Читать книгу Vides truncades - David Ballester Muñoz - Страница 9

PRÒLEG

LA NEGACIÓ DE L’OBLIT

Javier Tébar Hurtado ¹

A la presentació de l’obra Història de la columna infame² d’Alessandro Manzoni,³ l’escriptor i periodista italià Leonardo Sciascia sostenia que: «Los errores y los males del pasado no son nunca pasado, y es preciso vivirlos y juzgarlos de continuo en el presente si queremos ser de veras historicistas. Decir que el pasado ya no existe –que la tortura institucional ha sido abolida, que el fascismo fue una fiebre pasajera que nos ha vacunado– es de un historicismo de profunda mala fe, cuando no de profunda estupidez. La tortura sigue existiendo. Y el fascismo sigue vivo». Certament han passat molts anys des que Sciascia va escriure aquesta nota introductòria. La seva contundència en afirmar l’existència de la tortura i del feixisme cap a finals dels anys setanta, si es vol sempre pot discutir-se, en realitat cal pensar que per això es va formular d’aquesta manera taxativa. Tanmateix, el context actual que vivim i la mateixa tossudesa de la realitat, ens alerten que aquests fenòmens poden tenir mutacions en les seves formes de manifestar-se, i perviuen en el temps i en altres contextos històrics. Això semblaria indicar-ne, per exemple, les declaracions, el 26 de gener de 2017, del flamant president dels EE.UU. Donald Trump sobre l’eficàcia de determinades tècniques de tortura –en termes eufemístics: «els interrogatoris forçats»– per combatre el que erròniament s’ha anomenat «terrorisme islàmic»; les expressions de nous moviments neopopulistes i xenòfobs a Europa o la consolidació del que pot ser és el nou fenomen totalitari que no és un altre que el del «totalitarisme de mercat», del que ha vingut parlant des de fa temps l’historiador Enzo Traverso.

Algú pot pensar que la meva decisió d’esmentar la referència inicial es completament arbitrària. Pel contrari, crec que té ple sentit en la mesura que aquest nou llibre de l’historiador David Ballester pot tenir, des del meu punt de vista, alguna relació amb aquest gènere de la investigació judicial, que en l’obra de Sciascia troba una digna continuadora del gènere. Fins i tot, sostindria que en el nou treball de Ballester també se’ns recorda, alhora, que una de les tasques dels historiadors i historiadores passa per la negació de l’oblit. Aquesta és una posició ètica de la qual va parlar-nos un altre escriptor, en aquest cas Julio Cortázar, que a l’aproximar-se a la darrera experiència dictatorial a Argentina, el seu país d’origen, reflexionava sobre els efectes que es produeixen en la nostra consciència «Cuando la desesperación y la tortura son manipuladas por quienes hablan como nosotros».⁴

El que ens proposa Ballester en aquesta ocasió, tanmateix, no és ficció, és història. Això fa que el que ens explica s’apropi a allò veraç, que persegueix amb voluntat d’exhaustivitat, i no allò versemblant. I si he fet referència a Sciascia, com referent d’un determinat gènere novel·lístic, no solament és perquè Ballester proposa una estructura que pot apropar-se a aquell, a partir de l’anàlisi de vint casos de víctimes mortals de la violència política establint una categorització pròpia per cada grup. També ho he fet perquè en aquesta obra l’autor expressa la seva voluntat de trobar una forma d’escriptura adequada per apropar el resultat de la seva recerca a un tipus de lector que vagi més enllà del cercles dels especialistes. Amb tot, cal insistir que Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) és una acurada recerca d’investigació històrica. Metodològicament sòlida, amb una base empírica que, en molts sentits, no solament completa sinó que corregeix el coneixement del fenomen del qual és objecte d’estudi, fins al punt d’aconseguir depurar les xifres que habitualment són utilitzades en altres treballs publicats sobre la repressió i la violència política durant el tardofranquisme i la transició a la democràcia en el nostre país.

El franquisme sempre va equiparar l’ordre públic i la defensa de l’ordre polític-social amb la repressió. La repressió expressada en la seva faceta de violència política organitzada per l’Estat franquista fou un fenomen estructural en la naturalesa de la dictadura des dels seus orígens a la Guerra Civil, que va perdurar durant la seva etapa final i, fins i tot, durant els anys de la transició a la democràcia a Espanya. Tal com ens recorda l’autor, juntament amb les víctimes mortals d’aquesta violència, no es pot deixar de banda la pràctica de la tortura, que fou una expressió més d’aquella violència i les xifres que oculta fins avui. Aquella fou una pràctica que mai va ser legal en l’ordenament franquista, però que tampoc mai fou tipificada com a delicte, ni va existir un context legal que permetés la seva investigació o prevenció. El seu ús freqüent per part dels funcionaris policials, en particular dels membres de les Brigades Regionals d’Informació, constituïdes com la policia política del Règim, va tenir un caràcter sistemàtic, habitual i posat en pràctica de manera impune en les detencions dels membres de l’oposició política i sindical, en particular, però també, en general, de la ciutadania que mostrà actituds «contràries al Règim». Totes elles eren actuacions inscrites en el terreny de l’ordre governatiu. Un dels principals responsables de mantenir aquest ordre, després de la mort del dictador, com fou Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació entre 1976 i 1979, reconeixia a les seves memòries que «Yo me daba cuenta de las lógicas insuficiencias y de los lógicos fallos de la Policía y la Guardia Civil, pero el Estado los necesitaba si quería sobrevivir, y era injusto, radicalmente injusto, política y moralmente, que un proceso político como el que nosotros conducíamos permitiera la más mínima depuración».⁵

Anys després, en l’etapa de consolidació de la democràcia, un dels pocs que va publicar un article recordant aspectes d’aquell passat incòmode fou l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán. El 1985, amb motiu de la mort d’un dels perpetradors d’aquelles tortures, Montalbán publicaria un article en el qual reflexionava sobre aquella desaparició d’escena de protagonistes que formen part de la història de la infàmia:

Tampoco sus víctimas hicimos nada por enfocarles con el reflector. La Reforma había absuelto a los dueños de los Creix, ¿hubiera sido justo perseguir a los criados? Martín Villa me dijo en cierta ocasión que la oposición se atrevía a pedirle las cabezas de la policía política, pero no las de militares e intelectuales cómplices de un mismo estado de cosas. Al fin y al cabo, algunos militares se habían prestado a oficiantes de represiones jurídicas y un buen puñado de intelectuales pusieron aquella barbarie en endecasílabos. Pero no utilizaron las manos para romper el alma y el cuerpo de los reconstructores de la razón: anarquistas, comunistas, socialistas, nacionalistas que conservarán mientras vivan en su memoria el recuerdo de todos los profesionales de la humillación.⁶

La realitat de les tortures policials ha estat sovint negada o simplement expulsada del discurs públic sobre el passat. Ha existit un reconeixement social i polític molt escàs d’aquesta experiència viscuda durant el franquisme. Des del punt de vista cultural, la seva anàlisi històrica o bé la seva representació artística han estat amb freqüència menystingudes, quan no presentades com una font de conflicte que calia eludir. Això forma part del persistent discurs sobre l’enterrament del passat. Aquesta figura metafòrica «d’enterrament», una paradoxa en un país ple de fosses comunes, és indestriable de la reiterativa apel·lació a la suposada exemplaritat de la transició a la democràcia a Espanya. D’aquesta forma, la codificació d’una particular «cultura del consens» tanca la possibilitat de revisar la nostra relació amb el passat dictatorial. Però també barra el pas a pensar en formes d’aprofundir en la democratització del mateix sistema democràtic. Això parteix de concebre la democràcia com un punt d’arribada. Tanmateix, l’experiència històrica mostra que aquesta ha tingut i té avanços i retrocessos. Perquè la democràcia, més enllà d’una visió normativa sobre ella, és un procés mai finalitzat, un espai per construir i per eixamplar de manera continuada.

Per acabar, cal dir que els principals protagonistes del relat coral que presenta David Ballester són aquells ciutadans –tots homes, malgrat que també s’hauran d’afegir els casos de dones, menys coneguts– als quals la violència política exercida per l’Estat va truncar les seves vides i va marcar de manera permanent les dels seus familiars. Aquesta línia de recerca mereix l’atenció que fins fa relativament poc no ha rebut. Això significa analitzar les «xifres ocultes» que va produir aquest tipus de violència i alhora fer-ho amb rigor, tal com ha estat tractat pel col·lega i amic David Ballester. Que de ben segur, espero i desitjo, que tingui en marxa recerques en aquesta mateixa direcció, de cara a oferir un quadre precís encara per completar des del camp de la història, no solament des de la crònica periodística com ha estat habitual fins recentment.

¹ Javier Tébar és professor associat d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Dirigeix l’Arxiu Històric de CC.OO. de Catalunya.

² L’autor novel·la, a partir d’algunes restes de documentació històrica, l’esdeveniment d’un procés ocorregut a Milà el 1630, durant el qual un grup de ciutadans foren jutjats acusats de difondre la pesta. La seva traducció al català és més o menys recent: Alessandro mANZONI: Història de la columna infame. Barcelona, Curbet Comunicació, 2007.

³ Aquesta obra iniciadora del gènere, novel·la ambientada en la investigació judicial, de la qual Sciascia fou un destacat continuador, la va publicar Manzoni per primera vegada com apèndix als I promessi sposi, la gran novel·la de l’italià modern i per la qual va ser més conegut l’autor, en la seva versió inicial el 1840 i després en 1842. Una traducció al castellà va ser publicada el 1984 per l’editorial barcelonesa Bruguera, una icona cultural que va acollir laboralment a grups d’expresos antifranquistes i que desapareixeria en aquella mateixa dècada. La seva publicació en català va aparèixer dins Els promesos. Barcelona: Edicions 62, 1981.

⁴ Julio CORTÁZAR: «Negación del Olvido», a Julio CORTÁZAR: Argentina: años de alambradas culturales. Barcelona, Muchnik, 1984, p. 20.

⁵ Rodolfo MARTÍN VILLA: Al servicio del Estado. Barcelona, Planeta, 1987, pp. 150 i seg.

⁶ Manuel VÁZQUEZ MONTALBÁN: «Los Creix», El País, 28-3-1985.