Читать книгу Vides truncades - David Ballester Muñoz - Страница 11

2. LA DEMOCRÀCIA ES GUANYÀ AL CARRER. LES VÍCTIMES A LES MANIFESTACIONS

El dret a manifestar-se, en les seves diverses vessants, és un apartat fonamental de les llibertats col·lectives que es poden exercir en un estat de dret. De forma contrària i òbvia, és una de les mostres d’oposició més perseguides i objecte d’una repressió més contundent per part dels règims dictatorials. Com a resultat dels canvis econòmics, socials i generacionals que experimentà la societat espanyola al llarg dels anys seixanta del segle passat, aquesta va començar a ser una mostra del descontentament dels sectors més dinàmics de la societat, especialment el dels obrers i el dels estudiants, contra el règim. El desarrollismo comportà uns clars avenços econòmics, amb els consubstancials canvis socials en paral·lel, davant dels quals la dictadura no disposava de cap agenda. No hi havia cap disposició a donar resposta a les inquietuds d’una part significativa de la societat, que es trobava immersa en un procés de profunds canvis, en un termini relativament curt. Així, la societat va esdevenir més conflictiva i el règim va haver de fer front a nous reptes. Com per exemple la proliferació de manifestacions, sempre prohibides i reprimides, com a mostra de l’esmentat dissentiment. No és casualitat que fos precisament el 1969 quan es creessin les Compañías de Reserva General (CRG), en el marc de la Policia Armada, amb un objectiu molt clar i específic: reprimir les mobilitzacions al carrer de les ciutats espanyoles, on es concentrava la més alta conflictivitat i era on aquell cos policial exercia les competències d’ordre públic.¹

Aquesta major capacitat de mobilització no posà en perill l’estabilitat del règim, tal com hem explicitat en el capítol anterior, però sí que és cert que la creixent presència al carrer de les forces de l’oposició de forma sostinguda i continuada, esdevingué un element fonamental per a forçar els antics franquistes, ara transvestits de demòcrates, perquè avançaren en les reformes molt més enllà del que es plantejaven quan el canvi es trobava a les beceroles. Segons el nostre criteri, és evident que sense mobilitzacions no s’aconsegueixen canvis polítics. I seguint Josep Fontana, convenim que «les mobilitzacions obligaren els hereus del franquisme a pactar», circumstància que ens permet afirmar, tal com han assenyalat Nicolás Sartorius i Alberto Sabio que «La dictadura murió en la calle».²

Com a resultat d’aquests aspectes, no ens ha de resultar estrany que la major mobilització a partir de les darreries del franquisme, anés acompanyada de forma paral·lela d’un reguitzell de morts, atès que la repressió era l’únic instrument que estaven disposats a emprar les autoritats, per donar resposta al repte que els plantejaven els opositors. Les víctimes eren la conseqüència de la repressió que practicava la policia a les manifestacions, concentracions i en qualsevol altre tipus de protesta i reivindicació en general. Entre 1969 i 1975 hem localitzat catorze víctimes d’aquestes característiques arreu de l’Estat. Dues d’elles perderen la vida a Catalunya. Tots ells van morir per l’impacte d’una bala, un tipus de munició que, formalment, no s’hauria d’emprar en actuacions en aquest àmbit. L’ús d’aquestes és alhora una mala praxi policial i una manca de professionalitat dels cossos encarregats de gestionar la conflictivitat al carrer. Es tractaria d’una propensió exagerada dels policies a emprar la brutalitat, ara en forma d’arma de foc, durant les seves actuacions. Uns aspectes aquests que no ens han de cridar excessivament l’atenció, atès que malgrat l’esmentada creació de les CRG, la pauta que seguia la policia franquista a l’hora de fer front a les mobilitzacions es basava més en la topada frontal amb els protestataris, emprant-hi una brutalitat indiscriminada per a dissoldre els manifestants, que en unes pràctiques específiques per fer front a aquests tipus d’esdeveniments.

Es tractava d’una policia mal entrenada, deficitàriament equipada i amb uns comandaments que procedien de l’exèrcit, completament aliens a qualsevol tipus de formació de caire pròpiament policial. Els esmentats trets que provocaren les víctimes mortals foren disparats en nou ocasions per la Policia Armada, tres per la Guàrdia Civil i en dues ocasions per membres de la BPS del Cos General de Policia. Les dues víctimes catalanes d’aquest període moriren per trets procedents de membres de la Policia Armada: eren dos treballadors que perderen la vida en el transcurs de mobilitzacions de caire laboral. En el context dels rengles antifranquistes d’aquells anys passaren a ser coneguts com «l’obrer de la Seat» i «l’obrer de la Tèrmica», en referència al lloc on treballaven. Parlem d’Antonio Ruiz Villalba, mort el novembre de 1971, dies després de ser ferit greument en una veritable batalla campal amb la policia, quan aquesta va intentar desallotjar les instal·lacions de l’empresa a la Zona Franca, enmig d’un conflicte laboral que ja feia setmanes que s’arrossegava. Des de l’emblemàtic episodi en la lluita antifranquista de la vaga dels tramvies de 1951, no tenim constància que hi hagués hagut a Catalunya cap víctima mortal en el decurs d’actuacions policials contra manifestacions o mobilitzacions.³ La segona víctima fou Manuel Fernández Márquez, també mort durant una càrrega de la Policia Armada al costat de la Tèrmica del Besòs, on treballava.

Un cop desaparegut el dictador, no s’esgotà el franquisme. I un dels apartats on la seva perpetuació fou més evident i tingué algunes de les conseqüències més greus, fou en el terreny policial. Tal com assenyala un antic oficial de les forces antiavalots,

La Guardia Civil y la Policía Armada llegaron a la democracia sin convicciones democráticas, identificados sus componentes, como sus mandos, con el régimen de Franco. […], aunque la disciplina jugó a favor de la democracia, se dieron comportamientos, generalmente aislados, que causaron un gran daño al proceso democratizador del país.⁴

A més, els anhels de canvi que de forma transversal s’estenien en la societat, en clara discordança amb la línia marcada pel govern Arias-Fraga, es traduirien en un increment exponencial de les mobilitzacions, i, conseqüentment, de la repressió.⁵ Així, el 24 de febrer de 1976 arribava la primera víctima en una mobilització laboral, en la persona del jove treballador del ram del calçat Teófilo del Valle Pérez, de 20 anys, a la localitat alacantina d’Elda. Fou «el primer mort de la monarquia». Tot seguit, el carrer esdevingué un escenari axial en el procés de la Transició, que tot just estava fent els seus primers passos. El governador civil de Barcelona en aquell moment, Salvador Sánchez-Terán, no s’està d’assenyalar a les seves memòries que «La primera batalla de la Transición se da en la calle».⁶ Aquesta reflexió la va poder fer quan, pocs dies després d’haver pres possessió del càrrec, va haver de fer front a les manifestacions més importants que tenien lloc a Catalunya des del final de la guerra civil: les que es van produir els diumenges 1 i 8 de febrer, i que Le Monde qualificaria com «Le defi catalan» [El desafiament català].⁷ Per la seva banda, Mundo Diario, feia referència a l’increment de manifestacions al país en aquest 1976, com l’any «en que resurgió la Cataluña real».⁸ Només en aquest àmbit geogràfic hem comptabilitzat, des del desembre de 1975 fins el març de 1980, quan se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en aquesta nova etapa democràtica, 877 manifestacions de més d’un miler de participants. Si intentem extrapolar aquesta xifra al total de mobilitzacions, incloent-hi les que no arribaven a un miler de participants, assoliríem una xifra propera als tres milers, és a dir, cinquanta-cinc cada mes.⁹

Pel que fa a l’actuació policial davant aquest allau de mobilitzacions, és molt significatiu comprovar que hi ha un clar punt d’inflexió en la repressió després de la primera convocatòria electoral del 15-J de 1977. Així, durant el primer semestre de 1976 la policia va carregar contra el 60 per cent de les manifestacions que tingueren lloc a Catalunya, un 40 per cent en el segon, i un 35 per cent en el primer de l’any següent. A partir de la data esmentada, la repressió davallà exponencialment: se situà en un 13 per cent en el segon semestre de 1977, i pel que fa als dos anys següents, i seguint en la seva comptabilització per semestres, en un 11, 2, 14 i 6 per cent, respectivament.¹⁰ De tota manera, cal assenyalar que malgrat l’evidència de les xifres, dos dels morts a Catalunya com a conseqüència de la repressió policial tingueren lloc quan les xifres que acabem d’esmentar estaven en una clara línia descendent. Una contradicció que posa sobre la taula una obvietat. Una cosa era que les actuacions policials comencessin a posar de manifest els canvis que s’estaven produint en el context juridicopolític, i l’altra, la perpetuació de les velles pràctiques, incrustades en els usos i formes dels cossos policials.

Així, segons els nostres càlculs la suma arriba a quaranta-una víctimes mortals com a conseqüència d’actuacions policials contra manifestacions durant la Transició.¹¹ D’aquestes, quatre foren a Catalunya, concretament a Tarragona, Sabadell i en dues ocasions a Barcelona, per ser-hi més exactes el capvespre de les diades de 1977 i 1978. En el conjunt de l’Estat el punt àlgid d’aquesta repressió el trobem el 1976 i el 1977, amb dotze i catorze morts respectivament, amb la lluita per l’amnistia i les llibertats com a motiu fonamental de les manifestacions, un 63 per cent del total del període. Pel que fa a les causes principals d’aquestes morts, destaquen les vint-i-quatre víctimes hi hagudes per impacte de bala, i les cinc que moriren com a conseqüència del d’una bala de goma. Si fem esment dels cossos policials que protagonitzaren aquests fets, indicarem que la Policia Armada fou la responsable de la majoria de les morts, amb trenta-dos casos (dos quan ja havia canviat de denominació a Policia Nacional), mentre que la resta correspongué a la Guàrdia Civil (8) i al Cos General de Policia (1). El retrat de l’actuació policial en aquest àmbit que feia en general Sáenz de Santa María és bastant il·lustratiu: «Tanto la policía como la Guardia Civil apretaban el gatillo con bastante facilidad. Las manifestaciones solían ser disueltas a tiro limpio y era muy frecuente que acabasen las calles ensangrentadas. Nadie exigía responsabilidades a los encargados del orden público cuando se producían muertes. Las justificaciones eran siempre las mismas: un disparo fortuito o un disparo al aire».¹²

La primera de la víctimes catalanes fou Juan Gabriel Rodrigo Knafo, mort a Tarragona en el transcurs d’una manifestació de condemna dels fets de Vitòria al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Les circumstàncies dels fets que succeïren a la vora de la Rambla tarragonina encara avui no han estat aclarits. Cert és que el jove impactà contra el terra en caure des d’un terrat, on havia pujat per refugiar-se quan el perseguien dos policies, i també és ben cert que aquests tornaren al carrer després de baixar l’escala i Juan Gabriel no. El segon es produí en algun moment de 1976, com a conseqüència de les ferides que va rebre per l’impacte d’una bala de goma, durant una manifestació per la vaga general sabadellenca del mes de febrer del mateix any. Es tracta de David Wilson, que no participava en la protesta. Tot i les investigacions fetes en diversos registres i arxius, no s’ha pogut certificar la data ni la raó exacta de la seva defunció, que només la informació proporcionada per la família podria aclarir. Però aquesta no ha volgut col·laborar en aquesta recerca. La tercera víctima fou Gustavo Frecher, un treballador gallec que el capvespre de la Diada de 1977 es dirigia a un bar proper al seu domicili a comprar tabac, quan fou sorprès per la contundent actuació policial que alterà la part final de la multitudinària manifestació. Allí rebé una ferida greu per l’impacte d’una bala de goma, i moriria pocs dies després. La darrera de les víctimes, la més jove, l’ubiquem just un any després. Un militant del PCE(i), l’adolescent Gustau Adolf Muñoz Bustillo rebé un tret de bala quan es produiran forts enfrontaments amb la policia, als voltants de la plaça de Sant Jaume. Fet i fet, la meitat d’ells, Wilson i Frecher, no eren manifestants. La seva mort fou el resultat de l’arbitrarietat i la brutalitat amb què les forces policials carregaven contra les manifestacions per dissoldre-les. Un fet molt generalitzat atès que dels quaranta-un morts hi haguts durant la Transició per actuacions policials contra protestes col·lectives d’aquest tipus, deu no hi prenien part, és a dir, un significatiu 24 per cent.

Passem ara a veure de forma detallada les sis víctimes catalanes que hi hagué en manifestacions que tingueren lloc a Espanya entre 1969 i 1982. El total de víctimes d’aquests anys fou de cinquanta-cinc, per tant els sis catalans objecte d’estudi en aquest capítol hi representarien un 11 per cent.

‘L’OBRER DE LA SEAT’, ANTONIO RUIZ VILLALBA

El primer mort com a conseqüència de la conflictivitat laboral a Catalunya del tardofranquisme es va produir el 1971. La víctima fou Antonio Ruiz Villalba, treballador de la Seat, empresa on treballava des de feia sis anys. Concretament com a soldador de segona, a la secció 33 del taller número 1. Havia nascut a Jerez del Marquesado (Granada), tenia 33 anys i estava casat. Fou ferit per trets de bala durant els greus enfrontaments que tingueren lloc dins de les instal·lacions de la fàbrica el 18 d’octubre, quan la policia intentà desallotjar la factoria. Com a resultat de les ferides va patir diverses perforacions als intestins, però tot i les intervencions quirúrgiques que li feren a la clínica Provenza, va morir el primer de novembre al vespre. Al certificat de defunció consta «peritonitis traumàtica». L’endemà mateix, a primera hora de la tarda, fou enterrat al cementiri de les Corts, amb una discreció total i una important presència de policia.¹³ La premsa no informà del succés o la que ho va fer restringí la notícia a una notra breu i marginal en què indicava que havien sorgit complicacions intestinals i renals.¹⁴

1. Full volant amb la imatge d’Antonio Ruiz, de 33 anys, treballador de la Seat, que va rebre l’impacte de vuit trets per part de la Policia Armada, en el decurs de l’intent de desallotjament de l’empresa el 18 d’octubre de 1971. Com a conseqüència d’aquestes ferides, moriria el primer de novembre següent

L’any 1971 va marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la conflictivitat a l’empresa Seat, ja que s’hi va passar, segons Andrea Tappi, d’una tradició d’absència de conflictes importants a una situació de mobilització permanent.¹⁵ El resultat d’aquest canvi de conjuntura obeïa tant a circumstàncies generals com a la dinàmica interna de l’empresa. Durant la segona meitat de 1969, al voltant de la negociació del conveni col·lectiu es va produir un cert salt qualitatiu en les formes de mobilització, una de les quals va ser la proliferació d’assemblees. A principis de l’any següent s’hi acomiadà deu treballadors, dels quals la Magistratura va ordenar-ne la reincorporació de sis, després d’uns judicis que assoliren una veritable dimensió ciutadana, situació que col·locà l’empresa a l’epicentre de la lluita obrera i de les mobilitzacions del moment. Arribats al 1971, es va obrir un nou escenari de creixent conflictivitat, amb

inusitadas formas de lucha y de represión con la ocupación de la fábrica y el asesinato de un obrero. Desde principios de año la tensión era muy alta, con manifestaciones en los talleres apoyando a cinco trabajadores identificados por la empresa, con razón, como activistas sindicales que habían sido primero detenidos y luego despedidos a finales de 1970.¹⁶

A finals d’abril s’organitzaren les candidatures per a les eleccions sindicals, que havien de celebrar-s’hi un mes després. Aquestes s’articularen al voltant d’una plataforma reivindicativa de set punts, que recollia tant aspectes econòmics (increment lineal de 3.000 pessetes), com laborals (40 hores setmanals) a més de reivindicar els drets de reunió i assemblea, i sollicitar la dimissió de la meitat dels delegats sindicals del Sindicat Vertical que havien de romandre als seus càrrecs després de les eleccions. Un cop celebrades, es va aconseguir l’elecció de cinc candidats de CCOO d’un total de divuit que formaven el jurat d’empresa, en un context que com més anava es feia més tens després que l’empresa hagués augmentat unilateralment el torn nocturn i hagués acomiadat un seguit de treballadors entre els quals hi havia enllaços sindicals i vocals recentment elegits. En aquest context la readmissió de sis dels acomiadats va esdevenir l’epicentre de la reivindicació obrera, mentre que, de forma paral·lela, la policia ja començava a fer detencions.¹⁷ El 28 de juliol, la Magistratura es pronunciava en contra dels acomiadaments i els treballadors afectats es van presentar a la porta de l’empresa el 30 d’agost, amb una carta en la qual en sol·licitaven la readmissió immediata. La resposta de l’empresa va ser acollir-se al dret de no readmetre’ls i pagar-los la indemnització corresponent. Poc després, en una reunió de la Comissió Obrera es va acceptar la proposta d’ocupar la fàbrica així com la paralització d’aquesta, fins que l’empresa n’acceptés la readmissió.

Així, durant les dues darreres setmanes de setembre i les primeres d’octubre els acomiadats feien acte de presència a les portes de la fàbrica cada canvi de torn del migdia, per explicitar així la seva actitud i impulsar-ne el debat a les assemblees. Davant d’aquesta situació, el governador civil, Tomás Pelayo Ros, ordenà que hi hagués un servei permanent policial a l’exterior de la fàbrica. I el 5 d’octubre el jurat d’empresa en proposà també la readmissió, i per a això emprà com excusa l’indult que s’havia atorgat per commemorar el 35è aniversari de l’accés de Franco a la Jefatura del Estado.

En la reunió del 17 d’octubre a la tarda, es decidí fer-ne una ocupació l’endemà. L’estratègia consistia en despistar la seguretat de la fàbrica mitjançant aldarulls en una porta, i així aprofitar l’avinentesa i permetre que els acomiadats en les lluites del mes de juny poguessin entrar per les portes dels tallers 1 i 5. A continuació, un darrere l’altre es recolliria els treballadors dels altres tallers per acabar convergint davant les oficines centrals, on una comissió demanaria a la direcció la readmissió immediata dels acomiadats.

Poc després de les cinc de la matinada del 18 d’octubre l’acció es va posar en marxa.¹⁸ Els acomiadats aconseguiren entrar a l’empresa, vestits amb granotes que altres companys els hi deixaren. Llavors, a partir del taller número 1, on hi hagué una breu assemblea, es recorregueren les instal·lacions de l’empresa i, al temps que s’hi aturava la producció, s’hi sumaven més treballadors, «después de cortos mítines de explicación»: «del taller 1 al 2, d’aquest al 3, 4, 7, la fundació (sic)…». La majoria del personal d’oficines també s’hi incorporà, tot i que hi hagué situacions «de tensa hostilidad entre trabajadores y oficinistas, pero cuando estos se han sumado a la asamblea, a la marcha, han sido recibidos con aplausos». Jaume Font ho recordava així: «¡Vamos compañeros!, ¡Vamos a las oficinas centrales a exigir la readmisión de los despedidos!, ¡Vamos compañeros!, ¡Vamos! ¡Vamos!». La suma provocà una veritable «marea de granotes blaves», silenciosa, que ocupava l’amplada del carrer interior de la fàbrica: «Allò era inenarrable. Grandiós. Érem milers. No ho he calculat mai, però segur que hi ha prop de dos km de distància entre el principi del taller 1 i el final del 7».¹⁹ Quan els milers de treballadors que s’hi havien aplegat arribaren a l’esplanada del davant de les oficines centrals, trobaren que aquestes estaven protegides per un cordó de vigilants. Després d’uns moments de tensió, se’ls informà que es volia negociar amb la direcció, mentre que la resta de congregats, uns vuit mil, seia a terra i començava una gran assemblea en què, al voltant de les deu del matí, es va llegir i aprovar la plataforma del conveni. Aviat, un helicòpter de la policia sobrevolà, ben baix, la concentració dels treballadors. De fet, des de les 7 del matí hi havia un gran desplegament d’efectius policials a la porta principal i als voltants de la fàbrica, sota el comandament del capità Castro. Aquest estava format per dues seccions de la 2a companyia de la 41 bandera, que tenia la seu a la caserna de la plaça d’Espanya, amb un total de setanta-sis efectius. Completaven el desplegament un escamot d’«agressius químics», en la terminologia oficial; és a dir, tretze homes més, dotats de pots de fum i gasos lacrimògens, a més de dues esquadres a cavall procedents de la caserna de la fàbrica Casaramona del carrer de Mèxic (disset policies). Amb un total de cent sis policies.²⁰

Dos inspectors de treball intentaren negociar amb els concentrats, però no hi arribaren a cap acord. La direcció tampoc s’avenia a reunir-se amb els manifestants, que corejaven «¡Readmisión, readmisión, que baje dirección!». Atès el caire que prenien els esdeveniments, els efectius policials foren reforçats per una tanqueta llançadora d’aigua i tres esquadres més d’«agressius químics». Quan els treballadors devien ser-hi vora una hora i mitja concentrats, cap al migdia, la megafonia de l’empresa requerí els treballadors a reincorporar-se al seu lloc de treball en quinze minuts o bé a abandonar les instal·lacions. Si no ho feien, tenien a sobre l’amenaça que la policia els desallotjaria. Davant la negativa dels treballadors a deixar la concentració, la policia s’hi desplegà: tres seccions en línia i una quarta al darrere, en reserva. A un quart d’una s’inicià l’acció policial. Els treballadors, davant l’avanç policial, abandonaren la plaça pacíficament. La policia tornà a replegar-se a la porta, però una secció va romandre dins de la fàbrica. Molts treballadors aprofitaren la treva per marxar, encara que un contingent important seguia concentrat al taller número 1, tal com s’havia escampat que s’havia de fer durant la concentració. Consol Moreno recordava aquest moment amb les paraules següents: «I nos vam quedar poca gent. […] i al quedar-se poca gent […], a la Seat podria haver 3.000, 4.000 o 5.000 persones, això és la poca gent». En aquella situació arribaren, amb els autobusos de l’empresa, des de la plaça d’Espanya, els treballadors del segon torn, que havia d’entrar a les dues de la tarda, i que foren immediatament retornats al seu punt d’origen.

En aquell moment feren acte de presència a les instal·lacions el cap superior de Policia i el tinent coronel Apestegui, cap de la 4a circumscripció de la Policia Armada. Amb ells arribaren més reforços: un escamot, tres esquadres d’agressius químics i dues esquadres de cavalleria. A dos quarts de tres de la tarda es donà l’ordre de desplegar la força i desallotjar la fàbrica. Dues seccions es dirigiren cap el taller número 1, sota el comandament del capità Melero, on entre dos mil i quatre mil treballadors, segons les fonts, continuaven l’assemblea. S’intentà negociar una sortida col·lectiva de la fàbrica, però la policia exigia que els ocupants s’haguessin d’identificar al sortir. Això feu que s’increpés la policia al crit de «!Sinvergüenzas!, ¿No os da vergüenza atacarnos?», «!Y todo por un salario de miseria!». Al respecte, l’esmentat butlletí extraordinari, Asamblea Obrera posa especial èmfasi en la «tasca pedagògica» que es va voler fer amb la policia, que era interpretada «com una constante en nuestra actitud»:

el esfuerzo político para neutralizar su función represiva explicando (sobre todo a los policías sin graduación, pero también a los oficiales) PORQUE HACÍAMOS HUELGA, QUÉ QUERÍAMOS, CUÁLES ERAN NUESTRAS REIVINDICACIONES, preguntándoles SI TENÍAMOS O NO RAZÓN, explicándoles que CONTRA ELLOS NO TENÍAMOS NADA si ellos (la policía) no nos atacaba. Pero a su vez explicándoles también que si nos atacaban NOS DEFENDERÍAMOS (majúscules i subratllat en l’original).

Encara que també s’assenyala en el text que una minoria de treballadors eren partidaris de l’enfrontament.²¹

A les quatre de la tarda, la policia va començar a pressionar llançant cada quart d’hora un ultimàtum perquè s’abandonés el taller, o bé en serien desallotjats. Vora les cinc de la tarda, van rebre ordres taxatives del governador civil: «Desalojar como sea».²² En aquell moment, un escamot de la policia va entrar en formació a la nau i se’ls va intentar tornar a convèncer que

los ladrones y fascistas del gobierno intentan convertirles en asesinos del pueblo, les decimos vosotros también tenéis mujer e hijos, también sabéis lo que cuesta vivir, vuestras mujeres también van al mercado, si estuvierais en nuestro sitio haríais lo mismo […] NO OBEDESCÁIS LAS ÓRDENES de los que intentan enfrentaros con el pueblo! pasan cabizbajos, no contestan [….] y salen por la otra puerta [en majúscules a l’original].²³

També entraren els policies a cavall, de poca utilitat en un taller ple de màquines i amb els corresponents passadissos. Tot seguit, la policia es va equipar amb màscares antigàs, senyal inequívoca que preparava l’assalt al taller.

L’actuació va començar amb el prolífic llançament de gasos lacrimògens, i alguns d’aquests pots els hi tornaren els treballadors que es protegien la mà amb un drap. Tot i que hagueren de trencar els vidres de la nau i s’haguessin de tapar la boca, el nas i els ulls amb mocadors humits, l’ambient aviat es feu irrespirable. Segons Jaume Font:

Finalment la policia va entrar al taller. I ho feu sobtadament, buscant l’efecte sorpresa, en massa i carregant sense miraments. Es produí un gran terrabastall. Les bombes de fum i els gasos lacrimògens esclataven per tot arreu […] molts companys s’hi tornaven llençant a la policia una veritable pluja de barres, politges, pinyons, vàlvules, cargols i tot allò que tenien a mà. Tot era fum, soroll, cops i crits.²⁴

El relat dels fets que fa Consol Moreno afegeix més detalls al que ben segur degué ser una veritable batalla campal d’inusitada violència. Reproduïm literalment el seu testimoni:

I la policia a hòsties amb nosaltres […]. Madre mía! A tiro limpio. Va ser molt bèstia. […] La policia a cavall, con las bergas donant al cavall. Ens pegaven a nosaltres. Entrar després al taller, com que hi havia greix es queien els cavalls, pobrets, em donaven una pena els cavalls. Es fotien cada hòstia els cavalls, bestial. I després la gent, com que allò era rodamientos de motor, la gent des de dalt [de les cadenes de muntatge] tirava això, això anava rodant així i com eren rodamientos que tenien dents, molts policies van sortir ferits, bastants policies […] Sobretot [van pujar] troscos, trostquistes, que normalment eren molt més violents que la gent de Comissions o del PSUC u otro tipus de gent. Sobretot los del MC i los trostquistes van ser los que van pujar cap a dalt a les cadenes i van començar a tirar engranatges de motors.²⁵

Quan l’ambient ja era completament irrespirable, els treballadors es plantejaren abandonar el taller número 1 per dirigir-se al número 4, on hi havia un dipòsit de pintures, i per això creien –erròniament– que la policia no s’atreviria a disparar per por a provocar, com a mínim, un incendi. En el camí d’un taller a l’altre, passaren per un magatzem de ferros, on pogueren apoderar-se d’estris per augmentar la seva capacitat de defensa. Però el trajecte estava barrat pel desplegament d’un fort destacament de la cavalleria. En aquells moments la policia ja estava emprant tots els seus efectius, incloent-hi els reforços que s’havien sumat al dispositiu inicial: un helicòpter i una secció de la 42 bandera, amb seu a la caserna de la Verneda. Tot seguit, els treballadors travessaren cap al taller 4, alguns d’ells ja equipats amb barres de ferro i altres estris de defensa, i així tingué lloc el xoc més contundent de la jornada. Jaume Font ho recordava així: «Obreros a pie y policías a caballo mantenían una batalla que no había visto ni en el cine. La habilidad de algunos para meter la barra entre las patas del caballo y hacer saltar éste y al jinete por los aires era asombrosa. Me pareció oír un disparo». Probablement fou en aquest context, quan Antonio Ruiz Villalba va rebre els vuit trets que li costarien la vida, procedents de l’arma de policies de les unitats a cavall. Segons la versió oficial dels fets, dos policies havien estat a punt de ser linxats, després d’haver estat descavalcats, i havien hagut d’emprar-hi les armes de foc, abans de ser rescatats pels companys. Segons Consol Moreno, el tret fatal procedí d’un policia que havia estat ferit i que es va espantar, situació que feu que fes ús de la pistola.²⁶ I seguint amb el seu testimoni, quan van començar a escoltar-se trets, «la gent se va començar a dispersar, i llavors cada vegada érem menos, entre ellos estava jo. De noies van quedar poquíssimes». En aquest mateix context, un altre treballador va rebre un tret que li travessà la galta, i a un altre li arrencaren el cuir cabellut més que probablement en ser arrossegat per un cavall. Tots els ferits foren evacuats en ambulàncies.

Després d’hores d’enfrontaments la policia havia après la lliçó del taller número 1, i ja no intentava desallotjar els treballadors amb la cavalleria, sinó que aquesta esperava per carregar en el trajecte d’un a l’altre taller, i deixava la tasca de fer els desallotjaments a les unitats llançadores de pots de fum o d’agressius químics, en la terminologia policial. Després d’aquesta veritable batalla campal, només un miler de treballadors aconseguiren entrar al taller 4. En aquells moments, el rellotge marcava les sis de la tarda, i la situació començava a ser insostenible per als obrers. Uns membres de la BPS s’adreçaren a aquests per exigir-los que sortiren i que s’indentificaren, a la qual cosa es negaren. Altres, que de forma paral·lela a la dispersió que s’havia produït, en la dinàmica d’enfrontaments/desallotjaments dels tallers, intentaven sortir de l’empresa, també es trobaven que la policia els hi demanava el DNI. I, en conseqüència, decidien tornar a l’interior de la fàbrica, per por de les possibles represàlies. En l’esmentat taller hi havia pintures inflamables i mentre alguns proposaren calar-hi foc, altres consideraven que pel risc d’aquests materials, la policia no s’atreviria a disparar pots de fum. Els primers foren aturats i els segons s’equivocaren, «Al ver pinturas calculamos que no dispararían porque le das un disparo a un bidón de pintura y aquello explota. Y qué va, siguieron disparando. Les importaba un churro. Si llegan a tocar un tonel de pintura volamos todos».²⁷ Així doncs, la policia tornà a desallotjar el taller amb gasos lacrimògens:

Era imposible aguantar aquello. Entonces como había allí unas balletas (sic), unos trapos que utilizaban para pintura, pues los mojábamos con agua y nos poníamos en la boca y fuimos, fuimos aguantando bastante tiempo. Nos pasaríamos tres horas allí dentro más o menos. Pero se dieron cuenta que esto nos mantenía el agua, entonces cogieron y cortaron el agua. Y entonces ya era irresistible. Salíamos llorando por allí con los gases lacrimógenos […] que escuece eso a la vista […] bestial.

Però era precisament quan els treballadors sortien a l’aire lliure quan corrien més perill de ser copejats per la policia, tal com va succeir quan es van veure obligats a abandonar el taller en fer-se irrespirable l’aire: «Y allí aprovecharon para pegarnos otra tanda de porras y de porrazos con los bergajos de los Caballos».

En paral·lel, els treballadors del torn de la tarda que no havien arribat a traslladar-se a les instal·lacions de l’empresa, improvisaren una manifestació en direcció a la seu dels sindicats, a la Via Laietana. Anaven pel lateral de la Gran Via, que llavors tenia el topònim de José Antonio Primo de Rivera, i aviat foren interceptats per la policia que no tardà a fer-hi càrregues. Dels dos mil treballadors inicials, només en baixaren pel carrer d’Urgell uns cinc-cents, i ja sols uns tres-cents aconseguiren l’objectiu. A l’edifici sindical feren una breu assemblea i, en acabar-la, tornaren a manifestar-se pels carrers del voltant.

Si tornem, però, a l’interior de l’empresa, després de cinc llargues hores d’enfrontaments, els treballadors començaren a replegar-se, tot i que encara en romania un important grup al taller número 7. López Provencio dona la xifra de tres mil treballadors que continuaven a la fàbrica a mitja tarda, però sobre ells ja feia efecte el cansament de la jornada: «La preocupación por la familia, la falta de comida, la presión de una fuerza policial descomunal […], empezaban a hacer mella en unas personas cuya experiencia era el trabajo y no la resistencia numantina». Sota les ordres del capità Melero, dues seccions procediren al desallotjament, situació que reproduí de bell nou les escenes de violència. Un cop més es llençaren gasos lacrimògens. Es desallotjà el taller, però en altres indrets encara seguien els enfrontaments, fins que a dos quarts de vuit la situació quedà normalitzada. Alguns treballadors forçaren sortides en massa, per evitar ser-ne identificats, i altres fugiren fins i tot per les clavegueres. Altres esperarien que es fes mitja nit, quan la policia es replegà. Finalment, segons fonts sindicals, al voltant de dos-cents treballadors foren identificats per la policia, mentre que els detinguts «son brutalmente apaleados en el mismo momento de ser apresados por la policía», segons la premsa obrera.²⁸ El balanç de la batalla campal fou esgarrifós: un ferit de gravetat, Antonio Ruiz, i desenes de ferits i copejats que en fan impossible la quantificació atès que només els més greus anaren a les dependències hospitalàries a curar-se les ferides, ja que la policia els detenia in situ o, si més no, els identificava. La policia, de la seva part, també va fer públic un llistat de baixes important.²⁹

L’endemà els treballadors hagueren d’accedir a la fàbrica en fila índia i amb el carnet de l’empresa ben visible, mentre passaven enmig d’una doble filera de policies, que tenien les armes de foc en posició de prevengan. Una forma d’accés que es perpetuaria durant un cert temps. Aquell dia també es reuní el jurat d’empresa, on es notificà la suspensió de sou i feina per sis dies de tot el torn del matí.

Els fets del 18 d’octubre i la posterior mort de Ruiz Villalba tingueren un ampli ressò, i generaren aturades solidàries, minuts de silenci, a més de recaptacions econòmiques destinades a ajudar a la família. Tal com es recollia a Asamblea Obrera,³⁰ hi hagué actes solidaris a Siemens, Elsa,³¹ Hispano Olivetti, Tornillería Mata, Capalsa, les obres de la Universitat Autònoma, entre moltes d’altres, a Catalunya. A Madrid, a Pegaso, Barreiros, Marconi, Kelvinator i Renfe; a València s’informà que s’havia produït una manifestació de protesta, a l’igual que a Ginebra, davant del consolat espanyol el 23 d’octubre. També es feren actes de solidaritat a París el 3 de novembre i a Bordeus dos dies més tard. Al mateix butlletí es podia llegir:

DENUNCIAMOS de nuevo la responsabilidad criminal de la empresa, con SÁNCHEZ COSTES (procurador en Cortes por designación directa del caudillo) a la cabeza, del sanguinario CREIX (al frente de los torturadores de la brigada político-social), del gobernador civil p. ROS, del ministro de la Gobernación GARIZANO (sic) GOÑI, de este GOBIERNO DE LADRONES Y ASESINOS. ¡FUERA! LLAMAMOS a todos, i (sic) en primer lugar nos corresponde a nosotros los trabajadores de SEAT, a DENUNCIAR ESTE CRIMEN! A la clase obrera, a todo el pueblo, a la jerarquía de la iglesia, a los sectores profesionales e intelectuales ¡TODOS! Brazaletes negros, recogida de dinero, minutos de silencio, paros, sanciones […] QUE NADIE CALLE ANTE EL CRIMEN. (En majúscules a l’original.)

El dia 20 La Vanguardia informava que «La factoria Seat sigue paralizada», i precisava:

Según nos comunican fuentes allegadas a la empresa Seat, el número de obreros y empleados que siguen trabajando en la factoría de la Zona Franca, es de unos 5.000, prácticamente los que componen la plantilla de administrativos, mandos intermedios y personal auxiliar. El resto del personal está en paro y sancionado; los del turno de mañana, con seis días de suspensión de empleo y sueldo, y los de tarde y noche, con dos días de suspensión de empleo y sueldo.

El dia 21, un full volant signat per CCOO feia una crida a la solidaritat amb els obrers de Seat i a generalitzar la lluita al carrer. Al mateix temps s’hi esmentava Ruiz Villalba, de qui es deia que es trobava hospitalitzat i molt greu, «con ocho orificios de bala en el vientre y una bala alojada en la cadera». També es deia que dos treballadors més es trobaven hospitalitzats com a conseqüència d’un impacte de bala i per les contusions produïdes per la càrrega de la cavalleria, respectivament. I acabava aquest apartat afirmant que un policia de la BPS havia estat ferit de bala per un dels seus companys.³²

Quan el dia 22 es va reincorporar el torn de la tarda, els treballadors romangueren «inactivos al pie de las máquinas», tal com es va poder llegir a la premsa del moment, per la qual cosa la direcció de l’empresa va escometre’n el desallotjament i amplià la sanció fins dilluns següent. D’aquesta manera equiparava la sanció del torn de tarda amb la del torn del matí. Durant les dues setmanes següents es perpetuaren les vagues i les protestes, i el 9 de novembre sis mil treballadors de l’empresa van ocupar el centre de la plaça de Catalunya, tots ells equipats amb les granotes de feina. La policia s’hi desplegà, els va rodejar i els comminà a dissoldre’s, però en lloc d’obeir l’ordre, els concentrats es van dirigir cap els voltants de la plaça de braus de la Monumental, per continuar debatent el document que havien de decidir si era aprovat. Llavors començaren a circular en grups més petits, fins que la policia, amb contundència, els dissolgué. Finalment, el conflicte es resolgué mitjançant un laude d’obligatori compliment del Ministeri de Treball, fet públic a principis de febrer de 1972. També s’hi va aconseguir la readmissió de dos-cents cinquanta treballadors que havien estat acomiadats.

Des de mitjans sindicals i antifranquistes, la lectura que es va fer de la jornada del dilluns 18 d’octubre fou molt positiva, en ser rebuda com el colofó d’un seguit de lluites que s’havien portat a terme en els darrers temps, «de combate reivindicativo, solidario, de luchas por los derechos y libertades de la clase obrera», que passaven per les actuacions dutes a terme contra el Procés de Burgos, la solidaritat amb els companys acomiadats, els resultats aconseguits en les eleccions sindicals, la vaga del mes de juny, les mobilitzacions de l’estiu i l’extensió de la lluita al Baix Llobregat i altres indrets. I tot plegat, feia creure als sectors més conscienciats dels treballadors que, a partir d’aquests fets i la gran onada de solidaritat que s’hi havia produït a continuació, «podemos golpear al enemigo». Fins i tot s’arribava a l’optimista plantejament que la vaga general mitjançant la qual es podria enderrocar al règim era a l’abast: «[Els fets] nos plantean como objetivo inmediato la conquista de la libertad liquidando la dictadura fascista (con Franco o con Juan Carlos)». Igualment es valoraven els successos del dilluns 18 d’octubre com una fita històrica:

Logramos algo que no tenía precedentes en una gran fàbrica de España en estos 35 años de dictadura: ocupar una gran empresa y defender la ocupación contra la agresión policíaca que utilizaría grises a pie, a caballo, bombas de gases lacrimógenos, porras, y dispara contra los trabajadores.³³

Després de la mort d’Antonio Ruiz, diversos líders de CCOO de la fàbrica com era el cas d’Armando Varo, que treballava al mateix taller que el difunt, Rufino Bas i Consuelo Moreno, anaren al barri de Sants, on vivia la vídua. L’objectiu era lliurar-li les quantitats que els companys havien recollit en concepte de solidaritat i esperonar-la perquè presentés una denúncia. Però en arribar-hi es van trobar amb la sorpresa que aquella, atès que el matrimoni professava la fe com a testimonis de Jehovà, no només no acceptava els diners i es negava a fer la pertinent denúncia, sinó que els feia fora «con cajas destempladas, aceptando que la muerte de su marido había sido un designio de Dios en el que creían. […]. Dios me lo ha dado, Dios me lo ha quitado». A més, els va amenaçar «que si fèiem algo nos denunciaria».³⁴ Just sis dies després de la mort del treballador de la Seat, tenia lloc un acte d’enorme transcendència en la lluita antifranquista, la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí Vell. Al principi, i després d’un emotiu parlament de Joan Colominas, els assistents guardaren cinc minuts de silenci en homenatge a Antonio Ruiz Villalva.³⁵

Mesos després, el 27 de febrer, quan la Guàrdia Civil empri de nou foc real per dissoldre una concentració de treballadors del metall a Vallvidrera, un full volant del PSUC tornava a recordar Ruiz Villalba. Un fullet on es podia llegir que «Esperamos que la Iglesia catalana rompa el silencio cómplice que guardó ante el asesinato del obrero de la Seat».³⁶ Quan es va complir el primer aniversari de l’ocupació de la fàbrica, els companys d’Antonio Ruiz, rememoraren la seva mort amb un minut de silenci. En acabar, algú cridà «Viva la clase obrera». Des de llavors i durant uns anys, la mort d’aquest treballador esdevingué un símbol de l’ocupació de la fàbrica. La seva fotografia fou emprada en fulls volants de manera profusa, en els convulsos mesos posteriors a la lluita i la reivindicació que s’havia portat a terme a la fàbrica. En un d’aquests, un treballador de Lleó, que signava com a «un despedido de 1971», li dedicava un poema a la víctima, que duia per títol «A Antonio Ruiz Villalba. Asesinado por el franquismo y la Seat. 18 de octubre», i començava amb els següents versos: «!Salud! obreros de Seat / del franquismo pesadilla / de la razón defensores / de los valientes envidia. / Sois la valerosa vanguardia / en esta lucha emprendida / contra el gobierno de MATESA / contra Franco y su pandilla».³⁷

Després d’un llarg parèntesi temporal, es va haver d’esperar fins el nou segle per a recuperar aquest episodi de la lluita obrera, de la mà de l’Associació de Treballadors i Extreballadors de la Seat. Així, el 2006, quan es complien trenta-cinc anys dels fets, es col·locà una placa commemorativa al lloc on caigué Ruiz Villalba, amb la següent llegenda: «Antonio Ruiz Villalba. Obrero de Seat asesinado en Seat por la policía franquista el 18 de octubre de 1971 por defender la dignidad y la libertad de la clase obrera».³⁸ Cal remarcar un fet habitual, tant en aquesta placa com en la bibliografia que fa referència a la mort del treballador, en el sentit que, habitualment, s’hi fa constar la data en què fou ferit i no la de la mort.³⁹ Igualment, en aquesta data el Memorial dels treballadors de Seat va decidir que a partir de llavors, el 18 d’octubre esdevingués «el Dia dels Treballadors i les Treballadores de Seat».

Tres anys després, una vintena de protagonistes d’aquella jornada es congregaren al lloc dels fets, per rememorar la lluita i retre homenatge a Ruiz Villalba. En l’acte reclamaren que la futura estació de la línia 9 a la Zona Franca, davant d’on s’ubicava l’antiga fàbrica Seat, recordés la figura del treballador mort a mans de la policia i la lluita antifranquista que hi protagonitzaren els seus treballadors. Carles Vallejo ho explicava amb les següents paraules: «Nuestro objetivo es reivindicar la presencia en los espacios públicos de la memoria histórica de la lucha antifranquista protagonizada por los obreros y el papel de Seat en la historia económica y social del país». Vallejo, president del Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat, en fou un dels acomiadats per la seva activitat sindical l’any 1970. La lluita per la seva readmissió i dels altres represaliats fou l’origen dels fets que conduïren als enfrontaments la mort de Ruiz. La seva proposta, que fou presentada a l’empresa constructora de la línia de metro GISA, passava per tematitzar la nova parada de metro a la Zona Franca amb panells que posessin de manifest la lluita dels treballadors de Seat. Una altra de les reivindicacions del col·lectiu era que Barcelona Zona Innovació (BZI), que s’havia de construir sobre els terrenys de l’antiga fàbrica, dediqués un museu a la història industrial i social de l’automoció a Catalunya.⁴⁰

El 2011, en el quarantè aniversari de l’ocupació de la Seat i la mort de Ruiz Villalba, la col·laboració entre el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat va donar com a resultat l’exposició «Seat 1950-1977. L’arquitectura de la repressió», que després del Museu d’Història de Catalunya⁴¹ va itinerar. Durant el període d’exhibició, es feren diversos homenatges al treballador mort el 1971. Un d’aquests va ser el que tingué lloc al Museu de l’Hospitalet, l’Harmonia, el 18 d’octubre, sota el títol de «Recordant Ruiz Villalba: el 40 aniversari de l’ocupació de la Seat».⁴²

Com a culminació de tot aquest procés memorístic, que té com a referent clau aconseguir que la mort d’Antonio Ruiz Villalba no caigui en l’oblit, a les darreries de 2016, amb motiu del 45è aniversari dels fets, es va fer un gran pas endavant. El 18 d’octubre, al migdia, es feu una ofrena floral davant la placa que s’hi havia col·locat deu anys abans. Tot seguit, els actes commemoratius prosseguiren, amb el bateig del passatge que permet l’accés a l’escola Seat, amb el nom d’Antonio Ruiz Villalba, a pocs metres d’on fou abatut pels trets dels grisos. Una iniciativa que va comptar amb el suport, tant de l’AMPA del centre educatiu, com del claustre de mestres. Una inauguració que es pot considerar una veritable fita en la lluita del Memorial Democràtic Treballadors de Seat.⁴³ Segons el seu president, Carles Vallejo, «Antonio Ruiz Villalba es un símbolo. Dedicarle una calle a él es reconocer las luchas de Seat», atès que les lluites de l’emblemàtica empresa «marcaron todo el movimiento obrero antifranquista y la lucha por las libertades de esta Ciudad».⁴⁴

MORT AL BESÒS. MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ

L’altra víctima mortal com a conseqüència de les actuacions policials relacionades amb la conflictivitat laboral a Catalunya durant les darreries del franquisme, es va produir a Sant Adrià de Besòs el 3 d’abril de 1973: es tracta de Manuel Fernández Márquez.⁴⁵ Només feia un mes que treballava com a muntador a l’empresa Construcciones Pirenaicas, SA (COPISA), una de les encarregades de l’ampliació de la Central Tèrmica del Besòs, propietat de FECSA. El projecte consistia a construir una tercera torre i el feien de manera conjunta amb la Sociedad Argentina de Electricidad (SADE) i Control y Aplicaciones (CASA), a més d’altres empreses complementàries, totes sota la direcció tècnica de l’empresa alemanya DURR. Les tres principals estaven relacionades entre si i amb FECSA, tant per vincles filials com perquè compartien consellers en la direcció.

2. Manuel Fernández, treballador de la Tèrmica del Besòs va rebre un tret de bala el 3 d’abril de 1973 que li va provocar la mort gairebé de forma immediata, durant els enfrontaments entre membres de la Policia Armada i treballadors, en el context d’un conflicte laboral per la renovació del conveni col·lectiu.

L’empresa en què treballava Manuel Fernández era la que aportava més treballadors, 1.338, del total de més de 1.700 que hi feien feina a un ritme accelerat. Hi havia torns de matí i tarda, i les condicions laborals eren extremadament dures, en alguns casos, eren al límit de la pura explotació, amb jornades laborals que podien arribar a cinquanta-sis hores setmanals. Aquesta situació ja havia obligat a la mobilització de la plantilla el 1971, quan es va fer una vaga de quinze dies, gràcies a la qual s’havia aconseguit un increment del 20 per cent en els salaris, contractes fixos i l’afiliació a l’assegurança obligatòria de malaltia (SOE, en les sigles en castellà), però que també tingué una dura resposta patronal, amb l’acomiadament de 150 treballadors. El 1972, els treballadors de CASA mantingueren un nou conflicte com a conseqüència del qual es reduí la jornada laboral de quaranta-vuit a quaranta-sis hores, la readmissió dels acomiadats i un document signat per l’empresa, en el sentit que no s’hi prendrien represàlies.

Al març de 1973, però, els fets que ara descriurem en el marc de la negociació d’un conveni col.lectiu, tinguerem com a resultat la mort de Manuel Fernández. Aquesta es pretenia impulsar a partir d’una plataforma reivindicativa de deu punts, aprovada en assemblea pels treballadors de les tres empreses implicades en l’ampliació de la Tèrmica. Unes negociacions que es feren a les vigílies d’una veritable onada de renovacions de convenis col·lectius locals i del ram, un dels de més alta capacitat de mobilització i on es patien unes condicions laborals més dures, que s’havien de negociar en el mes de maig. Les reivindicacions principals que s’hi plantejaven consistien a aconseguir una jornada de quaranta hores setmanals, de dilluns a divendres, en lloc de les cinquanta-sis que habitualment s’hi feien; un increment salarial igual per a totes les categories de 4.000 pessetes mensuals; el pagament del cent per cent del salari real en cas de malaltia, accident o jubilació; tres pagues extraordinàries d’acord amb el salari real, i la signatura d’un contracte fix a partir dels quinze dies de treball, fet que havia de comportar la liquidació dels contractes «en blanc» que s’hi empraven. L’empresa, a més, s’havia de fer càrrec de l’impost pel rendiment del treball (IRTP), abonar 500 pessetes mensuals d’ajuda escolar per als fills entre 4 a 16 anys, oferir trenta dies de vacances pagades, a més de proporcionar botes de seguretat, vestuaris i dutxes en condicions. La plataforma reivindicativa acabava reclamant el dret de reunió i d’assemblea a les instal·lacions de l’empresa.⁴⁶ Tots aquests punts començaren a ser debatuts pels treballadors de les tres empreses en una assemblea celebrada el 14 de març.

Tretze dies més tard, el 27 de març, quan entrava el torn del matí, hi va haver una sembrada de fulls volants a les instal·lacions de l’empresa, signats per CCOO, i que convocaven a una assemblea al menjador, a l’hora de dinar. Hi assistiren uns cinc-cents treballadors. Els esmentats punts hi foren ratificats, i encara s’hi afegiren els que feien referència a l’elecció d’una comissió portaveu entre l’assemblea i l’empresa, a més de la defensa de qualsevol treballador que fos sancionat o acomiadat. Aquest posicionament implicava, òbviament, rebutjar el jurat d’empresa per la seva manca de representativitat. Alhora, es va elegir una comissió obrera comuna per a les tres empreses, formada per catorze treballadors, entre ells, Manuel Pérez Ezquerra,⁴⁷ Antonio Jiménez i Manuel Guerrero, tots tres militats de CCOO, a més de Francisco Muñoz Morilla. Segons el testimoni d’aquest, en l’assemblea, Pérez Ezquerra, membre de CCOO i del PSUC, va manifestar que «Estamos hasta los cojones de salarios de hambre, hemos de unirnos para conseguir mejoras». I tot seguit es començà a recollir signatures per fer-les arribar a la direcció. A la sortida, el militant comunista es mostrava optimista, i afirmava que si els obrers de la Tèrmica s’unien com els de la Seat, «había posibilidades de conseguir mejoras, en todo o en parte».⁴⁸

El dia 29 la plataforma ja estava signada per uns vuit-cents treballadors. A l’hora de dinar es feu una nova assemblea, ara més o menys mil dos-cents empleats de la Tèrmica. Els punts reivindicatius i les signatures corresponents es lliuraren a les respectives direccions, i es donà un termini fins el migdia del 2 d’abril perquè s’hi fes arribar la resposta; en cas contrari, s’hi apuntava la possibilitat de començar una vaga. El dia 30 COPISA, que tal com hem vist era l’empresa amb el nombre més elevat de treballadors del complex, va començar a pressionar els seus treballadors i va difondre un comunicat, signat per altres obrers de la mateixa empresa contraris a les mobilitzacions iniciades. A més, es va convocar els delegats que havien sigut elegits, als despatxos de la direcció, i se’ls va comunicar que es procediria a descomptar de la nòmina les dues hores perdudes en la gestió i lliurament de les signatures. A l’hora de dinar hi hagué una altra assemblea. Els treballadors no arribaren a un acord per a fer front col·lectivament a les sancions econòmiques dels delegats, però sí en portar a terme una aturada de dues hores, com a mesura de protesta i pressió. Assabentats d’aquesta circumstància, els directius van decidir fer-se enrere en l’anunciada sanció. L’endemà, dissabte dia 30 es va treballar amb normalitat a les instal·lacions de FECSA, en espera de la resposta que havia de donar l’empresa dilluns. Durant el matí es van repartir uns fulls volants, «recomendando que todos trabajasen y no forzasen la situación». Segons Pérez Ezquerra, aquests fullets havien eixit de l’empresa, atès que, segons el seu criteri, «el tipo de letra coincide con el de las multicopistas de la misma».⁴⁹

Arribat el dia 2 d’abril, mitjançant rètols, les direccions de COPISA i CASA notificaven que no s’acceptaven les peticions i, de retruc, tampoc es reconeixia la representativitat dels delegats elegits, que eren qualificats de «comissió obrera il·legal», i es trobaven fora de «los cauces sindicales». S’hi afegia que si es declarava una vaga es plantejaria el conflicte col·lectiu, i això podria comportar un seguit d’acomiadaments. Davant d’aquesta situació, els treballadors es van declarar en vaga i es concentraren immediatament als menjadors. També es van formar piquets, que començaren a informar a les empreses pròximes, de la situació del conflicte. En una nova assemblea, es va decidir fer una aturada fins el migdia, que fou seguit pels treballadors de les dues empreses afectades, a més dels de SADE, que s’hi sumaren en una mostra de solidaritat. Es va intentar informar les direccions de COPISA i CASA de les raons de l’atur, i quines eren les condicions per finalitzar-lo. Però els delegats enviats a negociar no arribaren a ser rebuts. Al migdia, cinc delegats foren cridats per la direcció de SADE, que els informà que l’empresa accedia a acceptar el salari mínim, un increment de quatre pessetes en la tarifa de l’hora treballada, i es comprometia a assumir l’augment de les quotes de la seguretat social. La resta de les reivindicacions eren rebutjades. A les dues de la tarda es va tornar a celebrar una assemblea on s’informava de la proposta empresarial, que no fou acceptada. En el transcurs de l’assemblea feren acte de presència representants «de la Autoridad Sindical y de Trabajo», sense que aquesta intervenció servís per a reconduir la situació. Allí mateix es decidí perllongar l’aturada fins les cinc de la tarda, moment en què sortirien de la feina, sense fer l’hora extraordinària que es feia al final de la jornada. A més, s’hi va prendre l’acord d’entrar l’endemà a les vuit del matí, horari que implicava que tampoc es faria l’hora extraordinària de primera hora. En acabar, Pérez Ezquerra va sol·licitar dels seus companys que el protegissin, atès que tenia por a ser detingut pel seu paper capdavanter en la mobilització. I així es va fer, sense que s’hi produís cap tipus d’incident.⁵⁰

Al vespre, la direcció de l’empresa va decidir-ne el tancament, i cridà la policia perquè desallotgés els treballadors del torn de nit, que continuaven en assemblea. I així va ocórrer, quan hi van fer acte de presència efectius de la 4a companyia de la 42 bandera, que tenia la base a la caserna de la Verneda. L’endemà, dimarts 3 d’abril, quan els treballadors van començar a arribar a les instal·lacions de la Tèrmica, abans de les set del matí, es van trobar amb les portes tancades i un rètol a la porta oest, on s’indicava que havien estat sancionats. També hi havia la presència d’efectius de la Policia Armada, que s’apostaren a l’esquerra de la porta. En el rètol s’informava d’una sanció de cinc dies de sou i feina, «como consecuencia de los graves actos de indisciplina cometidos en el día de ayer, […] sin perjuicio de las más graves sanciones que se aplicarán a los que hayan incurrido en faltas de mayor gravedad». I s’hi afegia que el dia de reincorporació al treball, després de la sanció, qualsevol absència d’un treballador, seria interpretada com una rescissió voluntària del contracte. Atès que era dia de cobrarment per als treballadors de COPISA, aquests intentaren entrar al centre de treball, però l’empresa els notificà que sols podrien accedir-hi de tres en tres, en primera instància, i després de cinc en cinc, només per a cobrar; en cap cas però, per a treballar. Els treballadors s’hi van negar. Tal com es pogué escoltar en el consell de guerra en el qual foren jutjats alguns dels participants en aquests fets:

La empresa estaba clausurada por la Dirección debido a determinados paros y acciones reivindicativas llevadas a cabo en días anteriores. Carteles situados a la entrada indicaban que todos los trabajadores estaban suspendidos de empleo y sueldo [per cinc dies]. Los trabajadores pidieron entrar, dado que era día de pago. Asimismo, mostraron sus deseos de incorporarse a sus puestos. Sin embargo, no accedieron a entrar en grupos de cinco a fin de percibir sus emolumentos.⁵¹

A partir d’aquí s’encadenaren un seguit de fets i circumstàncies, que acabarien costant-li la vida a Manuel Fernández Márquez. La reconstrucció d’aquells fets, ens permet plantejar el següent relat.⁵² Sobre les 7:45 hores, el cap del contingent policial, un brigada, es va adreçar als concentrats davant de l’esmentada porta oest. Els va comminar a passar a cobrar en petits grups, tal com havia establert l’empresa, o bé, a abandonar l’indret. Llavors, Manuel Pérez Ezquerra va pujar a la reixa que rodejava les installacions i es va dirigir als concentrats. Quan la veu li va fallar, continuà José Moreno Rider.⁵³ El que la policia va qualificar com un intent d’excitar les masses, en realitat no era més que una crida a no acceptar la proposta de l’empresa i, en conseqüència, no entrar a cobrar en petits grups, sinó tots plegats. També s’hi va posar èmfasi a no provocar incidents amb la policia. Pérez Ezquerra, segons el seu propi testimoni, afirmaria que s’havia dirigit als obrers amb aquestes paraules: «No debemos practicar la violencia, sino demostrar a la empresa y [a] la policía que nosotros queremos dialogar con la patronal para plantear nuestras reivindicaciones pacíficamente. –I afegia poc després– No queremos la violencia, demostremos que no somos ni violentos ni locos». Les diverses fonts consultades difereixen respecte al nombre d’obrers concentrats en aquells moments. El brigada va afirmar que devien ser al voltant de cinc-cents, altres fonts elevaven la xifra fins el miler o més, i durant el judici posterior es va acceptar la de mil cinc-cents si fa no fa.

Llavors, els obrers van pressionar les portes per intentar penetrar en bloc a les instal·lacions de l’empresa, objectiu que no assoliren. Tot seguit, la policia es va desplegar «en orden de encuentro», amb les porres desenfundades i va fer enretirar els treballadors, fins que aquests es van allunyar de la porta i van travessar les vies del tren, en sentit contrari a la mar. L’operatiu, «primer rechazo» en la terminologia policial, es va portar a terme sense cap tipus de violència, segons la informació policial, que diferia de les versions dels treballadors atès que aquests indicaven que llavors ja s’havien utilitzat les «porres», sempre però en un lògic context de tensió. Aquí, els treballadors es van organitzar «en cadena de brazos», segons recordava un policia. Uns i altres es trobaven a uns quaranta metres de distància. I llavors, sobre les 8:10 del matí, va arribar el tren semidirecte 3113 de la línia Barcelona – Massanet-Massanes, que s’hi va haver d’aturar en trobar les vies ocupades «por completo» pels obrers, i atès que aquests no feien cas dels senyals acústics del maquinista perquè desallotjaren la via. Això feu que hagués d’estirar els frens d’emergència, poc més de trescents metres després d’haver sortit de l’estació de Sant Adrià de Besòs, davant per davant de la central. Alguns obrers llançaren pedres contra els dos primers vagons que produïren el trencament de sis vidres, i tres minuts més tarde pogué refer la marxa.⁵⁴ Més tard, Pérez Ezquerra seria crític respecte aquesta actuació, i assegurava que havia dit: «Compañeros, no estuvo bien el apedreamiento del tren, ya que pudo salir lesionado alguien que es totalmente inocente de estos hechos».⁵⁵ Segons un dels testimonis, el tren va poder prosseguir després que la policia, pressionant encara que sense violència, desallotgés la via, i obligués a aquests a anar en direcció al carrer de Ramon Viñas, perpendicular a la mar.

A aquest episodi el va seguir una estona de tensa calma. Entre vuit i dotze minuts. Més treballadors continuaren afegint-se a la concentració, al temps que el brigada sol·licitava reforços. Llavors els obrers més abrandats, majoritàriament els més joves, van començar a insistir en la necessitat d’entrar tots junts al centre de treball, tot i el cordó policial que els ho impedia. Atès que aquests «son pocos y que pasarían por encima de sus cadáveres», seguint la versió d’un dels policies presents, començaren a agafar pedres. Un testimoni va observar «Que antes que empezara el lanzamiento de piedras, […] algunos de los obreros de más edad pegaban con la mano a algunos más jóvenes que estaban recogiendo piedras». Tot seguit, els treballadors van travessar de nou les vies i es van encaminar cap a les portes de la Tèrmica, on, uns vint metres abans, les unitats policials s’havien desplegat en dues rengleres. Uns emissaris es van dirigir al cordó policial, i van parlar amb un sergent. Segons aquest, insistiren en la voluntat d’entrar tots plegats al recinte per a poder cobrar, i a més els indicaren que «se abstuvieran de tocar a alguno de los obreros». Els sotsoficial va contestar que la policia estava complint ordres, i que el seu objectiu era que qui volgués cobrar individualment, ho pogués fer, «debiendo el resto no hacer caso a los activistas que les llevarán por el camino del mal».

En aquest moment la situació va esdevenir encara més tensa, «la masa se exaltó profiriendo gritos de protesta», i la policia va fer diverses càrregues emprant les defenses, després que el brigada que comandava el desplegament, donés els «toques reglamentarios». Llavors va començar la violència a gran escala. Tots els policies van ser unànimes en el seu relat –molt homogeni per altra banda–, en afirmar que la seva actuació s’havia iniciat quan els obrers els hi llançaren les primeres pedres, ferros i altres objectes contundents. Ara bé, el testimoni de l’encarregat d’un taller proper, difereix notablement en la cronologia dels fets. Segons el seu testimoni, la policia va carregar després del frustrat diàleg, i obligà els treballadors a passar un altre cop a l’altra banda de la via, i degué ser en aquest moment, i no abans, quan començà el llançament de tot tipus d’objectes, especialment pedres, a la policia. A continuació, aquests, que es trobaven en un terreny desfavorable per defensar-se, van optar per retrocedir fins l’esplanada de davant les instal·lacions, i van aprofitar per protegir-se de l’allau de pedres que els hi queia a sobre en unes caixes d’embalatge i material divers, que hi havia arrenglerat a vora via. L’escenari s’havia convertit en una veritable batalla campal. En el decurs d’aquesta, els treballadors guanyaven a poc a poc terreny en el camí cap a les instal·lacions de la central, i arribaren a una distància ben pròxima de la policia. Alguns del testimonis indicaren que només hi havia tres o quatre metres. Davant d’aquesta situació, el cap de l’escamot va ordenar treure les pistoles i fer trets a l’aire, «con el fin de controlar a la masa». Un policia afirmà haver escoltat que un treballador indicava que les bales eren de fogueig i un vigilant va dir que havia escoltat un «a por ellos», per part del treballadors. Aquest fou el moment de màxima intensitat, que hauria de durar entre cinc i vuit minuts. Tots els policies declararien en les compareixences que els trets foren a l’aire, sense cap matís. Però un altre cop l’esmentat testimoni hi fa llum en incorporar-hi una variable que cap altre testimoni havia esmentat. Aquest va declarar:

A pesar de los disparos la masa, que daba la impresión de estar obcecada, siguió avanzando hasta llegar a las cajas, momento en el que pudo observar el declarante que los brazos de los Policías Armadas bajaban hasta unos 45 grados para efectuar los disparos con una inclinación menor al objeto de intimidar totalmente a la masa, pero nunca pudo observar a ningún Policía disparar con el brazo en posición horizontal dirigiendo los disparos contra la masa.

Fou llavors quan es van produir les conseqüències més greus. Després d’aquest episodi, sobre el terra quedaren dos cossos inermes. Es tractava de Manuel Fernández Márquez i Serafín Villegas.⁵⁶

Els relats dels treballadors feren referència a la presència i intervenció de policies a cavall, però en cap relat fet pels mateixos policies que es desplegaren en l’operatiu ni dels testimonis civils, es fa esment a l’actuació d’aquests tipus d’unitats. Un d’aquells testimonis va afirmar que «Había policías a caballo por todas partes, los obreros de la térmica corrían despavoridos delante de los grises, en dirección contraria a la fábrica».⁵⁷ També s’apuntà la possibilitat que el tret que ferí mortalment Fernández Márquez, provingués d’un policia a cavall. Després dels trets, segons els policies, «la actitud de la masa fue normalizándose y retirándose del lugar de actuación». El pas d’un altre tren en sentit nord, va ajudar a separar els uns dels altres. Encara que alguns seguien llançant pedres per sobre el comboi. La policia es va retirar a les portes de la fàbrica, i els treballadors s’encaminaren cap a la llavors conenguda com l’avinguda de la Victoria, avui de la Platja.

Després, la versió oficial justificaria l’ús d’armes de foc pel fet que la policia s’havia vist desbordada durant els enfrontaments. S’argumentà que la desproporció entre treballadors i policies havia estat abismal i que, per preservar la seva pròpia seguretat, els agents havien hagut d’emprar les armes de foc. Fet i fet, una mostra més del tarannà repressiu del règim i dels seus tentacles policials, a la vegada que una manifestació clara de la incapacitat de la policia franquista per gestionar els conflictes d’ordre públic, amb un mínim de garanties. La nota informativa del govern civil respecte d’aquests fets acusà els treballadors d’haver llançat pedres sobre dos trens que passaren per les properes línies ferroviàries i, seguint amb el seu relat dels esdeveniments diu:

Posteriormente se dirigieron hacia las fuerzas de orden público, a quienes agredieron violentamente, llegándose a una situación límite. Obligando a que dichas fuerzas hicieran varios disparos al aire con el fin de evitar el enfrentamiento, sin que, aun así, se consiguiera, por lo que se vieron precisadas a repeler la agresión.⁵⁸

Com a resultat de la refrega, la policia també va veure com nou dels seus efectius necessitaren atenció mèdica, que en una primera instància li arribà de la pròpia farmaciola de l’empresa. Així, les pedrades i els cops feriren de diversa consideració dos sergents, tres caporals i quatre policies, que en total els feu romandre 133 dies de baixa.⁵⁹ L’auditor militar que es va fer càrrec del processament dels detinguts durant la jornada, en les seves diligències prèvies de 16 d’abril, també va fer esment a «la presunta responsabilidad de los componentes de la Policía Armada», en els dos ferits per l’impacte d’una bala. Però no s’ha pogut localitzar cap informe o document que avali que es fes una investigació al respecte.⁶⁰

Un primer ferit de bala fou Serafín Villegas Gómez, de 25 anys, que va rebre un impacte que li entrà per l’esquena, per sota de l’espatlla dreta, i que presentava a més una fractura a les costelles, que requeriria una posterior intervenció quirúrgica. El segon, amb una ferida mortal, fou Manuel Fernández Márquez, que va rebre un tret al cap, disparat des d’una distància de vint metres. Concretament, l’impacte entrà a la templa, amb una trajectòria de dalt a baix, amb un orifici de sortida a la part baixa del cap. Una hipòtesi versemblant és que la víctima devia ser amb el cap inclinat i ajupit, probablement ajudant un company ferit en el moment de rebre el tret. Ben cert és però que en davallar el caos, quedaren dos cossos estesos a terra. Els de Villegas i Fernández; segons algunes fonts, el darrer encara amb vida. Aquests fets degueren passar quan el rellotge devia marcar minut amunt minut avall dos quarts de nou del matí. Dos vehicles particulars, un d’ells un Citroen 2CV, traslladaren a un dispensari de Badalona els dos ferits, fent onejar mocadors blancs per les finestres. Manuel Fernández Márquez ja hi va arribar mort.⁶¹

La víctima tenia 27 anys, era natural de Villafranca de los Barros (Badajoz)⁶² i feia poques setmanes que havia trobat feina a la Tèrmica. Als tres anys havia arribat amb la seva família a la Pobla de Lillet, i en acabar els estudis primaris, va començar a treballar al sector tèxtil i a les mines de Fígols (Berguedà), juntament amb el seu germà. Es va casar el 1969 a Bagà, amb la filla d’un company de feina, Carmen Rodríguez Jurado, sevillana d’origen, i tenia un fill de dos anys. Des de principis d’any vivia a Santa Coloma de Gramenet, concretament al carrer de Roviralta.

A més d’una víctima mortal, un segon ferit de bala i nombrosos contusionats, hi hagué setze treballadors detinguts com a conseqüència dels fets del dia 3 d’abril. Entre ells Fernando Lozano Revuelto, José Moreno Rider, Leonardo Farrero Rodés, Ramon Safont Bonen, Emilio Mondéjar Pérez i Pedro Antonio Martínez Aranega, que ho foren durant les càrregues que hi hagué al barri de la Mina un cop s’inicià la dispersió després dels fets de la FECSA. Els tres primers ingressarien a la presó, en qualitat de preventius, mentre que els altres tres aconseguiren la llibertat provisional. Pels fets succeïts davant la Tèrmica, foren processats el 23 d’abril, i acusats d’un delicte d’agressió a la policia, cosa que implicava la comissió del delicte d’insult a la força armada i, en conseqüència, el cas corresponia a la jurisdicció militar, «por la razón del fuero personal [de la policia]». Mentre que per la seva participació en una manifestació posterior, en el decurs de la qual foren detinguts, se’ls inculpava d’un delicte de propaganda il·legal, que queia sota jurisdicció del TOP. Francisco Muñoz Morilla va ser detingut el dia 16 a les mateixes instal·lacions de l’empresa, i així va romandre durant dos dies, mentre es feia càrrec de les diligències del seu cas el Jutjat d’Instrucció número 22. La policia el considerava l’«ajudant» de Pérez Ezquerra en la vaga de la Tèrmica, i políticament era qualificat de «desafecto al Régimen, participando en varias asambleas de tipo comunista, si bien no es partidario de la violencia». De la seva banda, Pérez Ezquerra va aconseguir fer-se escàpol durant unes setmanes. Aquest i els tres primers de la relació, acabarien jutjats en un consell de guerra per aquests fets, a principis de l’any següent.

Com a resultat dels enfrontaments que acabem d’explicitar, molts dels treballadors participants es dirigiren, travessant el pont de ferro, cap el barri de la Catalana de Sant Adrià de Besòs, on molts domicilis els obriren les portes per refugiar-se de la policia. Alguns arribaren fins al mercat de la localitat, i d’altres giraren cap al barri de la Mina, llavors en construcció, i allí feren sabedors els treballadors de les obres del que havia succeït. Un segon contingent, probablement més nombrós, es desplaçà per l’avinguda del Maresme, de fugida cap a Barcelona. Els crits eren «Han matado a un compañero», «Policías asesinos» i «Dictadura asesina». El treballador d’ESESA, Miguel Guerrero, que llavors anava a la feina amb el seu vehicle relata amb aquestes paraules la situació amb què es va trobar:

Yo iba conduciendo mi coche por la Avenida Maresme […], por donde extrañamente venía una riada de trabajadores espaventados en sentido contrario a la incorporación al trabajo, procendentes del Complejo Térmico. Antonio Jiménez, que venía entre ellos, se me abalanzó sobre el coche con riesgo de ser atropellado. Estaba desencajado y entre sollozos y gesticulaciones nerviosas me puso al corriente con su argot y acento sevillano, de la carga policial que habían recibido momentos antes y del suceso de la muerte de Manuel Fernández Márquez. ¡Que le han matado, que le han matado!

En dispersar-se, alguns treballadors arribaren al barri de la Verneda, on, seguint el mateix testimoni, la policia «aporreando las puertas de las viviendas», reclamava «a los perseguidos trabajadores que las solidarias mujeres habían ocultado en sus cases».⁶³ Pels volts de migdia, tant Sant Adrià de Besòs com Badalona, estaven completament ocupats per la policia, com a conseqüència d’un ampli desplegament d’efectius.

Tots aquests fets van provocar una gran onada de solidaritat amb els treballadors de la Tèrmica del Besòs. La tragèdia va calar molt profund, tant entre els companys del difunt com en els sectors populars, obrers i veïnals, i, en conseqüència, s’hi van convocar manifestacions, assemblees i aturades. A les dues del migdia, un grup de companys de treball del difunt presentaren una denúncia davant del Jutjat de Guàrdia número 2 de Barcelona, en què sol·licitaven que s’obrís una investigació respecte dels fets que havien provocat la mort d’un treballador. Posteriorment, l’expedient seria traslladat al Jutjat Militar Permanent número 3, de la IV Regió Militar. Un dels seus signants, l’esmentat Miguel Guerrero, rebria pressions de tota mena a fi i efecte que la retirés. Aquella mateixa tarda, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ja va fer públic un comunicat de protesta, actuació que aviat va ser seguida pels col·legis d’Arquitectes, Aparelladors i d’Enginyers. Una mostra evident de la transversalitat que assolia la lluita antifranquista en aquests anys.

Poc després de la presentació de la denúncia, l’esposa de la víctima, Carmen Rodríguez, arribava al seu domicili, on rebria la fatal notícia: «Hasta las tres de la tarde no me enteré de nada, fue cuando llegué a casa. Estaba trabajando y no me pudieron localizar. Entré en casa, estaba llena. No me dijeron nada en concreto, aunque sí que había tenido un accidente. Yo supe lo ocurrido, se notaba en el ambiente». Poc després hagué de reconèixer el cadàver: «Me quedé muy sorprendida; mi marido tenía el rostro sonrosado, parecía un niño […] era como si estuviese dormido».⁶⁴

Si un dels arguments que donaren les autoritats, respecte al que havia succeït davant la Tèrmica del Besòs, fou els limitats efectius policials desplaçats per fer front a la protesta dels treballadors, aquesta circumstància no es va repetir a l’enterrament de Manuel Fernández. No menys de quatre-cents policies s’hi desplegaren per tenir sota control absolut la situació. D’aquests, més de mig centenar pertanyien a les unitats a cavall. Fins i tot un helicòpter va sobrevolar la zona. El sepeli va tenir lloc al cementiri de Pomar, a Badalona, a primera hora del matí del dia 4.⁶⁵ Havia estat programat per les 11:00 hores, però les autoritats, en una manera d’actuar força habitual en circumstàncies similars, obligaren a avançar l’horari previst, amb el clar objectiu d’evitar tant com fora possible que no es concentressin grans masses durant el sepeli. A l’acte només es va permetre la presència dels familiars. Els amics i companys de treball hagueren de romandre a l’exterior, vigilats de prop per aquell gran desplegament policial. Quan un d’ells intentà llegir un poema d’acomiadament, «Murió por gritar»,⁶⁶ la policia carregà i dispersà els assistents.

El testimoni de l’enterrador, José Miguel Echevarría, ens resulta fonamental per copsar com van anar els fets:⁶⁷

Lo que recuerdo es que el día anterior vino un mando de la Guardia Civil que era un teniente, y nos dijo que teníamos que estar a las siete de la mañana en el cementerio, que vendría un difunto […], y que no podíamos decir nada a nadie.