Читать книгу Experimentar la Divinitat a la vida quotidiana - Daniel Gabarró - Страница 7

Quan assistim a una conferència o llegim un llibre, fàcilment percebem si el missatge que ens arriba surt només d’una ment racional i lògica o bé és l’expressió d’una vivència molt més global.

La lectura del llibre que tenim a les mans, de seguida ens fa evident que és la plasmació de tres camins vitals: els dels tres autors. Aquests processos de ben segur que no estan exempts de dolor, de dubtes, de conflictes interns, de resistències, d’acceptacions profundes, de noves apertures de consciència... Però, quan tot això, que és com la part àrdua d’un infantament, ja ha donat llum a la nova criatura, sorgeix com la urgència de compartir-ho amb tots aquells que fins llavors hom percebia com ‘els altres’ i ara percep com ‘els meus germans en els quals em retrobo’. És la radical diferència entre moure’ns des de la consciència purament dual -sempre separada i distant de tot el que ens envolta- o la consciència que s’ha despertat a la misteriosa no dualitat que ens revela dimensions, fins llavors insospitades, de bellesa, de goig, de pau, de connexió, de sentit...

Quan aquesta consciència no-dual es desperta, necessita ser compartida, perquè és una força alhora subtil i poderosa que, a manera d’espiral, malda per incloure-ho tot en el seu àmbit, que no és sinó el de l’Amor. Això és el que em sembla percebre que fan els tres autors d’aquest llibre.

Tota obra d’art, sigui en el terreny de la música, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, les arts escèniques, etc., i -com és ara el cas- també de l’escriptura, ve carregada d’una ‘freqüència vibratòria’ determinada que expressa el nivell de consciència del seu autor. La dimensió comunicativa de l’art rau, al meu parer, en el fet que suscita, en aquells que la contemplen, la mateixa vibració interior que la que va impulsar l’autor quan la va crear.

Per això tinc la certesa, amic lector, que convindràs amb mi, durant la lectura de les pàgines que segueixen, que el cor et vibra amb ‘sons’ de veritat, de pau, de connexió, en definitiva, d’Amor, perquè és d’ací que han brollat.

Deia en Tony de Mello, quan es referia a la lectura de la Bíblia, que calia llegir cada pàgina com si fos un full que per una cara està escrita i per l’altra està en blanc: cal saber-ne llegir les dues, perquè el contingut de cada una enriqueix i acompleix el sentit de l’altra.

Aquesta recomanació em sembla molt aplicable a l’hora d’aproximar-nos a tot el que els tres autors ens plantegen. La tradició monàstica, tan estimada per ells, sempre ha proposat, entre altres mitjans per crèixer en el desvetllament a la Presència, la lectura dels llibres sagrats o inspirats amb el que tradicionalment es deia la ruminatio, que, emmirallant-se en l’activitat dels ruminants, consistia a fer baixar el que llegim del cap al cor, és a dir, de la ment al centre de la persona, i allà deixar que el missatge esdevingui saviesa, i no només contingut intel.lectual o mera erudició.

I ja posats a emprar metàfores, percebo aquest llibre com un sac de llavors que tres bons sembradors, en Daniel, la Mireya i en Jòrdan, van escampant en els cors i les ments dels qui, com terra acollidora, les reben amb obertura i disponibilitat. Cada llavor seguirà després el seu curs propi, a la seva manera i en el seu moment...

Algunes qualitats que em sembla que cal remarcar, de les llavors del llibre i que estan en sintonia amb les necessitats del moment històric que ens toca de viure, són les segúents:

El llenguatge. En un temps que molts ja anomenen “trans-religiós”, en el qual se solapen marcs religiosos diversos i amb una societat fortament secularitzada , el llenguatge que fa referència a una sola confessió religiosa es queda ja molt curt, i per això hom empra ací termes que facilitin la comoditat interior del lector, sigui quin sigui el “mapa” mental en el qual s’expressin les seves creences. Per això, tant s’utilitza el terme Divinitat com Energia, Totalitat, Ésser, Consciència, Vida, etc. a l’hora de referir-se a Aquell o a Allò que, en definitiva, està més enllà de tot nom que intenti expressar-lo.

Enfocament no-dual. Aquest em sembla que és un dels signes dels temps més importants que marca el moment històric que vivim i que els autors reflecteixen en tot el llibre. És el que en Raimon Pànikkar, el teòleg hindú-català, anomenava cosmoteandrisme, tot unificant en un sol terme tres realitats profundament interrelacionades: la creació, la divinitat i la humanitat. La saviesa del terme rau en dir-nos que no podem aproximar-nos a un d’aquests àmbits sense tenir en consideració els altres dos. Aquesta aproximació no pot ser feta únicament des de la ment racional, sinó des d’una consciència més total, que no sols pensi, sinó que visqui aquestes tres dimensions de la Realitat en la seva interconnexió plena. I això és el que em sembla percebre en totes les pàgines que segueixen.

Monaquisme interioritzat. Manllevo aquesta expressió d’en Paul Evdokimov, el teòleg ortodox rus-francès que, ja en la meitat del segle passat, la utilitzava per referir-se a la crida que tots els humans tenim a una vida plena i unificada, integrada des del nostre centre, com també el mateix Pànikkar apuntava. Per això els dos savis prenen l’opció monàstica com a referent del que, en definitiva, tota persona humana està cridada a viure: la radicalitat en el lliurament total a la pròpia Essència, al propi Centre. En la mateixa línia s’expressen els autors del llibre, marcats ben probablement per les pròpies biografies personals, quan ens recorden, a partir de l’etimologia del terme monjo (aquell qui realitza la Unitat), com això pot ser viscut des de qualsevol manera concreta de vida i no exclusiva dels grups humans que la institucionalitzen en estructures que no necessàriament, ni sempre, són mitjà d’alliberament i creixement personal.

I en aquesta línia, trobem una traducció dels tres ‘consells evangèlics’ tradicionals del cristianisme -pobresa, obediència i castedat- convertits ara en senzillesa, escolta pacífica i dòcil, i amor, tot donant-los un sentit que pugui ser inspirador per a qualsevol lector.

Els dos grans interrogants de la condició humana: la mort i el mal. Amb brevetat, però amb profunditat, el llibre no evita aquestes dues realitats, que constitueixen dos reactius i interpel·lacions permanents que no ens permeten restar contínuament instal.lats en vides superficials. En dona perspectives plenes de positivitat i sentit, amb la consciència que aquests interrogants només troben resposta en un cor que percep la no-dualitat en la qual es troba immersa tota la nostra existència, i per tant, presenta les seves respostes a manera de propostes que el lector haurà d’explorar per si mateix.

Agraeixo, per tant, al bon amic Daniel i als, ja des d’ara, també amics Mireya i Jòrdan que hagin volgut compartir en les pàgines que segueixen el resultat -en forma de saviesa- dels seus propis periples vitals. Que siguin per a tots, autors i lectors, motiu de creixement en aquest camí de desvetllament a la Realitat en què ens trobem tots immersos.

Esteve Humet

Esteve Humet Climent,Terrassa (1947). Psicòleg clínic d’orientació humanista i transpersonal. A cavall entre dues grans fonts d’inspiració, el cristianisme i l’hinduisme. És autor de Camí cap al Silenci (Ed. Claret), i L’Ermità (Publicacions Abadia de Montserrat).