els nous llibres de text de segona mà de l’institut per a blancs del davant. Com que sabien on anaven els llibres, els estudiants blancs hi deixaven escrits per als nous propietaris: «Escanya’t, negre!», «Fots pudor», «Menja merda». El mes de setembre servia per posar-se al dia dels epítets més recents dels joves blancs de Tallahassee, que, com els pentinats i la llargada de faldilles i pantalons, variaven d’un any per l’altre. Era humiliant obrir un llibre de biologia, anar a la pàgina sobre el sistema digestiu i trobar-te un «Així et moris, NEGRE», però a mesura que avançava el curs, els alumnes del Lincoln deixaven de fixar-se en paraulotes i suggeriments grollers. Com arribaves al final del dia si cada ofensa et deixava fet una coca? Aprenies a concentrar-te.

El senyor Hill va començar a treballar a l’institut quan l’Elwood feia tercer. Va saludar l’Elwood i la resta de la classe d’història i va escriure el seu nom a la pissarra. Llavors va repartir retoladors negres i va dir als seus alumnes que el primer que havien de fer era guixar totes les paraulotes dels llibres de text.

—Sempre m’enervava, veure tot això—va dir—. Vosaltres esteu intentant tenir una educació; no us cal saber el que diuen aquests idiotes.

Com la resta de la classe, l’Elwood va reaccionar a poc a poc. Es miraven els llibres i després el mestre. Fins que van atacar amb els retoladors. L’Elwood estava emocionat. El cor se li accelerava: quina jugada. Com era que ningú no els havia dit mai que ho fessin?

—Sobretot no us deixeu res —va avisar el senyor Hill—. Ja sabeu que aquests nanos blancs són molt enginyosos.

Mentre els alumnes guixaven renecs i insults, els va parlar d’ell. Acabava d’arribar a Tallahassee, poc després d’haver-se graduat en magisteri a Montgomery. Havia estat a Florida per primera vegada l’estiu anterior, quan va baixar a Tallahassee d’un autobús provinent de Washington com a viatger per la llibertat. S’havia manifestat. S’havia assegut a les cafeteries prohibides i havia esperat que el servissin.

—Vaig fer molta feina, allà assegut esperant el cafè —va comentar.

Els xèrifs el van tancar a la presó per desordre públic. Semblava gairebé avorrit, d’explicar aquelles històries, com si el que havia fet fos el més normal del món. L’Elwood rumiava si l’havia vist a les pàgines de Life o del Defender, de bracet dels grans líders del moviment, o al fons, entre els anònims, amb el cap ben alt.

El senyor Hill tenia una gran quantitat de corbatins: de pics, vermell llampant, groc plàtan. Tenia un rostre ample i amable que resultava encara més amable amb la cicatriu en forma de mitja lluna que li travessava l’ull dret, de quan un blanc li havia pegat amb una palanca. «Nashville», va dir quan algú l’hi va preguntar una tarda, i va clavar queixalada a la pera. La classe se centrava en la història dels Estats Units des de la guerra de Secessió, però així que en tenia l’oportunitat, el senyor Hill els menava cap al present tot relacionant el que havia passat cent anys enrere amb la vida actual. Al principi de la classe emprenien un camí que sempre els duia a la porta de casa.

El senyor Hill es va adonar que a l’Elwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de l’institut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de l’encant salvatge d’en Percy, ni de la malenconia inquietant de l’Evelyn. Agraït li estava el mestre que l’Elwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe s’ensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d’«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de l’Enciclopèdia Universal Fisher i bé que l’utilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, se’n rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres d’aventures. Com a narració, l’enciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. L’Elwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.

A finals de primer, ell havia estat la tria més òbvia quan va caldre un nou protagonista per a la representació anual del Dia de l’Emancipació. Interpretar Thomas Jackson, l’home que informa els esclaus de Tallahassee que són lliures, era entrenar-se per a la versió d’ell mateix que seria en el futur. L’Elwood atorgava al personatge la mateixa honestedat que posava en totes les seves responsabilitats. A l’obra, Thomas Jackson era un tallador d’una plantació de canya de sucre que al principi de la guerra fugia per allistar-se a l’exèrcit de la Unió i que tornava a casa fet un estadista. Cada any l’Elwood preparava entonacions i gestos nous, els discursos perdien rigidesa a mesura que les seves pròpies conviccions animaven el retrat.

—Tinc l’immens plaer d’informar-vos, senyores i senyors, que ha arribat l’hora d’alliberar-nos del jou de l’esclavitud i ocupar els nostres llocs com a nord-americans de debò. Per fi!

L’autora de l’obra, una mestra de biologia, havia procurat evocar la màgia del viatge a Broadway que havia fet anys enrere.

En els tres anys que l’Elwood va interpretar aquell paper, l’única constant va ser el nerviosisme que sentia en el moment àlgid, quan Jackson havia de fer un petó a la galta a la seva enamorada. S’havien de casar i, això se sobreentenia, viurien una vida fèrtil i feliç al nou Tallahassee. Tant si la Marie-Jean era interpretada per l’Anne, amb les seves piguetes i aquella cara rodona i dolça, com per la Beatrice, que tenia unes dents de conill que se li enganxaven al llavi inferior, o en l’última funció per la Gloria Taylor, que li treia pam i mig i ell s’havia de posar de puntetes, el nus d’angoixa se li tensava al pit i l’Elwood es marejava. Tantes hores entre els llibres d’en Marconi l’havien preparat per als discursos feixucs, però no per a actuacions amb les negres belleses del Lincoln, ni a l’escenari ni a fora.

El moviment sobre el qual havia llegit i fantasiejat era lluny, però s’anava acostant. A Frenchtown hi havia protestes, però l’Elwood era massa jove per anar-hi. Tenia deu anys quan dues noies de la Universitat Agrícola i Mecànica de Florida van proposar fer boicot als autobusos. La seva àvia, d’entrada, no entenia per què volien portar tot aquell enrenou a la ciutat, però al cap d’uns quants dies ja feia com tothom i compartia cotxe per anar a l’hotel.

—Al comtat de Leon tothom s’ha tornat boig —va dir—. Jo també!

Finalment aquell hivern la ciutat va dessegregar els autobusos, i ella hi va pujar i va veure un conductor de color al volant. Es va asseure on va voler.

Quatre anys més tard, quan als estudiants se’ls va ficar al cap d’asseure’s a la cafeteria de Woolworths, l’Elwood recordaria la seva àvia rient amb aprovació. Fins i tot va donar cinquanta centaus per ajudar en la seva defensa legal quan el xèrif els va engarjolar. Les manifestacions van disminuir, però ella va continuar boicotejant les botigues del centre, tot i que no quedava clar si era per solidaritat o bé per protestar contra els preus tan alts. La primavera de 1963 va córrer el rumor que els universitaris organitzarien un piquet contra el cinema Florida perquè admetés negres. L’Elwood tenia bones raons per pensar que la Harriet estaria molt orgullosa d’ell si hi participava.

S’equivocava. La Harriet Johnson era una dona primeta com un colibrí que es comportava en tot amb una resolució frenètica. Si valia la pena fer alguna cosa —treballar, menjar, parlar amb algú—, o es feia de debò o no es feia. Guardava un matxet de tallar canya de sucre sota el coixí per protegir-se d’intrusos, i a l’Elwood li costava creure que aquella senyora tingués por de res. Però era la por el que l’alimentava.

Sí, la Harriet s’havia afegit al boicot dels autobusos. Ho havia hagut de fer, no podia ser l’única de Frenchtown que agafés el transport públic. Però tremolava cada cop que s’encabia al seient del darrere del Cadillac del 1957 de l’Slim Harrison amb les altres dones que anaven al centre. Quan van començar les segudes, va agrair que ningú no esperés un gest seu. Les segudes eren cosa del jovent, i ella no s’hi veia amb cor. Fes més del que et pertoca i ho pagaràs. Tant si era Déu qui s’enfadava amb ella per prendre més del que li corresponia, com si era l’home blanc qui li ensenyava a no demanar més molles de les que ell li volia donar, la Harriet ho pagaria. El seu pare havia pagat per no haver deixat passar una senyora blanca a Tennessee Avenue. El seu marit, en Monty, havia pagat per haver plantat cara. Al pare de l’Elwood, en Percy, se li van ficar massa idees al cap a l’exèrcit, i quan va tornar, Tallahassee li havia quedat petita. I ara l’Elwood. Ella havia comprat el disc de Martin Luther King per deu centaus a un venedor de davant del Richmond, i van ser els deu refotuts centaus més malgastats de la seva vida. No eren més que idees, aquell disc.

Treballar era una virtut fonamental, perquè treballar no deixava temps per a marxes ni segudes. L’Elwood no aixecaria polseguera enredant-se amb aquella bestiesa del cinema, va dir.

—Vas acordar amb el senyor Marconi que treballaries a la seva botiga després d’escola. Si el teu cap no es pot refiar de tu, no conservaràs cap feina.

El deure el podria protegir, tal com l’havia protegit a ella.

Sota la casa se sentia un grill. Li haurien de fer pagar lloguer de tant de temps que feia que s’estava allà. L’Elwood va alçar la vista del llibre de ciències i va dir:

—Entesos.

La tarda següent va demanar un dia de festa al senyor Marconi. L’Elwood havia estat dos dies malalt, però a part d’això i d’alguna visita a la família, no havia faltat mai a la feina en tres anys que feia que estava a la botiga.

El senyor Marconi va dir que i tant. Ni tan sols va alçar el nas del programa de curses de cavalls.

L’Elwood es va posar els pantalons de mudar foscos de l’obra del Dia de l’Emancipació de l’any anterior. Havia crescut uns quants centímetres, de manera que va desfer-ne la vora i ara només es veia una fina franja dels mitjons blancs. Amb una agulla nova de color maragda es va aguantar la corbata negra a lloc, i per fer-se el nus en va tenir prou amb sis intents. Les sabates li brillaven de tant de betum. Feia el fet, tot i que patia per les ulleres si la policia treia les porres. Si els blancs duien tubs de ferro i bats de beisbol. Va foragitar les imatges sagnants de diaris i revistes i es va posar la camisa per dintre els pantalons.

L’Elwood va sentir els càntics quan arribava a la gasolinera Esso de Monroe Street.

—Què volem? Llibertat! Quan la volem? Ara!

Els estudiants universitaris marxaven en un bucle sinuós davant del Florida, alçant pancartes i alternant eslògans sota la marquesina. Al cinema hi feien The Ugly American; si tenies setanta-cinc centaus i el color de pell adequat, podies veure Marlon Brando. El xèrif i els seus agents s’havien col·locat a la vorera, amb les ulleres de sol i els braços plegats. Darrere els policies, un grup de blancs se’n reien i els escridassaven, i n’arribaven més que s’hi afegien. L’Elwood, sense alçar els ulls, va rodejar la gentada i es va esmunyir cap a dins la protesta, darrere d’una noia més gran amb un jersei de ratlles que li va somriure i va assentir amb el cap, com si l’hagués estat esperant.

Quan es va afegir a la cadena humana es va tranquil·litzar i va començar a articular les paraules que deien els altres. TOTS IGUALS DAVANT LA LLEI. On tenia la pancarta? Concentrat en la roba, s’havia descuidat de l’attrezzo. No hauria estat a l’altura de les pancartes perfectes dels nois més grans, fetes amb plantilla. Hi tenien pràctica. LA NO-VIOLÈNCIA ÉS LA NOSTRA CONSIGNA. GUANYAREM AMB AMOR. Un noi baixet amb el cap afaitat n’agitava una que deia, en referència al títol de la pel·lícula: ETS TU, L’AMERICÀ LLEIG enmig d’un mar d’interrogants d’estil de còmic. Algú va agafar l’Elwood per l’espatlla. Va pensar que se li abraonava una clau anglesa, però era el senyor Hill. El mestre d’història el va convidar a anar amb un grup d’alumnes de l’últim curs del Lincoln. En Bill Tuddy i l’Alvin Tate, dos nois de l’equip de bàsquet, van encaixar amb ell. No l’havien saludat mai. L’Elwood s’havia fet tan seu el somni d’entrar en el moviment que no se li havia acudit mai que altres nois de l’institut compartissin la necessitat d’alçar-se.

Un mes després, el xèrif va arrestar més de dos-cents manifestants i els va acusar de desacatament, els van arreplegar pel coll de la camisa entre atacs de gasos lacrimògens, però aquella primera manifestació va acabar sense incidents. Als estudiants de la Universitat Agrícola i Mecànica s’hi van afegir els de l’Escola Tècnica Superior Melvin Griggs. Nois blancs de la Universitat de Florida i de l’Estatal de Florida. Gent amb experiència del Congrés d’Igualtat Racial. Aquell dia els van escridassar blancs joves i vells, però no els van dir res que l’Elwood no hagués sentit cridar des dels cotxes quan anava amb bicicleta. Un dels nois blancs, amb la cara ben encesa, semblava en Cameron Parker, el fill del director del Richmond, i a la passada següent ho va confirmar. Anys enrere havien intercanviat còmics al carreró de darrere l’hotel. En Cameron no el va reconèixer. Un flaix li va esclatar a la cara i l’Elwood es va espantar; era un fotògraf del Register, que la seva àvia es negava a llegir perquè tractaven els assumptes racials de manera molt esbiaixada. Una universitària amb un jersei blau cenyit li va donar una pancarta que deia SOC UN HOME, i quan la protesta es va traslladar al cinema State, la va alçar ben enlaire i va unir la seva veu a aquell cor orgullós. A l’State hi feien The Day Mars Invaded Earth, i a la nit l’Elwood tenia la sensació que havia fet cent mil quilòmetres en un dia.

Al cap de tres dies, la Harriet s’hi va encarar; algú del seu cercle l’havia vist, i això és el que va trigar a arribar-li la notícia. Feia anys de l’última vegada que l’havia assotat amb el cinturó i ara ja era massa gran, de manera que va recórrer a l’antiga recepta de la família Johnson de fer el buit, que datava del període de la Reconstrucció i aconseguia que la víctima se sentís totalment esborrada. Va prohibir el tocadiscos, i tot admetent la resiliència d’aquella nova generació de joves negres, se’l va emportar a la seva habitació i hi va posar totxos al damunt. Tots dos van patir en aquell silenci.

Una setmana més tard, a casa les coses havien tornat a la normalitat, però l’Elwood havia canviat. «Més a prop.» A la manifestació s’havia sentit «més a prop» d’ell mateix. Durant un moment. Allà fora, sota el sol. N’hi havia hagut prou per alimentar els seus somnis. Quan anés a la universitat i marxés de la seva petita casa de Brevard Street, començaria a fer la seva vida. Portaria noies al cinema —en aquest aspecte ja no es tallaria— i sabria què estudiar. Trobaria el seu lloc en l’atapeït bàndol de joves somiadors que s’entregaven al progrés dels negres.

Aquell últim estiu a Tallahassee va passar de pressa. El darrer dia d’escola el senyor Hill li va regalar un exemplar de Notes of a Native Son, de James Baldwin, que el va trasbalsar. «Els negres són nord-americans i el seu destí és el destí del país.» Ell no s’havia manifestat al cinema Florida en defensa dels seus drets o dels de la raça negra de què formava part; s’havia manifestat a favor dels drets de tothom, també d’aquells que el volien fer callar. La meva lluita és la teva lluita, la teva càrrega és la meva càrrega. Però com explicar-ho, tot això, a la gent? Anava a dormir tard escrivint cartes sobre la qüestió racial al Tallahassee Register, que no les publicava, i al Chicago Defender, que en va publicar una. «Preguntem a la generació anterior: recollireu el nostre repte?» Per timidesa, no ho va dir a ningú i la va escriure amb pseudònim: Archer Montgomery. Sonava elegant i melindrós, i no es va adonar que havia fet servir el nom del seu avi fins que no el va veure en negre sobre blanc.

Al juny el senyor Marconi va ser avi, una fita que va mostrar noves facetes de l’italià. Va convertir la botiga en un aparador del seu entusiasme avuncular. Els llargs silencis van deixar pas a lliçons sobre tot el que havia hagut de bregar com a immigrant i a excèntrics consells empresarials. Va agafar el costum de tancar una hora abans per anar a veure la neta, però a l’Elwood li pagava totes les hores. Llavors el noi anava fins a les pistes de bàsquet a veure si hi havia algú jugant. Ell només mirava, però l’escapada a les protestes l’havia fet menys tímid i va fer uns quants amics a les bandes, nanos de dos carrers més amunt que feia anys que veia però no hi havia parlat mai. Altres vegades potser anava al centre amb en Peter Coombs, un veí que la Harriet aprovava perquè tocava el violí i compartia l’afició del seu net pels llibres. Si en Peter no havia d’assajar, feien tombs per les botigues de discos i miraven d’amagat les cobertes dels elapés que tenien prohibit comprar.

—Què és «Dynasound»? —va preguntar en Peter.

Un nou estil de música? Una altra manera d’escoltar-ne? Estaven desconcertats.

De tant en tant, les tardes de més calor, hi havia noies de la Universitat Agrícola i Mecànica que entraven a la botiga a comprar un refresc, eren gent de la manifestació del Florida. L’Elwood els preguntava per les protestes, i elles s’alegraven de la coincidència i feien veure que el reconeixien. Més d’una li deia que havien suposat que ell també anava a la universitat. Ell s’ho prenia com un afalac, un adornament per als seus somnis de marxar de casa. L’optimisme feia l’Elwood tan mal·leable com els caramels mastegables barats que hi havia sota la caixa. Quan aquell juliol el senyor Hill es va presentar a la botiga i li va fer una proposta, estava preparat.

D’entrada no el va reconèixer. Sense corbatí de colors, amb una camisa carabassa de tartà oberta amb una samarreta a sota i unes ulleres de sol a la moda, semblava que feia mesos que el senyor Hill no pensava en la feina, i no setmanes. Va saludar el seu exalumne amb la calma mandrosa d’aquells que tenien tot l’estiu lliure. Era el primer estiu des de feia temps que no viatjava, va explicar a l’Elwood.

—Aquí tinc un munt de coses per fer —va dir, assenyalant la vorera amb el cap. Una noia amb un barret de palla flexible l’esperava, fent-se ombra als ulls amb una mà fina.

L’Elwood li va preguntar si necessitava res.

—He vingut a veure’t a tu, Elwood —va dir—. Un amic meu m’ha parlat d’una oportunitat i de seguida he pensat en tu.

El senyor Hill tenia un company dels viatgers per la llibertat que era professor i que havia obtingut una plaça a l’Escola Tècnica Superior Melvin Griggs, la universitat per a negres al sud de Tallahassee. Hi ensenyava literatura anglesa i nord-americana, tot just havia acabat el tercer curs. L’escola havia estat mal gestionada durant força temps, i ara el nou director provava de capgirar la situació. Feia un cert temps que els estudis de la Melvin Griggs estaven oberts a alumnes d’institut amb bones notes perquè ho compaginessin, però les famílies de la zona no en sabien res. El director va demanar a l’amic del senyor Hill que se n’ocupés, i per això s’havia posat en contacte amb ell. Potser al Lincoln hi havia alumnes excepcionals que els podia interessar?

L’Elwood va agafar l’escombra amb força:

—Sona molt bé, però no sé pas si tenim els diners per anar-hi.

Més tard hi cauria: era justament per a aquesta mena d’estudis, que havia estat estalviant; quina importància tenia, que els fes servir mentre encara anava al Lincoln?

—D’això es tracta, Elwood: és gratuït. Si més no aquesta tardor, perquè s’escampi entre la comunitat.

—L’hi hauré de preguntar a la meva àvia.

—Fes-ho, Elwood —va dir el senyor Hill—. I jo també hi puc parlar. —Li va posar la mà a l’espatlla—. El fet és que seria perfecte per a un noi com tu. Ets just la mena d’estudiant en qui pensen.

Aquella tarda, mentre empaitava un borinot que voltava per la botiga, l’Elwood va pensar que segurament no hi havia gaires blancs a Tallahassee que fessin estudis superiors. «Aquell qui es queda enrere en una cursa sempre més es quedarà enrere, o haurà de córrer més de pressa que el que va al capdavant.»

La Harriet no va expressar cap recel per l’oferta del senyor Hill: la paraula gratuït va ser la clau de tot. Després d’allò, a l’Elwood l’estiu li va passar lent com una tortuga del fangar. Com que l’amic del senyor Hill ensenyava anglès, va pensar que s’hauria de matricular en un curs de literatura, i no va canviar de parer ni tan sols quan va saber que podia fer el que volgués. El curs introductori als autors britànics no era gaire pràctic, tal com va observar la seva àvia, però pensant-hi bé, aquesta era la gràcia. Ja havia estat excessivament pràctic prou temps.

Potser els llibres de text serien nous. Sense marques. Sense res que hagués de guixar. Era possible.

El dia abans de començar les classes, el senyor Marconi el va cridar a la caixa enregistradora. Com que els dijous no aniria a la botiga perquè tenia classe, l’Elwood va suposar que l’amo volia estar segur que, abans de faltar, ho deixaria tot enllestit. L’italià es va escurar la gola i li va acostar un estoig de vellut.

—Per estudiar —va dir.

Era una ploma estilogràfica de color blau nit amb detalls de llautó. Un regal molt bonic, encara que al senyor Marconi li haguessin fet descompte perquè el de la papereria era un client fix. Van encaixar com els homes.

La Harriet li va desitjar bona sort. Cada matí li revisava l’uniforme per assegurar-se que estava presentable, però a part de treure’n una mica de borrissol de tant en tant, no li corregia mai res. Aquell dia no va ser diferent.

—Vas molt elegant, El —va dir.

Li va fer un petó a la galta abans que se n’anés cap a la parada de l’autobús, i va encorbar les espatlles, tal com feia quan intentava no plorar davant d’ell.

L’Elwood tenia molt de temps després de plegar de l’institut per arribar a la Melvin Griggs, però estava tan impacient per veure-la per primera vegada que es va afanyar a sortir. El vespre que li van fer l’ull de vellut se li van trencar dos cargols de la cadena de la bici, i des de llavors li saltava quan hi anava gaire estona. Faria dit o caminaria els onze quilòmetres que hi havia. Travessaria les portes i exploraria el campus, es perdria entre tots aquells edificis, o bé s’asseuria en un banc del pati interior i inspiraria l’ambient.

A la cantonada d’Old Bainbridge Street va esperar que passés un conductor de color que anés cap a la carretera estatal. Dues camionetes van passar de llarg, i llavors un Plymouth Fury del 1961 de color verd brillant, baix i perfilat com un peix gat gegant, va alentir. El conductor va allargar el braç i va obrir la porta del passatger.

—Vaig cap al sud —va dir.

Els seients de vinil verds i blancs van gemegar quan l’Elwood s’hi va asseure.

—Rodney —va dir l’home. En Rodney tenia un físic desmanegat però robust, com una versió negra de l’Edward G. Robinson. El vestit de ratlla diplomàtica gris i lila completava la imatge. Quan li va donar la mà, els anells que duia als dits el van pessigar i l’Elwood va fer una ganyota.

—Elwood. —Va deixar la motxilla entre les cames i es va fixar en el davantal del Plymouth, com de nau espacial, amb tot de botons que sobresortien dels reblons platejats.

Van tirar cap al sud per agafar la carretera del comtat 636. En Rodney va donar uns copets inútils a la ràdio.

—Sempre em porta problemes. Prova-ho tu.

L’Elwood va pitjar els botons i va trobar una emissora de rhythm and blues. Va estar a punt de treure-la, però no hi havia la Harriet per sobreprotegir-lo dels dobles sentits de les lletres amb unes explicacions que sempre el deixaven desconcertat i confós. Va deixar aquella emissora, era una banda de doo-wop. En Rodney duia el mateix tònic capil·lar que el senyor Marconi. Aquella olor acre i feixuga impregnava l’aire del cotxe. Ni tan sols el seu dia lliure no se la podia treure de sobre.

En Rodney tornava de veure la seva mare, que vivia a Valdosta. Va dir que no havia sentit a parlar mai de la Melvin Griggs, cosa que va fer minvar l’orgull que l’Elwood sentia pel seu gran dia.

—La universitat… —va fer en Rodney. Va xiular a través de les dents—. Jo vaig començar a treballar en una fàbrica de cadires, amb catorze anys —va afegir.

—Jo treballo en una tabaqueria —va dir l’Elwood.

—Ja pot ser—va replicar en Rodney.

El discjòquei va recitar la informació sobre la fira del diumenge. Van posar un anunci de Fun Town i l’Elwood el va taral·lejar.

—I ara què passa? —va dir en Rodney. Va esbufegar sorollosament i va renegar. Es va passar la mà pel cap.

El llum vermell del cotxe patrulla giravoltava al retrovisor.

Eren enmig del camp i no hi havia més cotxes. En Rodney va murmurar i es va aturar. L’Elwood es va posar la motxilla a la falda i en Rodney li va dir que estigués tranquil.

L’agent blanc va parar pocs metres darrere d’ells. Es va posar la mà esquerra a la pistolera i s’hi va acostar. Es va treure les ulleres de sol i se les va ficar a la butxaca del pit.

En Rodney va dir:

—Tu no em coneixes, oi?

—No —va contestar l’Elwood.

—Ja l’hi diré.

L’agent havia tret la pistola.

—El primer que he pensat quan han dit que busquéssim un Plymouth —va dir—. Que només un negre el podia haver robat.