Читать книгу Vides truncades - David Ballester Muñoz - Страница 12

A l’hora indicada per les autoritats es va procedir a l’enterrament, en la més estricta intimitat, «se enterró y se marchó todo el mundo». Entre les 9 i les 10 del matí van començar a arribar els companys de treball del difunt, que esperaren en va l’hora prevista per l’enterrament. La concentració agrupà més d’un miler de persones, que es posaren braçalets negres, «Estaba lleno, miles de personas». I llavors la policia va reaccionar i va desallotjar el cementiri amb les armes de foc a la mà. Però l’endemà els treballadors hi tornaren, i també el dia següent i l’altre, i així successivament. I cada dia es reproduïa el mateix ritual amb la policia: els darrers dies, però, ja va desplegar unitats antiavalots i vehicles amb canons d’aigua, coneguts com pablitos en l’argot policial i com a botijos pels manifestants. Fins que una tarda, seguint amb el mateix testimoni,

empezó una batalla campal, digámoslo así, entre la gente, la policía y la Guardia Civil. Es de los entierros que más me han impresionado por el volumen y la cantidad de días que vinieron por el compañero Manuel. Aquello era impresionante […]. Antiguamente todas las lápidas pasaban censura, pero esta más. La familia quería poner en la lápida que había sido asesinado por la policía, con lo cual, no le dieron permiso ni autorización para colocar esa lápida.

Davant d’aquests esdeveniments, la Permanent de la CONC va editar ràpidament, el mateix dia dels fets, un full volant, a dues cares, on s’informava de la mort de Manuel Fernández Márquez, «caído bajo las balas asesinas de las fuerzas represivas», de les ferides de Serafín Villegas i del conflicte de la Tèrmica.⁶⁸ I rememorant altres treballadors morts per trets de bala durant intervencions policials durant els anys anteriors a Granada, El Ferrol o a la Seat, plantejava els punts reivindicatius del conveni collectiu del ram de la construcció, en curs de negociació, que englobava «En la lucha de todo el pueblo por el PAN y la LIBERTAD», i denunciava «este nuevo crimen de la dictadura», al temps que animava a fer accions de protesta com ara assemblees, manifestacions, vagues, ocupacions, aturades, minuts de silenci, així com a portar braçalets negres en senyal de dol.

També el mateix 3 d’abril es va reunir la comissió obrera del barri del Besòs i s’hi va elaborar un full on es denunciava la mort de Manuel Fernández i les condicions laborals a les obres de la Tèrmica, a més de començar a preparar una manifestació de protesta per l’endemà, amb la cura que permetien les circumstàncies. Paga la pena reproduir aquest episodi:

La manifestación fue preparada y planificada con todo cuidado en cuanto a su recorrido, su duración, sus consignas (tanto gritadas, como pintadas y en pancartas), sus servicios y su seguridad. Su recorrido, unos 400 metros; su duración, un máximo de 12 minutos, el tiempo que tardaba la policía en llegar al barrio, etc. Montamos pisos francos con servicios médicos y enfermería para esconder personas heridas, coches preparados para sacar personas del barrio, etc. Teníamos un coche con una radio que cogía la emisora de la policía y transmitía al centro de la manifestación la situación de la policía en cada momento. Cortamos el barrio con una cadena y dos candados en los extremos y, por la otra entrada, estaba preparada una cortina de fuego y barricada para entorpecer la entrada de la policía. Empieza la manifestación a la hora acordada, saltando una chica en medio de la calle Alfonso V, en el punto acordado, dando una pitada, y todo el mundo salta al medio de la calzada y empieza la manifestación: más de mil personas, en bloque, como una sola persona, rodeado todo el entorno por jóvenes armados con barras, como piquetes de defensa de las manifestaciones. Se llega al final del recorrido y de nuevo suena el pito y se disuelve rápidamente, desapareciendo todos sus componentes. La policía llegó pocos minutos después pero sólo encontró octavillas, pintadas y pancartas por todo el recorrido de la mani aludiendo al motivo de la manifestación. Este fue el homenaje que el barrio del Besós hizo tanto a la lucha de la Térmica como a Manuel Fernández Márquez.⁶⁹

Igualment, l’endemà, un gran nombre d’estudiants es va mobilitzar a Barcelona, on diverses facultats van sortir al carrer. També van arribar les mostres de solidaritat a les universitats de Madrid, Granada i València. Molts professors universitaris s’hi van pronunciar, també els metges, un grup de dos-cents quinze intel·lectuals de l’Assemblea Permanent d’Intellectuals Catalans i representants de comissions de barri de Terrassa, Gràcia i Casc Antic, entre moltes d’altres mostres de solidaritat que s’hi van produir. Aquesta també es feu present en forma d’aturs a nombroses empreses, entre les quals cal esmentar, si més no, Seat, Cros, Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco, Carrocerías Catalanas, Aiscondel, Hispano Olivetti, Pirelli, Soler Almirall, Laforsa, Terlenka, Philips, Uralita, Montesa, Ariel, La Maquinista Terrestre y Marítima. Hi hagué aturades importants al ram de la construcció: Dragados y Construcciones, Cubiertas y Tejados, Huarte, Bosch,… Segons Lluita Obrera, l’òrgan de la CONC, en pocs dies es feren accions diverses en unes dues-centes empreses i s’hi mobilitzaren més de cent trenta mil treballadors,⁷⁰ en el que Sebastian Balfour valora com «la acción de solidaridad más generalizada que había tenido lugar en Barcelona desde la Guerra Civil».⁷¹ Cal afegir altres actes de solidaritat a empreses de Madrid, Galícia i Andalusia.

El dia 4, hi hagueren manifestacions de protesta a Barcelona, a la zona de la Rambla, a l’esquerra de l’Eixample, i a les 7 del vespre en va haver una força nombrosa, la dels estudiants que començà a l’inici del passeig de Maragall i va poder avançar fins la cruïlla dels carrers Còrsega i Dos de Maig. Igualment el dia 5 de matí una altra mobilització baixà pel carrer del Capità Arenas. També se’n feren a Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat i Terrassa. A la capital egarenca, se celebrà una assemblea a la parròquia de l’Esperit Sant i el capellà va fer lectura d’un text en què es protestava contra la repressió del règim, acte que fou seguit d’una manifestació. El 6 d’abril es convocà una jornada de lluita i solidaritat a Sant Adrià de Besòs, i hi feren acte de presència senyals de dol en alguns balcons i finestres, i rams de flors a les portes de les esglésies, entre d’altres iniciatives. Aquestes protestes tingueren el seu punt més àlgid en la vaga general de Cerdanyola i Ripollet, també el 6 d’abril, que culminà amb una manifestació que, segons algunes fonts, arribà a aplegar al voltant de vuit mil persones.⁷² Una mobilització d’una suficient amplitud i contundència, com per arribar a ser valorada per part de l’oposició, de forma excessivament optimista, com un assaig d’una futura vaga general contra el règim.

En aquest context, tres joves militants de les JCC van decidir realitzar unes pintades de protesta per la mort del treballador a primera hora del matí del dia 6. Josep Maria Corral, de 19 anys, Ignasi Subirana, de 19 anys, i Joaquim Alsina, de 21, pintaren les parets de les escales d’accés de l’estació de metro de Torras i Bages. En sortir al carrer, avançaren pel de Palomar, en sentit Gran de Sant Andreu, i s’aturaren per fer unes noves pintades a l’alçada del carrer Eiximenis: «A la huelga general» i «Han matado a un obrero», però l’acció fou interrompuda per una patrulla de seguretat del Regiment d’Artilleria número 72 que, provenint de l’altra banda del carrer de Palomar, els detingueren a ells i també a una noia, María Dolores Jiménez Ruiz, de 20 anys, que els havia intentat avisar de l’aparició de l’escamot.⁷³ Els militars els retingueren fins l’arribada d’unitats de la Policia Armada, que en procediren al trasllat a la Prefectura Superior de Policia, on foren lliurats a membres de la BPS, que els maltractaren al temps que es feia, en paral·lel, la instrucció de les diligències. A més, en la corresponent nota policial es podia llegir que a Josep Maria Corral se li havia ocupat «un bolso conteniendo un martillo, una llave inglesa y dos botes de spray negro, un rotulador rojo y un par de guantes de goma».⁷⁴ Després de setanta-dues hores a les dependències policials, els traslladaren a la presó Model, d’on sortirien el 24 de juliol pendents d’un judici al TOP sota l’acusació d’associació il·lícita i propaganda il·legal, per les quals els hi demanaven tres anys de condemna.⁷⁵

El diumenge dia 8, centenars de treballadors es van concentrar al migdia a Badalona davant la tomba de la víctima, atès que, tal com hem vist, ni el dia de l’enterrament ni els següents, se’ls havia permès retre un darrer homenatge a Manuel Fernández. Se li va fer una ofrena d’una corona de flors i es va cantar La Internacional, amb el puny clos. La Guàrdia Civil i la policia van actuar, subfusell en mà, i obligaren els assistents a baixar de forma ordenada del cementiri, mentre els fotografiaven. Però no van aconseguir detenir Pérez Ezquerra i altres membres de la comissió obrera, que aconseguiren escapolir-se. Un cop els assistents van arribar al barri de Pomar, un oficial de la policia els va amenaçar, megàfon en mà, de carregar si intentaven forçar el desplegament policial, que en forma de cordó els estava esperant.

Igualment, el mateix cardenal Narcís Jubany, va voler fer públic un dur i clar comunicat l’endemà dels fets, on manifestava el seu rebuig a la violència policial, però seguint les instruccions del governador civil no se’n va permetre la publicació a la premsa fins el dia 6, quan el contingut d’aquest ja havia estat degudament suavitzat, als ulls de les autoritats.⁷⁶ A la nota s’afirmava que, «el que ha ocorregut és seriós, i és una mostra evident que les relacions socials, especialment en el camp del treball, encara no estan suficientment basades en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat». I en la mateixa línia es va posicionar l’abat de Montserrat, Cassià Just, en l’homilia del 19 d’abril. També ho va fer l’Assemblea de Catalunya, amb una nota del Secretariat de la Permanent el dia 6 d’abril, en què es deia: «Perquè creiem que la lluita dels treballadors de Sant Adrià és també la nostra lluita –la de tots els sectors avui en moviment per les reivindicacions pròpies i per unes llibertats comunes– hem de multiplicar, ara, els nostres esforços vers una àmplia mobilització de tot el poble». I continuava fent una crida a la ciutadania:

A lluitar tots units contra la repressió, contra la brutalitat del poder, contra els judicis antiobrers; per la llibertat sindical i el dret de vaga; pel rebuig de la il·legalitat franquista; per una solidaritat activa amb tots els repressaliats i, en primer lloc, amb els obrers de la tèrmica,

Al mateix temps es feia recaure la responsabilitat de la mort del treballador de la Tèrmica sobre el governador civil. Igualment, Fernández Márquez també estigué present en el decurs de l’acte central del Primer de Maig que va convocar l’Assemblea a Sant Cugat del Vallès i que fou durament reprimit per la policia.⁷⁷

En aquesta mateixa línia, se celebraren diverses misses en memòria de la víctima, tant a Barcelona, com a altres poblacions catalanes com Terrassa i Cornellà, on hi van haver enfrontaments amb la policia, quan aquesta va dissoldre la marxa per la Rambla Clavé de bona part dels assistents, un cop finalitzat l’acte. D’aquests actes, el que tingué una assistència més important fou el celebrat el 9 d’abril a la parròquia de Sant Josep Oriol de la capital catalana, on es congregaren unes dues mil persones. A la sortida, aproximadament la meitat dels assistents marxaren en silenci pels carrers de l’Eixample, fins que la policia carregà contra la manifestació al passeig de Gràcia, on es practicaren tres detencions.⁷⁸

La solidaritat també emanà de les cel·les de la presó de Carabanchel, on es trobava detinguda la direcció estatal de CCOO. Deu dels dirigents empresonats, encapçalats per Marcelino Camacho, adreçaren el mateix 4 d’abril un escrit a la classe obrera de Catalunya, amb motiu «del crim de Sant Adrià» que hi era condemnat enèrgicament, i s’hi afegia:

Quan reivindiquem, com en aquest cas, 40 hores de treball setmanals, 100 per 100 de salari real en cas de malaltia o accident, es respon amb bales, recurs d’una dictadura que s’ofega davant l’empenta democràtica. […] En això [la combativitat de la classe obrera] rau la millor garantia que la sang novament vessada no serà estèril i que si seguim perseverant en la unitat d’acció, crearem les condicions per tal que no sigui possible de seguir assassinant obrers impunement.⁷⁹

De la seva banda, les CCOO de les tres empreses que treballaven en l’ampliació de la Tèrmica, editaren el 28 d’abril el primer exemplar d’un petit butlletí, La Térmica en Lucha,⁸⁰ on es podia llegir en la portada «A nuestro compañero MANUEL FERNÁNDEZ MARQUEZ asesinado por la patronal y el fascismo», «16 crímenes en 43 meses», al costat d’una fotografia del difunt i un mapa d’Espanya.⁸¹ En aquest s’ubicaven, amb l’any que corresponia i l’indret dels fets, les víctimes de la violència policial entre 1969 i 1973 en conflictes d’ordre públic.⁸²

En el seu conjunt, el moviment resultant del conflicte de la Tèrmica fou objecte de valoracions positives, per part de les organitzacions obreres i l’oposició antifranquista, al marge del que s’ha comentat respecte a la vaga general de Cerdanyola i Ripollet. Així, Lluita Obrera ho entenia com una mostra evident de la crisi del règim, «por su incapacidad a dar salida a los problemas económicos, sociales y políticos que tiene planteados el país. Y crisis, también, porque no puede frenar, impedir, el enorme movimiento reivindicativo de la clase obrera, del pueblo».⁸³

Aquest fou un fet que també va tenir un ampli ressò internacional, i que motivà la protesta i la solidaritat de la Federació Sindical Mundial, amb un comunicat de protesta el 6 d’abril en defensa d’uns treballadors que, «holding a strike and demonstrating in defence of their legitimate claims and trade union rights», havien estat reprimits per la policia amb el resultat d’una víctima mortal. Igualment també organitzaren protestes al respecte la Confederació Mundial del Treball, la CGT francesa, i les centrals italianes FILLEA i FENEAL, entre d’altres. Pel que fa a l’Organització Internacional del Treball, aquesta va tractar els fets com el seu «Cas número 750» el 1974, a partir d’una «queixa» presentada per la WCL, la Confederació Mundial del Treball.⁸⁴ En el document es feia un acurat detall del que havia succeït a la Tèrmica, en el qual es posava de manifest el rebuig dels treballadors de l’empresa a emprar els canals del verticalisme governamental, per la seva manca de representativitat. I es deixava clar que «the cause of these incidents and of those which are constantly recurring in all parts of Spain lies in the non-existence of a trade union created by the workers for the workers». És a dir, «the total non-existence of freedom of association», per afegir al respecte que «violence has become an institution which of necessity breeds further violence». L’escrit feia referència a l’obertura per part de les autoritats d’una investigació dels fets «objectiva i imparcial» (sic!), amb l’objectiu d’esbrinar què havia succeït i establir responsabilitats i, en conseqüència, suggeria esperar les resolucions de l’esmentada comissió investigadora, a la vegada que feia palès el seu interès per l’evolució del procés en el qual es veurien immersos els detinguts. En definitiva, un posicionament molt tou, gairebé de manual pel que fa a l’estat de les relacions dels estats occidentals amb el règim franquista, com si aquest no hagués donat mostra de forma repetida i continuada del seu caràcter brutalment repressiu com a senya d’identitat, que, a més, s’havia posat de manifest de forma repetida en el pas dels darrers anys, amb la mort de molts treballadors en el transcurs de conflictes laborals i com a conseqüència d’intervencions policials.

Pel que fa a la situació a la Tèrmica quan el dia 9, després de la sanció, es va produir la reincorporació a la feina, els treballadaors es van assabentar de l’acomiadament d’una quarantena de companys, aquells que més s’havien significat en el conflicte, als quals se n’afegiren uns altres trenta en les setmanes següents. Mentre que de forma paral·lela, altres treballadors demanaven voluntàriament la baixa, uns cinquanta-cinc, farts de rebre pressions, tant de la direcció de l’empresa com de la mateixa policia. Llavors, uns sis-cents empleats de la Tèrmica es van reunir en assemblea a la sala de turbines, i van decidir fer una aturada fins que els detinguts no fossin alliberats i els acomiadats readmesos. Però davant la presència d’un inspector de policia, que va amenaçar amb una intervenció policial si l’assemblea no es dissolia, es va decidir continuar l’atur, però amb cada operari al seu lloc de treball. El dia 10 es continuaria en la mateixa tònica: assemblees i decisió de continuar sense treballar des dels respectius llocs. Segons el testimoni d’un dels treballadors que fou posteriorment detingut, Francisco Muñoz Morilla, en el decurs d’una de les assemblees d’aquell dia, es va informar

a los allí reunidos que debería permanecer en paro sin preocupación alguna, ya que al día siguiente llegaría dinero suficiente para atender a los trabajadores más necesitados, ya que se estaba recaudando dinero por las fábricas de Cataluña, en concepto de ayuda, de cuya recaudación se estaba encargando las Comisiones Obreras.⁸⁵

Durant aquells dies, i molts més, la presència i la pressió policial al centre de treball fou constant. La Guàrdia Civil i els membres de la BPS escorcollaven les bosses dels treballadors, vigilaven les entrades i establien perímetres de seguretat a la zona. Poc després, el dia 11, com a resposta a l’actitud dels treballadors, COPISA feia públic un nou tancament de cinc dies, amb les corresponents sancions de sou i feina per a la plantilla. De forma paral·lela, la relació d’acomiadats es va ampliar, amb trenta-nou casos més. A més, uns altres cinquanta-cinc treballadors abandonarien voluntàriament el lloc de treball, cansats de les pressions empresarials i policials. Malgrat aquesta repressió, les mobilitzacions no es van aturar, mentre es tornava paulatinament a la feina, treballant a ritme lent i sovintejant els petits actes de sabotatge.

La caixa de solidaritat que els vaguistes organitzaren arribà a recaptar més de 600.000 pessetes,⁸⁶ tant per ajudar a la vídua com als acomiadats, i als empresonats. A l’estiu s’assoliran xifres que vorejaren el milió de pessetes. Una xifra important, però del tot insuficient per fer front a les nombroses despeses que les conseqüències del conflicte generava. De forma gradual, la pressió, les represàlies i les coaccions van fer efecte en els treballadors, i la desmoralització va començar a fer acte de presència. De tota manera, al llarg dels dos anys següents i al voltant de la negociació del conveni, va tornar a haver-hi moviments vaguístics a la Tèrmica.

En aquest context, durant la jornada del Primer de Maig, la lluita que s’havia portat a terme i la mort de Manuel Fernández van ser-hi molt presents. L’assembla de la Tèrmica va llançar en aquestes dates una octaveta, en la qual es feia un paral·lelisme entre la lluita dels «màrtirs de Chicago» del 1886 i la que s’havia dut a terme feia uns mesos a Sant Adrià de Besòs. En el seu contingut es podia llegir:

En Térmica, por las mismas exigencias, jornada de ocho horas y unas mejoras salariales, han asesinado, han herido, despedido, sancionado, etc.[,] para dividirnos. Lo han conseguido pero solo en parte porque nuestra lucha no ha terminado y lo estamos demostrando estos días con todas las acciones que estamos llevando a cabo, a pesar de la represión que sufrimos dentro y fuera de la Térmica por parte de la empresa y de los encargados y del capitalismo en general.⁸⁷

I acabava reclamant una especial mobilització al voltant d’aquesta data, per explicar el significat de la jornada i la mort del company, i es tancava l’escrit amb un «¡NO A LAS HORAS EXTRAS! ¡VIVA EL PRIMERO DE MAYO! ¡VIVA LA CLASE TRABAJADORA!» [en majúscules a l’original].⁸⁸

Els esdeveniments de la Tèrmica van servir de revulsiu al moviment obrer del sector de la construcció i, a partir de llavors, els conflictes s’hi van multiplicar. En els mesos posteriors, van haver-hi mobilitzacions a l’empresa Sala i Amat de Terrassa com a conseqüència d’un acomiadament; a Ribas y Pradell, per imposar el dret a elegir uns enllaços i jurats representatius, i a les obres del barri de la Mina, a Carmona y Miret (Barcelona), Folguera (Mataró) i Ecisa i Sedosa (Terrassa). Igualment, el conflicte de la Tèrmica esdevindrà un factor de pressió en les negociacions que estaven a punt de començar, per aprovar el nou conveni laboral del ram de la construcció.

Finalment, el 17 de maig, es va veure el conflicte a la Magistratura del Treball, i es va aconseguir una resolució favorable als interessos dels treballadors. Durant la vista, la policia va detenir Manuel Pérez Ezquerra, que era considerat per les autoritats com un dels principals agitadors durant el conflicte.⁸⁹ En un informe policial de 10 d’agost, es deia d’ell que havia estat «el principal instigador, destacándose por su gran habilidad para mover a las masas, arrogándose el papel de líder y cabecilla, cumpliendo siempre fielmente las consignas del Partido Comunista». Segons la versió policial, la Sexta Brigada Regional de Investigación Social va organitzar un operatiu per al judici, «ante la eventualidad de una alteración de Orden Público, los funcionarios de servicio se apercibieron de la presencia de Manuel Pérez Ezquerra, procediendo a su detención».

Poc després, el 3 de juliol, Pérez Ezquerra i Francisco Muñoz Morilla eren processats pel Jutjat d’Ordre Públic número 2 de Madrid, mitjançant un procediment d’urgència.⁹⁰ S’acusava el primer de militar des del 1967 en el PCE i, amb posterioritat, en el PSUC, d’actuar en l’àmbit laboral en CCOO, i «empleando consignas de los mismos incitó al paro laboral del 3 de abril», conjuntament amb el seu company de processament, «lo que dio lugar a que la masa de trabajadores a los que se dirigían apedrease a un tren que por aquel lugar circulaba». Aquests fets, segons el magistrat Diego Córdoba García, implicaven uns delictes d’associació il·lícita i desordres públics, raó per la qual el jutge ordenà l’ingrés en presó provisional de Pérez Ezquerra, ordre que es compliria a la presó Model de Barcelona, i la llibertat provisional sense fiança de Muñoz Morilla, que l’obligaren a presentar-se els dies 1 i 15 de cada mes als jutjats de Badalona, on residia.

El consell de guerra tingué lloc al Govern Militar de Barcelona el 7 de febrer de 1974.⁹¹ En l’informe de la fiscalia militar, fet públic el 8 de gener, es considerava Pérez Ezquerra com una persona de «mala conducta», i se l’acusava d’haver arengat les masses el 3 d’abril, a més de tenir una actitud «de dirigente y agitador». També se’l feia responsable d’haver llançat pedres a la policia, a l’igual que als altres tres encausats, Lozano, Moreno⁹² i Farrero. En conseqüència, se sol·licitaven penes de cinc anys i un dia de presó per Pérez Ezquerra, i de dos anys per a la resta d’acusats. Els advocats encarregats de la defensa foren Lluís Salvadores, Josep Solé Barberà, Albert Fina i Montserrat Avilés, els quals en sol·licitaren l’absolució per manca de proves. Pérez Ezquerra afirmà davant del tribunal que el dia dels fets havia intentat negociar pacíficament amb la policia, amb l’objectiu de poder accedir al recinte, sense emprar mètodes violents, i Farrero Rodés es manifestà en el sentit de no haver observat a cap dels seus companys acusats llançar pedres contra la policia. Aquesta circumstància, però fou negada per un testimoni del fiscal, un inspector de la BPS que afirmà haver vist Pérez Ezquerra instigant els treballadors perquè accediren al recinte, malgrat l’oposició de la policia. Els altres dos testimonis presentats, dos sergents de la Policia Armada, no el reconegueren llançant pedres. Els testimonis de la defensa, òbviament, afirmaren no haver vist a cap dels acusats agredint la policia o en una participació activa en els fets. Els advocats defensors empraren en les seves argumentacions referències al context laboral del moment, la qual cosa motivà que l’advocat Salvadores fos apercebut en tres ocasions pel president del Tribunal, fins que finalment li fou retirada la paraula. El darrer episodi de fricció a la sala entre uns i altres, tingué lloc quan el president va donar la paraula als acusats per tancar el judici, que s’havia perllongat vora deu hores. Pérez Ezquerra va intentar emprar el seu torn per posar de manifest les limitacions que tenien els treballadors per defensar els seus drets, circumstància que motivà que el president li retirés l’ús de la paraula, donés el consell per finalitzat i es retirés a deliberar.

Mentre es feia el consell, des de diverses instàncies arribaren escrits al capità general Salvador Banyuls, amb la intenció tant de protestar per la intervenció policial en el conflicte de la Tèrmica, com la de reivindicar la jurisdicció ordinària pels conflictes laborals. Igualment, es demanava que, com a màxima autoritat militar, no confirmés la sentència. Però aquestes iniciatives van fracassar. L’endemà d’haver finalitzat el judici, es va fer pública la sentència que condemnava Pérez Ezquerra a quatre anys de presó i als altres tres, a un any de presó a cada un, «como autores de un delito de insulto a Fuerza Armada».⁹³ Pocs dies després de fer-se pública la sentència, la CIOSL va presentar una queixa al director general de l’OIT contra la decisió judicial i les condemnes subsegüents.⁹⁴

Però aquí no acabaven els problemes de Manuel Pérez Ezquerra amb la justícia. Uns mesos més tard hauria de tornar a seure, per tres cops, a la banqueta dels acusats del TOP, en dues d’elles per fets relacionats amb la Tèrmica. Així, 6 d’abril va ser jutjat de nou, davant del Jutjat d’Ordre Públic número 1.⁹⁵ En aquesta ocasió era acusat d’un delicte de propaganda il·legal, atès que en el registre practicat el 27 d’abril en el seu armari a l’empresa on treballava, es van localitzar dues dotzenes d’exemplars de la publicació clandestina de CCOO, Lluita Obrera. Però en aquesta ocasió l’acusat va ser absolt, en no poder-se vincular les publicacions amb la seva persona –ja feia més de vint dies que no feia acte de presència a l’empresa– en el moment de fer-se el registre. Una argúcia de l’advocat Solé Barberà que, en aquesta ocasió, va donar bon resultat. Quatre dies després va haver de fer front a un nou judici, davant del mateix tribunal, sempre sota la presidència de l’inefable José Francisco Mateu Cánoves.⁹⁶ Ara se l’acusava d’un delicte d’associació il·lícita, com a membre del PSUC, partit que tenia com a «primordial objeto la destrucción de la organización política, social, económica y jurídica del Estado, propugnando para conseguirlo, el empleo de medios no pacíficos». Acabat el judici, la condemna resultant van ser quatre anys i dos mesos de presó. El tercer judici es va veure el 2 de maig, en aquesta ocasió davant del Jutjat número 2, i amb la companyia com a acusat de Francisco Muñoz Morilla. Pérez Ezquerra hi era acusat d’associació il·lícita i de desordres públics, relacionats amb els fets del 3 d’abril. Sobre Muñoz només requeia aquesta darrera acusació. Però la fiscalia va aplicar el principi de non bis in idem, és a dir, la prohibició d’una doble condemna per un mateix fet, per la qual cosa ambdós acusats foren absolts.

Tal com encertadament indiquen Emili Ferrando i Juan Rico a l’estudi introductori de l’esmentat treball d’homenatge a la lluita de la Tèrmica i a Manuel Fernández,

La vaga de la Tèrmica va ser una de les moltes lluites que el moviment obrer i la classe obrera van protagonitzar per tot el territori espanyol i català al final del franquisme, però el gran ressò que va obtenir en la premsa, l’àmplia protesta obrera que va desfermar i la solidaritat despertada en sectors ciutadans, eclesials, estudiantils, polítics i intel·lectuals ens indiquen la magnitud d’aquest esdeveniment, sens dubte un dels més importants de l’època. El que estava en joc no era solament la solidaritat amb el company assassinat, Manuel Fernández Márquez, sinó la lluita per la plataforma reivindicativa en defensa de la qual havia mort ell i també la conquesta de les llibertats sindicals i polítiques que tota la lluita obrera portava annexa en aquell temps. En la vaga es van viure moments de forta unitat obrera i ciutadana, de conscienciació, de solidaritat i de lluita per aconseguir unes condicions de treball i de vida més dignes per als treballadors. Va ser una lluita per la vida, per la dignitat obrera, pel reconeixement de l’organització obrera i dels drets dels treballadors. I, com era habitual en el franquisme (i també després del franquisme), els que més es movien pagaven ben car el seu atreviment de plantar cara al sistema i lluitar contra l’opressió que patien.⁹⁷

Dins de l’amnèsic mar de l’oblit en què van caure els protagonistes de la lluita per la democràcia i les seves víctimes, podem dir que Manuel Fernández encara va rebre un primer reconeixement en una data no excessivament allunyada de la seva mort, que contrasta amb altres que patiren la mateixa circumstància. L’acte tingué lloc a Sant Adrià de Besòs, poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Durant un ple extraordinari, el 27 d’abril de 1979, el consistori d’esquerres sorgit dels comicis i encapçalat pel socialista Josep Vilanova i Vila, va aprovar el canvi de nom de diversos carrers del municipi, entre ells el de l’anomenat Capitán General de la Armada Carrero Blanco, que va passar a anomenar-se carrer deManuel Fernández Márquez, al barri de la Mina.⁹⁸ Més de deu anys després, l’Ajuntament de Badalona també li va retre el mateix homenatge, en donar el seu nom a un carrer del barri de la Mora, concretament el 24 d’abril de 1991.⁹⁹

Entrats en el nou segle i coincidint amb el trentè aniversari dels fets de la Tèrmica, es van portar a terme un seguit d’actes de recuperació de la memòria històrica.¹⁰⁰ CCOO edità el treball esmentat a l’inici d’aquest capítol¹⁰¹ i una escola d’adults va rebre el seu nom.¹⁰² El 27 de gener de 2013, vora el quarantè aniversari de la seva mort, Manuel Fernández fou objecte d’un homenatge a la plaça de la Vila de la ciutat on era veí, Santa Coloma de Gramenet. El marc on es desenvolupà fou l’acte antifeixista que cada any es fa el dia en què les tropes franquistes entraren a la població, organitzat per la Comissió Antifeixista 27 de Gener de la localitat.¹⁰³

VITÒRIA A TARRAGONA. JUAN GABRIEL RODRIGO KNAFO

El 3 de març de 1976 va tenir lloc un dels episodis més tràgics i sagnants de tota la Transició. A Vitòria, la policia va fer «una massacre», que va ocasionar cinc morts i desenes de ferits de bala.¹⁰⁴ Una onada d’indignació s’estengué per tot arreu i durant els dies següents proliferaren les manifestacions al crit de «Vitoria, hermano, nosotros no olvidamos». En el decurs d’aquestes mobilitzacions tres persones més van perdre la vida, dues a l’Estat espanyol, a Tarragona i Basauri, i una tercera, accidentalment, a Roma.

Com a conseqüència d’aquestes manifestacions de protesta, a la capital tarragonina trobaria la mort un jove de 19 anys, Juan Gabriel Rodrigo Knafo, Gabi per als familiars i amics.¹⁰⁵ Vuit dies després del luctuós succés, hauria complert 20 anys. Era un jove sense cap militància política, que participà a la manifestació que massivament seguiren els treballadors de l’empresa Duro Felguera, on treballava, i que llavors construïa la refineria ENPETROL (avui Repsol). Era fill d’un represaliat polític, Vicente Rodrigo Losa, natural de Cifuentes (Guadalajara). Aquest lluità durant la guerra civil en el bàndol republicà, i fou fet presoner durant la batalla de l’Ebre, als voltants de Móra d’Ebre. Empresonat a Tarragona, fou condemnat a mort, però pogué fer-se escàpol. Aconseguí exiliar-se a França, on una empresa li oferí treball d’electricista, el seu ofici, al Marroc. Allà conegué qui acabaria esdevenint la seva esposa, Alicia Knafo Atias,¹⁰⁶ d’origen sefardí, per formar una família que tingué cinc fills, del quals Juan Gabriel seria el penúltim. Aquest va néixer a Meknès, encara que sempre va gaudir de la nacionalitat espanyola.

3. Juan Gabriel Rodrigo Knafo, va perdre la vida a Tarragona als 19 anys mentre participava el 5 de març de 1976 en una manifestació en protesta pels fets de Vitòria que havien tingut lloc dos dies abans. Perseguit per dos policies armats, va accedir al terrat d’un immoble de l’actual carrer Unió, vora la Rambla. Poca estona després es precipitava al carrer, morint com a resultat de l’impacte.

4. Els participants a l’homenatge a Juan Gabriel Rodrigo Knafo, en el quarantè aniversari de la seva mort, es dirigeixen a inaugurar un petit monument on el jove caigué mort. La pancarta és portada per tres dels germans de la víctima (a l’esquerra) i dos membres de l’”Associació 3 de marzo” de Vitòria. Tarragona, 6 de març de 2016.

En la llavors colònia francesa, treballà com a encarregat del manteniment elèctric dels palaus de la casa reial alauita. Quan la tensió política augmentà al Marroc, com a conseqüència de la independència, decidí tornar a la península. Primer s’instal·là al seu poble de naixement, i després d’un periple per altres indrets de la geografia espanyola, finalment s’establí a Tarragona, amb tres dels seus fills. Un tret inequívoc del passat de Vicente Rodrigo fou que havia de presentar-se amb regularitat a la corresponent dependència de la Guàrdia Civil, una pràctica repressiva habitual de la dictadura. No ha de resultar estrany en aquest context que, malgrat ser aficionat a la caça, mai li fos concedit el preceptiu permís d’armes. A la capital tarragonina, el pare de Juan Gabriel també treballà d’electricista, encara que en el moment de produir-se els fets ho feia com a vigilant a Litasa, una empresa de neteges industrials. Aquí també hi va treballar el seu fill durant un cert temps, després d’abandonar els estudis i abans d’incorporar-se a les obres de la refineria.

Juan Gabriel va arribar a Tarragona, procedent de Cifuentes, en plena adolescència. El març de 1976, feia un any que s’havia independitzat del domicili familiar, a Reus, que era el de la seva germana Matilde i el seu marit, León Banegas, i fills, i on vivia també el pare, vidu des de feia pocs anys, i una altra germana, María Teresa. Els seus familiars el recorden com un noi delerós d’assolir la llibertat personal, generós i honest, «algo avanzado a aquella época, cordial, buen amigo, y un poco rebelde visto con la perspectiva de aquellos años. […] bastante autónomo en las relaciones familiares, sin descuidarlas por mucho tiempo, poco amigo de dar explicaciones y de someterse a control». Un perfil, d’altra banda, gens extraordinari en aquell context generacional. Tenia parella i vivia en un pis llogat en un carrer que donava a la Rambla, molt a la vora del Balcó del Mediterrani. Tots aquests aspectes de caire personal són importants, no només perquè, tal com hem esmentat, les víctimes no són objectes abstractes, sinó persones, amb una trajectòria vital i un entramat de tot tipus de relacions, però sobretot pel caire que van prendre els esdeveniments després dela seva mort.

Si anem al relat concret dels fets, cal dir que a la construcció del complex petroquímic hi havia una participació notable d’empreses basques i, en conseqüència, de treballadors d’aquesta procedència. Així, el ressò dels fets de Vitòria colpí fortament tota la plantilla, que ja estava en una situació d’especial tensió laboral des de feia unes setmanes. El dia després de la masacre, ja es van aturar els treballs a la refineria. I l’endemà, 5 de març, al matí, els treballadors d’Ibemo van fer una primera assemblea, on es va decidir aturar la feina. Posteriorment, es va estendre la decisió en una assemblea a les portes del recinte dels treballadors de totes les empreses que participaven en el projecte, i en el decurs de la qual es decidí baixar a la ciutat, tant per protestar pels fets de la capital alabesa, com per estendre a la població les reivindicacions laborals del col·lectiu. També es decidí enviar piquets a les empreses Paular i Calatrava, que un cop assabentades, també aturaren la producció i els seus treballadors se sumaren a la marxa.

Fins aquesta data, Tarragona, ja havia estat escenari en el darrer any de força manifestacions als carrers, especialment al voltant de la Rambla.¹⁰⁷ Una situació que posava de manifest tant la conflictivitat laboral del moment, com l’extensió de l’antifranquisme a sectors més amplis de la societat. Així, per exemple, a la refineria ja es van produir forts moments de tensió el gener de 1975, amb la dissolució de concentracions de treballadors per part de la policia, detencions i fins i tot l’ocupació de les instal·lacions per part de la Policia Armada. Si resseguim la cronologia, podem esmentar l’intent de manifestació de l’11 de desembre, avortat per la policia, i una altra manifestació convocada per les Joventuts Comunistes de Catalunya per l’amnistia el migdia del primer de gener de 1976, a la Rambla, i la posterior concentració davant de la presó per demanar l’alliberament del militant del PSUC Josep Maria Yago, que havia estat detingut per repartir propaganda el novembre anterior. Per aquest mateix motiu, es va fer una nova marxa el 18 de gener, on, malgrat que la policia va barrar el pas als manifestants, es va parlamentar i es va aconseguir arribar a les portes de la presó. Una setmana més tard, també amb la Rambla com a epicentre, es va portar a terme una manifestació de protesta pels fets que havien tingut lloc al matí a Valls, on una concentració per l’amnistia havia estat brutalment dissolta per la policia. Les manifestacions més properes als fets que ens ocupen, van tenir lloc durant la primera quinzena de febrer, al voltant del conflicte de la construcció. El dia 2, els treballadors del ram, van poder manifestar-se pel centre de la ciutat sense que la policia hi intervingués, però deu dies més tard, els que volgueren marxar des de la seu dels sindicats fins al polígon, foren objecte d’una dura càrrega quan arribaren a la Tabacalera i s’hi practicaren vuit detencions. A la tarda es reproduí la manifestació a la Rambla, i una dona de 60 anys va resultar ferida, en ser atropellada per un vehicle policial. Els dies 11 i 14 tornaren les manifestacions al centre de la ciutat, i la policia va dissoldre amb contundència els participants d’aquesta darrera.

Seguint amb el relat dels fets que ens ocupen, abans del migdia, una marxa d’entre mil dos-cents i dos mil treballadors, segons les fonts consultades, es va posar a caminar, al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Juan Gabriel hi va prendre part, al costat del seu cunyat, José Antonio Giménez Giménez, també treballador en la construcció de la refineria, en aquest cas a l’empresa AUXINI, que depenia de l’INI. La marxa/manifestació avançà per la carretera que condueix des de la Pobla de Mafumet fins a la capital tarragonina. Abans d’entrar pròpiament a la ciutat, vora les tres de la tarda, on la carretera nacional 240 es converteix en l’avinguda del Principat d’Andorra, a l’alçada de la de Catalunya, la manifestació es trobà davant d’un ampli desplegament de policies antiavalots. Al respecte, es parlà de l’arribada a Tarragona de reforços de companyies de la reserva des de diferents indrets de l’Estat. Aquests, aviat començaren a disparar pots de fum i bales de goma, i es produïren les primeres càrregues i corredisses, que tingueren com a conseqüència la dispersió dels manifestants tant per la zona de la Tabacalera i el riu Francolí com cap el centre de la ciutat, on ja s’havia previst convergir després de l’esperada intervenció policial. La posterior versió oficial deia que, per part de la policia, s’havia comminat els treballadors a dissoldre’s, però que en ser agredits amb pedres, empraren el material antiavalots, i hi afegien que els manifestants tingueren una «actitud levantisca, portando algunos de ellos palos y barras».¹⁰⁸

Foren uns centenars els que aconseguiren arribar al centre de la ciutat, a la llavors Rambla del Generalísimo, sobre uns vuit-cents. En aquest indret les càrregues es reproduïren i ampliaren en la contundència, s’aixecaren barricades amb automòbils i materials procedents d’algunes obres, com per exemple les de l’edifici del Banc Popular, al número 38 de la Rambla tarragonina. La policia respongué amb material antiavalots: bales de goma i pots de fum, i tancaren els carrers adjacents a la Rambla amb els seus vehicles, amb la qual cosa la principal artèria de la ciutat esdevingué una veritable ratera, contravenint una norma fonamental en l’actuació policial en conflictes al carrer, com és deixar sempre una sortida als manifestants. Segons el testimoni de José Antonio Giménez, l’única possibilitat que tenien d’escapolir-se era passant entre els cotxes policials i ser-hi copejats:

los que quedamos en medio de la Rambla, cada vez estábamos más encerrados, unos optamos por recibir los palos y salimos de allí y otros optaron por el enfrentamiento con los grises, aquello se convirtió en una verdadera batalla campal. Se produjeron disparos con bala, algún vehículo vimos con el agujero.

En total les càrregues i els enfrontaments es perllongaren durant unes cinc hores, i la normalitat a la ciutat es va restablir a les nou del vespre. La policia practicà un total de vint detencions, que foren alliberats la mateixa nit del dia 5, després de fer les primeres diligències. La nota policial també parlava de sis efectius contusionats i de diversos vehicles del cos danyats.¹⁰⁹

Una de les nombroses càrregues que tingueren per escenari el centre de la ciutat, sorprengué a Juan Gabriel i al seu cunyat al carrer de l’Hospital, cantonada amb la Rambla Nova. Devien ser vora les vuit de la tarda. En aquest indret es van separar. José Antonio es va dirigir cap la zona vella de la ciutat, on rebé la corresponent dosi de cops de porra quan sortia de l’encerclada Rambla. El seu objectiu era recollir el vehicle per anar a Reus, a veure la seva promesa al domicili de la família Rodrigo. Durant els seus darrers minuts a la zona de conflicte, ja hi havia veus que parlaven d’una víctima mortal. Mai es va poder imaginar de qui es podia tractar. De la seva banda, Juan Gabriel va córrer en direcció a l’actual carrer Unió, llavors Hermanos Landa, i cercà refugi al portal del número 7. Perseguit per dos policies, accedí al terrat, des d’on, poc després, va caure al carrer, i quedà molt mal ferit. Segons un testimoni, recollit per Cambio 16, «En un instante quedó un charco de más de un litro de sangre»,¹¹⁰ que segons alguns testimonis li havia sortit del cap. Molt probablement, la mort li va arribar en el mateix instant del cop. El cos va romandre al voltant d’una hora estès al terra, amb el carrer tallat a la circulació de vehicles i vianants per part d’un dispositiu policial. La versió policial dels fets va fer esment a uns manifestants que llançaven pedres dels terrats contra les forces d’ordre públic, entre ells Juan Gabriel, i que aquest, en ser descobert, intentà fugir saltant a l’edifici del costat, el número 9, «por una pequeña cornisa existente entre las ventanas del cuarto piso, perdiendo el equilibrio y precipitándose al vacío después de chocar en su caída con las líneas de alumbrado eléctrico». Poc després, va ser la policia qui traslladaria el cos de Juan Gabriel a l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla.

Tot aquest cúmul de circumstàncies comporten que, encara avui, en el moment d’escriure aquestes línies, sigui molt difícil oferir una versió versemblant de com van succeir realment els fets, atès que els dos policies que accediren a l’edifici mai van voler ser identificats per les autoritats. El cert és que, en aquell edifici pujaren tres persones, Juan Gabriel i els dos policies, i només en baixaren dues. Com «Muerte oscura» ho qualificaria Cambio 16.¹¹¹ L’endemà, el Diario Español titulava en portada: «Día violento. Centenares de manifestantes se enfrentaron a la fuerza pública en la Rambla». I ja feia esment al fet que «Uno de ellos (no identificado) resultó gravísimamente herido al caer a la calle, cuando saltaba por las terrazas».

Des d’un punt de vista informatiu, el que seguí a la mort de Juan Gabriel, pot ser considerat com una veritable cerimònia de confusió, la qual cosa no va fer més que augmentar el patiment dels familiars de la víctima. La versió oficial, és a dir, l’única que es va publicar en els diferents mitjans de comunicació, estava plena de fal·làcies, contradiccions i manipulacions, amb una clara voluntat desinformativa. Un fet que no era excepcional en aquests contextos. Un cop traslladat al centre sanitari on, segons la nota oficial, Juan Gabriel havia estat ingressat en una situació d’extrema gravetat, a dos quarts de deu del vespre, els facultatius Ramon Massot i Josep Adserà feren públic un comunicat mèdic, on es diagnosticava un «coma cerebral profund posttraumàtic». La nota de la policia també parlava de «posible fractura de base de cráneo» i «polifracturas en extremidades inferiores». També s’hi va fer esment que havia estat operat i se li havia practicat una arteriografia cerebral. I afegia que, tot i aquestes aquestes atencions, Juan Gabriel havia mort a les tres de la matinada del dia 6, i que una hora més tard, per ordre judicial, el cos havia estat traslladat al dipòsit de cadàvers del cementiri de la ciutat.¹¹²

A més, la premsa insistiria en el fet que el cadàver no fou identificat fins moltes hores després i que un dia més tard dels enfrontaments ningú s’havia interessat pel cadàver, per la qual cosa Justícia i Pau tenia la intenció d’adquirir un nínxol, amb l’objectiu de donar sepultura a la víctima.¹¹³ Així el Diario Español de diumenge dia 7, encara parlava d’un cadàver no identificat i respecte al qual ningú s’havia interessat, ni telefònicament, i s’especificava la seva possible edat i els seus trets físics, a fi i efecte d’ajudar a una possible identificació. Igualment aquell dia aparegueren a la premsa unes estranyes notícies respecte al difunt, en un clar intent d’enterbolir la perspectiva dels fets. S’arribà a dir, de forma inversemblant, que la víctima no portava roba interior i que no tenia feina i vivia en una pensió, una altra mentida, fent-hi esment també al fet que havia nascut al Marroc, sense precisar en quines circumstàncies i sense afegir que era de nacionalitat espanyola.¹¹⁴

L’endemà, encara el mateix rotatiu, insistia que el cadàver no havia pogut ser identificat fins a la matinada del diumenge. Quin fou el veritable motiu d’aquest cúmul de falsedats? Per què es va dir que hi havia ingressat viu?, Per què fou operat si ja era mort? Per què es trigà tant a notificar a la família la seva defunció? Juan Gabriel portava el seu document nacional d’identitat, per la qual cosa la policia va saber des de la mateixa nit del dia 5 de qui es tractava. Però la família no fou informada mitjançant la visita de dos membres del Cos General de Policia fins el vespre de l’endemà, quan aquesta sopava. Atès que Juan Gabriel no vivia al domicili familiar a Reus, sinó a Tarragona, el fet de no tenir notícies seves durant vint-i-quatre hores no era un fet excepcional, raó per la qual no estaven alarmats. A més, el seu cunyat va estar al seu costat fins ben avançada la tarda del dia dels fets. Pel que fa a la sospitosa operació a la qual fou sotmès, només hi ha una possible i crua explicació: s’aprofità el cos per extreure’n alguns òrgans. Si més no, els ulls. La parella de Juan Gabriel treballava a l’hospital i, tot i no ser de servei aquella nit, li van arribar comentaris sobre el cas per part dels companys de treball. I quan, finalment, el pare fou autoritzat, el diumenge dia 7, a veure el cos del seu fill, a la pedra mortuòria del cementiri tarragoní, va poder observar com la víctima tenia les parpelles closes, però també les cavitats oculars buides, «Hijos de puta, le habéis quitado los ojos» cridà el pare en aixecar el llençol que cobria el cos, segons el testimoni del cunyat de la víctima.

El dia 6, la refineria va romandre aturada i al centre de la ciutat hi va haver una petita manifestació de protesta per la mort de Juan Gabriel, en la qual participaren un centenar de persones sense que la policia hi intervingués. L’enterrament i el funeral van tenir lloc el dilluns, dia 8. El primer al migdia, amb la presència d’unes quatre-centes cinquanta persones, la majoria companys de treball del difunt, en un clima de màxima tensió i amb una notable presència policial. L’Assemblea de Catalunya estigué representada per Rafael Nadal, Pedro A. Heras i Leandre Saún.¹¹⁵ A la sortida de l’acte hi hagué enfrontaments verbals entre membres del PSUC, que volien donar l’acte per acabat, i els que tractaven de fer-hi una manifestació. Finalment, una part dels assistents la portaren a terme, sense que la policia hi intervingués.¹¹⁶ El cos fou sepultat en una tomba propietat de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla.¹¹⁷ La premsa publicà que en el transcurs d’aquesta es feu una recaptació per a sufragar les despeses del nínxol, i que el fèretre anava cobert amb una bandera de l’Assemblea de Catalunya, probablement una senyera, atès que la plataforma unitària de l’antifranquisme català no tenia ensenya pròpia. De tota manera, en les fotografies que hem pogut observar del sepeli, el fèretre no porta cap bandera a sobre.¹¹⁸ Quan el cos va ser introduït en un nínxol discret de la part alta del cementiri, «Docenas de claveles rojos revolotearon […], en señal de una última solidaridad, mientras eran coreados vivas a la clase obrera, a la libertad y, más aisladamente, a la Asamblea de Catalunya».¹¹⁹ En l’edició de 15 de març, Cambio 16, en una de les seves portades més contundents de la Transició i sota el títol de «Semana tràgica», oferia un primer pla del fèretre que portava les despulles de Juan Gabriel al cementiri, rodejat d’assistents. En acabar l’acte, un centenar de persones es dirigiren en manifestació al centre de la ciutat: baixaren per la Rambla fins el Balcó del Mediterrani on es dispersaren quan hi arribaren diverses dotacions policials fent sonar les sirenes.

Pel que fa referència al funeral, aquest va tenir lloc a dos quarts de cinc de la tarda a l’església de Sant Francesc, amb l’assistència d’un miler de persones. Molts que no pogueren entrar al temple, hagueren de seguir la cerimònia des del carrer. L’acte s’havia preparat, per part dels membres de l’Assemblea de Catalunya, al domicili de l’advocat d’inequívoc compromís democràtic Rafael Nadal Company. Al matí s’havien repartit fulls volants per la ciutat que convidaven el comerç a tancar en senyal de dol. Oficiaren l’acte el rector de la mateixa parròquia i el de Vila-seca. Davant l’ofici es va llegir una nota de l’Assemblea de Catalunya, en la qual es deia que «Nosaltres hem sigut (sic) i serem un exemple de comportament no violent, pacífic i democràtic», insistint en què aquests trets també es posessin de manifest a la sortida de l’església. Acabat l’acte, uns dos centenars de participants es van manifestar pel centre de la ciutat, primer en silenci i després proferint crits reivindicatius, sense que es produïssin incidents.¹²⁰

Dies després, el pare de Juan Gabriel, el seu germà Vicente i el cunyat, José Antonio Giménez, s’hagueren de presentar a la comissaria que la policia tenia a la Rambla tarragonina, per recollir-ne els efectes personals. Aquest darrer recorda al respecte «la honorabilidad de mi suegro, lo fuerte de una persona que había padecido el exilio y la cárcel, de una persona íntegra hasta en esos momentos». Un home que no es va poder estar d’escridassar als policies: «¡Hijos de puta!, ¡Me habéis matado a mi hijo!», sense que aquells fessin res més que lliurar-li una bossa amb la roba tacada de sang.¹²¹

Mai no es va poder esbrinar el veritable desenllaç d’aquella mort. Es digué que havia estat el resultat de l’impacte d’una bala de goma, que s’havien escoltat trets, o bé, que havia estat empentat pels seus perseguidors, mentre el comunicat oficial afirmava que havia caigut del terrat quan llançava pedres contra la policia:

El joven se había situado en la azotea de una casa, desde donde apedreaba a la policía que disolvía una manifestación. Al ser descubierto 2 policías subieron a la azotea y cuando el joven trataba de huir por una cornisa perdió el equilibrio, cayó a la calle.

La família, per la seva part, no pogué veure el cadàver fins després de l’autòpsia. Més tard, l’advocat que els va representar, Rafael Nadal –el mateix que portà el cas de Navarro Rico, un altre dels protagonistes d’aquest treball–, un referent en aquest àmbit de les esquerres durant aquells anys, es va trobar amb nombroses dificultats per accedir a la documentació hospitalària i policial, i així poder portar el cas als tribunals.

La família contactà amb dos testimonis, un company de feina de l’empresa Duro Felguera, d’origen asturià que vivia en una pensió, i una dependenta d’una botiga del mateix carrer on havien succeït els esdeveniments. Aquesta, atemorida, sempre es va negar a aportar la seva versió del succés, però el noi sí que va estar d’acord inicialment a prestar testimoni a l’advocat Rafael Nadal. Però en el moment de fer la pertinent declaració, es va fer fonedís, sense deixar cap rastre. En no presentar-se a la reunió convinguda amb l’advocat, els familiars intentaren localitzar-lo a la pensió on vivia, i allí els digueren «que había marchado apresuradamente de Tarragona, hechos que se produjeron después de una visita de unos señores». Qui eren aquests «señores»? Probablement dos membres de la Brigada Político-Social.

En conseqüència, el procés judicial per aclarir els fets, identificar els policies responsables i condemnar-los, si eren culpables, va seguir la mateixa línia d’obscurantisme que la majoria dels esdevenimets del mateix caire que van succeir durant aquests anys. El cas de Juan Gabriel va quedar com un dels més foscos de la Transició, respecte dels morts a mans de la policia, especialment en actuacions relacionades amb la repressió de les mobilitzacions populars.

Als trenta-cinc anys de la mort de Juan Gabriel, a la seva ciutat se li reteren una sèrie d’homenatges. El divendres 4 de març de 2011 es va celebrar a l’Ateneu Llibertari Alomà la xerrada que portava per títol «Quan els obrers morien pel carrer», a càrrec de José Antonio Giménez. Dos dies més tard, al migdia, els membres de l’Ateneu, de la Confederació General del Treball i els familiars del treballador feren una ofrena floral al portal de l’immoble on va morir. De la seva banda, el col·lectiu de caire antimilitarista Paraules per la Pau també li va retre un homenatge el mateix dia, durant la mensual concentració a la Rambla tarragonina.

L’any següent, també el 6 de març, l’Associació en Memòria de Juan Gabriel organitzà un acte de recuperació de la memòria històrica a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona. Es volia que l’acte servís com a instrument de recuperació i reparació de la seva figura, i de la memòria personal i familiar, tal com es volia entendre que permetia la Llei de memòria històrica de 26 de desembre de 2007. Atès que aquesta, en el seu desè article feia esment al «Reconocimiento en favor de personas fallecidas en defensa de la democracia durante el período comprendido entre 1 de enero de 1968 y 6 de octubre de 1977». L’acte culminà amb una ofrena floral a l’indret on s’havien produit els fets trenta-sis anys abans.

En la mateixa línia, el 3 de juny del mateix 2011 va tenir lloc a la Casa de Cultura de Puertollano un acte, on es van entrellaçar les associacions creades en memòria dels morts a Vitòria i Tarragona el març de 1976: l’Asociación de Víctimas del 3 de Marzo, en el cas de la capital alabesa, i la 6 de Marzo, en memòria de Juan Gabriel. Duia per títol «¿Dónde están los muertos de la Transición? Ni olvido ni perdón, justicia y reparación». L’acte tenia el suport de IU i la CGT de la localitat, s’hi projectà el documental «La revolta permanent» i hi hagué diverses intervencions, entre elles la de José Antonio Giménez.

Una data important en el manteniment de la memòria respecte els fets de març de 1976, és el 16 de novembre de 2013, a Vitòria. Aquell dia i amb la presència dels familiars de Juan Gabriel, es va inaugurar una escultura-recordatori de l’escultor Íñigo Arregui, anomenada Arrazoiaren indarra (La força de la raó), a la plaça 3 de març, al barri de Zaramaga, al mateix indret on tingueren lloc els fets trenta-set anys abans. Al monument es poden veure les imatges de les set víctimes d’aquells dies a Vitòria, Tarragona i Basauri, amb el nom i la data de defunció. En l’acte, es va fer pública la voluntat dels membres de l’Asociación 3 de Marzo – Martxoak 3 Elkartea, impulsors de l’acte, de viatjar a les darreries del mateix mes a l’Argentina, per declarar davant la jutgessa María Servini, amb l’objectiu d’inculpar els responsables d’aquells fets.

En aquest àmbit, tingueren una especial rellevància els actes celebrats a Tarragona els dies 5 i 6 de març de 2016 amb motiu del quarantè aniversari de la mort de Juan Gabriel. Aquests començaren la tarda del dissabte amb un acte a la Cooperativa Obrera Tarraconense. Consistia en una taula rodona en què participaren membres de l’Asociación 3 de Marzo, José Antonio Giménez, en representació dels familiars, un membre del Fòrum de Tarragona per la Memòria Històrica i un historiador. Prèviament es va projectar un documental sobre els fets de Vitòria. L’endemà, l’acte del collectiu Paraules per la Pau que es va celebrar a la plaça de la Font va estar dedicat a reivindicar la memòria de Juan Gabriel. Hi hagué intervencions musicals i dos parlaments, un d’un nebot de la víctima. Tot seguit, arribà la part més emotiva de la commemoració. Els assistents a l’acte marxaren plegats darrere una pancarta que portaven els germans de la víctima, on es podia llegir «Tarragona 1956-1976. Juan Gabriel Rodrigo Knafo. Ni olvido, ni perdón. Justicia y reparación», fins l’indret on caigué mortalment ferit Gabi. S’hi feu una ofrena floral i hi hagué dues intervencions abans de la inauguració d’un petit monument en forma de placa vertical incrustada al terra sobre la vorera, on es pot llegir sota una fotografia, el nom de la víctima i la data dels fets: «T’estroncaren injustament la vida, quan el poble lluitava per la seva llibertat». Al respecte, cal dir que, malauradament, no es va poder complir la voluntat inicial dels familiars de Juan Gabriel, en el sentit de col·locar una placa commemorativa al costat de la porta de l’edifici del carrer Unió, atès que els veïns de l’immoble s’hi negaren. També cal esmentar l’escassa col·laboració del consistori tarragoní en el actes que estem relatant.

Com a resultat de la convocatòria dels actes del primer cap de setmana de març de 2016, diversos mitjans, sobretot locals¹²² i digitals,¹²³ es feren ressò de la lluita de familiars i amics per aclarir per via judicial els fets del 1976. El colofó d’aquests actes fou l’aprovació en el ple del consistori tarragoní de 18 de març d’una moció al respecte, presentada per ERC, CUP i IC-V. Una iniciativa pionera en l’àmbit dels municipis catalans i que fou presentada públicament el dia 16. Al conjunt de l’Estat només s’havien impulsat actuacions d’aquest tipus a Pamplona, Saragossa i Rivas Vaciamadrid, a les quals s’afegiria Vitòria el mateix dia que ho feia la capital tarragonina. El document fou presentat públicament durant un acte, en el qual prengueren la paraula representants del Fòrum de Tarragona per la Memòria, la Plataforma Tarragona Patrimoni de la Pau i José Antonio Giménez, en representació dels familiars de Juan Gabriel, al costat de Carlos Slepoy, un dels advocats que va presentar el 2010 a Buenos Aires la querella contra els crims de la dictadura.

La moció-querella presentada al ple municipal fou àmpliament aprovada, només amb els vots en contra del PP i UDC, i cronològicament abraçava des de la guerra civil fins la mort de Juan Gabriel. En el contingut es podia llegir que la intenció era que

l’Ajuntament de Tarragona interposi una querella criminal davant els Jutjats d’Instrucció de Tarragona per tal que per part d’aquests s’investiguin els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista que van afectar els veïns i veïnes d’aquest Ajuntament, es determinin les circumstàncies en què van ser perpetrats, qui van ser els seus responsables directes i mediats i, en el seu cas, es procedeixi a la seva imputació, processament, judici i condemna i s’acorda iniciar, en col·laboració amb els grups de memòria històrica i tots els grups, entitats o ciutadans en general que s’hi vulguin sumar, els treballs per a la seva preparació consistents, bàsicament, en la consolidació del relat de fets a través d’aconseguir testimonis i qualsevol altre tipus de documentació.¹²⁴

El document estava acompanyat d’una relació, que es considerava provisional, de seixanta-dos tarragonins executats en l’esmentat període i d’onze més, morts a la presó.

No sabem quina serà l’evolució d’aquesta iniciativa. El que sí que es pot assegurar és que els familiars i amics de Juan Gabriel no deixaran de perseguir la veritat d’uns fets, llunyans, només en el temps.

L’OBLIDADA VÍCTIMA DE LA VAGA DE SABADELL. DAVID WILSON

Un dels episodis més emblemàtics de la Transició a Catalunya fou, sense cap mena de dubte, el procés de mobilitzacions que culminà amb la vaga general que tingué lloc a Sabadell, entre el 23 i el 26 de febrer de 1976. Segons el governador civil del moment, fou «la situación más grave y difícil de toda la transición en Cataluña».¹²⁵ Aquests fets, sorgiren en el clima d’oposició existent en amplis sectors de la ciutadania contra la gestió de l’alcalde Josep Burrull. Aquesta situació s’amplià i entrelligà amb les mobilitzacions polítiques per l’amnistia i les llibertats del moment i, sobretot, amb una creixent conflictivitat laboral en diversos sectors, producte del contundent impacte de la crisi econòmica a la ciutat. Les protestes i manifestacions que tot això motivà tingueren com a resposta una brutal repressió policial, que acabà essent el detonant per l’ampliació de la mobilització, i que aquesta acabés esdevenint una vaga general.

Hi havia un context de mobilitzacions que des de feia algunes setmanes s’arrossegaven: el 12 de febrer ja en va haver-hi una del sector de l’ensenyament, amb la participació de professors, mestres, pares i alumnes, i que fou reprimida amb una contundent actuació policial per part de membres de la 10 Companyia de la Reserva General, que es desplegà amb disset jeeps i tres autobusos.¹²⁶ Xavier Vinader parlà de «Llenya a tort i a dret». L’endemà, la situació encara s’agreujà més quan els antiavalots carregaren contra una manifestació, també del ram de l’ensenyament, amb una important presència infantil i en el decurs de la qual alguns dels infants caigueren lesionats. Seguint amb Vinader, fou una mostra de «Brutalitat policial contra els més petits». Xavier Domènech valora aquest episodi, com «el detonador» de tot el que vindria després.¹²⁷ Els dies següents es produïren nombroses assemblees en diversos àmbits, mentre que el ram de l’edificació es declarava en vaga, i la Coordinadora Local de CCOO convocava una vaga per al dia 19.

Aquell dia, al vespre, una manifestació d’unes sis mil persones que recorria el centre de la ciutat fou violentament dissolta per la policia a partir d’un quart de deu del vespre. Fou «La batalla del passeig Manresa» de la qual ens parla l’esmentat periodista, sabadellenc i testimoni dels fets. Hi hagué no menys de tres desenes de ferits, alguns de gravetat, com el secretari del jurat d’empresa d’Unidad Hermética, Manuel Rodríguez Arcos, que va rebre l’impacte d’una bala de goma, disparada a curta distància per un policia que clavà el genoll a terra en el moment de prémer el gallet. Més tard, una bala ferí un infant. I enmig de la batalla es van produir els fets que van ferir David Wilson, un professor d’anglès de color, de 37 anys, veí de Terrassa¹²⁸ i que treballava a l’Acadèmia FIAC (Francés / Inglés / Alemán / Catalán), ubicada a la cantonada de la Via Massagué i el carrer de les Valls, amb una entrada al carrer Fortuny. Tant els fets concrets sobre com i quan va ser ferit, així com l’evolució posterior del cas sempre han estat confosos, tal com veurem en aquest relat. Respecte al primer dels moments, només disposem del testimoni directe de la llavors adolescent Laura Santamaria. En sortir del col·legi i dirigir-se a prendre l’autobús, davant de les dimensions dels enfrontaments es va refugiar a l’immoble on hi havia l’acadèmia i va accedir al segon pis on aquella s’ubicava.¹²⁹ Enmig d’un ambient de gran tensió i confusió entre alumnes i professors, Laura es va trobar, al costat d’un grapat de nois i noies, que observaven des d’una finestra els violents fets que ocorrien al carrer. Llavors va aparèixer David Wilson i els va apartar de les finestres, tot seguit va baixar les persianes i els conduí a un vestíbul sense finestres per tal d’allunyar-los del perill. Fou llavors, seguint amb el mateix testimoni, quan des d’una altra habitació contígua es va escoltar un crit d’«assassins». Wilson es va adreçar a aquella cambra, probablement també amb la intenció de baixar les persianes i apartar els alumnes, però llavors es va poder escoltar un fort soroll, seguit de crits. David Wilson havia rebut l’impacte d’una bala de goma a la cara. Enmig de la confusió, els adolescents del vestíbul foren evacuats per altres professors. La contusió li provocà unes lesions que es complicaren i, finalment, acabaren amb la seva vida uns mesos més tard.¹³⁰

Ferit, fou traslladat a la clínica Santa Fe, on ingressà a les 21:05 hores. Allí s’atengué, com a mínim, a uns altres quatre ferits de la intervenció policial.¹³¹ Al centre mèdic li diagnosticaren «una herida contusa en labio superior e inferior, contusión craneal recuperada, de pronóstico GRAVE, por agresión de Policía Armada en Sabadell [en majúscules a l’original]», situació per la que romangué ingressat per guarir les ferides.¹³² L’endemà dels fets, a les 16:30 hores es va produir una concentració davant de la clínica d’unes dues-centes persones, per donar suport als ferits que encara continuaven ingressats.¹³³ I el dia 21, el rotatiu Sabadell informava que Wilson encara era ingressat, i tres dies després afegia que havia estat donat d’alta el dia 23.¹³⁴ Un mes més tard, el 22 de març, i probablement com un acte de desgreuge, David Wilson fou rebut a l’Ajuntament pels tinents d’alcalde Sanmiquel i Brunet i el regidor de Cultura i Esports Canet.¹³⁵ La setmana següent, els companys de treball de l’acadèmia d’idiomes van adreçar una carta a l’alcalde Burrull, de denúncia i protesta pels fets del dia 19, en els següents termes:

Los abajo firmantes profesores y representantes de alumnos de Sabadell (con un alumnado superior al millar), testigos presenciales en su mayoría de los hechos que tuvieron que pasar el pasado jueves día 19 entre las 20 y 22 horas, nos vemos en la obligación moral de expresar nuestra consternación ante el comportamiento de la Brigada Antidisturbios de la Policía Armada. –I després de relatar els fets que provocaren les ferides a David Wilson, insistien– [en] que se tomen las medidas oportunas para que hechos como los de arriba mencionados no vuelvan a producirse.¹³⁶

És significatiu que tot aquest ventall d’actuacions repressives per part de la policia entre el 12 i el 19 de febrer, siguin menystingudes pel seu màxim responsable, atès que el governador civil considera que l’actuació policial s’havia desplegat «sin indicentes graves» i sense que s’haguessin produït ferits. Fins i tot arriba a escriure al respecte:

Busqué los heridos en los hospitales de Sabadell, pedí informes exhaustivos a la Jefatura Superior, a la policía municipal. Todo era mentira. Los numerosos heridos estaban en la propaganda de las octavillas, pero nadie me supo dar nombres y apellidos.

A partir del relat –és evident– es pot convenir que Salvador Sánchez Terán practica un veritable exercici de cinisme respecte al que va succeir a Sabadell, o bé fou enganyat per les autoritats policials. I en una darrera referència seva a aquest aspecte, que ben segur que fa esment a David Wilson, afegiria que «Parece que sólo se encontró una persona contusionada por un pelotazo de goma, o al caerse como consecuencia del mismo –y, por supuesto, no grave–».¹³⁷ Un aspecte estrany en el seu relat és l’afirmació que no va ordenar «tomar la ciudad por varias compañías de la Policía Nacional [en realitat es tractava de la Policia Armada, la que esmenta la primera autoritat provincial no seria creada fins vora tres anys després]», atès que el desplegament policial havia estat ampli i contundennt. I el governador, fins i tot posa en el seu mèrit el fet d’haver evitat morts en prendre aquesta decisió que es contradiu amb la realitat. Si ho hagués fet –afegeix– «el número de muertos hubiera sido superior a los que una semana después se producirían en Vitoria. Sabadell se hubiera convertido en el símbolo de la represión y la muerte de trabajadores durante la transición a la democràcia».¹³⁸

Tornem, però, a qui centra la nostra atenció, David Wilson. Tot i que la mobilització sabadellenca disposa de rigorosos estudis, la seva vessant més negra, la mort d’un ciutadà com a conseqüència de la intervenció policial, és un episodi del qual s’ha escrit poc i no en totes les obres, i resta completament obviat en els treballs fora de l’àmbit sabadellenc. I quan es fa referència a la mort de David Wilson, només es fa esment que es va produir temps després d’haver estat ferit, i com a conseqüència d’aquells fets, sense concretar cap data.¹³⁹ Antoni Farrés, assenyalava sobre això que «Va tenir commoció o un vessament cerebral i al cap de molts mesos va morir com a conseqüència de la càrrega».¹⁴⁰

Després dels fets del dia 19, la ciutat, en un clima d’indignació per l’actuació policial, no recuperà el ritme normal, i tot va culminar amb l’inici de la vaga general dilluns 23. Començava «La setmana més llarga de Sabadell». Aquell mateix dia, es produïren de nou forts enfrontaments amb la policia, en un context de paralització total de la vida ciutadana. L’endemà eren uns quaranta mil treballadors els que eren de vaga. Dimecres, mentre s’estenia la vaga a altres indrets de la comarca, hi hagué una assemblea al pavelló d’esports, on s’aplegaren, segons el Diari de Barcelona de l’endemà, uns vuit mil treballadors. Segons el governador civil, aquesta fou la jornada de máxima tensió: «El teléfono rojo del Gobierno Civil iba dándome cada vez noticias más alarmantes del clima laboral y de la presencia de masas en las calles». El ministre Fraga l’apressava sol·licitant-li informacions des de Madrid, a la vegada que l’alcalde Barrull demanava que no es produissin enfrontaments, atès que la situació era molt greu, i una comissió d’empresaris amb qui es va estrevistar al capvespre, li va sol·licitar que la policia no intervingués «para no provocar una catástrofe ciutadana».¹⁴¹

La vaga va culminar amb una magna assemblea a les pistes d’atletisme el dijous dia 26, amb la presència d’unes vint-i-cinc mil persones, el veritable zenit de la protesta. Segons el governador civil, en aquells dies, la ciutat

estuvo prácticamente tomada por las fuerzas sindicales, con la eficaz y violentísima colaboración de la extrema izquierda. Nadie se movió durante dos días. La ciudad quedó totalmente paralizada: ni empresas, ni bares, ni comercios, ni autobuses, ni recogida de basuras. El 26 por la mañana los testigos presenciales sólo tenían una palabra para definir el aspecto de la ciudad: desolación,

un anàlisi que es veu limitat per la seva incapacitat de copsar el veritable abast de la mobilització ciutadana, que segons Salvador Sánchez-Terán, només era atribuïble al fet que «Los piquetes, amenazando com barras y cadenas, cerraron todas las actividades».¹⁴² En el decurs de l’esmentada assemblea a les pistes d’atletisme, que es va perllongar durant sis hores, es guardà un minut de silenci, com a mostra de dol i respecte per la mort a Elda del jove Teófilo del Valle, durant una manifestació i com a resultat d’un nou excés policial.¹⁴³ I també es produí, probablement, el moment més emotiu d’aquestes jornades, quan aparegueren sobre l’improvisat escenari un grup de detinguts, que acabaven de ser alliberar (la majoria dels altres, obtingueren la llibertat l’1 de març, i els dos darrers el 7 d’abril). Però no tenim constància que en cap moment de les nombroses assemblees d’aquells dies s’esmentés la situació en què es trobava Wilson i les seves ferides. Començava el camí cap a l’oblit. En aquest sentit, va jugar a favor d’aquesta circumstància el fet que no fos un participant a la manifestació i que no milités en cap organització clandestina, política o sindical. El fet és que ningú el va reivindicar com a víctima de la repressió policial. Però ho fou. I pagà el preu més alt.

Així doncs, el cas de David Wilson està completament absent de qualsevol relat general de la Transició a Catalunya, i, igualment, de les relacions de víctimes de la violència policial d’aquest període. Amb posterioritat, alguns dels protagonistes dels fets sí que se’n recordaren de l’existència, amb una certa «mala consciència» per haver condemnat Wilson a l’oblit. Així, per exemple, recordava aquests esdeveniments de 1976 l’advocat laboralista Antoni Farrés, que, tres anys després, va ser el primer alcalde democràtic de la ciutat encapçalant la llista del PSUC:

Hi va haver un mort! Lo que passa que no es va arribar a sapiguer pròpiament dit això! […] un professor de la FIAC. Va morir finalment! Va durar mesos, no sé quantos, va treure el cap per la finestra i li va enganxar una bola, eh, que va provocar una commoció cerebral o un derrame, el que sigui i que al cap de molts mesos, estava en el segon o tercer pis fent classes […] van actuar a lo bèstia!¹⁴⁴

En la mateixa línia, també ratifica els fets Francisco Morales, militant del PSUC i de CCOO i membre de la Comisión Inter-ramos durant la vaga, del qual reproduïm textualment el seu testimoni:

Sí, aquí hubo un muerto y es casual de que ese muerto se ha quedado, incluso por la misma familia que ahora en estos casos, en estos momentos he visto un hecho bastante feo. Los hijos viven aquí, la mujer vive aquí y aquel era un africano que estaba dando en el centro de Sabadell clases de inglés. Estaba en un tercer piso y en una de las manifestaciones tiraron, porque todo el que se asomó por la ventana le tiraban, pues se asomó el profesor al oir la esa, y algunos de los niños, algún niño le metieron los vidrios en el estómago al disparar con las pelotas famosas de goma, y al profesor le reventaron así la boca y tal, y como consecuencia de aquello murió. Pero se quedó, se quedó aquello parado y no se hubo ninguna reivindicación, ninguna cosa. No sé si fue falta nuestra, si porque la familia silenció el hecho, ya digo viven aquí los hijos están en el mismo barrio, la mujer también, y tal.¹⁴⁵

Així doncs, tot i la manca de concreció, a partir d’aquestes diverses fonts, és evident que Wilson fou una víctima més dels estralls que la repressió policial va produir als carrers de Catalunya i a la resta de l’Estat durant aquells anys. De l’evolució posterior, tenim el testimoni d’una persona propera a la família, que ens aporta que l’Estat va indemnitzar la vídua, fet que li va permetre comprar un habitatge, i que també li va proporcionar un lloc de treball al servei de neteja de l’hospital de Santa Fe.¹⁴⁶

L’endemà de l’esmentada magna assemblea de dijous 26, es retornava a la feina i la ciutat recuperava la normalitat de forma gradual. Però no deixa de ser ben il·lustratiu, respecte al flaire dels «vells temps» que encara perdurava, l’actuació que va tenir l’Ajuntament sabadellenc, pocs dies després de finalitzat el conflicte. En el mes de març, el consistori es va adreçar al director general de Seguretat de l’Estat, amb l’objectiu de demanar una condecoració per al capità i cap de la Policia Armada de la ciutat, Pedro Calderón Díaz. Concretament, la medalla al mèrit policial, amb distintiu vermell. Els arguments que donava el consistori, que comptava en aquest objectiu amb el suport del Gremi de Fabricants per argumentar la seva sol·licitud, són una mostra fefaent de l’abisme que separava en aquells moments les autoritats i la ciutadania. En l’escrit, es qualificava el policia de «representante genuino del SENY catalán», que

no ha conocido ni el día ni la noche, estuvo en los puestos de mayor riesgo dirigió y canalizó todas las acciones, cargas y demás situaciones de enorme violencia […] quiero resaltar por cuanto tiene o pudiese tener de valerosa, y encomiable y yo diría que homérica, la actuación de las fuerzas de la Policía Armada a lo largo de estas semanas de auténtica pesadilla con que el destino ha querido probar a la Ciudad de Sabadell.¹⁴⁷